.jpg) |
| Pablo Iglesias |
Iglesias que va
acabar amb un fracàs en el seu pas per la política institucional ara pretén
marcar el pas al partit que va dirigir, i continua dirigint a l'ombra, dictant
des de la seva plataforma mediàtica els seus dogmes teòrics i excomunicant polítics i mitjans de comunicació no sols de
dretes sinó fins i tot els que qualifica com a “mal anomenats progressistes”.
Igual que en el seu
període en la política sembla ser que el major enemic de Pablo Iglesias sigui
no la dreta tavernària d'aquest país sinó la resta de les forces d'esquerres.
Sembla ser que mai ha acceptat una política de gradualisme i de
resolució parcial dels problemes de la gent. Per a Pablo Iglesias i els seus
seguidors tot se situa “en el tot o res”.
Per a entendre-ho
cal dir que per a Pablo Iglesias mai ha estat ni va ser important tot allò
relatiu a la qüestió del treball. Ell sempre ha considerat més importants les
qüestions identitàries i culturals. Tampoc ha donat importància a les qüestions
organitzatives, ni a l'acostament al moviment sindical. És rellevant el seu
distanciament permanent del moviment sindical. L'única cosa important per al
seu plantejament eren els moviments de base sempre definits segons el seu
criteri. Així mateix, malgrat la seva professió professoral, fa una
anàlisi molt crítica contra la transició democràtica a Espanya i és especialment
crític amb l'actuació del PCE.
Iglesias
promocionat en el seu moment per mitjans de comunicació com el d'ara el seu
odiat Ferreras va aconseguir en el seu moment frenar en la seva
competició electoral el que semblava un previst avanç d'IU. Posteriorment va
llançar la seva proposta nova de “Assalt
als cels” aconseguint un magnífic resultat electoral i a partir d'aquí va
començar el seu inici de declivi. Sense organització territorial, amb escassa
presència als ajuntaments i autonomies Podemos va començar el seu descens
electoral. Malgrat això va aconseguir la conformació d'un Govern de Coalició,
on mai es va trobar còmode malgrat els avanços aconseguits. Finalment frustrat i
amb la seva valoració en decadència va dimitir i va delegar la direcció
de UP dins el govern en Yolanda Díaz a la qual també va designar de
forma escassament democràtica cap de llista per als següents processos
electorals. Del seu pas pel Govern podem dir que va provocar directament o
indirectament “molt soroll”, la qual
cosa va perjudicar la imatge d'un govern progressista sotmès a un intens atac
des de l'oposició de dretes.
Lamentablement per
a ell, Yolanda Díaz ha resultat ser una dirigent política amb personalitat
pròpia que no sembla procliu a seguir instruccions alienes i que té el seu
propi projecte molt allunyat de les pràctiques de Podemos i els seus seguidors.
Yolanda Díaz d'entrada procedeix d'una altra tradició arrelada com és la del
PCE i la seva relació amb el moviment sindical dels treballadors i
treballadores, per això molta gent qualifica el seu projecte de “laborista”. La
seva actuació ha estat i és molt institucional dedicant-se a resoldre amb èxit
els objectius del seu departament i evitant en la mesura del possible “generar
soroll” dins del govern i fins i tot mitjançant en els casos en què el soroll
procedís dels membres del govern de Podemos, no de UP.
És evident que el
protagonisme de Yolanda Díaz tant com a ministra i com a política millor
valorada, i la seva intenció d'iniciar una nova trajectòria personal amb el
projecte de SUMAR no ha agradat a Pablo Iglesias que pretenia dirigir des de
l'ombra una candidata sotmesa al control
d'un Podemos que ell governa amb ”mà de
ferro”. Lamentablement Pablo Iglesias no ha pogut vèncer les seves
inclinacions de ser el “mascle alfa”
del seu projecte polític. Només cal veure com han anat abandonant els seus
primers companys en l'aventura i com ara s'allunyen no sols les seves
organitzacions coaligades sinó fins i tot organitzacions del mateix Podemos que
s'acosten clarament al projecte de Yolanda Díaz que es percep coma un projecte
menys sectari, més obert i amb millors perspectives entre la ciutadania.
Aquesta situació és
inacceptable per a una persona de les característiques de Pablo Iglesias que
des del seu pseudo-retir mediàtic llança anatemes i “fàtues” ja no sols contra la premsa de tota mena sinó directament
contra la mateixa Yolanda Díaz a la qual recorda que va ser nomenada per ell i
que sembla que li degui obediència. Són increïbles els atacs d'Iglesias a la
ministra amb millor valoració, reconeixement social i gestió pública. Així
mateix en un moment de grans èxits del Govern progressista com l'aprovació dels
tercers pressupostos, els impostos a les energètiques i financeres, la
previsible nova pujada del SMI, etc., es fomenta més que mai el “soroll” dins
de la coalició i fins i tot hi ha qui prediu ruptures que sens dubte serien
suïcidis per al conjunt de l'esquerra.
Però per a Pablo
Iglesias partidari del “tot o res” i
del quant “pitjor millor” pot ser que
no sigui el més important. En aquest moment el seu gran objectiu és amansir a
Yolanda Díaz, castigar el PSOE, i intentar ressuscitar un malalt agonitzant com és Podemos.
I és que Pablo
Iglesias malgrat el seu "currículum" professoral hi ha
coses que no reconeix. Considera la transició com a un fracàs i considera que
l'única ruptura real, i el que ve defensant des de fa temps, seria la
constitució d'una república avui dia impossible i per a això només contempla
tres agents “veritablement rupturistes”: PODEMOS, Bildu i ERC. És
sagnant que una persona capacitada com Pablo Iglesias sigui capaç d'arribar a
aquestes conclusions. Els que coneixem ERC
sabem que el seu esquerranisme és fals però que tenen moltes afinitats amb
Iglesias, només s’han de veure els
elogis de Rufián a Irene Montero i el seu “mal rotllo” amb Yolanda Díaz. Pot
ser que alguna cosa tinguin a veure les seves relacions amb el seu protector
Jaume Roures.
En aquests moments
el millor per a Pablo Iglesias és desgraciadament el pitjor per al conjunt de
les esquerres.
