Estem assistint en
els últims anys a un avanç que sembla imparable de les forces de les
ultradretes nacionalistes en el conjunt dels països de la Unió Europa sense
excepció com a complement de l'auge del “trumpisme” en el món.
La ultradreta tracta
de presentar-se com la defensora dels valors tradicionals de la nació i dels
seus ciutadans, i en aquest sentit com a la defensora de les classes populars
nacionals enfront del perill d'una immigració que els vol arrabassar els seus
drets i els seus llocs de treball. Aquest
plantejament sentimental fent valer uns suposats valors “patris”
enfront de l'allau d'una immigració amb valors, concepcions i raça diferents,
intenta atreure a les classes populars tradicionals tot presentant-se la
ultradreta com a defensora dels valors tradicionals i per tant defensors dels
“veritables nacionals” enfront de la “invasió” dels diferents vinguts d'altres
latituds.
En realitat,
l'extrema dreta enganya aquestes classes populars menys afavorides que es
creuen desfavorides enfront d'uns estrangers als quals es presenta com a
responsables de la pèrdua dels seus drets i la seva capacitat adquisitiva, a
més de competir a l'hora d'utilitzar els serveis socials com l'educació, la
sanitat i fins i tot el dret a tenir un habitatge social.
El problema és que en
la majoria dels casos les forces democràtiques i especialment l'esquerra es veu
incapaç de combatre l'ideari de la ultradreta, així com la ruptura dels sectors
que componen en l'actualitat la diversitat de les classes treballadores,
enfrontant-los entre sí i especialment enfront dels treballadors immigrants,
als quals la ultradreta presenta com a responsables de tots els seus problemes.
L'esquerra en lloc de
plantejar els problemes comuns que afecten el conjunt de les classes populars
sense distinció, en lloc de plantejar els interessos objectius i les
necessitats conjuntes de les classes treballadores i populars es refugien en la
defensa de diversos interessos parcials de part del seu electorat. És així com
temes referents a situacions importants com les de gènere o la
multiculturalitat, que afecten una part de la societat se superposen sobre el
debat substancial de l'explotació laboral i social i cultural del conjunt de
tots els que componen les classes treballadores. I en lloc d'agrupar els
sectors explotats de la societat s'opta per agrupar parcial i diferencialment a
sectors del conjunt de les classes oprimides.
Les dretes proposen
una defensa “nacional” enfront dels emigrants, diferents racial i culturalment,
mentre les esquerres es divideixen en la defensa d'aspectes parcials i moltes
vegades culturals del conjunt de les classes treballadores, és a dir en “guerres
culturals”.
No hi ha dubte que la
modernització capitalista accelerada ha creat un malestar social enfront de les
profundes transformacions socials. Especialment per la falta de reacció per
part de l'esquerra especialment socialdemòcrata que ha liderat aquestes transformacions
sense complementar-les amb polítiques socials integradores per a les capes
populars. Això, al costat de la falta d'avanç en el desenvolupament d'una
unificació de l'Europa política i social ha provocat un fracàs en el procés
d'integració d'Europa i el naixement de forces euroescèptiques amb respostes i
reaccions xenòfobes contra el projecte europeu i contra la necessària, per al
desenvolupament econòmic, immigració.
L'error comès per
Europa fent que el procés d'integració europeu hagi estat únicament econòmic
sense compaginar-lo amb una integració social i laboral del conjunt de la UE ha
fet perdre en molts sectors populars el suport popular a la causa europea. El pes
únic de la integració econòmica sense acompanyar-la de competències i
pressupostos, per a una integració de l'Europa social han portat al declivi de
la legitimitat democràtica de la UE.
L'avanç cap a una
Europa política i social seria el millor antídot enfront de les amenaces
“trumpistes” i les demagògies de la ultradreta reaccionària que cada cop
més conquesta a les dretes tradicionals en països com Itàlia o Espanya. Una EU
amb poder polític i social, és a dir competències i pressupost, basat en el
suport popular podria dur a terme la reacció necessària de suport al procés
d'integració federal.
Però el principal
problema ja no és només la falta d'una dreta europeista, sinó la pròpia falta
d'una esquerra que defensi el caràcter federal de la UE que li permeti actuar
amb major capacitat a nivell mundial en aquests moments de canvis profunds.
Fins ara l'esquerra europea no ha defensat amb convicció la construcció d'una
Unió que es plantegi objectius com són intentar acabar amb l'evasió fiscal o la
imposició d'una estricta regulació dels mercats financers. No hi ha una
esquerra europeista que defensi la construcció d'una unió capaç de controlar un capital que en l'actualitat campa a plaer.
La falta d'una
esquerra potent als països de la UE que sàpiga atreure amb polítiques clares de
defensa els interessos de les classes treballadores i populars en els àmbits
estatals i europeus serà nefasta per al projecte europeu. Per a defensar una
democràcia forta i segura en el conjunt europeu s’ha d'acabar amb el
distanciament econòmic existent entre els membres de l'eurozona, sense avanços
en els àmbits polítics, socials i laborals. Tot això ajudarà sens dubte al
creixement i enfortiment de forces populistes d'extrema dreta, que avalades per
el “trumpisme”, portaran a una erosió de la mateixa UE i de les democràcies
nacionals. Sense avançar en un Federalisme polític, econòmic, social i de
defensa a la UE, se sembren les bases per a un futur incert i s'obren
possibilitats per a la seva descomposició.
Trump i Netanyahu han
iniciat una guerra amb l'Iran al marge del dret i les normes internacionals,
utilitzant un cop més la seva força militar contra qualsevol que no segueixi
les seves directrius. És evident que l'Iran no és un estat democràtic però cap
llei permet que els seus agressors es converteixin en els seus jutges i
determinin el seu futur.
I mentre els
bombardejos, mancats de qualsevol suport legal internacional, maten i
aterreixen la població iraniana, i també la libanesa, continua per part
d'Israel, amb el ple suport dels EUA, l'ofensiva per a liquidar qualsevol futur
de Palestina.
La treva
“fake” de Trump a Gaza no ha significat cap canvi en el conflicte amb els
palestins. Malgrat la treva, els israelians continuen el genocidi assassinant
la població de Gaza amb més de 600 morts des de l'inici de la suposada
treva i més de dos mil ferits en la Franja de Gaza en aquest període. I sense
cap mena d'avanç en res semblant a una pau en la zona malgrat la nomenada “Junta
de Pau” de Trump.
Al contrari, el
Gabinet de Seguretat d'Israel ha aprovat una nova sèrie de normes per les quals
pretén fer desaparèixer d'una vegada tota possibilitat futura d'un Estat
Palestí. I aquesta vegada es tracta de la situació a Cisjordània.
