EL SINDICALISME S’HA DE REFORÇAR PER A FER FRONT A L'ONADA REACCIONÀRIA

Després d'uns anys molt positius per als interessos de les classes treballadores que han vist, gràcies a l'existència del govern progressista, una clara millora de les seves condicions laborals i socials, ara apareixen negres núvols en el futur si es donés un canvi de cicle polític que comportés l'accés al poder de la coalició de la dreta radical del PP i la ultradreta de Vox.

I la realitat és que l'economia va molt bé i la majoria de les empreses estan recollint bons beneficis. L'economia en general fa molt temps que no recollia dades tan positives, quant al nombre de treballadors emprats i quant a la reducció de l'atur. L'economia espanyola té una evolució molt positiva en comparació amb la dels altres països del nostre entorn. S'ha reduït de manera dràstica l'ocupació temporal, especialment en el sector privat, la taxa de desocupació se situa per sota de 10% cosa que no passava des dels anys vuitanta del segle passat. L'objectiu de la plena ocupació comença a aparèixer com a factible cosa que era impossible d’imaginar fa més de 10 anys.

Sembla que tots hauríem d'estar satisfets per la bona marxa de l'economia que s'ha fet compatible amb la millora de la reducció de la temporalitat i l'atur entre els treballadors. Tanmateix, això no sembla que sigui la visió de les dretes i la patronal. La reducció d'un ampli “exèrcit de reserva” sembla no agradar els empresaris i els seus representants polítics.

Constaten que aquesta situació permet plantejar-se a la classe treballadora i els seus representants, els sindicats de classe, la possibilitat d'una negociació col·lectiva que tracti de que una part dels beneficis de les empreses es traslladi a uns increments salarials majors dels aconseguits fins ara. I saben que en els pròxims anys es produirà un increment de milions de jubilacions de persones treballadores sense reemplaçament per la falta de joves que els substitueixin. I això és el que sembla preocupar i no satisfer els dirigents empresarials i els seus epígons polítics. Perquè saben que això pot repercutir en les exigències de millors condicions salarials i laborals per part de les persones treballadores davant la falta de mà d'obra.

És per això que tant des de la dreta amb Núñez Feijoó al capdavant com des de la patronal CEOE s'ha llançat ara una campanya sobre un suposat absentisme laboral injustificat que tergiversen confonent-lo amb les baixes per malaltia de les persones treballadores. Per què venen ara aquestes campanyes polítiques i empresarials? Només té explicació com a preàmbul del plantejament de polítiques per a la reducció dels drets de les classes treballadores en cas d'accedir al Govern de l'Estat en unes futures eleccions.

El Secretari General de CCOO, Unai Sordo, ho ha deixat molt clar en un article: “Soc de l'opinió que això no ha fet més que començar, i el camp de batalla de la fustigació anirà in crescendo a l'espera d'un canvi de cicle polític, perquè, sota el govern de les dretes extremes i extremades —en cas d'arribar al poder—, es posin en qüestió els nivells de protecció del treball. Particularment el que té a veure amb les prestacions de desocupació, subsidis per a persones majors de 52 anys, rendes de garantia vital com poden ser l'Ingrés Mínim Vital, les pensions, les mesures per a facilitar la conciliació de la vida laboral i personal, l'estabilitat contractual, a més, com és obvi, del dret a recuperar la salut en bones condicions”.

És a dir, en l'àmbit laboral i social, l'objectiu d'un Govern de les dretes radicals i ultradretes del PP i Vox és revertir totes les millores laborals i socials aconseguides en el període de Govern Progressista, tornant a la situació en què ens havia deixat el Govern del PP de Rajoy.

Es tracta de tornar a això de sempre, el que fins a l'última Reforma Laboral acordada per empresaris i treballadors i la ministra de Treball Yolanda Díaz, havia estat la norma tant del PSOE com del PP reduir el poder contractual dels treballadors i els seus representants.

Tornar a aquelles reformes laborals sense acord sindical, on es tractava de reduir drets sindicals i poder contractual d'aquests i els seus representants, desregular les relacions laborals per a millorar els marges empresarials i reduir el poder adquisitiu i la precarietat laboral. Per a deixar clar el que ja va constatar des de l'inici de l'actual etapa democràtica Marcelino Camacho “la democràcia s'ha quedat a les portes de les fàbriques” on només hi ha un poder, el de l'empresari.

Seguint a Unai Sordo: “La idea és demonitzar els drets de conciliació, cures, recuperació davant la malaltia o activitat sindical, resignificant-los en signes d'improductivitat, per a recuperar valors d'abnegació, vincle heroic al treball, assumpció de l'explotació com a forma laboral ordinària”.

No hi ha dubte que la classe treballadora i les classes populars en general s'han vist molt afavorides per les polítiques laborals i socials del Govern Progressista, que ha comptat amb el moviment sindical com a col·laborador molt pròxim. Però a mesura que s'acosten les eleccions els sindicats s’haurien de plantejar davant les pròximes eleccions generals que la confrontació que es presenta no els és aliena. Si el sindicalisme s'ha vist afavorit per un govern progressista tot el contrari succeirà amb un govern de dretes del PP i amb un soci clarament anti sindical com l'extrema dreta de Vox. Ja hem tingut un antecedent en els acords establerts a les CCAA que governen on ja s'han acordat posicions anti sindicals.

Però el pitjor està per arribar i el moviment sindical s’ha de preparar per si venen mal donades. Hi ha una situació que fa que s’hagin de resituar ja. Durant aquests anys el sindicat no ha tingut necessitat de confrontar amb el govern com va fer en el passat. La mobilització general no ha estat necessària. I com en la gimnàstica la falta d'exercici et fa perdre la forma. I el moviment sindical ha de preparar-se per si la situació es torna negativa.

Així mateix, el moviment sindical no és el mateix de fa vuit anys. La seva estructura interna ha canviat en aquest temps. Molts sindicalistes i afiliats s'han jubilat i altres més nous ocupen el seu lloc. I s'han donat canvis profunds en la pròpia estructura de l'organització del treball derivada dels canvis tecnològics, l'antiga estructura fordista de grans centres de treball ha desaparegut. En cas de necessitat haurà de plantejar-se, per a efectuar una mobilització important, una Vaga General per exemple, si es té prou múscul sindical i si s'estarà preparat quan es presenti la necessitat.

Crec que els dirigents sindicals ho tenen en el pensament i en els seus pressupostos per al pròxim futur. Perquè és necessari tibar l'estructura de sindicalistes, d'afiliats i del conjunt dels treballadors preparant-los per al futur.

Per a mobilitzar-se en primer lloc per tal d’aconseguir tenir un futur govern de progrés en les pròximes eleccions generals. I en cas negatiu per a preparar-se per a una mobilització i una confrontació “a cara de gos” en el cas d'una victòria de les dretes reaccionàries i ultres.

El sindicalisme a Espanya sempre ha donat la batalla enfront d'intents de retallar els drets i hi ha hagut vagues generals victorioses com l'efectuada el 14D de 1988 contra Felipe González i el seu Pla d'Ocupació Juvenil o contra el “decretazo” del 2002 que modificava les normatives de la desocupació per part del Govern Aznar. En tots dos casos la mobilització social va aconseguir els seus objectius, la primera de manera immediata, i la segona va ser modificada als pocs mesos amb l'acord sindical.

Aquests últims anys ens han fet perdre de vista l'experiència sindical, pel fet que ha estat el primer govern que de manera clara ha legislat amb consens sindical a favor dels treballadors i els sectors socials més desfavorits. Però l'alternativa que es presenta des de les dretes i el propi context internacional d'avanç de les dretes ultres ens indica que la confrontació, en cas que aquests accedeixin al Govern, serà sens dubte molt dura perquè es qüestionarà directament el paper de les organitzacions sindicals i la preeminència de la negociació col·lectiva.

