10 de jul. 2024

UN FANTASMA RECORRE EUROPA, I NO ÉS EL COMUNISME

 

Le Pen i Orban: la nova ultradreta

nuevatribuna/12 DE JULIO DE 2024

El títol parafraseja l'inici del Manifest Comunista de Marx i Engels. Realment en l'actualitat el fantasma que recorre Europa, tota ella, és el de la ultradreta. Des de l'Atlàntic als Urals els plantejaments il·liberals i antidemocràtics van avançant.

Ja no parlem de la situació a Rússia amb un govern autocràtic i despòtic que tracta d'emular la Rússia dels tsars. Tampoc és un exemple Ucraïna, el règim de la qual està molt lluny de ser una autèntica democràcia tenint en compte la seva restricció de llibertats polítiques i socials, tot això dissimulat per la guerra davant la invasió russa i l'ajuda occidental.

Passant a la Unió Europea cada vegada hi ha més governs en mans de la ultradreta com  són Itàlia i Hongria, i altres amb participació o suport de la ultradreta com Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Països Baixos, i Suècia amb el suport extern de la ultradreta. Cal recordar  que alguns d'aquests països van ser exemple en un passat no llunyà de governs progressistes.

I fins i tot és més greu analitzar, al marge d'Itàlia, la situació dels països més importants de l'oest europeu. És el cas d'Espanya on hi ha un govern progressista però que en aquesta segona legislatura té una majoria força precària i cinc de les seves comunitats autònomes estan co-governades per Vox, i amb una ultra dretanització del tradicional  PP.

Una altra situació amb cada vegada majors incògnites és la d'Alemanya, el motor de la UE, on l'extrema dreta de AfD pot constituir-se com a segona força política després de la dreta democratacristiana, i veurem si resisteix el cordó sanitari.
Finalment hem d'assenyalar la situació de dos grans països com Gran Bretanya i França, on recentment s'han realitzat eleccions parlamentàries. Si analitzem els resultats, més enllà dels titulars de la premsa veurem com l'extrema dreta ha tingut importants avanços a nivell electoral.

En el cas britànic s'ha aconseguit  un govern laborista però si analitzem els resultats electorals del 2017 amb els del 2024 observem algunes paradoxes interessants derivades del seu especial sistema electoral majoritari.

En les eleccions del 2017 els Conservadors van aconseguir la majoria amb 13.667.213 vots, un 42,4% el que va comportar 318 escons. Els Laboristes del “radical” Corbyn van obtenir 12.874.985 vots amb un 40% i 262 escons.

En les últimes eleccions recentment celebrades els Laboristes del “moderat” Starmer van aconseguir 9.698.409 vots, un 33,7% i 412 escons. Els Conservadors van obtenir 6.824.809 vots, un 23,7% i només 121 escons. La novetat és l'aparició del partit Reformar RU del dretà Nigel Farage ( el promotor del Brexit) que va aconseguir 4.114.287 vots, només 5 diputats però amb un 14,3% dels vots.

Resumint la “gran victòria laborista” ve determinada pel sistema d'elecció majoritari i que comporta paradoxes com que Starmer amb molts menys vots que els que va obtenir Corbyn obtingui una gran majoria absoluta. I que la divisió de les dretes i la seva dretanització fa que perdin de manera rotunda malgrat obtenir 10.939.096 vots amb un 38% dels vots. Tot això ens porta al fet que la majoria socialista s'aconsegueix enfront d'una dretanització social que obté en conjunt 1.240.897 vots més que els laboristes.

També resulta d'interès analitzar les recents Eleccions parlamentàries a França. Les eleccions franceses es presenten com un fracàs de la ultradreta que queda en tercer lloc enfront del NFP i els macronistas que obtenen el primer i el segon lloc en diputats. Però la situació no és la mateixa si analitzem els vots, especialment en la primera volta abans dels desistiments en la segona volta.

En la primera volta el Nou Front Popular va obtenir 9.042.485 vots, un 28,14%. El partit de Macron va obtenir 6.820.446 vot, el 21,27%. Mentre que la ultradreta de Marine Le Pen va obtenir 10.647.914 vots, un 31,15% del total, és a dir el partit més votat en vot popular.

Cal destacar que en les Eleccions del 2022, Marine Le Pen va obtenir 4.248.616 vots, això és un 18,68% del total de votants. No hi ha dubte que la comparació amb les eleccions de fa dos anys és clara. La ultradreta creix un 12,47% de vots, que són en números globals 6.399.198 vots més. El que comporta un creixement espectacular i obre un futur bastant negre respecte a l'evolució de la política francesa.

Tot això ens porta a plantejar que Europa, i especialment la UE té davant seu una realitat política difícil que comporta que les polítiques han de canviar si no es vol que en un futur pròxim la mateixa UE pugui  explotar davant el creixement de les ultradretes ultranacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques i davant el rebuig a la UE d'àmplies capes de la població que la fan responsable de la seva situació.

No hi ha dubte que el conjunt de les forces democràtiques, no sols les d'esquerra, haurien de reflexionar sobre la necessitat de modificar les causes d'aquesta desafecció cap els partits tradicionals.

La UE ha de plantejar-se la urgència d'un canvi profund de les seves polítiques que comportin un acostament cap a les necessitats de la majoria ciutadana i no només centrar-se en la macroeconomia. El camí sols pot anar en una direcció, davant els reptes de futur cal explicar clarament que els nacionalismes estatals existents no poden fer front als reptes de futur, com la globalització, la mundialització de l'economia, la digitalització, etc. Però alhora  això només no és suficient. És necessari un reforçament de la UE, i un reforçament del servei a la ciutadania europea. La ciutadania europea dóna símptomes de por davant el futur i això porta a una part a refugiar-se en propostes ultraconservadores irrealitzables. El que es precisa és avançar en la Unió, en la via de la federalització de les seves polítiques, i en l'avanç d'una Europa fiscal i social que doni cobertura a les necessitats de la seva població. Federalització de la UE, creació d'una Europa Social en subsidis, salaris mínims, en condicions de treball, etc. Una Europa fiscal, amb un major pressupost que superi el ridícul 1% actual sobre la riquesa del conjunt de les economies. Major participació democràtica, amb un govern i un parlament que governin la UE, i si cal amb una segona cambra federal destinada a la representació dels estats membres (de manera similar a l'actual Bundesrat de l'Alemanya Federal).

Posar  la ciutadania en el centre i reforçar la democratització i federalització de la UE és imprescindible si es vol evitar la seva deterioració i fracàs que seria sens dubte el de tota la seva ciutadania. O avançar o fracassar aquest és el dilema de la UE. Més que pensar en ampliacions s’ha de consolidar  l'actual Unió. Més estrènyer i consolidar abans que abastar més. I per cert la defensa de la pau ha de ser un factor bàsic de la política europea, tornant als principis dels “pares fundadors” que van crear l'embrió de la Unió per a bandejar el fantasma de més guerres europees.



21 de juny 2024

COMUNS: FINS AQUI S’HA ARRIBAT

 

Asens i Colau


nuevatribuna/ 23 de junio 2024

Tot fa pensar que l’etapa del “Comuns” a la vida política de Catalunya arriba al seu final. Desprès de la seva aparició fulgurant l’any 2015 com a “Barcelona en Comú” en les eleccions municipals de Barcelona aconseguint situar-se com a principal força amb 176.337 vots i un 25,21%. Mentre  a la resta de Catalunya majoritàriament es va presentar la marca de ICV-EUiA i també va aconseguir un nombre important de vots 190.274 i 347 regidors. En conjunt en el total de Catalunya van ser 366.611 vots, un 11,78% del vots de Catalunya.

