FEIJÓO: MEDIOCRE I MENTIDER

 

nuevatribuna/26 de agosto de 2022

Alberto Núñez Feijóo ha estat President de la Xunta de Galícia 13 anys i durant aquest temps ha transmès a nivell estatal una imatge de discreció i moderació que el feia destacar enfront del comportament d'altres membres del seu partit, encara que cal tenir en compte que Galícia no acostuma ser un centre d'informació nacional. Només va destacar en el seu moment, en el 2013, la fotografia de Feijóo amb un contrabandista posteriorment condemnat per narcotràfic,  l’arousano Marcel Dorado. Feijóo es va defensar adduint que en aquell moment Dorado no estava condemnat per cap causa

Galícia és un territori amb les seves particularitats i on el PP té una important implantació. En el seu moment a través de les Diputacions Provincials dominades pels cacics provincials que s'encarregaven del “acarreo” de vots necessari per tal d’aconseguir majories electorals amb Fraga i posteriorment amb Núñez Feijóo amb un lleu període de govern bipartit (PSG-BNG). Seguint a Fraga, Feijóo va potenciar un cert galleguisme lingüístic que marcava un cert vernís més modern que l’uniformisme espanyolista.

Però el balanç de la gestió de Feijóo a Galícia no és massa brillant malgrat tot. En l'àmbit industrial hi ha una pèrdua de teixit empresarial i només resisteix Inditex de Amancio Ortega, el grup automobilista PSA i una part de la conservera, però importants indústries han caigut en aquest període entre d’altres ALCOA. També el sector primari està en decadència. Només cal posar a títol d'exemple algunes dades: en els anys de Feijóo com a President de la Xunta es van destruir unes 100.000 ocupacions passant d'1.200.000 a 1.091.000, la taxa d'atur està en un 11% un 1,5% més que a la seva arribada. D'altra banda Feijóo deixa el seu càrrec amb un nivell d'endeutament del 18,5% quan a la seva arribada era el 6,8% segons dades del Banc d'Espanya. Segons la Ministra Mª Jesús Montero “Feijóo va deixar un “pufo” a Galícia de 7.600 milions” ja que va arribar amb un deute de 3.954 milions que ha deixat en 11.214. Quant a la pobresa severa que en el 2008 afectava un 6% de la població ara afecta al 9,4% dels gallecs.

Feijóo va dubtar molt a fer el salt a la política estatal perquè sabia el perill que suposava sortir de la zona còmoda de la controlada política gallega. Finalment es va decidir i va fer el salt, al meu parer de la pitjor manera possible intervenint en una confrontació entre el llavors President Nacional del PP Pablo Casado enfrontat a un cas de presumpta corrupció en la Comunitat de Madrid liderada per Díaz Ayuso. Al principi va semblar exercir un paper de mediador però finaiment es va decantar clarament per la Presidenta de Madrid, l'acusada de corrupció, i va forçar la dimissió del llavors líder del PP Pablo Casado. Dimissió que va obrir la porta a l'entronització de Núñez Feijóo de forma quasi unànime com a nou President Nacional del PP. En aquells moments es va parlar d'una nova etapa sota el lideratge d'un Feijóo que apareixia amb fama de moderat, negociador i com un canvi significatiu respecte a la política de confrontació total duta a terme per Pablo Casado.

Tot aquest canvi aparent ha desaparegut en la pràctica. Feijóo ha tornat a la política de confrontació amb el Govern, denunciant totes les actuacions d'aquest com a errors i reiterant les velles acusacions d'estar sotmès als independentistes catalans, a Bildu i l'antic entorn d'ETA, i als seus socis radicals del Govern. Res fins ara s'ha salvat de la crítica. I el més destacable del cas és que en molts casos les crítiques se sostenen en mentides, un nul coneixement del que planteja o un mal assessorament.

El líder del PP no reconeix cap valor a les actuacions del Govern, ni amb els Fons Europeus, ni la importància del reconeixement per la UE de la península ibèrica com a “excepció energètica” amb el que això comporta, ni reconeix les millores del mercat laboral, fins i tot va posar en dubte el topall al gas després que Europa hagués fet púbica l'autorització.

Així hem vist  un Feijóo que fa poques setmanes recomanava mesures com les posteriorment establertes en el Decret d'Eficiència energètica” plantejar el seu rebuig després de la primera reacció de la Presidenta de la Comunitat de Madrid Díaz Ayuso que va manifestar la seva insubmissió a les mesures. Hem vist un Feijóo incapaç de desautoritzar la radical oposició de Madrid al decret. No hi ha dubte que Feijóo ha aparegut amb la seva cara més feble i dubitativa enfront  la “baronessa” de Madrid. I així oposar-se a un decret que ha estat enaltit fins i tot  per la Presidenta de la Comissió Europea Úrsula von del Leyen del PP Europeu.

Feijóo és capaç de dir una cosa i la seva contrària segons l'auditori. A Barcelona va defensar la bondat de les “nacionalitats”, la qual cosa va comportar que el seu coordinador general defensés poc després que érem un país “plurinacional”. Posteriorment Feijóo ho va desmentir dient que “Espanya no és un estat plurinacional, és una obvietat”. En fi que confon fins i tot  els seus col.laboradors més pròxims amb les seves diverses intervencions.

En la  primera confrontació al Senat amb Sánchez va confondre en la seva intervenció el tipus d'interès del deute amb la prima de risc. Feijóo ha acusat l'actual govern de “deixar un “pufo” de 6.000 euros en deute a cada espanyol”. Aquesta acusació va ser ràpidament desmentida per la Ministra d'Hisenda que va twittejar : “El senyor Feijóo és un insolvent o actua de mala fe. Continua volent enganyar els ciutadans com sempre fa el PP quan governa i quan no. L'últim Govern de Rajoy va incrementar el deute públic d'Espanya en un 46%. Són dades oficials que Feijóo hauria de conèixer. Amb el Govern de Pedro Sánchez, Espanya va sortir del procediment de dèficit excessiu abans de la pandèmia. Portem quatre trimestres consecutius rebaixant el deute públic i l'any passat vam tancar amb la major reducció del dèficit de la història.”

Els errors de Feijóo són freqüents especialment en temes econòmics i o són un intent d'enganyar o és un mal assessorament dels seus assessors. El 2 de Juny, en una entrevista en Onda Cero, el mateix dia en què es publicaven les dades de l'atur i la bona evolució de l'ocupació Feijóo el va negar i davant la realitat de les dades plantejades pel locutor va afirmar directament que el Govern falsejava les dades.

També l'elevada inflació és culpa del Govern de Sánchez sense fer cap referència a la situació que viu Europa a conseqüència del conflicte a Ucraïna i sense valorar que aquest efecte inflacionari es dona en el conjunt de la UE.

Fins i tot en qüestions menors la crítica al Govern és total. Així arran de l'actuació de Laura Borràs saludant als manifestants que van trencar el minut de silenci de l'atemptat del 17A. Feijóo va expressar la seva preocupació acusant que aquests polítics “estiguin manant a Espanya i siguin socis prioritaris del Govern d'Espanya” ignorant el fet que JxCAT no és un partit que sigui precisament dels que dona el seu suport al Govern.

 En una altra qüestió menor Feijóo va acusar el President d'usar el Falcón per a anar de Lanzarote a la Palma dient “Si estic a Lanzarote, puc agafar-me un jet-foil per a anar a una altra illa. No necessito que vingui a buscar-me el Falcón de Madrid”. Els mitjans canaris van recordar-li que el jet-foil fa 17 anys que va deixar de funcionar i que mai va haver-hi connexió entre Lanzarote i La Palma.

Finalment direm que Feijóo ha negat conèixer que hi havia un acord escrit entre el PSOE i el PP per a desbloquejar l'elecció de Magistrats del Suprem per part del CGPJ. “Quan vaig despatxar amb Casado, en el traspàs de poders, no em va donar cap document ni acord”. Aquesta situació ha estat desmentida per mitjans afins a Pablo Casado que han confirmat que va haver-hi comunicació entre la portaveu parlamentària Cuca Gamarra, la qual contínua exercint la mateixa funció, juntament amb el responsable de Justícia de l'etapa de Casado i els nous responsables de la matèria.

