LA DEMAGÒGIA DE LES DRETES

 

PP i VOX (les dretes)

Des del primer dia de l'actual legislatura la posició de les dretes ha estat d'oposició radical, inmisericordi i fal·laç contra el Govern de Coalició Progressista. Al crit de “Govern il·legítim”, com no es cansa de repetir Enric Juliana, les dretes no han donat ni un minut de descans al govern atacant-lo amb tota mena d'invectives falses en la seva major part i sense reparar en mitjans.

Els autoproclamats “constitucionalistes” no han avalat gairebé cap actuació del govern malgrat que aquest ha hagut d'afrontar des del seu primer moment situacions extraordinàries com la pandèmia de la Covid primer i la crisi derivada de la guerra a Ucraïna posteriorment. Una oposició enfebrida que ha estat incapaç de reconèixer l'actuació positiva del govern en molts àmbits i amb un elevat grau d'acceptació social. L'oposició no ha donat durant  la lluita contra la pandèmia, al contrari ha posat totes les traves possibles malgrat que l'actuació governamental en tot el procés especialment en la vacunació ha estat notable i probablement de les més reeixides en relació als països del nostre entorn. El govern va actuar amb encert en els diversos episodis, des de la declaració i renovació dels “estats d'alarma” fins a les diverses fases de vacunació, sense obviar les mesures laborals com els ERTO acordats amb la patronal i els sindicats i les mesures de suport als sectors més afectats i als més desfavorits. Tot això amb la crítica constant des de l'oposició i especialment des del govern de la Comunitat de Madrid. En cap cas es va donar la més mínima opinió positiva ni per part de les dretes polítiques ni dels mitjans de comunicació afins, fins a arribar a la demanda de VOX davant el Tribunal Constitucional (amb una part dels seus membres amb mandat caducat) que els va donar la raó sobre la inconstitucionalitat de l'estat d'alarma. No ens podem imaginar el que hagués succeït al país amb la pandèmia sense la declaració dels successius estats d'alarma. Però això no va ser tot, des de les dretes i els seus mitjans es va pretendre culpar al govern per la celebració abans de la declaració de la pandèmia de la manifestació del 8 de Març com a causa de l'expansió del COVID.

Posteriorment l'oposició de dretes s’ha oposat i ha atacat tota la legislació social emanada de l'actuació del govern, des de la Reforma Laboral pactada amb patronal i sindicats, a les successives pujades del SMI, la pujada de les pensions i els Pactes de Reforma del Sistema de Pensions per a garantir el seu manteniment i això malgrat tenir el vistiplau de la UE.

Aquest govern ha estat sens dubte el més social de la nostra democràcia amb mesures continuades d'ajudes directes als més desfavorits  com limitar les pujades de lloguers i altres. Però alhora ha efectuat una altra sèrie d'actuacions que han afavorit la millora del conjunt de l'economia i hem de destacar la    consecució de la “excepció ibèrica” acordada amb la UE i que ens ha permès un millor trànsit davant l'increment dels preus energètics derivats de la guerra a Ucraïna. Així mateix el Govern es va apuntar un èxit enorme en la negociació dels Fons Europeus per a la Recuperació, Transformació i Resiliència acordats a la UE per a ajudar a la recuperació post-pandèmia, 140.000 milions entre ajudes i préstecs. Aquestes millores van ser sempre qüestionades i criticades en el seu moment per les dretes de tota mena.

La situació del país és positiva en tots els aspectes macroeconòmics i laborals. La millora de les dades d'atur, fins i tot entre els joves, la millora de l'ocupació amb més ocupació fixa i menys precària. El creixement econòmic i una taxa d'inflació de les més baixes de la UE. Malgrat tenir aquestes dades positives els atacs de les dretes polítiques i mediàtiques són constants i utilitzant dades falses i mitges veritats fins a qüestionar les dades estadístiques, sense la més mínima vergonya.

Les dretes s'han situat en la defensa dels interessos dels més rics i rics i per això s'oposen a tot el que signifiqui impostos progressius als que més tenen, als impostos a les grans fortunes o al gravamen dels beneficis a les grans empreses energètiques o bancàries, sense  qüestionar que en moments de crisis com l'actual tinguin uns beneficis desorbitats, els més grans de la seva història. Les dretes polítiques i mediàtiques són profundament insolidàries i defensen un sentit de liberalisme a ultrança que actualment només ho fan ja els il·liberals “trumpistes” a tot arreu.

Les dretes titllen el govern d'autoritari i s'alcen com a “constitucionalistes” quan incompleixen la Constitució durant més de quatre anys en negar-se a renovar, en el termini que marca la Constitució, el Consell del Poder Judicial. Tot això per a d'acord amb la dreta judicial mantenir un pols des de la judicatura contra un govern legalment elegit en les urnes. Malgrat això s'ha aconseguit finalment renovar el Tribunal Constitucional al qual la dreta va pretendre fins a l'últim moment utilitzar com a una tercera cambra, com va ocórrer amb la sentència d'estat d'alarma.

Així mateix no hi ha dubte que les mesures d'indult primer als condemnats per la temptativa separatista a Catalunya i la posterior modificació dels delictes de Sedició i Malversació han donat motiu perquè des de les dretes s'hagin alçat veus d'alarma sobre que el Govern està trencant Espanya, que està venut als separatistes i als filo-etarres i que és un govern traïdor a l'Estat. Però la realitat és que en primer lloc la majoria de suport al govern és plural i que una vegada desaparegut el terrorisme tothom és lliure de defensar les seves posicions, però a més no hi ha dubte que la realitat avui a Catalunya és d'una major tranquil·litat que en temps de Rajoy i que l'independentisme està més fraccionat i amb menor pes.

Malgrat la realitat les dretes polítiques i mediàtiques són inassequibles al desànim i han fet de la desqualificació, l'insult i les mentides matusseres la base de la seva oposició política a un govern legal i progressista que ha ampliat drets a la ciutadania. Realment només l'esquerra ha ampliat drets en la democràcia espanyola i últimament temes com l'eutanàsia, l'avortament o els drets de les dones, encara que es puguin haver comès errors en alguna legislació, han estat millores substancials malgrat les tergiversacions de la dreta i les seves posicions sempre restrictives. El que haurien de tenir present les dretes és que els drets estan fets per a exercir-los lliurement, que a cap dona se l'obliga a avortar o a ningú se l'obliga a utilitzar l'eutanàsia o a casar-se amb gent del mateix sexe. Però és que la dreta sí que obliga a tothom a compartir el seu pensament, la qual cosa és el més llunyà a la suposada llibertat que ells diuen pretendre.

Les dretes polítiques i mediàtiques mai parlen de manera positiva dels serveis públics de sanitat, educació o dependència i en les autonomies on governen aquests serveis es deterioren i s'advoca per la seva progressiva privatització. I fins i tot es donen casos com el de la Comunitat de Madrid on es donen beques universitàries a estudiants amb famílies d'alts recursos econòmics.