Aquest fenomen es va repetir al 2019, on ja es presentaren totes les candidatures com a ”Comuns-Podem” però amb un cert descens de vots i regidors. A Barcelona s’aconseguí ser la segona força tot just darrera de Junts amb 156.493 vots i un percentatge del 20,82%, i amb el suport dels PSC es renovà l’alcaldia de Barcelona. A la resta de Catalunya els resultats global també es reduïren una mica obtenint 171.767 vots. En total a Catalunya s’aconseguiren 258 regidors, un centenar menys que l’any 2015,  amb 328.260 vots es a dir un 9,39%.

Finalment al 2023 els Comuns, ja sense Podem, s’obtenen a la ciutat de Barcelona 131.594 vots, un 19,77% de l’electorat de la ciutat i aconsegueix ser la tercera candidatura. Al conjunt  de Catalunya les candidatures obtenen un total de 244 regidors, 266.061 vots i un 8,85% del total de votants. Es a dir del 2015 al 2023, es perden a Barcelona ciutat uns cent mil vots, prop d’un 3% del total de votants. A la resta de Catalunya els vots també es redueixen obtenint 134.467.

Per fer una comparativa amb la darrera vegada que es va presentar arreu de Catalunya ICV-EUiA els seus resultats van ser de 241.919 vots (62.979 a Barcelona ciutat i 178.940 a la resta de Catalunya) i un total de 398 regidors/res.

Es pot dir amb una certa aproximació a la realitat que els “Comuns” han estat pel que fa al àmbit municipal un fenomen especialment propi de Barcelona ciutat i que la seva repercussió fora de la capital ha tingut una influencia reduïda i ara clarament de baixada generalitzada, i quedant fora de Barcelona en una situació pitjor a la existent abans de l’aparició del fenomen Colau.

Un altre fet rellevant és la comparació entre els resultats dels Comuns en les Eleccions al Congrés dels Diputats amb resultats excel·lents i el mediocres en les Eleccions al Parlament de Catalunya. Això es pot explicar pel fet de la influencia de la marca electoral estatal, és a dir  la importància del fenomen de Podemos.

A l’any 2015 en les Eleccions al Parlament de Catalunya els “Comuns” no es presenten, sí ho fa una Coalició de ICV-EUiA i Podem amb el nom de ”Catalunya Sí que es Pot” que aconsegueix 356.018 vots i 11 diputats, un 8,9%.

El mateix any en les eleccions al Congrés se confirma la candidatura de “En Comú Podem” amb Comuns, Podem i ICV-EuiA, on aconsegueix un resultat espectacular al ser la força mes votada amb 12 escons i 927.940 vots, un 24,74%.

En les següents eleccions al Parlament de Catalunya al 2017  “En comú-Podem” té una pèrdua important de vots i diputats al obtenir 326.360 vots, un 7,46% dels vots i 8 diputats. En les següents al 2021 continua la seva regressió i obté només 195.345 vots el 6,87% i 8 diputats.

Tots el resultats  al Parlament de Catalunya mai han pogut superar els resultats aconseguits per ICV-EUiA al 2012 amb 358.857 vots, un 9,9% i 13 diputats.

Al contrari els resultats en les eleccions al Congrés continuen sent bons, malgrat sempre en declivi.  Així a l’Abril del 2019 reben 614.738 vots i passen de primera a tercera força electoral a Catalunya i 7 escons, cinc menys que al 2016. En les següents eleccions el mateix 2019 al novembre baixen a 546.733 vots i mantenen els 7 diputats.

Desprès de la ruptura amb Podemos, els resultats dels “Comuns” dins de la sigles de Sumar continuen en la seva caiguda en totes les eleccions, especialment en les del Parlament de Catalunya i el Parlament Europeu. Així en les generals del 2023 al Congrés manté els 7 diputats amb 493.548 vots, un 14,03% i es situa com a segona força a Catalunya. Malgrat això a les eleccions al Parlament de Catalunya només aconsegueix 6 escons i baixa a 181.795 vots el 5,82 %. Per últim en les Eleccions al Parlament Europeu només aconsegueix el 4,30% dels vots, 102.831, i és sobrepassada fins i tot per Podemos, és la única comunitat on aquest fet s’ha produït. Cal destacar entre altres coses que quan els caps de llista són els que els electors desitgen, com va ser el cas de les darreres eleccions al Congrés, els resultats són bons tant a Barcelona com a Girona o Tarragona, i quan hi ha candidats imposats com ha estat el cas de Girona i Tarragona a les eleccions al Parlament o el candidat de les Europees  hi ha una davallada important de vots

Desprès d’aquesta exposició de dades ja podem fer una certa anàlisi d’un fenomen molt particularitzat que té en la que ha estat alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i un cercle de persones agrupades al seu voltant provinents de l’Observatori DESC, la base on es forma al voltant del moviment dels indignats i del sorgiment de Podemos, la idea de crear un subjecte polític dirigit a conquerir el poder en l’Ajuntament de Barcelona.

Ada Colau és la figura central però també hi han d’altres, com per exemple  Joan Subirats, potser el líder teòric del grup, o Jaume Asens i Gerardo Pisarelo  i sens dubte Adrià Alemany peça fonamental per a garantir el predomini del plantejament del grup dirigent sobre el conjunt del subjecte polític, primer Barcelona en Comú i posteriorment Catalunya en Comú.

Podríem dir que Barcelona en Comú és la base del subjecte  polític i Catalunya en Comú un element subsidiari complementari.

Barcelona en Comú apareix com un moviment espontani al voltant de l’Ada Colau i el moviment contra els desnonaments, i a l’escalfor del moviment del 15-M i els indignats, dels que Colau aconsegueix aparèixer com a figura capdavantera d’un moviment de canvi a Barcelona.

Posteriorment i de forma subalterna s’incorpora la gent de ICV i de EUiA, partits que s’han vist superats, o així ho veien els seus dirigents, per dues onades, la dels indignats i la dels independentistes, i que es resignen a jugar un paper complementari i que Colau i els comuns sempre han considerat com de segona fila subalterna, pel seu pecat de ser partits polítics de l’esquerra tradicional, malgrat la seva trajectòria de partits de “lluita i govern”.

La realitat és que als Comuns els hi manca una concepció política estructurada, apliquen un "adanisme" de ser els defensors del radicalisme polític com si res hagués existit prèviament. No tenen ni un ideari estructurat ni uns objectius estratègics ni tàctics fora de conquerir el poder municipal. No tenen cap estratègia organitzativa que no sigui la de l’activisme. Ni tenen cap plantejament extensiu com a organització i ni es plantegen impulsar l’organització al conjunt de l’àmbit de Catalunya. Es tracta simplement d’aprofitar el moment i aparèixer com un subjecte regenerador davant una política tradicional caduca. Són els Ajuntaments pel Canvi que es potencien al llarg de la geografia espanyola i que en poc temps aconsegueixen uns resultats importants, que malauradament en la majoria del casos no duran més d’una legislatura municipal.

A nivell general Barcelona en Comú, després Catalunya en Comú conflueixen amb Podemos en l’àmbit estatal aconseguint resultats molt importants que sembla que puguin comportar un trasbals polític però que en poc més d’una legislatura comencen a perdre posicions degut al que hem plantejat anteriorment: manca d’objectius estratègics clars i realistes, falta d’organització i de militància activa, manca de debat, i l’existència d’un poder personalista dels dirigents incapaços d’obrir-se a un debat polític amb unes bases inexistents i continuades ruptures per enfrontaments personalistes. De vegades els seguidors d’aquesta denominada “nova política” semblen més “fans” d’uns dirigents que seguidors d’una opció política que es diu progressista i renovadora de les polítiques tradicionals.

