No hi ha dubte que al 2015 hi ha una prioritat social, acabar amb la
hegemonia del PP i instaurar una alternativa, que no una alternança democràtica
de les esquerres. L’etapa del govern del PP ha estat la més regressiva de tota
l’etapa democràtica de la societat espanyola. Regressió econòmica i social i
regressió democràtica que ha portat a límits inimaginables i incompatibles
molts d’ells amb el que es pot considerar socialment acceptable. Des de la
Reforma Laboral fins a la llei mordassa i tota la política de retallades no
sols socials sinó també de drets han portat al país a ser un exemple de
desigualtat social. La crisi i les polítiques realitzades han comportat una
situació d’empobriment de la ciutadania i alhora un enriquiment dels sectors
més privilegiats. Es el Govern que afavoreix “l’1% contra el 99%” de la població. I per aconseguir implantar
aquesta política ha dut a terme una involució del conjunt dels drets
democràtics des els drets socials i laborals més bàsics fins els propis drets
individuals, passant per una lectura restrictiva de la pròpia Constitució.
Es per acabar amb aquesta profunda regressió democràtica i social que el
2015 ha de ser l’any en el qual la ciutadania mitjançant el vot des de les
eleccions municipals i autonòmiques fins les generals liquidi l’actual estat de
coses. Una situació marcada per una profunda desafecció social derivada d’un
govern i un partit totalment vinculat amb la corrupció i les pràctiques
corruptes.
2015 ha de ser el any del punt i a part. I per aconseguir-ho és evident que
cal una alternativa democràtica que acabi i remogui les polítiques del PP i les
seves contrareformes i alhora plantegi una nova perspectiva basada en un canvi
democràtic i en un aprofundiment de la democràcia en tots els seus aspectes,
econòmic, social, territorial i institucional, per aconseguir un país més just,
més net i més democràtic, en definitiva un país més lliure.
Però aconseguir-ho no serà tasca fàcil. Cal un gran sentit de la POLITICA, en majúscules, per part de
tots els responsables de dur a terme aquesta alternativa. Caldrà un alt nivell de
sentit polític, per sobre del interessos partidistes a curt termini, i grans
dosis de generositat i manca de sectarisme.
Per fer front al que representa la política del PP, i encara més la dels
seus inductors i mentors, com és la Comissió Europea i darrera de tot Merkel i
els que anteposen els interessos econòmics als interessos de les societats,
farà falta una alternativa que aconsegueixi un ampli i molt majoritari suport
social. I això és incompatible amb estratègies partidistes que posin els
interessos de les organitzacions per sobre dels de la ciutadania.
Unitat de la Esquerra alternativa
Cal en primer lloc una forta aliança, UN
FRONT AMPLI, o com es vulgui anomenar a la confluència del conjunt de tota
l’esquerra alternativa i progressista.
Per aconseguir-ho cal sumar la gent que va des de l’Esquerra Plural (IU,
ICV, CHA, ANOVA) a Equo, Compromís i les diverses esquerres existents en el
conjunt de l’Estat. I també evidentment a Podemos.
Això comporta que per part de tota l’esquerra alternativa tradicional es
renunciï a tot tipus de sectarisme, preponderància i protagonisme de partit.
I també caldrà que Podemos baixi del SEU núvol i sigui capaç d’entendre que
la “unitat popular” ha de ser alguna
cosa més que una consigna. Que no pot fer el canvi per si sol. I que precisa
aliar-se amb els seus aliats objectius que estan en les forces d’esquerra i de
progrés. En cas contrari no farà més que actuar objectivament en benefici de la
“casta” que diu voler combatre. Cal que Pablo Iglesias sigui capaç d’aplicar en
la pràctica el pensament “gramscià”
que diu tenir com a referent.
Per que la Unitat de l’“esquerra
alternativa”, és només el primer pas necessari per aconseguir un canvi en
profunditat en aquests país, però no l’únic. Cal que l’alternativa política de
l’esquerra sigui capaç de convertir-se en una força important en l’escenari
polític, però sobretot que sigui capaç de ser la força ideològicament hegemònica,
com a força que planteja un canvi en profunditat, la necessitat de l’horitzó
d’un nou Procés Constituent.
Això és el primer aspecte imprescindible pel canvi. El segon es que aquesta
força amplia i plural de l’esquerra alternativa sigui capaç d’atraure el PSOE a
una aliança de govern.
I perquè? Per que el canvi en profunditat precisa d’una amplia base social
i una majoria amplia precisarà de l’aliança d’una esquerra hegemònica
transformadora i el centre-esquerra del PSOE.
Unitat pel canvi
L’actual PSOE és una força en declivi i ells ho saben. El PSOE fa molts
temps que va deixar de ser un partit socialdemòcrata per convertir-se en un
partit sòcio-lliberal. Ha passat de ser un partit d’esquerra a ser un partit de
centre-esquerra. Això comporta que Pedro Sánchez, l’actual secretari general, i
el seu equip tractin de buscar com posicionar-se en l’actual escenari. De la
seva manca de conviccions amb profunditat deriven el seus comportaments
vacil·lants i fins i tot contradictoris. Està en joc el seu futur com a partit.
