LA CAVERNA DEL FUTBOL MASCULÍ PROFESSIONAL

 

Alexia Putellas i Megan Rapinoe: dos exemples

No hi ha dubte de l'èxit de la selecció femenina de futbol en l'últim mundial. Va demostrar dins del camp la complicitat d'un conjunt de jugadores que amb el seu esforç i exemple van donar relleu al nivell d'Espanya en l'àmbit del futbol femení.

El que ha estat un èxit sense precedents s'ha vist entelat per la nefasta i criticable conducta masclista del President de la Federació Luis Rubiales. I posteriorment per la infamant Assemblea de la RFEF amb una bona part dels seus  acòlits  aplaudint dempeus el vergonyós discurs encara més masclista del seu President.

La immediata reacció de les jugadores i del conjunt del futbol femení nacional i internacional ha estat radical. El “es va acabar” de Alexia Putellas es va convertir en un crit i sentir generalitzat del col·lectiu femení de futbolistes, del feminisme en general i de bona part de la ciutadania i la seva notable repercussió internacional.

No obstant això s'ha notat un silenci profund i indignant del futbol professional masculí, excepte algunes excepcions. Per què d'aquest silenci? Sens dubte hi ha una explicació sociològica clara. Els jugadors de futbol professional, especialment la seva elit semblen viure en un món a part, en gran part derivat de la compra que es fa de les seves voluntats pels milionaris salaris que perceben. I això no es concep sense la participació dels propis clubs que els tenen com a “esclaus d'or”, així com les complicitats del ressò mediàtic que el futbol masculí té en els mitjans de comunicació clarament partidistes i dedicats a inflamar a les aficions particulars i a enaltir o destruir segons convingui la imatge dels futbolistes. I evidentment això sustentat en multitudinàries aficions que enalteixen als seus “herois” i vituperen i moltes vegades insulten de manera grollera els seus rivals.

L'esport professional i especialment el futbol compleix una funció similar al “circ romà” calmar els baixos instints de les masses que si no és així potser podrien desviar la seva mirada cap a altres temes que els afecten de forma més profunda.

És així que contemplem com als “ídols del futbol” se'ls perdona tot. Hem vist de manera reiterada com  membres de l'elit són jutjats per actuacions il·legals referides en molts casos al no compliment de les seves obligacions fiscals i els veiem victorejats per una plebe, amb molts menys recursos, que donarà suport al seu “heroi”.

Els ídols del futbol semblen viure en una altra dimensió. Excepte honroses excepcions són incapaços de posicionar-se davant els greus problemes que afecten la societat. Renuncien a expressar les seves opinions o punts de vista sobre la realitat del món en el qual viuen per a atrinxerar-se en les seves còmodes “gàbies d'or”. Per exemple ens podríem preguntar: Quina és la raó per la qual no hi ha casos sobre l'existència de “homosexuals” en el món del futbol? Quan és evident que existeixen però no poden mostrar el que són per por de les repercussions públiques. Cosa que no passa en el món del futbol femení mundial.

Les dones han donat un exemple que ells són incapaços de donar. Pot ser que això sigui pel fet que les seves condicions econòmiques i professionals no són ni molt menys les dels homes i això comporta una molt diferent opinió sobre la realitat. Podríem dir que la seva menor professionalitat els permet ser més humanes. I ara tornen a demostrar-ho al convocar dues jornades de vaga per reivindicar uns millors salaris.

L'RFEF fa temps que deixa molt a desitjar. Observem simplement un exemple la reestructuració de la celebració de la Supercopa d'Espanya. En principi era una competició molt senzilla, el campió de la Lliga contra el campió de la Copa i es celebrava en algun dels camps de la Primera Divisió espanyola. Amb la reforma de Rubiales ja no són els dos campions, sinó campions i subcampions per a garantir que sempre siguin presents el FC Barcelona i el Reial Madrid i la celebració de la competició es trasllada a un escenari tan espanyol com Aràbia Saudita un país model de democràcia. Però és que Aràbia Saudita paga milions que s'embutxaca l'intermediari, l'RFEF i especialment els dos clubs al·ludits al marge de quin hagi estat la seva classificació en les citades competicions. Així s'ha donat l'escàndol que el campió de Copa o de Lliga ha cobrat menys que els dos grans clubs. I el més important aquests ingressos han permès que el President de la RFEF s'hagi pujat els seus emoluments a nivells indignants. I com són empreses privades és difícil intervenir-les des del poder polític.

En aquests moments ha quedat aclarida l'obsolescència d'unes estructures federatives que són un niu de corrupteles i favors creuats entre els seus components. I això no es dona només en el cas del futbol sinó inclou molts altres àmbits esportius nacionals i internacionals. No creguem que les corrupteles i la situació interna de la RFEF és diferent de les de la UEFA o la FIFA que ja en anteriors ocasions han estat objecte de casos de corrupció que s'han saldat amb dimissions sense solucionar el fons del problema que és la seva pròpia constitució interna clientelista. I parlant del Futbol professional no oblidem  un altre participant igualment fosc La LLIGA.

I no sols és el món del futbol. Si mirem a altres institucions com les relacionades amb l'olimpisme la situació d'obscurantisme, corrupteles i amiguisme es multiplica per la quantitat de diners que mouen. Algú creu que el Comitè Olímpic Internacional (COI) no està basat en la corrupció interna. Algú creu que els membres de la direcció del COE (Comitè Olímpic Espanyol) no es trien per cooptació. Tot esport professional està d'una forma o una altra enfangat i quan major importància té l'organització major és el seu grau de corrupció i de degeneració.

Lamentablement l'organització de l'esport viu de l'esforç dels esportistes que mereixen tota la nostra consideració i que són la cara de l'esport que tots admirem. Però al seu voltant es teixeixen unes complexes xarxes de complicitats en les seves formes organitzatives que són la creu d'interessos que poc tenen a veure amb l'esperit de l'esport i de l'antic olimpisme.

UNA LEGISLATURA AMB DIFICIL PERSPECTIVA

 

La recentment iniciada legislatura té un recorregut de difícil predicció. Els resultats electorals només deixen alguna certesa i molts interrogants.

Pot ser que l'única cosa clara sigui que la dreta i la ultradreta tenen pràcticament impossible governar. Però també és clar que el camí d'un possible govern d'esquerres no serà en absolut gens fàcil ni tranquil.

El fet que l'independentisme català, en el seu pitjor moment electoral sigui necessari i imprescindible per al desenvolupament de la legislatura en el Congrés planteja ja una infinitat d'interrogants. Tot això sense comptar que el Senat en mans de les dretes és un altre element a considerar.

En les eleccions del 23 de juliol l'esquerra va tenir una majoria clara a Catalunya amb 26 diputats entre el PSC i SUMAR (en conjunt 1.706.554 vots. En les del 2019 van obtenir 19 diputats i 1.243.839 vots). Per la seva part els partits independentistes ERC, JUNTS i la CUP van obtenir 14 diputats enfront de 23 en el 2019 (i en vots 954.311 mentre en el 2019 obtenien 1.652.055. És a dir han perdut 697.744 votants). És per això que és totalment erroni a la vista dels resultats equiparar els independentistes amb la ciutadania de Catalunya que majoritàriament ha votat els partits d'esquerres en un 48,53% front al 27,42 que ha votat  les opcions independentistes incloent la CUP.