Com podem veure per les dades, les “purgues” dels dissidents, les ruptures, la decepció poc a poc van afectant la nova política fins arribar a la situació actual.

Els “Comuns” no són aliens a aquest desgast. El resultat de les generals amb SUMAR va ser un “miratge” a Catalunya.  Però els resultats de les darreres eleccions autonòmiques i europees fan palès aquest desgast. En l’últim cas amb l’error d’escollir un candidat poc apropiat, amb una campanya desencertada, parlant de tot menys del que es tractava, sense saber situar-se com a candidat a unes europees, parlant de problemes casolans i “picant l’ullet” als adversaris de Podem, i així arribant a un resultats que han  estat deplorables. Això sí, sense la més mínima autocrítica.

Es evident que el camí recorregut fins ara pels Comuns ha arribat a un final. I no s’arregla amb un canvi de cares. El que cal és un canvi seriós en tots els terrenys.

Cal un canvi polític que defineixi que es vol ser. Si un partit d’esquerres que es vincula als moviments sindicals i socials, si es defineixen clarament com a Federalistes i Europeistes, si la política és la pròpia d’una organització basada en el fil roig de la lluita social i sindical, un fil verd en defensa d’una transició ecològica justa en defensa del planeta, i en un fil lila del feminisme racional. I en el pla organitzatiu una organització que cerqui la implantació organitzativa en tot l’àmbit de  Catalunya, amb militància organitzada, que pagui quota i que debateixi la política a dur a terme. En definitiva un canvi cap a una organització seriosa que tracti de fer política amb objectius clars i realistes amb la intenció d’aconseguir-los. Una organització d’àmbit català però amb voluntat de federar-se a nivell de l’Estat amb altres que vulguin els mateixos objectius.

Això, o continuar en un camí de degradació que no porti enlloc.




22 de maig 2024

Cal alçar la bandera d’Europa

Quin futur volem per la UE


nuevatribuna/24 DE MAYO DE 2024,

 Publicat a:  Revista Treball/ 22 de maig de 2024                                       

El pròxim 9 de juny tenim eleccions al Parlament Europeu i en teoria triarem els nostres parlamentaris per a decidir cap a on ha de dirigir-se la Unió Europea. No obstant això, en aquestes eleccions difícilment afrontarem debats de fons en els quals es plantegin quines són les diverses opcions sobre el que ha de ser el futur de la Unió Europea. Possiblement, i no sols a Espanya, els debats se centraran més en la confrontació dels diversos partits en clau estatal.  Sobretot en qüestions nacionals i no en el futur de la Unió.

A Espanya tindrem de nou la competició entre PSOE i PP per a veure qui obté una major representació electoral. El mateix succeirà en la resta de països de la UE. Després es veurà com tot això es concreta en correlacions entre les diverses opcions en l’àmbit europeu per capitalitzar més poder a la UE, però sense que en cap cas es pugui valorar què proposa cadascú sobre el futur europeu. I això per una senzilla raó: els diversos grups polítics a Europa ni tan sols tenen una homogeneïtat interna ni una concepció comuna de què ha de ser la UE i quin paper ha de jugar en l’àmbit internacional.

Tot això provoca que la UE tingui un paper cada cop més subordinat al de les altres potències internacionals avui predominants, com la Xina o els EUA. I, alhora, no té opinió pròpia sobre com ha d’actuar davant l’actual globalització de les finances, la tecnologia, la digitalització i la comunicació que estan portant a una mundialització de l’economia i del capital i que són impossibles de controlar des de l’àmbit dels estats nacionals. Només podrien ser mínimament controlats en tots els seus aspectes des d’un nivell europeu.

Un altre aspecte fonamental és la necessària transició ecològica justa, una qüestió global però sobre la qual la UE, per la seva feblesa interna, no té cap funció decisiva en el pla internacional. Avui dia, la UE s’ha subordinat cada vegada més a ser un apèndix polític, econòmic, militar, tecnològic, etc., de “l’amic americà”. Ni tan sols ha estat capaç de fer els deures prioritaris per a enfortir la Unió fent passes concretes cap als seus dos principals dèficits: l’homogeneïtzació i la integració dels seus àmbits fiscals i socials mitjançant una única política europea, qüestió imprescindible per aconseguir una major vinculació de la UE amb la seva ciutadania i la seva pròpia configuració com a actor internacional.

Al llarg de la seva història, la Unió Europea s’ha anat ampliant i, alhora, ha incorporat durant el seu procés de construcció diversos àmbits en les seves competències: un mercat comú, una moneda comuna, la justícia, les polítiques de seguretat i defensa o les polítiques agràries i comercials comuns. No obstant això, ha deixat fora les polítiques fiscals i les polítiques socials, cosa que, en moments de crisi com els que ha sofert l’Europa actual, ha provocat desafeccions de sectors de la societat. Desafeccions socials que són el camp de cultiu de les ultradretes nacionalistes antieuropees.

D’altra banda, des de l’esquerra europea s’ha estat incapaç d’impulsar l’Europa Social, cosa esperable per part de la dreta que només està interessada en l’Europa econòmica sense aranzels ni duanes. Això provoca que, en moments de crisi, hi hagi sectors de la població que se sentin atrets pels cants de sirena de propostes polítiques reaccionàries que davant les inseguretats del futur plantegen com a falsa panacea el retorn impossible a un estat nacional que els pugui protegir de les inclemències de la globalització. I això sense tenir en compte que, per molta demagògia que difonguin, l’estat nacional és encara més incapaç de fer front en solitari als actuals reptes de la mundialització.

Cal assumir l’evidència de que les esquerres europees, i fins i tot els moviments sindicals europeus, han estat incapaços de plantejar propostes de federalització europea amb fiscalitat i condicions laborals i socials unificades com sí s’ha efectuat en altres temes. Això és degut a l’imperi de la miop visió nacional de cada partit o sindicat enfront de la manca d’estructuració i organització real a escala europea. Mentrestant, les dretes europees, cada cop més llunyanes del seu passat democratacristià fundacional, estan absolutament poc inclinades a tot el que signifiqui unió fiscal o Europa social.

Exemple a destacar com a vergonya de totes les esquerres europees és la solitud en què van deixar Grècia i el seu govern d’esquerres en el període de la crisi financera. O la poca solidaritat, en la mateixa època, del conjunt de la UE davant les dificultats del deute sobirà dels anomenats PIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya).

La realitat és que la UE ha continuat les seves ampliacions, però ha perdut alhora cohesió i coherència interna. Des dels temps de Jacques Delors s’ha perdut la idea de fer un avanç real en la integració política i social interna de la UE. I en el moment actual, i enfront de la crisi d’Ucraïna, s’ha subordinat política i militarment al dictat de l’OTAN, és a dir dels EUA. Alhora hem vist la inacció i passivitat de la UE com a actor global i suposat bressol de la democràcia enfront del genocidi de Gaza i la impossibilitat d’una posició única dels diversos estats enfront d’aquesta situació condemnable i aberrant.

Ara, en la campanya de les eleccions europees, es parlarà poc de política europea més enllà de plantejar-se els efectes de la previsible pujada de l’extrema dreta i els ultranacionalistes, que aquestes sí que saben el que volen: menys Europa i més estats nacionals. El perill de posicions nacionalistes i antieuropees és justament la raó per la qual els pares fundadors van crear l’embrió de la Unió.