PER TOT AIXÒ EL SINDICALISME S’HA DE PREPARAR I ENFORTIR PER A PASSAR A L'ACCIÓ EN DEFENSA DELS INTERESSOS DE LES CLASSES TREBALLADORES.

NOMÉS LA FORTA MOBILITZACIÓ DE L'ESQUERRA POLÍTICA I SOCIAL PODRÀ FRENAR LES DRETES

La onada reaccionària PP-VOX

 nuevatribuna/28 de julio de 2026

Tots podem veure com les dretes, les polítiques PP-VOX, al costat del conjunt dels aparells de l'estat, tant els repressius com la judicatura i organismes policials, com els ideològics és a dir el conjunt dels mitjans de comunicació o pseudomitjans afins a la dreta i els canals de les xarxes socials i plataformes digitals, estan llançant una ofensiva l'objectiu de la qual és sens dubte desprestigiar el govern i aconseguir una majoria en les pròximes eleccions generals.

Per això no dubten a utilitzar tot tipus d'arguments, tergiversant la realitat o falsejant-la i calumniant constantment el govern progressista amb tota mena d'epítets aliens a la normalitat del debat polític.

Aquesta ofensiva té totes les característiques d'un “cop tou” per a enderrocar un govern progressista legítim que ha aconseguit importants avanços en el conjunt del país i en benefici del conjunt de la població i especialment dels treballadors i les capes populars.

La dreta s'excusa alimentant el fantasma de la corrupció quan és incapaç d'oferir alternatives clares als assoliments aconseguits en les legislatures del govern de coalició progressista. Tot val, des dels més gruixuts insults, a les calúmnies i les falsedats per atacar el govern i especialment al seu President caracteritzant-lo com a un perillós delinqüent.

Estem observant diàriament com es multipliquen les acusacions públiques en la política ampliades per tots els mitjans i xarxes quasi monopolitzats per la dreta, així com actuacions dels jutges i organismes de les forces de seguretat que tracten de culpabilitzar  tot l'entorn de Pedro Sánchez. Mentre al carrer les dretes, i especialment l'extrema dreta mobilitza  ciutadans amb una agressivitat poc democràtica atacant les institucions del govern al qual culpabilitzen de tots els problemes i intentant ocultar els importants avanços socials aconseguits en les legislatures.

No hi ha dubte que l'actual Govern ha estat el que més avanços socials ha aconseguit. En polítiques laborals sens dubte, amb la primera Reforma Laboral que millora els drets i les condicions laborals de les persones treballadores, limitant en gran part la precarietat. Amb una Reforma de les Pensions que ha millorat i molt de manera clara la situació dels pensionistes, tant en la seva revisió anual com millorant les dels col·lectius menys afavorits. Una progressiva revaloració del SMI, etc.

El Govern ha afrontat la regularització dels immigrants al país, de manera que deixin de ser mà d'obra barata i irregular que sigui explotada en el treball com a mà d'obra barata i sense garanties de ciutadania.

Així mateix, s'ha intentat millorar situacions com les sanitàries o de l'habitatge, però s'han trobat amb el mur de les competències de les comunitats autònomes en mans de la dreta que s'han negat a implementar mesures de millora en sanitat o serveis socials.

Mai un govern com aquest s'ha vist tan atacat des de tots els fronts, polítics i judicials, un govern que ha estat considerat des de l'inici com a il·legítim, pel fet d'aconseguir una majoria parlamentària que ha deixat fora de joc la dreta i la ultradreta.

L'oposició de dretes ha estat incapaç de presentar un programa alternatiu perquè el seu programa és el dels anteriors governs del PP agreujats ara per la coalició amb VOX.

El programa de les dretes, el de veritat, el sap tot aquell que recordi el passat. Bàsicament es basa en: a) reducció de drets, tant cívics com laborals; b) baixades d'impostos als més rics i reducció dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, serveis socials) potenciant la privatització d'aquests serveis bàsics; c) contrareforma laboral, major poder a les empreses, reducció del paper dels sindicats, precarització laboral i eliminació de la concertació social; d) “Prioritat Nacional” és a dir demonització del diferent, potenciar la irregularitat i la desprotecció i indefensió de la població immigrant; e) en política internacional supeditació a Trump i a l'OTAN i eliminar una política de defensa de pau i els drets humans.

En definitiva, la típica política realitzada pels anteriors governs del PP: beneficiar als grans poders econòmics i carregar contra les condicions de vida i treball de les classes treballadores i populars. El millor és no oblidar el que van fer els governs d'Aznar i Rajoy. No oblidem les contrareformes laborals, no oblidem la Guerra de l'Iraq, no oblidem la privatització de les empreses públiques, com Telefónica, adjudicada al seu amic Villalonga. No oblidem la corrupció de Rajoy, un partit el PP finançat per les contínues corrupcions i el cas Gurtel, la corrupció de Zaplana, la del propi edifici de la seu del Partit Popular i múltiples etc. I les mentides entre ella la més ignominiosa com va ser la de la Matança dels trens d'Atocha.

Hi ha moltes raons per a evitar que una dreta ara empesa per una ultradreta que enyora el franquisme tingui greus conseqüències per a la majoria de la població. Més beneficis per als rics, més privatitzacions de serveis, més pobresa per a treballadors i jubilats, més privatitzacions de l'educació i la sanitat amb pitjors condicions per al futur de joves i adults. Més beneficis per als més rics i pitjors condicions per a la resta.

Joves: si ara teniu problema per a accedir a l'habitatge aquests són els causants de la falta d'habitatge social. Jubilats: Aquests són els que us van congelar les pensions. Dones: aquests són els que sempre han negat les millores per a vosaltres, els que sempre han estat contra el divorci o l'avortament. LGTBI: ja sabeu quina és la seva posició enfront dels vostres drets per part de les dretes. Persones treballadores: Ja sabeu quina és la recepta de la dreta, contrareformes laborals, reducció de drets laborals, polítiques al dictat de la patronal.

Per tot l'exposat i molt més és imprescindible una mobilització de les esquerres i els demòcrates per tal d’evitar en el futur el retorn d'aquestes “dretes ultres”. I per  això cal la mobilització a fons de les forces polítiques d'esquerra i democràtiques. Unitat de partits, d’una banda l'esquerra socialista i de l’altre la resta de l'esquerra que ha de ser capaç d'unir-se (menys aquells de sempre que mai ajuden)  en un front democràtic d'esquerres i popular (obviant egos i sigles). La història jutjarà amb duresa la falta d'acord en l'actual situació. Tots ells al costat de les esquerres i les forces democràtiques de les nacionalitats històriques han de comprometre's a impedir la majoria de les dretes del PP i VOX. I més encara haurien d'acordar candidatures conjuntes al Senat de tots els demòcrates per tal d’evitar que les dretes el controlin com fins ara.

I tot això acompanyat d'una forta mobilització popular de partits. sindicats, moviments socials, tots units per a evitar el retorn d'una ultradreta hereva tota ella del passat franquista.

La història ens jutjarà a tots.

“COP D’ESTAT TOU” DES DELS APARELLS DE L'ESTAT

 

L'influent Jutge Marchena

nuevatribuna/10 de julio de 2026,

Tots sabem que la transició va ser fruit d'una transició on no va ser possible el derrocament del règim franquista, sinó del compromís dels sectors més aperturistes del règim amb el conjunt de les forces de l'oposició, molt especialment reflectida en la legalització imprescindible del PCE i de CCOO els més ferms adversaris amb capacitat de mobilització en l'oposició.

