TRUMP UN DESPOTA DESENCADENAT

 

Si hi ha alguna cosa que pugui caricaturitzar a Donald Trump “és el del pinxo bravucón del pati del col·legi”. Podem parlar i no parar de la complexa personalitat de l'actual inquilí de la Casa Blanca i segurament quedarà incomplet.

Recordem que Donald Trump ha tornat a guanyar per segona vegada les eleccions presidencials, després d'haver perdut les anteriors davant Biden. Hem de recordar el seu no acatament del resultat electoral i l'intent inspirat per ell d'un assalt al Congrés, és a dir a la seu de la sobirania popular, per una torba de partidaris ultres.

Malgrat això Trump ha tornat a guanyar les eleccions àmpliament, i té tot el poder a les seves mans, el Tribunal Suprem (judicial), el Congrés i el Senat (legislatiu). Trump considera que és el líder indiscutible de la seva nació i que té les mans lliures per a fer el que vulgui, tant dins com fora de les seves fronteres. Tot això amb l'ampli suport dels magnats multimilionaris de l'oligopoli de les multinacionals tecnològiques americanes que aposten pels seus “somnis de domini mundial”.

I així fonamentalment a través de “ordres executives” s'ha dedicat a imposar la seva concepció dins del seu país i en el món. A Trump no li interessen les lleis, ell ordena i cal obeir. És un tirà sense control. És un autòcrata reaccionari.

No obstant això, les seves polítiques comencen a ser inacceptables fins per a sectors republicans. En aquest sentit la recent sentència de Tribunal Suprem, d'àmplia majoria conservadora, anul·lant la política de “aranzels recíprocs”, base de la política econòmica de Trump ha causat un gran enrenou. El mateix Trump ha insultat amb greus epítets a la majoria dels jutges (6 de 3) que han subscrit la sentència. Pot ser que alguna cosa es comenci a moure davant les reiterades actuacions poc clares de l'Administració Trump.

A nivell intern també hem vist com ha llançat una política de caça a l'immigrant, als quals retrata com a criminals, violadors i gent menyspreable. Així ha impulsat la campanya d'ICE per a detenir i deportar segons ell a milions d'indesitjables. Trump té la seva concepció feta, i per a ell no té sentit que molts d'aquests immigrants portin dècades al país, ni que siguin insubstituïbles en l'economia nord-americana. Tot això per al són discussions vanes.

Amb la seva campanya inhumana Trump s'ha trobat que, malgrat l'assumpció per part dels seus seguidors fonamentalment “wasp”, una part important de la societat i també alcaldes i governadors demòcrates s'han oposat, establint “zones o ciutats lliures de l'ICE i de la caça a l'immigrant”. Per a donar un escarment a la rebel·lió de ciutadans i polítics democràtics Trump va prendre com a referència Minneapolis en l'Estat de Minnesota. Perquè? Per a donar una lliçó als seus opositors, no en va Minnesota és l'únic estat que, en els pitjors moments del Partit Demòcrata, sempre ha votat demòcrata.

Va desplaçar a aquest Estat més de 5000 agents de l'ICE, que van actuar de manera brutal, detenint sense identificar prèviament a la gent, agredint-la i emportant-se a qualsevol que tingués aparença llatina o del tercer món (cal dir que van arribar a detenir a “nadius americans”). Aquesta actuació brutal va provocar una àmplia reacció ciutadana que va ser reprimida sense contemplacions arribant a comportar la mort d'un home i una dona de raça blanca, morts per agents de l'ICE sense una altra raó més que la de protestar contra l'arbitrària i violenta manera d'actuar dels agents.

L'impacte de les mobilitzacions ciutadanes va ser tan important que va obligar el Govern de Trump a retirar als agents de l'ICE de l'estat del nord. Un altre petit èxit de la reacció contra les polítiques de Trump.

Això és un exemple de l'actuació de Trump, llança una operació, recluta al personal, al marge de la seva idoneïtat, i els llança al carrer d'una ciutat que no li cau bé. Sense passar per cap veredicte legislatiu, ja que ell es considera el “amo de la nació”.

D'altra banda, Trump ha tancat com a mínim set Agències Estatals i reduït diversos Departaments del Govern Federal, acomiadant a milers de persones treballadores, així mateix es preveuen canvis radicals del sistema Medicare i Medicaid, que repercutiran negativament sobre el feble esquema d'assistència sanitària estatunidenca.

Però no hi ha dubte que la major visibilitat de les polítiques despòtiques, pròpies d'un pinxo s'han donat en l'àmbit de la política internacional.

L'autocràtic president dels Estats Units, Donald Trump, a través d'una ordre executiva ha retirat al seu país de la Convenció Marc de l'ONU per al Canvi Climàtic —la base per a la cooperació internacional en la lluita contra l'escalfament global— i de l'Aliança de Civilitzacions, així com de 31 entitats de l'ONU i de 35 organitzacions multilaterals. El motiu que esgrimeix és que totes aquestes institucions “operen de mode contrari als interessos nacionals dels Estats Units, són inútils i comporten un malbaratament de fons”. Així mateix, Trump considera que les NNUU no són la solució sinó un fre per a les seves actuacions a nivell mundial.

Trump té una concepció “autoritària i imperialista” de les relacions internacionals on sempre ha de prevaler la raó de la força. El seu objectiu el va deixar clar “FER AMERICA GRAN DE NOU”, i per a això es planteja que la llei del més fort ha de prevaler. Per això menysprea tots els organismes internacionals o convencionals com l'ONU, que considera desfasats i inoperants i contraris als seus interessos internacionals.

Donem un repàs per zones dels objectius de Trump. A Amèrica pretén establir de nou una “Doctrina Monroe” on Amèrica dicti les normes, Des de l'inici el va demostrar de manera grotesca tant en canviar el nom del Golf de Mèxic per Golf d'Amèrica, o suggerir la integració del Canadà com un estat més dels Estats Units.

Trump considera tota Amèrica el seu pati posterior colonial, ja sigui ajudant a arribar al poder a gent com Milei a l'Argentina o Bukele a El Salvador. Fins ara només el Brasil, el Canadà i Mèxic (així com l'Uruguai i Colòmbia, de moment) s'han atrevit a resistir el “pressing” de Trump. I Trump ha deixat clar fins on està disposat a arribar. El cas de Veneçuela és una prova, no sols ha violat les lleis internacionals, assassinant i bombardejant llanxes en aigües internacionals, sinó atacant i segrestant el President Madur de manera il·legal i implantant a Veneçuela un “estatus de llibertat vigilada” al seu govern. I ara ha implantat un embargament total de carburant a Cuba que té a la seva població al límit, sense electricitat, ni carburant, per a portar-la a un esgotament total.

