Un cop més les dretes
espanyoles han demostrat la seva falta d'empatia, solidaritat i humanitat de
les seves posicions polítiques. Aquesta vegada a costa del brot
de hantavirus produït en el creuer MV Hondius.
Per sort ha estat un
esperpent que no ha durat massa, però el que s'ha demostrat és la falta de
solidaritat que impregna als partits polítics de les dretes davant qualsevol
situació, i la seva falta de propostes davant qualsevol dificultat.
Davant l'aparició del
brot en aigües de Cap Verd, un país amb un sistema sanitari precari, l'OMS
(Organització Mundial de la Salut) va demanar ajuda als estats més propers el
Marroc es va negar a autoritzar-ho, possiblement per la seva falta de recursos
sanitaris. Mentre Espanya es va oferir a atendre la petició de l'OMS.
Ràpidament els
partits de les dretes espanyoles i canàries es van oposar a deixar que el
creuer es dirigís a Canàries amb crides en contra, amb
exclamacions infundades i dirigides a causar temoren la població,
davant el que ells plantejaven com la possibilitat d'una altra pandèmia com la
del COVID.
VOX i Abascal van ser un pas més enllà i van llançar una crida, realment
absurda, assenyalant per part d'Abascal que suggeria que Pedro Sánchez “és
capaç de provocar una epidèmia per a tapar el seu pantà de corrupció”.
El primer a criticar
la posició del Govern espanyol va ser el President de Canàries,
Fernando Clavijo que es va mostrar molt indignat per no haver estat
consultat pel President del Govern. Plantejant que ell com a president del
govern autonòmic era responsable de la situació de tots els canaris i dels
perills que el desembarcament podia produir a les illes. El Govern li va
respondre que també és el seu treball responsabilitzar-se tant dels canaris com
de la resta dels espanyols inclosos els que anaven en el creuer. En tot cas
semblava que el que més feia mal a Clavijo era que el President del
Govern no l'hagués trucat personalment.
Finalment, amb la
finalitat d'evitar la topada amb el govern canari de Coalició Canària i el PP,
es va acceptar no atracar sinó fondejar el creuer en un petit port del Sud de
Tenerife proper a l'aeroport de Tenerife Sud i efectuar allí les labors de
desembarcament dirigides pel Ministeri de Sanitat i el d'Interior, tot això amb
la participació de l'OMS.
Però encara faltava
l'última ocurrència i esperpent de Clavijo el qual la mateixa nit en
la qual havia d'arribar el creuer va dir que prohibia l'entrada del vaixell
sota l'excusa de protegir els canaris davant la possibilitat “que alguna
rata pogués arribar nedant a l'illa”. El Govern central no es va immutar i
a través d'una ordre de la direcció de la Marina Mercant va aprovar el fondeig
del creuer.
A més, l’OMS va
refutar les paraules de Clavijo assenyalant que al marge que no hi
havia rates en el creuer, l'origen no seria de rates que poguessin nedar sinó
d'un petit ratolí dels Andes que no sabia nedar.
L'actuació
esperpèntica del President de Canàries i els exabruptes del PP i Vox sobre els
perills de pandèmies van ser refutats pel propi Director General de l'OMS el
Dr. Tedros, que a més va voler ser present en els desembarcaments
organitzats pel Govern d'Espanya dels diferents grups de passatgers i
tripulació per a embarcar en els avions que anaven cap els seus països
respectius, al costat dels ministres de Sanitat, Interior i Política
Territorial.
La maniobra de
desembarcament i els embarcaments dels passatgers en els avions de les
diferents nacionalitats s'ha realitzat en un perfecte ordre. El Govern ha rebut
les enhorabones dels diversos governs afectats pel trasllat dels seus
conciutadans, i tot amb l'aval de l'organització internacional de l'OMS.
Enfront de la
insolidaritat de les dretes i les seves crides al desassossec de la ciutadania,
el govern espanyol ha sabut complir amb la seva obligació cívica davant un
problema sanitari que afectava ciutadans espanyols i d'altres països. I
l'actuació s'ha realitzat de manera perfecta.
Una vegada més les
dretes han demostrat no només una actitud insolidària, davant un problema que
també afectava ciutadans espanyols, sinó que ha tingut una actitud covarda,
irresponsable i demagògica que demostra que les seves polítiques no sols són
insolidàries sinó incapaces d'afrontar situacions difícils. Ja ho van demostrar
durant la pandèmia del Covid i ho han tornat a demostrar novament en
aquesta ocasió. Així mateix, han demostrat que molts dels seus responsables
autonòmics no tenen la més mínima capacitat ni sentit de la responsabilitat i
que són capaces de fer el ridícul més espantós com ha fet el president de la
Comunitat Canària, Fernando Clavijo.
Novament el Govern de
coalició progressista ha demostrat capacitat i sentit de la responsabilitat que
hauria de ser valorat per la ciutadania.
Conclusió: Aquest cas
del “Hantavirus” ens demostra que “Hi ha qui s'amaga davant els
problemes i qui fa el que és a la seva mà per a donar-los solució”.
Al voltant de la celebració del 1r de Maig el sindicalisme organitzat
planteja les reivindicacions principals que té la classe treballadora. Enguany
es concreta en tres elements que són vitals per a tenir una vida personal
acceptable derivada de la seva vida laboral. Dos són estrictament laborals la
reivindicació de més salari i menys horari, la tercera és més derivada de
l'entorn social, la reivindicació d'un habitatge assequible per a viure.
En els últims anys hem pogut assistir al millor període pel que fa a la
concertació social amb el Govern. La Reforma Laboral, que per primer cop va ser
favorable a les persones treballadores
en reconèixer més drets com el de l'estabilitat en el treball. Això ha
comportat una substancial millora en la contractació estable. Així mateix,
s'han aconseguit millores clares en l'SMI que està ja molt a prop el 60% del
salari mitjà com figura en la Carta Social Europea. A tot això podem afegir
temes com la reforma de les pensions que ha millorat de manera important les
condicions dels pensionistes.
D’altra banda les dades d'ocupació són els millors de tota la història. El
que ara s’ha de defensar és que aquesta ocupació sigui de qualitat i porti
associats uns salaris adequats i suficients perquè el conjunt de les famílies
treballadores arribi a final de mes. Perquè en aquest moment hi ha 10 milions
de treballadors amb els seus salaris estancats durant anys. Aquesta situació és
inacceptable en una economia que creix més que la de la resta de la UE i amb
uns nivells de beneficis molt importants per regla general.
No obstant això, menys positiva ha estat l'evolució de la negociació
col·lectiva en el seu conjunt. Malgrat les millores que s'han donat en els
marges empresarials això no ha redundat en una millora generalitzada dels
salaris en la negociació col·lectiva. Si bé hi ha sectors amb forta presència
sindical en grans i mitjanes empreses, on els convenis han aconseguit millores,
menys de les desitjades, en altres sectors fonamentals de mitjanes empreses com
l'hostaleria i el petit comerç la realitat és molt més negativa.
Podem concretar tal com va assenyalar l’EPA del 2024 que el 30% de les
persones assalariades va guanyar menys de 1.582 euros; un 40% va guanyar entre
1.582 i 2.659; i només un 30% va guanyar 2.659 o més al mes.