Malgrat això, un dels partits que en el seu passat va donar suport a la creació de l’incipient projecte europeu, el partit successor de la democràcia cristiana europea, s’ha obert a establir aliances, com ja ha fet en diversos països, amb els ultradretans antieuropeus. I això s’acompanya del declivi i la falta de renovació d’idees sobre el futur d’Europa de la socialdemocràcia i de les molt diverses esquerres.

Les esquerres haurien de ser radicalment proeuropees i favorables a l’enfortiment de la Unió, especialment en els àmbits deficitaris de la fiscalitat i el de l’Europa social. L’única manera de frenar la mundialització del capital és crear espais polítics amplis que puguin exigir i establir normes que els regulin i tractin de controlar-los. Cal abandonar vells esquemes que s’han d’abolir per ser referents reaccionaris com la crítica a una suposada Europa del capital.

Al capitalisme de la globalització només se li podrà fer front des d’una Europa unida, enfortida i social. I qüestions com la urgència d’una transició ecològica justa, o la defensa dels interessos de les majories socials, només es podran dur a terme des d’una Europa més cohesionada i federal. El federalisme europeu, la construcció d’una Europa forta, cohesionada i federal ha de ser la idea bàsica de les forces d’esquerra i democràtiques. Sense avançar en aquesta direcció, la UE serà cada vegada més un galliner de petites nacions irrellevant en l’àmbit mundial. I la ciutadania europea en pagarà les conseqüències.

Lamentablement, les qüestions nacionals seran virals en la campanya de les eleccions europees. I tot això quan en aquestes eleccions, i enfront dels nacionalismes retrògrads i incapaços de fer front als reptes del futur, seria imprescindible defensar davant la ciutadania de les diverses nacions de la UE la necessitat d’alçar la bandera d’una Europa federal integrada i cohesionada econòmica, fiscal i socialment. Aquest seria el millor sistema per tal d’aconseguir un futur sòlid per a la UE i per al benestar de tota la seva ciutadania




2 de maig 2024

ELECCIONS A CATALUNYA: PER UN PUNT I APART

Illa, Aragones i Albiach

 

nuevatribuna/5 DE MAYO DE 2024, 

Cal esperar que les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya  signifiquin un punt i apart respecte  a l'última “dècada perduda” de la Catalunya del “procés”. Ja és hora que Catalunya torni a la realitat i s'aparti dels infaustos anys de l'independentisme que han sumit  Catalunya en la decadència econòmica, social i política.

Aquestes eleccions es presenten com la possibilitat d'un canvi de pàgina que permeti afrontar les necessitats i les urgències que la societat catalana precisa.

Les dades econòmiques i socials determinen de manera clara el temps perdut a Catalunya i la urgència d’afrontar el futur des d'un nou tipus de govern i de polítiques. Catalunya ha perdut el seu paper capdavanter del progrés a Espanya com ho va significar durant el segle XX. Des dels anys del Govern Tripartit la política catalana dirigida per un independentisme anacrònic a la recerca de “l'estat que mai va existir” va abandonar el govern de les necessitats reals i quotidianes de la població. La situació dels serveis socials de Catalunya ha retrocedit dècades amb dèficits en sanitat o en educació molt greus. La situació econòmica ha patit una important sortida d'empreses del territori. D'altra banda Catalunya s'ha marginat de les noves necessitats entre elles la imprescindible transició energètica sostenible, situant-se com a l'última comunitat en energies renovables (avui dia Catalunya es proveeix bàsicament d'energia nuclear), per no parlar de la falta de previsió davant problemes com el de la sequera. És propi d'un Govern autonòmic delegar als ajuntaments les normes per a afrontar la sequera?

Catalunya precisa un canvi radical, abandonar la política virtual d'un independentisme històricament superat per l'actual realitat mundial.

Catalunya necessita un nou impuls, un govern que aposti per fer front a les necessitats de tota mena de la societat catalana i que permeti superar la situació de retard derivada de la inacció i ineficiència dels governs procesistas.

Catalunya ha d'optar ja per un govern aferrat a la societat i les seves necessitats i amb l'objectiu de transformar-la i adaptar-la als reptes del futur. Un nou govern i una nova forma de govern que sigui transversal i que afronti el canvi des de la realitat social.

El canvi no pot sorgir d'un govern de forces independentistes que a més s'han dedicat a competir permanentment per l'hegemonia de l'espai. El canvi en aquest moment només té l'alternativa a la vista de les opcions que es presenten a les eleccions del 12 de maig d'un govern plural i amb polítiques de progrés que es dediquin a afrontar les necessitats reals de la societat catalana. Un govern plural que permeti suturar les ferides d'una societat profundament dividida i afectada per les polítiques divisòries provocades per tots els efectes del “procés”.

Un govern plural que trenqui les divisions de blocs identitaris i això només serà possible a partir d'un govern de progrés que reculli les millors experiències del “tripartit”. Per a això es precisarà de capacitat política, voluntat d'enteniment i generositat per totes les parts.

En aquest moment i a la vista de les previsions que ens presenten les enquestes pre-electorals l'únic govern amb possibilitats seria un govern tripartit de PSC, ERC i Comuns(Sumar). I és la millor fórmula perquè ningú pot oblidar el paper de cola que va jugar en l'anterior tripartit el soci més petit ICV que amb Joan Saura al capdavant va ajudar a superar les discrepàncies que en determinats moments van sorgir en el Govern Tripartit. La suma de tres partits situats a l'esquerra que ja conflueixen en les polítiques del govern de l'Estat, totes elles vinculades històricament al catalanisme polític i que amb més o menys accent social és avui dia l'única alternativa. L'altra possibilitat, si obtenen els escons suficients seria un nou govern fracassat per endavant, de coalició inestable independentista entre la dreta i el centre esquerra independentista que significaria un nou govern de JUNTS i ERC, que no faria més que continuar amb una política virtual, aliena a la realitat social, que conduiria a incrementar el fracàs i el retard econòmic i social de Catalunya.

Si els votants progressistes de Catalunya aconseguissin una majoria suficient d'aquestes tres formacions de progrés, la societat catalana no sols faria un pas endavant a superar l'etapa política de l'última dècada, sinó que permetria obrir un futur nou amb perspectives de millora quant a convivència i benestar social. Allunyant de la política el fantasma retrògrad liderat per Puigdemont, i alhora deixant en els límits de la política catalana  la dreta i la ultradreta del nacionalisme espanyolista no hi ha dubte que s'obriria un nou camí a Catalunya.

Alhora el Govern de coalició progressista d'Espanya es veuria reforçat a Catalunya. És evident que el PSC seria el principal soci, però ERC permetria un trànsit democràtic dels independentistes més realistes i menys il·luminats, i alhora els Comuns (Sumar) compensarien en bona manera les pulsions “sociovergents” d'alguns sectors importants del PSC inclinats a la deriva “desarrollista” còmplice amb la patronal de Foment.

Un Govern d'aquest tipus a Catalunya reforçaria al conjunt de l'esquerra de progrés en el conjunt de l'Estat, però alhora podria ser un vector que ajudés a aconseguir un procés de reforma en el conjunt de l'estat cap a unes normes més favorables a la consecució de camins federalistes més solidaris en el conjunt de l'estat. El que comportaria un estat més comprensiu i favorable cap a les particularitats i necessitats de les diverses nacions i regions que componen el conjunt de l'estat espanyol. Un estat que serà més sòlid quant millor sigui el just acomodament de les seves diverses parts a partir d'una visió d'igualtat però amb ple reconeixement de les seves diferents particularitats.



