7 d’abr. 2021

LA DRETA I ELS NOUS DRETS SOCIALS



Atoms-ClubCortum/ 7 d'abril 2021

nuevatribuna/ 10 abril 2021

Lamentablement el nostre país té un problema amb el dèficit democràtic de la dreta espanyola. Al contrari d'altres països del nostre entorn a la nostra dreta sembla que li falta maduresa democràtica i liberal. L'ombra del temps del franquisme voleteja per sobre de la dreta que ni tan sols es reconeix com a hereva d'Adolfo Suárez i la seva UCD, sinó que és  filla de la més retrograda Aliança Popular de Fraga. La seva ideologia es regeix encara sota l'hegemonia del nacional-catolicisme més reaccionari.

Això els porta a posicionar-se sempre en contra de qualsevol llei que permeti crear nous drets socials individuals per a la ciutadania. Nous drets que no representen cap obligació que complir per als ciutadans que no vulguin acollir-se a les possibilitats que els nous drets li brinden.

Els nous drets no atempten contra la llibertat de ningú. Al contrari permeten que una bona part de la ciutadania pugui acollir-se als supòsits que regulen i a ningú se l'obliga a fer-ho.

Aquesta situació no es dóna en la majoria de països de la “vella Europa” on en gran part d'ells existeixen o han existit partits conservadors democràtics i partits de dreta liberal que en molts casos han estat paladins d'aquests nous drets personals. Cal assenyalar per exemple el cas de Simone Veil de la UDF francesa, partit de centredreta liberal, que va ser la ministra que va legalitzar l'avortament a França l’any 1975. Així mateix molts partits de centredreta liberal han assumit des de fa moltes dècades les lleis de divorci o algunes legislacions que afavoreixen els drets dels homosexuals.

A Espanya no s'ha donat el cas. En totes les ocasions la dreta que avui representa el Partit Popular es va dividir en la votació de la Constitució democràtica i després s'ha oposat de manera recurrent a les lleis del divorci, de l'avortament, dels drets homosexuals i ara a la de la regulació de l'eutanàsia.

En 1981 Coalició Popular que integrava  Aliança Popular va votar en contra de la “Llei del Divorci” presentada pel Ministre Fernández Ordóñez de la UCD.

En 1983 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei de la despenalització de l'avortament”. Posteriorment en el 2010 el Partit Popular va votar en contra de la Llei que ampliava el dret a l'avortament.

En el 2005 el Partit Popular va votar en contra de la “Llei sobre el matrimoni dels homosexuals”. Cal dir que lleis en el mateix sentit existeixen a Bèlgica i Països Baixos, i sobre drets LGTBI en aquests tres països i en la major part d'Europa, això és a Alemanya, Finlàndia, França, Irlanda, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i Suècia.

Finalment aquest any 2021 el Partit Popular ha votat en contra de la “Llei de l'Eutanàsia”.

Com ja hem comentat aquestes lleis no obliguen a ningú a divorciar-se, avortar, no significa cap canvi en la legislació del matrimoni heterosexual, i tampoc obliga a ningú a utilitzar l'eutanàsia per a morir dignament.

Només des d'una visceralitat pròpia del sectarisme o des de la falsedat i el fariseisme més absoluts es pot entendre  aquesta posició del partit que pretén englobar el centre i la dreta a Espanya. Sectarisme propi d'un pensament ultramuntà de qui pretén que el conjunt de la societat es vegi obligat a tenir unes mateixes creences religioses. Però falsedat i fariseisme perquè després mai han intentat de manera real anul·lar aquestes lleis i a més molts dels seus electors i fins i tot dirigents s'han servit d'elles. No volem assenyalar noms propis de membres del PP que s'han divorciat, no una sinó alguns en diverses ocasions. Tampoc volem recordar que algun alt representant del PP ha utilitzat la fórmula del matrimoni gai fins i tot amb la presència en l'acte del en el seu temps President del PP. Que hagin utilitzat el dret que els han donat aquestes lleis no és cap retret sinó un exemple de que responien a una necessitat social certa.

Cal tenir present que quan l’avortament estava prohibit milers de dones amb possibilitats econòmiques anaven a avortar a Londres o d’altres països. Però moltes dones que no tenien capacitat econòmica només podien optar per formes més precàries, perseguides i sancionades d’avortaments clandestins.

La dreta espanyola és summament contradictòria en els seus principis, presumeix de ser més “constitucionalista” que ningú i sempre tracta de retallar drets. Presumeix de  defensa de la “Llibertat” alhora que pretén negar la llibertat d'una part de la ciutadania en estar sempre contra l'establiment de nous drets socials individuals perquè els ciutadans puguin fer ús o no d'aquests nous drets.

La dreta al nostre país sembla voler exercir una pàtria potestat sobre els ciutadans. Com si algú els hagués atorgat el dret a establir i cuidar el pensament moral dels ciutadans.

No hi ha dubte que en la ideologia de la dreta espanyola s’amaga un desig de tutelar moralment a la societat. Aquest és un pensament totalment il·liberal o anti-liberal contrari a la seva permanent apologia de la llibertat en abstracte. Es sens dubte un pensament basat en un plantejament religiós retrògrad com el que va controlar la societat durant la dictadura.

En una democràcia cal acceptar el paper de la dreta en el joc polític. Però d'una dreta democràtica, liberal, laica que defensi els seus principis i interessos però que ho faci des d'una perspectiva moderna i d'acord amb els temps en què vivim. Fa ja dues dècades que vivim en el segle XXI i la nostra dreta conservadora sembla instal·lada encara en el segle XIX, o encara pitjor encara instal·lada en conceptes morals que van regir els 40 anys de la dictadura.