Per això és evident que una de les principals reivindicacions ha de ser la pujada del SALARI, ja que un 30% de les
persones treballadores són pròximes al Salari Mínim. Com han plantejat els
dirigents sindicals de CCOO i UGT si Espanya és una de les economies que més
creix a Europa, això ha de “repercutir en la vida quotidiana” a través de les
pujades dels salaris. Com va dir Unai Sordo “l'objectiu prioritari
dels sindicats és traslladar la situació macro de l'economia a les butxaques de
les famílies treballadores”.
Una altra reivindicació substancial és la reivindicació de la reducció del
TEMPS de treball. Aquest és un tema crucial, sobretot després que a nivell
polític no s'aconseguís aprovar la reducció de la jornada a 37,5 hores a la
setmana. Així mateix, a la vista també de les dificultats d'aconseguir
instaurar l'aplicació d'un control horari a través de la iniciativa política.
Perquè el Control Horari és fonamental per a eliminar el monumental frau
quotidià que es viu al nostre país en relació a les hores extres no pagades
ni compensades. En el conjunt de l'Estat es calcula que prop del 40% de
les hores extraordinàries realitzades (aproximadament 2,5 milions /setmanals)
no es paguen ni compensen. Això significa un estalvi per a les empreses
defraudadores de 3.243 milions d'euros anuals. I comporta l'existència d'unes
prolongacions de la jornada laboral no pagades a les persones treballadores i
un benefici per a aquestes empreses defraudadores per que tampoc es
cotitzen, alhora que efectuen una competència deslleial amb les empreses que
compleixen amb l'obligació legal.
Com explica Unai Sordo “Hem negociat de bona fe amb la
patronal, sense que fos possible arribar a un acord, i hem negociat de bona fe
amb el Govern, sent capaços d'arribar a un acord. Es va bloquejar la reducció
de jornada i pensàvem que es podia aplicar el control horari. Ara bé, no és de
rebut que la totalitat del Govern no remi a favor d'aquesta reglamentació. No
acceptarem que negociem amb el Govern, arribem a un acord amb el Govern i
després el Govern digui que no està d'acord amb el que hem pactat amb ell
mateix, perquè això seria perdre la bona fe en la negociació”.
Una reivindicació d'aquest 1r de Maig és a primera vista no laboral, és el
dret a gaudir d'un HABITATGE digne. Avui dia l'accés a l'habitatge és un
problema de primer ordre per a les persones treballadores i per al conjunt de
la ciutadania.
L'article 47 de la Constitució Espanyola reconeix el dret de tots els
ciutadans a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Aquest principi rector
obliga els poders públics a promoure les condicions necessàries, regular l'ús
del sòl per a evitar l'especulació i assegurar la participació de la comunitat
en les plusvàlues. No obstant això, no és un dret fonamental exigible
directament en els tribunals ordinaris, però guia l'actuació de l'Estat. Avui
es fa evident la necessitat de reformar la seva consideració constitucional per
a convertir-ho en un dret fonamental davant l'augment dels preus i les
dificultats d'accés.
El primer que cal dir és que les competències en tema d'habitatge són de
les CCAA. Hem vist com les autonomies del PP han boicotejat la Llei estatal en
les seves comunitats. Temes com la regulació dels lloguers en les “zones ambtensió” no s'ha posat en marxa on governa el PP i bàsicament s'ha
aplicat a Catalunya i Euskadi.
Des del sindicalisme es planteja la necessitat que “el Govern de l'Estat
ha de plantejar mesures de caràcter fiscal que evitin els pisos tancats o
destinats a usos turístics i pressionar per a garantir preus de lloguer
assequibles amb garanties de cobrament per als propietaris i alhora fomentar la
construcció d'un parc d'habitatge públic, fonamentalment de lloguer que mai
pugui desclassificar-se, com han fet de manera vergonyosa governs del PP com a
Madrid on ha venut pisos de protecció a “fons voltor”. En els pròxims anys es
precisaran més de dos milions d'habitatges assequibles. Per això s’han de
mobilitzar els habitatges buits posant fre als usos especulatius o a l'ús
abusiu de pisos turístics.”
Així mateix, s'ha de contemplar la casuística de les ocupacions de
temporada, que en molts casos es veuen compromeses per l'escassetat
d'habitatge. Això es fa evident en el cas de les illes o en zones turístiques
de temporada, on no sols els treballadors d'hostaleria sinó fins i tot els
empleats públics s'abstenen d'anar davant l'escassetat d'habitatge que els
comportaria deixar la pràctica totalitat del sou en el lloguer.
En aquest sentit s’ha de valorar com a positiu que existeixin casos
d'empreses hoteleres de temporada, per exemple, a la Costa Brava, que tinguin
habitacions reservades per als seus treballadors, fixos discontinus, que en la
temporada turística treballaran en aquests establiments. Alguna cosa que podria
generalitzar-se si existissin gerències amb comportaments més avançats.
No hi ha dubte que l'HABITATGE és un tema de reivindicació sindical, perquè
afecta de forma molt directa a les classes treballadores. El dret a l'habitatge
ha de ser exigible en una societat avançada. Només s'oposen els grans
interessos especulatius que acumulen guanys vergonyosos que haurien de ser
combatuts des dels poders públics.
La falta d'habitatge assequible afecta de manera directa a la situació de
les classes treballadores i populars, especialment la gent jove que està
demorant la seva vida autònoma o els qui han emigrat al nostre país per a
aportar el seu treball i donar suport al creixement econòmic i tenen moltes
dificultats per a trobar un habitatge assequible digne.
En aquest Primer de Maig el sindicalisme de classe té l'obligació de
plantejar les seves principals reivindicacions de caràcter general i és evident
que el SALARI, l'HORARI, i l'HABITATGE, són al costat de l'oposició a la
GUERRA, els objectius prioritaris que afecten més directament al conjunt de la
classe treballadora.
Últimament les
“converses” de Gabriel Rufián semblen haver-se convertit en centre d'atenció
mediàtica. És com si de sobte hagués aparegut un “apòstol laic” que amb les
seves “homilies” des del seu “púlpit independentista” vingués a obrir el camí per
a fer ressorgir una esquerra estatal sense nord.
Hem d'aclarir
que Rufián ha millorat políticament, actualment s'ha convertit en el
Congrés, amb la seva esmolada llengua, en un “fuet” de la dreta i de la
ultradreta. Ja és positiu passar de la crítica al Govern progressista a
confrontar amb les forces de la dreta amb frases brillants i ocurrències amb
gràcia.
Però d'això a voler
ser un “oracle” de les esquerres estatals hi va un llarg camí. Rufián és un bon
fuet parlamentari, però això no el converteix en un intel·lectual ideològic, i
encara menys li dona dret a donar classes des de l'independentisme sobre el que
han de ser i fer les esquerres en l'àmbit de l'estat.
Només voldria
ressaltar una dada, com diria Yolanda, Rufián i ERC van votar en contra d'una
de les principals fites de la política del Govern progressista com va ser la
Reforma Laboral del 2022, un avanç substancial per a la classe treballadora de
tot el país, inclosa Catalunya. Aquest fet sempre estarà en el seu “deute”.
En la seva “conversa”
amb Irene Montero, la va lloar per la seva gran capacitat de lideratge i el bon
resultat en les Eleccions Europees. Cal dir que el gran capital d'Irene Montero
va ser aconseguir 571.000 vots. En aquesta via podríem compara-ho amb els
3.044.000 vots obtinguts pel SUMAR de Yolanda Díaz en les últimes eleccions
generals.