Fins al moment Cisjordània estava dividida en tres zones, la A) sota control de
l'Autoritat Palestina, la B) amb competències de l'Autoritat Palestina
compartides amb Israel i la C) sota control de l'autoritat militar d'Israel i
que representa el 60% de Cisjordània.
En el conjunt de
Cisjordània, incloent-hi Jerusalem Est viuen uns tres milions quatre-cents mil
palestins i prop de 700.000 colons israelians (fa pocs anys eren només 100.000)
vulnerant la llei internacional. La
majoria dels colons viuen en la zona C) sota control militar israelià on encara
resisteixen uns 300.000 palestins.
Fins a la data era
bastant difícil la compra de terres per part dels israelians de manera legal,
especialment en les zones A i B, on l'administració i els registres de
propietat estaven sota la competència de les autoritats palestines de l'ANP.
El diumenge 8 de
febrer de 2026, Bezalel Smotrich, ministre de Finances d'Israel, al
costat del ministre de Defensa, va anunciar una sèrie de mesures que reforcen
el control israelià sobre la Cisjordània ocupada amb la finalitat de modificar
de manera radical la realitat jurídica del territori palestí.
Fonamentalment el
Gabinet de Seguretat d'Israel va ampliar el control israelià sobre les zones A
i B administrades per l'Autoritat Palestina. Les mesures anunciades suposen un
nou cop als acords d'Oslo, acorda que Israel fa temps ignora. En paraules
de Smotrich “Continuarem enterrant la idea d'un Estat palestí”.
El que va aprovar el Gabinet de Seguretat és una sèrie de canvis “dràstics”,
ampliant les prerrogatives de l'exèrcit israelià en tota Cisjordània i
facilitant als colons jueus la compra de terres fins i tot en les zones on
l'ANP té el control tant administratiu com de seguretat.
Fins al moment segons
fonts palestines “l'apartheid israelià tenia un sistema burocràtic molt
sofisticat i portava temps expropiar als palestins.” Aquests podien guanyar
alguns anys enfront de les expulsions encadenant recursos davant la justícia
israeliana, encara que finalment el resultat fos desfavorable. Però a partir
d'ara els processos burocràtics i legislatius permetran a qualsevol colon instal·lar-se
fàcilment a Cisjordània. El ministre d'Energia israeliana, Eli Cohen, va ser
explícit en reconèixer que els passos adoptats equivalen a establir una “sobirania
de facto” israeliana en tot el territori ocupat.
Del que es tracta és
de colonitzar la major part de Cisjordània amb nous assentaments, expulsant els
palestins, i fer inviable qualsevol projecte de futur Estat Palestí, al no
posseir la propietat de la terra que estaria traspassada a mans israelianes.
L'ONU va informar al
desembre d'un “notable augment” de projectes de construcció israelianes
a Cisjordània, amb plans per a “prop de 47.390 habitatges avançats, aprovades o
presentades” en 2025, enfront d'una mitjana de 12.800 a l'any entre 2017 i
2022, abans de l'arribada al poder de l'actual coalició.
El president palestí,
Mahmud Abbas, ha sol·licitat la intervenció immediata dels Estats Units i del
Consell de Seguretat de les Nacions Unides, denunciant la confiscació de terres
palestines i “un intent evident d'Israel de legalitzar l'expansió dels assentaments”
En un comunicat
conjunt, l'Aràbia Saudita, Jordània, Qatar, Pakistan, Indonèsia, Egipte,
Turquia i fins i tot l'aliat àrab que sol ser més complaent amb Israel, la Unió
dels Emirats Àrabs, han condemnat les mesures del gabinet anunciades el
diumenge a la nit. La Unió Europea ha denunciat la decisió com “un altre pas en
la direcció equivocada”. Però Israel està intensificant la seva colonització
sense cap obstacle. I cal dir que la Unió Europea continua sent el principal
soci comercial d'Israel.
És evident que
l'actual situació, encara més amb la guerra contra l'Iran, és summament
contrària cap als interessos palestins i la seva reivindicació, la d'un Estat
Palestí independente. Malgrat tenir tota la raó històrica de la seva part,
com la majoria dels països representats a l'ONU així li ho reconeixen, no té la
força per a aconseguir el seu reconeixement i Israel cada dia més fa tot el
possible perquè sigui inviable en la pràctica.
El fet més evident de
la falta total de voluntat d'Israel és el manteniment a la presó
de Marwan Barghouti, popularment conegut com el “Mandela palestí”. Barghouti és
un dels pocs líders que gaudeix de respecte tant entre els islamistes
de Hamas com entre els laics d'Al Fatah. Està a la presó complint
cinc cadenes perpètues i 40 anys més de condemna per organitzar atemptats en
els quals van morir cinc israelians durant la segona Intifada. No obstant això,
l'empresonament no li ha impedit seguir actiu: durant les dues últimes dècades
a la presó, s'ha dedicat a promoure la desobediència popular no violenta entre
els seus compatriotes. Encara que el seu nom ha sonat en diverses ocasions dins
dels diversos bescanvis de presos entre Israel i Hamas, a última hora
sempre queda fora de les llistes i continua acumulant anys de presó. Perquè
Israel és conscient que la falta d'un líder de prestigi i capacitat és una cosa
que li falta a l'actual Autoritat Nacional Palestina.
I és evident que
l'actual guerra contra l'Iran afavoreix encara més els interessos d'Israel,
vinculats estretament al president Trump de qui són el seu millor peó i
gendarme en la zona, i que amb l'afebliment de l'Iran es presenta davant els
rics països petroliers com el millor defensor dels interessos mutus i dels del
patró americà.
La història moltes
vegades és injusta i no hi ha dubte que ho està sent amb els drets del poble
palestí.
Davant això, de
nou hem d'estar orgullosos que el Govern
del nostre país tant en el tema de Gaza i Palestina com en el de l'atac i la
guerra amb l'Iran hagi adoptat una posició política basada en la defensa de la
legalitat internacional i contra els genocidis i guerres il·legals. Posicions
polítiques clares enfront de les vacil·lacions de la UE i de la majoria dels
països europeus i clarament a l'avantguarda d'aquests.
Esperem que el “NO A LA
GUERRA” del Govern progressista espanyol sobre la guerra contra l'Iran, igual
que el reconeixement de l'estat Palestí siguin opcions de futur que també
aconsegueixin ser prou valorades per la nostra ciutadania.
Si hi ha alguna cosa
que pugui caricaturitzar a Donald Trump “és el del pinxo bravucón del
pati del col·legi”. Podem parlar i no parar de la complexa personalitat de
l'actual inquilí de la Casa Blanca i segurament quedarà incomplet.
Recordem
que Donald Trump ha tornat a guanyar per segona vegada les eleccions
presidencials, després d'haver perdut les anteriors davant Biden. Hem de
recordar el seu no acatament del resultat electoral i l'intent inspirat per ell
d'un assalt al Congrés, és a dir a la seu de la sobirania popular, per una
torba de partidaris ultres.