27 de març 2021

el TRIANGLE entrevista Manel Garcia Biel 24.3.2021


«L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació»



Manel García Biel

Va dir l’altre dia Nico Sartorius que l’esquerra, no és un eslògan…

 L’esquerra, sobretot l’alternativa a la socialdemocràcia, des de ja fa bastants anys, està molt mancada del seu contingut fonamental: l’intel·lectual orgànic, del qual va parlar Gramsci. És a dir, un intel·lectual col·lectiu organitzat, que arribi a tots els racons i que es nodreixi de la realitat per poder elaborar les seves teories. En aquests moments ens trobem que no hi ha esquerra, sinó grups reduïts de persones que s’apropien d’unes idees, que són més aviat populistes. Des de la desaparició del PCE i el PSUC, i també del PCI, ja fa 30 anys, no existeix una esquerra alternativa com a tal.

En queden trossos, però en aquest moment l’únic intel·lectual col·lectiu realment d’esquerres a Espanya no és polític, sinó social: Comissions Obreres.

 Quina foto es podria fer avui de l’esquerra socialdemòcrata o socialista?

 En principi, la socialdemocràcia és el corrent reformista de l’esquerra. Un intent de transformació de la societat capitalista, a través de les seves reformes. Té l’hàndicap d’haver donat més importància a la llibertat que a la igualtat. Situada dins del sistema, va viure un moment d’esplendor, especialment després de la Segona Guerra Mundial, amb els laboristes britànics, que van practicar un reformisme fort. D’altra banda, corrent comunista, després de la Revolució d’Octubre, va tenir molta dependència de la Unió Soviètica. La seva adscripció a la igualtat es va fer en detriment de la llibertat. Això fa crisi quan els partits comunistes d’Europa Occidental, i fins i tot dins del mateix bloc socialista, opten per la via democràtica.

 EL PCI va ser l’abanderat d’aquesta via, una cosa que venia de Gramsci i que es concreta amb Berlinguer. La caiguda del Mur de Berlín afecta els partits comunistes, que es veuen obligats a qüestionar el burocratisme del model soviètic, i també els socialdemòcrates, que havien gaudit de molt bona salut, sobretot per la por que es tenia al comunisme. Cosa que els va permetredur a terme polítiques de redistribució sense posar en qüestió la propietat. Quan els partits socialistes deixen de ser útils, tendeixen a lliscar cap al liberalisme. La lectura socialista de González, Blair… renuncia a buscar una igualtat social més gran.

L’eurocomunisme, quan substitueix el paradigma revolucionari soviètic per la via parlamentària, no es converteix, en realitat, en una socialdemocràcia?

Sí, l’eurocomunisme es converteix en una via una mica semblant a la socialdemocràcia,en un reformisme fort, que intenta no només afirmar la idea de la llibertat (una revolució de la majoria), sinó, també, la idea de fonamentar els pilars bàsics del que va ser en el seu moment la Revolució Francesa. No es poden entendre la igualtat, la llibertat i la fraternitat per separat.

 Les tres idees han de viure juntes, perquè, si no, la llibertat, per si sola, és l’individualisme capitalista; la fraternitat, per si sola, no aconsegueix unir el conjunt de la població; i la igualtat és un element que, tal com s’ha demostrat, té les seves derives totalitàries. Aquests tres elements són consubstancials a un projecte que vulgui ser transformador.

 Això, que pot ser compartit per moltíssima gent, no cristal·litza, però, en moviments unitaris amplis…

A Europa hi ha hagut intents de millorar l’esquerra. Un va ser en el laborisme britànic, que va intentar tornar a les seves arrels, potser de manera no gaire afortunada. Un altre fenomen, que va passar bastant desapercebut, va ser el grec. Syriza és un dels últims partits que segueix l’estela de l’eurocomunisme. Creat a poc a poc, arrelat en la societat, que creix i que no només és d’esquerres, sinó que és responsable quan ha de gestionar. El paper de Tsipras, en un moment en què es trobava assetjat pel nacionalisme, arriba a un acord tan estratègic com el de Macedònia del Nord.

 I per aquí tenim esquerrans per a tots els gustos…

 L’esquerranisme sempre ha estat un enemic de la transformació. Són lectures totalment idealistes i fora de context. Durant la transició, vam viure molts fenòmens esquerrans. Però, en l’actualitat, l’esquerranisme s’ha apropiat de l’àmbit de l’esquerra alternativa, però ja ni tan sols com a esquerranisme pròpiament dit. No comparteix amb ell, per exemple, el sentit organitzatiu. Només és populisme d’unes elits sortides de les classes mitjanes, que van experimentar una pujada gràcies a la crispació i la indignació que la crisi econòmica va provocar.

Gent que preveia un futur que es va frustrar. Podem és un moviment que sorgeix d’una crisi de les classes mitjanes. I així estem. Són estructures polítiques sense organització, sense arrels en la societat, sense militància, a mercè d’unes decisions de grups dirigents cada vegada més limitats. Les seves propostes estan més sustentades en proclames propagandístiques que en realitats.

 Amb l’emoció per bandera?

Les idees no viuen sense organització. Aquesta gent fa anar les idees al marge de l’organització, i aleshores es converteixen en relats. No hi ha una ideologia al darrere, ni una estratègia política estructurada. Es resumeix a un tacticisme permanent, de sortir a mercè del que està de moda, donar eslògans més que concepcions socials. No és als barris, als sindicats, a les fàbriques…

No ha aconseguit tenir poder municipal. Només un limitat poder autonòmic. La seva força en aquests moments està en el seu grup parlamentari i al Govern. No té discurs.