En fi que per la seva actuació en el càrrec podem, concloure que Feijóo és més del mateix. Oposició total al Govern, cap intent de negociació ni d'interlocució. I amb un discurs basat en les més ràncies essències del PP dirigit a atreure votants de VOX després d'haver digerit als de C´s. Cap voluntat de fer política d'estat sinó mantenir un debat basat en generalitats, mentides i en falses afirmacions amb les quals Feijóo o els seus col·laboradors pretenen portar a terme una oposició sense tenir en compte en cap moment els interessos de la ciutadania d'aquesta Espanya amb la qual no cessen d'omplir-se la boca.

Feijóo en definitiva sembla que en la realitat política és un “bluf”, un polític mediocre i mentider.

EL PERILL D’ALLO QUE L'OTAN DENOMINA “FLANC SUD”

 

Cimera OTAN a Madrid 2022

nuevatribuna/19 de agosto de 2022

En la recent cimera de l'OTAN celebrada a Madrid l'organització militar va modificar la seva visió estratègica sobre l'anomenat “flanc sud”, modificació celebrada com un èxit propi pel govern espanyol. En la nova definició es diu textualment “L'OTAN està segura sols quan totes les seves fronteres estan segures i, avui dia, el flanc sud de la regió transatlàntica necessita molta més atenció. Els països veïns en particular del nord d'Àfrica i el Sahel, s'enfronten a importants desafiaments interconnectats de seguretat, demogràfics, econòmics i polítics, agreujats per l'impacte del canvi climàtic, la fragilitat de les institucions, les emergències sanitàries i la inseguretat alimentària. Aquesta situació d'inestabilitat proporciona un terreny fèrtil per a la proliferació d'organitzacions no estatals i grups armats, incloent-hi les organitzacions terroristes. També permet la interferència desestabilitzadora i coercitiva de competidors estratègics com Rússia o la Xina. L'enfortiment del flanc sud de l'OTAN resulta, per tant, crucial per a l'Aliança Atlàntica donades les rellevants correlacions entre conflictes, fragilitat i inestabilitat a Àfrica i Orient Mitjà i la seguretat de l'Aliança i dels aliats.”

Aquesta posició canvia fonamentalment els conceptes establerts en 1999 quan el concepte estratègic de l'OTAN es basava en la idea del “Diàleg” a partir d'establir un marc de confiança amb els països del nord d'Àfrica tot potenciant la cooperació a la regió. Però el poc interès real demostrat i els pocs recursos emprats van donar resultats poc satisfactoris.

Hi ha diversos successos a considerar que provoquen aquest canvi de posició de l'OTAN. En primer lloc el fet que la relació dels països occidentals amb el nord d'Àfrica i els països del Sahel, especialment per part de les antigues potències colonials, s'ha basat principalment en l'espoliació dels seus recursos naturals. I les intervencions militars com la francesa i altres països es basen fonamentalment en aquests interessos.

Hem de tenir en compte que un dels principals factors del desequilibri  en aquesta àmplia zona d'Àfrica va ser la liquidació del règim de Gadafi a Líbia. Mitjançant la “Operació Protector Unificat de l'OTAN del 2011” es va possibilitar l'enderrocament del poder autocràtic de Gadafi però va ser incapaç d'establir un règim alternatiu, la qual cosa va donar lloc a un estat “fallit” que persisteix fins avui. Cal afegir que la caiguda del règim de Gadafi va provocar la disseminació d'un gran nombre d'armament que va anar a caure en mans de molt diversos grups, des de rebels tuareg als més diversos grups gihadistes de tota la regió, la qual cosa va provocar la intensificació de nombrosos conflictes en tota la regió.

Precisament la disputa entre tuaregs i el govern de Mali, a la qual es va sumar l'aparició de grups gihadistes va donar lloc a la intervenció militar de França amb l'Operació Serval en 2013 i posteriorment l’Operació Barkhane que ha estat un important fracàs ja que finalment França ha optat per retirar-se al no poder liquidar els combatents de les diverses cèl·lules de l'Estat Islàmic i d'Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI) alhora que les seves actuacions impedien les negociacions del govern de Mali amb altres fraccions tribals. Finalment Mali va demanar el final de la presència francesa que ha estat substituïda per contractistes russos de Wagner que és l'equivalent rus dels mercenaris americans de Blackwater que van actuar a l'Iraq.

Cal dir que França no va ser a Mali per raons humanitàries, tota intervenció militar sota façanes humanitàries o democràtiques acostuma a amagar interessos estratègics i econòmics. França no va ser a Mali per a resoldre problemes socials en un país pobre, el seu objectiu era defensar els seus interessos en petroli i urani. L'estabilitat en el veí Níger és el motiu de la presència francesa. Níger extreu el 8% de la producció mundial d'urani del qual França és importador per al consum dels seus equipaments nuclears.

De la mateixa manera una gran part dels països africans es veuen seduïts per les inversions econòmiques i en infraestructures xineses a canvi de la compra de les seves produccions agrícoles i minerals després d'haver sofert l'explotació permanent per part de companyies occidentals.

Aquests són els factors que preocupen l'OTAN i que no veiem que siguin fàcils de resoldre per una organització militar.

Però al costat d'això està la gran por dels països europeus com Espanya a fenòmens no només  de terrorisme (els atemptats en la major part dels països europeus els efectuen residents en els propis països) sinó especialment a la Immigració. Sota aquesta concepció estratègica de “flanc sud” pot produir-se una contaminació de les polítiques migratòries i d'asil.

Cada vegada és més clar que la política occidental enfront d'una immigració econòmica o d'asil des del sud  recorre a l'externalització de riscos. És a dir a subcontractar la tasca d'evitar que tota aquesta gran massa de població desesperada arribi a sòl europeu. Ho hem vist amb Turquia, a Líbia i és molt probable que ho veiem al Marroc.

Pot ser aquest l'interès del Govern de Pedro Sánchez en que s'inclogués el perill del “flanc sud”. Difícilment ens vindran atacs militars des del Sud i l'OTAN com a organització militar no és el més eficient per a combatre el terrorisme. Per tant sembla que l'objectiu a combatre és l'emigració africana o asiàtica. No hi ha barreres per als rossos i blancs ucraïnesos, ni per als sud-americans que entren a Europa a través de Barajas, però sí per als sirians, sudanesos, etc.

I aquí és on ens preguntem: Quin va ser l'acord amb el Marroc a canvi del canvi de postura d'Espanya sobre el Sàhara Occidental? Un acord fins avui desconegut per la societat espanyola i pel propi Parlament. A canvi de què? Després va venir la brutal repressió d'emigrants a Melilla amb més d'una vintena de morts.

Per què hem posat en qüestió les nostres relacions amb un veí que sempre ha tingut una relació de bon veïnatge com Algèria que a més era el nostre principal subministrador de gas? Per què no hem donat a Algèria cap explicació satisfactòria? Ens trobem amb un acord no conegut amb el Marroc que ens ha portat al fet que un altre veí com Algèria ens hagi retirat el seu ambaixador i suspès les relacions comercials. I fins ara només hem sentit declaracions absurdes com les del ministre Albares que es vanagloria de que aquesta política no produirà cap problema amb Algèria i que fins ara no ha fet la més mínima actuació per a millorar el deteriorament causat en les relacions. I després hem d'escoltar la Ministra de Defensa Robles qualificant a Algèria d'aliat de Rússia.

Millor seria que el President Sánchez ens parlés clar especialment als votants del seu govern. Que ens digui perquè ha decidit fer seguidisme dels EUA i  ens ha convertit en els més convençuts atlantistes i otanistas, i que ara en lloc de l'Aliança de Civilitzacions que defensava Zapatero defensem una Europa tancada a la immigració i a l'asil ja que les nostres prioritats són unes altres i volem ser els primers de la classe a defensar la nostra cada vegada més decrèpita democràcia occidental.