Malgrat això Trump ha
tornat a guanyar les eleccions àmpliament, i té tot el poder a les seves mans,
el Tribunal Suprem (judicial), el Congrés i el Senat (legislatiu). Trump
considera que és el líder indiscutible de la seva nació i que té les mans
lliures per a fer el que vulgui, tant dins com fora de les seves fronteres. Tot
això amb l'ampli suport dels magnats multimilionaris de l'oligopoli de les
multinacionals tecnològiques americanes que aposten pels seus “somnis de domini
mundial”.
I així fonamentalment
a través de “ordres executives” s'ha dedicat a imposar la seva concepció dins
del seu país i en el món. A Trump no li interessen les lleis, ell ordena i cal
obeir. És un tirà sense control. És un autòcrata reaccionari.
No obstant això, les
seves polítiques comencen a ser inacceptables fins per a sectors republicans.
En aquest sentit la recent sentència de Tribunal Suprem, d'àmplia majoria
conservadora, anul·lant la política de “aranzels recíprocs”, base de la
política econòmica de Trump ha causat un gran enrenou. El mateix Trump ha
insultat amb greus epítets a la majoria dels jutges (6 de 3) que han subscrit
la sentència. Pot ser que alguna cosa es comenci a moure davant les reiterades
actuacions poc clares de l'Administració Trump.
A nivell intern també
hem vist com ha llançat una política de caça a l'immigrant, als quals retrata
com a criminals, violadors i gent menyspreable. Així ha impulsat la campanya
d'ICE per a detenir i deportar segons ell a milions d'indesitjables. Trump té
la seva concepció feta, i per a ell no té sentit que molts d'aquests immigrants
portin dècades al país, ni que siguin insubstituïbles en l'economia
nord-americana. Tot això per al són discussions vanes.
Amb la seva campanya
inhumana Trump s'ha trobat que, malgrat l'assumpció per part dels seus
seguidors fonamentalment “wasp”, una part important de la societat i també
alcaldes i governadors demòcrates s'han oposat, establint “zones o ciutats
lliures de l'ICE i de la caça a l'immigrant”. Per a donar un escarment a la
rebel·lió de ciutadans i polítics democràtics Trump va prendre com a
referència Minneapolis en l'Estat de Minnesota. Perquè? Per a donar
una lliçó als seus opositors, no en va Minnesota és l'únic estat que, en els
pitjors moments del Partit Demòcrata, sempre ha votat demòcrata.
Va desplaçar a aquest
Estat més de 5000 agents de l'ICE, que van actuar de manera brutal, detenint
sense identificar prèviament a la gent, agredint-la i emportant-se a qualsevol
que tingués aparença llatina o del tercer món (cal dir que van arribar a detenir
a “nadius americans”). Aquesta actuació brutal va provocar una àmplia reacció
ciutadana que va ser reprimida sense contemplacions arribant a comportar la
mort d'un home i una dona de raça blanca, morts per agents de l'ICE sense una
altra raó més que la de protestar contra l'arbitrària i violenta manera
d'actuar dels agents.
L'impacte de les
mobilitzacions ciutadanes va ser tan important que va obligar el Govern de
Trump a retirar als agents de l'ICE de l'estat del nord. Un altre petit èxit de
la reacció contra les polítiques de Trump.
Això és un exemple de
l'actuació de Trump, llança una operació, recluta al personal, al marge de la
seva idoneïtat, i els llança al carrer d'una ciutat que no li cau bé. Sense
passar per cap veredicte legislatiu, ja que ell es considera el “amo de la nació”.
D'altra banda, Trump
ha tancat com a mínim set Agències Estatals i reduït diversos Departaments del
Govern Federal, acomiadant a milers de persones treballadores, així mateix es
preveuen canvis radicals del sistema Medicare i Medicaid, que repercutiran
negativament sobre el feble esquema d'assistència sanitària estatunidenca.
Però no hi ha dubte
que la major visibilitat de les polítiques despòtiques, pròpies d'un pinxo
s'han donat en l'àmbit de la política internacional.
L'autocràtic
president dels Estats Units, Donald Trump, a través d'una ordre executiva ha
retirat al seu país de la Convenció Marc de l'ONU per al Canvi Climàtic —la
base per a la cooperació internacional en la lluita contra l'escalfament
global— i de l'Aliança de Civilitzacions, així com de 31 entitats de l'ONU i de
35 organitzacions multilaterals. El motiu que esgrimeix és que totes aquestes
institucions “operen de mode contrari als interessos nacionals dels Estats
Units, són inútils i comporten un malbaratament de fons”. Així mateix, Trump
considera que les NNUU no són la solució sinó un fre per a les seves
actuacions a nivell mundial.
Trump té una
concepció “autoritària i imperialista” de les relacions internacionals on
sempre ha de prevaler la raó de la força. El seu objectiu el va deixar clar
“FER AMERICA GRAN DE NOU”, i per a això es planteja que la llei del
més fort ha de prevaler. Per això menysprea tots els organismes internacionals
o convencionals com l'ONU, que considera desfasats i inoperants i contraris als
seus interessos internacionals.
Donem un repàs per
zones dels objectius de Trump. A Amèrica pretén establir de nou una
“Doctrina Monroe” on Amèrica dicti les normes, Des de l'inici el va
demostrar de manera grotesca tant en canviar el nom del Golf de Mèxic per Golf
d'Amèrica, o suggerir la integració del Canadà com un estat més dels Estats
Units.
Trump considera
tota Amèrica el seu pati posterior colonial, ja sigui ajudant a
arribar al poder a gent com Milei a l'Argentina o Bukele a
El Salvador. Fins ara només el Brasil, el Canadà i Mèxic (així com l'Uruguai i
Colòmbia, de moment) s'han atrevit a resistir el “pressing” de Trump. I
Trump ha deixat clar fins on està disposat a arribar. El cas de Veneçuela és
una prova, no sols ha violat les lleis internacionals, assassinant i
bombardejant llanxes en aigües internacionals, sinó atacant i segrestant el
President Madur de manera il·legal i implantant a Veneçuela un “estatus de
llibertat vigilada” al seu govern. I ara ha implantat un embargament total de
carburant a Cuba que té a la seva població al límit, sense electricitat, ni
carburant, per a portar-la a un esgotament total.
La rendició de la UE
Referent a Europa,
Trump vol que es sotmeti a un vassallatge total. I fins al moment, i malgrat
alguns discursos no sembla que li vagi tan malament. Al marge de països ja
governats per lideris ultradretans proclius a Trump, casos
de Meloni o Orban, els partits de dretes euròfobs són presents
en els principals països, AFD a Alemanya, Le Pen a França, Vox a
Espanya, Chega a Portugal, etc.