 Si aquí, a Catalunya, en algun moment perdessin la persona d’Ada Colau i l’ajuntament de Barcelona, caurien en picat. No hi ha cap opció per a una esquerra alternativa mentre es mantingui la presència d’aquest populisme mediàtic que signifiquen Podem i les seves confluències. És una vacuna contra una esquerra alternativa.

 Com s’explica que, segons alguna enquesta, vuit de cada deu catalans es considerin d’esquerres?

 Si Junts per Catalunya es considera d’esquerres, al final la gent d’esquerres serem de dretes. Què vol dir ser d’esquerres? Per les seves polítiques els coneixereu. I les polítiques que han portat els grups independentistes en els últims anys han estat clarament de dretes. És absurd, com planteja Podem, aquestes aliances amb Esquerra Republicana, com si fos un partit d’esquerres. Mai ho ha estat. Quan Catalunya tenia una àmplia majoria d’esquerres, ERC, amb Heribert Barrera al capdavant, va donar pas al govern de la dreta, que ha durat més de 30 anys, amb Jordi Pujol i Artur Mas després.

 Les seves polítiques són totalment de dretes, de desmantellament de l’Estat de benestar.

I la pandèmia ha estat un exemple més de tot això: subcontractes a sectors sanitaris privats… Hi ha un nacionalisme que, com tots els nacionalismes, no té res d’esquerra, perquè l’esquerra és solidaritat, fraternitat i igualtat.

 Assistim a una sistemàtica apropiació indeguda de referents, termes, idees… de l’esquerra, per part dels nacionalismes. Com es pot separar aquí el blat de la palla?

Existeix un relat dominant que es basa en dades inventades. Això de ser republicà no indica res. Es pot ser republicà de dretes, d’ultradreta, d’esquerres… Més que ser o no republicà, el que interessa són les virtuts republicanes.

En aquest moment, parlar de repúbliques en abstracte porta a un somni del paradís republicà. Una visió utòpica fins i tot de la República espanyola, que no va ser de cap manera un paradís a la terra. Va haver-hi, per exemple, un bienni negre. En aquests moments hi ha molt frau: presentar com a crisi social els aldarulls d’aquests dies a Barcelona no respon a la veritat. Sónactuacions de sectors juvenils de les classes mitjanes que, la gran majoria, han crescut sense dificultats. La gent que realment està sofrint la crisi social és la que fa cues als menjadors socials i als bancs d’aliments…

 On es troba en aquests moments el que temps enrere denominàvem “subjecte revolucionari”?

 Ja no estem a la societat fordista. La classe obrera no és homogènia, però sí que existeixen unes classes treballadores àmplies, i continua havent-hi una centralitat del treball, encara que més disgregat i atomitzat.

 També segueix existint la necessitat de la solidaritat, per salvar el propi hàbitat. En aquest sentit, cal fer créixer la participació dels treballadors a l’empresa, l’atenció a les persones, potenciar les coses públiques, respectar el medi ambient… Crec que aquí hi ha la base del canvi. El treball, el gènere i el factor ambiental són les potes fonamentals del canvi. La desigualtat social avui ésmés gran que mai.




24 de març 2021

Neix Esquerra Verda, un partit ecosocialista.

Atoms/ 24 de març 2021
nuevatribuna/ 26 de marzo 2021

El dissabte 20 de març ha vist la llum el nou partit ecosocialista Esquerra Verda. Es un partit sortit per la base de més d’un miler de militants i cotitzants que volen mantenir viva la tradició política de l’espai que han representant tant el PSUC com ICV. Desprès de la desaparició d’ICV una bona part dels seus militants han decidit conformar un espai polític hereu d’una tradició històrica de l’esquerra catalana.

El nou partit es defineix com a una força democràtica, d’esquerres, ecologista, catalanista, republicana, feminista, municipalista i internacionalista. I defensa un model d’estat i d’Europa basat en els principis del federalisme.

El nou partit com hem dit ha sortit des de la base tot superant dubtes, suspicàcies, recels i fins i tot obstacles. La seva direcció, nucli coordinador i executiva estan en gran part conformats per gent sense càrrecs públics.  Un dels dos Coordinadors de Direcció, el més veterà i amb una dilatada trajectòria política al PSUC i a ICV és Andreu Mayayo catedràtic d’Història, l´altra es Anna Martin, jove Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament del Prat.

El nou partit  té la voluntat de sumar en el camp de l’esquerra alternativa per això, en principi, pretén actuar dins de l’espai polític dels “Comuns”. Però  vol ser una referència per l’ecologisme polític i un àmbit de debat ideològic i estratègic de l’esquerra. Es un partit que neix amb militància cotitzant, amb voluntat de defensar un projecte ideològic i estratègic dins de l’espai de l’esquerra alternativa. El nou partit està integrat com a membre de ple dret en el Partit Verd Europeu on ocupa el lloc que fins fa poc ocupava ICV.

La nova direcció política està formada bàsicament per una nova generació política si bé té un ampli suport de la militància més veterana que poden representar antics dirigents d’ICV com Joan Saura escollit President d’Honor de la nova formació, Joan Herrera o Joan Coscubiela i d’altres, així com una àmplia representació de la militància sindical i feminista.

Esquerra Verda es defineix com a una proposta política genuïnament d’esquerres, fortament vinculada amb el moviment feminista i molt especialment amb el sindicalisme de classe i confederal al qual considera un component imprescindible en un projecte que busca una transformació social que garanteixi la igualtat i la justícia social.

Partit d’esquerres comporta defensar una reorientació econòmica enfocada a un millor repartiment del benestar social, a partir de potenciar serveis públics de qualitat, de drets laborals i erradicació de la pobresa. Cal impulsar una nova proposta econòmica basada en els principis de la democràcia econòmica, el treball digne i l’economia social i solidària.