La rendició de la UE

Referent a Europa, Trump vol que es sotmeti a un vassallatge total. I fins al moment, i malgrat alguns discursos no sembla que li vagi tan malament. Al marge de països ja governats per lideris ultradretans proclius a Trump, casos de Meloni o Orban, els partits de dretes euròfobs són presents en els principals països, AFD a Alemanya, Le Pen a França, Vox a Espanya, Chega a Portugal, etc.

D'altra banda, en les instàncies internacionals on és present la UE els països d'aquesta han demostrat un grau de subordinació total. Hem vist la ridícula imatge de la Presidenta de la UE, Von den Leyden, fent un públic vassallatge a Trump en la negociació dels aranzels, la patètica posició en l'OTAN amb el seu secretari Rutte i el conjunt dels països que van acceptar el peatge de pujar la despesa militar al 5% amb l'única negativa que ha de valorar-se d'Espanya. Així mateix, en relació amb la guerra d'Ucraïna, Trump ha fet acceptar als països europeus que paguin el material militar que els Estats Units subministri a Ucraïna.

El límit va arribar quan Trump va plantejar la compra de Groenlàndia, un territori d'un país de la UE i soci de l'OTAN com Dinamarca. Aquí per primera vegada hi ha hagut una reacció interessant de cara a plantejar un punt i a part, sembla que el “amic americà no és de fiar”. Alhora els països europeus, amb l'excepció hongaresa, a declinat participar en el “happening privat de Trump” sobre la suposada reconstrucció de Gaza, on es convida al grup privat de Trump que té el poder absolut i d'on només exclou als gazaties i palestins.

Trump no enganya, ell està assedegat de poder i de fer negocis. Queda clar els qui són els seus amics: els lliberticides del món sencer que estan al seu servei. Israel, el seu policia en el Mitjà Orient i els seus parells els oligarques i reietons dels països del Golf, tots ells amb un pedigrí “democràtic immaculat(?)” i amb enemic comú Iran, el perill per a les monarquies petrolieres del Golf. Però Trump i Israel ja es preparen per a encarregar-se de domesticar a l'Iran d'una forma o una altra, com veurem més primerenc que tard.

I dins d'aquests per descomptat el seu amic de sempre, l'autòcrata autoritari de “totes les Rússies”, Putin, al qual premiarà més aviat que tard amb un bon tros d'Ucraïna. Tot sota la dinàmica de benefici mutu “Amèrica és el meu feu, i les ex zones de la Rússia soviètica el teu, i la UE l'anem intentant desmembrar entre els dos”.

A Trump només se li ennuega un os dur de rosegar, la Xina de Xi Jinping. Va intentar amenaçar-la amb aranzels estratosfèrics, i Xi no es va immutar, va pujar els seus aranzels als Estats Units, va llançar al mercat una bona part del deute americà que posseeix i va limitar l'exportació de “terres rares” de les quals és el màxim posseïdor. I Trump es va veure obligat a retrocedir i negociar amb la Xina.

Putin és el seu amic i Xi és un adversari fort a qui Trump no impressiona. la Xina durant els últims temps ha consolidat el paper dels BRICS, grup del qual la Xina és impulsor amb l'anomenada “Nova Ruta de la Seda” desenvolupant relacions comercials amb nombrosos països de tots els continents. Últimament països europeus han peregrinat a Pequin a la recerca d'alternatives i han estat molt ben rebuts. la Xina complimenta i premia a qui s'acosta al país per a millorar les relacions comercials i polítiques. El president Sánchez va ser dels primers, al qual va succeir una visita oficial dels Reis a Pequín on Xi els va complimentar amb dos sopars, una oficial i una altra privada. Posteriorment en uns aranzels als productes porcins de la UE, als productes espanyols se'ls va aplicar un aranzel més reduït.

Els xinesos són especialistes en la diplomàcia. I cal dir que saben expressar l'aprovació i la desaprovació. Només cal assenyalar que, en última trobada de Trump amb Xi, enfront dels somriures i enhorabones de Trump, Xi no va fer ni una ganyota de somriure. En aquests moments de tribulacions comercials moltes mirades des de la UE es dirigeixen a la Xina. Per alguna cosa serà, especialment en comparació amb Trump o Putin, els quals en lloc de la UE preferirien múltiples nacions europees fàcils de controlar. I això que la UE no és una roca que li ho posi difícil!

Veurem el que durarà l'hora d'aquest Trump, líder de tota mena d'autòcrates i lliberticides, que fomenta a nivell mundial la regressió dels valors democràtics i fomenta la llei del més fort, l'anul·lació de facto dels organismes mundials que com l'ONU representaven l'objectiu d'un “ordre mundial” basat en normes internacionals de referència. I pot haver-hi una finestra d'oportunitat en les eleccions de mig mandat de la pròxima tardor que permetin no sols la volta d'un mínim d'ordre democràtic als Estats Units i alhora fre als partidaris de la “llei del més fort”.

Esperem pel bé de tots que s'imposi un mínim de seny als Estats Units, com el de la recent sentència del Tribunal Suprem, que es reflecteixi en el panorama internacional i ens potenciï l'agafar forces per a reaccionar amb ànims enfront de les forces reaccionàries que ara ens amenacen pertot arreu, tant a nivell nacional com internacional.

CAL CONSTRUIR UN BLOC DEMOCRÀTIC

Fer front a les dretes: Bloc Democràtic

 nuevatribuna/29 de enero de 2026

Estem vivint una època en la qual l'avanç reaccionari és cada cop més visible en tot el planeta. L'hegemonia del “trumpisme” no sols estimula els sectors més reaccionaris d'ultradreta del planeta, sinó que també a la vegada provoca una radicalització de les dretes. Especialment en aquells països en què, com és el cas espanyol, la dreta democràtica ha estat gairebé inexistent en la recent democràcia espanyola.

Durant la transició la dreta amb orígens democràtics, com els dels democratacristians va recalar en el si de la UCD de Suárez, aquest va ser el cas d'Oscar Alzaga i altres al costat d'algun socialdemòcrata com Fernández Ordoñez. Va ser un experiment que es va fer explotar a causa de la diversitat de posicions i els conflictes personals.

Aliança Popular, no era ni és un partit democratacristià a l'ús, va ser el residu dels postfranquistes amb Fraga al capdavant, expressió d'una dreta dura que després es va reinventar com a Partit Popular, però sempre amb una posició de dreta dura. Fins i tot amb fortes reticències enfront de la pròpia Constitució.