No cal menysprear i ho hem de recalcar que a l'estratègia demagògica de les dretes els han donat molt de joc els successius “sorolls” que alguns han provocat de manera reiterada en el sí del govern i que només han beneficiat  l'adversari conservador.

Cal denunciar la demagògia, que és sempre falsa i tramposa, de la dreta. Això no significa que no es puguin criticar determinades actuacions del govern com la ruptura amb Algèria i el Front Polisario pel gir pro-marroquí mai explicat i que pot correspondre a una política de subcontractació de la política enfront de la immigració, o el seguidisme sense matisos en el gir atlantista en la política exterior mai explicat i debatut. Però aquest tema no sembla ser massa interessant per a l'oposició d'aquest país.

Les dretes espanyoles, possiblement per tradició estan lliscant cap a un populisme ultra basat en un individualisme a ultrança contrari a qualsevol avanç del conjunt de la societat cap a una millora col·lectiva.

I és que la dreta encara no ha après que la llibertat és indissociable de la igualtat i la fraternitat. I que no és possible ni acceptable la llibertat total d'uns pocs a costa de la desigualtat total de la majoria.

CAL REIVINDICAR LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DE LA TRANSICIÓ

 

Transició: Carrillo i Suárez

nuevatribuna/ 9 DE MARZO DE 2023,

Fa pocs dies ens va deixar Jaime Sartorius una de tantes persones que va treballar per a aconseguir l'adveniment de la democràcia al nostre país. Això ens porta a reflexionar que a poc a poc van desapareixent les persones que van participar i van conèixer des de la vivència personal el que va significar la lluita contra la dictadura  per aconseguir les llibertats democràtiques al nostre país.

Quan parlem de Memòria Democràtica moltes vegades ens centrem en el temps de la guerra civil, el temps de la dictadura, però analitzem menys i de vegades amb una certa distància el que van significar els últims anys de la lluita per la democràcia i el que va comportar la Transició a la democràcia. Només per a donar una dada de la repressió el Tribunal d'Ordre Públic entre 1964 al 1976 va instruir 22.660 procediments que van afectar 50.714 persones processades.

Hi ha moltes veus interessades, en la dreta i en part d'una certa esquerra que obvien el paper transcendental que tant el PCE com CCOO van tenir en la consecució de la conquesta democràtica.  De vegades es parla amb un cert sarcasme de la transició i del denominat per alguns “règim del 78”, i normalment es tracta de gent que no va viure el que allò va significar per al nostre país. Avui hi ha molts crítics amb la Constitució del 78 dins de l'esquerra i massa aduladors de la mateixa en unes dretes que avui es reclamen com les úniques constitucionalistes i que no van pintar res en el procés de transició.

Avui hem de reivindicar amb orgull la política de Reconciliació Nacional del PCE adoptada en 1956 per a superar la fractura de la guerra civil. També hem de reivindicar la clarividència de Santiago Carrillo en plantejar als anys 70 que la contradicció principal no era entre Monarquia o República sinó entre “Democràcia o Dictadura”. Ningú que respecti la realitat històrica pot discutir el paper del PCE com a  principal i gairebé única força política amb arrelament en l'oposició a la dictadura. Com ningú pot negar que des dels anys 60 CCOO va ser la força mobilitzadora de les lluites obreres contra la dictadura utilitzant per a això quan era necessari la seva infiltració en les estructures del “sindicat vertical”.

Els opositors al franquisme, moltes vegades menys dels necessaris, eren molt conscients del que significava viure sense democràcia. Això és difícil de saber avui dia per aquells que no van patir la dictadura. És necessari viure en les pròpies carns el que significava la falta de llibertats, d'expressió, de reunió, d'organització, etc. El viure en una dictadura sota el jou de l'opressió i de la ideologia del nacional catolicisme que s'aplicava de manera fèrria. Parafrasejant al cantant Raimon “qui no ha vist la llibertat no té forces per a viure” que podria traduir-se  per “qui no ha viscut la falta de llibertat no pot  fer-se a la idea del que aquesta significa”.

La detenció per delictes polítics no només implicava la pena de falta de llibertat que correspongués, dictada per un tribunal com el TOP que actuava més com a fiscal que com a tribunal de justícia. Posteriorment estaves fitxat, la qual cosa volia dir que no tenies dret a temes com el passaport o el dret al carnet  de conduir. I que permanentment eres sospitós de poder reincidir.

La Transició es va aconseguir davant la necessitat d'arribar a un acord de canvi al país que no només veia necessari l'oposició política especialment el PCE sinó també algunes gents del Règim que veien imprescindible algun tipus d'obertura. Aquí el paper d'Adolfo Suárez i Santiago Carrillo va ser fonamental. En principi es plantejava una certa obertura política però excloent al Partit Comunista, almenys en una primera etapa. A això no es negaven algunes forces de l'anomenada oposició democràtica. Però va haver-hi un fet concret que va comportar un canvi de tot el panorama i va ser “la matança dels Advocats d'Atocha”.

L'assassinat feixista va provocar una immensa i organitzada manifestació a Madrid, que va demostrar la capacitat organitzada i mobilitzadora del PCE, al qual es va delegar per part de les forces de l'ordre el control de la concentració multitudinària. L'organització i la disciplina de l'acte va causar forta impressió en els sectors aperturistes del Govern. Suárez va decidir legalitzar el PCE en l'últim moment, “el famós dissabte sant” .

Cal assenyalar que tant el PSOE com la UGT van ser autoritzats a celebrar els seus Congressos a Madrid mentre el PCE i CCOO continuaven il·legalitzats.

Posteriorment la consecució dels Pactes de la Moncloa i la Constitució van ser fruit del consens entre aquesta estranya força de centre que va ser la UCD i els partits de l'esquerra el PCE i el nou PSOE que finalment va ser el que es va emportar en les eleccions el gat a l'aigua, davant el temor que encara produïa el PCE en sectors de la població i castigat després per la seva falta de renovació.

Avui  a aquells que vàrem viure en primera persona aquells anys ens produeix un cert sentiment de ràbia que des de les dretes, no ha existit el centre polític després de la UCD, s'utilitzi la paraula “comunista” per a deslegitimar posicions polítiques. La dreta al nostre país representada per AP, mare del PP, va ser la força menys constitucionalista de l'arc parlamentari juntament amb Blas Piñar, i per tant hauria de rentar-se la boca abans d'utilitzar com a insult la paraula “comunista”.

Però encara ens sentim més agreujats pels qui des de suposades posicions de populisme esquerrà  critiquen  la Transició democràtica sense ser conscients del nivell de sacrifici i de lluita que la van fer possible. Una Constitució que era homologable a les més avançades de la resta d'Europa. És molt fàcil ser esquerrà i suposadament revolucionari dins d'un marc democràtic sense ser conscient del que va costar aconseguir-lo.