És interessant tenir en compte els resultats de Catalunya per a valorar com pot ser la posició tant d'ERC com de Junts. Tots dos tenen molt a perdre en una repetició electoral, però alhora la seva competició per saber quin d'ells és hegemònic en aquest espai pot provocar més d'un problema.

La composició del Congrés fa difícil no sols la investidura sinó també la pròpia governança normal de la legislatura. Els plantejaments que especialment pot fer Junts, però també ERC, poden fer naufragar en qualsevol moment, és a dir des del seu propi inici, la legislatura.

La qüestió catalana és un problema però ho és no sols a Catalunya sinó en el conjunt de l'Estat. No són comprensibles els resultats en les autonòmiques favorables a les forces de la dreta i la ultradreta sense entendre la demagògia que s'ha fet contra el Govern Progressista de coalició i la seva aliança amb l'anti-Espanya de “colpistes i terroristes”. Enfront d'això i  la demagògia que comporta només cal observar el resultat que l'aplicació d'accions de desinflamació política ha obtingut en la societat catalana, especialment entre els no independentistes.

Les polítiques han estat positives per a baixar el conflicte a Catalunya, la qual cosa ningú pot negar, i també ho han estat, encara que es negui, per al conjunt d'Espanya.

Però el que és clar és que en el cas de resultar triat un nou Govern de coalició de PSOE i SUMAR el seu camí estarà ple d'obstacles. I fonamentalment per a desenvolupar un programa de Govern progressista. Aquest govern pot avançar en el reconeixement de la diversitat en el conjunt de l'Estat però sempre tenint en compte el cost d'aquests passos. El Govern no podrà cedir davant les pretensions maximalistes dels partits independentistes catalans sinó en tot cas haurà de fer aquells passos que dins de la legalitat constitucional siguin factibles i això serà possible si en les dues faccions de l'independentisme impera el pragmatisme i no se situen en una carrera de qui és més radical.

Crec que els partits independentistes haurien d'aprendre de la manera d'actuar dels partits nacionalistes bascos. Tant del pragmatisme tradicional del PNB com de la forma institucional d'actuar de EHBildu que hauria de ser un exemple per als partits nacionalistes catalans, especialment per l’autoproclamat d'esquerres com és ERC. També han de reflexionar sobre el vot dels catalans que en cas de provocar noves eleccions i donar noves possibilitats al PP els podrien fer pagar el seu comportament irresponsable.

Però és que al marge de les demandes independentistes el nou Govern tindrà difícil desenvolupar un programa avançat socialment perquè la cambra legislativa és majoritàriament de dretes. JUNTS és un partit de dretes hereu es vulgui o no de l'extinta Convergència. Per tant serà difícil aprovar nova legislació especialment social i econòmica de caràcter progressista.

Tot això amb la relació més positiva que no vol dir diferencial d'acord amb el seu propi fet existencial dels dos partits del Govern. En aquest sentit sembla que es planteja una possible legislatura de major unitat i menys soroll, esperant que els cinc diputats de PODEMOS no decideixin anar per lliure i no només provoquin problemes dins de SUMAR sinó en l'àmbit polític, però haurien de tenir en compte que anar contra la història pot significar accelerar la seva extinció.

En definitiva aquí s'ha tractat de plasmar les dificultats que tindrà una legislatura amb números ajustats no sols per a la investidura sinó per al procés legislatiu la qual cosa podria abocar al govern a dur a terme una tasca de gestionar a fons l'abundant legislació procedent del període anterior i treure-li tot el profit necessari de cara a la ciutadania abans de tornar a anar a un possible nou procés electoral passat un període de temps. Especialment davant la impossibilitat d'una aprovació pressupostària per bloqueig del Senat al “sostre de despesa”, sempre que no s'hagi efectuat una nova llei que elimini aquesta possibilitat de bloqueig.

Malgrat tot esperem a veure com s'inicia la legislatura i si els actors polítics necessaris per a fer possible la continuïtat d'un Govern de Coalició Progressista es comporten amb el necessari grau de responsabilitat.

SUMAR: L’OBJECTIU ESTRUCTURAR L’ORGANITZACIÓ

 

Un dels objectius estratègics més urgent de SUMAR és estructurar la seva organització. I això en un doble sentit. D’una banda estructurar el bon funcionament de la coalició per tal de que actuï com a un col·lectiu ben coordinat amb una actuació unitària i un discurs únic que permeti una  major coordinació dels diversos col·lectius polítics que conviuen en el seu sí. I per un altra banda i potser més important estructurar el subjecte polític propi de SUMAR.

Ambdós temes són claus per tal de aconseguir una cada vegada millor acció política. Esta clar que el resultat electoral ha estat prou bo per a una organització política plural acabada de crear. Però ara falta el més important, dur a terme una política útil per a la ciutadania que vegi la utilitat de SUMAR més enllà del carisma i la capacitat de Yolanda Díaz.

No hi ha dubte que sense SUMAR els resultats de la política a l’esquerra del PSOE hagués estat desastrós. En contra del que diu PODEMOS, amb una manca de lleialtat injustificable, sense SUMAR els resultats serien dolents, només cal veure els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques i comprovar el resultats negatius de les forces a l’esquerra del PSOE i en especial  de PODEMOS.

No es pot mirar enrere. Hi ha projectes polítics que ara ja estan caducats i que el millor que poden fer és integrar-se amb lleialtat en el nou projecte polític de SUMAR, tot altre plantejament està avui per avui destinat al fracàs.

La coalició electoral de partits que ha significat SUMAR necessita reforçar-se organitzativa i políticament de forma que tots vagin amb una única política i discurs polític. La coordinació i homogeneïtzació  redundarà en benefici de totes les parts i del conjunt de la coalició. Tothom ha de ser conscient del que representa, fugir de visions partidistes estèrils i aportar a la visió conjunta. I això és necessari tant en el cas de constituir un govern de coalició, com en el cas  d’una repetició electoral.

Cal un discurs polític únic que reforci el paper de SUMAR com a representant d’una esquerra alternativa que busca ser més rellevant i ampliar el seu espai polític a partir de propostes dirigides a millorar la vida de la gent treballadora i de l’espai de la persones amb més necessitat i avançar encara més en els drets de tots els col·lectius encara discriminats. Un programa laborista, feminista, ecologista i federal que tingui com a primer objectiu millorar la vida dels sectors més vulnerables.

Alhora dins de la coalició electoral SUMAR  s’ha de construir com a organització política pròpia que està cridada a ser el “pal de paller” de la coalició electoral  i això comporta crear una organització estructurada en el conjunt dels territoris, amb afiliació articulada que pagui la seva quota i participi en el debat intern de l’organització i en la seva estructuració. Cal fer realitat aquell vell principi de Gramsci “Les idees no viuen sense organització” . I allò que pel pensador marxista significava la paraula organització i que va  definir de forma concreta  “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Militar en una organització política cal que comporti formació, il·lusió i organització.