Haurien de tenir clar que aquesta política de tancament a la immigració està derrotada per endavant. És impossible posar “portes al camp” i mantenir un inexistent paradís europeu mentre a les fronteres s'acumulen milions de persones faltes dels mínims necessaris per a una vida mínimament digna. Europa i Occident que han estat històricament exemple de respecte als drets i a les llibertats estan donant actualment clares senyals d'esgotament i decadència.

                                                          "Contaminame"

ENCADENATS A LA BANCA

 

El monopoli bancari

nuevatribuna/2 de agosto de 2022

La clientela de les entitats financeres ha canviat la seva relació amb les entitats de manera important en les últimes dècades. Per la meva relació de més de quaranta anys amb el sector podria dir que de ser una clientela atesa de forma bastant acurada per les entitats en aquests moments és més una clientela encadenada a les entitats i tractada en la seva major part amb escassa atenció.

Fa dècades les entitats financeres, especialment les Caixes d'Estalvi però no únicament, tenien instruccions d'atendre la clientela a partir d'un principi que ara diríem basat en el “win-win”. És a dir tractar d'intentar fer compatibles els desitjos dels clients amb els de les entitats. Eren temps de gran proliferació d'oficines el que comportava la necessitat de fidelitzar  la clientela i això implicava la prioritat al bon tracte i l'establiment de la confiança. Normalment els treballadors perduraven en les oficines i tenien un bon coneixement dels seus clients.

Aquesta situació no té res a veure amb l'actualitat; s'ha produït una gran reducció del nombre d'entitats fins a quedar pràcticament un monopoli, s'ha aplicat una política de supressió d'oficines amb reducció dràstica de plantilles i amb l'eliminació dels treballadors més veterans. Aquest canvi de les entitats ha comportat que hagin iniciat un procés d'exclusió i discriminació financera d'alguns clients, a nivell no sols territorial sinó fonamentalment segons el seu nivell de renda i la reconversió de les oficines en oficines de venda de productes de tota mena, no únicament financers, tot asfixiant a la clientela amb comissions per qualsevol servei. Intenten fer beneficis mitjançant les comissions i el finançament en la venda de tota mena de productes competint amb les cadenes comercials i les plataformes digitals ja que no tenen suficient amb el cobrament de les comissions financeres. Això ha comportat també que les grans cadenes comercialitzadores i especialment en el futur les plataformes digitals puguin ser no sols els grans competidors sinó fins i tot els substituts de les actuals entitats bancàries.

La reducció dràstica d'oficines ha afectat tots els clients. Aconseguir ser atesos, si aconsegueixen contactar telefònica o electrònicament, i si li donen resposta segons quin sigui el motiu de la cita és una odissea. I deixant una única persona per a atendre els clients sense cita als quals majoritàriament se'ls redirigeix cap els caixers automàtics perquè facin les seves operacions, la qual cosa afecta no sols els clients sinó també l'empleat sobrecarregat de treball i un estrès afegit.

Recentment s'ha donat el cas que una les tres principals entitats bancàries va tenir un problema en els seus caixers automàtics i durant tot un matí i mitja tarda no va poder donar cap servei i per tant tampoc diners a la seva clientela i sense oferir cap alternativa per a qui tingués necessitat. Cal tenir en compte que en les actuals oficines no tenen efectiu per a reintegraments dels clients (sense comentaris).

Si volem veure un altre exemple de la consideració de les direccions d'aquestes grans entitats com CaixaBank, Santander o BBVA a la seva clientela exposaré una altra actuació recent d'una d'aquestes entitats. Fa menys d'un any la direcció d'aquesta entitat es va dirigir als seus clients per a informar-los d'un increment en el seu sistema de comissions. El més increïble era el final de la carta de l'entitat dirigida al client i on li deia que “en cas que no estigui d'acord amb les noves condicions sempre pot rescindir la seva relació amb la entitat” (novament sense comentaris).

Una altra situació que he constatat recentment, en els últims tres mesos, és que amb el tancament d'oficines un dels grans bancs i suposo que els altres han anat pel mateix camí ha portat a terme una divisió de la seva clientela. Al marge d'oficines dirigides a “Negocis o Business”, als clients amb una patrimoni superior a un milió d'euros se'ls atén personalment a través d'un empleat assignat de banca privada en oficines amb aquest nom “Banca Privada”, o telemàticament o telefònicament sempre li presta l'atenció que precisa. Per als clients amb un patrimoni d'uns quatre-cents mil euros i perquè se sentin tractats com a públic especial s'han creat unes oficines particulars (Premier o de Primera), on se'ls dona una atenció normal però amb menys clientela. La resta de la clientela va a les grans oficines on si tenen cita prèvia els atendrà algú i sinó la persona única d'atenció al client el redirigirà i fins i tot pot ajudar-la en l'ús del caixer o amb les incidències que hagi pogut tenir la seva targeta o llibreta. Però el més increïble de tot aquest procés és que algú com jo mateix que tenia tots els meus comptes i operacions de tota mena en una oficina durant més de quaranta anys m'han canviat d'oficina i m'han enviat a una altra més llunyana del meu domicili. I el més significatiu del menyspreu cap a la clientela és que el canvi s'ha fet sense la més mínima comunicació per part de l'entitat i he hagut d'assabentar-me en anar un dia a fer una consulta i on el personal d'atenció a la cua m'ha dit que ja no em podran atendre en el futur perquè ja no és la meva oficina. Creia que era jo el client qui decidia on volia tenir el meu compte. M'equivocava? (Sense més comentaris perquè serien massa gruixuts).

Cal dir que en molts casos en les oficines no t'atenen sinó pertanys a la mateixa oficina, cosa que fins ara mai havia passat i que en moltes ocasions es soluciona perquè els empleats de l'entitat tenen major sentit comú que els seus directius.

En definitiva les entitats financeres no compleixen actualment la més mínima funció social. El seu únic objectiu és maximitzar el benefici per als seus accionistes encara que això comporti tenir encadenats i espremuts els seus clients que no tenen una altra opció perquè no hi ha entitats diferencials com en el seu moment van ser les Caixes d'Estalvis.

És per això que no podem més que alegrar-nos del nou impost sobre els beneficis extraordinaris de les entitats financeres, que haurien de ser permanents i que haurien de retornar a la societat part dels seus quantiosos beneficis, màxim si som conscients del cost multimilionari que ens va comportar la crisi financera, sense obviar els costos socials i econòmics de les successives reconversions bancàries i els processos de destrucció d'ocupació a conseqüència de la concentració monopolista.

SUMAR: és important escoltar però és imprescindible el “Projecte” i la “Organització”.

 nuevatribuna/23 de julio de 2022

Yolanda Díaz ha iniciat el seu projecte de “escoltar” a la societat organitzada amb reunions amb diversos col·lectius. Ningú pot posar en dubte l'interès de l'experiència a nivell del coneixement de la societat en el seu conjunt. Però crec que l'operació de la Vicepresidenta té més d'estratègia política per a fer una marxa pròpia, alliberada de controls organitzatius dels diversos retalls que componen els grups de l'esquerra alternativa existents, que d'un procés de posada en marxa d'un nou projecte polític.

Escoltar la societat és essencial en tot projecte polític però això en part és el treball de l'organització que ha de ser els ulls, les oïdes i la veu de tot projecte polític, i alhora la que ha d'analitzar les necessitats de modelar el projecte per tal que sigui atractiu als sectors als quals va dirigit.

El projecte polític de SUMAR no pot circumscriure's a l'actuació de la mateixa Yolanda en el seu recorregut per les terres d'Espanya escoltant personalment els plantejaments i reivindicacions dels múltiples i diversos col·lectius socials. Això serveix per a fer-se una idea del clima social però no per a fer un projecte polític i molt menys una organització política amb expectatives de futur i de persistència en el temps.