I cal fer-li entendre que si no vol acabar en la irrellevància com li ha passat
al PASOK a Grècia, el seu futur passa per l’acord amb l’esquerra i no per una
gran coalició amb el PP i les dretes. Pedro Sánchez es mou en la ambivalència
de la seva pròpia manca de conviccions sòlides. De manifestar que les seves
referències polítiques són González o Renzi, a votar a favor de la proposta de
l’Esquerra Plural d’eliminar l’actual redacció de l’article 135 de la
Constitució, fruit del pacte PSOE-PP, hi ha una profunda diferència.
Precisament el que cal és aprofitat el canvi tàctic del PSOE, que representa l’autocrítica
envers la seva actuació en la Reforma Constitucional del 2011, per convertir-lo
en un canvi estratègic.
Seria un error de l’esquerra alternativa equiparar el PSOE amb el PP. Es
evident que ambdós han format el règim del bipartidisme, però el PSOE malgrat
tenir ombres de corrupció no pot equiparar-se amb la dreta corrupte de tics
autoritaris que és el PP.
En una primera instancia l’esquerra alternativa haurà de disputar el màxim
de suports electorals amb el centre-esquerra que representa el PSOE. Però
desprès dels processos electorals caldrà intentar atraure el PSOE cap al camp
de la transformació política i social. I per aconseguir-ho caldrà dur a terme
una política de mà estesa més que de confrontació. I fer que sigui el PSOE el
que decideixi en quin camp vol jugar.
Tot l’objectiu d’aconseguir una amplia majoria política però especialment
social i electoral té com a finalitat impulsar un profund canvi en l’actual
situació. Per escombrar els canvis legislatius i antisocials duts a terme pel
PP des del primer moment, i impulsar un canvi a fons en els àmbits econòmics i
socials, posant els drets dels ciutadans com a prioritat, promoure un canvi
institucional, acabar amb la corrupció social i política i obrir pas a una
democratització de les institucions i a una major participació de la societat, i
en el camp territorial i constitucional, aprofundir en un estat laic i
socialment avançat, amb reconeixement ple del seu caràcter plurinacional i
plurilingüistic.
Es evident que anar en aquest camí provocarà tensions, en l’àmbit intern
però també en l’extern en les relacions amb els mercats i amb la pròpia UE. Per
fer front a aquesta situació, que no serà fàcil ni un camí de roses, és
precisament pel que caldrien, si fos possible aquestes dues premisses: amplia i
profunda unitat estratègica de les forces de l’ esquerra alternativa i de
progrés, i acords unitaris amb el centre-esquerra. Seria en part quelcom
similar a allò que en el seu temps va teoritzar Berlinguer com a “compromís històric”. Només una aliança
d’aquest tipus podria aconseguir el màxim consens en l’intern del país i el
màxim d’aliats en l’àmbit internacional.
Artur Mas continua el viatge cap a la seva Ítaca particular. Es a dir el de
la salvació del seu projecte polític personal. Desprès d’un any fixant tot el
debat polític català entorn el tricentenari i la data del 9N, ara, en la conferència
del 25 de novembre, planteja un nou
escenari pel poble de Catalunya: 18 mesos per arribar al paradís de la
independència.
Mas va presentar el seu full de ruta en un acte personal, com a President
de la Generalitat, ni del seu partit ni del seu govern. En aquest acte proposa
unes eleccions plebiscitàries, amb una llista única de país, més enllà dels
partits independentistes, amb un punt programàtic únic: una majoria
independentista per aconseguir en 18 mesos la Ítaca independentista.
En el seu discurs Artur Mas torna a presentar-se com “l’home providencial”,
el “Messies” que ha de portar a Catalunya cap a la llibertat fora del “jou”
d’Espanya. Significatiu del canvi ideològic rupturista efectuat per la dreta
hegemònica catalana és que ara, fins i tot als mitjans públic de Catalunya, ja
no es parla de l’Estat Espanyol com a contrincant, ara és ja simplement Espanya,
l’enemic opressor.
Artur Mas pretén mantenir-se al front de la iniciativa política i dirigir
el procés tot evitant el protagonisme de l’independentisme tradicional, el de
debò, el d’ERC. Per això pretén situar-se per sobre dels partits, apel·lant a
la pressió de l’autodenominada societat civil representada per l’ANC de Carme
Forcadell, que ja sembla totalment entregada al desig del President.
La posició de Mas està farcida d’un munt de fal·làcies. Es presenta com a capdavanter
d’un projecte unitari, quan es tracta tan sols del seu projecte, que no ha acordat
amb ningú. Un projecte no té cap garantia de dur-se a terme. Primer precisa
d’una majoria al Parlament que no està garantida ni molt menys. Altrament una
majoria de diputats pot no tenir majoria de vots. Tampoc pot garantir que
desprès de 18 mesos es pugui realitzar el nou “referèndum”. Ni tan sols
aclareix amb quina majoria és viable el seu projecte independentista
El projecte de Mas és només un intent d’allargar en el temps el conflicte.