Així mateix, el
mateix Rufián al capdavant d'ERC en aquestes eleccions va quedar en tercer lloc
a Catalunya, per davant van quedar el PSC i SUMAR-Comuns. Això va ser degut en
part als bons candidats que encapçalaven les candidatures de
SUMAR-Comuns a Barcelona. Girona i Tarragona que procedien de les antigues organitzacions
ICV-EU. I que en el debat de candidats Rufián es va haver de confrontar amb
Aina Vidal una diputada de gran vàlua com a parlamentària i persona.
Seria positiu que
Rufián actués, més que per a lluir el seu “palmito” en converses públiques, per
ajudar a una major actuació comuna de les esquerres, polítiques i socials en
tot l'àmbit estatal. En l'àmbit parlamentari i sense voluntat de competir,
podem ressaltar la tasca quotidiana d'ajuda al govern progressista que ha dut a
terme, sense escarafalls, el grup parlamentari d'EH-Bildu.
És evident que fa
falta que, al marge de les esquerres independentistes d'ERC, EH-Bildu i
BNG, el conjunt de les forces a l'esquerra del PSOE emprengui un camí d'unitat
de cara a les eleccions generals. Cal un model millorat de Sumar, que malgrat
tot i també gràcies al ganxo electoral de Yolanda Díaz va aconseguir 31
diputats en les últimes eleccions generals.
S'ha de concretar un nou Sumar o un Front d'Esquerres amb voluntat de
permanència i que inclogui tant les esquerres estatals com IU o
Sumar, Equo, etc., amb les esquerres autonòmiques com Chunta Aragonesista,
Más Madrid, Compromís al País Valencià (Més Compromís+Iniciativa PV + Verds), ,
etc.
Aquest nou Front
d'Esquerres o com es vulgui dir ha de tenir un plantejament de permanència i
adaptar-se a les diferents eleccions.
Una possibilitat
seria que en els processos estatals o europeus hauria de denominar-se amb el
nom de l'organització conjunta i amb referència en cada comunitat a les
organitzacions pròpies d'aquesta, siguin una o més.
Així mateix, en les
eleccions autonòmiques o locals és possible que fos bo prioritzar els noms de
les organitzacions existents en la comunitat, prevalent la més important i
afegint-li el nom del Front d'Esquerres o quin sigui el referent estatal.
Això seria un bon
inici per a consolidar una proposta política en l'àmbit estatal, especialment
en clau electoral. Però encara més important és establir una estructura
organitzativa tant en l'àmbit estatal com autonòmic on estiguin representades
les diverses organitzacions i amb òrgans de representació que dirigeixin
l'actuació política en cadascun dels àmbits.
L'objectiu principal
és tenir un plantejament no sols electoral sinó de permanència en el temps. I
això comporta organització, és a dir debat tant polític com organitzatiu en una
clau de confiança i fraternitat. Només amb organització i debat polític amb
esperit unitari serà possible donar resposta a les necessitats de les classes
treballadores i populars.
I un subjecte polític
d'aquest tipus ha d'implicar-se en el teixit social, confluint amb el moviment
sindical i els moviments socials per a donar una resposta radical, és a dir que
vagi a la rel, però alhora pragmàtica amb possibilitats d'èxit, de les
necessitats de les classes treballadores i populars. Cal plantejar-se com va dir
Lenin “Que Fer” i com van plantejar des de Gramsci
a Berlinguer lluitar per la conquesta d'un nivell d'hegemonia
ideològica i política dins de la societat que permeti avançar, encara que sigui
parcialment en la millora de les condicions socials, laborals i polítiques.
Aquest ha de ser l'objectiu polític dels que es diuen d'esquerres, amb tots els
seus matisos. I això hauria de redundar en benefici de la ciutadania i també de
la necessària unitat de tots els subjectes polítics en general, siguin
estatals, autonòmics o fins i tot independentistes. Unitat per a avançar cap a
una societat més justa i igualitària en benefici de la societat i les classes
treballadores i populars i per a fer front a les ofensives de les classes
dominants i els seus epígons polítics de les dretes o ultradretes estatals o
autonòmiques.
Estem assistint en
els últims anys a un avanç que sembla imparable de les forces de les
ultradretes nacionalistes en el conjunt dels països de la Unió Europa sense
excepció com a complement de l'auge del “trumpisme” en el món.
La ultradreta tracta
de presentar-se com la defensora dels valors tradicionals de la nació i dels
seus ciutadans, i en aquest sentit com a la defensora de les classes populars
nacionals enfront del perill d'una immigració que els vol arrabassar els seus
drets i els seus llocs de treball. Aquest
plantejament sentimental fent valer uns suposats valors “patris”
enfront de l'allau d'una immigració amb valors, concepcions i raça diferents,
intenta atreure a les classes populars tradicionals tot presentant-se la
ultradreta com a defensora dels valors tradicionals i per tant defensors dels
“veritables nacionals” enfront de la “invasió” dels diferents vinguts d'altres
latituds.
En realitat,
l'extrema dreta enganya aquestes classes populars menys afavorides que es
creuen desfavorides enfront d'uns estrangers als quals es presenta com a
responsables de la pèrdua dels seus drets i la seva capacitat adquisitiva, a
més de competir a l'hora d'utilitzar els serveis socials com l'educació, la
sanitat i fins i tot el dret a tenir un habitatge social.
El problema és que en
la majoria dels casos les forces democràtiques i especialment l'esquerra es veu
incapaç de combatre l'ideari de la ultradreta, així com la ruptura dels sectors
que componen en l'actualitat la diversitat de les classes treballadores,
enfrontant-los entre sí i especialment enfront dels treballadors immigrants,
als quals la ultradreta presenta com a responsables de tots els seus problemes.
L'esquerra en lloc de
plantejar els problemes comuns que afecten el conjunt de les classes populars
sense distinció, en lloc de plantejar els interessos objectius i les
necessitats conjuntes de les classes treballadores i populars es refugien en la
defensa de diversos interessos parcials de part del seu electorat. És així com
temes referents a situacions importants com les de gènere o la
multiculturalitat, que afecten una part de la societat se superposen sobre el
debat substancial de l'explotació laboral i social i cultural del conjunt de
tots els que componen les classes treballadores. I en lloc d'agrupar els
sectors explotats de la societat s'opta per agrupar parcial i diferencialment a
sectors del conjunt de les classes oprimides.
Les dretes proposen
una defensa “nacional” enfront dels emigrants, diferents racial i culturalment,
mentre les esquerres es divideixen en la defensa d'aspectes parcials i moltes
vegades culturals del conjunt de les classes treballadores, és a dir en “guerres
culturals”.
No hi ha dubte que la
modernització capitalista accelerada ha creat un malestar social enfront de les
profundes transformacions socials. Especialment per la falta de reacció per
part de l'esquerra especialment socialdemòcrata que ha liderat aquestes transformacions
sense complementar-les amb polítiques socials integradores per a les capes
populars. Això, al costat de la falta d'avanç en el desenvolupament d'una
unificació de l'Europa política i social ha provocat un fracàs en el procés
d'integració d'Europa i el naixement de forces euroescèptiques amb respostes i
reaccions xenòfobes contra el projecte europeu i contra la necessària, per al
desenvolupament econòmic, immigració.