Yolanda Díaz juntament amb qui sigui el seu nucli fundacional ha d'engegar un projecte o programa polític que abasti els aspectes de la realitat des d'un determinat prisma ideològic i a partir d'aquesta base llançar-se a construir una organització basada en una militància estructurada en els diversos territoris que serveixi per a teixir una xarxa d'influència i que permeti promoure el coneixement del nou projecte polític i alhora mitjançant el debat modificar els aspectes que es determinin per part dels afiliats i els organismes que componguin l'organització. Així mateix la militància deu entre altres compromisos pagar les seves quotes que permetin un cert flux de diners necessaris sempre per a l'organització política.

Siguem clars, els lideratges són importants i Yolanda sembla tenir les qualitats per a ser una bona líder de l'esquerra, però els projectes no poden basar-se només en lideratges personals ni en organitzacions “líquides” o “gasoses”. Això ja s'ha provat i hem vist els resultats que pugen com l'escuma i després cauen en picat.

Tot projecte seriós ha de plantejar-se a partir d'una determinada anàlisi ideològica amb el disseny d'una estratègia i unes tàctiques que poden ser canviants i que s'han d'iniciar des de l'anàlisi de la situació internacional fins a aterrar en l'anàlisi concret de la realitat concreta, i contenir els eixos programàtics del projecte polític.

Entorn d'aquest projecte s'ha de desenvolupar una organització que aconsegueixi arribar al màxim de sectors socials d'una banda i al màxim de l'àmbit territorial. Adaptant-se a cada situació concreta però sense modificar les bases de l'anàlisi ni del projecte polític.

Crec que la tasca que se li presenta a Yolanda Díaz, si vol fer un projecte que inclogui la necessària organització digna de tenir en compte, és una tasca hercúlia i monumental perquè el temps del qual disposa és summament curt.

Yolanda Díaz ha de tenir un projecte definit i en marxa que li permeti afrontar en un primer moment les eleccions municipals i autonòmiques de la pròxima primavera. És evident que el nou projecte que aquí es planteja significa que no es faci només sobre els retalls del ja existents, Podemos, Esquerra Unida, Más País, Compromís o els “comuns”.

La qual cosa no vol dir que no es compti amb ells i que se'ls inclogui en l'organització directament o en una col·laboració o front, però comandat pel nou partit que sorgeixi de Yolanda i el seu projecte. És evident que Más País o Podemos poden ser important a Madrid, Compromís al País Valencià, Esquerra Unida en aquells territoris com Andalusia on té arrelament municipal, i els “comuns” han de comptar a Catalunya. Però és evident que la suma dels diversos retalls polítics no comportaria una força política  prou potent que pugui i hagi de ser decisiva. Cal  impulsar un projecte i una organització nous sota la direcció de Yolanda Díaz que creï esperança i que alhora permeti reunir allò que ja existeix.

I com hem dit el temps corre. Hem vist com en els últims temps la situació política i econòmica canvia amb una rapidesa insospitada. Quan tots esperàvem després de la pandèmia una recuperació econòmica amb els fons europeus que semblava servir en safata un futur amb bones perspectives per a les esquerres, ara la guerra d'Ucraïna derivada de la invasió russa i la crisi energètica que ja apareixia però que ha crescut substancialment semblen afeblir el futur de les forces que sostenen a l'actual govern.

Els temps són molt canviants i precisen que des del govern es facin unes polítiques al servei de les classes treballadores i dels més desfavorits. Una política que vagi aparellada a un discurs i un relat que sigui comprensible per aquells als quals va destinat. Sinó com sempre la dreta anirà a votar en “formació de marxa” mentre la gent d'esquerres es pot trobar indecisa o fins i tot desanimada per a anar a votar en defensa dels seus interessos.

És en aquest sentit que un discurs clar i il·lusionant com el que pot efectuar Yolanda Díaz és imprescindible. Però ella sola no ho pot aconseguir, un líder carismàtic pot ser positiu però no suficient. Cal que el seu missatge arribi a tots els racons de manera nítida i clara i per a això es precisa d'un bon projecte ideològic i polític i una organització i una militància que ho facin arribar al major nombre d'àmbits i de gent possible.

El temps és or i Yolanda no el pot malbaratar. Abans de les generals venen unes primàries en forma de municipals i autonòmiques on el projecte de Díaz ja ha de mesurar-se electoralment com si fos un entrenament per a les Generals on ella haurà de demostrar fins a on pot arribar. I esperar que tingui sort, per a ella, per al projecte i l'organització i per al futur del conjunt de les esquerres.

I es que està clar al marge d’altres consideracions es que Yolanda Díaz es avui per avui una peça clau per aconseguir que el conjunt de les esquerres pugui donar un combat electoral amb possibilitats de triomf.

QUO VADIS EUROPA?

 

nuevatribuna/7 DE JULIO DE 2022,

La construcció de la Unió Europea ha transitat per diverses etapes. Un llarg procés d'integració dels sis països fundadors de la CEE (Alemanya, França, Itàlia i el Benelux) que s'inicia amb la signatura del Tractat de Roma l'any 1957. No és fins el 1973 que després d'anys de negociació s'integren Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. L’any 1981 es produeix la integració de Grècia i al 1986 amb la integració d'Espanya i Portugal es tanca una primera etapa i s'inicia el procés cap el Mercat únic amb els 12 països integrants. Fins aquell moment els processos d'integració es negociaven durant molts anys a fi d'establir les condicions que havien de complir els països per a homogeneïtzar-se política i econòmicament amb la comunitat existent. Aquest procés es completa l'any 1995 amb tres països que pel seu desenvolupament econòmic i polític van ser fàcilment integrables, va ser el cas d'Àustria, Suècia i Finlàndia. En aquest moment pràcticament tota l'Europa Occidental forma part de la Unió Europea

La segona etapa es produeix a conseqüència de la caiguda del Mur de Berlín i amb el desig d'un país dominant com Alemanya d'incrementar el seu espai econòmic i cobrir la caiguda soviètica. Així es duu a terme un període d'integració massa ràpid i que no constata les deficiències polítiques democràtiques i la pròpia situació econòmica dels països candidats. La integració ve determinada prèviament per la unificació i integració de la RDA dins  la RFA malgrat les seves diferències estructurals que persisteixen fins i tot en l'actualitat. El mateix però ampliat va significar la inclusió l'any 2004 de 10 nous països: Txèquia, Xipre, els 3 països bàltics, més Hongria, Malta, Polònia, Eslovènia i Eslovàquia. Posteriorment en el 2007 es van incorporar dos països encara més endarrerits com Bulgària i Romania, i en el 2013 va entrar Croàcia una vegada finalitzats els efectes de la guerra en l'antiga Iugoslàvia. Finalment l’any 2020 el Regne Unit va abandonar la UE.

Aquestes ampliacions no desitjades cap a l'Est van ser motivades per interessos polítics i va ser una ampliació efectuada com a la força, sense entusiasme i amb criteris d'admissió més laxos es van culminar amb greus dubtes sobre la qualitat democràtica tant política com econòmica de gran part dels nous candidats acceptats. I tot això sense variar la fórmula del sistema d'acords per unanimitat en les grans qüestions en el govern de la UE. Ja des del primer moment es va començar a parlar de l'Europa de dues velocitats, que en part es va concretar amb l'Europa de l'Euro.