La descomposició de la UCD li va donar l'oportunitat d'ocupar tot un ampli espai del vot conservador, amb posicions sempre reaccionàries enfront de qualsevol avanç social, fos el cas del divorci, de l'avortament o de la legalització del matrimoni homosexual, i també en l'econòmic i laboral. Sempre que ha governat ha proposat polítiques regressives tant en drets socials com laborals, en clara connivència amb els poders econòmics, empresarials i els sectors més retrògrads de l’esglèsia.

Podríem dir que l'únic partit de centre dreta democràtica existent és el PNB.

Però actualment s'ha produït, d'acord amb la dinàmica internacional, l'aparició d'un espai polític que es presenta clarament com a representant de la ultradreta més rància. Vox és el fidel exponent d'una dreta ultra reaccionària, que representa una clara regressió i enyorança del passat franquista de “Una, Grande y Libre”, i que sense complexos defensa el retorn a un passat nacional-autoritari.

Aquest no és un fet únicament del nostre país. El ressorgir d'una dreta autoritària, reaccionària, ultranacionalista i pro feixista s'està donant en el conjunt del món occidental, tant a Europa com a Llatinoamèrica. En l'àmbit europeu l'auge de l'extrema dreta, xenòfoba, i ultra reaccionària és un fet indiscutible, tot això al costat de la radicalització de les dretes tradicionals que amb rares excepcions assumeixen governar amb els ultres.

Mentre les idees de progrés i els partits socialistes retrocedeixen i a la seva esquerra  aglutinen reduïdes forces d'esquerra normalment desunides.

La situació al nostre país és d'extrema gravetat. El mapa polític es va transformant cap a una prevista coalició de governs de la dreta i la ultradreta, PP i Vox, aquesta última en clara expansió en la gran majoria de territoris.

Enfront d'això les forces d'esquerra i democràtiques tant de partits com sindicats i associacions socials de tota mena tenen l'obligació de conformar un nucli de resistència activa i coordinada, amb plantejaments i propostes clares i concretes que permetin difondre la idea entre el conjunt de la població de la gravetat de la situació. I especialment ha de fer un esforç cap als sectors de la joventut i els sectors més desfavorits. Cal llançar una campanya de conscienciació amb exemples clars del que representaria un futur del país en mans de la dreta radicalitzada i la ultradreta i la regressió social sense precedents que comportaria.

Ho estem veient de manera clara als EUA de Trump, regressió social, regressió democràtica, pèrdua de drets socials i laborals, una societat al servei dels més rics.

Per a això cal conformar un “BLOC DEMOCRÀTIC POLÍTIC I SOCIAL” que agrupi  tots els sectors, polítics, sindicals, socials de tota mena que es conjurin en la defensa dels valors democràtics i en la defensa dels drets socials, laborals i democràtics, en la defensa dels serveis públics basats en impostos que facin pagar més a qui més té, en la defensa d'una transició ecològica justa i amb drets que garanteixi una lluita contra el canvi climàtic. En definitiva, un compromís en defensa d'una societat democràtica de futur, amb voluntat no només de defensar  el nostre estat plurinacional sinó en defensa d'una Europa més integrada, més social i per tant més democràtica que no estigui sotmesa a les normes d'una potència dominant com són els Estats Units de Trump.

És evident que no proposem un Front Popular, creiem que pot conviure un partit com el PSOE, amb una plataforma unida a la seva esquerra (amb la possible excepció per exclusió pròpia de Podemos). Diversitat política amb un Programa Comú de propostes en defensa de la Democràcia, d'una Llibertat basada en la Igualtat i una Fraternitat ciutadana. Amb compromisos de col·laboració política i social de tots els seus components amb una base establerta a partir de la defensa dels drets públics bàsics enfront de les privatitzacions de les dretes, d'afrontar les necessitats del conjunt de la societat amb propostes clares sobre la defensa de la prioritat d'habitatge assequible, i la lluita contra la desigualtat. Lluita contra l'exclusió i el racisme i defensa dels valors d'una immigració imprescindible per al nostre desenvolupament econòmic i social.

Pot semblar una proposta “idealista” fer confluir totes les forces de progrés siguin moderades o més radicals, però la situació avui i ara és de “EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA”. Enfront l'amenaça del “trumpisme” a nivell internacional i enfront  la possibilitat de dos mandats del PP i Vox, en les autonomies i en el Govern de l'Estat, l'emergència i la necessitat d'un Bloc Democràtic que sigui capaç de mobilitzar a la societat és una responsabilitat per a totes les forces polítiques, sindicals i socials del conjunt de l'estat.

Per a concloure només recordar un recent discurs de Unai Sord, Secretari General de CCOO en la qual reclamava la “Construcció d'un gran bloc en defensa de la democràcia davant una situació d'emergència” davant el risc d'involució més greu en les últimes dècades. L'emergència democràtica ve determinada per la “nova ofensiva neoliberal dels amos del món que són els que patrocinen el nou feixisme i ataca  la democràcia perquè aquesta construeix relacions igualitàries en la societat”, les dretes treballen “perquè la població acabi assumint polítiques econòmiques, socials i militars que en altres ocasions no assumirien”.

El moment actual al nostre país i a nivell global ens interpel·la a tots, ara veurem la voluntat i la capacitat de totes les parts involucrades, partits, sindicats, moviments socials i ciutadania a l'hora d'afrontar la gravetat del moment.

EUROPA DAVANT UN PRECIPICI EXISTENCIAL

nuevatribuna/10 de enero de 2026

Sembla ser que els líders polítics europeus no són conscients, o ho dissimulen, de la greu situació existencial de la UE. És un fet que la tradicional i subalterna relació econòmica, política i comercial respecte als EUA és alguna cosa ja del passat.

La UE és actualment una nosa per a Trump i el seu govern. El somni de Trump és la dissolució de la UE i la seva conversió en un conjunt de nacions subordinades a les seves ordres en tots els aspectes. La potència econòmica i comercial europea no li interessa a Trump i somia en imposar a Europa una nova doctrina Monroe, tal com ja està fomentant en el conjunt d'Amèrica, i com hem vist aquest 2026 amb violència i traïdoria a Veneçuela.

I és evident que en la seva política Trump té un gran aliat a la Rússia de Putin. Tots dos estan establint un “sandvitx” amb Europa a propòsit de la guerra d'Ucraïna. Tots dos tenen una clara component autoritària i autòcrata. Són dos clars representants d'una nova política autoritària i dictatorial d'extrema dreta i amb una total al·lèrgia a la democràcia tant a nivell intern com en les relacions internacionals on les seves polítiques són les de la “llei del més fort”.

La majoria som conscients que Putin és un representant d’un nacionalisme imperialista similar  al del tsarisme “gran rus” i que no té cap relació amb el que van ser els objectius (si més no teòrics de la Unió Soviètica). Putin és un dictador reaccionari que només tracta de preservar, malgrat la seva decadència econòmica i social, el seu poder en l'àmbit internacional a partir del seu potencial nuclear.