Tot això vinculat al objectiu ecosocialista de repartir millor la riquesa i tot supeditant-la al manteniment  d’un planeta sostenible lluitant per tal que les condicions socials de vida no siguin tractades com a una mercaderia més. Tot això comporta una transformació revolucionària d’aconseguir una transició ecològica de la societat que es faci de forma justa.

Esquerra Verda neix per la necessitat de defensar l’objectiu de la sostenibilitat i l’ecologia en la societat. Per tant impugna l’actual sistema econòmic del capitalisme basat en l’explotació del treball depredador i malbaratador dels recursos mitjançant el consumisme desaforat i l’agreujament de la desigualtat social.

Esquerra Verda defensa la necessitat de canvi d’un sistema econòmic i social que  té un fort component patriarcal i que cal canviar de rel. Un sistema actual basat en la divisió sexual dels treballs, transferint a les dones la responsabilitat del treball reproductiu i de cures que les situen en posicions desiguals i discriminades.

Esquerra Verda com a opció d’esquerra ecosocialista té com a principal objectiu enfortir l’espai de l’esquerra alternativa especialment reforçant aquells aspectes fins ara més deficients com són els de l’organització militant i compromesa, el debat col·lectiu i  l’elaboració i difusió d’ideologia així com de plantejaments estratègics en un mòn avui dominat pel tacticisme i els relats de curta volada i escassa profunditat.

En definitiva aportar des de la seva modèstia quantitativa un espai de reflexió, debat i plantejaments que permetin el manteniment del que històricament ha estat un espai polític de forta i llarga tradició a Catalunya i que va ser hegemònic en la lluita contra la dictadura.

Esquerra Verda intenta actualitzar el seu anàlisi ideològic, enfortint els tradicionals plantejaments d’esquerra, del sindicalisme de classe i dels moviments feminista i ecologista. Actualitzant des de l’ecosocialisme la base del pensament gramscià  d’unificar el pensament amb la pràctica, les idees amb l’organització sempre sota el principi de l’optimisme de la voluntat.

Esquerra Verda es presenta com a una opció política que vol ajudar a enfortir un pensament radicalment d’esquerres i progressista que permeti fer front als canvis econòmics i socials de l l’entorn concret i global. Amb  voluntat unitària i radicalment transformadora d’una realitat que precisa de canvis urgents per a garantir fins i tot la supervivència del planeta i intentant fer la seva modesta aportació de futur per a  un canvi radical de paradigma.

En el discurs de cloenda de la constitució del nou partit Andreu Mayayo va fer entre d’altres referència al pensament i la praxis de Gramsci i Berlinguer i quasi finalitzant amb un clar “ HEM TORNAT” va fer tot un crit cap el futur. I desprès el cant de l’Internacional.

Andreu Mayayo



10 de març 2021

LA CRISI ESTA EN LES CUES DE LA FAM



Atoms/ 10 de març 2021

nuevatribuna/12 de marzo de 2021

Malgrat el que pugui semblar la repercussió de la crisi en els sectors més desfavorits de la joventut no és el que és present en les mobilitzacions per la llibertat de Pablo Hasél.

En aquestes manifestacions, algunes d'elles violentes, els seus participants majoritàriament joves i adolescents són en una bona part fills de classe mitjana i estudiants, que poden estar queixosos de veure com s'han frustrat en part les expectatives de futur que es prometien però als quals mai els ha faltat un plat a taula. Al costat d'ells grups anti-sistema o radicals i en el cas de Catalunya radicals independentistes o professionals dels aldarulls. Tots ells componen un còctel d'indignació que és possible que no tingui res a veure amb la llibertat d'expressió i que és possible que no sàpiguen ni qui és Pablo Hasél.

Però no és en aquestes manifestacions amb ampli seguiment dels mitjans on podem trobar les petjades profundes de la crisi que la pandèmia ha multiplicat. Els efectes de la crisi es troben en altres ambients. Els sectors més afectats per la situació actual són aquells que ja s'estaven entre els més desfavorits per la desigualtat creixent. Una gran part dels afectats són persones joves, molts d'ells treballadors precaris o empleats en l'economia submergida als qui la crisi sanitària ha deixat sense les seves ja de per si mateix miserables ocupacions. Al costat d'ells la població migrant, en gran part dones, que ha perdut els seus precaris treballs en la neteja, la construcció o  les cures de majors.

Amb la pandèmia sanitària ha plogut sobre mullat davant un mercat laboral deteriorat durant la dècada passada per les polítiques de desregulació laboral que van agreujar la ja de per si  important precarietat del mercat de treball que ha estat la principal font de l'increment de la desigualtat social.

Malgrat les mesures adoptades pel Govern de coalició l’anomenat “escut social” que ha estat una important novetat en la política del país no ha aconseguit arribat a tots. I ha defugit especialment als més febles i desfavorits. Els ERTO i el IMV no han arribat a sectors ja situats en el graó més feble d'aquesta societat, especialment  els afectats per l'economia submergida i el treball no declarat.

En aquesta crisi s'han fet sens dubte esforços que mai s'havien efectuat anteriorment per tractar de mitigar els efectes d'una crisi sanitària que s'ha produït quan encara no ens havíem recuperat dels derivats de la crisi econòmica anterior. Però si alguna cosa ha fallat en l'estratègia del govern és no haver-se adonat de que ja existia una important part de la població treballadora (aproximadament un 10% del total) que ja anteriorment estava situada més enllà del límit de la pobresa. I que amb la nova situació s'ha vist doblement afectada per la seva situació prèvia i la sobrevinguda.