L'error comès per
Europa fent que el procés d'integració europeu hagi estat únicament econòmic
sense compaginar-lo amb una integració social i laboral del conjunt de la UE ha
fet perdre en molts sectors populars el suport popular a la causa europea. El pes
únic de la integració econòmica sense acompanyar-la de competències i
pressupostos, per a una integració de l'Europa social han portat al declivi de
la legitimitat democràtica de la UE.
L'avanç cap a una
Europa política i social seria el millor antídot enfront de les amenaces
“trumpistes” i les demagògies de la ultradreta reaccionària que cada cop
més conquesta a les dretes tradicionals en països com Itàlia o Espanya. Una EU
amb poder polític i social, és a dir competències i pressupost, basat en el
suport popular podria dur a terme la reacció necessària de suport al procés
d'integració federal.
Però el principal
problema ja no és només la falta d'una dreta europeista, sinó la pròpia falta
d'una esquerra que defensi el caràcter federal de la UE que li permeti actuar
amb major capacitat a nivell mundial en aquests moments de canvis profunds.
Fins ara l'esquerra europea no ha defensat amb convicció la construcció d'una
Unió que es plantegi objectius com són intentar acabar amb l'evasió fiscal o la
imposició d'una estricta regulació dels mercats financers. No hi ha una
esquerra europeista que defensi la construcció d'una unió capaç de controlar un capital que en l'actualitat campa a plaer.
La falta d'una
esquerra potent als països de la UE que sàpiga atreure amb polítiques clares de
defensa els interessos de les classes treballadores i populars en els àmbits
estatals i europeus serà nefasta per al projecte europeu. Per a defensar una
democràcia forta i segura en el conjunt europeu s’ha d'acabar amb el
distanciament econòmic existent entre els membres de l'eurozona, sense avanços
en els àmbits polítics, socials i laborals. Tot això ajudarà sens dubte al
creixement i enfortiment de forces populistes d'extrema dreta, que avalades per
el “trumpisme”, portaran a una erosió de la mateixa UE i de les democràcies
nacionals. Sense avançar en un Federalisme polític, econòmic, social i de
defensa a la UE, se sembren les bases per a un futur incert i s'obren
possibilitats per a la seva descomposició.
Trump i Netanyahu han
iniciat una guerra amb l'Iran al marge del dret i les normes internacionals,
utilitzant un cop més la seva força militar contra qualsevol que no segueixi
les seves directrius. És evident que l'Iran no és un estat democràtic però cap
llei permet que els seus agressors es converteixin en els seus jutges i
determinin el seu futur.
I mentre els
bombardejos, mancats de qualsevol suport legal internacional, maten i
aterreixen la població iraniana, i també la libanesa, continua per part
d'Israel, amb el ple suport dels EUA, l'ofensiva per a liquidar qualsevol futur
de Palestina.
La treva
“fake” de Trump a Gaza no ha significat cap canvi en el conflicte amb els
palestins. Malgrat la treva, els israelians continuen el genocidi assassinant
la població de Gaza amb més de 600 morts des de l'inici de la suposada
treva i més de dos mil ferits en la Franja de Gaza en aquest període. I sense
cap mena d'avanç en res semblant a una pau en la zona malgrat la nomenada “Junta
de Pau” de Trump.
Al contrari, el
Gabinet de Seguretat d'Israel ha aprovat una nova sèrie de normes per les quals
pretén fer desaparèixer d'una vegada tota possibilitat futura d'un Estat
Palestí. I aquesta vegada es tracta de la situació a Cisjordània.
Fins al moment Cisjordània estava dividida en tres zones, la A) sota control de
l'Autoritat Palestina, la B) amb competències de l'Autoritat Palestina
compartides amb Israel i la C) sota control de l'autoritat militar d'Israel i
que representa el 60% de Cisjordània.
En el conjunt de
Cisjordània, incloent-hi Jerusalem Est viuen uns tres milions quatre-cents mil
palestins i prop de 700.000 colons israelians (fa pocs anys eren només 100.000)
vulnerant la llei internacional. La
majoria dels colons viuen en la zona C) sota control militar israelià on encara
resisteixen uns 300.000 palestins.
Fins a la data era
bastant difícil la compra de terres per part dels israelians de manera legal,
especialment en les zones A i B, on l'administració i els registres de
propietat estaven sota la competència de les autoritats palestines de l'ANP.
El diumenge 8 de
febrer de 2026, Bezalel Smotrich, ministre de Finances d'Israel, al
costat del ministre de Defensa, va anunciar una sèrie de mesures que reforcen
el control israelià sobre la Cisjordània ocupada amb la finalitat de modificar
de manera radical la realitat jurídica del territori palestí.
Fonamentalment el
Gabinet de Seguretat d'Israel va ampliar el control israelià sobre les zones A
i B administrades per l'Autoritat Palestina. Les mesures anunciades suposen un
nou cop als acords d'Oslo, acorda que Israel fa temps ignora. En paraules
de Smotrich “Continuarem enterrant la idea d'un Estat palestí”.
El que va aprovar el Gabinet de Seguretat és una sèrie de canvis “dràstics”,
ampliant les prerrogatives de l'exèrcit israelià en tota Cisjordània i
facilitant als colons jueus la compra de terres fins i tot en les zones on
l'ANP té el control tant administratiu com de seguretat.
Fins al moment segons
fonts palestines “l'apartheid israelià tenia un sistema burocràtic molt
sofisticat i portava temps expropiar als palestins.” Aquests podien guanyar
alguns anys enfront de les expulsions encadenant recursos davant la justícia
israeliana, encara que finalment el resultat fos desfavorable. Però a partir
d'ara els processos burocràtics i legislatius permetran a qualsevol colon instal·lar-se
fàcilment a Cisjordània. El ministre d'Energia israeliana, Eli Cohen, va ser
explícit en reconèixer que els passos adoptats equivalen a establir una “sobirania
de facto” israeliana en tot el territori ocupat.
Del que es tracta és
de colonitzar la major part de Cisjordània amb nous assentaments, expulsant els
palestins, i fer inviable qualsevol projecte de futur Estat Palestí, al no
posseir la propietat de la terra que estaria traspassada a mans israelianes.
L'ONU va informar al
desembre d'un “notable augment” de projectes de construcció israelianes
a Cisjordània, amb plans per a “prop de 47.390 habitatges avançats, aprovades o
presentades” en 2025, enfront d'una mitjana de 12.800 a l'any entre 2017 i
2022, abans de l'arribada al poder de l'actual coalició.
El president palestí,
Mahmud Abbas, ha sol·licitat la intervenció immediata dels Estats Units i del
Consell de Seguretat de les Nacions Unides, denunciant la confiscació de terres
palestines i “un intent evident d'Israel de legalitzar l'expansió dels assentaments”
En un comunicat
conjunt, l'Aràbia Saudita, Jordània, Qatar, Pakistan, Indonèsia, Egipte,
Turquia i fins i tot l'aliat àrab que sol ser més complaent amb Israel, la Unió
dels Emirats Àrabs, han condemnat les mesures del gabinet anunciades el
diumenge a la nit. La Unió Europea ha denunciat la decisió com “un altre pas en
la direcció equivocada”. Però Israel està intensificant la seva colonització
sense cap obstacle. I cal dir que la Unió Europea continua sent el principal
soci comercial d'Israel.
És evident que
l'actual situació, encara més amb la guerra contra l'Iran, és summament
contrària cap als interessos palestins i la seva reivindicació, la d'un Estat
Palestí independente. Malgrat tenir tota la raó històrica de la seva part,
com la majoria dels països representats a l'ONU així li ho reconeixen, no té la
força per a aconseguir el seu reconeixement i Israel cada dia més fa tot el
possible perquè sigui inviable en la pràctica.