D'altra banda, en les
instàncies internacionals on és present la UE els països d'aquesta han
demostrat un grau de subordinació total. Hem vist la ridícula imatge de la
Presidenta de la UE, Von den Leyden, fent un públic vassallatge
a Trump en la negociació dels aranzels, la patètica posició en l'OTAN amb el
seu secretari Rutte i el conjunt dels països que van acceptar el
peatge de pujar la despesa militar al 5% amb l'única negativa que ha de
valorar-se d'Espanya. Així mateix, en relació amb la guerra d'Ucraïna, Trump ha
fet acceptar als països europeus que paguin el material militar que els Estats
Units subministri a Ucraïna.
El límit va arribar
quan Trump va plantejar la compra de Groenlàndia, un territori d'un país de la
UE i soci de l'OTAN com Dinamarca. Aquí per primera vegada hi ha hagut una
reacció interessant de cara a plantejar un punt i a part, sembla que el “amic
americà no és de fiar”. Alhora els països europeus, amb l'excepció hongaresa, a
declinat participar en el “happening privat de Trump” sobre la suposada
reconstrucció de Gaza, on es convida al grup privat de Trump que té el poder
absolut i d'on només exclou als gazaties i palestins.
Trump no enganya, ell
està assedegat de poder i de fer negocis. Queda clar els qui són els seus
amics: els lliberticides del món sencer que estan al seu servei. Israel, el seu
policia en el Mitjà Orient i els seus parells els oligarques i reietons dels països
del Golf, tots ells amb un pedigrí “democràtic immaculat(?)” i amb enemic comú
Iran, el perill per a les monarquies petrolieres del Golf. Però Trump i Israel
ja es preparen per a encarregar-se de domesticar a l'Iran d'una forma o una
altra, com veurem més primerenc que tard.
I dins d'aquests per
descomptat el seu amic de sempre, l'autòcrata autoritari de “totes les Rússies”,
Putin, al qual premiarà més aviat que tard amb un bon tros d'Ucraïna. Tot sota
la dinàmica de benefici mutu “Amèrica és el meu feu, i les ex zones de la
Rússia soviètica el teu, i la UE l'anem intentant desmembrar entre els dos”.
A Trump només se li
ennuega un os dur de rosegar, la Xina de Xi Jinping. Va intentar
amenaçar-la amb aranzels estratosfèrics, i Xi no es va immutar, va
pujar els seus aranzels als Estats Units, va llançar al mercat una bona part
del deute americà que posseeix i va limitar l'exportació de “terres rares” de
les quals és el màxim posseïdor. I Trump es va veure obligat a retrocedir i
negociar amb la Xina.
Putin és el seu amic
i Xi és un adversari fort a qui Trump no impressiona. la Xina durant
els últims temps ha consolidat el paper dels BRICS, grup del qual la Xina és
impulsor amb l'anomenada “Nova Ruta de la Seda” desenvolupant relacions comercials
amb nombrosos països de tots els continents. Últimament països europeus han
peregrinat a Pequin a la recerca d'alternatives i han estat molt ben
rebuts. la Xina complimenta i premia a qui s'acosta al país per a millorar les
relacions comercials i polítiques. El president Sánchez va ser dels primers, al
qual va succeir una visita oficial dels Reis a Pequín on Xi els va
complimentar amb dos sopars, una oficial i una altra privada. Posteriorment en
uns aranzels als productes porcins de la UE, als productes espanyols se'ls va
aplicar un aranzel més reduït.
Els xinesos són
especialistes en la diplomàcia. I cal dir que saben expressar l'aprovació i la
desaprovació. Només cal assenyalar que, en última trobada de Trump amb Xi,
enfront dels somriures i enhorabones de Trump, Xi no va fer ni una ganyota
de somriure. En aquests moments de tribulacions comercials moltes mirades des
de la UE es dirigeixen a la Xina. Per alguna cosa serà, especialment en
comparació amb Trump o Putin, els quals en lloc de la UE preferirien múltiples
nacions europees fàcils de controlar. I això que la UE no és una roca que li ho
posi difícil!
Veurem el que durarà
l'hora d'aquest Trump, líder de tota mena d'autòcrates i lliberticides, que
fomenta a nivell mundial la regressió dels valors democràtics i fomenta la llei
del més fort, l'anul·lació de facto dels organismes mundials que com l'ONU representaven
l'objectiu d'un “ordre mundial” basat en normes internacionals de
referència. I pot haver-hi una finestra d'oportunitat en les eleccions de mig
mandat de la pròxima tardor que permetin no sols la volta d'un mínim d'ordre
democràtic als Estats Units i alhora fre als partidaris de la “llei del més
fort”.
Esperem pel bé de
tots que s'imposi un mínim de seny als Estats Units, com el de la recent
sentència del Tribunal Suprem, que es reflecteixi en el panorama internacional
i ens potenciï l'agafar forces per a reaccionar amb ànims enfront de les forces
reaccionàries que ara ens amenacen pertot arreu, tant a nivell nacional com
internacional.
Estem vivint una
època en la qual l'avanç reaccionari és cada cop més visible en tot el planeta.
L'hegemonia del “trumpisme” no sols estimula els sectors més reaccionaris
d'ultradreta del planeta, sinó que també a la vegada provoca una radicalització de
les dretes. Especialment en aquells països en què, com és el cas espanyol, la
dreta democràtica ha estat gairebé inexistent en la recent democràcia
espanyola.
Durant la transició
la dreta amb orígens democràtics, com els dels democratacristians va recalar en
el si de la UCD de Suárez, aquest va ser el cas
d'Oscar Alzaga i altres al costat d'algun socialdemòcrata com
Fernández Ordoñez. Va ser un experiment que es va fer explotar a causa de
la diversitat de posicions i els conflictes personals.
Aliança Popular, no
era ni és un partit democratacristià a l'ús, va ser el residu dels
postfranquistes amb Fraga al capdavant, expressió d'una dreta dura que després
es va reinventar com a Partit Popular, però sempre amb una posició de dreta
dura. Fins i tot amb fortes reticències enfront de la pròpia Constitució.
La descomposició de
la UCD li va donar l'oportunitat d'ocupar tot un ampli espai del vot
conservador, amb posicions sempre reaccionàries enfront de qualsevol avanç
social, fos el cas del divorci, de l'avortament o de la legalització del
matrimoni homosexual, i també en l'econòmic i laboral. Sempre que ha governat
ha proposat polítiques regressives tant en drets socials com laborals, en clara
connivència amb els poders econòmics, empresarials i els sectors més retrògrads
de l’esglèsia.
Podríem dir que
l'únic partit de centre dreta democràtica existent és el PNB.