Per tot això hem de reivindicar la memòria de la Transició contra les desmemories interessades.

BUSQUEN PERDRE LES ELECCIONS ELS PARTITS DEL GOVERN?

 

Irene Montero (Podemos) i Maria José Montero (PSOE)

nuevatribuna/19 DE FEBRERO DE 2023

A menys de tres mesos de la primera confrontació electoral de l'any, eleccions autonòmiques i municipals, els socis del govern caminen enredats en una agra polèmica, una més davant els ulls atònits de la ciutadania. Tot referent a la Llei de Llibertat Sexual o llei del “només Sí és Sí”. El debat és confús per a la majoria dels ciutadans i va en profit  del PP que pretén presentar-se com a defensor de les dones invocant més punició  per a les penes als agressors sexuals.

No se sap si els socis són conscients del mal que els produeix a ulls dels seus electors aquesta polèmica que molts no arriben a comprendre i que sens dubte repercutirà negativament per al conjunt de les esquerres en les pròximes conteses electorals.

El feminisme ha estat sempre molt afí a les opcions d'esquerra i com ha definit Cristina Monge “El feminisme ja no donarà més vots als qui ja els tenen, però pot donar-los l'esquena i destrossar la coalició i a cadascun dels seus membres”. Sembla que els socis s'han embarcat en una batalla pel relat en el qual tracten de traslladar la responsabilitat a l'altra part. La situació és realment incomprensible. No hi ha dubte que la Llei és una bona Llei però ha produït com tots diuen efectes no desitjats, que ja va advertir l'anterior ministre de Justícia Juan Carlos Campo. No obstant això el President Sánchez va decidir acontentar a Podemos en el projecte estrella de la ministra d'Igualtat Irene Montero i això va provocar la promulgació de la llei. Poc després el Ministre de Justícia i la Vicepresidenta Carmen Calvo eren reemplaçats.

L'aprovació de la Llei ha provocat algunes reduccions de penes, la qual cosa no és rara ja que és un efecte d'una racionalització i agrupació de penes que pot produir-se especialment en un Codi Penal molt “punitivista” com el del nostre país. El pitjor va ser la resposta donada des del ministeri d'Igualtat primer negant que pogués succeir i després atribuint les reduccions a “jutges masclistes” sense acceptar cap responsabilitat. El Govern es va llançar a intentar donar una solució a la situació que creava una “alarma social” fruit d'una extensa concepció punitiva existent en la societat espanyola que es manté encara més si és atiada per la dreta política i mediàtica. No hi ha dubte que el govern no ha sabut fer pedagogia de les raons d'aquesta situació. S'han llançat a tractar de donar una solució a allò que no té solució: els actuals penats podran recórrer les seves sentències, tots els efectes d'una rectificació afectarien els casos futurs.

L'irracional entossudiment de les ministres de Podemos  Belarra i Montero amb les seves repetides declaracions cada vegada més crítiques i fins i tot insultants als seus socis de govern arribant a insinuar un futur acord del PSOE amb el PP han comportat un grau de crispació que posa difícil la comprensió de la continuïtat del Govern de coalició. És increïble la falta de responsabilitat de les parts, d'una banda de la posició de “adolescents polítiques” de Podemos així com l'error inicial de Pedro Sánchez d'aprovar la Llei amb un cop del seu estil “cesarista” de direcció política.

El problema és un problema de relat incompressible per a la majoria dels votants progressistes sobre un supòsit debat sobre el “consentiment”, com apuntava Cristina Monge en un article: “la falta de consentiment és la base de tot delicte contra la llibertat sexual, abans de la llei, amb la llei i amb les reformes que es puguin plantejar; assumpte sobre el qual també s'han abocat bones dosis de demagògia.”

Enfront del soroll entre les parts només s'ha sentit la veu racional de Yolanda Díaz que preguntada per la discrepància entre els socis de Govern per la reforma de la Llei del “només Sí és Sí”, s’ha decantat  per l'acord i la discreció a l'interior del govern. “Sé molt bé que quan es vol arribar a un acord convé tenir una certa discreció, calma i serenitat”. Com sempre Yolanda Díaz es manifesta contrària al soroll de la discrepància pública sobre temes de Govern i partidària de tendir la mà entre les parts per a aconseguir acords.

Perquè el més contradictori de tot és que el Govern estigui en una difícil posició quan sens dubte és el Govern amb una política més progressista de la història del nostre país que per primera vegada amplia drets i legisla en múltiples temes econòmics, socials i laborals. Des del “escut social” durant la pandèmia, la Reforma Laboral, les pujades del salari mínim, el IMV, la “excepció Ibèrica sobre l'energia”, etc. i tot això es veu enterbolit d'una forma constant per discrepàncies internes que la majoria de les vegades es resolen posteriorment.

No hi ha dubte que a un sector de l'esquerra alternativa especialment per part dels de Podemos i el seu “líder en la distància” Pablo Iglesias li va més el tema del “relat” que el relatiu a la gestió governamental, i a vegades sembla que es trobarien més còmodes exercint d'oposició que de govern. Sempre tenen una necessitat de diferenciar-se i podem veure-ho a través d'un exemple banal, tant Belarra com Irene Montero acostumen a parlar com a representants del seu Ministeri, mentre que per exemple Yolanda Díaz parla de la posició i els assoliments del Govern Progressista. Pot ser que sigui una diferència subtil però pot tenir un pòsit més profund.

La situació actual no pot diferenciar-se de la pròxima cita de les Eleccions Generals. La situació de Podemos és difícil per la seva pròpia situació interna reduïts a un nucli de direcció amb molt poca organització territorial el que els impulsa a centrar-se en un relat identitari com a representants del feminisme i poca cosa més. I especialment recelosos del procés de Sumar que està liderant Yolanda Díaz sens dubte la figura més valorada de l'esquerra alternativa. Pablo Iglesias i Podemos no es resignen a ser una part més del projecte de Díaz, ells creuen que han de ser els primogènits del projecte, els més imprescindibles. I en cas de no aconseguir-ho poden optar pel boicot del projecte o impedir-ho mitjançant la possibilitat de ruptura del Govern de Coalició Progressista.

Esperem que no siguin tan irresponsables, però res s’ha de descartar. No hi ha dubte que tot aquest soroll al voltant de la Llei del “sol Sí és Sí” està retardant més del necessari el llançament de la proposta SUMAR de Yolanda Díaz. És a dir el seu procés de construcció organitzatiu, ideològic i polític.

Crec que seria una catàstrofe que Yolanda Díaz decidís no presentar-se i abandonar el seu projecte polític, la qual cosa per a gran part de la gent d'esquerra, fins i tot per als seus socis de govern del PSOE seria veure arruïnada la possibilitat de continuar una governança des d'un govern plural d'esquerres.

