29 de nov. 2022

PABLO IGLESIAS “QUANT PITJOR, MILLOR”

Pablo Iglesias
nuevatribna/3 DE DICIEMBRE DE 2022, 

 Lamentablement Pablo Iglesias ha entrat en una deriva que és perillosa ja no per a Podemos sinó per al conjunt de les forces progressistes. Després d'una experiència institucional poc reeixida, finalitzada amb la seva dimissió de la Vicepresidència del Govern i el seu fracàs en la seva candidatura en les autonòmiques de Madrid, es va retirar a les seves casernes d'hivern. A partir d'aquí va començar novament la seva presència en els mitjans i fonamentalment a partir de la seva relació amb Jaume Roures que potencia la seva presència.

Iglesias que va acabar amb un fracàs en el seu pas per la política institucional ara pretén marcar el pas al partit que va dirigir, i continua dirigint a l'ombra, dictant des de la seva plataforma mediàtica els seus dogmes teòrics i excomunicant  polítics i mitjans de comunicació no sols de dretes sinó fins i tot els que qualifica com a “mal anomenats progressistes”.

Igual que en el seu període en la política sembla ser que el major enemic de Pablo Iglesias sigui no la dreta tavernària d'aquest país sinó la resta de les forces d'esquerres. Sembla ser que mai ha acceptat una política de gradualisme i de resolució parcial dels problemes de la gent. Per a Pablo Iglesias i els seus seguidors tot se situa “en el tot o res”.

Per a entendre-ho cal dir que per a Pablo Iglesias mai ha estat ni va ser important tot allò relatiu a la qüestió del treball. Ell sempre ha considerat més importants les qüestions identitàries i culturals. Tampoc ha donat importància a les qüestions organitzatives, ni a l'acostament al moviment sindical. És rellevant el seu distanciament permanent del moviment sindical. L'única cosa important per al seu plantejament eren els moviments de base sempre definits segons el seu criteri. Així mateix, malgrat la seva professió professoral, fa una anàlisi molt crítica contra la transició democràtica a Espanya i és especialment crític amb l'actuació del PCE.

Iglesias promocionat en el seu moment per mitjans de comunicació com el d'ara el seu odiat Ferreras va aconseguir en el seu moment frenar en la seva competició electoral el que semblava un previst avanç d'IU. Posteriorment va llançar la seva proposta nova de “Assalt als cels” aconseguint un magnífic resultat electoral i a partir d'aquí va començar el seu inici de declivi. Sense organització territorial, amb escassa presència als ajuntaments i autonomies Podemos va començar el seu descens electoral. Malgrat això va aconseguir la conformació d'un Govern de Coalició, on mai es va trobar còmode malgrat els avanços aconseguits. Finalment frustrat i amb la seva valoració en decadència va dimitir i va delegar la direcció de UP dins el govern en Yolanda Díaz a la qual també va designar de forma escassament democràtica cap de llista per als següents processos electorals. Del seu pas pel Govern podem dir que va provocar directament o indirectament “molt soroll”, la qual cosa va perjudicar la imatge d'un govern progressista sotmès a un intens atac des de l'oposició de dretes.

Lamentablement per a ell, Yolanda Díaz ha resultat ser una dirigent política amb personalitat pròpia que no sembla procliu a seguir instruccions alienes i que té el seu propi projecte molt allunyat de les pràctiques de Podemos i els seus seguidors. Yolanda Díaz d'entrada procedeix d'una altra tradició arrelada com és la del PCE i la seva relació amb el moviment sindical dels treballadors i treballadores, per això molta gent qualifica el seu projecte de “laborista”. La seva actuació ha estat i és molt institucional dedicant-se a resoldre amb èxit els objectius del seu departament i evitant en la mesura del possible “generar soroll” dins del govern i fins i tot mitjançant en els casos en què el soroll procedís dels membres del govern de Podemos, no de UP.

És evident que el protagonisme de Yolanda Díaz tant com a ministra i com a política millor valorada, i la seva intenció d'iniciar una nova trajectòria personal amb el projecte de SUMAR no ha agradat a Pablo Iglesias que pretenia dirigir des de l'ombra  una candidata sotmesa al control d'un Podemos que ell governa amb ”mà de ferro”. Lamentablement Pablo Iglesias no ha pogut vèncer les seves inclinacions de ser el “mascle alfa” del seu projecte polític. Només cal veure com han anat abandonant els seus primers companys en l'aventura i com ara s'allunyen no sols les seves organitzacions coaligades sinó fins i tot organitzacions del mateix Podemos que s'acosten clarament al projecte de Yolanda Díaz que es percep coma un projecte menys sectari, més obert i amb millors perspectives entre la ciutadania.