Des del final del mandat de Jacques Delors al gener de 1995 la Unió Europea ha passat per diverses fases amb uns Presidents de la Comissió Europea cada cop amb menor qualitat i prestigi per a portar a terme la seva funció dirigent, fins arribar al nivell crític de l'actual Presidenta Von der Leyen. Així amb Presidències cada vegada de menor nivell van adquirint un major paper els dirigents dels països més importants especialment Alemanya i en un segon lloc França. Durant l'última època va ser la canceller Merkel la que per a bé o malament va portar el timó de la UE, tant en la negativa política de la crisi bancària del 2008, l’austericidi que van pagar  els països del sud especialment Grècia i també el nostre, com també en la crisi de la “pandèmia” amb polítiques molt més equilibrades, federals i solidàries. Malgrat tot això es va anar desenvolupant la idea d'un “projecte o model europeu” basat en l'estat de dret, la garantia dels drets humans, les institucions de la democràcia liberal i  “l’estat social europeu”. Aquest model és en part contestat pels països més il·liberals de la mateixa UE, l'anomenat grup de Visegrado, compost per Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia menys respectuosos amb l'Estat de Dret i més euroescèptics.

Ara però, hem entrat en un nou episodi derivat de la crisi provocada per la invasió russa d'Ucraïna i al qual s'enfronta una Comissió de poc nivell i amb una falta de grans dirigents amb capacitat en els principals països. Això ha portat  la UE, per primera vegada en molts anys, a delegar la direcció del procés en l'OTAN, és a dir en el “bloc atlàntic” liderat pels Estats Units i el seu epígon britànic amb interessos geoestratègics que no sempre coincideixen amb els dels països europeus. De cop  “l’atlantisme” plenament agressiu i bel·ligerant ha ressuscitat, i les posicions més temperades partidàries de mantenir línies de negociació com les defensades, molt lleument hem d'aclarir, de França, Alemanya o Itàlia, s'han vist superades per les més partidàries d'incrementar el conflicte i defensades pels països anglosaxons i per uns altres com Polònia i els països bàltics.

La UE s'ha trobat implicada de manera substancial i indirectament a través d'Ucraïna en un conflicte bèl·lic amb Rússia els efectes i els resultats del qual encara estan per veure en la seva totalitat. De moment els europeus s'han plegat a les exigències de l'OTAN i dels Estats Units en efectuar nombrosos paquets de sancions econòmiques i ajuda armamentista a Ucraïna que l'única cosa que fan preveure és un allargament del conflicte bèl·lic.

Cal ressaltar que aquest conflicte té un primer antecedent en el conflicte del Donbass que va finalitzar amb la signatura de l'acord de Minsk entre Alemanya, França, Rússia i Ucraïna per al cessament d'hostilitats. Va ser en el 2014 i 2015. Al poc temps, i sota la pressió dels Estats Units, Ucraïna es va retirar de l'acord i les hostilitats han continuat a la regió amb més de 14.000 morts de tots dos bàndols.

L'actual conflicte i la política de sancions han tingut una especial repercussió econòmica negativa en el conjunt de la UE, cosa que no ha passat als EUA. La crisi energètica, i una inflació desbocada han assolat al conjunt de països amb la incògnita de no saber el que el conflicte pot arribar a durar. No hi ha dubte que en les principals cancelleries europees cada dia es pot apreciar més un desig de tractar d'intentar aconseguir un alto-el-foc abans de l'hivern, però de moment ningú sembla voler-se sortir de la disciplina atlàntica imposada per l'OTAN. I això ens porta a la pregunta bàsica Són els interessos europeus equivalents als dels anglosaxons en aquest tema? Ara com ara sembla difícil que ningú se surti del guió.

Això ha arribat fins al punt, esperpèntic sinó fos tan tràgic, que la UE per a donar alè a Ucraïna l'ha acceptat com a candidata a formar part de la comunitat europea. Ningú pot negar el fariseisme que per unanimitat han acordat els 27 socis europeus. Ningú en el seu  judici, amb l'excepció potser d'Úrsula Von der Leyen, pot pensar que Ucraïna estigui preparada i en condicions de ser candidata a accedir a l'Europa comunitària. No sols per la seva actual situació de conflicte bèl·lic sinó perquè el país ucraïnès està molt lluny de complir els requisits mínims per a formar part de la Comunitat Europea en temes polítics com els seus índexs de qualitat democràtica, com els drets democràtics o la falta de drets civils; en el pla econòmic, la seva situació econòmica i la seva renda per càpita, la corrupció o l'oligarquia, així com en el jurídic, és a dir en gairebé tots els capítols que comporten les condicions mínimes que s'han de complir per a optar a la condició de soci comunitari.

La Unió Europea té un conflicte que resoldre i ha de definir-se quan més aviat millor. Pretendre mantenir “un projecte europeu” propi al qual sens dubte ha de dotar d'un projecte de defensa militar propi i autònom (el que pot aconseguir simplement gastant la quantitat que inverteix ara cadascun dels seus membres però de manera coordinada i conjunta) o ser un apèndix polític, econòmic i militar d'un renovat “projecte atlàntic” ja caduc sota la direcció i hegemonia dels socis anglosaxons (els EUA i el Regne Unit).

Finalment a nivell domèstic hauríem de preocupar-nos pel gir atlantista i bel·licista del President del Govern i d'alguns dels seus ministres com Exteriors o Defensa que semblen haver descobert de cop les bondats de l'OTAN i l'amenaça russa. No és agradable comprovar com el nostre President “beu els vents” de Biden en lloc de seguir una política més europea i negociadora com la que de vegades pretenen insinuar Macrón, Scholtz i Draghi. I la política respecte al Marroc i el Sàhara Occidental no és aliena a això.

A L'ESQUERRA NO LI QUEDA TEMPS PER PERDRE

 

nuevatribuna/23 de junio de 2022

Després del resultat de les eleccions a Andalusia les esquerres, totes elles, no poden perdre més temps i requereixen canviar una estratègia que demostra no donar fruits positius.

És evident que el temps polític ha canviat, i que el que semblava un camí de roses s'ha convertit en un pedregar. Si fa pocs mesos el Govern se les  prometia molt felices amb una pandèmia controlada, l'arribada dels fons europeus amb la seva previsible repercussió positiva en l'economia i les bones perspectives en l'ocupació, ara les coses han canviat, la guerra d'Ucraïna i la crisi energètica que s'ha agreujat, una inflació disparada i la consegüent pèrdua de poder adquisitiu plantegen un futur molt menys agradable per a bona part de la ciutadania.

Al costat d'això un Govern amb importants avanços socials, laborals i econòmics en el seu haver no sembla ser capaç de capitalitzar-los entre els ciutadans. Sembla que hi ha una manca clara d'explicació i un excés de “soroll”. L'explicació dels avanços econòmics i sobretot socials requereix d'alguna cosa més que la coneguda roda de premsa del Govern, cal fer arribar l'abast de les millores a la ciutadania afectada. Especialment si tenim en compte que una bona part dels mitjans de comunicació són afins a les dretes i crítics i deformadors de les informacions relatives a l'actuació del Govern progressista. Així mateix, des del mateix Govern no es fan les coses de manera adequada atès que en moltes ocasions es fa més èmfasi en les discrepàncies internes en l'elaboració d'una mesura social important i que arriben a ser més comentades que el valor dels continguts positius dels acords.

Podem dir que pel que fa al principal partit del Govern s'ha notat un cert aire de canvi per a mal arran de la renovació governamental. Sembla que els aspectes de política exterior estiguin predominant en l'actuació del propi govern i que la política interna estigui més llunyana del pensament del President del Govern. Un exemple és l'estrambòtic canvi de posició sobre el Sàhara Occidental sense la més mínima explicació i que s'antulla com una cessió davant el Marroc, un veí de poc fiar històricament i que ha comportat un enrariment profund de les relacions amb un altre veí com Algèria que no sols és el nostre major subministrador de gas sinó que ha estat un complidor estricte dels seus compromisos. Molts han contrastat negativament l'actuació del ministre Albares en relació amb la seva predecessora la cessada Arantxa González Laya. Això no ha estat un bon senyal de la política presidencial, sembla com si des de la Moncloa s'hagi donat prioritat a una política més pro-atlantista i otanista del grat dels Estats Units. Aquest tema ha causat perplexitat i decepció entre bona part de la gent d'esquerres.