Sap que ara no hi ha cap solució possible i intenta guanyar temps. A quin preu?
Ara ja no es tracta del dret a decidir que podria ser compartit per una
majoria de la ciutadania catalana, tant independentista com no. Ara ja és una
proposta només per a independentistes. Per tant una proposta que provoca
divisió i no unitat en el poble de Catalunya. Sembla que a l’invocar una
“llista de país” pretengui suplantar el paper propi dels partits polítics i
crear una mena de “moviment nacional” de Catalunya. Artur Mas per salvar-se és
capaç d’ensorrar el país. Les eleccions plebiscitàries no existeixen, només hi
ha eleccions al Parlament de Catalunya. Es una fal·làcia plantejar una
candidatura amb un programa d’un sol punt. Durant aquests divuit mesos amb quin
programa es governa? I al servei de qui?
Una vegada mes Artur Mas pretén
amagar, ara sota l’estelada, el seu mal govern. Mas es dirigeix als
independentistes de bona fe i els crida a votar-lo. Alhora amaga l’actuació del
seu govern basada en les privatitzacions i en les retallades que estan
destruint l’estat del benestar i la societat a Catalunya. L’onada sobiranista
ha amagat la pèssima situació de la realitat social a Catalunya tot posant
sordina a la mobilització social. Això és el que per exemple va portar a dir a
Joan Herrera, d’ICV, que des de Catalunya sentia sana enveja de la “marea blanca de Madrid”, que havia
aconseguit aturar la privatització de la sanitat.
Artur Mas sap més que ningú que no hi ha majoria independentista a
Catalunya. El 9N es va demostrar. Ell i el seu partit són uns dels principals
responsables, juntament amb el PP, de la ruptura de la cohesió interna a Catalunya,
tant nacional com social. El 9N va quedar palès la existència de dues
catalunyes, una majoritàriament independentista, la de l’interior del país, i
un altre al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona, del Vallès
Occidental, del Baix Llobregat, de Lleida ciutat, de Tarragona ciutat que no ho
és. Ell especialment és responsable del trencament de la idea de “Catalunya un sol poble”, durant molts
anys predominant en la societat.
La dreta catalana al capdavant de l’independentisme no pensa ni en el poble
ni en la societat catalana sinó en salvaguardar un projecte polític que causa
divisió. I un projecte polític que Mas tracta de mantenir fins a l’arribada
d’un escenari més favorable en l’àmbit de l’Estat, que li permeti negociar una
sortida de l’atzucac en el que s’ha ficat. Per que la fal·làcia principal de
Mas és que ell no és ni ha estat mai independentista.
Rajoy no vol escoltar
Aquesta situació és lamentable especialment per que a l’altre banda ens
trobem al davant un Govern de l’Estat amb Mariano Rajoy al capdavant. Un govern
sord a les demandes reals de la majoria de la societat catalana que,
independentista o no, desitja establir una nova forma de relació amb l’Estat. Rajoy
no dona, o millor dit no vol donar, cap resposta més allà de “la llei no ho permet”. Podríem afegir
que la identificació d’Espanya amb el Govern del PP de Rajoy és una de les
causes de l’èxit de l’independentisme a Catalunya, incrementada per la
desconfiança en l’alternativa d’un PSOE poc definit.
El problema de la sordesa de Rajoy és que no pot escoltar. I no ho pot fer per
que, fa molt temps, ell i el seu partit van créixer amb una política
anticatalana, la de “España se rompe”,que els va permetre aconseguir redits
electorals i avui no pot canviar de postura per que el seu electorat no ho
entendria. Només li faltaria a Rajoy i al PP, desprès de canviar en el tema de
l’avortament, fer un canvi en la seva posició envers Catalunya per aconseguir
enfonsar-se definitivament.
Es evident que estem en una situació difícilen els propers mesos. No hi ha dubte que cal
un canvi que només pot venir determinat en els propers processos electorals
tant a Catalunya com a l’Estat. Al Parlament de Catalunya no hi ha dubte que es
veuran canvis important, amb la possibilitat de que no hi hagi una majoria
independentista, que no vol dir que pugui haver una majoria anticatalanista.
Pel que fa al Congrés dels Diputats tot fa evident que també es poden donar
canvis importants a partir d’una pèrdua de la majoria del PP.
Per a sortir de la situació actual no hi ha dubte que caldria fer confluir
els desitjos de canvi a Catalunya amb els desitjos de canvi a l’Estat. I amb
aquesta confluència aconseguir un nou procés constituent de reforma del l’Estat
en tots els seus aspectes, territorial, institucional i social.
En fi, caldrà veure quines sorpreses ens depara el 2015.