Es important establir formes de participació i debat de la militància organitzada dins del nou subjecte col·lectiu. I això no obsta per a establir altres formes de relació menys militants de simpatitzants que puguin ser informats i fins i tot participar en determinades situacions.

Cal dir que situacions com aquesta d’agrupació de partits pera  fer una organització forta no són noves. Cal recordar la fundació del PSUC a l’any 1936 fruit de la fusió de quatre partits diferents o més recentment la creació al 2004 de SYRIZA a Grècia fruit de l’acord de tretze grups polítics d’esquerra.

SUMAR és en aquest moment l’únic projecte vàlid per a les forces a l’esquerra del PSOE i que si s’articula en un espai polític entorn un nucli fort i on tothom trobi el seu lloc pot tenir un llarg recorregut. Cal deixar enrere projectes que ja són del passat i avançar des de la unitat en la pluralitat en una coalició amb voluntat de plantejar propostes possibles, de fer acords de coalició de govern amb el PSOE que forcin la realització de polítiques d’esquerres amb força però amb el mínim soroll, amb la voluntat de fer avançar les polítiques d’esquerres en el terreny laboral i social, polítiques d’igualtat feminista, polítiques d’un canvi ecològic just i unes polítiques de pluralitat federal pel que fa al encaix territorial.

Tot el que comporti enfortir SUMAR com a coalició i com a organització significarà un pas endavant en la consolidació de l’espai d’una esquerra que representi un “Reformisme Fort”, tot el que dificulti la seva consolidació com per exemple qualsevol intent de radicalització només significarà “promeses al vent” pròpies de un “nihilisme esquerrà caduc i sense futur”

Aquests són els reptes interns organitzatius tant de la coalició electoral com del subjecte polític de SUMAR i no cal dubtar que cada pas endavant significarà un pas enrere de les dretes i la ultra-dreta. Per que no hi ha dubte de que SUMAR és un antídot front la reacció antidemocràtica.

PER MES DRETS I CONTRA LA MENTIDA I LA INVOLUCIÓ

 

En pocs dies, diumenge que ve 23 de Juliol, la ciutadania decidirà el seu futur en unes incertes eleccions. Un futur que pot ser molt diferent segons quin sigui el seu resultat. Pot significar avançar en la senda dels últims anys amb un govern progressista que aprofundeixi en una política d'aconseguir i consolidar nous drets socials i econòmics i en llibertats i sobretot a fer-los arribar a una major part de la societat. O pot significar una profunda involució democràtica on novament es governi al servei de les elits més poderoses, retallant llibertats i destruint drets socials i laborals, i provocant una profunda regressió en els serveis públics bàsics com la sanitat o l'educació.

Hem afrontat una campanya electoral estranya derivada de la derrota de les forces progressistes en les eleccions municipals i autonòmiques. Les dretes han fet una campanya basada tota ella en la tergiversació i la mentida que va tenir el seu punt culminant en el debat entre Pedro Sánchez i Núñez Feijoó, on el President de Govern es va veure sorprès per un al·luvió de mentides i dades falses en les intervencions del candidat de la dreta recitats sense el més mínim rubor i sense la més mínima intervenció dels supòsats moderadors.

És evident que el procés ve marcat per la necessitat que el sector socialista del govern superi la seva depressió electoral i es llanci en aquesta última setmana a recuperar als seus votants mobilitzant les seves bases afiliatives. Haurien de prendre nota de l'esperit combatiu demostrat aquests dies per l'expresident Rodríguez Zapatero que s'ha llançat a la palestra a rebatre una a una les mentides de les dretes, especialment les relacionades amb el terrorisme i ETA, reacció que sens dubte ha tingut un efecte balsàmic per a molts votants i afiliats socialistes.

La dreta d'aquest país sempre ha tingut una greu manca democràtica des de Fraga a Feijoó. La mentida ha estat en moltes ocasions utilitzada sense el més mínim rubor i molt especialment en relació amb el terrorisme. Tots podem recordar com Aznar encara no ha rectificat sobre la seva declaració “mirin-me als ulls” declarant que a l'Iraq hi havia armes de destrucció massiva. Fins i tot Bush i Blair van rectificar, però Aznar continua sense esmenar la seva mentida. Cal recordar el fet greu dels Atemptats d'Atocha que el Govern del PP d'Aznar va pretendre atribuir a ETA malgrat que tot indicava que era un atemptat gihadista. Era tan clara la mentida que li va fer perdre les eleccions, i malgrat això i fins ara no han rectificat la seva mentida. Rajoy va mentir sobre la corrupció del PP i sobre l'existència d'una policia política que va conduir a una moció de censura que va perdre. El PP posterior des de Casado a Feijoó passant per Díaz Ayuso, han basat tota la seva política en denunciar la il·legitimitat del Govern per haver estat triat per una àmplia pluralitat política que incloïa  Bildu i ERC, per al PP els “hereus d'ETA” i els “independentistes colpistes”. Això no obsta que  el PP al costat d'ERC intentessin impedir l'aprovació de la Reforma Laboral fruit de l'acord entre els agents socials.

L'actual candidat va mentir de manera reiterada en el debat i fora d'ell. Després de la seva posició en contra de la Reforma Laboral ara intenta dir que és pràcticament la seva reforma, sense dir que l'actual és fruit del consens social i la de Rajoy va ser una imposició no negociada. Feijoó ha arribat a dir que el PP va votar a favor de la revaloració de les pensions quan el PP va establir una revisió màxima el 0,35% anual, és a dir unes 34 vegades menys que l'última del govern del 8,5%.

La mentida està en l'ADN del PP al costat de la seva herència franquista que li impedeix acceptar el passat terrible del franquisme, herència que comparteix amb VOX. La dreta que representa el PP mai ha votat cap llei que comportés millorar i donar nous drets, ni el divorci, ni l'avortament, ni la del matrimoni homosexual, ni la de la de l'eutanàsia, etc., Podem recordar la campanya que el PP va llançar, a través de Miguel Ángel Rodríguez, contra el Dr. Luis Montes per aplicar pal·liatius a pacients terminals que li va fer perdre el seu lloc i després va ser absolt pels tribunals de l'acusació de mala praxi.

Els espanyols haurien de tenir memòria per a saber el que passa quan la dreta governa, pèrdua de drets i increment de les desigualtats i deteriorament dels serveis públics.

Per tot això cal aprofitar aquesta última setmana per a defensar les noves propostes que planteja l'esquerra, és en aquest sentit que la campanya de Yolanda Díaz i SUMAR és exemplar plantejant una campanya en positiu amb propostes per a continuar millorant la vida del conjunt dels ciutadans especialment dels més desfavorits. Tot això amb l'objectiu de continuar amb la política duta a terme pel Govern de Coalició Progressista que es pretén ocultar i que ha portat al país a una situació de progrés i de millora social que els poders econòmics i mediàtics pretenen ocultar. I alhora evitar un govern de la ultradreta amb PP i VOX que ens faria retrocedir com a societat democràtica.

Per això per a continuar avançant en una societat de drets i llibertats més avançada que arribi al conjunt de la ciutadania i per a impedir el retorn de la “caverna neofranquista” de PP i VOX, cal una mobilització electoral de la ciutadania que aconsegueixi que la llibertat, la democràcia, la veritat i la solidaritat guanyin de manera clara als partidaris de la mentida i la involució.