Així mateix el Govern d'acord amb la UE està implicant-se de manera perillosa en la guerra d'Ucraïna derivada de l’agressió russa que sembla ser una prioritat en l'acció del President del Govern descurant en gran part la repercussió d'aquest conflicte en el creixement de la inflació i la pujada energètica.  El conjunt d'Europa està fent el paper de pagador en un conflicte dirigit fonamentalment per l'OTAN sota les directrius de  Washington. Així mateix s'ha d'esperar del PSOE i del seu Secretari General una major atenció a la situació de la població que pitjor ho està passant. Aquesta població no se sent representada per  una política del “tu més” que no  li dóna cap explicació de com satisfer les seves necessitats més urgent. D'altra banda sembla com si la direcció del PSOE hagués girat en les posicions orgàniques internes de la majoria que va acompanyar a Sánchez en el camí per a recuperar la Secretària General a una ampliació cap als que van ser els barons afins a Susana Díaz i això pot haver produït una certa decepció en els que veuen els Lambán o Page més com un llast que com una embranzida.

Pel que fa a la posició de la part del Govern situat a l'esquerra del PSOE, i descartat ja Podemos que ha demostrat ser una ombra del que va poder ser, totes les esperances estaven basades en Yolanda Díaz i el seu futur “projecte polític”. I ja està trigant molt sinó massa a concretar-ho. No es pot arribar en una situació de “virginitat política” a les eleccions generals. Hi haurà eleccions autonòmiques i municipals i el projecte de “Sumar” està arribant molt endarrerit. Perquè del que es tracta no és de sumar els retalls del que queda de l'esquerra alternativa, ja hem vist el que ha passat a Andalusia. Es tracta de presentar no sols una candidata sinó un projecte atraient, no només per a gent ja convençuda com poden ser els sindicalistes sinó per a la gent treballadora i de les classes populars especialment per a crear il·lusió en aquella gent que fa temps que les ha perdut totes sobretot els sectors més desfavorits que passen de la política, la qual cosa significa que s'abstenen en benefici de la dreta quan no directament la voten com a gest de rebuig social.

I perquè Yolanda i el seu projecte de Sumar sigui una realitat cal que aquest projecte arribi als racons de la geografia i això es diu organització i militància i això no es fa en dos dies. Es pot reunir a Colau, Oltra, Errejón, i fins i tot a Belarra i Montero, però això no és un projecte ni és una organització, amb això s'arriba al que ha representat “Por Andalusia”. L'organització es basa en una militància motivada entorn d'una proposta política debatuda i assumida que després la militància se la creu i la difon en les seves empreses, en els seus barris, en els seus municipis, etc. En part podríem dir que era el que feia la militància del PSUC-PCE en la lluita contra la dictadura, ser presents en tots els llocs on estigui la gent. O l’exemple durant molts anys de l’actuació a Itàlia del PCI.

La dreta sempre ho té més fàcil. Els seus votants saben el que volen mantenir, els seus privilegis. Ells votaran gairebé sempre perquè no els volen perdre. L'esquerra ho té més difícil perquè ha de convèncer als seus possibles votants que pot ser possible aconseguir més drets i una major igualtat social.

Que ningú cregui que aquí es planteja una anàlisi pessimista per al futur de l'esquerra enfront de les futures confrontacions electorals, és un crit en la necessitat de superar els errors i no esperar més a donar la batalla de les idees sempre en positiu i amb propostes concretes que puguin arribar a la ciutadania no sols a la política o socialment motivada sinó a aquella potser més necessitada però la menys conscient.

Les esquerres no haurien de deixar en l’oblit la reflexió de Gramsci “Les idees no viuen sense organització”.

L'ESQUERRA AFRONTA UN FUTUR INCERT

 

Sánchez i Yolanda un futur per l'esquerra?

nuevatribuna/6 DE MAYO DE 2022

És difícilment discutible que l'actual Govern té un balanç de consecucions en el terreny social incomparable amb els governs anteriors. I això malgrat governar en uns temps particularment poc favorables, primer amb la pandèmia i després quan semblava que estàvem en el moment de la recuperació, irromp la guerra d'Ucraïna i la seva derivada econòmica.

El Govern va fer front a la crisi de la pandèmia d'una forma sanitàriament notable i   amb la construcció d'un “escut social. Al mateix temps va aconseguir encerts en dos aspectes substancials: a) en l'àmbit europeu la consecució d'uns Fons europeus per a la reactivació econòmica amb un volum importantíssim i que alhora va significar un canvi radical en l'actuació de la Unió Europea per a afrontar una crisi, i b) en l'àmbit intern acords importants com són els increments del SMI, el IMV, o els acords de reforma de les Pensions o la Reforma Laboral que milloraven els drets i les condicions de vida de les persones treballadores, jubilades o més desfavorides.

Posteriorment per a intentar pal·liar els efectes de la crisi de la invasió russa d'Ucraïna, novament ha aconseguit dos acords importants: a) en l'àmbit europeu aconseguir la “excepció ibèrica” que permetrà reduir durant un any el còmput del preu del gas en la factura energètica, i b) l'aprovació parlamentària de les mesures urgents per a pal·liar els efectes en els sectors econòmics i socials més afectats pels efectes de la guerra.

Malgrat tot veient les enquestes sobre valoració electoral sembla que el govern no capitalitza aquesta actuació excel·lent i és l'oposició radical de la dreta i l'extrema dreta, que no ha aportat cap proposta més que una crítica radical a tota l'acció del govern, la que capitalitza un cert descontentament social cap a la política.

És evident que aquesta poca capitalització de l'acció política no és tota deguda a l'oposició de la dreta sinó també a errors en l'actuació dins del propi govern i els partits que el conformen i a algun dels seus socis parlamentaris.

En efecte el “soroll” dins del govern ha estat una constant des del moment de la constitució del propi govern. Les contínues discrepàncies, a vegades amb fortes sortida de to dels components de Podemos, han estat un element especialment negatiu derivat en gran part de la seva falta de consciència institucional. Han semblat a vegades ser l'oposició dins del govern qüestionant la unitat d'aquest. Aquesta situació va ser més evident en el període de Pablo Iglesias com a Vice-President i s'ha reduït a partir de l'assumpció de la Vice-Presidència per part de Yolanda Díaz amb una política més dirigida a una acció política que eviti els “sorolls interns” però que no ha impedit que en ocasions esporàdiques alguna ministra de Podemos hagi continuat mantenint confrontacions poc encertades dins del Govern.

I en una certa manera “el soroll” ha reduït fins i tot el relat i l'explicació de les millores aconseguides pels canvis legislatius. Si per exemple cada jubilat fos conscient de la millora que li ha aportat aquest govern en comparació amb l'anterior, si cada treballador que ha passat de contracte precari a indefinit fos conscient que és fruit de l'acció del govern, si cada treballador afectat per la pujada del SMI sabés que és gràcies a l'acció de govern, si els ciutadans que han accedit al cobrament del IMV fossin conscients de qui l'ha acordat millors perspectives electorals tindrien els partits del govern. Però les moltes millores en part s'han vist diluïdes i ocultades per el “soroll” de les baralles entre els socis.

Així mateix el Govern ha hagut de capejar amb dificultats la dinàmica parlamentària, no tant per la composició plural dels seus suports sinó fonamentalment per l'actuació d'infantilisme polític que caracteritza a un supòsit aliat parlamentari com a ERC. En el cas d'aquest partit més nacionalista que d'esquerres no se‘l pot catalogar com a integrant de la “majoria", ja que cal recordar que ERC es va abstenir en la elecció del govern de coalicio. I després ha votat en contra en tres ocasions especialment importants, en la votació d'una pròrroga de l'estat d'emergència, en la votació de la Reforma Laboral i en la votació de les mesures pal·liatives dels efectes de la guerra a Ucraïna. ERC és en definitiva un agent polític poc de fiar.