El fet més evident de
la falta total de voluntat d'Israel és el manteniment a la presó
de Marwan Barghouti, popularment conegut com el “Mandela palestí”. Barghouti és
un dels pocs líders que gaudeix de respecte tant entre els islamistes
de Hamas com entre els laics d'Al Fatah. Està a la presó complint
cinc cadenes perpètues i 40 anys més de condemna per organitzar atemptats en
els quals van morir cinc israelians durant la segona Intifada. No obstant això,
l'empresonament no li ha impedit seguir actiu: durant les dues últimes dècades
a la presó, s'ha dedicat a promoure la desobediència popular no violenta entre
els seus compatriotes. Encara que el seu nom ha sonat en diverses ocasions dins
dels diversos bescanvis de presos entre Israel i Hamas, a última hora
sempre queda fora de les llistes i continua acumulant anys de presó. Perquè
Israel és conscient que la falta d'un líder de prestigi i capacitat és una cosa
que li falta a l'actual Autoritat Nacional Palestina.
I és evident que
l'actual guerra contra l'Iran afavoreix encara més els interessos d'Israel,
vinculats estretament al president Trump de qui són el seu millor peó i
gendarme en la zona, i que amb l'afebliment de l'Iran es presenta davant els
rics països petroliers com el millor defensor dels interessos mutus i dels del
patró americà.
La història moltes
vegades és injusta i no hi ha dubte que ho està sent amb els drets del poble
palestí.
Davant això, de
nou hem d'estar orgullosos que el Govern
del nostre país tant en el tema de Gaza i Palestina com en el de l'atac i la
guerra amb l'Iran hagi adoptat una posició política basada en la defensa de la
legalitat internacional i contra els genocidis i guerres il·legals. Posicions
polítiques clares enfront de les vacil·lacions de la UE i de la majoria dels
països europeus i clarament a l'avantguarda d'aquests.
Esperem que el “NO A LA
GUERRA” del Govern progressista espanyol sobre la guerra contra l'Iran, igual
que el reconeixement de l'estat Palestí siguin opcions de futur que també
aconsegueixin ser prou valorades per la nostra ciutadania.
Si hi ha alguna cosa
que pugui caricaturitzar a Donald Trump “és el del pinxo bravucón del
pati del col·legi”. Podem parlar i no parar de la complexa personalitat de
l'actual inquilí de la Casa Blanca i segurament quedarà incomplet.
Recordem
que Donald Trump ha tornat a guanyar per segona vegada les eleccions
presidencials, després d'haver perdut les anteriors davant Biden. Hem de
recordar el seu no acatament del resultat electoral i l'intent inspirat per ell
d'un assalt al Congrés, és a dir a la seu de la sobirania popular, per una
torba de partidaris ultres.
Malgrat això Trump ha
tornat a guanyar les eleccions àmpliament, i té tot el poder a les seves mans,
el Tribunal Suprem (judicial), el Congrés i el Senat (legislatiu). Trump
considera que és el líder indiscutible de la seva nació i que té les mans
lliures per a fer el que vulgui, tant dins com fora de les seves fronteres. Tot
això amb l'ampli suport dels magnats multimilionaris de l'oligopoli de les
multinacionals tecnològiques americanes que aposten pels seus “somnis de domini
mundial”.
I així fonamentalment
a través de “ordres executives” s'ha dedicat a imposar la seva concepció dins
del seu país i en el món. A Trump no li interessen les lleis, ell ordena i cal
obeir. És un tirà sense control. És un autòcrata reaccionari.
No obstant això, les
seves polítiques comencen a ser inacceptables fins per a sectors republicans.
En aquest sentit la recent sentència de Tribunal Suprem, d'àmplia majoria
conservadora, anul·lant la política de “aranzels recíprocs”, base de la
política econòmica de Trump ha causat un gran enrenou. El mateix Trump ha
insultat amb greus epítets a la majoria dels jutges (6 de 3) que han subscrit
la sentència. Pot ser que alguna cosa es comenci a moure davant les reiterades
actuacions poc clares de l'Administració Trump.
A nivell intern també
hem vist com ha llançat una política de caça a l'immigrant, als quals retrata
com a criminals, violadors i gent menyspreable. Així ha impulsat la campanya
d'ICE per a detenir i deportar segons ell a milions d'indesitjables. Trump té
la seva concepció feta, i per a ell no té sentit que molts d'aquests immigrants
portin dècades al país, ni que siguin insubstituïbles en l'economia
nord-americana. Tot això per al són discussions vanes.
Amb la seva campanya
inhumana Trump s'ha trobat que, malgrat l'assumpció per part dels seus
seguidors fonamentalment “wasp”, una part important de la societat i també
alcaldes i governadors demòcrates s'han oposat, establint “zones o ciutats
lliures de l'ICE i de la caça a l'immigrant”. Per a donar un escarment a la
rebel·lió de ciutadans i polítics democràtics Trump va prendre com a
referència Minneapolis en l'Estat de Minnesota. Perquè? Per a donar
una lliçó als seus opositors, no en va Minnesota és l'únic estat que, en els
pitjors moments del Partit Demòcrata, sempre ha votat demòcrata.
Va desplaçar a aquest
Estat més de 5000 agents de l'ICE, que van actuar de manera brutal, detenint
sense identificar prèviament a la gent, agredint-la i emportant-se a qualsevol
que tingués aparença llatina o del tercer món (cal dir que van arribar a detenir
a “nadius americans”). Aquesta actuació brutal va provocar una àmplia reacció
ciutadana que va ser reprimida sense contemplacions arribant a comportar la
mort d'un home i una dona de raça blanca, morts per agents de l'ICE sense una
altra raó més que la de protestar contra l'arbitrària i violenta manera
d'actuar dels agents.
L'impacte de les
mobilitzacions ciutadanes va ser tan important que va obligar el Govern de
Trump a retirar als agents de l'ICE de l'estat del nord. Un altre petit èxit de
la reacció contra les polítiques de Trump.
Això és un exemple de
l'actuació de Trump, llança una operació, recluta al personal, al marge de la
seva idoneïtat, i els llança al carrer d'una ciutat que no li cau bé. Sense
passar per cap veredicte legislatiu, ja que ell es considera el “amo de la nació”.
D'altra banda, Trump
ha tancat com a mínim set Agències Estatals i reduït diversos Departaments del
Govern Federal, acomiadant a milers de persones treballadores, així mateix es
preveuen canvis radicals del sistema Medicare i Medicaid, que repercutiran
negativament sobre el feble esquema d'assistència sanitària estatunidenca.
Però no hi ha dubte
que la major visibilitat de les polítiques despòtiques, pròpies d'un pinxo
s'han donat en l'àmbit de la política internacional.
L'autocràtic
president dels Estats Units, Donald Trump, a través d'una ordre executiva ha
retirat al seu país de la Convenció Marc de l'ONU per al Canvi Climàtic —la
base per a la cooperació internacional en la lluita contra l'escalfament
global— i de l'Aliança de Civilitzacions, així com de 31 entitats de l'ONU i de
35 organitzacions multilaterals. El motiu que esgrimeix és que totes aquestes
institucions “operen de mode contrari als interessos nacionals dels Estats
Units, són inútils i comporten un malbaratament de fons”. Així mateix, Trump
considera que les NNUU no són la solució sinó un fre per a les seves
actuacions a nivell mundial.