21 d’abr. 2024

LA HIPÒCRITA POLÍTICA D'OCCIDENT A ORIENT MITJÀ

 



nuevatribuna/24 DE ABRIL DE 2024

No podem deixar de qualificar la política de l'anomenat “occident” de “doble moral” quan es tracta de problemes polítics en el pròxim orient.

Els anomenats països occidentals, la suposada salvaguarda dels valors democràtics, mantenen  una actitud en general hipòcrita pel que fa a la  situació que esquitxa el conflicte de Palestina.

Hem vist com tots aquests països han denunciat i amb raó l'atac d'Hamàs contra civils israelians i l'han qualificat com a acte terrorista. No obstant això gairebé tots han acceptat les exagerades matances, el genocidi que està significant les morts o més ben dit els assassinat de desenes de milers de civils a Gaza, o els continuats atacs de colons i forces militars israelianes sobre la població palestina a Cisjordània. Els mateixos que denuncien l'agressió de Rússia a Ucraïna callen davant les salvatjades de l'Estat d'Israel sobre la població palestina.

Els EUA i els seus aliats, especialment el Regne Unit i bona part dels països de la UE, així com el Japó o Austràlia guarden silenci davant les quotidianes matances de població civil palestina. I els seus mitjans parlen de guerra quan no és tal sinó l'agressió d'un exèrcit sobre una població civil.

De la mateixa manera EUA i altres països continuen subministrant armament amb el qual es bombardeja la població civil palestina, alhora que bloquegen a l'ONU tota resolució de condemna a aquesta actuació criminal i genocida.

Així mateix tots aquests països clamen al cel condemnant l’avisat atac de l'Iran sobre Israel, que no va causar la mort de cap mort israelià. S'obliden però del previ atac d'Israel a la seu diplomàtica de l'Iran a Síria amb més d'una quinzena de morts. Així com els continuats atacs de represàlia d'Israel contra Líban, Síria o l'Iraq.

Això sí la resposta israeliana sobre l'Iran s'ha vist com una cosa normal i acceptable. I s'accepta com a inevitable l'atac a Rafha malgrat els centenars de milers de civils que allí estan refugiats. Mentre amb llàgrimes de cocodril lamenten la falta d'ajuda humanitària que Israel nega a una població sense aliments, sense aigua i sense medicines. I veiem amb sorpresa com Occident reacciona iradament davant l'assassinat de set cooperants d'una ONG d'un conegut cuiner occidental mentre calla davant la mort dels centenars de cooperants palestins de la UNRWA així com de periodistes que informen de la infame invasió sionista.

Després d'això com pretén presentar-se occident com a defensor de la llibertat en el món? Quan dona suport sense fissures  a l'actuació d'un estat que practica l’apartheid i el genocidi de manera sistemàtica. Quan  EUA veta totes les resolucions de condemna del Consell de Seguretat de l'ONU, o quan Israel incompleix totes les resolucions de l'ONU contra les seves actuacions il·legals des de la seva creació i insulta  aquesta organització a la qual deu la seva pròpia existència com a Estat.

No val la doble vara de mesurar. A molts ciutadans no ens agrada el terrorisme d'Hamàs que perjudica la causa palestina. A molts no ens agrada el règim despòtic de l'Iran. Però això no és obstacle per a reconèixer que els palestins estan sent massacrats i que Israel va iniciar la confrontació directa amb l'Iran amb l'atac a la seva legació diplomàtica a Síria.

De la mateixa forma a Occident s'oculta deliberadament que qui va liderar l'ofensiva terrestre contra Estat Islàmic a l'Iraq i Síria i el va derrotar van ser bàsicament les forces iranianes liderades pel General Soleimani posteriorment assassinat pels EUA amb els que va col·laborar en la guerra contra el DAESH.

Els mitjans de comunicació occidentals, excepte comptades i honroses excepcions compleixen  les línies marcades per la política dels seus governs en aquests temes, i continuen presentant  l'Estat d'Israel com a un estat democràtic perquè fa eleccions, sense tenir en compte la discriminació que sofreix la població àrab-israeliana i sense valorar la seva actuació en els territoris ocupats palestins.

L'actuació dels Estats Units i bona part dels països occidentals en el tema d'Orient Pròxim és similar a l'adoptada en el seu moment amb la Sud-àfrica racista durant dècades. El fet que fora un estat anticomunista era suficient per a ser acceptat en el món occidental, malgrat l’apartheid. Van tardar molt de temps a condemnar-lo, quan pràcticament ja estava en definitiva decadència. Ni les mobilitzacions ciutadanes en països com Gran Bretanya o els Estats Units van canviar la política d'aquests països que consideraven l’ANC i  Nelson Mandela com a perillosos comunistes.

El mínim que es pot exigir als governs occidentals és que si són realment defensors dels seus ideals democràtics els defensin davant tots els governs i no siguin consentidors d'actuacions com les d'Israel ara o la de Sud-àfrica o l'Espanya franquista en el seu moment. Si es defensen els valors democràtics es defensen en tot moment no sols contra els que no els hi agraden.

Els països occidentals, encapçalats pels EUA, i els seus poderosos mitjans de comunicació difícilment poden ser exemples de convicció democràtica. Encara queda molt a millorar en les nostres democràcies realment existents.




14 d’abr. 2024

A SUMAR LI TOCA AFRONTAR LA SEVA REALITAT EN ELS PRÒXIMS MESOS

 


nuevatribuna/17 DE ABRIL DE 2024

El projecte polític de SUMAR i de la seva líder Yolanda Díaz confrontarà amb la seva realitat en els pròxims mesos. Els successius processos electorals i els seus resultats repercutiran directament en el seu futur polític.

Una vegada amortitzat i pràcticament en declivi el projecte de Podemos, la proposta inicial de Yolanda Díaz va crear una certa il·lusió en el sector situat a l'esquerra del PSOE. Ningú podia negar el rellevant paper polític de Yolanda Díaz en el primer govern de coalició progressista per les seves consecucions i les seves formes allunyades de les radicalitats i consignes virtuals protagonitzades per Podemos.

Yolanda Díaz va plantejar una aliança del conjunt de les diverses forces d'esquerres per tal d’aglutinar tot aquest espai polític. D'entrada ja va sorgir una contradicció pendent d'esmenar: es tractava de crear un nou tipus de formació política que unifiqués totes aquestes formacions o es tractava d'un front de partits? Finalment el projecte va voler aglutinar les dues coses: crear Sumar com a partit i com a coalició de tots ells. La qual cosa ja comportava una certa confusió amb possibles contradiccions internes.

A continuació el projecte no es va concretar en la creació de les bases d'una organització amb afiliació i militància activa sinó en un projecte dissenyat des de la cúspide i on la participació individual es reduïa a un sistema de debats telemàtics individualitzats respecte a uns documents que es presentaven des de la direcció provisional cooptada.

Fruit de tot això va ser un resultat no especialment reeixit amb poc més de 6.000 participants. Això contrasta i es contradiu amb l'apel·lació del portaveu de Sumar, Ernest Urtasun, que en el seu discurs de conclusió del procés va parlar d'una qüestió que no es va aplicar en la pràctica realitzada “que les idees no viuen sense organització”. I precisament la falta d'organització, tal com ja va succeir amb Podemos, ha llastrat la creació de Sumar

S’ha de tenir clar que Sumar no és un Podemos “bis” i que els seus plantejaments són diferents. No es tracta de plantejaments i consignes radicalitzades i idíl·liques tan suggeridores com irrealitzables similars a les formulades per la formació morada, que pretenia ser la “puresa de l'esquerra”. Al contrari els plantejaments de Sumar estan molt més arrelats en les necessitats de la gent i tenen la voluntat d'aconseguir objectius necessaris i possibles d'assolir.