 

LA BANCA DELS EXECUTIUS MILIONARIS

 

Los pincipales banqueros

Segons l'Agència Bancària Europea (EBA) el nombre de directius bancaris espanyols (consellers i executius de primer i segon nivell) que van cobrar més d'un milió d'euros s'ha situat en el 2021 en 221. Tots ells van cobrar en el seu conjunt, entre retribució fixa i variable 478 milions d'euros, més de 210 milions en retribució fixa i més de 239 en variable, amb una mitjana de 2,1 milió per cadascun dels directius. Això significa un increment del 78% més de directius milionaris que l'any anterior.

Espanya se situa en segon lloc en el nombre d'executius que van cobrar més de mitjana retributiva, malgrat no ser dels països amb un sistema financer ni més potent ni més solvent. Això es deu especialment al fet que l'any 2021 va ser un bon exercici per a la banca espanyola,  i no pot separar-se del fet que va ser un exercici on sis de les set principals entitats espanyoles van efectuar ERO’s que van afectar 11.084 treballadors. El que ens porta a plantejar el fet que a major destrucció d'ocupació major guany personal per als seus directius.

Les nostres principals entitats financeres donen un servei diferent segons el nivell de renda dels seus clients. Ja no parlarem del tracte que es dóna a les persones grans i als pensionistes que han d'efectuar cues per a després enfrontar-se a un caixer automàtic i en el millor dels casos ser atesos presencialment després d'un temps d'espera. Les entitats cada vegada més segmenten els seus clients i fins i tot estableixen oficines per a cada tipus.

Així hi ha entitats que donen un servei personalitzat als clients que consideren millors, amb patrimonis pròxims al milió d'euros que són atesos per gestors personals de primer nivell amb bona preparació, presència i atenció que normalment atenen i assessoren de forma molt professionalitzada  aquesta mena de clientela.

Per a clients mitjans amb patrimonis entre quatre-cents i cinc-cents mil euros s'estableixen oficines especials on només s'atén aquesta mena de clients amb atenció de personal amb un nivell de preparació mitjana però que amb visita personal concertada acostuma a poder resoldre el problema de la clientela.

Finalment s'estableixen les oficines normals per a la resta de la clientela. Oficines on si vols ser atès has de concertar cita prèvia o estar disposat a esperar que es dignin atendre't quan ho permetin les visites dels clients concertats. Per cert en molts casos els intents de concertar visita, sigui a través de trucada telefònica o a través del mail corresponent, poden eternitzar-se al no aconseguir connectar amb la pròpia oficina o no rebre resposta.

Ja hem comentat l'atenció a les persones de tercera edat, pensionistes en la seva majoria i sense grans patrimonis que han de fer cua per a poder ser atesos a través dels caixers per a fer les operacions més freqüents de reintegraments d'efectiu, perquè ja és molt normal la no existència de servei de caixa en moltes de les oficines bancàries i en les que s'ha de pagar una comissió si es requereix aquest servei. Cal tenir en compte que la interlocució amb els caixers automàtics no és precisament fàcil per a aquells que no estan en edat d'aprendre a utilitzar les noves tecnologies.

No hi ha dubte que la qualitat del servei bancari per al conjunt de la població ha vingut deteriorant-se en l'última dècada al nostre país. Sembla com si les entitats financeres donessin per descomptat que tota la societat té un alt coneixement de les noves tecnologies per a utilitzar els serveis bancaris en línia que els permeti eliminar l'atenció personal i per tant reduir les seves plantilles. I d'altra banda el fet que fins al mínim servei ha de tenir un cost per al client que permeti incrementar els beneficis donant valor a l'acció i a la retribució a l'accionista, únic objectiu d'unes direccions que alhora incrementen de manera notable les seves retribucions milionàries.

Així les empreses financeres tenen uns beneficiaris directius i accionistes i uns perdedors clients i treballadors financers.

És important com el caràcter avariciós dels dirigents de les entitats financeres arriba a extrems inadmissibles i més en moments com els actuals. En els últims anys sota l'existència de baixos tipus d'interès les entitats van suprimir per aquesta raó la retribució al passiu dels seus clients, els comptes d'estalvi no donaven interès i van desaparèixer els comptes a termini anual que eren l'estalvi popular més generalitzat. Ara la pujada dels tipus d'interès per part dels Bancs centrals ha comportat un increment dels interessos a la clientela en els seus crèdits, només cal analitzar la pujada dels interessos dels crèdits hipotecaris, però sorprenentment no se'ls ha ocorregut tornar a retribuir els comptes de passiu dels petits estalviadors sense donar cap raó.

Les Vicepresidentes Nadia Calviño i Yolanda Díaz ja van denunciar amb crítiques públiques a les grans “primes” dels directius bancaris. Però ningú, començant pel Banc d'Espanya sembla tenir res a dir en defensa de la majoria dels clients no milionaris de les entitats financeres.
Seria de justícia reduir les retribucions de consellers i directius bancaris i retribuir l'estalvi dels clients bancaris.

És important assenyalar aquesta coincidència ja que quant pitjor és la situació dels treballadors de les entitats financeres major és el guany dels seus directius, no sols pel nombre d'acomiadaments sinó per l'empitjorament de les condicions laborals de les plantilles i l'increment de la càrrega de treball a la qual cal afegir uns increments salarials en els convenis per sota de les xifres de la inflació.

I no sols empitjoren les condicions dels treballadors sinó que també empitjora el servei al conjunt de la clientela ja que les entitats financeres cada vegada més aposten per l'exclusió bancària tant territorial, amb el tancament d'oficines amb més intensitat fora de les ciutats, com a social discriminant cada cop més  la seva clientela mitjançant la segmentació que efectuen dels serveis.

    Money Money

URGEIX UN ALTO-EL-FOC A UCRAÏNA

 

Aviat es complirà un any de la invasió d'Ucraïna per Putin i la guerra segueix sense aparença de finalitzar. La resistència d'Ucraïna persisteix gràcies a l'ajut en tots els sentits d'Occident tant en recursos armamentistes com logístics, tecnològics i especialment d'intel·ligència. La pressió russa però no decaurà perquè es juga el seu prestigi com a gran potència. Fins al moment cap de les parts ha aconseguit els seus objectius ni sembla possible en un pròxim futur. D'altra banda els recursos utilitzats per totes dues parts comencen a rellevar-se com a difícils de mantenir, tant les reserves russes com les occidentals d'ajut als ucraïnesos comencen a qüestionar-se en l'ombra.