La pobresa està instal·lada en aquestes àmplies capes de la població més desfavorida. Molts diuen respecte als avalots en relació a Pablo Hasél que són un símptoma de crisi social. Cal discrepar radicalment d'aquestes asseveracions. Fins al moment els sectors més afectats per l'atur i la pobresa encara no s'han crispat ja que estan més ocupats en aconseguir sobreviure. Si alguna cosa senten és angoixa, desesperança i desemparament per no albirar el més mínim horitzó de sortida. 

Avui dia en els efectes de la crisi, la població que més sofreix en la societat no es troba en cap algarada sinó en les “cues de la fam”, davant els menjadors socials o els bancs d'aliments als quals els més afortunats poden acudir.

Afrontar aquesta situació de pobresa severa en què es troben els més assotats per la desigualtat, els que res tenen, els “pàries” de la nostra societat democràtica hauria de ser una prioritat. I donar-li una solució ha de ser una prioritat al costat dels grans objectius sanitaris i econòmics que permetin donar una sortida a la crisi. No es pot deixar a un 10% de la població en la cuneta social.

Els nostres governants a tots els nivells haurien de situar aquesta lluita contra la pobresa extrema com una prioritat dels governs municipals, autonòmics i del propi Govern de l'Estat. La política ha de demostrar la seva utilitat i atallar les situacions més inhumanes, ha de ser una de les seves actuacions. 

No és acceptable que governs com el de la Comunitat de Madrid, per ser una de les més afectades, es preocupin de baixar els impostos a sectors rics de la societat mentre hi ha ciutadans que passen fam.

Es un feina de tota una Vicepresidència d'Assumptes Socials treballar per a donar una solució a les urgències de la pobresa ciutadana. Aquí no valen discursos de “saló” ni de “alta política”, aquí cal arromangar-se i mullar-se per a mobilitzar recursos davant el que no és només una urgència social sinó una urgència humanitària.

Els desheretats de la societat, els de les cues de la fam, que no protesten i possiblement tampoc voten no poden ser ciutadans invisibles per als responsables polítics. La “qualitat de la nostra democràcia” també s'ha de mesurar per la cura als més afectats per la desigualtat i no han de quedar marginats.

La situació creada per la crisi sanitària és crítica per a aquests sectors especialment vulnerables. Es necessària una actuació urgent per tal  d’evitar que la frustració es converteixi en crispació que pugui donar lloc no a aldarulls sinó a revoltes socials. Fins ara la gent més humil, la més afectada s'ha comportat amb una responsabilitat que no hem vist en altres estaments.

Aquesta situació no pot mantenir-se si no volem que es descontroli. La frustració pot tenir dues derivades no desitjables. No hem d'esperar que  hagi un conflicte social violent per a lamentar-nos. I tampoc hem de deixar que  hagi interessats que intentin manipular els sectors més afectats enfrontant els nacionals amb els emigrants per la disputa de les engrunes de les ajudes socials.

Aquesta és la crisi real el fet en el que ha de parar esment la política i no  les algarades d'alguns pseudoradicals antisocials, avalots als que s’ha de respondre amb els mitjans propis de l'Estat de Dret.



24 de febr. 2021

LA RESPONSABILITAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN LA CRISPACIÓ




Atoms/ 24 de febrer 2021

nuevatribuna/ 26 febrero 2021

Que hi ha una important crispació política en el conjunt de l’Estat ningú ho dubta. Que la principal responsabilitat és de la classe política és molt possible però que hi ha d’altres responsables també és evident. I caldria analitzar la responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquest nivell de  crispació.

Podem veure com una bona part de la crispació política es veu agreujada i ampliada pel paper que juguen els  mitjans de comunicació. Uns per afinitats polítiques o ideològiques i altres per l’irresponsable desig d’atiar la confrontació magnificant temes que  incrementin les seves audiències i el seu negoci.

Els mitjans de comunicació, els audiovisuals especialment, semblen tenir com a únic objectiu captar audiència i per això la confrontació com a més pujada de to millor, és més espectacle. En molts pocs mitjans veiem reflexions assenyades que analitzin les situacions reals i fugin del nociu espectacle en que alguns volen convertir el món de la política.

El sensacionalisme fa que cada dia tinguin més espai en el mitjans temes de confrontació que impulsen i de vegades inclús creen els propis mitjans per a estimular debats interessats que moltes vegades no tenen ni la importància ni la transcendència que els hi volen donar. Això es fa alhora que informacions importants s’amaguen de forma interessada. 

Sembla com si el que era propi  de l’espectacle esportiu es traslladi al món de la política i diversos programes de gran audiència tracten les diferències polítiques com si fossin confrontació entre “hinchadas” futbolístiques.

En l’actualitat es poden definir d’una forma clara diversos mitjans de comunicació:

a). Continua existint tot un sector de la premsa i mitjans de comunicació conservadors, tant en la premsa i encara més en els àmbits de la ràdio i televisió privades i de premsa digital que tornen a actuar com aquells que en els últims temps del govern socialista de Felipe González es van anomenar “el sindicat del crim”, l’objectiu del qual era enderrocar el govern. Manipulen les informacions, creen i magnifiquen falses informacions dels enemics polítics o mitges veritats, donen veu a opinions tergiversadores  i fan la campanya mediàtica de l’oposició política de la dreta

b) Cal assenyalar com a cas únic el dels mitjans de comunicació públics de Catalunya  que  enlloc de complir una funció de servei públic s’han transformat en un instrument de propaganda política continuada del govern independentista en tots els seus espais. Al seu voltant s’agrupa la premsa independentista subvencionada.

c) Hi ha mitjans televisius suposadament progressistes que fan programes on s’utilitza la política de forma sensacionalista i la converteixen en espectacle de consum on més que confrontar idees es fomenta la polèmica amb un nivell similar als típics debats de futbol.

d) També especialment i quasi únicament en l’espai de la premsa digital hi ha mitjans clarament progressistes que es centren en defensar les polítiques més avançades i posar en qüestió les mancances i contradiccions de les opcions polítiques conservadores, amb més o menys objectivitat segons els cassos i on els seus col·laboradors es situen clarament en el camp de l’esquerra.

e) Per últim queden alguns casos escassos de mitjans, especialment de premsa, moderats de sempre o antigament progressistes on hi ha professionals especialitzats que tracten de fer anàlisis polítics mínimament objectius i on en les seves pàgines d’opinió es dona una diversitat plural.