El problema de Sumar però, és la dificultat d'acontentar les diverses peculiaritats de les diverses organitzacions coalitzades. Totes saben que és millor anar juntes que separades, però totes volen tenir el seu protagonisme i que es notin les seves particularitats que són múltiples. I les realitats de les diverses organitzacions són diferents, unes estan vinculades a un àmbit territorial determinat en el qual volen que subsisteixi la seva particularitat, és el cas per exemple de Comuns, Compromís o Más Madrid. Però hi ha uns altres que tenen més estructura en el conjunt de l'estat com és el cas d'IU. I això provoca contradiccions davant un projecte no consolidat ni prou definit on es corre el risc de que les diverses particularitats posin fre o puguin fer fracassar el projecte comú de Sumar com a coalició així com el de Sumar com a partit.

Sumar és un projecte que si es consolidés en el conjunt de tot el territori podria ser útil per a tots a nivell general i per a cadascun en el seu àmbit específic, on es podrien establir diferents situacions en la forma organitzativa.

Però per a això cal, en tots els àmbits, crear i reforçar l'organització. Crear nuclis de militants en tot el conjunt del territori estatal. Nuclis de militants que tinguin una relació orgànica amb el conjunt de l'organització de Sumar. Crear Sumar en llocs com Galícia on s'ha demostrat que no existia realment. Perquè si no hi ha organització no s'aconsegueixen resultats electorals en les eleccions locals ni autonòmiques i tampoc en les generals. La història de Podemos és prou demostrativa d'això. I no sols cal fer un important esforç, que no es realitza de la nit al dia, per a crear organització on no existeix sinó també reforçar on n'hi ha però que encara és insuficient, sigui el cas de Catalunya, País Valencià, Madrid o Andalusia, on les organitzacions existents no són ni prou fortes ni arrelades en tots els seus territoris.

O el conjunt de Sumar i totes les organitzacions polítiques que composen l'espai es conjuren a tenir com a objectiu estratègic la creació i reforç de l'organització i una continuïtat directa en la seva relació amb la militància organitzada o el projecte no tindrà futur.

Exemples com els de BNG o EHBildu a Galícia i Euskadi són un exemple d'organitzacions arrelades en els seus respectius espais geogràfics. Aquests són models a seguir: organització i militància activada, la qual cosa comporta debat intern garantit i presència organitzada. Tota la resta, fins i tot un programa adequat, pot resultar fallit sense organització.

I l'organització pot solucionar alguns problemes de programa, el primer el de plantejar-se tenir subjectes prioritaris dins de la societat, com són les classes treballadores i els sectors més desfavorits, i la relació amb els moviments sindicals i socials que només pot donar-se realment si la afiliació política organitzada participa dins d'aquests propis moviments i així conèixer de primera mà les necessitats que té la ciutadania a la qual vol representar.

És en aquest sentit que el Programa de Sumar flaqueja al no concretar de manera clara quines són les seves prioritats i la seva relació amb les organitzacions sindicals i socials i no posar en primer terme prioritats com les laborals i consegüentment la necessitat de la seva relació prioritària amb el moviment organitzat dels treballadors. Cal destacar que molts dels èxits en la popularitat de Yolanda Díaz varen ser la seva eficaç política de potenciació del diàleg social i que sembla haver-se refredat en els últims temps, i que en part pot venir  del fet que alguns dels seus principals dirigents no tenen la mateixa motivació que  la mateixa Yolanda.

En aquests moments polítics, molt diferents en múltiples sentits dels de l'anterior govern, Sumar ha d'adaptar-se. Ha de mantenir la seva relació amb els agents socials, màximament quan els suports polítics són diferents que a l'anterior legislatura, i perquè a més l'actitud del seu soci de govern ha canviat. En aquest moment, i m'agradaria equivocar-me, Sumar ha de tenir en compte que el seu soci està situat en un altre estadi i que el seu únic objectiu és reforçar-se ell mateix com a partit. El PSOE no li donarà molt joc a Sumar en el govern i menys en el pla polític. Hem vist de manera clara l'exemple a Catalunya on l'alcalde Collboni prefereix fer coalició amb ERC que de poc li serveix per a fer una majoria de govern municipal abans que amb els “comuns”, en part per l'animadversió amb Ada Colau, però no únicament. Així mateix Illa no sembla massa partidari d'una política a Catalunya que en principi inclogui els “comuns” amb els quals tracta d'evidenciar les seves diferències.

A Sumar tampoc li interessa ni li convenç una política contínua de “brega política” en el Parlament que només comporta “soroll tòxic” i allunya els ciutadans del coneixement de la realitat econòmica, laboral i social i de les millores derivades de l'acció governamental.

Esperem pel bé de la gent d'esquerres que Sumar i tot el conjunt de les forces que agrupa siguin intel·ligents, realistes i serioses i es deixin de disputes internes i surtin a guanyar el carrer i la ciutadania i a conformar una estructura organitzada, militant i potent.




26 de març 2024

L’IRRESPONSABLE POLÍTICA VIRTUAL DE PUIGDEMONT I JUNTS

Puigdemont discurs presentació candidatura

nuevatribuna/30 DE MARZO DE 2024

El discurs de presentació de la candidatura de Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat, té tots el continguts del que representa la contumàcia en continuar plantejant un discurs irresponsable i basat en un anàlisi irreal de la realitat política de Catalunya.

Tot el plantejament polític de Puigdemont i Junts és un relat de tot el que ha passat a Catalunya des de l’any 2017 sostingut en les mentides i el falsejament del que realment ha succeït. Des de l’inici de la descripció del fets, és a dir la seva pròpia vergonyosa fugida per tal d’evitar ser jutjat per la seva actuació, Puigdemont ho presenta dient “ calia protegir per damunt de tot les institucions del nostre país i la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és el legítim representant, de proclamar la independència “.  Segons el seu discurs ell representa tota la legalitat, amb la qual cosa resta tota legitimitat als següents Presidents i Parlaments escollits, malgrat haver-se presentat a les eleccions. 

Puigdemont fins i tot parla de “restaurar” la Generalitat que sembla que únicament la representa ell. Realment tot el relat que fa és una fantasia d’una ment trasbalsada o d’una capacitat de fabulació i fantasia digna d’un “conte de fades”. No hi ha dubte que Puigdemont sembla tenir un molt elevat concepte de si mateix, per que sense ell sembla que res és possible. Només així és comprensible el que diu “ Hem de defugir de mediocritats i sectarismes, hem d’allunyar-nos de la resignació i el derrotisme que mai han estat aliats a la causa de Catalunya, construir amb autoestima i autoexigència, un futur compartit amb tots i cadascun dels nostres conciutadans”. Tot això només es possible  plantejar-ho des d’un cap que vingui d’un altre món. Puigdemont i els seus acòlits de JUNTS semblen oblidar el que va passar  l’any 2017. Al setembre d’aquell any es van iniciar un seguit d’il·legalitats portades a terme per la majoria del Parlament que van aprovar lleis il·legals, una convocatòria de Referèndum mancat de les mínimes garanties de legalitat i transparència, l’1 d’Octubre, i culminant tot en una proclamació d’independència que va durar menys de 30 segons. Cal dir que el Referèndum no va tenir cap reconeixement de cap tipus enlloc.