Aquesta situació és inacceptable per a una persona de les característiques de Pablo Iglesias que des del seu pseudo-retir mediàtic llança anatemes i “fàtues” ja no sols contra la premsa de tota mena sinó directament contra la mateixa Yolanda Díaz a la qual recorda que va ser nomenada per ell i que sembla que li degui obediència. Són increïbles els atacs d'Iglesias a la ministra amb millor valoració, reconeixement social i gestió pública. Així mateix en un moment de grans èxits del Govern progressista com l'aprovació dels tercers pressupostos, els impostos a les energètiques i financeres, la previsible nova pujada del SMI, etc., es fomenta més que mai el “soroll” dins de la coalició i fins i tot hi ha qui prediu ruptures que sens dubte serien suïcidis per al conjunt de l'esquerra.

Però per a Pablo Iglesias partidari del “tot o res” i del quant “pitjor millor” pot ser que no sigui el més important. En aquest moment el seu gran objectiu és amansir a Yolanda Díaz, castigar el PSOE, i intentar ressuscitar  un malalt agonitzant com és Podemos.

I és que Pablo Iglesias malgrat el seu "currículum" professoral hi ha coses que no reconeix. Considera la transició com a un fracàs i considera que l'única ruptura real, i el que ve defensant des de fa temps, seria la constitució d'una república avui dia impossible i per a això només contempla tres agents “veritablement rupturistes”: PODEMOS, Bildu i ERC. És sagnant que una persona capacitada com Pablo Iglesias sigui capaç d'arribar a aquestes conclusions. Els que coneixem  ERC sabem que el seu esquerranisme és fals però que tenen moltes afinitats amb Iglesias, només s’han de  veure els elogis de Rufián a Irene Montero i el seu “mal rotllo” amb Yolanda Díaz. Pot ser que alguna cosa tinguin a veure les seves relacions amb el seu protector Jaume Roures.

En aquests moments el millor per a Pablo Iglesias és desgraciadament el pitjor per al conjunt de les esquerres.






6 de nov. 2022

LA BANCA “SENSE VERGONYA”

 

Botín-Santander, Torres-BBVA, Gortázar-Caixabank

nuevatribuna/8 DE NOVIEMBRE DE 2022

La veritat és que el mínim qualificatiu que pot aplicar-se als directius de la banca espanyola és el de no tenir vergonya. La concentració bancària accelerada en les últimes dues dècades ha creat en la pràctica un sistema monopolista a l'entorn de tres entitats i altres poques entitats més, molt més petites.

La concentració bancària ha comportat un tancament de més del 50% de les oficines bancàries i una reducció encara més substancial del nombre de treballadors del sector, tot això ha comportat una falta de competència real dins del sector i una caiguda radical referent a la qualitat de servei. També ha vingut acompanyat d'un creixement imparable del cost dels serveis per a la clientela, a la qual se la “fregeix” literalment a comissions pel més mínim servei que sol·liciti. Només per atendre'ls a finestreta “el normal” és cobrar 2 euros afegits a la comissió que correspongui pel servei que es demandi: extracte del compte, renovació de targetes, efectiu, xec, etc. Això ha comportat per a la banca un increment dels ingressos i una reducció de les despeses. Tot això al servei d'aconseguir una maximització de valor per a l'accionista i especialment per a la remuneració dels consellers i alts directius de les entitats.

La realitat es pot objectivar amb dades. Segons el BCE es van amortitzar entre el 2008 i el 2020 un total de 103.050 llocs de treball, és a dir un 37,3% dels existents. En els últims mesos el procés fins i tot s'ha accelerat, des d'inicis del 2021 fins al primer trimestre del 2022 s'han suprimit uns 15.000 llocs de treball segons el Banc d'Espanya. No cal dir que en paral·lel es produeix una cosa similar en el nombre d'oficines bancàries. Des del 2008 fins al 2020 la xarxa d'oficines es va retallar en un 47,9% segons el BCE i en els 15 mesos des de l'inici del 2021 fins al final del primer trimestre del 2022 es van tancar 3.800 oficines. És a dir des del 2010 hem passat de 43.267 oficines a les 19.015 oficines actuals.