Aquesta transició sense ruptura clara entre el règim dictatorial a la conformació d'una democràcia consolidada va ser formalment impecable, però es va deixar molts elements sense resoldre. La superestructura política es va transformar ràpidament en la pròpia d'un sistema democràtic, i els residus polítics del franquisme es van veure reduïts a la presència d'un reduït grup parlamentari d'Aliança Popular amb Manuel Fraga al capdavant.

No obstant això, la transició no es va fer sense traumes ni espetecs de l'antic règim. L'intent de cop d'Estat del 23 F va ser l'episodi més clar d'aquests intents involutius. Evidentment l'Exèrcit era un dels principals components del “aparell repressiu” que es conservava del règim franquista. Amb l'adveniment del Govern del PSOE i amb Felipe González com a cap de l'executiu i Narcís Serra com a ministre de l'exèrcit es va iniciar una subtil maniobra per a regenerar l'exèrcit. No hi ha dubte que la maniobra va passar per l'entrada d'Espanya a l'OTAN i a la seva ombra el procés de canvi de la cúpula de l'exèrcit dels càrrecs més sensibles, amb el pas a la reserva dels militars més recalcitrants. La maniobra va sortir prou bé i l'exercit integrat en l'organització internacional va canviar i es va modernitzar de manera important. En aquest sentit cal destacar que un alt comandament de l'exèrcit com un Cap de l'Estat Major de la Defensa com va ser el General Julio Rodríguez es va convertir en militant de Podemos.

Però els “aparells repressius de l'estat” no es circumscriuen únicament a l'exèrcit, sinó que també formen part d'aquests aparells les forces policials i la judicatura. I en aquests casos és evident que no s'ha efectuat en cap moment la necessària democratització. En el cas de la judicatura, ens referim als alts estaments de la Judicatura, les forces conservadores han vingut operant des de dins de l'estament judicial i controlant clarament el seu funcionament. Tots els alts càrrecs de la judicatura franquista es van integrar en la judicatura democràtica. I la continuïtat té sagues familiars així l'expolicia de la Brigada Social en la Dictadura i Jutge del TOP durant llargs anys Jaime Mariscal de Gante, va tenir una filla, Margarita Mariscal de Gante que va ser ministra de Justícia amb el PP.

És a dir que les altes estructures de la judicatura no van sofrir cap mena de depuració democràtica, al contrari, un dels pocs inhabilitats va ser el Jutge Baltasar Garzón el que va aconseguir encausar a Pinochet, a més de destacar en la lluita contra el narcotràfic i el terrorisme.

I així ha continuat fins avui amb la creació d'una clara relació entre els alts càrrecs de la judicatura i el Partit Popular. Va ser significatiu el missatge de novembre de 2018 del llavors portaveu del PP al Senat Ignacio Cosidó que en tractar sobre la negociació del Consell General del Poder Judicial va comentar que no havia de que preocupar-se per l'acord amb el PSOE, perquè “Controlarem la Sala Segona des de darrere”. La frase suggeria que posseïen una gran influència política en els tribunals encarregats de jutjar casos de gran rellevància política institucional o de corrupció. Cal dir que fins  agost del 25 la Sala Segona del Suprem va estar presidida per Manuel Marchena, que manté encara una gran influència en els actuals processos polítics.

Posteriorment estem assistint a diversos processos polítics uns que es tramiten amb gran rapidesa si es tracta del PSOE, des del cas Begoña, al del germà de Sánchez, o el cas Koldo, mentre veiem com a casos com la “Kitchen” han trigat més de deu anys a ser jutjats, o el cas de la parella d'Ayuso que no sols no ha estat jutjat, sinó que va provocar un ràpid judici on es va condemnar al fiscal general de l'Estat. En definitiva, estem veient un permanent estat de “lawfaire” de la judicatura contra el Govern de Progrés i una plena coincidència de la judicatura amb les iniciatives polítiques el PP. I la diferent actuació dels jutges en uns casos i en uns altres.

Al costat d'això hem de constatar la falta de democratització dels serveis policials especialment la plena autonomia d'aparells com l'UCO i la UDEF que en molts caos sobrepassen les seves funcions a més d'un constant filtrat de les seves recerques a mitjans afins per a permetre el constant atac al govern.

En definitiva, podem dir que els aparells repressius, al marge de les forces armades,  la judicatura i els aparells policials mantenen una actitud clarament hostil i gairebé de confrontació enfront del govern legítim.

Però al marge dels tradicionals aparells repressius de l'estat hem de constatar també l'evident influència dels que Althusser va qualificar “d'Aparells Ideològics de l'Estat”, els quals actuen de forma més subtil mitjançant la persuasió i la socialització. En l'actualitat podíem incloure com a més influents especialment els mitjans de comunicació, els grups de pressió econòmics i últimament i molt importants les xarxes socials.

És evident que la gran majoria dels mitjans de comunicació tant escrits com visuals, estan en una gran part en mans de la dreta o la ultradreta, i ens referim tant a grans diaris com a diaris digitals, així com corporacions de ràdio i televisió o mitjans petits però que destil·len una gran quantitat de verinoses pseudonotícies que repercuteixen en nivells més amplis. Una gran part d'aquests mitjans de major o menor audiència estan de manera majoritària al servei de les dretes,  les quals son beneficiades amb importants quantitats econòmiques per part de les institucions polítiques que governen.

Esment a part hem de dedicar a les xarxes socials avui dia gairebé monopolitzades a nivell nacional i internacional per sistemes informàtics que estan dominades per  grans corporacions internacionals que potencien les idees de la ultradreta.

I finalment no cal oblidar els poders  econòmics que, de manera directa o indirecta, i malgrat que les polítiques econòmiques no els perjudiquen especialment, s'oposen a tot el que siguin millores laborals o socials i es posicionen al costat de les dretes que els prometen menys regulacions, menys pressió fiscal i majors beneficis. Com si tot això no conduís a mitjà termini a greus conflictes interns en la societat.

Tots ells estan ara plenament alineats a enderrocar el que sens dubte i amb tots els seus defectes o errors ha estat el govern més progressista de la història recent.

Amb millores en les relacions laborals, en les polítiques socials, en les polítiques de protecció social, en la democratització de la societat i en una política internacional digna condemnant els conflictes i els genocidis que ens han portat a confrontar amb Trump i ser rebuts amb gran cordialitat per Xi Jinping.

Però els grans poders fàctics, els aparells de l'estat, tant repressius com ideològics al servei dels interessos més poderosos i reaccionaris intenten fer descarrilar l'actual govern de progrés i instaurar com en gran part d'Europa i del món un nou ordre reaccionari i retrògrad  tant social com polític amb pèrdua de llibertats i d’igualtat per al conjunt de la societat.

TRUMP I EL MUR PERSA

 

nuevatribuna/17 de junio de 2026

El major fracàs de les polítiques imperialistes de Donald Trump ha estat sens dubte el seu enfrontament bèl·lic amb la República Islàmica de l'Iran.

Com sempre Trump es condueix de forma atabalada i sense calcular els seus objectius i l'oposició que pot trobar. El seu enfrontament amb l'Iran és demostratiu de la seva deficient capacitat com a governant.

Poc ha de conèixer Trump de la història de l'Iran també conegut com a Pèrsia. l'Iran és fonamentalment un estat persa. Els perses reneguen de la seva etapa àrab i reivindiquen el seu passat imperial persa.

Si vas a Pèrsia pots comprovar l'esperit nacionalista dels seus ciutadans. T'expliquen la història del seu país en la seva antiga etapa persa fins  l'any 651 i després fan un salt històric fins  l'edat contemporània cap a l’any 1800. Tota l'etapa de dominació àrab-musulmana és popularment ignorada. D'això es desprèn també la seva religió xiïta diferenciada de la branca sunnita pròpia de la majoria dels països àrabs.