Però actualment s'ha
produït, d'acord amb la dinàmica internacional, l'aparició d'un espai polític
que es presenta clarament com a representant de la ultradreta més rància. Vox
és el fidel exponent d'una dreta ultra reaccionària, que representa una clara
regressió i enyorança del passat franquista de “Una, Grande y Libre”, i que
sense complexos defensa el retorn a un passat nacional-autoritari.
Aquest no és un fet
únicament del nostre país. El ressorgir d'una dreta autoritària, reaccionària,
ultranacionalista i pro feixista s'està donant en el conjunt del món
occidental, tant a Europa com a Llatinoamèrica. En l'àmbit europeu l'auge de
l'extrema dreta, xenòfoba, i ultra reaccionària és un fet indiscutible, tot
això al costat de la radicalització de les dretes tradicionals que amb
rares excepcions assumeixen governar amb els ultres.
Mentre les idees de
progrés i els partits socialistes retrocedeixen i a la seva esquerra aglutinen reduïdes forces d'esquerra
normalment desunides.
La situació al nostre país és d'extrema gravetat. El mapa polític es va
transformant cap a una prevista coalició de governs de la dreta i la
ultradreta, PP i Vox, aquesta última en clara expansió en la gran majoria de
territoris.
Enfront d'això les
forces d'esquerra i democràtiques tant de partits com sindicats i associacions
socials de tota mena tenen l'obligació de conformar un nucli de resistència
activa i coordinada, amb plantejaments i propostes clares i concretes que
permetin difondre la idea entre el conjunt de la població de la gravetat de la
situació. I especialment ha de fer un esforç cap als sectors de la joventut i
els sectors més desfavorits. Cal llançar una campanya de conscienciació amb
exemples clars del que representaria un futur del país en mans de la dreta
radicalitzada i la ultradreta i la regressió social sense precedents que
comportaria.
Ho estem veient de manera clara als EUA de Trump, regressió social, regressió
democràtica, pèrdua de drets socials i laborals, una societat al servei dels
més rics.
Per a això cal
conformar un “BLOC DEMOCRÀTIC POLÍTIC I SOCIAL” que agrupi tots els sectors, polítics, sindicals, socials
de tota mena que es conjurin en la defensa dels valors democràtics i en la
defensa dels drets socials, laborals i democràtics, en la defensa dels serveis
públics basats en impostos que facin pagar més a qui més té, en la defensa
d'una transició ecològica justa i amb drets que garanteixi una lluita contra el
canvi climàtic. En definitiva, un compromís en defensa d'una societat
democràtica de futur, amb voluntat no només de defensar el nostre estat plurinacional sinó en defensa
d'una Europa més integrada, més social i per tant més democràtica que no
estigui sotmesa a les normes d'una potència dominant com són els Estats Units
de Trump.
És evident que no
proposem un Front Popular, creiem que pot conviure un partit com el PSOE, amb
una plataforma unida a la seva esquerra (amb la possible excepció per exclusió
pròpia de Podemos). Diversitat política amb un Programa Comú de propostes en
defensa de la Democràcia, d'una Llibertat basada en la Igualtat i una
Fraternitat ciutadana. Amb compromisos de col·laboració política i social de
tots els seus components amb una base establerta a partir de la defensa dels
drets públics bàsics enfront de les privatitzacions de les dretes, d'afrontar
les necessitats del conjunt de la societat amb propostes clares sobre la
defensa de la prioritat d'habitatge assequible, i la lluita contra la
desigualtat. Lluita contra l'exclusió i el racisme i defensa dels valors d'una
immigració imprescindible per al nostre desenvolupament econòmic i social.
Pot semblar una
proposta “idealista” fer confluir totes les forces de progrés siguin moderades
o més radicals, però la situació avui i ara és de “EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA”.
Enfront l'amenaça del “trumpisme” a nivell internacional i enfront la possibilitat de dos mandats del PP i Vox,
en les autonomies i en el Govern de l'Estat, l'emergència i la necessitat d'un
Bloc Democràtic que sigui capaç de mobilitzar a la societat és una
responsabilitat per a totes les forces polítiques, sindicals i socials del
conjunt de l'estat.
Per a concloure només
recordar un recent discurs de Unai Sord, Secretari General de CCOO en
la qual reclamava la “Construcció d'un gran bloc en defensa de la democràcia
davant una situació d'emergència” davant el risc d'involució més greu en
les últimes dècades. L'emergència democràtica ve determinada per la “nova
ofensiva neoliberal dels amos del món que són els que patrocinen el nou
feixisme i ataca la democràcia perquè aquesta
construeix relacions igualitàries en la societat”, les dretes treballen “perquè
la població acabi assumint polítiques econòmiques, socials i militars que en
altres ocasions no assumirien”.
El moment actual al
nostre país i a nivell global ens interpel·la a tots, ara veurem la voluntat i
la capacitat de totes les parts involucrades, partits, sindicats, moviments
socials i ciutadania a l'hora d'afrontar la gravetat del moment.
Sembla ser que els líders polítics europeus no són
conscients, o ho dissimulen, de la greu situació existencial de la UE. És un
fet que la tradicional i subalterna relació econòmica, política i comercial
respecte als EUA és alguna cosa ja del passat.
La UE és actualment una nosa per a Trump i el seu govern.
El somni de Trump és la dissolució de la UE i la seva conversió en un conjunt
de nacions subordinades a les seves ordres en tots els aspectes. La potència
econòmica i comercial europea no li interessa a Trump i somia en imposar a
Europa una nova doctrina Monroe, tal com ja està fomentant en el conjunt
d'Amèrica,i com hem vist aquest 2026 amb
violència i traïdoria a Veneçuela.
I és evident que en la seva política Trump té un gran
aliat a la Rússia de Putin. Tots dos estan establint un “sandvitx” amb
Europa a propòsit de la guerra d'Ucraïna. Tots dos tenen una clara component
autoritària i autòcrata. Són dos clars representants d'una nova política
autoritària i dictatorial d'extrema dreta i amb una total al·lèrgia a la
democràcia tant a nivell intern com en les relacions internacionals on les
seves polítiques són les de la “llei del més fort”.
La majoria som conscients que Putin és un representant d’un
nacionalisme imperialista similar al del
tsarisme “gran rus” i que no té cap relació amb el que van ser els
objectius (si més no teòrics de la Unió Soviètica). Putin és un dictador
reaccionari que només tracta de preservar, malgrat la seva decadència econòmica
i social, el seu poder en l'àmbit internacional a partir del seu potencial
nuclear.
I Trump, és un personatge similar, tant en això de
reaccionari com en això de dictador, capaç de retorçar o incomplir les lleis,
tant a nivell intern del seu país com en la seva política internacional, amb
una addicció al gust d'humiliar als seus adversaris i només ho evita davant
rivals amb potencial per a fer-li front com és el cas de la Xina.