Trump té una
concepció “autoritària i imperialista” de les relacions internacionals on
sempre ha de prevaler la raó de la força. El seu objectiu el va deixar clar
“FER AMERICA GRAN DE NOU”, i per a això es planteja que la llei del
més fort ha de prevaler. Per això menysprea tots els organismes internacionals
o convencionals com l'ONU, que considera desfasats i inoperants i contraris als
seus interessos internacionals.
Donem un repàs per
zones dels objectius de Trump. A Amèrica pretén establir de nou una
“Doctrina Monroe” on Amèrica dicti les normes, Des de l'inici el va
demostrar de manera grotesca tant en canviar el nom del Golf de Mèxic per Golf
d'Amèrica, o suggerir la integració del Canadà com un estat més dels Estats
Units.
Trump considera
tota Amèrica el seu pati posterior colonial, ja sigui ajudant a
arribar al poder a gent com Milei a l'Argentina o Bukele a
El Salvador. Fins ara només el Brasil, el Canadà i Mèxic (així com l'Uruguai i
Colòmbia, de moment) s'han atrevit a resistir el “pressing” de Trump. I
Trump ha deixat clar fins on està disposat a arribar. El cas de Veneçuela és
una prova, no sols ha violat les lleis internacionals, assassinant i
bombardejant llanxes en aigües internacionals, sinó atacant i segrestant el
President Madur de manera il·legal i implantant a Veneçuela un “estatus de
llibertat vigilada” al seu govern. I ara ha implantat un embargament total de
carburant a Cuba que té a la seva població al límit, sense electricitat, ni
carburant, per a portar-la a un esgotament total.
La rendició de la UE
Referent a Europa,
Trump vol que es sotmeti a un vassallatge total. I fins al moment, i malgrat
alguns discursos no sembla que li vagi tan malament. Al marge de països ja
governats per lideris ultradretans proclius a Trump, casos
de Meloni o Orban, els partits de dretes euròfobs són presents
en els principals països, AFD a Alemanya, Le Pen a França, Vox a
Espanya, Chega a Portugal, etc.
D'altra banda, en les
instàncies internacionals on és present la UE els països d'aquesta han
demostrat un grau de subordinació total. Hem vist la ridícula imatge de la
Presidenta de la UE, Von den Leyden, fent un públic vassallatge
a Trump en la negociació dels aranzels, la patètica posició en l'OTAN amb el
seu secretari Rutte i el conjunt dels països que van acceptar el
peatge de pujar la despesa militar al 5% amb l'única negativa que ha de
valorar-se d'Espanya. Així mateix, en relació amb la guerra d'Ucraïna, Trump ha
fet acceptar als països europeus que paguin el material militar que els Estats
Units subministri a Ucraïna.
El límit va arribar
quan Trump va plantejar la compra de Groenlàndia, un territori d'un país de la
UE i soci de l'OTAN com Dinamarca. Aquí per primera vegada hi ha hagut una
reacció interessant de cara a plantejar un punt i a part, sembla que el “amic
americà no és de fiar”. Alhora els països europeus, amb l'excepció hongaresa, a
declinat participar en el “happening privat de Trump” sobre la suposada
reconstrucció de Gaza, on es convida al grup privat de Trump que té el poder
absolut i d'on només exclou als gazaties i palestins.
Trump no enganya, ell
està assedegat de poder i de fer negocis. Queda clar els qui són els seus
amics: els lliberticides del món sencer que estan al seu servei. Israel, el seu
policia en el Mitjà Orient i els seus parells els oligarques i reietons dels països
del Golf, tots ells amb un pedigrí “democràtic immaculat(?)” i amb enemic comú
Iran, el perill per a les monarquies petrolieres del Golf. Però Trump i Israel
ja es preparen per a encarregar-se de domesticar a l'Iran d'una forma o una
altra, com veurem més primerenc que tard.
I dins d'aquests per
descomptat el seu amic de sempre, l'autòcrata autoritari de “totes les Rússies”,
Putin, al qual premiarà més aviat que tard amb un bon tros d'Ucraïna. Tot sota
la dinàmica de benefici mutu “Amèrica és el meu feu, i les ex zones de la
Rússia soviètica el teu, i la UE l'anem intentant desmembrar entre els dos”.
A Trump només se li
ennuega un os dur de rosegar, la Xina de Xi Jinping. Va intentar
amenaçar-la amb aranzels estratosfèrics, i Xi no es va immutar, va
pujar els seus aranzels als Estats Units, va llançar al mercat una bona part
del deute americà que posseeix i va limitar l'exportació de “terres rares” de
les quals és el màxim posseïdor. I Trump es va veure obligat a retrocedir i
negociar amb la Xina.
Putin és el seu amic
i Xi és un adversari fort a qui Trump no impressiona. la Xina durant
els últims temps ha consolidat el paper dels BRICS, grup del qual la Xina és
impulsor amb l'anomenada “Nova Ruta de la Seda” desenvolupant relacions comercials
amb nombrosos països de tots els continents. Últimament països europeus han
peregrinat a Pequin a la recerca d'alternatives i han estat molt ben
rebuts. la Xina complimenta i premia a qui s'acosta al país per a millorar les
relacions comercials i polítiques. El president Sánchez va ser dels primers, al
qual va succeir una visita oficial dels Reis a Pequín on Xi els va
complimentar amb dos sopars, una oficial i una altra privada. Posteriorment en
uns aranzels als productes porcins de la UE, als productes espanyols se'ls va
aplicar un aranzel més reduït.
Els xinesos són
especialistes en la diplomàcia. I cal dir que saben expressar l'aprovació i la
desaprovació. Només cal assenyalar que, en última trobada de Trump amb Xi,
enfront dels somriures i enhorabones de Trump, Xi no va fer ni una ganyota
de somriure. En aquests moments de tribulacions comercials moltes mirades des
de la UE es dirigeixen a la Xina. Per alguna cosa serà, especialment en
comparació amb Trump o Putin, els quals en lloc de la UE preferirien múltiples
nacions europees fàcils de controlar. I això que la UE no és una roca que li ho
posi difícil!
Veurem el que durarà
l'hora d'aquest Trump, líder de tota mena d'autòcrates i lliberticides, que
fomenta a nivell mundial la regressió dels valors democràtics i fomenta la llei
del més fort, l'anul·lació de facto dels organismes mundials que com l'ONU representaven
l'objectiu d'un “ordre mundial” basat en normes internacionals de
referència. I pot haver-hi una finestra d'oportunitat en les eleccions de mig
mandat de la pròxima tardor que permetin no sols la volta d'un mínim d'ordre
democràtic als Estats Units i alhora fre als partidaris de la “llei del més
fort”.
Esperem pel bé de
tots que s'imposi un mínim de seny als Estats Units, com el de la recent
sentència del Tribunal Suprem, que es reflecteixi en el panorama internacional
i ens potenciï l'agafar forces per a reaccionar amb ànims enfront de les forces
reaccionàries que ara ens amenacen pertot arreu, tant a nivell nacional com
internacional.
Estem vivint una
època en la qual l'avanç reaccionari és cada cop més visible en tot el planeta.