I Trump, és un personatge similar, tant en això de reaccionari com en això de dictador, capaç de retorçar o incomplir les lleis, tant a nivell intern del seu país com en la seva política internacional, amb una addicció al gust d'humiliar als seus adversaris i només ho evita davant rivals amb potencial per a fer-li front com és el cas de la Xina.

Increïblement Trump no ha dissimulat el seu menyspreu cap a una UE que ha estat incapaç de fer-li front sobre la base del seu major poder, la seva capacitat econòmica i comercial. Lamentablement tant en el marc de l'OTAN, com en la confrontació aranzelària, o en el tema d'Ucraïna, els europeus s'han doblegat de manera servil a les imposicions de Trump.

Ja vam veure el servilisme de l'OTAN personalitzat en el seu Secretari General, Marc Rutte, i la resta dels dirigents, amb l'honrosa excepció de Pedro Sánchez, que van assumir la petició d'incrementar el seu pressupost militar al 5%. Pressupost que significa dues coses, reduir la despesa social en els respectius països i invertir en inversions militars als EUA. El servilisme dels països europeus en aquest aspecte ha estat infame, com ho és el fet que Trump els fa comprar l'armament bèl·lic estatunidenc per a subministrar a Ucraïna. És a dir, Trump ja no subministra directament a aquest país, sinó que ho fa mitjançant la venda als europeus que es fan càrrec de la factura. I el més vergonyós, en les negociacions per a una possible pau amb Rússia a Ucraïna, no compta per a res amb els seus teòrics socis europeus, que en tot cas pagaran les factures d'una possible reconstrucció en el devastat país.

Trump tracta amb respecte a Putin perquè no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda. Trump deixa fer a Putin i ell fa el que desitja a nivell del conjunt d'Amèrica, aplicant la vella doctrina Monroe, amenaçant als governs que no li són agradables. I no sols a Amèrica, intervé on li dona la gana sigui a l'Iran, o en altres parts en suport de la seva filial israeliana. O amenaçant a estats teòricament amics i membres de l'OTAN, com el Canadà, o Dinamarca a la qual amenaça amb ocupar Groenlàndia.

No podem obviar que tant Trump com Putin fomenten formacions polítiques europees ultranacionalistes i reaccionàries que cada cop tenen més influència en el conjunt de països de la UE, tant als països orientals com occidentals. Són “cavalls de Troia” dins de la UE totalment contraris al procés comunitari.

I mentre la UE està muda. I no sols això, en la negociació dels aranzels es comporta amb un vassallatge vergonyós i humiliant en les formes i en el fons. En les formes amb el viatge de la Presidenta de la UE, a la mansió de Trump a Escòcia per a negociar. I en el fons acceptant la UE totes les condicions oneroses que li va imposar Trump. Tot propi d'una subordinació colonial, màxim quan la UE té armes per a defensar-se que ni s'ha pensat a utilitzar.

Gran diferència en la relació de Trump amb la UE respecte a la que ha tingut amb la Xina. El gegant asiàtic i el seu líder Xi Xinping no es van deixar impressionar davant les amenaces de Trump i li va plantejar respostes que afectaven molt negativament als EUA i Trump va haver de rebaixar substancialment les seves pretensions.

El  prepotent Trump va demostrar davant Xi, que quan algú se li enfronta de manera directa sembla “un tigre de paper” en termes xinesos.

El més greu és que la UE té capacitats per a fer-li front, però intenten intimidar als seus ciutadans brandant el perill de Rússia. Però la història de la política europea ha demostrat que el que Rússia sempre ha volgut és tenir un matalàs cap a occident des d'on per tres vegades li han arribat atacs a la seva sobirania.

Si la UE tingués una visió conjunta que ara no té, es dedicaria a tenir una infraestructura militar dissuasiva, al marge de l'OTAN i fomentar la seva sobirania a partir de les seves capacitats econòmiques i comercials mitjançant un aprofundiment en temes federals de totes les seves polítiques, especialment les socials. Això era més possible abans que ara, però malgrat això és l'única alternativa, encara que no tots els socis ho segueixin, incloent-hi una Unió a diverses velocitats, però fent passos endavant sortint d'un moment de “punt mort” que està produint un sentiment no europeista en diversos països membres.

Així mateix, al costat d'un increment de l'Europa Social que serveixi d'estímul i d'esperó per a un increment de l’europeisme en la seva ciutadania, els països que segueixin aquest camí han de ser més audaços i realistes en les seves relacions amb tercers. I en aquest sentit Xina i els països BRICS i el “Sud Global” han de ser una alternativa per als europeus, enfront la política de Trump.

La política desplegada per Pequín en la “ruta de la seda” ha estat una iniciativa que li ha donat resultat. Avui dia la Xina és la potència emergent i la UE no sembla haver estat conscient de les seves potencialitats.

En aquest marc cal assenyalar la iniciativa del President Sánchez d'obrir el camí amb la seva visita a Xi a Pequín, i establint una relació especial coronada amb una visita dels Reis a Pequín, amb una especial recepció per part del President Xi.

En aquest sentit la diplomàcia xinesa és molt receptiva. En les recents restriccions en relació amb la pesta porcina, la Xina ha estat especialment flexible amb Espanya. Així mateix, en els recents aranzels aplicats a la UE sobre productes lactis, la Xina ha donat un tracte especial als lactis espanyols.

Aquest és un camí que el conjunt de la UE ha d'explorar. Diversificar les relacions internacionals. Distanciar-nos dels qui consideren com a enemic  la UE, començant per l'Administració Trump i deixar d'actuar com a vassalls.

S'ha d'incrementar la independència europea mitjançant l'establiment de millors relacions amb altres espais siguin la Xina, els BRICS i especial atenció als països del Sud Global. La independència és també prendre partit per la defensa del multilateralisme i les institucions multinacionals, especialment NNUU, i la defensa dels DDHH a tot arreu. No pot continuar la vergonyosa falta de posició europea davant accions com el genocidi a Gaza.

Per a la UE incrementar la seva independència comporta també una independència militar europea. Per a això s'ha d'augmentar no el creixement militar de cada estat pel seu compte, sinó una indústria i una política militar europea, radicalment contrària al que du a terme Alemanya (cal afegir que el militarisme alemany sempre comporta reserves històriques en els seus veïns).

Una unió militar europea que no només serveixi com a base d'una defensa comuna europea, sinó que sigui capaç de ser respectuosa amb el manteniment del nivell de drets socials europeus.

Enfront de l'autoritarisme reaccionari i nacionalista dels Trump, Putin i els seus seguidors, un federalisme europeu fort independent, social i progressista, obert a les noves realitats mundials.