En l'actualitat ens trobem davant el fet que el Govern d'Espanya vol impulsar, donat l'actual moment de crisi derivat tant de la sortida de la pandèmia com de la crisi energètica derivada de la situació provocada per la guerra d'Ucraïna, la creació de dos impostos temporals que gravin  dos sectors, les energètiques i les financeres, que estan obtenint uns beneficis extraordinaris. Aquests impostos tenen com a finalitat incrementar les polítiques de solidaritat envers els sectors més vulnerables de cara a afrontar la crisi econòmica que els afecta.

Quant al sector financer es tractaria d'un impost per als anys 2023 i 2024 que pretendria recaptar uns 1500 milions d'euros cadascun dels dos anys. Aquesta quantia sorgiria de l'anàlisi de tres paràmetres: ingressos per marges, per interessos i per comissions bancàries, i afectaria només entitats que ingressin més de 800 milions per interessos i comissions. Cal dir que aquestes entitats en la seva major part, amb martingales que els permeten deduccions vàries, no arriben a pagar ni un 5% en l'Impost de Societats, evidentment menys que les petites i mitjanes empreses a les quals cobren interessos pels seus préstecs concedits amb mil garanties.

La resposta dels grans bancs ha estat  confrontar directament amb el Govern i desmarcar-se de qualsevol escletxa de responsabilitat social corporativa.

Així des del BBVA el seu Conseller Delegat Onur Genc ha manifestat que hi ha moltes dades empíriques i acadèmiques que constaten que gravar el sector financer comportaria menys inversió i creixement. Que l'impost li podria comportar uns 250 milions el primer any. Només cal contraposar que en els primers nou mesos del 2022 el BBVA ha obtingut un benefici de 4.842 milions d'euros un 45% més que l'any anterior.

Des del Santander presidit per Ana Botín el seu Conseller Delegat ha assegurat que “si surten 3.000 de capital (el que pretén recaptar el Govern en el conjunt de la banca en els dos anys), es resta capacitat de prestar per un import de 50.000 milions”. El Santander ha registrat en els nou primers mesos del 2022, uns guanys de 7.316 milions, la qual cosa suposa un 25% més que en el mateix període de l’any passat.

Per part de CaixaBank el seu conseller delegat  Gonzalo Gortázar ha manifestat que “l'impost a la banca és una mesura errònia: és injusta, distorsionadora i contraproduent. Es parteix de la base que les entitats financeres estan tenint uns resultats extraordinàriament alts i no és així” CaixaBank ha obtingut en els últims nou mesos un resultat de 4.801 milions d'euros sobre la base de perímetres homogenis amb l'exercici anterior, un 17% més.

Cal ressaltar que totes aquestes entitats han absorbit  una gran part de les entitats bancàries anteriorment existents. I que en el rescat bancari l'Estat va injectar 58.000 milions al sector financer per a sortir de la crisi financera, dels quals només s'han recuperat uns 6.000 milions.

D'altra banda en l'actual moment econòmic i amb l'alça de l'Euribor decretada pel BCE, aquests bancs no paren d'incrementar el preu de les seves hipoteques, la qual cosa comporta majors ingressos “caiguts del cel”. Per contra no han fet el més mínim gest per a incrementar la nul·la retribució del passiu dipositat pels estalviadors en els seus comptes. Amb la caiguda de l'Euribor per sota de “0” van desaparèixer progressivament comptes bonificades per dipòsits per un temps determinat, que ara no tornen a plantejar-se per part de les entitats. És a dir les entitats s'aprofiten per a gravar els seus clients en les hipoteques però ni se'ls passa pel cap incrementar els interessos dels dipòsits.

És per això que considerem que estem davant una banca amb uns directius i uns alts executius “sense vergonya”, ells són els únics que incrementen a esportes les seves dietes, sous i altres emoluments. Perquè per a ells ni la societat en general, ni els seus clients ni per descomptat els seus treballadors mereixen la més mínima consideració. Ells conformen un oligopoli financer, alhora que indueixen a una exclusió financera cada vegada major a gent amb poca capacitat econòmica o segons la zona geogràfica rural en la qual visquin.

Per cert els seus treballadors, que ja pateixen una situació laboral cada vegada més estressant i angoixant,  tenen el seu salari pràcticament congelat davant l'entossudiment de la patronal bancària a negociar qualsevol pujada salarial, la qual cosa previsiblement pugui portar el sector a un conflicte cada dia més necessari per als treballadors d'aquestes entitats.

I mentre els seus directius contemplen la societat des de les seves talaies d'or.