El que va passar posteriorment faria avergonyir  qualsevol que tingués un mínim d’orgull. Malgrat haver convocat una reunió del Govern de la Generalitat, “l’honorable ” Puigdemont fuig de Espanya amagat dins del maleter d’un cotxe, deixant el país sense President. Desprès s’arroga el títol d’exiliat quan és un fugit de la justícia, cosa que no van fer una bona part del seu Govern que van ser jutjats i condemnats a presó pel Tribunal Suprem.

Durant aquests anys Puigdemont ha viscut en el seu “palauet” de Waterloo, subvencionat per lleials seguidors o creant diverses formes de recollir fons com el famós “carnet de la República Catalana”.

Mentre a Catalunya es van viure moments molt convulsos  i molt tensos amb greus incidents fins que amb la política endegada pel Govern espanyol de progrés comandat per Pedro Sánchez es va iniciar una política d’apaivagament, acostament i diàleg amb Catalunya i el seu Govern de la Generalitat i que finalment amb la concessió dels indults va aconseguir una certa normalització en la societat catalana i en les relacions entre l’Estat i la Generalitat. Tot això al marge, i fins i tot en contra, de la política de confrontació que Puigdemont i JUNTS van mantenir.

Ara presumiblement, si s’aprova la Llei d’Amnistia, i gràcies al perdó que aquesta comporta sobre determinats delictes que es puguin haver produït  durant el temps del procés, Puigdemont podrà  tornar en un futur proper a Catalunya i podrà continuar amb la seva carrera política com un ciutadà més.

Però el que Puigdemont no podrà es “TORNAR-HO A FER”. Per que el que no fa  l’Amnistia es canviar les lleis, i si ho torna a fer haurà d’afrontar novament la persecució judicial. Cal recordar que en la Transició  l’amnistia de 1977 va perdonar a condemnats per assassinats però alguns dels amnistiats, especialment d’ETA, van tornar a ser condemnats posteriorment per reincidir en altres fets similars.

Es a dir, Puigdemont ha de ser conscient de que torna per que la democràcia espanyola ha decidit amnistiar-lo juntament amb un altre grapat de gent que va ser sancionada per actes de tot tipus contra la llei durant el procés independentista. Més li val que en la seva frivolitat no pensi que pot reincidir.

Es per això que només des de la ignorància o la  mala fe, o sobre un intent d’engany als seus seguidors es poden tenir en compte les seves paraules en l’acte de presentació electoral que comentem, quan Puigdemont diu als seus acòlits de JUNTS “ l’objectiu principal que ens hem de fixar és culminar amb èxit el procés d’independència que van engegar l’octubre del 17 en una legislatura en que precisament s’escaurà el desè aniversari del referèndum de l’1 octubre”.

Cal dir que tota la trajectòria política de Puigdemont i de la gent de JUNTS que li ha donat suport al llarg del temps s’ha basat en dues línies polítiques: 1) la irresponsabilitat més persistent de dur a terme un projecte polític que anava en contra de tot el marc polític en el que s’estava actuant; i 2) un projecte polític virtual, es a dir totalment fora de la realitat política en que s’estava immers. Tot això amb un  mèrit innegable de crear una “faula” que proclamada de forma constant no sols per partits independentistes, sinó reiterada a través dels mitjans de comunicació públics del govern català i els privats afins, es va convertir per una bona part de la ciutadania en quelcom que semblava possible.

Desprès els fets han demostrat que ni era real, ni estava preparat. La majoria dels propis actors ho han reconegut. Tot el plantejament del “procés” era una entelèquia, si es va arribar a on es va arribar va ser per la pugna insomne entre JUNTS i ERC per ser hegemònics dins de l’electorat independentista. I en definitiva tot va ser un “farol” (com va dir la ex-Consellera Clara Ponsatí) que se’ls hi va anar de les mans. Només cal recordar la foto del conjunt dels diputats i diputades independentistes desprès de la “non nata” declaració d’independència també quasi virtual. Els polítics de ERC i JUNTS feien tots cara d’enterrament, i només estaven joiosos els irresponsables que a sobre no tenien res a perdre ni a témer, els de la CUP.

Malgrat això Puigdemont torna a intentar vendre de forma irresponsable de nou la política virtual malgrat fer una certa autocrítica “si no fos conscient, del desànim, la desmobilització, i la pèrdua de confiança d’una part de la població que, esperançada a poder fer possible finalment el somni d’un país lliure i millor, i que va respondre sempre que se li va demanar, s´ha decebut per la nostra incapacitat”. Aquí accepta que eren incapaços de fer real el “miratge” que era el “procés” però això no el fa canviar de discurs. I  afegeix “malgrat tot, no ens han derrotat ni tenim només raons per lamentar-nos”, nosaltres no hem renunciat a res, ni ho farem, i que mantenim la legitimitat i legalitat tant del referèndum com de la declaració d’independència”. En aquest discurs es fa evident la certesa d’aquell refrany que diu “ no hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.

Puigdemont i els seus sembla que són incapaços de veure la realitat en que el “nefast procés” ha portat al conjunt de Catalunya i la seva societat. Una ruptura interna de la ciutadania trencant llaços de convivència de moltes dècades. Un pas enrere com a país en tots els àmbits, econòmic, cultural, social i polític. No són capaços de veure que la major part de la ciutadania de tots els colors voldrien ja oblidar uns anys negatius pel conjunt del país.

Només una realitat farà entrar en raó a Puigdemont i JUNTS, i és el fet de que actualment la realitat política de Catalunya ha canviat en bona part i que Puigdemont i JUNTS avui no són cap esperança ni cap realitat engrescadora per la majoria de la societat catalana i que el seu somni hegemònic està caducat i cal esperar que es consumi  en les properes eleccions i Puigdemont se’n adoni que el seu relat virtual, irresponsable i enganyós ja no es cap esperança il·lusionant per  a Catalunya.



9 de març 2024

BARGHOUTI PEÇA CLAU EN UNA FUTURIBLE SOLUCIÓ A PALESTINA

Barghouti símbol de la resistència


nuevatribuna/ 12 DE MARZO DE 2024

La situació en els territoris palestins és insofrible i de difícil finalització. La bretxa i l'odi entre palestins i israelians s'han incrementat de manera potencial des dels atemptats de Hamas i la increïble i desaforada represàlia de l'Estat d'Israel sobre Gaza i també a Cisjordània. La brutalitat tant de l'exèrcit israelià a Gaza com els assassinats a Cisjordània per part de colons i soldats israelians és de tal calibre que ha comportat la denúncia davant la CPI per genocidi i crims contra la humanitat.

No ha d'haver cap dubte sobre la necessitat de denunciar l'acció de Hamas del 7 d'octubre, però la reacció de l'Estat d'Israel està fora de qualsevol actuació permissible. Tots dos casos no són equiparables ni en quantitat ni qualitat. Evidentment tots els crims contra civils són execrables, però ni el número és equiparable, ni el causant de les morts és comparable. No és el mateix una organització terrorista que un Estat del qual s'espera un diferent nivell d'actuació responsable.

La situació avui dia sembla de difícil solució. Els ànims estan exaltats i la reconciliació  sembla llunyana sinó impossible.

El primer que cal és un alto-el-foc indispensable. I una reconstrucció a Gaza de tot el mal causat per l'agressió militar. Haurà de passar un temps per a plantejar-se solucions més duradores. I faran falta canvis profunds en els àmbits polítics de totes dues parts. Es precisarà per a aconseguir una situació de veïnatge mínimament viable canviar els dirigents polítics actuals i canviar l'ambient d'antagonisme radical existent en l'actualitat. I això comporta no sols temps sinó actuacions d'apaivagament en totes dues parts del conflicte.