BON ANY 2026 // BUEN AÑO 2026

 

BON ANY PER A TOTS I TOTES

NO OBLIDEM PALESTINA¡¡

CANÇONS PER RECORDAR I AGAFAR FORÇA

 

I cada dia del 2026 en el record:

ISRAEL: DESPRÉS DE GAZA, CISJORDÀNIA

Mapa de la Cisjordania ocupada

                                            

nuevatribuna/13 de diciembre de 2025

Després del genocidi perpetrat per l'Estat d'Israel a Gaza, amb el suport clar dels EUA, sembla que no pensen desistir de continuar amb la conquesta del seu ideal del Gran Israel.

No hi ha dubte que el “alto-el-foc” que no pau, proposat per Trump amb el consens(?) de la majoria del Consell de Seguretat de l'ONU, ha estat considerat pel govern de Netanyahu com un “xec en blanc” per a continuar amb el seu objectiu d'acabar amb qualsevol possibilitat de creació d'un Estat Palestí.

No li falten motius per a creure-ho. La resolució 2803 aprovada pel Consell de Seguretat significa la normalització d'una ocupació colonial sobre la Franja de Gaza, tot això amb el contuberni de diversos països àrabs, especialment els de la península Aràbiga, i per gran part dels europeus.

El Consell de Seguretat de l'ONU, amb l'abstenció de Rússia i la Xina, han premiat als autors del genocidi de Gaza, atorgant el comandament oficial a Trump i als seus sequaços de l'Estat d'Israel per a decidir i dissenyar el futur de Gaza.

La resolució basada en el pla de Trump, normalitza l'ocupació il·legal israeliana de més de la meitat de Gaza. La nova Línia Groga divideix Gaza en dues parts. L'àrea ocupada per l'Exèrcit israelià –un 53%– es dirà Zona Verda i estarà destinada a centrar els negocis de la “reconstrucció” d'aquesta zona, al capdavant de la qual estarà el mateix president dels EUA, com a “amo totpoderós” d'aquest protectorat. Mentre la zona palestina o Zona Vermella està condemnada a ser una espècie de “gueto o bantusán”, una zona minoritària de la Franja de Gaza, aïllada del món, envoltada per tot arreu per la zona Verda, excepte la platja.

Una zona sense terres fèrtils (les quals estan situades en la Zona Verda sota control israelià) segregada, sense infraestructures ni inversió, a la qual fins al moment no arriba ni un terç de l'ajuda necessària, ni aliments, refugis ni ajuda sanitària ni de cap altre tipus.

Es dissenya aquest nou gueto palestí, amb menys de la meitat de la superfície anterior i, mentre Israel continua assassinant a Gaza. És evident que aquesta situació és incompatible amb qualsevol aplicació del dret internacional i negant els drets bàsics a la població palestina.

La situació sembla similar a la que es va donar a l'Iraq, on la norma va ser el caos, la Zona Vermella podrà ser bombardejada amb qualsevol excusa, com ja està passant. L'objectiu final no és la pau, sinó la creació d'un escenari idoni per al control i l'apropiació de recursos.

La força militar i els crims massius efectuats per l'Estat d'Israel, inclòs el de genocidi, va conformar la primera part del pla. L'alto-el-foc, que no “pla de pau”, de Trump i l'aprovació d'aquesta resolució consoliden la neteja ètnica i actuen sobre la segona part després de les accions militars israelianes, i no per a solucionar la situació ni per a reparar el mal causat, sinó per a prosseguir l'objectiu dissenyat per Israel amb el vistiplau dels estatunidencs.

Des de l'entrada en vigor de la treva, el 10 d'octubre, s'ha produït l'assassinat de 347 gazatís morts, mentre que 889 persones han resultat ferides en aquest mateix període. Fins al moment més de 69.785 palestins han mort i 170.965 han resultat ferits, molts d'ells greus amb amputacions o lesions permanents. Sense comptar els desapareguts dins dels enderrocs generalitzats.

I mentre continuen les polítiques d'ocupació, silenciades fins ara pel genocidi de Gaza, a la Cisjordània i a Jerusalem Est. Part juntament amb Gaza del que hauria de ser l'Estat Palestí.

Israel s'ha plantejat crear 22 nous assentaments a la Cisjordània ocupada. La major expansió des dels Acords d'Oslo de 1993. En aquells acords l'Estat israelià es va comprometre a no establir nous assentaments il·legals segons el dret internacional.

En els Acords d'Oslo es va establir la divisió del territori palestí en tres àrees i es preveia una retirada progressiva de les forces israelianes, el fet es  que mai es va concretar ni es va complir per Israel. L'expansió ara transformarà de manera dràstica la Cisjordània i la possibilitat del projecte d'un futur Estat palestí, i enfortirà i consolidarà l'ocupació il·legal per part d'Israel.

El ministre de defensa d'Israel, Katz, ho ha deixat molt clar en afirmar que amb aquesta mesura "impedeix l'establiment d'un Estat palestí que posaria en perill a Israel".

L'ONU afirma que Israel ha construït al voltant de 160 assentaments que alberguen a uns 737.000 colons israelians (gairebé un terç d'ells a Jerusalem Est) que viuen entre 2,7 milions de palestins des que va ocupar Cisjordània i Jerusalem Oriental (terres que els palestins reclamen com a part del seu futur Estat) des de la guerra de 1967.

L'ONU constata que “La contínua transferència de competències sobre els territoris palestins ocupats per l'exèrcit israelià al govern israelià facilita el continu avanç il·legal dels assentaments israelians a Cisjordània i la integració progressiva de la Cisjordània ocupada a l'Estat d'Israel”.

Segons un informe de l'ONU, s'estan construint més de 20.000 habitatges en assentaments de colons israelians nous o existents a Jerusalem Oriental, mentre que 214 propietats i estructures palestines van ser demolides.

Aquesta ocupació constant de terreny palestí per part dels colons, amb el suport de l'exèrcit d'Israel, basada en patrons de discriminació sistemàtica, segregació, opressió, dominació, violència i altres actes inhumans contra el poble palestí, així com el control dels seus territoris ocupats es podrien qualificar com a constitutius “d'una situació d'apartheid”.

Les agressions de colons israelians, amb el suport de les seves forces militars, sobre la població palestina són constants a Cisjordània. Els colons centren també la seva agressivitat en la tasca d'arrencar olivars, els quals han estat tradicionalment la font de l'agricultura palestina, fins a convertir-se l'olivera en un símbol de la resistència palestina.