PERQUÈ ENS JUGUEM EL NOSTRE FUTUR EL 23J TOTS A VOTAR PER UN GOVERN DE PSOE I SUMAR

L'ESPERANÇA ENFRONT DE L'ONA REACCIONÀRIA

 

No hi ha dubte que els resultats de les eleccions autonòmiques i locals del passat mes de maig van ser un cop molt fort per la proporció de la victòria de les candidatures de la dreta i la ultra dreta. Van deixar en evidència que el treball ben fet tant a nivell estatal com autonòmic i local no va poder frenar el pes del relat catastrofista i ultramuntà de Feijoó i Vox.

Enfront d'això Pedro Sánchez sembla haver agafat “el toro per les banyes” i s'ha llançat a una campanya explicativa en tota mena de fòrums mediàtics per a tractar de desmentir les faules i mentides de les dretes i recuperar l'ànim de la seva militància neguitejada. Sembla que en part aquesta campanya està donant resultats i pot produir un tancament de files en el socialisme que cal esperar que es tradueixi en un creixement de participació dels seus votants.

No obstant això el gran experiment en aquesta precampanya i esperem que en la campanya ha estat  l'aparició de SUMAR. En un temps escàs es va aconseguir articular l'espai, acordar les candidatures i sortir al debat polític. Amb un programa ben articulat Sumar i Yolanda Díaz tracten de llançar una campanya en positiu i que crida a l'Esperança i l'Alegria enfront del futur. Tot això armat en un discurs ben estructurat i assequible dirigit a la gent corrent.

Enfront de la por que estan aplicant els discursos reaccionaris del PP i Vox i la seva repercussió en els mitjans que abonen l'ona reaccionària, allò que transmet Yolanda Díaz i Sumar és esperança, alegria i un relat comprensible per a la gent comuna a qui va dedicat el seu discurs.

És sens dubte una confrontació amb un fons ideològic important, enfront del liberalisme individualista que defensen les dretes, SUMAR defensa la necessitat d'impulsar la llibertat col·lectiva basada en potenciar la igualtat com a element de cohesió  de la societat. Sense igualtat no hi ha llibertat.

SUMAR reivindica l'acció de govern i planteja la urgència i la necessitat de la seva continuïtat per tal d’aprofundir en els avenços aconseguits. Després d'efectuar canvis estructurals és imprescindible continuar en ells però sense oblidar la realitat quotidiana dels sectors més desfavorits. Aquests sectors que senten parlar de millores al país però encara no han percebut la millora en les seves vides quotidianes. Un dels objectius de la plataforma de Díaz no és tan  sols aglutinar els treballadors,  les dones i arribar als joves, sinó també arribar als desencantats i als abstencionistes.

És important observar que al seu favor compta, fins al moment, l'homogeneïtat del conjunt de la coalició. No s'han donat veus discordants i això pot comportar el seu millor balanç. En aquests moments les expectatives de SUMAR pugen i això és imprescindible per a guanyar en la lluita pel tercer lloc en la disputa electoral que pugui compensar i sumar amb el PSOE per a aconseguir l'objectiu d'un nou Govern progressista de coalició.

Els últims dies estem assistint a com els partits d'esquerra van explicant  parts concretes dels seus programes electorals per a continuar millorant i creant drets socials per al conjunt de la ciutadania, propostes fiscals que gravin els més rics, les grans empreses i oligopolis bancaris i energètics, i beneficiïn la resta dels ciutadans, per a aconseguir una societat més amable i més justa.

Mentre en la dreta i la ultradreta continuen amb les desqualificacions i els atacs contra el “sanchisme” i “el comunisme”, així com les seves suposades aliances amb els “hereus d'ETA” i els “independentistes”. En definitiva obvien la realitat que va ser el Govern de Zapatero qui va finalitzar amb ETA fa més de deu anys aconseguint el que llavors es defensava: que sense violència totes les idees eren defensables. Alhora s'obliden de les negociacions d'Aznar amb ETA, les mentides al voltant de l'atemptat islamista que va provocar la matança d'Atocha que el Govern va tractar d'ocultar culpant a ETA. Tot això ha portat a  que fins i tot  Consuelo Ordóñez de COVITE hagi denunciat la manipulació de les víctimes per part del PP. Continuen negant la necessitat de la reconciliació històrica que precisa de la reivindicació de la memòria. És a dir cada dia apareixen més com els hereus d'un franquisme del qual mai es desdiuen. I ara amb les aliances del PP amb VOX això s'accentua.

De programes només podem dir que el de Vox és una autèntica barbaritat antidemocràtica. I del PP de Feijoó només sabem que cada dia varia de posició, com el seu canvi sobre la Reforma Laboral on ha passat de votar en contra a manifestar que és assumible perquè només és una matisació de la Reforma del PP de Fàtima Báñez. És a dir obvia que la del PP va retallar drets als treballadors i va ser imposada sense diàleg social, tot el contrari de l'acord aconseguit amb Yolanda Díaz amb el consens dels agents socials que va avançar en drets laborals.

No hi ha dubte que les pròximes eleccions no tan sols són importants sinó fins i tot són dramàtiques. És la confrontació entre el sol i les ombres. El progrés social i l'esperança en el futur enfront de la regressió social i tornar a un passat que molts voldríem oblidar. Com hem dit és la lluita de l'Esperança enfront de la “ona reaccionària”. I amb unes repercussions a escala europea, on les dretes aliades als ultres estan avançant posicions la qual cosa és un presagi bastant preocupant davant les pròximes eleccions al Parlament Europeu del 2024. Podem estar assistint no només al ressorgir de les dretes més extremes sinó a repercussions com poden ser el propi qüestionament de l'actual Unió Europea que pot acabar en mans euroescèptiques.

El futur de la UE també està en joc en les pròximes eleccions del 23 de juliol donada la importància d'un dels  països més grans de la Unió.

Per tot això gens d'abstenció, anem tots i totes a votar “l'Esperança

SUMAR: ENDAVANT AMB FORÇA CAP EL 23J

nuevatribuna/23 DE JUNIO DE 2023

 No hi ha dubte que els resultats de les Eleccions Autonòmiques i Municipals del 28 de Maig van ser un fort cop  amb importants repercussions a la política espanyola.

Una d'elles, especialment positiva en l'àmbit de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, va tenir un efecte de clarificació immediat. Tots es van adonar que  un temps polític havia passat i  calia concretar de manera urgent com afrontar el nou projecte per a aquest nou temps polític.

Era necessari passar de “les muses al teatre”, s'havia acabat el moment d'intrigues i s’havia de concretar el projecte de futur. Així de manera immediata SUMAR va prendre cos. Les negociacions entre més d'una desena d'organitzacions es van concretar en dies i es va establir un model confederal d'organitzacions amb una direcció entorn de Yolanda Díaz i el seu equip amb la participació dels portaveus del conjunt d'organitzacions. I sense massa soroll es van establir les candidatures del conjunt de l'estat i el lloc a ocupar per cadascú. I això incloïa a tots, fins i tot a Podemos.