En aquest context  ni el lideratge de Netanyahu ni l’ultranacionalisme sionista són compatibles amb qualsevol tipus de solució. Es necessitaria del carisma i la capacitat d'un nou Rabin per a aconseguir-ho, cosa que en l'actualitat no apareix en l'horitzó israelià.

També en el costat palestí caldria un canvi polític. Ni l'actual ANP d'Abbas ni Hamas són interlocutors acceptables no sols per a la contrapart sinó per a la pròpia societat palestina. Però en aquest costat sí que pot existir algú que pugui encapçalar un canvi unitari en Palestina, i es tracta segons totes les fonts de Marwan Barghouti empresonat a les presons israelianes.

Barghouti és un veterà lluitador de la causa palestina i un líder amb gran credibilitat a Palestina i en formacions polítiques tan diferents com Fatah o Hamas.

Barghouti és un veterà lluitador de la causa palestina, empresonat diverses vegades, la primera als 15 anys i després a l’exili durant uns anys, compleix en l'actualitat, des de fa 22 anys, cinc condemnes a perpetuïtat més 40 anys addicionals, sota l'acusació de ser el dirigent de la 2a Intifada (del 2000 al 2005)

 En el judici es va negar a declarar i  no es va defensar en el seu judici en 2004, quan va ser condemnat per la seva implicació en cinc assassinats, ja que va rebutjar reconèixer l'autoritat del tribunal israelià. Fora dels tribunals, va negar les acusacions d'haver ordenat les morts.

Durant el seu temps a la presó ha encapçalat accions de protesta com la vaga de fam en 2017 de quatre mesos secundada per més d'un miler i mig de presos palestins de diverses tendències. En una tribuna publicada en el New York Times va declarar que l'objectiu d'aquesta era “posar fi als abusos en els centres penitenciaris…Israel ha establert un apartheid judicial que garanteix la impunitat per als israelians que han comès delictes contra els palestins i que criminalitza la presència de la resistència palestina...Els presoners sofreixen tortures, tractes degradants i inhumans i falta d'assistència mèdica, alguns han mort durant la seva detenció”.

S’ha de conèixer  que els palestins poden ser sotmesos a una detenció preventiva, sense límit mínim d'edat, molts nens ho han sofert, sense acusació formal i que pot prolongar-se de manera indefinida. Prop de 900.000 palestins, una cinquena part de la població adulta han passat durant el mig segle d'ocupació per elles en un moment o un altre.

Prèviament en 2006, Barghouti va potenciar la signatura del “Document d'Acord Nacional dels presos” signat per dirigents empresonats de les principals organitzacions palestines Fatah, Gihad Islàmic, FDLP (Front Democràtic per a l'Alliberament de Palestina) i Hamas per a garantir la unitat palestina. El text demana la creació d'un Estat Palestí amb les fronteres de 1967, que la resistència palestina es limités a aquest territori ocupat, que s'establís un alto-el-foc mutu i que els palestins resistissin a l'ocupació d'acord amb el dret internacional. Es va tractar d'un text important perquè buscava la unitat de totes les forces. I trencador perquè s'acceptava les fronteres de 1967, renunciant a la Palestina històrica, defensant la lluita dins dels marges del dret internacional. S'abstenien per primera vegada de demanar l'eliminació d'Israel malgrat no reconèixer-la com a estat. Barghouti sondejava la possibilitat de crear una política d'unitat nacional que després no va fructificar.

No sembla haver-hi dubte que encara avui, malgrat el seu llarg empresonament Barghouti, ara al capdavant del seu partit Llibertat, és considerat el polític palestí més popular per sobre del President de l'ANP, Mahmud Abbas, i del líder de Hamas, Ismael Haniyeh. Tant sondejos israelians com palestins li donen moltes possibilitat d'imposar-se a tots dos, fonamentalment perquè el veuen com una figura de consens, que podria unir els palestins i liderar-los pel seu carisma i credibilitat, guanyada en l'exili, l'empresonament i el seu paper en la Segona Intifada, per a forjar una reconciliació futura dels diferents grups com Fatah i Hamas.

No hi ha dubte però,  que Barghouti és clarament conscient de que res és possible sense un canvi profund i radical a Israel. Com ja va escriure en una carta publicada en The Guardian i en la qual assenyalava “El veritable problema és que Israel ha triat l'ocupació en lloc de la pau i ha utilitzat les negociacions com una cortina de fum per a avançar en el seu projecte colonial….molts pretenen que amb receptes fracassades del passat es podria aconseguir la llibertat i la pau” És a dir que Barghouti és pragmàtic i té voluntat d'aconseguir un acord de pau sobre la base dels dos estats, però és conscient que sense un canvi profund en la política i la societat israeliana això no serà possible i el conflicte continuarà. Per això va sentenciar “hem d'unir-nos i demostrar al món que som una força indestructible en la nostra llarga i heroica campanya, creada per la resistència, que està iniciant una nova etapa en la història de la nostra nació".

És evident que Barghouti i la política que representa és una esperança des del costat palestí per a una possible solució al conflicte permanent des de 1948. I és evident que el seu paper també és considerat pels sectors més clarividents d'Israel com és el cas d'excap del Shin Bet, Ami Ayalon. El mateix que ja va sentenciar que la necessitat de la pau havia d'estar basada en un acord de les parts quan va dir “Tindrem seguretat quan ells tinguin esperança”. El mateix Ami Ayalon va declarar al diari Haaretz que “com a part d'un acord global que inclogui l'alliberament de tots els ostatges, hem d'alliberar a Marwan Barghouti, tant perquè la devolució dels ostatges és el més semblant a una imatge de victòria (per a Israel) en l'actual campanya de Gaza com perquè Marwan és l'únic líder palestí que pot ser triat i dirigir un lideratge unit i legítim cap a un camí de separació mútuament acordada amb Israel”.

Malgrat tot és bastant improbable  mentre a Israel persisteixi un Govern com l'actual. Caldria un canvi radical en la política d'Israel per a canviar la política de colonització i apartheid per una altra de negociació justa i real que partís del principi dels dos estats.

És en aquest últim context que sembla que una Palestina liderada per Barghouti pogués encapçalar una negociació de pau i separació consensuada i que busqués de manera pragmàtica una coexistència israeliana-palestina.

D'altra banda la part israeliana precisaria d'un canvi en profunditat que fins al moment no veiem. No sols pel fet del caràcter nacionalista, xenòfob i racista de la dreta política i religiosa que té una forta implantació, sinó perquè tampoc apareix cap dirigent ni força política que en aquests moments es plantegi un canvi de rumb. I a més a més hem de comptar amb un fet, afegit a la història llargament difosa pel nacionalisme sionista i que ha calat profundament en l'ideari de bona part de la població, que és l'existència dels milers de colons ultranacionalistes la major part d'ells en les terres pertanyents a una futura Palestina. Aquests colons que eren uns 100.000 quan els acords de pau Rabin-Arafat, són ara més de 800.000. El que comportaria un greu problema intern a Israel. Pensem que els tímids acords de pau li van costar la vida a Rabin a mans precisament d'un ultranacionalista.

És per tot això que actualment la possibilitat de pau està molt llunyana ja que a més la possibilitat que Barghouti sigui alliberat no és una cosa predictible ni previsible. Especialment mentre Netanyahu segueixi en el poder, amb uns socis que per incomprensible que sembli estan a la dreta de la ultradreta. I no hi ha dubte que un acord amb el reconeixement de Palestina tindria un fort impacte en la societat israeliana.

No obstant això en aquests moments sembla que l'esperança ens porta a agafar-nos a un clau roent.