Si alguna cosa és propi dels actuals iranians és la seva reivindicació persa i el seu fort nacionalisme sigui quina  sigui la seva creença  religiosa o laica. El passat persa i la seva reivindicació social es fa evident en qualsevol conversa.

Dins de l'actual Iran hi ha religiosos ultres, els dominants en l'actual estat islàmic, com també hi ha gent islàmica no ultra i altres religions minoritàries, així com agnòstics o ateus. Partidaris del règim dels aiatol·làs, indiferents políticament o contraris. Però tots ells se senten orgullosos de la seva història i del seu passat persa.

En una ocasió a Isfahán entaulàrem conversa amb un home ja major que ens va interpel·lar en castellà i ens va preguntar “A vostès els sembla que jo soc un terrorista”, davant la nostra negativa ens va explicar que ell havia treballat més de 30 anys a la indústria petroliera dels Estats Units, i ara havia tornat al seu país, malgrat el règim que no li agradava però que ell fonamentalment se sentia part del país. Aquest és el sentir general dels iranians, la profunda petjada del seu passat persa que porten amb orgull.

l'Iran és sens dubte un dels països amb una població molt hospitalària, educada i amable. I lamentablement amb una història moderna marcada per les dictadures.

A l’any 1925 es va instal·lar la dinastia Pahlavi, creada per un militar que es va assignar el títol de Sha i al qual va substituir el seu fill Reza Pahlavi. Amb la fi de l'ocupació estrangera en 1946 es va intensificar l'auge del moviment nacionalista, entre el qual s'incloïa un influent Partit Comunista Tudeh. Tot això va portar al primer ministre progressista Mohammad Mossaddeq a intentar la nacionalització dels recursos petrolífers en mans britàniques, però una operació de britànics i estatunidencs va enderrocar del poder a Mossaddeq i va dipositar tot el poder en mans del Sha, el qual va instaurar sota el paraigua occidental una pseudodemocràcia.

El Sha Reza Pahlavi va governar amb mà de ferro i amb un règim dedicat a la seva acumulació de riquesa. La situació va portar al límit de l'esperpent a l'octubre de 1971 amb la suposada celebració dels 2.500 anys de la fundació de l'Estat Imperial Persa, suposadament efectuada per Ciro el Gran. Aquest espectacle que va costar milers de milions i al qual va ser convidada tota l'elit occidental tenia com a objectiu demostrar l'antiga civilització de l'Iran i la modernització del país sota el regnat de Reza Pahlavi. El malbaratament efectuat que xocava amb la realitat d'una població iraniana amb una economia afeblida i controlada per la temuda policia política SAVAK que reprimia de manera salvatge  l'oposició política va poder ser una de les causes de la futura Revolució iraniana que enderrocaria al Sha en 1979.

En 1978 es van iniciar les mobilitzacions contra el règim del Sha impulsada per tot el conjunt de l'oposició, amb el suport del potent econòmicament “Basar” i el conjunt d'organitzacions polítiques des del Tudeh fins als Mujahidins del Poble, i els influents clergues xiïtes. Tot això va provocar la caiguda del Sha, el retorn de Jomeini i a la llarga la instal·lació de la República Islàmica de la qual van ser excloses i prohibides totes les organitzacions polítiques que van ser perseguides i van haver de passar a la clandestinitat quan no a l'exili.

És evident, i ningú ho pot negar que l'actual Iran, és un règim autocràtic i dictatorial amb una molt dura repressió. Amb una dictadura que s'extrema amb les dones. De totes maneres, hem de deixar clar que la situació del vel, per exemple, és un tema que varia segons els temps, en temps d'obertura una gran part de les dones iranies, especialment les joves, com he pogut comprovar personalment, portaven el vel ajustat a una trossa amb el cap descobert. Aquesta situació canvia segons la fase de govern. De totes maneres, cal destacar que les dones de les monarquies del golf estan molt pitjor tractades que les dones de l'Iran, i que consti que no serveix d'excusa, però és una realitat.

Tota la complexitat i la realitat iraniana està controlada pel règim totalitari però el que hi ha és una població fortament nacionalista i orgullosa de les seves arrels el que comporta que la intervenció de Trump al costat d'Israel, enemic tradicional, no hagi fet més que reforçar el component nacional dels perses.

No hi ha dubte que Donald Trump es va equivocar d'enemic i els va menysvalorar. l'Iran amb un extens territori i amb més de 90 milions d'habitants no era l'enemic fàcil a batre. Hauria de recordar la guerra de l'Iraq amb l'Iran que va durar deu anys i que no va aconseguir derrotar el règim dels aiatol·làs. Ara ha passat igual.

La prepotència de Trump i Israel es van preparar per a un passeig militar on els iranians es regirarien contra la seva jerarquia. Però s'han trobat amb un enemic que ha anat pujant els seus contraatacs de menor a major mesura, fins i tot travessant la famosa “cúpula de ferro” israelià. En definitiva, que el passeig militar que Trump imaginava s'ha trobat amb la realitat de veure's obligat a negociar sense haver aconseguit cap dels seus objectius i haver provocat el caos en l'economia mundial.

Ara Trump fa temps que intenta aconseguir un acord però els iranians hàbils jugadors saben quins són els seus objectius de la negociació i les seves capacitats, enfront d'un gegant militar que sap que no és possible guanyar aquest conflicte amb bombardejos aeris i que la població nord-americana no suportaria la possibilitat de posar soldats sobre el terreny amb la possible escalada de morts estatunidencs que enfonsaria totes les possibilitats de Trump en les eleccions de mig mandat de novembre.

Al “bufó”, a “l’abusador” li ha sortit un os dur de rosegar i no serà Trump el que tingui la sortida fàcil en aquest conflicte i ja se’l veu amb desitjos de pactar. Mentre l'Iran juga, i fins al moment de forma molt equilibrada les seves cartes.

És a dir que esperarem que en poc temps s'aclareixi amb l'alleujament mundial aquesta crisi bèl·lica.

Una altra cosa serà el procés de democratització dels iranians que sens dubte es mereixen obtenir d'una vegada una democràcia plena, evidentment sense recórrer al passat que signifiquen els Pahlevi, sinó una democràcia de la qual només van albirar poc temps amb el govern de Mossaddeq i que es mereixen recuperar, així com el control de les seves riqueses i reserves petrolíferes.

Trump s'ha enfrontat sense saber-ho amb un poble orgullós del seu passat persa i que ha demostrat saber fer front a un enemic prepotent i amb una direcció desnortada. Trump ha mossegat de moment “la pols persa”.

HANTAVIRUS: RIDICUL INSOLIDARI DE LES DRETES.

 

Clavijo, Presidente de Canarias

nuevatribuna/13 de mayo de 2026

Un cop més les dretes espanyoles han demostrat la seva falta d'empatia, solidaritat i humanitat de les seves posicions polítiques. Aquesta vegada a costa del brot de hantavirus produït en el creuer MV Hondius.

Per sort ha estat un esperpent que no ha durat massa, però el que s'ha demostrat és la falta de solidaritat que impregna als partits polítics de les dretes davant qualsevol situació, i la seva falta de propostes davant qualsevol dificultat.

Davant l'aparició del brot en aigües de Cap Verd, un país amb un sistema sanitari precari, l'OMS (Organització Mundial de la Salut) va demanar ajuda als estats més propers el Marroc es va negar a autoritzar-ho, possiblement per la seva falta de recursos sanitaris. Mentre Espanya es va oferir a atendre la petició de l'OMS. 