Va quedar clar que el projecte tindria un discurs i una estratègia única a partir del nucli irradiador. Yolanda Díaz ha anat conformant un equip de primera fila format per persones amb forta experiència política, començant per Josep Vendrell responsable de tota la negociació interna i amb Ernest Urtasun com a portaveu. Tots dos amb trajectòries polítiques dilatades on havien ocupat càrrecs de responsabilitat. A l'equip es va anar incorporant gent de vàlua contrastada com Pablo Bustinduy que havia estat responsable de Política Exterior de Unidas Podemos. Així mateix es va confirmar la incorporació d'Agustín Santos Maraver, ambaixador d'Espanya en l'ONU, com a segon en la llista de Sumar per Madrid.

Es va designar com a responsable electoral de coordinació del Programa electoral a María Eugenia Rodríguez Palop, eurodiputada. Sumar també ha incorporat a dos prestigiosos economistes com Carlos Martín Urriza, Cap del Gabinet econòmic de CCOO com a número sis de la llista per Madrid i referent econòmic del grup parlamentari i Nacho Álvarez com a portaveu econòmic de la campanya. Aquest últim era el principal referent econòmic de Podemos i qui va negociar els Pressupostos Generals de l'Estat amb el grup socialista. Finalment, de moment, també s'ha incorporat Alejandra Jacinto, com a portaveu d'Habitatge en la campanya de Sumar, la qual ha estat cap de llista de Unidas Podemos en la Comunitat de Madrid. I possiblement està tot obert  a d’altres incorporacions futures.

Totes aquestes incorporacions tenen unes característiques similars, es tracta de persones de capacitat política, tècnica i dialèctica demostrada, que saben construir i són alienes al “soroll mediàtic”. SUMAR ha optat per ser una força política més procliu i dedicada al treball de “millorar les coses de viure que a les batalles de relats”.

La campanya de SUMAR vindrà definida per l'agenda Econòmica, Social i Ecològica. L'objectiu de Sumar és fugir del “soroll” i plantejar una campanya en futur i en positiu, no recrear-se en els objectius aconseguits sinó plantejar nous objectius a aconseguir en els pròxims vuit anys amb propostes innovadores. Fer una campanya per "l'Esperança" en lloc de plantejar-se una contra la “por”.

Yolanda Díaz plantejarà propostes per a la justícia fiscal i la redistribució per a combatre la desigualtat. En aquest sentit caben reformes com: a) Fiscal (el manteniment permanent de l'impost a les grans fortunes; b) Sobre la productivitat i la creació d'un observatori de marges per a controlar els beneficis empresarials i lligar-los a la revaloració dels salaris. Així mateix han d'abordar-se mesures ambicioses per a lluitar contra l'augment del cost de vida que grava especialment a les classes populars i treballadores, especialment referent a la cistella de la compra i les pujades de lloguers. I un tercer objectiu serà impulsar la política verda i ecològica de lluita contra el canvi climàtic i per una reconversió i transformació ecològica justa que no perjudiqui les classes treballadores. Al costat d'això la lluita per les polítiques feministes, de les cures i la defensa de lo “públic”, especialment en temes de sanitat, educació i serveis socials.

En definitiva SUMAR pretén fer una campanya amable per a aconseguir ajudar a la constitució d'un nou Govern de Progrés, i ho farà en positiu i a l'ofensiva per a oferir raons perquè el votant d'esquerres, progressista i en el seu cas abstencionista trobi el sentit d'anar a votar.

Com hem pogut veure SUMAR és una opció política nova, no és la continuació d'alguna cosa que ja no motiva a l'electorat. Però SUMAR no surt del no-res sinó d'una llarga tradició política i ideològica de lluites socials, laborals i polítiques que ens van portar la democràcia i la consolidació d'una Constitució democràtica. De gent que ha estat immersa en les lluites per les millores de drets socials, laborals i de gènere. SUMAR té orígens diversos i molt arrelats que avui conflueixen. Així mateix SUMAR té un programa polític actual per a resoldre els problemes d'avui. I SUMAR té una direcció política potent que prefereix el somriure al crit i que porta darrera seu un nombre important d'organitzacions, unes d'àmbit estatal i altres d'àmbit autonòmic. I de molta gent individual que ha decidit que no és moment de resignació sinó d'aconseguir la millora de la vida del conjunt dels ciutadans d'aquest país.

EL 23 DE JULIOL SERÀ EL MOMENT DE SUMAR.
ANEM A PER AIXÒ

ELECCIONS 28/05 DEMAGÒGIA I OCURRÈNCIES

 

Feijóo i Sánchez en campanya 

El pròxim 28 de maig se celebren eleccions municipals en tot l'Estat i autonòmiques en bona part del territori. Del seu resultat es tractarà d'extreure conclusions, malgrat la clau diferencial d'aquestes eleccions, sobre la situació electoral dels partits de cara a les eleccions generals de desembre.

Pot ser que això sigui, lamentablement, que per part dels partits majoritaris PSOE i PP s'estiguin plantejant més com una prèvia de les generals que com el que són un examen ciutadà a les polítiques municipals i autonòmiques concretes.

Sembla que el PP de Feijóo s'hagi llançat a una campanya desaforada on l'únic objectiu sigui atacar constantment desqualificant-lo a nivell personal  Pedro Sánchez. I ja que és difícil combatre la seva acció de govern ho fan per les seves aliances parlamentàries. Així se l'acusa d'agredir a les dones per la Llei del “Només el sí és si” que ha permès “treure violadors de la presó”, o per la seva rendició als independentistes pels canvis referent a la sedició i la malversació que qualifiquen de cessió als seus socis independentistes catalans.

Però últimament l'última ofensiva demagògica del PP arran de la presència de ex-etarres en les llistes de EHBildu, ha estat fer responsable al PSOE d'aliar-se amb terroristes. El PP sap que fa demagògia, que ETA fa més d'una dècada que no actua i que la banda es va dissoldre, però com sempre utilitza aquest recurs demagògic i fals per a carregar contra els pactes parlamentaris del Govern.

El PP oblida que va ser un Govern del PSOE el que va acabar amb la banda terrorista durant el govern de Zapatero i Rubalcaba. El PP s'oblida que Aznar intentà negociar amb el que va anomenar Moviment Basc d'Alliberament. El PP s'oblida de les seves mentides sobre els atemptats de Madrid l'11 de Març del 2004 intentant, per motius electorals, carregar la responsabilitat a ETA quan sabien perfectament que era un atemptat del terrorisme islàmic. El PP tindria molt a callar en lloc de tornar sempre a un passat per sort desaparegut per a atacar ara de nou a Sánchez pels seus acords legislatius amb partits legals i legítims. Sembla com si Feijóo hagués caigut definitivament en mans d'Isabel Díaz Ayuso i del seu assessor àulic en una croada antiprogressista i reaccionària.