Increïblement Trump no ha dissimulat el seu menyspreu cap
a una UE que ha estat incapaç de fer-li front sobre la base del seu major
poder, la seva capacitat econòmica i comercial. Lamentablement tant en el marc
de l'OTAN, com en la confrontació aranzelària, o en el tema d'Ucraïna, els
europeus s'han doblegat de manera servil a les imposicions de Trump.
Ja vam veure el servilisme de l'OTAN personalitzat en el
seu Secretari General, Marc Rutte, i la resta dels dirigents, amb l'honrosa
excepció de Pedro Sánchez, que van assumir la petició d'incrementar el seu
pressupost militar al 5%. Pressupost que significa dues coses, reduir la
despesa social en els respectius països i invertir en inversions militars als
EUA. El servilisme dels països europeus en aquest aspecte ha estat infame, com
ho és el fet que Trump els fa comprar l'armament bèl·lic estatunidenc per a
subministrar a Ucraïna. És a dir, Trump ja no subministra directament a aquest
país, sinó que ho fa mitjançant la venda als europeus que es fan càrrec de la
factura. I el més vergonyós, en les negociacions per a una possible pau amb
Rússia a Ucraïna, no compta per a res amb els seus teòrics socis europeus, que
en tot cas pagaran les factures d'una possible reconstrucció en el devastat
país.
Trump tracta amb respecte a Putin perquè no deixen de ser
dues cares de la mateixa moneda. Trump deixa fer a Putin i ell fa el que
desitja a nivell del conjunt d'Amèrica, aplicant la vella doctrina Monroe,
amenaçant als governs que no li són agradables. I no sols a Amèrica, intervé on
li dona la gana sigui a l'Iran, o en altres parts en suport de la seva filial
israeliana. O amenaçant a estats teòricament amics i membres de l'OTAN, com el
Canadà, o Dinamarca a la qual amenaça amb ocupar Groenlàndia.
No podem obviar que tant Trump com Putin fomenten
formacions polítiques europees ultranacionalistes i reaccionàries que cada cop
tenen més influència en el conjunt de països de la UE, tant als països
orientals com occidentals. Són “cavalls de Troia” dins de la UE
totalment contraris al procés comunitari.
I mentre la UE està muda. I no sols això, en la
negociació dels aranzels es comporta amb un vassallatge vergonyós i humiliant
en les formes i en el fons. En les formes amb el viatge de la Presidenta de la
UE, a la mansió de Trump a Escòcia per a negociar. I en el fons acceptant
la UE totes les condicions oneroses que li va imposar Trump. Tot propi d'una
subordinació colonial, màxim quan la UE té armes per a defensar-se que ni s'ha
pensat a utilitzar.
Gran diferència en la relació de Trump amb la UE respecte
a la que ha tingut amb la Xina. El gegant asiàtic i el seu líder Xi Xinping no
es van deixar impressionar davant les amenaces de Trump i li va
plantejar respostes que afectaven molt negativament als EUA i Trump va haver de
rebaixar substancialment les seves pretensions.
El prepotent Trump va demostrar davant Xi, que
quan algú se li enfronta de manera directa sembla “un tigre de paper” en
termes xinesos.
El més greu és que la UE té capacitats per a fer-li
front, però intenten intimidar als seus ciutadans brandant el perill de Rússia.
Però la història de la política europea ha demostrat que el que Rússia sempre
ha volgut és tenir un matalàs cap a occident des d'on per tres vegades li han
arribat atacs a la seva sobirania.
Si la UE tingués una visió conjunta que ara no té, es
dedicaria a tenir una infraestructura militar dissuasiva, al marge de l'OTAN i
fomentar la seva sobirania a partir de les seves capacitats econòmiques i
comercials mitjançant un aprofundiment en temes federals de totes les seves
polítiques, especialment les socials. Això era més possible abans que ara, però
malgrat això és l'única alternativa, encara que no tots els socis ho segueixin,
incloent-hi una Unió a diverses velocitats, però fent passos endavant sortint
d'un moment de “punt mort” que està produint un sentiment no europeista en
diversos països membres.
Així mateix, al costat d'un increment de l'Europa Social
que serveixi d'estímul i d'esperó per a un increment de l’europeisme en la seva
ciutadania, els països que segueixin aquest camí han de ser més audaços i
realistes en les seves relacions amb tercers. I en aquest sentit Xina i els
països BRICS i el “Sud Global” han de ser una alternativa per als
europeus, enfront la política de Trump.
La política desplegada per Pequín en la “ruta de la
seda” ha estat una iniciativa que li ha donat resultat. Avui dia la Xina és
la potència emergent i la UE no sembla haver estat conscient de les seves
potencialitats.
En aquest marc cal assenyalar la iniciativa del President
Sánchez d'obrir el camí amb la seva visita a Xi a Pequín, i establint una
relació especial coronada amb una visita dels Reis a Pequín, amb una especial
recepció per part del President Xi.
En aquest sentit la diplomàcia xinesa és molt receptiva.
En les recents restriccions en relació amb la pesta porcina, la Xina ha estat
especialment flexible amb Espanya. Així mateix, en els recents aranzels
aplicats a la UE sobre productes lactis, la Xina ha donat un tracte especial
als lactis espanyols.
Aquest és un camí que el conjunt de la UE ha d'explorar.
Diversificar les relacions internacionals. Distanciar-nos dels qui consideren
com a enemicla UE, començant per
l'Administració Trump i deixar d'actuar com a vassalls.
S'ha d'incrementar la independència europea mitjançant
l'establiment de millors relacions amb altres espais siguin la Xina, els BRICS
i especial atenció als països del Sud Global. La independència és també prendre
partit per la defensa del multilateralisme i les institucions multinacionals,
especialment NNUU, i la defensa dels DDHH a tot arreu. No pot continuar la
vergonyosa falta de posició europea davant accions com el genocidi a Gaza.
Per a la UE incrementar la seva independència comporta
també una independència militar europea. Per a això s'ha d'augmentar no el
creixement militar de cada estat pel seu compte, sinó una indústria i una
política militar europea, radicalment contrària al que du a terme Alemanya (cal
afegir que el militarisme alemany sempre comporta reserves històriques en els
seus veïns).
Una unió militar europea que no només serveixi com a base
d'una defensa comuna europea, sinó que sigui capaç de ser respectuosa amb el
manteniment del nivell de drets socials europeus.
Enfront de l'autoritarisme reaccionari i nacionalista
dels Trump, Putin i els seus seguidors, un federalisme europeu fort
independent, social i progressista, obert a les noves realitats mundials.
Després del genocidi perpetrat per l'Estat
d'Israel a Gaza, amb el suport clar dels EUA, sembla que no pensen desistir de
continuar amb la conquesta del seu ideal del Gran Israel.