L'agència de l'ONU per a Palestina denúncia que a les ciutats de Cisjordània s'han intensificat les batudes i la repressió de l'Exèrcit durant el 2025, i han afectat directament almenys a 95.000 palestins. L'agència va documentar, a més, 1.680 atacs de colons israelians en més de 270 comunitats de tot el territori palestí, amb una mitjana de cinc agressions per dia.

El territori palestí de Cisjordània ha experimentat un auge de la violència des de la signatura de l'alto-el-foc a Gaza a principis d'octubre.

Com a conclusió podem dir que el suposat Pla de Pau de Trump no és més que un pas més per al seu control d'Orient Mitjà, amb el beneplàcit de les monarquies aràbigues i d'Israel, i amb la connivència d'ulls tancats dels suposats demòcrates de la UE. I per descomptat amb el sacrifici del dret del poble palestí a tenir un Estat Palestí a Jerusalem Est, Cisjordània i Gaza.

Malgrat tot al 2025, 155 dels193 Estats membres de ple dret de les Nacions Unides ( més del 80 %) reconeixen l’Estat de Palestina.

Com va sentenciar ja en el seu temps Friedrich Engels: “Un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure”

FEIJOÓ MENTIDER CONTUMAÇ

 

Feijoó: la mentida reaccionària

nuevatribuna/2 de diciembre de 2025,

Núñez Feijoó és un mentider permanent. Dissimula l'opacitat de les veritables polítiques que el seu Partit pretén impulsar recorrent a dues formes constants en el seu discurs: l'insult permanent, la mentida i una permanent banalitat en el seu discurs.

El recurs a l'insult és una constant que és pernicio perquè provoca en l'interlocutor caure en la mateixa provocació. Com el vell refrany de “creu el lladre que tots són de la seva condició”, porta la política a un procés de desqualificacions on el “ i tu més” desgraciadament s'ha situat en el centre del debat polític. I com tots sabem en el debat de mentides i desqualificacions la dreta sempre té les de guanyar.

Però concretarem les mentides de Feijoó en un dia qualsevol. En la recent clausura de l'acte del XXX Aniversari de la Unió Europea de Majors, el líder popular va anunciar que la seva formació “presentarà en el Congrés dels Diputats una proposició de llei per a garantir l'actualització de les pensions en 2026, fins i tot en el cas que l'any vinent torni a produir-se una pròrroga dels Pressupostos Generals de l'Estat”.

Feijoó sembla oblidar, més ben dit, obvia descaradament, que la legislació existent avui dia, aprovada per la majoria progressista del Congrés, ja va aprovar la legislació que estableix l'increment de les pensions. I que les pensions en l'actualitat i per llei es revaloritzen a l'inici de cada any en funció de l'IPC mitjà de l'any anterior, fixat de novembre a novembre. I també sembla desconèixer o amaga de manera conscient que aquesta llei va substituir al sistema establert en 2013 pel Govern del PP que desvinculava l'increment de les pensions de la inflació i fixava en un màxim del 0,25% l'increment màxim anual.

Feijoó tracta d'enganyar la gent. La majoria dels pensionistes, malgrat la seva edat madura no som ximples i recordem el que va fer el PP. I això es demostra en què la majoria dels votants jubilats no voten al PP i són un graner per al vot a les opcions de progrés.

En el mateix acte el líder popular ha sembrat tot un discurs falsari i contrari al que ha estat la història política del PP. Així Feijoó ha defensat la necessitat d'un suport entre majors i joves i rebutjat un conflicte generacional. Textualment a dit "els majors no guanyen si els joves perden i viceversa". Ha de ser  que el que realment pensa és que tant majors com joves han de perdre per igual, com han demostrat sempre les polítiques que ha realitzat el Partit Popular, retallant en pensions, en ajudes socials i en la precarització dels serveis públics, i potenciant la seva privatització.

Per això hem de denunciar la hipocresia i la mentida constant de Feijoó i el PP. En el mateix acte el líder del PP ha alertat de la dificultes dels joves per a accedir a l'habitatge (?) i la seva dificultat  per a tenir fills o la dificultat de sostenir l'actual nivell dels serveis públics (?) i diu que tot això “acaba per empobrir el conjunt del país”. I textualment ho diu sense el mínim rubor “No vull ser un president que es conformi amb uns joves amb treballs precaris i pisos compartits” i ell sap que menteix. El líder del PP que va voler reduir les pensions, que defensa la llibertat en els preus de l'habitatge, les autonomies en les quals governa el PP es privatitzen habitatges de protecció social, només cal observar la Comunitat de Madrid, i no apliquen les zones tensionades en les comunitats que governen. Privatitza els serveis públics alhora que els deteriora per falta de pressupostos derivant-los cap a sectors privats de manera permanent. És a dir, Feijoó es presenta com a capdavanter de tot el contrari del que fa.

Com en un sol acte es pot mentir tant i tan seguit? realment sembla estar afectat per una psicopatia que el porta a mentir.

Però és possible que no sigui culpa de Feijoó, potser és que en el PP els crien així, els formen així i els ensenyen que mentir és la millor manera de fer política.

Feijoó i el PP denuncien la corrupció real o imprecisa dels seus oponents, però ells mai han fet res davant la seva corrupció provada. A Núñez Feijoó no li agrada que li recordin la seva amistat amb Marcial Dorado el contrabandista condemnat per suborn i blanqueig de capitals. Feijoó va venir a Madrid a defenestrar a Casado, líder del PP, per que havia denunciat la corrupció d'Isabel Díaz Ayuso. Tot un indici.

Feijoó i el PP mai han reconegut les seves mentides i errors i n'hi ha majúsculs. Ningú ha reconegut, sinó simplement la releguen al passat, la corrupció durant l'etapa de Rajoy com a president del Govern. És més, la malvolença a Sánchez és provocada perquè va guanyar la moció de censura denunciant la mentida i la corrupció del PP de Rajoy. És més, Feijoó ha fet marxa enrere en la promesa de l'anterior president del PP, Pablo Casado, de deixar la seu de Gènova finançada amb la corrupció.

El PP ens ha mentit al llarg de la història de manera greu. Aznar amb la guerra de l'Iraq i més greu encara amb la falsa autoria d'ETA en els atemptats contra els trens a Madrid de l'11 de març del 2004, ocultant l'autoria del yihadisme . Rajoy amb els pous de corrupció en el seu mandat i en casos tan greus com els del Madrid d'Aguirre o els de la Comunitat Valenciana, només cel recordar la trama Gürtel.

I en l'actualitat només fa falta veure l'actuació constant d'Ayuso a Madrid, sembrant mentides, o a la Comunitat Valenciana respecte a la Dana, o a Andalusia respecte als cribratges. El PP està abonat a la mentida com a manera de fer polítiques reaccionàries.