Ràpidament els partits de les dretes espanyoles i canàries es van oposar a deixar que el creuer es dirigís a Canàries amb crides en contra, amb exclamacions infundades i dirigides a causar temoren la població, davant el que ells plantejaven com la possibilitat d'una altra pandèmia com la del COVID.

VOX i Abascal van ser un pas més enllà i van llançar una crida, realment absurda, assenyalant per part d'Abascal que suggeria que Pedro Sánchez “és capaç de provocar una epidèmia per a tapar el seu pantà de corrupció”.

El primer a criticar la posició del Govern espanyol va ser el President de Canàries, Fernando Clavijo que es va mostrar molt indignat per no haver estat consultat pel President del Govern. Plantejant que ell com a president del govern autonòmic era responsable de la situació de tots els canaris i dels perills que el desembarcament podia produir a les illes. El Govern li va respondre que també és el seu treball responsabilitzar-se tant dels canaris com de la resta dels espanyols inclosos els que anaven en el creuer. En tot cas semblava que el que més feia mal a Clavijo era que el President del Govern no l'hagués trucat personalment.

Finalment, amb la finalitat d'evitar la topada amb el govern canari de Coalició Canària i el PP, es va acceptar no atracar sinó fondejar el creuer en un petit port del Sud de Tenerife proper a l'aeroport de Tenerife Sud i efectuar allí les labors de desembarcament dirigides pel Ministeri de Sanitat i el d'Interior, tot això amb la participació de l'OMS.

Però encara faltava l'última ocurrència i esperpent de Clavijo el qual la mateixa nit en la qual havia d'arribar el creuer va dir que prohibia l'entrada del vaixell sota l'excusa de protegir els canaris davant la possibilitat “que alguna rata pogués arribar nedant a l'illa”. El Govern central no es va immutar i a través d'una ordre de la direcció de la Marina Mercant va aprovar el fondeig del creuer.

A més, l’OMS va refutar les paraules de Clavijo assenyalant que al marge que no hi havia rates en el creuer, l'origen no seria de rates que poguessin nedar sinó d'un petit ratolí dels Andes que no sabia nedar.

L'actuació esperpèntica del President de Canàries i els exabruptes del PP i Vox sobre els perills de pandèmies van ser refutats pel propi Director General de l'OMS el Dr. Tedros, que a més va voler ser present en els desembarcaments organitzats pel Govern d'Espanya dels diferents grups de passatgers i tripulació per a embarcar en els avions que anaven cap els seus països respectius, al costat dels ministres de Sanitat, Interior i Política Territorial.

La maniobra de desembarcament i els embarcaments dels passatgers en els avions de les diferents nacionalitats s'ha realitzat en un perfecte ordre. El Govern ha rebut les enhorabones dels diversos governs afectats pel trasllat dels seus conciutadans, i tot amb l'aval de l'organització internacional de l'OMS.

Enfront de la insolidaritat de les dretes i les seves crides al desassossec de la ciutadania, el govern espanyol ha sabut complir amb la seva obligació cívica davant un problema sanitari que afectava ciutadans espanyols i d'altres països. I l'actuació s'ha realitzat de manera perfecta.

Una vegada més les dretes han demostrat no només una actitud insolidària, davant un problema que també afectava ciutadans espanyols, sinó que ha tingut una actitud covarda, irresponsable i demagògica que demostra que les seves polítiques no sols són insolidàries sinó incapaces d'afrontar situacions difícils. Ja ho van demostrar durant la pandèmia del Covid i ho han tornat a demostrar novament en aquesta ocasió. Així mateix, han demostrat que molts dels seus responsables autonòmics no tenen la més mínima capacitat ni sentit de la responsabilitat i que són capaces de fer el ridícul més espantós com ha fet el president de la Comunitat Canària, Fernando Clavijo.

Novament el Govern de coalició progressista ha demostrat capacitat i sentit de la responsabilitat que hauria de ser valorat per la ciutadania.

Conclusió: Aquest cas del “Hantavirus” ens demostra que “Hi ha qui s'amaga davant els problemes i qui fa el que és a la seva mà per a donar-los solució”.

 

PRIMER DE MAIG: SALARI, TEMPS, HABITATGE I CONTRA LA GUERRA

Primer de Maig

 

nuevatribuna/26 de abril de 2026

Al voltant de la celebració del 1r de Maig el sindicalisme organitzat planteja les reivindicacions principals que té la classe treballadora. Enguany es concreta en tres elements que són vitals per a tenir una vida personal acceptable derivada de la seva vida laboral. Dos són estrictament laborals la reivindicació de més salari i menys horari, la tercera és més derivada de l'entorn social, la reivindicació d'un habitatge assequible per a viure.

En els últims anys hem pogut assistir al millor període pel que fa a la concertació social amb el Govern. La Reforma Laboral, que per primer cop va ser favorable  a les persones treballadores en reconèixer més drets com el de l'estabilitat en el treball. Això ha comportat una substancial millora en la contractació estable. Així mateix, s'han aconseguit millores clares en l'SMI que està ja molt a prop el 60% del salari mitjà com figura en la Carta Social Europea. A tot això podem afegir temes com la reforma de les pensions que ha millorat de manera important les condicions dels pensionistes.

D’altra banda les dades d'ocupació són els millors de tota la història. El que ara s’ha de defensar és que aquesta ocupació sigui de qualitat i porti associats uns salaris adequats i suficients perquè el conjunt de les famílies treballadores arribi a final de mes. Perquè en aquest moment hi ha 10 milions de treballadors amb els seus salaris estancats durant anys. Aquesta situació és inacceptable en una economia que creix més que la de la resta de la UE i amb uns nivells de beneficis molt importants per regla general.

No obstant això, menys positiva ha estat l'evolució de la negociació col·lectiva en el seu conjunt. Malgrat les millores que s'han donat en els marges empresarials això no ha redundat en una millora generalitzada dels salaris en la negociació col·lectiva. Si bé hi ha sectors amb forta presència sindical en grans i mitjanes empreses, on els convenis han aconseguit millores, menys de les desitjades, en altres sectors fonamentals de mitjanes empreses com l'hostaleria i el petit comerç la realitat és molt més negativa.

Podem concretar tal com va assenyalar l’EPA del 2024 que el 30% de les persones assalariades va guanyar menys de 1.582 euros; un 40% va guanyar entre 1.582 i 2.659; i només un 30% va guanyar 2.659 o més al mes.

Per això és evident que una de les principals reivindicacions ha de ser  la pujada del SALARI, ja que un 30% de les persones treballadores són pròximes al Salari Mínim. Com han plantejat els dirigents sindicals de CCOO i UGT si Espanya és una de les economies que més creix a Europa, això ha de “repercutir en la vida quotidiana” a través de les pujades dels salaris. Com va dir Unai Sordo “l'objectiu prioritari dels sindicats és traslladar la situació macro de l'economia a les butxaques de les famílies treballadores”.

Una altra reivindicació substancial és la reivindicació de la reducció del TEMPS de treball. Aquest és un tema crucial, sobretot després que a nivell polític no s'aconseguís aprovar la reducció de la jornada a 37,5 hores a la setmana. Així mateix, a la vista també de les dificultats d'aconseguir instaurar l'aplicació d'un control horari a través de la iniciativa política.

Perquè el Control Horari és fonamental per a eliminar el monumental frau quotidià que es viu al nostre país en relació a les hores extres no pagades ni compensades. En el conjunt de l'Estat es calcula que prop del 40% de les hores extraordinàries realitzades (aproximadament 2,5 milions /setmanals) no es paguen ni compensen. Això significa un estalvi per a les empreses defraudadores de 3.243 milions d'euros anuals. I comporta l'existència d'unes prolongacions de la jornada laboral no pagades a les persones treballadores i un benefici per a aquestes empreses defraudadores per que tampoc es cotitzen, alhora que efectuen una competència deslleial amb les empreses que compleixen amb l'obligació legal.