Per la seva part sembla que el PSOE i Pedro Sánchez, en lloc de capitalitzar a nivell territorial la seva obra de govern i de denunciar actuacions autonòmiques negatives com les del PP a Doñana, o les aliances del Partit Popular amb l'extrema dreta a Castella-Lleó, s'hagi plantejat la campanya com a una sort de loteria d'anuncis de propostes polítiques que en menys d'una setmana va portant al Consell de Ministres sense el més mínim debat ni consens amb els seus socis. I algunes d'elles són plenament contradictòries amb alguna de les seves polítiques bàsiques com la Llei d'Habitatge que potencia la creació d'habitatges de lloguer assequible com a objectiu. Enfront d'això llança una proposta d'avals per a la compra d'habitatges  per als joves, que pot tenir conseqüències negatives, llevant fons públics que poden comportar beneficis i alces de preus per part dels constructors. Aquesta loteria d'anuncis “cada míting un” des de reducció del preu del cinema per a jubilats, o Inter-rail per a joves, sembla una política clientelista i poc seriosa per a un President del Govern.

I mentre cap dels dos grans partits parla dels problemes municipals i autonòmics, com el finançament autonòmic o la sanitat i l'educació, o les residències d'ancians vistes amb l'experiència de la pandèmia. Es dediquen més a relats polítics que a anàlisis de les realitats concretes autonòmiques o municipals.

Davant d’això la campanya més centrada en el concret està sent la d'algú que no es presenta teòricament a aquestes eleccions. Parlem de Yolanda Díaz la qual malgrat que SUMAR no es presenta fa campanya per totes les organitzacions a l'esquerra del PSOE, des d'IU a Podemos passant pels “Comuns”, Compromís o MásMadrid. I especialment en llocs on és més important el triomf del conjunt de les esquerres o en llocs on hi ha candidatures més unitàries. En tot aquests actes Díaz parla de la necessitat d'aconseguir bons resultats en les municipals i autonòmiques, cas de Barcelona, València, Sevilla o el cas de la Comunitat Valenciana o Extremadura per a mantenir governs progressistes i com a pas previ a un futur prometedor per a continuar amb una majoria de progrés en el futur Govern de l'Estat. I tot això ho fa parlant de conquestes concretes realitzades i d'objectius futurs a aconseguir.

És evident que d'aquestes eleccions es voldran extreure conclusions per a les futures generals. Si Feijóo no aconsegueix alguna victòria important com la Comunitat Valenciana o Sevilla, o si l'esquerra aconseguís per exemple l'alcaldia de Madrid, el seu futur estaria compromès, especialment per la competència interna de Díaz Ayuso. Per la seva part a Pedro Sánchez l’interessa  mantenir els actuals feus autonòmics i municipals per a afrontar amb garanties les generals i també li convé que els partits a la seva esquerra surtin amb bones sensacions per a aconseguir convertir-se en una única marca electoral en les generals.

Per a garantir una majoria futura de progrés cal evitar especialment l’abstencionisme del sector de la població més desafavorit, i alhora recalcar com les mesures del Govern de coalició han permès millorar en gran manera, malgrat la pandèmia i la crisi energètica, la situació de milions de persones del nostre país, especialment  gent treballadora, joves, dones i persones jubilades. Aquesta crisi no s’ha carregat sobre les esquenes de les classes populars, al contrari de quan governava el PP amb el suport de les dretes perifèriques. I alhora cal valorar la gestió de futur per a les ciutats que han tingut molts alcaldes progressistes com són els exemples d’Ada Colau a Barcelona o Joan Ribó a València.

Y FINALMENTE, ACUERDO SALARIAL

 

nuevatribuna/ 6 de mayo 2022 ( complement article del blog de 3 de maig)

El lema de las manifestaciones sindicales de este último Primero de Mayo ha estado centrado en la necesidad de una mejora de los salarios, combatir los incrementos de precios y repartir los beneficios.

No hay duda de que en los últimos años el trabajo más discreto y fructífero de los sindicatos se ha dado fundamentalmente en las mesas de negociación tripartitas y en los acuerdos con el gobierno y en ocasiones con la patronal. Así, entre otras materias se han acordado sucesivos incrementos del salario mínimo que ha crecido por encima del 45%, se ha acordado una reforma laboral que entre otras cosas ha permitido recuperar el poder negociador de los sindicatos a través del papel del convenio colectivo y se ha reducido la precariedad. Se ha producido una reforma global de las pensiones con un incremento del conjunto de las pensiones de acuerdo con la inflación así como mejoras en las pensiones más bajas, especialmente en las no contributivas y se han incrementado los ingresos del sistema para hacerlo más sostenible, amén de legislar en otros sectores como ha sido la Ley Riders.

Es decir, los sindicatos actuando de forma unitaria han logrado mejorar las condiciones de vida de millones de españoles, desde los jubilados hasta  los trabajadores con salarios más bajos o los que padecían la precariedad.

Todo ello ha comportado una mejora de todas las estadísticas laborales de nuestro país y sin que esto supusiera una pérdida de competitividad ni de beneficio de las empresas las cuales han obtenido beneficios récord: Según el Banco de España "los beneficios empresariales crecieron un 91% en el 2022, con notables diferencias entre empresas medianas y grandes, del 26,8% frente al 92,2%, respectivamente”.

Sin embargo quedaba hay un aspecto que representaba un grave déficit, el relativo a los incrementos salariales. La patronal se ha negado lago tiempo y de forma reiterada a negociar un “acuerdo de rentas” ni tan siquiera un “Acuerdo de Negociación Colectiva” que estableciera las pautas para conseguir articular la negociación de los convenios.

La CEOE ha estado haciendo oídos sordos a todos los intentos de negociación y no ha querido sentarse a negociar. Y ello pese a que cada día los medios de comunicación apuntaran las buenas perspectivas económicas de las empresas y los buenos resultados empresariales. Todo ello mientras la inflación castigaba cada vez más al poder adquisitivo de los salarios.

Es cierto que la movilización sindical había conseguido buenos acuerdos en algunos sectores puntuales donde hay importante fuerza sindical y en los que se han producido movilizaciones importantes, pero la realidad es que no se habían dado acuerdos generales ni compensado el incremento del coste de vida.

Desde la parte sindical se han hecho propuestas moderadas de incremento salarial para el trienio  2023 - 2024, siempre que fueran acompañadas con cláusulas de salvaguarda en forma de revisión salarial no sólo sobre la evolución del IPC sino incluso planteando la posibilidad de tener en cuenta la marcha económica de las empresas. Es decir una novedosa propuesta sindical para no tratar a todos por igual sino teniendo en cuenta la evolución de la empresa.

La patronal que siempre se llenaba la boca planteando la necesidad de que los salarios se adaptasen a la marcha de las empresas, que no se podía aplicar un incremento del IPC igual para todas las empresas porque sus márgenes empresariales y/o sus beneficios son diferentes, cuando se les planteó una propuesta para que se tuvieran en cuenta estas diferencias a partir de un instrumento público hicieron oídos sordos a la propuesta.

De lo que no ha habido duda es de la avaricia empresarial en general. Se demuestra en la desvergüenza de las grandes empresas que no dejan de presentar beneficios que crecen en porcentajes escandalosos, y en el hecho de que las medianas y pequeñas empresas que tienen márgenes más ajustados, sean las que más  rechazaran estos indicadores.

