Va dir l’altre
dia Nico Sartorius que l’esquerra, no és un eslògan…
L’esquerra,
sobretot l’alternativa a la socialdemocràcia, des de ja fa bastants anys, està
molt mancada del seu contingut fonamental: l’intel·lectual orgànic, del qual va
parlar Gramsci. És a dir, un intel·lectual col·lectiu organitzat, que arribi a
tots els racons i que es nodreixi de la realitat per poder elaborar les seves
teories. En aquests moments ens trobem que no hi ha esquerra, sinó grups
reduïts de persones que s’apropien d’unes idees, que són més aviat populistes.
Des de la desaparició del PCE i el PSUC, i també del PCI, ja fa 30 anys, no existeix
una esquerra alternativa com a tal.
En queden trossos,
però en aquest moment l’únic intel·lectual col·lectiu realment d’esquerres a
Espanya no és polític, sinó social: Comissions Obreres.
Quina foto es
podria fer avui de l’esquerra socialdemòcrata o socialista?
En principi, la
socialdemocràcia és el corrent reformista de l’esquerra. Un intent de
transformació de la societat capitalista, a través de les seves reformes. Té
l’hàndicap d’haver donat més importància a la llibertat que a la igualtat.
Situada dins del sistema, va viure un moment d’esplendor, especialment després
de la Segona Guerra Mundial, amb els laboristes britànics, que van practicar un
reformisme fort. D’altra banda, corrent comunista, després de la Revolució d’Octubre,
va tenir molta dependència de la Unió Soviètica. La seva adscripció a la igualtat es va fer
en detriment de la llibertat. Això fa crisi quan els partits comunistes d’Europa
Occidental, i fins i tot dins del mateix bloc socialista, opten per la via
democràtica.
EL PCI va ser
l’abanderat d’aquesta via, una cosa que venia de Gramsci i que es concreta amb
Berlinguer. La caiguda del Mur de Berlín afecta els partits comunistes, que es
veuen obligats a qüestionar el burocratisme del model soviètic, i també els
socialdemòcrates, que havien gaudit de molt bona salut, sobretot per la por que
es tenia al comunisme. Cosa que els va permetredur a terme
polítiques de redistribució sense posar en qüestió la propietat. Quan els
partits socialistes deixen de ser útils, tendeixen a lliscar cap al
liberalisme. La lectura socialista de González, Blair… renuncia a buscar una
igualtat social més gran.
L’eurocomunisme,
quan substitueix el paradigma revolucionari soviètic per la via parlamentària,
no es converteix, en realitat, en una socialdemocràcia?
Sí,
l’eurocomunisme es converteix en una via una mica semblant a la
socialdemocràcia,en un reformisme
fort, que intenta no només afirmar la idea de la llibertat (una revolució de la
majoria), sinó, també, la idea de fonamentar els pilars bàsics del que va ser
en el seu moment la Revolució Francesa. No es poden entendre la igualtat, la
llibertat i la fraternitat per separat.
Les tres idees han
de viure juntes, perquè, si no, la llibertat, per si sola, és l’individualisme capitalista; la
fraternitat, per si sola, no aconsegueix unir el conjunt de la població; i la igualtat
és un element que, tal com s’ha demostrat, té les seves derives totalitàries. Aquests
tres elements són consubstancials a un projecte que vulgui ser transformador.
Això, que pot ser
compartit per moltíssima gent, no cristal·litza, però, en moviments unitaris
amplis…
A Europa hi ha
hagut intents de millorar l’esquerra. Un va ser en el laborisme britànic, que
va intentar tornar a les seves arrels, potser de manera no gaire afortunada. Un
altre fenomen, que va passar bastant desapercebut, va ser el grec. Syriza és un
dels últims partits que segueix l’estela de l’eurocomunisme. Creat a poc a poc,
arrelat en la societat, que creix i que no només és d’esquerres, sinó que és
responsable quan ha de gestionar. El paper de Tsipras, en un moment en què es trobava
assetjat pel nacionalisme, arriba a un acord tan estratègic com el de Macedònia
del Nord.
I per aquí tenim
esquerrans per a tots els gustos…
L’esquerranisme sempre ha estat un enemic
de la transformació. Són lectures totalment idealistes i fora de context.