Com explica Unai Sordo “Hem negociat de bona fe amb la patronal, sense que fos possible arribar a un acord, i hem negociat de bona fe amb el Govern, sent capaços d'arribar a un acord. Es va bloquejar la reducció de jornada i pensàvem que es podia aplicar el control horari. Ara bé, no és de rebut que la totalitat del Govern no remi a favor d'aquesta reglamentació. No acceptarem que negociem amb el Govern, arribem a un acord amb el Govern i després el Govern digui que no està d'acord amb el que hem pactat amb ell mateix, perquè això seria perdre la bona fe en la negociació”.

Una reivindicació d'aquest 1r de Maig és a primera vista no laboral, és el dret a gaudir d'un HABITATGE digne. Avui dia l'accés a l'habitatge és un problema de primer ordre per a les persones treballadores i per al conjunt de la ciutadania.

L'article 47 de la Constitució Espanyola reconeix el dret de tots els ciutadans a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Aquest principi rector obliga els poders públics a promoure les condicions necessàries, regular l'ús del sòl per a evitar l'especulació i assegurar la participació de la comunitat en les plusvàlues. No obstant això, no és un dret fonamental exigible directament en els tribunals ordinaris, però guia l'actuació de l'Estat. Avui es fa evident la necessitat de reformar la seva consideració constitucional per a convertir-ho en un dret fonamental davant l'augment dels preus i les dificultats d'accés.

El primer que cal dir és que les competències en tema d'habitatge són de les CCAA. Hem vist com les autonomies del PP han boicotejat la Llei estatal en les seves comunitats. Temes com la regulació dels lloguers en les “zones amb tensió” no s'ha posat en marxa on governa el PP i bàsicament s'ha aplicat a Catalunya i Euskadi.

Des del sindicalisme es planteja la necessitat que “el Govern de l'Estat ha de plantejar mesures de caràcter fiscal que evitin els pisos tancats o destinats a usos turístics i pressionar per a garantir preus de lloguer assequibles amb garanties de cobrament per als propietaris i alhora fomentar la construcció d'un parc d'habitatge públic, fonamentalment de lloguer que mai pugui desclassificar-se, com han fet de manera vergonyosa governs del PP com a Madrid on ha venut pisos de protecció a “fons voltor”. En els pròxims anys es precisaran més de dos milions d'habitatges assequibles. Per això s’han de mobilitzar els habitatges buits posant fre als usos especulatius o a l'ús abusiu de pisos turístics.”

Així mateix, s'ha de contemplar la casuística de les ocupacions de temporada, que en molts casos es veuen compromeses per l'escassetat d'habitatge. Això es fa evident en el cas de les illes o en zones turístiques de temporada, on no sols els treballadors d'hostaleria sinó fins i tot els empleats públics s'abstenen d'anar davant l'escassetat d'habitatge que els comportaria deixar la pràctica totalitat del sou en el lloguer.

En aquest sentit s’ha de valorar com a positiu que existeixin casos d'empreses hoteleres de temporada, per exemple, a la Costa Brava, que tinguin habitacions reservades per als seus treballadors, fixos discontinus, que en la temporada turística treballaran en aquests establiments. Alguna cosa que podria generalitzar-se si existissin gerències amb comportaments més avançats.

No hi ha dubte que l'HABITATGE és un tema de reivindicació sindical, perquè afecta de forma molt directa a les classes treballadores. El dret a l'habitatge ha de ser exigible en una societat avançada. Només s'oposen els grans interessos especulatius que acumulen guanys vergonyosos que haurien de ser combatuts des dels poders públics.

La falta d'habitatge assequible afecta de manera directa a la situació de les classes treballadores i populars, especialment la gent jove que està demorant la seva vida autònoma o els qui han emigrat al nostre país per a aportar el seu treball i donar suport al creixement econòmic i tenen moltes dificultats per a trobar un habitatge assequible digne.

En aquest Primer de Maig el sindicalisme de classe té l'obligació de plantejar les seves principals reivindicacions de caràcter general i és evident que el SALARI, l'HORARI, i l'HABITATGE, són al costat de l'oposició a la GUERRA, els objectius prioritaris que afecten més directament al conjunt de la classe treballadora.

ELS “BOLOS” DE RUFIÁN I LES NECESSITATS DE LES ESQUERRES

 

Irene Montero i Gabriel Rufián

nuevatribuna/15 de abril de 2026

Últimament les “converses” de Gabriel Rufián semblen haver-se convertit en centre d'atenció mediàtica. És com si de sobte hagués aparegut un “apòstol laic” que amb les seves “homilies” des del seu “púlpit independentista” vingués a obrir el camí per a fer ressorgir una esquerra estatal sense nord.

Hem d'aclarir que Rufián ha millorat políticament, actualment s'ha convertit en el Congrés, amb la seva esmolada llengua, en un “fuet” de la dreta i de la ultradreta. Ja és positiu passar de la crítica al Govern progressista a confrontar amb les forces de la dreta amb frases brillants i ocurrències amb gràcia.

Però d'això a voler ser un “oracle” de les esquerres estatals hi va un llarg camí. Rufián és un bon fuet parlamentari, però això no el converteix en un intel·lectual ideològic, i encara menys li dona dret a donar classes des de l'independentisme sobre el que han de ser i fer les esquerres en l'àmbit de l'estat.

Només voldria ressaltar una dada, com diria Yolanda, Rufián i ERC van votar en contra d'una de les principals fites de la política del Govern progressista com va ser la Reforma Laboral del 2022, un avanç substancial per a la classe treballadora de tot el país, inclosa Catalunya. Aquest fet sempre estarà en el seu “deute”.

En la seva “conversa” amb Irene Montero, la va lloar per la seva gran capacitat de lideratge i el bon resultat en les Eleccions Europees. Cal dir que el gran capital d'Irene Montero va ser aconseguir 571.000 vots. En aquesta via podríem compara-ho amb els 3.044.000 vots obtinguts pel SUMAR de Yolanda Díaz en les últimes eleccions generals.

Així mateix, el mateix Rufián al capdavant d'ERC en aquestes eleccions va quedar en tercer lloc a Catalunya, per davant van quedar el PSC i SUMAR-Comuns. Això va ser degut en part als bons candidats que encapçalaven les candidatures de SUMAR-Comuns a Barcelona. Girona i Tarragona  que procedien de les antigues organitzacions ICV-EU. I que en el debat de candidats Rufián es va haver de confrontar amb Aina Vidal una diputada de gran vàlua com a parlamentària i persona.

Seria positiu que Rufián actués, més que per a lluir el seu “palmito” en converses públiques, per ajudar a una major actuació comuna de les esquerres, polítiques i socials en tot l'àmbit estatal. En l'àmbit parlamentari i sense voluntat de competir, podem ressaltar la tasca quotidiana d'ajuda al govern progressista que ha dut a terme, sense escarafalls, el grup parlamentari d'EH-Bildu.

És evident que fa falta que, al marge de les esquerres independentistes d'ERC, EH-Bildu i BNG, el conjunt de les forces a l'esquerra del PSOE emprengui un camí d'unitat de cara a les eleccions generals. Cal un model millorat de Sumar, que malgrat tot i també gràcies al ganxo electoral de Yolanda Díaz va aconseguir 31 diputats en les últimes eleccions generals.