La patronal no juega limpio. En los momentos de “pandemia” el Gobierno a través de los ERTES hizo un esfuerzo para salvar a las empresas y los empleos. Ahora cuando el conflicto en Ucrania tiene efectos inflacionistas, las empresas cargan la subida de los costes de todo tipo (desde los energéticos a los de las materias primas, etc.) a los precios de venta elevando sus ganancias a la vez que retardaban la subida de los salarios.

Hasta el Banco de España, poco proclive a los intereses de los asalariados, ha manifestado que los márgenes empresariales aumentaron “en el tramo final del año pasado, de tal modo que se situó ligeramente por encima de los niveles registrados antes del comienzo de la pandemia… Hasta ahora, los salarios reales han disminuido sustancialmente, mientras que los márgenes de beneficio de las empresas se han ampliado en muchos sectores”.

Los datos oficiales contradicen los lamentos permanentes de los empresarios  que se quejan del incremento de costes pero se callan sobre su repercusión en los precios de sus productos.

Incluso la presidenta del BCE ha tenido que plantear el tema a nivel europeo al decir: “Los márgenes de beneficio de las empresas siguen creciendo, en parte porque algunas aprovechan los desequilibrios entre la oferta y la demanda para poner a prueba a los consumidores con grandes aumentos de precios, por encima del aumento de sus costes”.

Los sindicatos que han sabido aprovechar con eficiencia el marco del dialogo social planteado por el Gobierno Progresista, lo que les ha granjeado incrementos notables en su afiliación, se disponían ya a priorizar la batalla por un incremento justo de los salarios frente a la patronal. Para lograr una distribución justa de los beneficios que han estado secuestrados por las empresas y que evitaban compensar el incremento de los precios fruto en gran medida de los amplios márgenes empresariales.

Es por todo ello que los sindicatos mayoritarios CCOO y UGT dejaron claro en las manifestaciones del 1º de Mayo que comenzaba una nueva etapa “o negociación o conflicto”, a través de huelgas en los sectores de negociación y manifestaciones para encauzar el conflicto social creado por la cerrazón de los empresarios.

Por último cabría señalar que la ceguera empresarial sobre los incrementos salariales no sólo era negativa socialmente sino económicamente. Igual que la subida de las pensiones, el incremento del SMI, o la creación de empleo estable no hay duda que significa un impulso positivo para el crecimiento económico al estimular el consumo de la ciudadanía.

Finalmente el viernes se ha conocido el acuerdo salarial entre la patronal y los sindicatos. ¡Ya era hora!

PUJAR ELS SALARIS NOVA PRIORITAT SINDICAL

 

El lema de les manifestacions sindicals d'aquest últim Primer de Maig ha estat centrat en la necessitat d'una millora dels salaris, combatre els increments de preus i repartir els beneficis.

No hi ha dubte que en els últims anys el treball més discret i fructífer dels sindicats s'ha donat fonamentalment en les taules de negociació tripartides i en els acords amb el govern i de vegades amb la patronal. Així, entre altres matèries s'han acordat successius increments del salari mínim que ha crescut per sobre del 45%, s'ha acordat una reforma laboral que entre altres coses ha permès recuperar el poder negociador dels sindicats a través del paper del conveni col·lectiu i s'ha reduït la precarietat. S'ha produït una reforma global de les pensions amb un increment del conjunt de les pensions d'acord amb la inflació així com millores en les pensions més baixes, especialment en les no contributives i incrementat els ingressos del sistema per a fer-lo més sostenible, a més de legislar en altres sectors com ha estat la “llei Riders”.

És a dir, els sindicats actuant de manera unitària han aconseguit millorar les condicions de vida de milions ciutadans, des dels jubilats fins els treballadors amb salaris més baixos o els que patien la precarietat.

Tot això ha comportat una millora de totes les estadístiques laborals del nostre país i sense que això suposés una pèrdua de competitivitat ni de beneficis de les empreses les quals han obtingut uns guanys de:  “Segons el Banc d'Espanya els beneficis empresarials van créixer un 91% en el 2022, amb notables diferències entre empreses mitjanes i grans, del 26,8% enfront del 92,2%, respectivament”

No obstant això hi ha un aspecte en el qual es presenta un greu dèficit, és el relatiu als increments  salarials. Fins el moment present la Patronal s'ha negat de manera reiterada a negociar un “acord de rendes” ni tan sols  un “Acord de Negociació Col·lectiva” que establís les pautes per a aconseguir articular la negociació dels convenis.

La CEOE s’ha tancat  a tots els intents de negociació i no ha volgut asseure's a negociar. I això malgrat que cada dia els mitjans de comunicació apuntessin les bones perspectives econòmiques de les empreses i els bons resultats empresarials. Tot això mentre la inflació castigava cada vegada més el poder adquisitiu dels salaris.

És cert que la mobilització sindical ha aconseguit bons acords en alguns sectors puntuals on hi ha important força sindical i en els quals s'han produït mobilitzacions importants, però la realitat és que no s'han produït acords generals ni s'ha compensat l'increment del cost de vida.

Des de la part sindical s'han fet propostes moderades d'increment salarial pel trienni de 2022 a 2024, sempre que fossin acompanyades amb clàusules de salvaguarda en forma de revisió salarial no només sobre l'evolució de l'IPC sinó també tenint en compte la marxa econòmica de les empreses. És a dir una nova proposta sindical per a no tractar a tots per igual sinó tenint en compte l'evolució de l'empresa.

No obstant això malgrat un cert interès inicial, davant l'anunci governamental sobre l'elaboració d'un indicador a través de les dades fiscals que les pròpies empreses subministren a la Seguretat Social o Hisenda, la patronal ha fet un pas enrere de nou i ha manifestat la seva negativa a qualsevol indicador públic sobre beneficis o excedents empresarials o fins i tot d'un observatori de marges empresarials.

La patronal que sempre s'omple la boca plantejant la necessitat de que els salaris s'adaptin a la marxa de les empreses, que no es pot aplicar un increment de l'IPC igual per a totes les empreses perquè els seus marges empresarials i/o els seus beneficis són diferents, quan es planteja una proposta perquè es tinguin en compte aquestes diferències a partir d'un instrument públic tanquen la porta a la negociació.

Del que no hi ha dubte és de l'avarícia empresarial en general. Es demostra en el desvergonyiment de les grans empreses que no  deixen de presentar beneficis que creixen en percentatges escandalosos, i  en el fet que les mitjanes i petites empreses que tenen marges més ajustats siguin les que més rebutgen aquests indicadors.

Algú, la patronal, no juga net. En els moments de “pandèmia” el govern a través dels ERTOS va fer un esforç per a salvar  les empreses i la ocupació. Ara quan el conflicte de la guerra a Ucraïna té efectes inflacionistes, les empreses carreguen la pujada dels costos de tota mena (des dels energètics als de les matèries primeres, etc.) als preus de venda elevant els seus guanys alhora que s'oposen a la pujada dels salaris.

Fins i tot el Banc d'Espanya poc procliu als interessos dels assalariats ha manifestat que els marges empresarials van augmentar “en el tram final de l'any passat, de tal manera que es va situar lleugerament per sobre dels nivells registrats abans del començament de la pandèmia… Fins ara, els salaris reals han disminuït substancialment, mentre que els marges de benefici de les empreses s'han ampliat en molts sectors”.