L'hegemonia del “trumpisme” no sols estimula els sectors més reaccionaris
d'ultradreta del planeta, sinó que també a la vegada provoca una radicalització de
les dretes. Especialment en aquells països en què, com és el cas espanyol, la
dreta democràtica ha estat gairebé inexistent en la recent democràcia
espanyola.
Durant la transició
la dreta amb orígens democràtics, com els dels democratacristians va recalar en
el si de la UCD de Suárez, aquest va ser el cas
d'Oscar Alzaga i altres al costat d'algun socialdemòcrata com
Fernández Ordoñez. Va ser un experiment que es va fer explotar a causa de
la diversitat de posicions i els conflictes personals.
Aliança Popular, no
era ni és un partit democratacristià a l'ús, va ser el residu dels
postfranquistes amb Fraga al capdavant, expressió d'una dreta dura que després
es va reinventar com a Partit Popular, però sempre amb una posició de dreta
dura. Fins i tot amb fortes reticències enfront de la pròpia Constitució.
La descomposició de
la UCD li va donar l'oportunitat d'ocupar tot un ampli espai del vot
conservador, amb posicions sempre reaccionàries enfront de qualsevol avanç
social, fos el cas del divorci, de l'avortament o de la legalització del
matrimoni homosexual, i també en l'econòmic i laboral. Sempre que ha governat
ha proposat polítiques regressives tant en drets socials com laborals, en clara
connivència amb els poders econòmics, empresarials i els sectors més retrògrads
de l’esglèsia.
Podríem dir que
l'únic partit de centre dreta democràtica existent és el PNB.
Però actualment s'ha
produït, d'acord amb la dinàmica internacional, l'aparició d'un espai polític
que es presenta clarament com a representant de la ultradreta més rància. Vox
és el fidel exponent d'una dreta ultra reaccionària, que representa una clara
regressió i enyorança del passat franquista de “Una, Grande y Libre”, i que
sense complexos defensa el retorn a un passat nacional-autoritari.
Aquest no és un fet
únicament del nostre país. El ressorgir d'una dreta autoritària, reaccionària,
ultranacionalista i pro feixista s'està donant en el conjunt del món
occidental, tant a Europa com a Llatinoamèrica. En l'àmbit europeu l'auge de
l'extrema dreta, xenòfoba, i ultra reaccionària és un fet indiscutible, tot
això al costat de la radicalització de les dretes tradicionals que amb
rares excepcions assumeixen governar amb els ultres.
Mentre les idees de
progrés i els partits socialistes retrocedeixen i a la seva esquerra aglutinen reduïdes forces d'esquerra
normalment desunides.
La situació al nostre país és d'extrema gravetat. El mapa polític es va
transformant cap a una prevista coalició de governs de la dreta i la
ultradreta, PP i Vox, aquesta última en clara expansió en la gran majoria de
territoris.
Enfront d'això les
forces d'esquerra i democràtiques tant de partits com sindicats i associacions
socials de tota mena tenen l'obligació de conformar un nucli de resistència
activa i coordinada, amb plantejaments i propostes clares i concretes que
permetin difondre la idea entre el conjunt de la població de la gravetat de la
situació. I especialment ha de fer un esforç cap als sectors de la joventut i
els sectors més desfavorits. Cal llançar una campanya de conscienciació amb
exemples clars del que representaria un futur del país en mans de la dreta
radicalitzada i la ultradreta i la regressió social sense precedents que
comportaria.
Ho estem veient de manera clara als EUA de Trump, regressió social, regressió
democràtica, pèrdua de drets socials i laborals, una societat al servei dels
més rics.
Per a això cal
conformar un “BLOC DEMOCRÀTIC POLÍTIC I SOCIAL” que agrupi tots els sectors, polítics, sindicals, socials
de tota mena que es conjurin en la defensa dels valors democràtics i en la
defensa dels drets socials, laborals i democràtics, en la defensa dels serveis
públics basats en impostos que facin pagar més a qui més té, en la defensa
d'una transició ecològica justa i amb drets que garanteixi una lluita contra el
canvi climàtic. En definitiva, un compromís en defensa d'una societat
democràtica de futur, amb voluntat no només de defensar el nostre estat plurinacional sinó en defensa
d'una Europa més integrada, més social i per tant més democràtica que no
estigui sotmesa a les normes d'una potència dominant com són els Estats Units
de Trump.
És evident que no
proposem un Front Popular, creiem que pot conviure un partit com el PSOE, amb
una plataforma unida a la seva esquerra (amb la possible excepció per exclusió
pròpia de Podemos). Diversitat política amb un Programa Comú de propostes en
defensa de la Democràcia, d'una Llibertat basada en la Igualtat i una
Fraternitat ciutadana. Amb compromisos de col·laboració política i social de
tots els seus components amb una base establerta a partir de la defensa dels
drets públics bàsics enfront de les privatitzacions de les dretes, d'afrontar
les necessitats del conjunt de la societat amb propostes clares sobre la
defensa de la prioritat d'habitatge assequible, i la lluita contra la
desigualtat. Lluita contra l'exclusió i el racisme i defensa dels valors d'una
immigració imprescindible per al nostre desenvolupament econòmic i social.
Pot semblar una
proposta “idealista” fer confluir totes les forces de progrés siguin moderades
o més radicals, però la situació avui i ara és de “EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA”.
Enfront l'amenaça del “trumpisme” a nivell internacional i enfront la possibilitat de dos mandats del PP i Vox,
en les autonomies i en el Govern de l'Estat, l'emergència i la necessitat d'un
Bloc Democràtic que sigui capaç de mobilitzar a la societat és una
responsabilitat per a totes les forces polítiques, sindicals i socials del
conjunt de l'estat.
Per a concloure només
recordar un recent discurs de Unai Sord, Secretari General de CCOO en
la qual reclamava la “Construcció d'un gran bloc en defensa de la democràcia
davant una situació d'emergència” davant el risc d'involució més greu en
les últimes dècades. L'emergència democràtica ve determinada per la “nova
ofensiva neoliberal dels amos del món que són els que patrocinen el nou
feixisme i ataca la democràcia perquè aquesta
construeix relacions igualitàries en la societat”, les dretes treballen “perquè
la població acabi assumint polítiques econòmiques, socials i militars que en
altres ocasions no assumirien”.
El moment actual al
nostre país i a nivell global ens interpel·la a tots, ara veurem la voluntat i
la capacitat de totes les parts involucrades, partits, sindicats, moviments
socials i ciutadania a l'hora d'afrontar la gravetat del moment.
Sembla ser que els líders polítics europeus no són
conscients, o ho dissimulen, de la greu situació existencial de la UE. És un
fet que la tradicional i subalterna relació econòmica, política i comercial
respecte als EUA és alguna cosa ja del passat.
La UE és actualment una nosa per a Trump i el seu govern.
El somni de Trump és la dissolució de la UE i la seva conversió en un conjunt
de nacions subordinades a les seves ordres en tots els aspectes. La potència
econòmica i comercial europea no li interessa a Trump i somia en imposar a
Europa una nova doctrina Monroe, tal com ja està fomentant en el conjunt
d'Amèrica,i com hem vist aquest 2026 amb
violència i traïdoria a Veneçuela.
I és evident que en la seva política Trump té un gran
aliat a la Rússia de Putin. Tots dos estan establint un “sandvitx” amb
Europa a propòsit de la guerra d'Ucraïna. Tots dos tenen una clara component
autoritària i autòcrata. Són dos clars representants d'una nova política
autoritària i dictatorial d'extrema dreta i amb una total al·lèrgia a la
democràcia tant a nivell intern com en les relacions internacionals on les
seves polítiques són les de la “llei del més fort”.