S'ha de concretar un nou Sumar o un Front d'Esquerres amb voluntat de permanència i que inclogui tant les esquerres estatals com IU o Sumar, Equo, etc., amb les esquerres autonòmiques com Chunta Aragonesista, Más Madrid, Compromís al País Valencià (Més Compromís+Iniciativa PV + Verds), ,  etc.

Aquest nou Front d'Esquerres o com es vulgui dir ha de tenir un plantejament de permanència i adaptar-se a les diferents eleccions.

Una possibilitat seria que en els processos estatals o europeus hauria de denominar-se amb el nom de l'organització conjunta i amb referència en cada comunitat a les organitzacions pròpies d'aquesta, siguin una o més.

Així mateix, en les eleccions autonòmiques o locals és possible que fos bo prioritzar els noms de les organitzacions existents en la comunitat, prevalent la més important i afegint-li el nom del Front d'Esquerres o quin sigui el referent estatal.

Això seria un bon inici per a consolidar una proposta política en l'àmbit estatal, especialment en clau electoral. Però encara més important és establir una estructura organitzativa tant en l'àmbit estatal com autonòmic on estiguin representades les diverses organitzacions i amb òrgans de representació que dirigeixin l'actuació política en cadascun dels àmbits.

L'objectiu principal és tenir un plantejament no sols electoral sinó de permanència en el temps. I això comporta organització, és a dir debat tant polític com organitzatiu en una clau de confiança i fraternitat. Només amb organització i debat polític amb esperit unitari serà possible donar resposta a les necessitats de les classes treballadores i populars.

I un subjecte polític d'aquest tipus ha d'implicar-se en el teixit social, confluint amb el moviment sindical i els moviments socials per a donar una resposta radical, és a dir que vagi a la rel, però alhora pragmàtica amb possibilitats d'èxit, de les necessitats de les classes treballadores i populars. Cal plantejar-se com va dir Lenin “Que Fer” i com van plantejar des de Gramsci a Berlinguer lluitar per la conquesta d'un nivell d'hegemonia ideològica i política dins de la societat que permeti avançar, encara que sigui parcialment en la millora de les condicions socials, laborals i polítiques.

Aquest ha de ser l'objectiu polític dels que es diuen d'esquerres, amb tots els seus matisos. I això hauria de redundar en benefici de la ciutadania i també de la necessària unitat de tots els subjectes polítics en general, siguin estatals, autonòmics o fins i tot independentistes. Unitat per a avançar cap a una societat més justa i igualitària en benefici de la societat i les classes treballadores i populars i per a fer front a les ofensives de les classes dominants i els seus epígons polítics de les dretes o ultradretes estatals o autonòmiques.

EUROPA: MÉS DEMOCRÀCIA PER A FRENAR A LA REACCIÓ

 

nuevatribuna/7 de abril de 2026

Estem assistint en els últims anys a un avanç que sembla imparable de les forces de les ultradretes nacionalistes en el conjunt dels països de la Unió Europa sense excepció com a complement de l'auge del “trumpisme” en el món.

La ultradreta tracta de presentar-se com la defensora dels valors tradicionals de la nació i dels seus ciutadans, i en aquest sentit com a la defensora de les classes populars nacionals enfront del perill d'una immigració que els vol arrabassar els seus drets i els seus llocs de treball. Aquest plantejament sentimental fent valer uns suposats valors “patris” enfront de l'allau d'una immigració amb valors, concepcions i raça diferents, intenta atreure a les classes populars tradicionals tot presentant-se la ultradreta com a defensora dels valors tradicionals i per tant defensors dels “veritables nacionals” enfront de la “invasió” dels diferents vinguts d'altres latituds.

En realitat, l'extrema dreta enganya aquestes classes populars menys afavorides que es creuen desfavorides enfront d'uns estrangers als quals es presenta com a responsables de la pèrdua dels seus drets i la seva capacitat adquisitiva, a més de competir a l'hora d'utilitzar els serveis socials com l'educació, la sanitat i fins i tot el dret a tenir un habitatge social.

El problema és que en la majoria dels casos les forces democràtiques i especialment l'esquerra es veu incapaç de combatre l'ideari de la ultradreta, així com la ruptura dels sectors que componen en l'actualitat la diversitat de les classes treballadores, enfrontant-los entre sí i especialment enfront dels treballadors immigrants, als quals la ultradreta presenta com a responsables de tots els seus problemes.

L'esquerra en lloc de plantejar els problemes comuns que afecten el conjunt de les classes populars sense distinció, en lloc de plantejar els interessos objectius i les necessitats conjuntes de les classes treballadores i populars es refugien en la defensa de diversos interessos parcials de part del seu electorat. És així com temes referents a situacions importants com les de gènere o la multiculturalitat, que afecten una part de la societat se superposen sobre el debat substancial de l'explotació laboral i social i cultural del conjunt de tots els que componen les classes treballadores. I en lloc d'agrupar els sectors explotats de la societat s'opta per agrupar parcial i diferencialment a sectors del conjunt de les classes oprimides.

Les dretes proposen una defensa “nacional” enfront dels emigrants, diferents racial i culturalment, mentre les esquerres es divideixen en la defensa d'aspectes parcials i moltes vegades culturals del conjunt de les classes treballadores, és a dir en “guerres culturals”.

No hi ha dubte que la modernització capitalista accelerada ha creat un malestar social enfront de les profundes transformacions socials. Especialment per la falta de reacció per part de l'esquerra especialment socialdemòcrata que ha liderat aquestes transformacions sense complementar-les amb polítiques socials integradores per a les capes populars. Això, al costat de la falta d'avanç en el desenvolupament d'una unificació de l'Europa política i social ha provocat un fracàs en el procés d'integració d'Europa i el naixement de forces euroescèptiques amb respostes i reaccions xenòfobes contra el projecte europeu i contra la necessària, per al desenvolupament econòmic, immigració.

L'error comès per Europa fent que el procés d'integració europeu hagi estat únicament econòmic sense compaginar-lo amb una integració social i laboral del conjunt de la UE ha fet perdre en molts sectors populars el suport popular a la causa europea. El pes únic de la integració econòmica sense acompanyar-la de competències i pressupostos, per a una integració de l'Europa social han portat al declivi de la legitimitat democràtica de la UE.

L'avanç cap a una Europa política i social seria el millor antídot enfront de les amenaces “trumpistes” i les demagògies de la ultradreta reaccionària que cada cop més conquesta a les dretes tradicionals en països com Itàlia o Espanya. Una EU amb poder polític i social, és a dir competències i pressupost, basat en el suport popular podria dur a terme la reacció necessària de suport al procés d'integració federal.

Però el principal problema ja no és només la falta d'una dreta europeista, sinó la pròpia falta d'una esquerra que defensi el caràcter federal de la UE que li permeti actuar amb major capacitat a nivell mundial en aquests moments de canvis profunds. Fins ara l'esquerra europea no ha defensat amb convicció la construcció d'una Unió que es plantegi objectius com són  intentar acabar amb l'evasió fiscal o la imposició d'una estricta regulació dels mercats financers. No hi ha una esquerra europeista que defensi la construcció d'una unió capaç de controlar  un capital que en l'actualitat campa a plaer.

La falta d'una esquerra potent als països de la UE que sàpiga atreure amb polítiques clares de defensa els interessos de les classes treballadores i populars en els àmbits estatals i europeus serà nefasta per al projecte europeu. Per a defensar una democràcia forta i segura en el conjunt europeu s’ha d'acabar amb el distanciament econòmic existent entre els membres de l'eurozona, sense avanços en els àmbits polítics, socials i laborals. Tot això ajudarà sens dubte al creixement i enfortiment de forces populistes d'extrema dreta, que avalades per el “trumpisme”, portaran a una erosió de la mateixa UE i de les democràcies nacionals. Sense avançar en un Federalisme polític, econòmic, social i de defensa a la UE, se sembren les bases per a un futur incert i s'obren possibilitats per a la seva descomposició.