I mentre la cruenta guerra continua. Destrucció i mort per totes dues parts és el fruit del conflicte. La “picadora de carn” que és la guerra en el front causa baixes difícilment reemplaçables en el futur tant a les files russes com encara més a les ucraïneses. La pèrdues entre la població civil del conjunt d'Ucraïna, inclòs per descomptat el Donbass són importants. La destrucció a Ucraïna de totes les seves infraestructures és molt elevada. L'esforç de guerra rus tampoc és menyspreable.

I mentre la mort i la devastació es fan evidents les parts continuen inamovibles. Putin continua amb el seu llenguatge agressiu contra Ucraïna i contra occident com a part del conflicte. Mentre Zelenski continua amb la seva prèdica diària carregada de triomfalisme demagògic sobre una futura victòria com a únic final de la guerra malgrat la realitat de la destrucció del país. I a occident i a la UE especialment es manté la retòrica atlantista i bel·licista en el conjunt dels mitjans polítics i mediàtics dels diversos països sense que els ciutadans siguin conscients que estan directament involucrats en una guerra a les seves fronteres.

Rússia té difícil aconseguir els seus objectius estratègics en el front bèl·lic. Ucraïna ha de ser conscient que és impossible vèncer a Rússia sense que es corri el greu perill d'una conflagració més enllà dels actuals límits de confrontació. Els països europeus estan veient com la guerra repercuteix de manera directa en les seves economies i afecta directament a les condicions de vida dels seus ciutadans. I fins i tot  als Estats Units es comença a albirar que aquesta guerra els distreu de la seva confrontació geoestratègica principal amb la Xina. D'altra banda el Sud Global no comparteix en absolut la visió del conflicte occidental i no s'ha sumat a les sancions a Rússia.

Aquest conflicte només comporta pèrdues a tots els nivells i a totes les parts, màximament quan el conflicte militar no té l'aire d'un ràpid final.

Enfront de tot això Què fer? No hi ha dubte que des d'un punt de vista d'esquerres i progressista caldria plantejar la Urgència d'un Alto-el-foc com a pas previ a una negociació on malgrat la dificultat es tractés de satisfer en la mesura del possible a totes dues parts. No hi ha dubte que un alto-el-foc no significa un acord de pau. Un alto-el-foc és simplement un cessament d'hostilitats i la renúncia a seguir amb la confrontació militar. El pas següent és l'inici de negociacions amb la presència d'observadors internacionals que garanteixin l'alto-el-foc i ajudin a dirigir la negociació cap a una proposta de pau que permeti conciliar les diferents posicions cap a un acord de pau equilibrat.

L'acord de Minsk de 2014 podria ser un punt d'inici sempre que es donessin les garanties oportunes a les parts. L'establiment d'una Ucraïna neutral i federal que garantís l'autonomia de les regions rusófones del Donbass així com una certa desmilitarització de les fronteres. Evidentment el tema de Crimea hauria de deixar-se fora de la negociació perquè Rússia mai acceptarà perdre aquesta regió tradicionalment russa.

És evident que es tractaria d'un procés llarg i difícil que podria comportar anys de negociació però sempre a partir d'un cessament de les hostilitats per totes dues parts.

No hi ha dubte que l'actual situació no sols afecta a Ucraïna i Rússia sinó que està tenint una greu repercussió a la Unió Europea. Per primera vegada la UE ha deixat el seu destí en política exterior en mans d'un poder aliè com és l'OTAN, dirigida pels països anglosaxons cosa que no passava en dècades. Alhora la confrontació bèl·lica a les seves fronteres està comportant o incrementant la pèrdua de la unitat interna dins de la mateixa UE. La posició de Polònia o les repúbliques bàltiques més bel·ligerants contrasta amb la d'Alemanya o França, uns altres tenen posicions diferents com Itàlia o Hongria. Cal destacar que fins i tot les bones relacions tradicionals a la UE entre Alemanya i França estan passant per un mal moment amb un refredament profund. La continuació de la guerra i les repercussions econòmiques poden produir més friccions entre els diversos països i que es donin situacions socials conflictives a l'interior de les diverses nacions a conseqüència de la inflació i les repercussions negatives en les seves economies.

La Unió Europea i els seus principals països han de ser conscients del pes de mantenir una situació de confrontació bèl·lica a les seves fronteres en la qual no es pot ocultar que estem tots implicats. L'Europa de la Pau i de la Convivència ha d'expressar-se amb força i tractar de forçar per tots els mitjans a les parts bel·ligerants és a dir  Rússia, Ucraïna i al seu principal padrí EUA a aconseguir en un primer moment un acord de “alto-el-foc internacionalment supervisat” que doni pas a un procés de negociació que tingui en compte els interessos en principi legítims de les dues parts a tenir garanties de seguretat. La diplomàcia internacional ha de substituir la confrontació armada ens blocs.

EL MUNDIAL INFAME DE QATAR

 

Infantino (FIFA)-Al Thani (Emir de Qatar)-Messi

nuevatribuna/3 DE ENERO DE 2023

La FIFA és la institució on es concentra el poder que governa el futbol a nivell global, a través de les respectives federacions continentals i nacionals. També és la responsable d'organitzar els Campionats Mundials de Futbol. Tot el complex de la FIFA es troba embolicat en un fosc món de secretismes, suborns, moviments de capitals i influències polítiques i econòmiques que semblaria que res té a veure amb la pràctica esportiva.

Sens dubte l'elecció de Qatar com a seu de l'última Copa del Món ha posat en evidència totes les corrupteles i manca de principis de la pròpia FIFA. Això no hauria de sorprendre'ns d'una organització que ja l’any 1978 va celebrar amb tota la pompositat el Campionat de Futbol a l'Argentina de la Dictadura i amb desenes de milers de desapareguts.

Però en aquesta ocasió la imatge de Qatar i la de la pròpia FIFA han quedat enfosquides  des del principi i en tota la seva execució. La pròpia elecció va causar sorpresa en tractar-se d'un estat on el futbol és quasi desconegut i que només es justifica pels subterranis corredors de diners que des de Qatar van fluir a les arques de la FIFA i se suposa que a la butxaca dels seus dirigents.

Des de l'inici s'ha qüestionat el fet de la seva celebració en un país autocràtic, quasi feudal on existeix una falta de drets democràtics i socials. Les dones estan discriminades, l'homosexualitat prohibida i severament castigada i on el treball quasi íntegrament migrant es realitza en unes indignes condicions tant laborals com de seguretat, com s'ha demostrat en la construcció de les instal·lacions, més pròpia del feudalisme i l'esclavitud. Tot això contradictori amb la modernitat arquitectònica dels seus edificis i instal·lacions esportives. La premsa ens ha explicat clarament com el treball a Qatar està realitzat bàsicament per immigrants asiàtics i africans als quals no se'ls reconeixen els mínims drets laborals. Els treballadors estan subjectes a l'autoritat del seu contractista que els reté el seu passaport i no poden canviar d'empresa ni tampoc abandonar el país. Els seus salaris són miserables i les seves jornades de treball prolongades, amb temperatures que a vegades voregen els 50°. Quant a les seves condicions de vida i de recer totalment tercermundistes.