Aquest és el panorama de mitjans de comunicació en que vivim i que també en bona part es retroalimenten amb  el món encara més crispat de les xarxes socials.

Cal ser molt pessimista sobre l’evolució futura dels mitjans de comunicació que avui ja no estan al servei de la informació que permeti al públic fer-se una opinió sobre la realitat dels fets. En aquest moment es tracta més d’adoctrinar no a un ciutadà sinó a un consumidor de noticies al que es tracta de captar com a un client vinculat. Els mitjans de comunicació, per la seva pròpia composició accionarial tenen dos objectius que són aconseguir clientela que faci rendible el negoci i adoctrinar-la fent-la addicta a una línia ideològica que pot ser permanent o canviant en funció dels interessos empresarials.

Es així com els mitjans tradicionals no fan una funció compensadora d’unes xarxes socials cada cop més actives i influents en gran part de la ciutadania. Xarxes on es difonen en la majoria dels casos missatges simplistes quan no directament falsos amb les repercussions que estem veient en determinades societats com ha estat l’etapa de Trump a Estats Units.

Els mitjans de comunicació no sols no compensen els excessos de les xarxes sinó que en moltes ocasions l’únic que fan és fer-se ressò tot ampliant determinats missatges d'aquestes.

Cal reivindicar, més que mai, les informacions objectives, les opinions fonamentades i els bons anàlisis de la realitat que no tenen per que ser neutres sinó que poden ser representatius de diverses formes de contemplar una mateixa realitat segons els diversos punts de vista ideològics o personals. En tot cas el que es precisa és que respectin la realitat i no la manipulin ni la deformin.

L’objectivitat exigible no té per que ser uniformitat. Pot haver diversitat d’opinions sobre com analitzar una realitat però el que no és admissible es manipular-la, la qual cosa significa desvirtuar-la.

Lamentablement la perspectiva no és gaire favorable de cara a un futur. Al contrari ens recorda, amb una certa melancolia, l’època en la qual sabies qui era qui en els mitjans, i et podies fer una idea de la realitat comparant  els diversos punts de vista d‘uns mitjans de comunicació que podien ser diversos en els seus anàlisis però que tots ells reflectien diversos punts de vista sobre una mateixa realitat, i això permetia fer-te una millor composició de la informació que rebies.






15 de febr. 2021

CATALUNYA UN PAS ENCARA INSUFICIENT PEL CANVI


nuevatribuna| 16 de febrero de 2021

No hi ha dubte que aquestes eleccions s’han celebrat en estranyes condicions. I no només a causa de la pandèmia de la Covid. La pandèmia ha estat l’excusa que el Govern independentista ha utilitzat per aconseguir sembrar el temor entre el conjunt de la ciutadania. Primer es va intentar suspendre les eleccions convocades degut al suposat empitjorament, desprès no confirmat, de la situació sanitària. La justícia va anular el decret del Govern i la data electoral es va confirmar. A continuació el Govern va sembrar por a través dels seus portaveus polítics i sanitaris, així com dels mitjans de comunicació públics sobre el perill de les votacions. Això va comportar un fort allau de renuncies a formar part de les meses electorals, fins i tot es va parlar d’omplir-les amb voluntaris la qual cosa podia posar en perill la pròpia neutralitat. Posteriorment el govern va manifestar la possibilitat de que per problemes organitzatius hi haguessin llocs on no es pogués votar la qual cosa podria impedir donar els resultats la mateixa nit electoral. Malgrat desprès no s’hagi complert cap de les manifestacions negatives no hi ha dubta que el Govern  enlloc de fomentar la participació el que ha fomentat és l’abstenció. Es important assenyalar que l’abstenció electoral ha estat més d’un 25%  superior al 2017.

Les eleccions malgrat no canvien la divisió a Catalunya obren una petita porta mitjançant alguns canvis electorals. El PSC i Illa han estat el partit més votat i amb un major nombre d’escons empatat amb ERC. Per la seva banda ERC supera per poc en vots i amb un escó a JxC. L’ensorrada dels partits nacionalistes espanyols és brutal malgrat es veu atenuada per una entrada amb força de l’ultra-dreta espanyolista.

Si dividim els resultats electorals en tres blocs: independentistes, esquerra-federalista i nacionalisme espanyolista podem analitzar fets interessants.

La situació en el camp de l’independentisme. Com ja hem dit en aquest camp podem veure el “sorpasso” d’ERC a JxC i també com els anti-sistema de la Cup doblen resultats. Però si comparem amb els resultats de les anteriors eleccions del 2017 hi ha fets importants a destacar:

-         - ERC malgrat guanya 2 diputats obté 332.254 vots menys que a les anteriors eleccions un 35% menys de votants i manté el mateix percentatge sobre el vot emès en les eleccions (21,3%).

-          -JxC perd 2 escons i obté 380.231 vots menys que al 2017 és a dir un 40,09% de vots menys que a les anteriors eleccions, i un menys 1,65% sobre el vot emès en les eleccions (20,04%).