No hi ha dubte que el “alto-el-foc”
que no pau, proposat per Trump amb el consens(?) de la majoria del Consell de
Seguretat de l'ONU, ha estat considerat pel govern de Netanyahu com un “xec en
blanc” per a continuar amb el seu objectiu d'acabar amb qualsevol possibilitat
de creació d'un Estat Palestí.
No li falten motius per a
creure-ho. La resolució 2803 aprovada pel Consell de Seguretat significa la
normalització d'una ocupació colonial sobre la Franja de Gaza, tot això amb el
contuberni de diversos països àrabs, especialment els de la península Aràbiga,
i per gran part dels europeus.
El Consell de Seguretat de l'ONU, amb
l'abstenció de Rússia i la Xina, han premiat als autors del genocidi de Gaza,
atorgant el comandament oficial a Trump i als seus sequaços de l'Estat d'Israel
per a decidir i dissenyar el futur de Gaza.
La resolució basada en el pla de Trump,
normalitza l'ocupació il·legal israeliana de més de la meitat de Gaza. La nova
Línia Groga divideix Gaza en dues parts. L'àrea ocupada per l'Exèrcit israelià
–un 53%– es dirà Zona Verda i estarà destinada a centrar els negocis de la
“reconstrucció” d'aquesta zona, al capdavant de la qual estarà el mateix
president dels EUA, com a “amo totpoderós” d'aquest protectorat. Mentre
la zona palestina o Zona Vermella està condemnada a ser una espècie de “gueto
o bantusán”, una zona minoritària de la Franja de Gaza, aïllada del
món, envoltada per tot arreu per la zona Verda, excepte la platja.
Una zona sense terres fèrtils (les quals
estan situades en la Zona Verda sota control israelià) segregada, sense
infraestructures ni inversió, a la qual fins al moment no arriba ni un terç de
l'ajuda necessària, ni aliments, refugis ni ajuda sanitària ni de cap altre
tipus.
Es dissenya aquest nou gueto palestí, amb
menys de la meitat de la superfície anterior i, mentre Israel continua
assassinant a Gaza. És evident que aquesta situació és incompatible amb
qualsevol aplicació del dret internacional i negant els drets bàsics a la
població palestina.
La situació sembla similar a la que
es va donar a l'Iraq, on la norma va ser el caos, la Zona Vermella podrà
ser bombardejada amb qualsevol excusa, com ja està passant. L'objectiu final no
és la pau, sinó la creació d'un escenari idoni per al control i l'apropiació de
recursos.
La força militar i els crims massius efectuats per l'Estat d'Israel, inclòs el
de genocidi, va conformar la primera part del pla. L'alto-el-foc, que no “pla
de pau”, de Trump i l'aprovació d'aquesta resolució consoliden la neteja
ètnica i actuen sobre la segona part després de les accions militars
israelianes, i no per a solucionar la situació ni per a reparar el mal causat,
sinó per a prosseguir l'objectiu dissenyat per Israel amb el vistiplau dels
estatunidencs.
Des de l'entrada en vigor de la treva, el
10 d'octubre, s'ha produït l'assassinat de 347 gazatís morts, mentre
que 889 persones han resultat ferides en aquest mateix període. Fins al moment
més de 69.785 palestins han mort i 170.965 han resultat ferits, molts d'ells
greus amb amputacions o lesions permanents. Sense comptar els desapareguts dins
dels enderrocs generalitzats.
I mentre continuen les polítiques
d'ocupació, silenciades fins ara pel genocidi de Gaza, a la Cisjordània i a
Jerusalem Est. Part juntament amb Gaza del que hauria de ser l'Estat Palestí.
Israel s'ha plantejat crear 22 nous
assentaments a la Cisjordània ocupada. La major expansió des dels Acords d'Oslo
de 1993. En aquells acords l'Estat israelià es va comprometre a no establir
nous assentaments il·legals segons el dret internacional.
En els Acords d'Oslo es va establir la
divisió del territori palestí en tres àrees i es preveia una retirada
progressiva de les forces israelianes, el fet es que mai es va concretar ni es va complir per
Israel. L'expansió ara transformarà de manera dràstica la Cisjordània i la
possibilitat del projecte d'un futur Estat palestí, i enfortirà i consolidarà
l'ocupació il·legal per part d'Israel.
El ministre de defensa d'Israel, Katz, ho
ha deixat molt clar en afirmar que amb aquesta mesura "impedeix
l'establiment d'un Estat palestí que posaria en perill a Israel".
L'ONU afirma que Israel ha construït al
voltant de 160 assentaments que alberguen a uns 737.000 colons israelians
(gairebé un terç d'ells a Jerusalem Est) que viuen entre 2,7 milions de
palestins des que va ocupar Cisjordània i Jerusalem Oriental (terres que els
palestins reclamen com a part del seu futur Estat) des de la guerra de 1967.
L'ONU constata que “La contínua
transferència de competències sobre els territoris palestins ocupats per
l'exèrcit israelià al govern israelià facilita el continu avanç il·legal dels
assentaments israelians a Cisjordània i la integració progressiva de la
Cisjordània ocupada a l'Estat d'Israel”.
Segons un informe de l'ONU, s'estan
construint més de 20.000 habitatges en assentaments de colons israelians nous o
existents a Jerusalem Oriental, mentre que 214 propietats i estructures
palestines van ser demolides.
Aquesta ocupació constant de terreny
palestí per part dels colons, amb el suport de l'exèrcit d'Israel, basada en
patrons de discriminació sistemàtica, segregació, opressió, dominació,
violència i altres actes inhumans contra el poble palestí, així com el control
dels seus territoris ocupats es podrien qualificar com a constitutius “d'una
situació d'apartheid”.
Les agressions de colons israelians, amb
el suport de les seves forces militars, sobre la població palestina són
constants a Cisjordània. Els colons centren també la seva agressivitat en
la tasca d'arrencar olivars, els quals han estat tradicionalment la font de
l'agricultura palestina, fins a convertir-se l'olivera en un símbol de la
resistència palestina.
L'agència de l'ONU per a Palestina
denúncia que a les ciutats de Cisjordània s'han intensificat les batudes i la
repressió de l'Exèrcit durant el 2025, i han afectat directament almenys a
95.000 palestins. L'agència va documentar, a més, 1.680 atacs de colons
israelians en més de 270 comunitats de tot el territori palestí, amb una
mitjana de cinc agressions per dia.
El territori palestí de Cisjordània ha
experimentat un auge de la violència des de la signatura de l'alto-el-foc a
Gaza a principis d'octubre.
Com a conclusió podem dir que el suposat
Pla de Pau de Trump no és més que un pas més per al seu control d'Orient Mitjà,
amb el beneplàcit de les monarquies aràbigues i d'Israel, i amb la connivència
d'ulls tancats dels suposats demòcrates de la UE. I per descomptat amb el
sacrifici del dret del poble palestí a tenir un Estat Palestí a Jerusalem Est,
Cisjordània i Gaza.