Durant la transició, vam viure molts fenòmens esquerrans. Però, en
l’actualitat, l’esquerranisme s’ha apropiat de l’àmbit de l’esquerra alternativa,
però ja ni tan sols com a esquerranisme pròpiament dit. No comparteix amb ell,
per exemple, el sentit organitzatiu. Només és populisme d’unes elits sortides de
les classes mitjanes, que van experimentar una pujada gràcies a la crispació i
la indignació que la crisi econòmica va provocar.
Gent que preveia
un futur que es va frustrar. Podem és un moviment que sorgeix d’una crisi de
les classes mitjanes. I així estem. Són estructures polítiques sense
organització, sense arrels en la societat, sense militància, a mercè d’unes
decisions de grups dirigents cada vegada més limitats. Les seves propostes estan
més sustentades en proclames propagandístiques que en realitats.
Amb l’emoció per
bandera?
Les idees no viuen
sense organització. Aquesta gent fa anar les idees al marge de l’organització,
i aleshores es converteixen en relats. No hi ha una ideologia al darrere, ni
una estratègia política estructurada. Es resumeix a un tacticisme permanent, de
sortir a mercè del que està de moda, donar eslògans més que concepcions
socials. No és als barris, als sindicats, a les fàbriques…
No ha aconseguit
tenir poder municipal. Només un limitat poder autonòmic. La seva força en
aquests moments està en el seu grup parlamentari i al Govern. No té discurs.
Si aquí, a
Catalunya, en algun moment perdessin la persona d’Ada Colau i l’ajuntament de
Barcelona, caurien en picat. No hi ha cap opció per a una esquerra alternativa
mentre es mantingui la presència d’aquest populisme mediàtic que signifiquen
Podem i les seves confluències. És una vacuna contra una esquerra alternativa.
Com s’explica
que, segons alguna enquesta, vuit de cada deu catalans es considerin d’esquerres?
Si Junts per
Catalunya es considera d’esquerres, al final la gent d’esquerres serem de dretes.
Què vol dir ser d’esquerres? Per les seves polítiques els coneixereu. I les
polítiques que han portat els grups independentistes en els últims anys han
estat clarament de dretes. És absurd, com planteja Podem, aquestes aliances amb
Esquerra Republicana, com si fos un partit d’esquerres. Mai ho ha estat. Quan
Catalunya tenia una àmplia majoria d’esquerres, ERC, amb Heribert Barrera al
capdavant, va donar pas al govern de la dreta, que ha durat més de 30 anys, amb Jordi
Pujol i Artur Mas després.
Les seves
polítiques són totalment de dretes, de desmantellament de l’Estat de benestar.
I la pandèmia ha
estat un exemple més de tot això: subcontractes a sectors sanitaris privats… Hi
ha un nacionalisme que, com tots els nacionalismes, no té res d’esquerra, perquè l’esquerra
és solidaritat, fraternitat i igualtat.
Assistim a una
sistemàtica apropiació indeguda de referents, termes, idees… de l’esquerra, per
part dels nacionalismes. Com es pot separar aquí el blat de la palla?
Existeix un relat
dominant que es basa en dades inventades. Això de ser republicà no indica res.
Es pot ser republicà de dretes, d’ultradreta, d’esquerres… Més que ser o no republicà,
el que interessa són les virtuts republicanes.
En aquest moment,
parlar de repúbliques en abstracte porta a un somni del paradís republicà. Una
visió utòpica fins i tot de la República espanyola, que no va ser de cap manera
un paradís a la terra. Va haver-hi, per exemple, un bienni negre. En aquests
moments hi ha molt frau: presentar com a crisi social els aldarulls d’aquests dies
a Barcelona no respon a la veritat. Sónactuacions de
sectors juvenils de les classes mitjanes que, la gran majoria, han crescut sense
dificultats. La gent que realment està sofrint la crisi social és la que fa
cues als menjadors socials i als bancs d’aliments…
On es troba en
aquests moments el que temps enrere denominàvem “subjecte revolucionari”?
Ja no estem a la
societat fordista. La classe obrera no és homogènia, però sí que existeixen
unes classes treballadores àmplies, i continua havent-hi una centralitat del
treball, encara que més disgregat i atomitzat.
També segueix
existint la necessitat de la solidaritat, per salvar el propi hàbitat. En
aquest sentit, cal fer créixer la participació dels treballadors a l’empresa,
l’atenció a les persones, potenciar les coses públiques, respectar el medi
ambient… Crec que aquí hi ha la base del canvi. El treball, el gènere i el
factor ambiental són les potes fonamentals del canvi. La desigualtat social
avui ésmés gran que mai.