Les dades oficials contradiuen els laments permanents dels empresaris que es queixen de l'increment de costos però callen sobre la seva repercussió en els preus dels seus productes.

Inclús la Presidenta del BCE ha hagut de plantejar el tema a nivell europeu en dir “Els marges de benefici de les empreses continuen creixent, en part perquè algunes aprofiten els desequilibris entre l'oferta i la demanda per a posar a prova els consumidors amb grans augments de preus, per sobre de l'augment dels seus costos”.

Els sindicats que han sabut aprofitar amb eficiència el marc del diàleg social plantejat pel Govern Progressista, la qual cosa els ha guanyat increments notables en la seva afiliació, es disposen ara a prioritzar la batalla per un increment just dels salaris enfront de la patronal. Per a aconseguir una distribució justa dels beneficis que han estat segrestats per les empreses i per a compensar l'increment dels preus fruit en gran manera dels amplis marges empresarials.

És per tot això que els sindicats majoritaris CCOO i UGT han deixat clar en les manifestacions del 1 de Maig que comença una nova etapa “o hi ha negociació o hi haurà conflicte”, a través de vagues en els sectors de negociació i manifestacions per a canalitzar el conflicte social creat per l'entossudiment dels empresaris.

Finalment només assenyalar que la ceguera empresarial sobre els increments salarial no sols és negativa socialment sinó també econòmicament. Igual que la pujada de les pensions, l’increment del SMI, o la creació d’ocupació estable no hi ha dubte que comportarien un impuls positiu pel creixement econòmica en estimular el consum de la ciutadania.

SALVAR DOÑANA APLICANT L'ARTICLE 155

DOÑAÑA AVUI 

 

Doñana com tots coneixem és un dels majors aiguamolls d'Europa, i la Comissió Europeu exigeix la seva conservació. La problemàtica de Doñana és històrica, especialment en moments de sequera. En el 2014 es va establir la legalització d'espais cultivables de regadiu amb permís per a extracció d'aigua de l'aqüífer. El problema és que al costat de les explotacions legals han proliferat un gran nombre d'explotacions il·legals que drenen l'aigua del Parc Nacional mitjançant l'excavació de pous il·legals que estan deixant exhaust l'aqüífer i més tenint en compte la durada de la sequera en els últims anys.

Aquesta situació està perjudicant de manera greu  Doñana i els seus aiguamolls així com  la fauna permanent i la de les migracions que utilitzen l'aigua de Doñana. Aquesta situació dura ja més de vuit anys i en aquest moment el 59% de les llacunes porten més de 10 anys sense inundar-se.

La Comissió Europea va obrir un expedient a Espanya per aquesta situació a l’any 2014, i en el 2021 el Tribunal de Justícia de la UE va determinar que les “extraccions desmesurades d'aigua subterrània” a l'Espai Natural de Doñana incomplien el dret comunitari, en concret, les Directives Marc de l'Aigua i Hàbitats, per la qual cosa  va condemnar  l'estat espanyol que és responsable l'extracció d'aigües il·legals que alteren els hàbitats protegits.

Malgrat això cap autoritat ni autonòmica ni estatal ha actuat enfront de les explotacions il·legals per tant hi ha responsabilitats compartides.

No obstant això ara s'ha fet un pas més en el deteriorament del que resta del Parc de Doñana. El PP a Andalusia amb el suport de VOX ha presentat un projecte legislatiu que comporta la legalització de les explotacions il·legals, sota el subterfugi que només podrien accedir a la utilització d'aigües de superfície, cosa ara com ara inimaginable.

El projecte planteja que les finques il·legals que no tenen  drets d'aigua es converteixin en regables. Això podria afectar unes 600 explotacions ara il·legals que serien legalitzades i podrien demandar concessions d'aigua a la Confederació Hidrogràfica, dependent del Ministeri de Transició Ecològica, que difícilment li ho concediria en aquests moments d'extrema sequera, però malgrat tot se situarien en igualtat amb les explotacions avui legals. Cal assenyalar que la Junta, el PP i VOX en cap moment exigeixen el tancament dels pous il·legals.

Les associacions de defensa de la natura i l'oposició política a Andalusia denuncien que l'actuació de la Junta de Juan Manuel Moreno “aprofita per a indultar dècades de robatori sistemàtic de l'aigua del Parc Nacional alhora que encoratja nous saquejos”. Aquesta nova llei de regadius posa en perill definitivament un dels espais naturals més valuosos d'Europa i el món.

La Comissió Europea ja ha reaccionat amb un dur comunicat en el qual assenyala que  “De prosperar la tramitació d'aquesta proposta en els termes que han estat anunciats, s'estaria produint una violació flagrant del que es disposa en la sentència del Tribunal de Justícia” i  per tant adoptarà “totes les mesures necessàries, incloent-hi la interposició d'un nou recurs davant el Tribunal de Justícia de la UE en el qual sol·licitaria la imposició de sancions pecuniàries”.

Sancions econòmiques que no s'aplicarien a Andalusia sinó a l'Estat Espanyol. Enfront d'això el Govern de Pedro Sánchez ha plantejat que recorrerà al Tribunal Constitucional quan s'aprovi la norma.

Creiem que la reacció del Govern de Pedro Sánchez és positiva però insuficient. Recórrer la norma pot aturar de moment un procés de legalització dels cultius il·legals però no soluciona el problema real que és el saqueig permanent dels aiguamolls o les llacunes de Doñana.

Sense exageració podem dir que el que s'està donant a Andalusia és un desafiament per part de la Junta d'Andalusia que no tan sols no actua contra unes extraccions il·legals sinó que  mitjançant un projecte legislatiu les legalitza tot actuant  contra les regulacions no sols espanyoles sinó europees.

Enfront d'això cal actuar amb major contundència.  La  constitució li dona al Govern un instrument per a fer front al desafiament del govern de la Junta i fer-li complir la llei i aquest és l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola.

L'esment del 155 pot semblar exagerat però és una norma legislativa que abans del cas més emblemàtic de la seva aplicació a Catalunya en el 2017 ja s'havia plantejat en 1989 quan el Govern de Canàries es va negar a acceptar la supressió d'aranzels que comportava l'adhesió a la UE. Finalment una negociació va  evitar la seva aplicació.

L'aplicació del 155 no pressuposa anul·lar l'autonomia, com va succeir en el cas extrem de Catalunya, sinó que es pot aplicar per a obligar a complir les normes legals o restringir alguna de les competències del govern autonòmic durant un temps determinat per a fer complir la llei. Amb això el Govern de l'Estat podria fer-se càrrec de les competències afectades, evitar el canvi legislatiu que PP i Vox pretenen efectuar i posar fi a les explotacions il·legals mitjançant les polítiques que calgui efectuar. Tot això en defensa dels interessos del conjunt de l'Estat i la seva ciutadania.

Cal recordar que és el que estableix l'article 155 de la Constitució Espanyola “Si una Comunitat Autònoma no complís les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actua de manera que atempti greument a l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar a aquella al compliment forçós d'aquestes obligacions o per a la protecció de l'esmentat interès general.” Com pot comprovar-se és una norma que s’adiu clarament amb la situació creada a Andalusia.