La majoria som conscients que Putin és un representant d’un
nacionalisme imperialista similar al del
tsarisme “gran rus” i que no té cap relació amb el que van ser els
objectius (si més no teòrics de la Unió Soviètica). Putin és un dictador
reaccionari que només tracta de preservar, malgrat la seva decadència econòmica
i social, el seu poder en l'àmbit internacional a partir del seu potencial
nuclear.
I Trump, és un personatge similar, tant en això de
reaccionari com en això de dictador, capaç de retorçar o incomplir les lleis,
tant a nivell intern del seu país com en la seva política internacional, amb
una addicció al gust d'humiliar als seus adversaris i només ho evita davant
rivals amb potencial per a fer-li front com és el cas de la Xina.
Increïblement Trump no ha dissimulat el seu menyspreu cap
a una UE que ha estat incapaç de fer-li front sobre la base del seu major
poder, la seva capacitat econòmica i comercial. Lamentablement tant en el marc
de l'OTAN, com en la confrontació aranzelària, o en el tema d'Ucraïna, els
europeus s'han doblegat de manera servil a les imposicions de Trump.
Ja vam veure el servilisme de l'OTAN personalitzat en el
seu Secretari General, Marc Rutte, i la resta dels dirigents, amb l'honrosa
excepció de Pedro Sánchez, que van assumir la petició d'incrementar el seu
pressupost militar al 5%. Pressupost que significa dues coses, reduir la
despesa social en els respectius països i invertir en inversions militars als
EUA. El servilisme dels països europeus en aquest aspecte ha estat infame, com
ho és el fet que Trump els fa comprar l'armament bèl·lic estatunidenc per a
subministrar a Ucraïna. És a dir, Trump ja no subministra directament a aquest
país, sinó que ho fa mitjançant la venda als europeus que es fan càrrec de la
factura. I el més vergonyós, en les negociacions per a una possible pau amb
Rússia a Ucraïna, no compta per a res amb els seus teòrics socis europeus, que
en tot cas pagaran les factures d'una possible reconstrucció en el devastat
país.
Trump tracta amb respecte a Putin perquè no deixen de ser
dues cares de la mateixa moneda. Trump deixa fer a Putin i ell fa el que
desitja a nivell del conjunt d'Amèrica, aplicant la vella doctrina Monroe,
amenaçant als governs que no li són agradables. I no sols a Amèrica, intervé on
li dona la gana sigui a l'Iran, o en altres parts en suport de la seva filial
israeliana. O amenaçant a estats teòricament amics i membres de l'OTAN, com el
Canadà, o Dinamarca a la qual amenaça amb ocupar Groenlàndia.
No podem obviar que tant Trump com Putin fomenten
formacions polítiques europees ultranacionalistes i reaccionàries que cada cop
tenen més influència en el conjunt de països de la UE, tant als països
orientals com occidentals. Són “cavalls de Troia” dins de la UE
totalment contraris al procés comunitari.
I mentre la UE està muda. I no sols això, en la
negociació dels aranzels es comporta amb un vassallatge vergonyós i humiliant
en les formes i en el fons. En les formes amb el viatge de la Presidenta de la
UE, a la mansió de Trump a Escòcia per a negociar. I en el fons acceptant
la UE totes les condicions oneroses que li va imposar Trump. Tot propi d'una
subordinació colonial, màxim quan la UE té armes per a defensar-se que ni s'ha
pensat a utilitzar.
Gran diferència en la relació de Trump amb la UE respecte
a la que ha tingut amb la Xina. El gegant asiàtic i el seu líder Xi Xinping no
es van deixar impressionar davant les amenaces de Trump i li va
plantejar respostes que afectaven molt negativament als EUA i Trump va haver de
rebaixar substancialment les seves pretensions.
El prepotent Trump va demostrar davant Xi, que
quan algú se li enfronta de manera directa sembla “un tigre de paper” en
termes xinesos.
El més greu és que la UE té capacitats per a fer-li
front, però intenten intimidar als seus ciutadans brandant el perill de Rússia.
Però la història de la política europea ha demostrat que el que Rússia sempre
ha volgut és tenir un matalàs cap a occident des d'on per tres vegades li han
arribat atacs a la seva sobirania.
Si la UE tingués una visió conjunta que ara no té, es
dedicaria a tenir una infraestructura militar dissuasiva, al marge de l'OTAN i
fomentar la seva sobirania a partir de les seves capacitats econòmiques i
comercials mitjançant un aprofundiment en temes federals de totes les seves
polítiques, especialment les socials. Això era més possible abans que ara, però
malgrat això és l'única alternativa, encara que no tots els socis ho segueixin,
incloent-hi una Unió a diverses velocitats, però fent passos endavant sortint
d'un moment de “punt mort” que està produint un sentiment no europeista en
diversos països membres.
Així mateix, al costat d'un increment de l'Europa Social
que serveixi d'estímul i d'esperó per a un increment de l’europeisme en la seva
ciutadania, els països que segueixin aquest camí han de ser més audaços i
realistes en les seves relacions amb tercers. I en aquest sentit Xina i els
països BRICS i el “Sud Global” han de ser una alternativa per als
europeus, enfront la política de Trump.
La política desplegada per Pequín en la “ruta de la
seda” ha estat una iniciativa que li ha donat resultat. Avui dia la Xina és
la potència emergent i la UE no sembla haver estat conscient de les seves
potencialitats.
En aquest marc cal assenyalar la iniciativa del President
Sánchez d'obrir el camí amb la seva visita a Xi a Pequín, i establint una
relació especial coronada amb una visita dels Reis a Pequín, amb una especial
recepció per part del President Xi.
En aquest sentit la diplomàcia xinesa és molt receptiva.
En les recents restriccions en relació amb la pesta porcina, la Xina ha estat
especialment flexible amb Espanya. Així mateix, en els recents aranzels
aplicats a la UE sobre productes lactis, la Xina ha donat un tracte especial
als lactis espanyols.
Aquest és un camí que el conjunt de la UE ha d'explorar.
Diversificar les relacions internacionals. Distanciar-nos dels qui consideren
com a enemicla UE, començant per
l'Administració Trump i deixar d'actuar com a vassalls.
S'ha d'incrementar la independència europea mitjançant
l'establiment de millors relacions amb altres espais siguin la Xina, els BRICS
i especial atenció als països del Sud Global. La independència és també prendre
partit per la defensa del multilateralisme i les institucions multinacionals,
especialment NNUU, i la defensa dels DDHH a tot arreu. No pot continuar la
vergonyosa falta de posició europea davant accions com el genocidi a Gaza.
Per a la UE incrementar la seva independència comporta
també una independència militar europea. Per a això s'ha d'augmentar no el
creixement militar de cada estat pel seu compte, sinó una indústria i una
política militar europea, radicalment contrària al que du a terme Alemanya (cal
afegir que el militarisme alemany sempre comporta reserves històriques en els
seus veïns).
Una unió militar europea que no només serveixi com a base
d'una defensa comuna europea, sinó que sigui capaç de ser respectuosa amb el
manteniment del nivell de drets socials europeus.
Enfront de l'autoritarisme reaccionari i nacionalista
dels Trump, Putin i els seus seguidors, un federalisme europeu fort
independent, social i progressista, obert a les noves realitats mundials.