És sota aquestes circumstàncies que mitjans de comunicació com The Guardian i observadors d'ONG consideren que a la construcció de les obres del Mundial poden haver mort entre 6.500 i 10.000 treballadors. Però tot això per a la FIFA no ha estat el més mínim inconvenient per a la celebració de l'esdeveniment. Hi ha hagut més debat per l'època hivernal del campionat i els canvis que ha provocat en les lligues nacionals que per les morts i les condicions de treball dels treballadors emigrants, els de Qatar naturalment no es dediquen a aquests menesters.

Ens trobem amb la modernització del famós “pa i circ” de l'antiga Roma, on per a aplacar a la pleb (avui la ciutadania del món) cal donar-los una mica d'espectacle, a la Roma Antiga era el “circ” i ara és el futbol o altres esports o en el seu cas els “jocs olímpics” dels quals ja parlarem en una altra ocasió. Les veus crítiques en el món del futbol han estat poques i aïllades. Algunes seleccions de països nòrdics han jugat partits abans del mundial amb samarretes defensant els “drets humans” i va haver-hi un tímid intent d'algunes seleccions europees, no l'espanyola, que els seus capitans lluïssin un braçalet arc-iris fet que va ser avortat per la FIFA en manifestar que serien sancionats amb una targeta groga.

Durant tot el campionat cap acció de protesta, cap referència per part de cap dels famosíssims i riquíssims astres de futbol sobre la falta de drets laborals o humans al país amfitrió. Res i això malgrat que la majoria d'aquests futbolistes s'han dedicat al futbol provenint de sectors no privilegiats de la societat, però ara quan les seves carteres ja estan plenes aquests temes no són del seu món. Fins i tot en el cas d'astres com Messi o Mbappè són empleats de luxe d'un equip com el PSG situat en l'òrbita del mateix Qatar. Però res impedeix qüestionar-los ja que el fet que una simple declaració seva hauria tingut una repercussió sens cap dubte molt important a nivell internacional. No hi ha dubte que aquest Mundial ha contaminat amb la seva infàmia a tots els participants des de la FIFA a directius de les federacions, polítics, jugadors i públic.

Per sort algunes veus del futbol, poques això sí però dignes, han manifestat el seu disgust amb el mundial, especialment clar com sempre en les seves declaracions socials ha estat Jürgen Klopp, el famós entrenador del Liverpool que ha dit: “Ningú ha pensat en aquests treballadors. Hi ha hagut moltes oportunitats per a denunciar-ho, però molta gent ha guanyat diners per raons equivocades. Tots som culpables”. També s'han donat manifestacions clares de jugadors com Toni Kroos o antics jugadors com Eric Cantonà però en tot cas molt minoritàries. Més positiu ha estat el fet que un bon nombre de mitjans de comunicació hagi aprofitat el Mundial per a explicar la veritable realitat del país.

També hi ha hagut qui ha sortit a defensar el Mundial començant pel President de la FIFA amb un desgraciat discurs a l'inici del Mundial. I també entre els adoradors del vedell d'or ha estat Xavi Hernández entrenador del Barça i ambaixador per al Mundial nomenat pel propi Govern de Qatar, qui ha manifestat des del Mundial que “Qatar és un país molt fàcil per a viure: còmode, acollidor i segur”. Segurament ho és per a Xavi Hernández però no per als treballadors emigrants.

En fi el Mundial de Qatar només ens va donar un moment de respecte, el del silenci dels jugadors de l'Iran al no cantar amb el cap baix quan sonava l'himne de l'Iran en solidaritat amb les revoltes del seu país, ells sí que van saber estar a l'altura. Per contra cal destacar que ningú dels que formaven part del circ del Mundial s'hagi fet ressò solidari sobre la situació del jugador de futbol iranià Amir Nasr-Azadani previsiblement condemnat a mort a l'Iran per participar en les protestes en defensa de les dones en aquest país, cosa que sí ha fet la Federació Internacional d'Associacions de Futbolistes Professionals.

Dues últimes consideracions: La primera és la satisfacció de veure com la comunitat marroquina del nostre país va saber celebrar els seus triomfs entre ells la victòria sobre Espanya, amb alegria però també sense cap mala manera ni estridències. La segona és corroborar l'opinió del futbol com el modern “circ” en veure les celebracions a l'Argentina, on una societat totalment desarticulada i enfonsada es llança a celebrar el triomf com a única manera d'abstreure's de la seva penosa realitat social, fins i tot va haver-hi argentins que van empenyorar els seus estris per a sufragar-se un viatge a Doha, realment tot propi d'un esperpent o una desesperació.

En definitiva un Mundial, el de Qatar, que ha estat un exemple d'infàmia global.

BON ANY 2023

 BON ANY 2023 A TOTS I TOTES

   Pablo Milanés: "Yo no te pido"

Bob Dylan: "A hard rain's A gonna fall

Raimón: "Amanda" (homenatge a Victor Jara)

                                         

        Geooges Brassens: 

                                  "Suplique pour etre enterré a la plage de Sète"                               

                  

     "Bella Ciao"        

EL PP EN “LA CAVERNA”

 

FEIJOO I AYUSO: "lA CAVERNA"

nuevatribuna/10 DE DICIEMBRE DE 2022

Ja fa dècades que el PP ha demostrat que no és un partit propi de la dreta democràtica europea. No hem d'oblidar que el PP és fill de la transformació de l'Aliança Popular de Fraga i no del CDS de Suarez, que va ser possiblement l'única opció de centre dreta a l'Espanya democràtica.

Ja vàrem viure amb el PP d'Aznar la vergonyosa actuació en el moment dels atemptats de l’11-M a Madrid que va pretendre capitalitzar adjudicant-los a ETA quan ja sabia que era un atemptat islamista “gihadista”. Malgrat això i durant anys el PP es va atrinxerar a no acceptar la realitat i va continuar amb la seva referència a una línia no seguida per la policia que portava a ETA.

El PP, ara tan intransigent, no vol recordar les negociacions d'Aznar amb ETA denominada per ell com a Moviment d'Alliberament basc, ni el trasllat massiu en aquella època de presos etarres a Euskadi. El PP té molta facilitat per a oblidar la història. I especialment no poden assumir que fos un govern socialista, el de Zapatero, el que aconseguís la desaparició de la banda terrorista.

Després de la nefasta i corrupta etapa de Rajoy, el nou PP amb Casado va mantenir una estratègia de confrontació furibunda enfront el Govern de coalició progressista qualificat des del primer moment de “il·legítim” i especialment per la presència de “comunistes, filo-etarres i independentistes” en el bloc d'investidura.