Però també hi ha aspectes que han provocat situacions poc desitjables, que no han tingut fins al moment greus conseqüències, com pot ser la poca atenció que reben els seus aliats parlamentaris que acusen amb raó d'una certa prepotència al Govern. Així mateix actualment es nota la diferent concepció dins del bloc de UnidasPodemos respecte al futur entre la posició que defensa Yolanda Díaz de construir un nou pol polític i la posició de les dirigents de Podemos que volen mantenir la seva preeminència en una futura alternativa. En aquest sentit no va passar desapercebut el fet que en el dia en què es votava la Reforma Laboral les dues ministres de Podemos van convocar un acte propi i no van ser presents a l'hemicicle.

En definitiva el govern té problemes que poden afectar el seu futur electoral i no podem passar per alt el gir al centre del PSOE des del seu últim Congrés. Fins ara més perceptible en la seva política exterior on s'han fet passos com l'inacceptable acostament al Marroc sobre el Sàhara, en línia amb la política dels Estats Units, la qual cosa ha provocat el refredament de la relació amb Algèria el nostre proveïdor de gas. Aquest tema també va provocar en aquest cas la crítica totalment encertada per part del soci parlamentari amb Yolanda Díaz al capdavant, atès que no sols no estaven d'acord i ni tal sols van ser informats. Però encara més greu és el fort gir atlantista i “otanista” del President del Govern i del PSOE en la crisi de la invasió d'Ucraïna, cosa que contradiu la necessitat d'una força militar autònoma europea i no subordinada als interessos militars, polítics i econòmics dels USA.

Tot això ens situa enfront d'un futur incert de les forces d'esquerra enfront de les pròximes Eleccions Generals previstes per a finals del 2023. Tot això sense obviar que abans i al marge de les andaluses se celebraran eleccions autonòmiques i municipals en la primavera del 2023.

La situació política en aquest moment sembla més favorable per a les forces de la dreta i l'extrema dreta que per a l'esquerra. D'una banda l'elecció de Feijoo al capdavant del PP que de moment capitalitza com a  millor candidat que Casado. Tot això malgrat ser una incògnita el seu projecte polític. Es desconeix si comportarà canvis en la política del PP al marge d'un discurs menys incendiari que pot ser possiblement idèntic en el que comporta a les seves polítiques o aliances. D'altra banda el manteniment de Vox embravit després del seu èxit en entrar en el govern de Castella León que espera continuar a Andalusia. Cal dir que aquest ascens de les forces de dreta no es produeix només per la seva pròpia actuació sinó fonamentalment per la intensa campanya que els importants i influents mitjans de comunicació de la dreta estan fent no sols enaltint la figura d'estadista del màxim dirigent del PP, sinó de tot el seu equip, alhora que treuen ferro al paper pertorbador democràticament de VOX, tot això sumat a l'atac constant i en nombroses ocasions mentider d'aquest braç mediàtic contra el Govern i els seus suports parlamentaris.

En el cas de l'esquerra tot està molt més confús. Partint de la perspectiva optimista que el PSOE pugui mantenir i en el millor dels casos millorar lleugerament el seu resultat electoral, tot dependrà de veure com es configurarà l'alternativa política entorn de Yolanda Díaz. Ella en sí mateixa és un capital polític però per sí sola no és una alternativa política. Depèn de com s'estructuri i es plantegi la seva proposta pot ser el factor determinant per a aconseguir una correlació de forces favorable que permeti un nou govern de progrés que sigui una certa continuació de l'actual. Si Yolanda Díaz no aconsegueix configurar una alternativa atractiva d'esquerres que pugui recuperar votants dels partits existents a l'esquerra del PSOE, votants d'esquerra abstencionistes o fins i tot  votants del PSOE desencantats, el futur serà negre per a l'esquerra i les forces de progrés. Perquè la possibilitat d'un govern de PP i Vox pot forçar, com desitgen molts poders fàctics, un govern de Gran Coalició PP-PSOE o PSOE-PP amb possiblement algun suport més com el del PNB.

YOLANDA: URGEIX JA EL PROJECTE I L'ORGANITZACIÓ

 

Yolanda Diaz, una esperança

nuevatribuna/ 8 de abril de 2022

No hi ha dubte sobre la gran personalitat política de Yolanda Díaz i no sols en un pla polític teòric, sinó en la plasmació pràctica del seu treball en el Govern. Yolanda Díaz es distingeix per potenciar el caràcter pràctic de les seves actuacions de manera encertada. En primer lloc en l'elecció i disseny del propi equip de treball del ministeri de reconeguda capacitat demostrada en aquests anys. La seva aposta pel diàleg social i la potenciació del paper dels interlocutors socials i la seva capacitat de diàleg i mediació sense ocultar ni enganyar pel que fa a què les seves preferències són la millora de les condicions de les persones treballadores.

Amb aquest bagatge ha aconseguit una àmplia valoració social com a política, com a persona que parla clar i per a ser entesa, i com a política en la qual les seves propostes van dirigides a la consecució d'objectius de major igualtat social i millora de les classes treballadores.

En aquesta situació Yolanda Díaz sembla ser objectivament la persona indicada per a liderar una opció política progressista i d'esquerres que pugui permetre la creació d'un espai polític, realment existent però no organitzat, que permeti complementar en el futur al costat del PSOE la continuïtat d'un govern de progrés.

No obstant això els temps polítics són impredictibles. Fa poc l'anàlisi es plantejava favorable per a l'actual govern amb la sortida positiva de la pandèmia i amb uns fons europeus que semblaven fer presumible un futur econòmic i social molt positiu que sens dubte seria favorable davant unes futures eleccions l'any 2023. Però en poc més d'un mes ens trobem davant una situació totalment diferent, la invasió russa d'Ucraïna ha trastocat tota la geopolítica, Ara es parla d'organitzacions militars, de respostes a un enemic proper, de sancions econòmiques a Rússia, d'increment dels pressupostos militars, etc. Hem passat de la perspectiva tranquil·la d'un canvi amb un salt qualitatiu en el nostre procés productiu i amb unes perspectives socials de millora a tot el contrari. Estem ara immersos en l'escenari de guerra, amb la inflació pels núvols, amb els preus de l'energia desbocats i amb mobilitzacions de sectors del transport, del camp, etc., aprofitats també per sectors de la dreta per a desgastar al govern. El pessimisme ha substituït ràpidament  l'optimisme derivat de la sortida de la pandèmia (..?). Sens dubte estem davant d’un escenari incert pel que fa  a la seva durada i perspectives.

I davant de tot això l'espai polític a l'esquerra del PSOE està totalment atomitzat i sense capacitat d'articular una alternativa pròpia. Tan sols queden les restes d'Unides Podemos (fonamentalment basades en el grup parlamentari) amb poca aparença de futur, i queda una estructura que roman però molt minvada com és la del PCE i IU, i després organitzacions més o menys estructurades en algunes comunitats autònomes.

I una gran franja de ciutadans progressistes i d'esquerres sense referències clares i amb un sol punt de referència en aquest moment que té nom i cognoms: Yolanda Díaz, que té això sí un suport social en la principal organització social del país: CCOO.

Yolanda Díaz que tan brillantment ha portat a terme la seva funció ministerial donant amb la seva actuació, allunyada dels sorolls de la política de baix to, i basada en actuacions concretes ha arribat a ser el far de referència de molta gent. No sols en la seva política laboral, sinó en la seva posició respecte a la invasió russa d'Ucraïna i també amb la seva oposició al reconeixement de la posició marroquina sobre el Sàhara adoptada per Pedro Sánchez i el PSOE.

Yolanda Díaz ha manifestat que preveu dedicar un temps a escoltar la societat i descarta presentar la seva alternativa en les municipals i autonòmiques de la primavera del 2023 i reservar-se per a les generals de final d'aquest any. Crec que aquest plantejament mancat de més concrecions cau en un error. Sense presencia en ajuntaments i CCAA el projecte polític sortiria ja afeblit.