I el més greu d'aquest partit corrupte, mentider i reaccionari, és que el PP faci gala del seu constitucionalisme, la qual cosa és històricament falsa. El PP, abans AP, va ser el partit menys constitucional de la Transició. Com a refugi de les restes del franquisme no va tenir clara la seva posició enfront de la Constitució, va ser el refugi dels hereus del franquisme. La dreta constitucional va ser la UCD, mai AP.

AP o el PP mai han tingut la mínima voluntat d'obertura, ha votat en contra de tot el que significava avanç en els drets de la societat espanyola, ni la llei del Divorci de la UCD, ni les lleis del matrimoni gai, malgrat que alguns dels seus membres de pes després la van aprofitar, ni la llei de l'Avortament, ha votat sempre contra millores en les pensions, contra la reforma laboral progressista d'aquest govern.

No és un partit ni constitucional ni de centre sinó de dreta extrema per això bolca el seu futur en el pacte amb Vox, el partit ultra sorgit del seu mateix sí. Cal destacar la seva negació respecte a l'esperit de reconciliació de la transició espanyola i la millor prova és la seva oposició frontal a la Llei de Memòria Històrica i a tota denúncia del passat franquista.

Feijoó és un fill del PP i d'AP. No és cap reformador, és mentider, fal·laç i reaccionari. La bona imatge la va deixar a Galícia. I en arribar a Madrid hem vist la veritable cara de Feijoó, mentider compulsiu, rancuniós i reaccionari i que només aspira a governar de la mà de Vox per a desfer camí de progrés i tornar a les posicions reaccionàries i les seves polítiques d'avantatges per als amos del capital i les retallades de l'estat del benestar i en contra de les classes treballadores.

Així com donar un cop de rosca cap al centralisme i l'aplicació de polítiques reaccionàries en tots els àmbits des dels mitjans de comunicació, a les polítiques econòmiques, laborals, socials o internacionals.

Enfront de la Mentida de la reacció només pot vèncer la Voluntat d'una societat conscient, democràtica, activa i mobilitzada.

SINDICALISME: RECUPERAR L’ESPERIT DE 1975

 nuevatribuna/26 de noviembre de 2025,

Aquest any 1975 es compleix el 50 aniversari de la “ruptura sindical” del sindicalisme franquista amb la conquesta per part de CCOO principalment juntament amb la HOAC i USO de les estructures del sindicat vertical franquista.

 L'assalt del sindicalisme democràtic i de classe va arraconar  les estructures verticalistes i va ser el primer espai de llibertat conquerit per a la democràcia. Com ja he comentat en un altre article la ruptura sindical va precedir a la política que no va arribar fins  molt entrat l'any 1977.

Ara el que seria interessant és extreure lliçons per al present de l'actualització de les característiques d'aquell moviment sindical. No hi ha dubte que en les eleccions sindicals del 1975 es va demostrar la força i la implantació del sindicalisme entre la classe treballadora. És evident que la comparació amb l'actualitat és impossible però sí que podem extreure algunes conclusions.

El sindicalisme  a l’any 1975 tenia una forta vinculació amb la classe treballadora, en l'actualitat la força del sindicalisme de classe és molt més important tant en afiliació com en força electoral. No obstant això, en aquells difícils moments el sindicalisme havia de plantejar propostes clares i senzilles per tal d’aconseguir l'adhesió d'una classe treballadora sotmesa a les lleis de la dictadura.

Per tant calia que l'actuació dels sindicalistes i els seus missatges fossin clars, concisos i comprensibles per al conjunt dels treballadors. Una relació pròxima amb propostes i conceptes molt concrets i fàcilment comprensibles. Aquestes propostes plantejaven reivindicacions molt lligades a la situació concreta de les persones treballadores amb plantejaments més amplis i de caràcter polític que contextualitzaven les mancances derivades de la dictadura política.

Eren plantejaments concrets i pedagògics fàcilment comprensibles, les reivindicacions laborals es contextualitzaven respecte a la pròpia existència d'un règim dictatorial i repressor al servei del capital. I això va portar a mobilitzar en les eleccions sindicals del 1975 a una gran part de la classe treballadora que va votar  les Candidatures Unitàries Democràtiques l'objectiu de les quals era introduir-se en el “Sindicat Vertical Franquista” per a derruir-lo des de dins.

D'aquella experiència podem extreure conclusions per a un moment com l'actual de canvis estructurals en el panorama laboral derivats dels canvis no sols tecnològics sinó en la pròpia terciarització i fragmentació del món laboral.

El sindicalisme de classe té avui un gran potencial d’afiliació i una important representativitat, però té un repte molt important i és mantenir i reforçar la seva vinculació directa no només amb la seva afiliació sinó també amb el conjunt dels seus representats.

Hem d'entendre que l'organització sindical, i parlaré específicament de la que conec millor com són les Comissions Obreres, té una capacitat d'anàlisi i de plantejaments que considero que la conformen com el principal “intel·lectual orgànic col·lectiu” del nostre país. El sindicat no sols es dedica a les seves tasques tradicionals de defensar els interessos dels seus afiliats i dels treballadors en les diferents empreses, sectors i en general, sinó que també és capaç d'elaborar propostes sobre altres temes generals que superen el seu estricte àmbit laboral.

És així com el sindicat té propostes clares sobre temes com les prestacions socials, sobre el manteniment del sistema de pensions i altres més generals com pot ser el cas del problema de l'habitatge entre molts altres.

No obstant això, el sindicalisme ha de ser capaç no sols d'elaborar propostes socials sinó també de donar-los la difusió necessària. El sindicat sap difondre les seves propostes referents al sector o  l'empresa en temes com la negociació col·lectiva o la pròpia situació econòmica i social de l'empresa o el sector del que es tracti divulgant-les mitjançant informacions o pel treball dels delegats o delegades sindicals. De la mateixa manera seria important difondre les seves posicions sobre per exemple com donar sortida a l'atur juvenil o com he referit anteriorment el problema de l'habitatge.

De res serveix una bona anàlisi i proposta si aquesta després no es difon adequadament. Primer entre l'estructura sindical, la representació i l'afiliació, i després entre el conjunt dels treballadors. Sense difusió ni informació les propostes perden la major part de la seva eficàcia. I en aquest sentit el sindicalisme té un dèficit. Tenim organització, tenim bones propostes, ara cal que els aspectes principals de les mateixes arribin al conjunt de les persones vinculades amb el sindicat.

CCOO té més d'un milió cent mil persones afiliades, UGT prop del milió. Només a Catalunya CCOO va obtenir més d'un milió i mig de vots en les eleccions sindicals i la seva representació en el conjunt de l'estat és de més del 35% dels delegats elegits. Aquestes dades ens donen una breu pinzellada del seu nivell d'implantació i representació.