Finalment el cop d'estat dins del PP, ajudat  pels barons i la dreta mediàtica va defenestrar  Casado, per la seva acusació de corrupció a Ayuso, i va entronitzar  Núñez Feijóo. Aquest va ser presentat com a un líder preparat, moderat i negociador que és el que precisava el PP per a guanyar les eleccions alhora que arraconava a VOX.

Però poc ha durat la imatge de preparat, moderat i negociador, i és que la política estatal no és la de Galícia. Feijóo ha comès nombrosos errors en les seves declaracions especialment econòmiques i no ha tingut més remei que canviar de rumb. En principi va pretendre centrar-se en l'atac a la política econòmica del Govern de l'Estat defensant una baixada generalitzada d'impostos. El fracàs del govern conservador de Gran Bretanya que proposava aquesta política i que va tenir una efímera durada va obligar a tancar aquesta via. Malgrat això no ha acordat cap mesura econòmica de les plantejades per l'Executiu i aprovades pel Parlament. I això malgrat que el programa del govern en temes com la imposició especial a indústries energètiques o financeres té el suport de la Comissió Europea.

El PP i Feijóo qüestionen tant les bones dades econòmiques com el fet que Espanya tingui la inflació més baixa de la UE, o les millores en la creació d'ocupació impulsades per la Reforma Laboral. El PP ha insinuat fins i tot que les dades d'ocupació publicades podien estar manipulades malgrat que són les CCAA les que els defineixen.

Quant a la situació energetica el PP i Feijóo donen l'esquena a les evidències. Fins arribar a considerar negativa la “excepció ibèrica” en el tema energètic malgrat ser palpable que és en la península on millor s'afronta la pujada del preu de l'energia. En definitiva en temes econòmics, laborals i socials el PP segueix la política de negar la major i totes les dades objectives.

Així mateix el seu tarannà moderat i negociador va quedar en dubte en tancar tot diàleg sobre la renovació del Poder Judicial malgrat haver-lo acordat en la seva entrevista amb Pedro Sánchez. La seva excusa va ser plantejar que el Govern proposava revisar el delicte de sedició, quan era un tema ja sabut. I després va quedar claríssim que es va ser degut a la pressió dels barons, amb Ayuso al capdavant, i la dreta mediàtica que li va exigir no signar l'acord.

La no renovació del CGPJ que fa anys ve obstaculitzant el PP, primer amb Casado i ara amb Feijóo els situa fora de la legalitat constitucional. El PP que tant fa gala de defensar la Constitució l'està incomplint sistemàticament.

Ara quan el Govern ha nomenat dues persones rellevants ydel PSOE, amb bon o mal criteri, però d'acord amb la Llei com a membres del Tribunal Constitucional, Feijóo ha tret foc pels queixals i acusa l'Executiu de “un nou assalt a les institucions”, obviant els anys de bloqueig del CGPJ així com el boicot que aquest realitza al no nomenar els dos membres que li correspon triar per al TC. Feijóo no sols torna a l'oratòria de Casado sinó que la supera àmpliament, seguint la línia discursiva d'Ayuso, parla de “país a la vora del precipici” i de “el pitjor moment institucional des de 1978” obviant altres moments com el cop de Tejero en 1981 o la crisi de Catalunya del 2017, per posar només dos moments.

El PP de Feijóo ha retornat a la seva caverna reaccionària. Novament, i seguint a poca distància la batuta de la dreta mediàtica i a la Presidenta de la Comunitat de Madrid que sempre va un pas per davant, el PP i Feijóo ho tornen a centrar tot en els seus atacs al Govern “pitjor” de la història d'Espanya que vol destruir el propi estat amb la seva aliança amb “filo-etarres i separatistes catalans”. Acusant el Govern per tot encara que això comporti anar contra les evidències. Sobre la revisió del delicte de sedició el PP i Feijóo només veuen una nova cessió als independentistes que podran tornar a intentar trencar Espanya, quan en realitat del que es tracta és de situar el delicte de manera semblant al que tenen regulat els altres països de la UE i que permetrà en el seu moment poder sol·licitar extradicions que no siguin rebutjades per altres països. Com el Govern de coalició planteja de manera clara al PP: “Diguin si ara la situació a Catalunya està millor o no que en el 2017”

Però ells prefereixen fugir del debat de la realitat i tot el seu arsenal de virulència oral el centren en assenyalar que Sánchez va de bracet de “comunistes” i pacta amb els hereus de Batasuna i els independentistes del 1-O. Feijóo i el seu partit no tenen en compte dues coses: a) que els comunistes van ser una part fonamental en la transició i en la Constitució, cosa que no va ser AP; i b) que quan existia el terrorisme se li va combatre a partir de la premissa “que sense terrorisme ni violència totes les idees i projectes polítics són igualment defensables per les vies democràtiques” , sembla com si el PP enyorés  ETA.

Finalment dues consideracions, la primera sobre la farisaica posició del PP en relació a les sentències produïdes en la “Llei del només Sí que és Sí”. El PP i Feijóo acusen el govern i a la Ministra d'Igualtat de fer una llei que permet l'excarceració de violadors. La realitat és que les mitges veritats són mentides completes. En primer lloc al PP mai li han interessat les reivindicacions feministes, i d'altra banda ells són partidaris de lleis punitives. La Llei del Ministeri d'Igualtat és una bona Llei que millora la seguretat de les dones i pot haver tingut algun error respecte als efectes sobre les penes més baixes, però això no invalida el valor de les millores que té la Llei. La posició crítica dels conservadors contrasta amb el nul interès que van demostrar durant la tramitació de la llei, només es tracta de la crítica per la crítica aprofitant que “el Pisuerga passa per Valladolid”. No hi ha dubte que els errors s'arreglaran però no serà de la mà del PP que només busca el desgast del Govern de coalició.

Finalment el PP de Feijóo continua amb la seva tradicional oposició a la Llei de Memòria Democràtica. El PP sempre ha estat poc inclinat a les lleis memorialistes sobre els crims del franquisme i les seves repercussions en la societat espanyola. Per a ells tot això és de la “guerra de l'avi”, però les cunetes continuen plenes d'assassinats i els criminals i facciosos reposen en mausoleus. Mai hem sentit un reconeixement cap a les víctimes del franquisme, per a ells només existeixen les morts del terrorisme d'ETA que per cert pertanyen a tots. Fins i tot  les víctimes dels atemptats d'Atocha han estat víctimes de segona classe.

Per a tot hi ha una raó i és que en el fons el PP i els seus dirigents es consideren de manera vergonyant hereus dels “40 anys de pau” del franquisme i mai han aconseguit distanciar-se. Per això la seva escissió de Vox, a la qual d'altra banda el PP tracta de blanquejar, el reivindiquen clarament com a època de bonança, el mateix que fa Ayuso en acusar l'actual govern de ser el pitjor dels últims vuitanta anys (és a dir inclosa la dictadura).