-          -CUP puja 5 escons fins als 9 tot això malgrat perdre 6.159 vots respecte a les anteriors eleccions. La militància del seu electorat fa que malgrat perdre un petit nombre de vots els seu resultat sigui més del doble que a les darreres eleccions i més d’un 2,22% sobre el vot emès en les eleccions un 6,67%.  

La situació dins del camp de les forces d’esquerra i majoritàriament federalistes millora de forma clara respecte a les anteriors eleccions del 2017. Ja hem dit que el PSC ha guanyat les eleccions clarament en vots i empatant en escons. A això cal afegir que “Els Comuns” han mantingut els seus 8 escons. Podem destacar:

-         - PSC  ha guanyat 16 escons quasi doblant els 17 que va obtenir el 2017. Ha aconseguit 46.199 vots més la qual cosa significa que malgrat l’abstenció ha crescut un 7,61 en els seus votants i un 9,16% sobre el vot emès en les eleccions 23,04%. Es l’únic partit entre els que es van presentar al 2017 que malgrat l’abstenció millora el conjunt de vots rebuts.

-          -Comuns ha mantingut els 8 escons que va rebre el 2017. Malgrat això perd 131.714 vots, és a dir un 40,36% dels seus votants del 2017 i un 0,58% pel que fa al percentatge de vot emès en aquestes eleccions 6,87%.

 La situació en l’espai del nacionalisme espanyolista ha sofert un profund canvi. La irrupció de l’ultra-dreta de VOX va aparellada a un ensorrament de Ciutadans i una caiguda de la ja reduïda representació del PP:

-          -VOX irromp en el Parlament de Catalunya amb 11 diputats. Obté 217.883 vots és a dir un 7,69% del conjunt del vot emès.

-          -Ciutadans ha perdut 30 escons i 914.486 vots respecte les eleccions del 2017 on va ser la primera força del Parlament. Ha perdut per tant un 85,77 dels seus vots anteriors i un 19,8 per cent sobre el vot emès quedant reduït al 5,57%.

-       -PP perd 1 diputat i 76.603 vots respecte els que va obtenir el 2017 és a dir un 41,24% , el seu percentatge de vot en les eleccions s’ha reduït un 0,39% pel que fa al vot emès quedant en un 3,85%.

 

En resum el conjunt el vot independentista ha rebut 1.360.606 vots, 718.644 vots menys que les darreres eleccions. Una forta davallada que matisa el seu missatge de que aquesta vegada han superat el 50% dels vots a favor de la independència sense especificar que és amb un nivell molt baix de participació, ja que sobre el cens electoral amb prou feines arriven al 26% del total.

El vot d’esquerres i federalista s’ha situat en 847.484 vots, es a dir només 85.537 menys que a les eleccions del 2017. Fonamentalment ha estat degut l’important suport rebut pel PSC i la candidatura d’Illa. Es a dir que es manté de forma important si tenim en compte la forta abstenció.

Pel que fa al nacionalisme espanyolista s’ha reduït de forma important en escons i en vots si bé s’ha radicalitzat ja que VOX supera la suma de Ciutadans i PP junts. En total sumen 484.853 vots, és a dir 810.549 menys que a les eleccions del 2017. Es fals l’argumentari de la dreta política que diu que l’abstenció els ha perjudicat per que hem vist que també el vot independentista s’ha reduït de forma important.

Com a conclusió podem assenyalar que l’independentisme malgrat que continua sent hegemònic en la societat ha perdut una bona part del seu impuls. Cal veure si algun del seus components en concret ERC aconsegueix sortir de la seva tradicional política de dubtes i opta per buscar una solució real als problemes de convivència en la societat catalana. No es pot vetar a Catalunya el PSC i voler una Taula de Diàleg a Madrid amb el Govern on el soci majoritari és el PSOE. I un acord que es pugui sotmetre a consideració de la ciutadania és absurd plantejar-lo al voltant de propostes impossibles d’autodeterminació i amnistia, sinó de millora de l’autogovern i indults.

La victòria electoral d’Illa i el PSC suposen un pas important per tal que es plantegi una opció de diàleg. El PSC recupera una part dels vots metropolitans que al 2017  van fugir cap a Ciutadans per por a l’independentisme i ara és l’interlocutor que cal per a un diàleg si una part de l’independentisme està disposat a transitar per aquest camí. Per la seva part els “comuns” mantenen posicions gràcies a una excel·lent campanya dels seus candidats i malgrat el “foc amic” rebut per les declaracions de Pablo Iglesias que semblaven un suport a les tesis independentistes.

Altrament la pèrdua de pes del nacionalisme unionista o espanyolista és una bona noticia per a evitar de nou una confrontació virtual entre nacionalismes. Malgrat el fet negatiu de la presencia de VOX cal preveure que el seu paper serà residual en la política catalana.

En definitiva no s’ha aconseguit passar pàgina de la “dècada perduda” de Catalunya. Però desprès d’aquestes eleccions hi pot haver marge per a encetar un camí de trobament si hi ha interlocutor des de la part independentista. Sinó l’alternativa és un govern independentista incapaç de governar amb les discrepàncies internes i sense  capacitat d’afrontar la realitat i que és difícil que pugui aguantar i per tant ens pugui conduir a unes noves eleccions.



10 de febr. 2021

14-F UNA OPORTUNITAT PEL CANVI


Àtoms-ClubCortum/ 10 de febrer de 2021
nuevatribuna| 10 de febrero de 2021
Les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F són una oportunitat per a passar pàgina a deu anys negres i perduts de la història de la societat catalana.