Des de ja mateix Yolanda i l'equip que l'acompanyi en aquest objectiu de creació d'un subjecte polític, sigui un partit o un front de partits, ha de posar-se a la feina per a dissenyar un projecte polític que sigui atractiu per als que desitgen el seu lideratge que basat en plantejaments d'un cert “nou laborisme”, d'aposta pel “federalisme”, el feminisme i un “reformisme fort” com el que defensava Berlinguer en el PCI, projecti una alternativa política i social adequada al moment actual, una alternativa radical d'acord amb les necessitats ecològiques del nostre temps. Que pugui contemplar una societat més austera, amb una fiscalitat progressista, que freni el consumisme dilapidador i millori els serveis col·lectius i públics. És necessari que quan més aviat millor es facin públics els objectius del nou subjecte polític que permeti la seva divulgació i l'atracció de la ciutadania. I és igualment urgent que a partir d'aquesta proposta política s'estructuri el subjecte polític, únic o unitari, que es conformi entorn d'una militància que permeti l'adaptació a la realitat de la societat. Aquest subjecte polític organitzat que ha d'actuar com el “intel·lectual col·lectiu” del qual parlava Gramsci, per que  no hi ha “idees sense organització” per tant ha de crear-se una “organització que permeti que les idees flueixin”.

I no hi ha temps per a perdre, la situació és canviant i la resta de partits es ressituen. El PP de Feijoó s'obre a portar una política més dialogant, veurem si és capaç de concretar-la i allunyar-se de Vox, per tal de, segons com sigui el resultat de les pròximes eleccions, tractar de concertar l'abraçada de “La Gran Coalició”. Aquest desig tampoc es menysprea en algun sector del PSOE, però des de la reestructuració de l'últim Congrés i de la remodelació del govern es nota un cert gir al centre del PSOE que es reconeix en el seu atlantisme, una certa tendència compartida per altres països europeus cap a un seguidisme dels EUA. I una posició no publicitada sobre si serà necessari un cert reajustament econòmic segons com evolucioni el conflicte.

Per tant, tal com s'expressa en el títol, hi ha urgència a reestructurar l'espai a l'esquerra del PSOE amb un projecte i un discurs de progrés adequat al moment actual i completat amb l'estructuració organitzativa i militant d'un nou subjecte polític que sigui socialment il·lusionant i que lideri Yolanda Díaz.

MINISTRE ESCRIVÁ: MEREIXEM ATENCIÓ PRESENCIAL

El Ministre Escrivá

 nuevatribuna/ 12 de marzo de 2022

Recentment ha estat notícia la campanya llançada pel ciutadà Carlos San Juan “Soc gran no idiota” que ha recollit 600.000 signatures per a protestar pel tracte donat per les entitats financeres a les persones grans, a les quals pretenen reduir el servei a no presencial remetent-les als caixers automàtics. La pròpia Vicepresidenta del Govern Nadia Calviño el va rebre i les entitats han iniciat algun tipus d'actuacions, pot ser que de caràcter més publicitari que real. Sembla ser que per a les entitats financeres no són rendibles els capitals de la majoria de les persones grans.

Hem de saludar l'èxit d'aquesta campanya que ens ha servit per a reflexionar sobre el tracte que es dona als ciutadans per part de les entitats privades, però que també  es dona per part de la pròpia Administració pública. Perquè si és inacceptable el tracte que a alguns ciutadans els donen les entitats privades en raó de la seva edat, és encara més inadmissible que aquest tipus d'actuacions es doni per part de les Administracions Públiques. Per això hem de saludar la campanya de sensibilització sota el títol “Vull que m'atenguin” que és un manifest públic per una atenció presencial i telefònica accessible en l'administració de la seguretat social.

El Ministeri que dirigeix el Sr. Escrivá, a partir de l'arribada del COVID-19 ha eliminat pràcticament l'atenció presencial en les diverses oficines dependents del seu ministeri i això sense que es vegi la possibilitat d'un retorn al que era l'atenció habitual anterior a la pandèmia. Ningú nega les virtuts dels avanços tecnològics i l'atenció telemàtica però això no ha d'eliminar l'atenció presencial que a més d'atendre les necessitats de sectors de la població que no dominen les noves tècniques, especialment els sectors vulnerables, els pot donar un assessorament que en cas contrari els obliga a recórrer a gestions de professionals privats amb el cost econòmic que comporta.

Cal ressaltar que el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social, que dirigeix el senyor Escrivá inclou entre d’altres els serveis de l'INSS (és a dir els serveis de la Seguretat Social), i les oficines d'Estrangeria que  afecten a sectors molt vulnerables com l’emigració, altes i baixes a la seguretat social, pensions, emissió dels NIE d'emigrants, etc..

Ja el dia 23 de desembre en la reunió del Consell General de l'INSS, la representació dels sindicats va plantejar aquesta qüestió tot recordant entre altres qüestions que la Carta de Serveis de les entitats que conformen el sistema de Seguretat Social, i el mateix podríem dir dels altres serveis del ministeri, contempla l'obligació d'atenció als usuaris a través de la via presencial al costat de la telefònica i la telemàtica i ha de ser l'administració la que s'adapti a les necessitats de les persones usuàries i no a l'inrevés. En un Estat democràtic l'Administració ha d'estar al servei de la ciutadania i no a l'inrevés.

En un article anterior publicat en aquest blog el 4 d’agost de 2021 “Treballadores de la llar i burocràcia” ja plantejava la dificultat d'aquest col·lectiu per a tramitar els seus parts de baixes per malaltia, però la problemàtica és molt més àmplia i afecta de manera especial sectors molt necessitats d'atenció. La dificultat d'obtenir un NIE o qualsevol altre tràmit per a un emigrant davant el col·lapse dels serveis telefònics de “cita prèvia”, el problema ja assenyalat per a les treballadores de la Llar, les dificultats per a donar part de defunció o de viduïtat en les persones grans, etc. fan dels serveis d'un Ministeri, tan vinculat a les necessitats materials de les persones, els pitjors de l'administració potser només superats per l'Administració de Justícia.

Pot ser que la dificultat per a accedir als serveis del Ministeri sigui la causa del relatiu fracàs de l'Ingrés Mínim Vital que el propi Govern calculava que afectaria 850.000 famílies amb un total de 2,3 milions de persones beneficiàries i la realitat és que només ha beneficiat a poc més de 800.000 persones. I moltes d'elles han hagut d’anar a la gestió privada amb el cost que suposa per als tràmits d'accés al IMV.

S'ha de valorar molt positivament el procés de digitalització de l'administració i en el Ministeri del Sr. Escrivá en concret,  però això no ha d'anar en detriment d'altres mesures iguals o més necessàries com l'atenció presencial i la rapidesa en els serveis d'atenció amb cita prèvia.

No hi ha dubte, com ja han plantejat els sindicats, que un factor rellevant i principal en les deficiències d'atenció presencial és la falta de personal. Els sindicats venen reclamant la necessitat de complir amb plantilles suficients per a donar un ordenat i adequat servei. Només en la Seguretat Social l'envelliment i la no renovació de plantilla ha comportat una reducció en l'última dècada del 20% dels seus recursos humans.

És per això que els sindicats han reclamat ja en el Consell General de l'INSS la convocatòria d'una Oferta d'Ocupació Pública amb caràcter urgent i en concret per als serveis de la Seguretat Social a fi d'adequar l'atenció a la ciutadania.

El Govern de coalició en general i el Ministre Escrivá en particular han d'entendre que les millores legislatives que porten endavant poden perdre's com a “aigua per la claveguera” si després la falta de personal deriva en què l'aplicació de noves millores acordades i el funcionament dels serveis de l'administració pública no responen a les necessitats ciutadanes.

En resum perquè totes aquestes polítiques socials tinguin l'èxit perseguit i siguin percebudes per la ciutadania és imprescindible garantir l'atenció presencial de manera preferent, així com la telefònica i la telemàtica que han de ser d'accés fàcil i ràpid per a tota mena de persones.