En definitiva aquest PP de “la Caverna” és el que al costat de Vox es presentarà com a alternativa electoral. Fóra bo que cap progressista ho oblidés i els hi fes el joc dividint  les forces de progrés.

PABLO IGLESIAS “QUANT PITJOR, MILLOR”

Pablo Iglesias

nuevatribna/3 DE DICIEMBRE DE 2022, 

 Lamentablement Pablo Iglesias ha entrat en una deriva que és perillosa ja no per a Podemos sinó per al conjunt de les forces progressistes. Després d'una experiència institucional poc reeixida, finalitzada amb la seva dimissió de la Vicepresidència del Govern i el seu fracàs en la seva candidatura en les autonòmiques de Madrid, es va retirar a les seves casernes d'hivern. A partir d'aquí va començar novament la seva presència en els mitjans i fonamentalment a partir de la seva relació amb Jaume Roures que potencia la seva presència.

Iglesias que va acabar amb un fracàs en el seu pas per la política institucional ara pretén marcar el pas al partit que va dirigir, i continua dirigint a l'ombra, dictant des de la seva plataforma mediàtica els seus dogmes teòrics i excomunicant  polítics i mitjans de comunicació no sols de dretes sinó fins i tot els que qualifica com a “mal anomenats progressistes”.

Igual que en el seu període en la política sembla ser que el major enemic de Pablo Iglesias sigui no la dreta tavernària d'aquest país sinó la resta de les forces d'esquerres. Sembla ser que mai ha acceptat una política de gradualisme i de resolució parcial dels problemes de la gent. Per a Pablo Iglesias i els seus seguidors tot se situa “en el tot o res”.

Per a entendre-ho cal dir que per a Pablo Iglesias mai ha estat ni va ser important tot allò relatiu a la qüestió del treball. Ell sempre ha considerat més importants les qüestions identitàries i culturals. Tampoc ha donat importància a les qüestions organitzatives, ni a l'acostament al moviment sindical. És rellevant el seu distanciament permanent del moviment sindical. L'única cosa important per al seu plantejament eren els moviments de base sempre definits segons el seu criteri. Així mateix, malgrat la seva professió professoral, fa una anàlisi molt crítica contra la transició democràtica a Espanya i és especialment crític amb l'actuació del PCE.

Iglesias promocionat en el seu moment per mitjans de comunicació com el d'ara el seu odiat Ferreras va aconseguir en el seu moment frenar en la seva competició electoral el que semblava un previst avanç d'IU. Posteriorment va llançar la seva proposta nova de “Assalt als cels” aconseguint un magnífic resultat electoral i a partir d'aquí va començar el seu inici de declivi. Sense organització territorial, amb escassa presència als ajuntaments i autonomies Podemos va començar el seu descens electoral. Malgrat això va aconseguir la conformació d'un Govern de Coalició, on mai es va trobar còmode malgrat els avanços aconseguits. Finalment frustrat i amb la seva valoració en decadència va dimitir i va delegar la direcció de UP dins el govern en Yolanda Díaz a la qual també va designar de forma escassament democràtica cap de llista per als següents processos electorals. Del seu pas pel Govern podem dir que va provocar directament o indirectament “molt soroll”, la qual cosa va perjudicar la imatge d'un govern progressista sotmès a un intens atac des de l'oposició de dretes.

Lamentablement per a ell, Yolanda Díaz ha resultat ser una dirigent política amb personalitat pròpia que no sembla procliu a seguir instruccions alienes i que té el seu propi projecte molt allunyat de les pràctiques de Podemos i els seus seguidors. Yolanda Díaz d'entrada procedeix d'una altra tradició arrelada com és la del PCE i la seva relació amb el moviment sindical dels treballadors i treballadores, per això molta gent qualifica el seu projecte de “laborista”. La seva actuació ha estat i és molt institucional dedicant-se a resoldre amb èxit els objectius del seu departament i evitant en la mesura del possible “generar soroll” dins del govern i fins i tot mitjançant en els casos en què el soroll procedís dels membres del govern de Podemos, no de UP.

És evident que el protagonisme de Yolanda Díaz tant com a ministra i com a política millor valorada, i la seva intenció d'iniciar una nova trajectòria personal amb el projecte de SUMAR no ha agradat a Pablo Iglesias que pretenia dirigir des de l'ombra  una candidata sotmesa al control d'un Podemos que ell governa amb ”mà de ferro”. Lamentablement Pablo Iglesias no ha pogut vèncer les seves inclinacions de ser el “mascle alfa” del seu projecte polític. Només cal veure com han anat abandonant els seus primers companys en l'aventura i com ara s'allunyen no sols les seves organitzacions coaligades sinó fins i tot organitzacions del mateix Podemos que s'acosten clarament al projecte de Yolanda Díaz que es percep coma un projecte menys sectari, més obert i amb millors perspectives entre la ciutadania.

Aquesta situació és inacceptable per a una persona de les característiques de Pablo Iglesias que des del seu pseudo-retir mediàtic llança anatemes i “fàtues” ja no sols contra la premsa de tota mena sinó directament contra la mateixa Yolanda Díaz a la qual recorda que va ser nomenada per ell i que sembla que li degui obediència. Són increïbles els atacs d'Iglesias a la ministra amb millor valoració, reconeixement social i gestió pública. Així mateix en un moment de grans èxits del Govern progressista com l'aprovació dels tercers pressupostos, els impostos a les energètiques i financeres, la previsible nova pujada del SMI, etc., es fomenta més que mai el “soroll” dins de la coalició i fins i tot hi ha qui prediu ruptures que sens dubte serien suïcidis per al conjunt de l'esquerra.

Però per a Pablo Iglesias partidari del “tot o res” i del quant “pitjor millor” pot ser que no sigui el més important. En aquest moment el seu gran objectiu és amansir a Yolanda Díaz, castigar el PSOE, i intentar ressuscitar  un malalt agonitzant com és Podemos.

I és que Pablo Iglesias malgrat el seu "currículum" professoral hi ha coses que no reconeix. Considera la transició com a un fracàs i considera que l'única ruptura real, i el que ve defensant des de fa temps, seria la constitució d'una república avui dia impossible i per a això només contempla tres agents “veritablement rupturistes”: PODEMOS, Bildu i ERC. És sagnant que una persona capacitada com Pablo Iglesias sigui capaç d'arribar a aquestes conclusions. Els que coneixem  ERC sabem que el seu esquerranisme és fals però que tenen moltes afinitats amb Iglesias, només s’han de  veure els elogis de Rufián a Irene Montero i el seu “mal rotllo” amb Yolanda Díaz. Pot ser que alguna cosa tinguin a veure les seves relacions amb el seu protector Jaume Roures.

En aquests moments el millor per a Pablo Iglesias és desgraciadament el pitjor per al conjunt de les esquerres.