Mai abans, en democràcia, havíem tingut un període tan nefast en tots els sentits per a Catalunya i per a la seva ciutadania. Per primera vegada Catalunya ja no és aquell exemple pel conjunt de l’Estat, la seva economia, la seva cultura i la situació de la seva societat es troben en un pou del que sembla com si no es pogués sortir. El “procés” ha estat un element de divisió profunda de la societat catalana on tot s’ha vist afectat i amb una forta dificultat per a teixir ponts de sortida.

En l’àmbit polític s’ha donat la paradoxa que els que han defensat la superació de l’autonomia mitjançant un procés unilateral d’independència no tan sols no han aconseguit els seus objectius, que s’han demostrat més impossibles que mai, sinó que han conduit l’autogovern de Catalunya al nivell més baix de la seva història, han demostrat una manifesta ineptitud pel que fa a la gestió pública que alhora ha afectat de forma molt negativa al conjunt del desenvolupament econòmic i social de Catalunya.

Mai com fins ara la societat catalana havia viscut tanta divisió social, ruptura i desconfiança en el seu intern. El sentiment de sentir-se part d’una societat que era un capital social en aquella Catalunya que es reclamava “un sol poble”  ha desaparegut de forma majoritària en el conjunt de la ciutadania. Tots els avenços aconseguits  per la lluita durant la transició contra el franquisme, totes les conquestes comunes aconseguides amb la Constitució i l’Estatut durant l’etapa en que la societat estava cohesionada s’han perdut durant aquesta etapa de la darrera dècada. La irracionalitat del nacionalisme independentista i unilateralista ha estat la causa de ruptura social i fins i tot ha donat peu al sorgiment a Catalunya d’uns espais de nacionalisme anticatalanista i espanyolista. L’enfrontament d’ambdós nacionalismes ha establert una hegemonia de les lluites nacionalistes tot marginant a un racó i a la defensiva  les opcions d’esquerres i els partidaris de donar la prioritat a les lluites i millores socials.

Catalunya ha estat dirigida per unes forces “processistes” que han dut a terme unes polítiques de dretes retalladores dels serveis públics i només interessades en un “full de ruta impossible cap a la independència”. Durant molt de temps han estat ajudats per la manca de reacció política d’un govern de dretes a l’Estat que amb les seves actuacions purament judicials no van fer més que realimentar l’independentisme català i provocar l’enfrontament inter-comunitari.

Com a resultat tenim un balanç negatiu en tots sentits i amb rancors per tots dos costats. I la seva conseqüència és que no hi ha vencedors, només una societat derrotada i plena de rancúnies. Una societat que ha donat importants passos enrere en qüestions fins fa poc mai qüestionades com era el respecte a la llengua catalana avui rebutjada per sectors de la població que han reaccionat de forma negativa a les manifestacions radicals de supremacisme i xenofòbia des de sectors de l’independentisme.

El 14-F és el moment d’intentar superar aquesta situació de divisió i crispació social. I no ho poden fer els que han intentat d’una i altra part l’enfrontament intern de la societat catalana. Ni els partits de l’independentisme ni els de l’espanyolisme ens poden treure d’aquest atzucac, les dretes nacionalistes o els seus aliats no ens poden treure del carreró sense sortida a que ens han conduit. Es hora de que sigui des de les esquerres que posen com a prioritats les necessitats socials de la gent i la defensa d’una gestió pública al servei del conjunt de la ciutadania les que intentin treure’ns d’aquest racó fosc.

Unes esquerres de llarga tradició a Catalunya, les que més van lluitar per la vinguda de la democràcia, de les llibertats i de l’autogovern. Aquelles que després van ser arraconades durant els anys del fals “miracle corrupte de  convergència”. Una esquerra social, federal que posi en primer lloc les necessitats i el benestar d’una societat i d’una ciutadania que pateix una forta crisi ara incrementada per la pandèmia mitjançant un reforçament de l’autogovern i de la gestió eficient. Una esquerra que ha begut de l’experiència del municipalisme que sap gestionar les necessitats de la gent. Ara és l’hora de les esquerres.

El PSC i els “Comuns” estan cridats a posar el govern al servei de la gent. I posar tot l’esforç en cercar una voluntat de govern en comú i oberta a l’acord amb qui vulgui sumar per a refer el país al servei de la gent.

Sembla que el PSC ha donat un important pas endavant i ha decidit deixar de fer una còmoda oposició i tracta de dirigir una aliança de progrés en consonància amb la que governa l’Estat.

Cal esperar una resposta en positiu per part dels “Comuns”, cal que defugin l’equidistància i les indefinicions d’alguns dels seus dirigents i optin com molts dels seus membres i votants per la defensa d’un govern i un canvi clarament a l’esquerra i en sentit federal que permeti motivar a àmplies capes populars fins avui poc motivades per a votar en les eleccions autonòmiques.

Es un moment decisiu en el que les forces polítiques han de demostrar les seves capacitats polítiques i la seva responsabilitat. Catalunya no es mereix continuar més temps en un pantà polític que no condueix a res i encara menys suportar la mala gestió que venim patint des del govern “de les retallades” de Mas, del de la “falsa independència” utopica de Puigdemont i Junqueras, i des del desgovern absolut que hem viscut durant el darrer mal govern “de la incompetència” de Torra i dels seus successors incapaços i malavinguts. Ja ni ha prou d’aquest color, el color de la decadència.

Malgrat els intents dels qui volen posar dubtes sobre la seguretat en les votacions, els mateixos que ja van intentar ajornar les eleccions cal esperar que la ciutadania vagi a  votar. El 14-F cal un vot massiu a les esquerres, al federalisme i a la bona gestió al servei del conjunt de la ciutadania i especialment de les classes treballadores per tal de reduir les desigualtats socials actualment existents.