Però el sindicalisme no ha de tenir un paper tan sols referent a la representació a nivell de la negociació col·lectiva i la representació laboral en les empreses i a nivell institucional en les negociacions amb el Govern. El sindicalisme de classe com a principal agent social existent al país ha de plantejar les seves propostes en l'àmbit sociopolític i institucional, per a aconseguir canvis que beneficiïn al conjunt no sols de les persones treballadores sinó al conjunt de la societat.

I en aquest sentit ha de reforçar la seva vinculació amb les seves pròpies estructures sindicals i amb el conjunt dels afiliats i el conjunt dels treballadors i la societat en general. Per a això i per a reforçar-se en plantejar temes dels quals ja té propostes elaborades com a alternatives a l'actual problema d'habitatge, o la reivindicació de la participació dels treballadors en la gestió de les empreses, ha d'efectuar una labor divulgativa de les seves propostes entre les seves pròpies bases i en el conjunt de la societat.

És en aquest sentit que s'han d'extreure lliçons de l'actuació del sindicat en la seva lluita contra el franquisme i l'èxit de la campanya a favor de les Candidatures Unitàries i Democràtiques en el seu assalt a l'estructura franquista del Sindicat Vertical que sens dubte va ser la primera victòria democràtica enfront de la dictadura i l'inici del procés cap a una societat plenament democràtica.

JUNTS O EL CAMÍ A LA IRRELLEVÀNCIA

JUNTS: Nogueras, Puigdemont i Turull

 nuevatribuna/8 de noviembre de 2025,

Junts el partit de Puigdemont, hereu del que va ser en el passat l'omnipresent partit de Jordi Pujol, CiU, no acaba de trobar una nova estratègia després de la seva aventura fallida del “Procés”.

Durant més de 10 anys embarcats en una aventura que no anava enlloc, sobre una il·lusòria “independència” que ningú des d'una neutralitat real podia creure factible, i durant els quals va tenir lloc la declaració per part de Rajoy de l'article 155, i la fugida de Puigdemont a Waterloo.

Amb l'arribada al poder del Govern Progressista i l'aprovació de l'Amnistia, els polítics presos van sortir al carrer i la “epopeia independentista” va començar a diluir-se en la major part de la societat catalana.

ERC va semblar entendre la lliçó i va reajustar la seva política, més en la seva pràctica que en el seu llenguatge i es va aprestar a reconduir la seva política mitjançant una negociació política amb el govern de progrés convertint-se en part dels suports del nou govern en minoria d'Espanya.

Junts malgrat votar la investidura sempre s'ha mostrat reticent a la col·laboració amb el govern mantenint un discurs inflamat moltes vegades contradictori amb la seva pròpia actuació en les votacions al Congrés.

En el moment actual Junts ha perdut una gran part del capital del pujolisme. Els seus resultats electorals van constantment a la baixa, tant a les eleccions estatals com a les catalanes i les municipals.

Està duent a terme un clar procés de dretanització declarada molt diferent del discurs ambigu del pujolisme, malgrat que la seva pràctica clarament dretana sigui la mateixa.

Únicament té la referència de la patronal Foment del Treball, en aquests moments en posicions més dures que la pròpia CEOE.

En l'àmbit del Parlament de Catalunya el seu paper és nul. El Govern del PSC té uns clars referents en ERC i els “Comuns”, no precisa de Junts per a res i es queda a l'oposició amb altres forces amb les quals no té futur conjunt com són el PP, Vox i Aliança Catalana.

Enfront del bloc dels partits d'esquerra, on es pot incloure a la Cup, el bloc de partits de la dreta opositora són un tots contra tots. I especialment en el cas de Junts amb una força emergent, com és Aliança, que està disposada a disputar i arrabassar-li en la mesura del possible el seu paper de referent de la dreta independentista.

Junts no pot pactar amb les altres forces de la dreta, ni amb PP ni Vox, que no comparteixen el seu nacionalisme català, ni amb Aliança Catalana que persegueix amb més radicalitat competir amb l'electorat de la dreta catalana cada cop més conservador i intransigent en temes com la immigració. Tot això provoca que Junts es vegi forçada a radicalitzar-se cap a aquestes polítiques del seu competidor. Però tothom és conscient que entre l'original i la còpia acostuma a guanyar l'original. I en aquest cas pel que fa a independentisme, racisme i polítiques islamofóbicas i antiimmigració Aliança sempre serà més clara que Junts i per tant tractarà de limitar-li el seu espai polític.

La base electoral de Junts és clarament ruralista. A nivell municipal el seu millor resultat l'obté en Sant Cugat, la dotzena ciutat de Catalunya, i la majoria de les alcaldies de Junts estan en petits o mitjans pobles fonamentalment de Girona, Lleida o Tarragona. És a dir, sempre ha estat la Catalunya més rural on en el passat creixien els “carlistes” i on encara hi ha un somni d'una Catalunya inexistent en l'actualitat. Tinguem en compte que els més radicals dels independentistes titllaven de “colons” els emigrants arribats en els primers anys cinquanta del Segle XX. Això ens porta a entendre com veuen ells  la nova immigració d'altres països. I tot això malgrat que els necessiten per als seus camps i indústries. En pobles de Lleida o Girona els agradaria que els immigrants existissin de dia per a treballar els seus camps o empreses, però no els voldrien veure pels seus pobles després de la feina. És a dir, és un tipus de nacionalisme, que fins ara votava a Junts, racista per expressar-ho clarament.

I és aquest electorat que pot ser fàcilment presa d'un partit clarament independentista i clarament xenòfob com és Aliança Catalana que planteja sense embuts les seves propostes xenòfobes i que en el camp polític només planteja presentar-se en eleccions catalanes, autonòmiques i municipals, rebutjant presentar-se al Congrés dels Diputats.

D'altra banda, Junts té dificultats en l'àmbit estatal. El seu vot servirà per a alguna cosa?

Si descarta el vot a l'esquerra, que vulguin o no els ha permès fer política en el Congrés i que ha aconseguit avançar en temes per a la normalització dels independentistes: Que els queda?

Un PP lligat per força amb Vox és una alternativa per a Junts? No ho sembla, i si això és així, per a què serveix votar a Junts en unes futures eleccions generals? I en l'àmbit català ara han d'afrontar la competència d'una líder com Silvia Orriols que té un discurs radical més clar en el seu reaccionarisme i en el seu independentisme i que Junts no pot superar i que li pot costar bona part del seu graner de vots en les zones rurals i a les ciutats mitjanes.

Difícil situació per a un partit que és hereu de la Convergència de Jordi Pujol que va mantenir la seva hegemonia omnipresent durant dècades.