BOMBARDEGEN IRAN MENTRE LIQUIDEN PALESTINA

 

Un genocida i un colpista assesí

nuevatribuna/14 de marzo de 2026

Trump i Netanyahu han iniciat una guerra amb l'Iran al marge del dret i les normes internacionals, utilitzant un cop més la seva força militar contra qualsevol que no segueixi les seves directrius. És evident que l'Iran no és un estat democràtic però cap llei permet que els seus agressors es converteixin en els seus jutges i determinin el seu futur.

I mentre els bombardejos, mancats de qualsevol suport legal internacional, maten i aterreixen la població iraniana, i també la libanesa, continua per part d'Israel, amb el ple suport dels EUA, l'ofensiva per a liquidar qualsevol futur de Palestina.

La treva “fake” de Trump a Gaza no ha significat cap canvi en el conflicte amb els palestins. Malgrat la treva, els israelians continuen el genocidi assassinant la població de Gaza amb més de 600 morts des de l'inici de la suposada treva i més de dos mil ferits en la Franja de Gaza en aquest període. I sense cap mena d'avanç en res semblant a una pau en la zona malgrat la nomenada “Junta de Pau” de Trump.

Al contrari, el Gabinet de Seguretat d'Israel ha aprovat una nova sèrie de normes per les quals pretén fer desaparèixer d'una vegada tota possibilitat futura d'un Estat Palestí. I aquesta vegada es tracta de la situació a Cisjordània.

Fins al moment Cisjordània estava dividida en tres zones, la A) sota control de l'Autoritat Palestina, la B) amb competències de l'Autoritat Palestina compartides amb Israel i la C) sota control de l'autoritat militar d'Israel i que representa el 60% de Cisjordània.

En el conjunt de Cisjordània, incloent-hi Jerusalem Est viuen uns tres milions quatre-cents mil palestins i prop de 700.000 colons israelians (fa pocs anys eren només 100.000) vulnerant  la llei internacional. La majoria dels colons viuen en la zona C) sota control militar israelià on encara resisteixen uns 300.000 palestins.

Fins a la data era bastant difícil la compra de terres per part dels israelians de manera legal, especialment en les zones A i B, on l'administració i els registres de propietat estaven sota la competència de les autoritats palestines de l'ANP.

El diumenge 8 de febrer de 2026, Bezalel Smotrich, ministre de Finances d'Israel, al costat del ministre de Defensa, va anunciar una sèrie de mesures que reforcen el control israelià sobre la Cisjordània ocupada amb la finalitat de modificar de manera radical la realitat jurídica del territori palestí.

Fonamentalment el Gabinet de Seguretat d'Israel va ampliar el control israelià sobre les zones A i B administrades per l'Autoritat Palestina. Les mesures anunciades suposen un nou cop als acords d'Oslo, acorda que Israel fa temps ignora. En paraules de Smotrich “Continuarem enterrant la idea d'un Estat palestí”. El que va aprovar el Gabinet de Seguretat és una sèrie de canvis “dràstics”, ampliant les prerrogatives de l'exèrcit israelià en tota Cisjordània i facilitant als colons jueus la compra de terres fins i tot en les zones on l'ANP té el control tant administratiu com de seguretat.

Fins al moment segons fonts palestines “l'apartheid israelià tenia un sistema burocràtic molt sofisticat i portava temps expropiar als palestins.” Aquests podien guanyar alguns anys enfront de les expulsions encadenant recursos davant la justícia israeliana, encara que finalment el resultat fos desfavorable. Però a partir d'ara els processos burocràtics i legislatius permetran a qualsevol colon instal·lar-se fàcilment a Cisjordània. El ministre d'Energia israeliana, Eli Cohen, va ser explícit en reconèixer que els passos adoptats equivalen a establir una “sobirania de facto” israeliana en tot el territori ocupat.

Del que es tracta és de colonitzar la major part de Cisjordània amb nous assentaments, expulsant els palestins, i fer inviable qualsevol projecte de futur Estat Palestí, al no posseir la propietat de la terra que estaria traspassada a mans israelianes.

L'ONU va informar al desembre d'un “notable augment” de projectes de construcció israelianes a Cisjordània, amb plans per a “prop de 47.390 habitatges avançats, aprovades o presentades” en 2025, enfront d'una mitjana de 12.800 a l'any entre 2017 i 2022, abans de l'arribada al poder de l'actual coalició.

El president palestí, Mahmud Abbas, ha sol·licitat la intervenció immediata dels Estats Units i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, denunciant la confiscació de terres palestines i “un intent evident d'Israel de legalitzar l'expansió dels assentaments”

En un comunicat conjunt, l'Aràbia Saudita, Jordània, Qatar, Pakistan, Indonèsia, Egipte, Turquia i fins i tot l'aliat àrab que sol ser més complaent amb Israel, la Unió dels Emirats Àrabs, han condemnat les mesures del gabinet anunciades el diumenge a la nit. La Unió Europea ha denunciat la decisió com “un altre pas en la direcció equivocada”. Però Israel està intensificant la seva colonització sense cap obstacle. I cal dir que la Unió Europea continua sent el principal soci comercial d'Israel.

És evident que l'actual situació, encara més amb la guerra contra l'Iran, és summament contrària cap als interessos palestins i la seva reivindicació, la d'un Estat Palestí independente. Malgrat tenir tota la raó històrica de la seva part, com la majoria dels països representats a l'ONU així li ho reconeixen, no té la força per a aconseguir el seu reconeixement i Israel cada dia més fa tot el possible perquè sigui inviable en la pràctica.

El fet més evident de la falta total de voluntat d'Israel és el manteniment a la presó de Marwan Barghouti, popularment conegut com el “Mandela palestí”. Barghouti és un dels pocs líders que gaudeix de respecte tant entre els islamistes de Hamas com entre els laics d'Al Fatah. Està a la presó complint cinc cadenes perpètues i 40 anys més de condemna per organitzar atemptats en els quals van morir cinc israelians durant la segona Intifada. No obstant això, l'empresonament no li ha impedit seguir actiu: durant les dues últimes dècades a la presó, s'ha dedicat a promoure la desobediència popular no violenta entre els seus compatriotes. Encara que el seu nom ha sonat en diverses ocasions dins dels diversos bescanvis de presos entre Israel i Hamas, a última hora sempre queda fora de les llistes i continua acumulant anys de presó. Perquè Israel és conscient que la falta d'un líder de prestigi i capacitat és una cosa que li falta a l'actual Autoritat Nacional Palestina.

I és evident que l'actual guerra contra l'Iran afavoreix encara més els interessos d'Israel, vinculats estretament al president Trump de qui són el seu millor peó i gendarme en la zona, i que amb l'afebliment de l'Iran es presenta davant els rics països petroliers com el millor defensor dels interessos mutus i dels del patró americà.

La història moltes vegades és injusta i no hi ha dubte que ho està sent amb els drets del poble palestí.

Davant això, de nou  hem d'estar orgullosos que el Govern del nostre país tant en el tema de Gaza i Palestina com en el de l'atac i la guerra amb l'Iran hagi adoptat una posició política basada en la defensa de la legalitat internacional i contra els genocidis i guerres il·legals. Posicions polítiques clares enfront de les vacil·lacions de la UE i de la majoria dels països europeus i clarament a l'avantguarda d'aquests.

Esperem que el “NO A LA GUERRA” del Govern progressista espanyol sobre la guerra contra l'Iran, igual que el reconeixement de l'estat Palestí siguin opcions de futur que també aconsegueixin ser prou valorades per la nostra ciutadania.