Malgrat tot al 2025, 155 dels193 Estats
membres de ple dret de les Nacions Unides ( més del 80 %) reconeixen l’Estat de Palestina.
Com va sentenciar ja en el seu temps Friedrich Engels:
“Un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure”
Núñez Feijoó és
un mentider permanent. Dissimula l'opacitat de les veritables polítiques que el
seu Partit pretén impulsar recorrent a dues formes constants en el seu discurs:
l'insult permanent, la mentida i una permanent banalitat en el seu discurs.
El recurs a l'insult
és una constant que és pernicio perquè provoca en l'interlocutor caure en la
mateixa provocació. Com el vell refrany de “creu el lladre que tots són de
la seva condició”, porta la política a un procés de desqualificacions on el
“ i tu més” desgraciadament s'ha situat en el centre del debat polític.
I com tots sabem en el debat de mentides i desqualificacions la dreta sempre té
les de guanyar.
Però concretarem les
mentides de Feijoó en un dia qualsevol. En la recent clausura de
l'acte del XXX Aniversari de la Unió Europea de Majors, el líder popular va
anunciar que la seva formació “presentarà en el Congrés dels Diputats una
proposició de llei per a garantir l'actualització de les pensions en 2026, fins
i tot en el cas que l'any vinent torni a produir-se una pròrroga dels
Pressupostos Generals de l'Estat”.
Feijoó sembla
oblidar, més ben dit, obvia descaradament, que la legislació existent avui dia,
aprovada per la majoria progressista del Congrés, ja va aprovar la legislació
que estableix l'increment de les pensions. I que les pensions en l'actualitat i
per llei es revaloritzen a l'inici de cada any en funció de l'IPC mitjà de
l'any anterior, fixat de novembre a novembre. I també sembla desconèixer o amaga
de manera conscient que aquesta llei va substituir al sistema establert en 2013
pel Govern del PP que desvinculava l'increment de les pensions de la inflació i
fixava en un màxim del 0,25% l'increment màxim anual.
Feijoó tracta
d'enganyar la gent. La majoria dels pensionistes, malgrat la seva edat madura
no som ximples i recordem el que va fer el PP. I això es demostra en què la
majoria dels votants jubilats no voten al PP i són un graner per al vot a les
opcions de progrés.
En el mateix acte el
líder popular ha sembrat tot un discurs falsari i contrari al que ha estat la
història política del PP. Així Feijoó ha defensat la necessitat d'un
suport entre majors i joves i rebutjat un conflicte generacional. Textualment a
dit "els majors no guanyen si els joves perden i viceversa".
Ha de ser que el que realment pensa és
que tant majors com joves han de perdre per igual, com han demostrat sempre les
polítiques que ha realitzat el Partit Popular, retallant en pensions, en ajudes
socials i en la precarització dels serveis públics, i potenciant la seva
privatització.
Per això hem de denunciar la hipocresia i la mentida constant
de Feijoó i el PP. En el mateix acte el líder del PP ha alertat de la
dificultes dels joves per a accedir a l'habitatge (?) i la seva dificultat per a tenir fills o la dificultat de sostenir
l'actual nivell dels serveis públics (?) i diu que tot això “acaba per
empobrir el conjunt del país”. I textualment ho diu sense el mínim rubor “No
vull ser un president que es conformi amb uns joves amb treballs precaris i
pisos compartits” i ell sap que menteix. El líder del PP que va voler
reduir les pensions, que defensa la llibertat en els preus de l'habitatge, les
autonomies en les quals governa el PP es privatitzen habitatges de protecció
social, només cal observar la Comunitat de Madrid, i no apliquen les
zones tensionades en les comunitats que governen. Privatitza els
serveis públics alhora que els deteriora per falta de pressupostos derivant-los
cap a sectors privats de manera permanent. És a dir, Feijoó es
presenta com a capdavanter de tot el contrari del que fa.
Com en un sol acte es
pot mentir tant i tan seguit? realment sembla estar afectat per una psicopatia
que el porta a mentir.
Però és possible que
no sigui culpa de Feijoó, potser és que en el PP els crien així, els
formen així i els ensenyen que mentir és la millor manera de fer política.
Feijoó i el PP denuncien la corrupció real o imprecisa dels seus oponents,
però ells mai han fet res davant la seva corrupció provada. A Núñez Feijoó no
li agrada que li recordin la seva amistat amb Marcial Dorado el contrabandista
condemnat per suborn i blanqueig de capitals. Feijoó va venir a
Madrid a defenestrar a Casado, líder del PP, per que havia denunciat
la corrupció d'Isabel Díaz Ayuso. Tot un indici.
Feijoó i el PP
mai han reconegut les seves mentides i errors i n'hi ha majúsculs. Ningú ha
reconegut, sinó simplement la releguen al passat, la corrupció durant l'etapa
de Rajoy com a president del Govern. És més, la malvolença a Sánchez és
provocada perquè va guanyar la moció de censura denunciant la mentida i la
corrupció del PP de Rajoy. És més, Feijoó ha fet marxa enrere en la
promesa de l'anterior president del PP, Pablo Casado, de deixar la seu de
Gènova finançada amb la corrupció.
El PP ens ha mentit
al llarg de la història de manera greu. Aznar amb la guerra de l'Iraq i més
greu encara amb la falsa autoria d'ETA en els atemptats contra els trens a
Madrid de l'11 de març del 2004, ocultant l'autoria del yihadisme . Rajoy amb
els pous de corrupció en el seu mandat i en casos tan greus com els del Madrid
d'Aguirre o els de la Comunitat Valenciana, només cel recordar la
trama Gürtel.
I en l'actualitat
només fa falta veure l'actuació constant d'Ayuso a Madrid, sembrant mentides, o
a la Comunitat Valenciana respecte a la Dana, o a Andalusia respecte als
cribratges. El PP està abonat a la mentida com a manera de fer polítiques reaccionàries.
I el més greu
d'aquest partit corrupte, mentider i reaccionari, és que el PP faci gala del
seu constitucionalisme, la qual cosa és històricament falsa. El PP, abans AP,
va ser el partit menys constitucional de la Transició. Com a refugi de les
restes del franquisme no va tenir clara la seva posició enfront de la
Constitució, va ser el refugi dels hereus del franquisme. La dreta
constitucional va ser la UCD, mai AP.
AP o el PP mai han
tingut la mínima voluntat d'obertura, ha votat en contra de tot el que
significava avanç en els drets de la societat espanyola, ni la llei del Divorci
de la UCD, ni les lleis del matrimoni gai, malgrat que alguns dels seus
membres de pes després la van aprofitar, ni la llei de l'Avortament, ha votat
sempre contra millores en les pensions, contra la reforma laboral progressista
d'aquest govern.
No és un partit ni
constitucional ni de centre sinó de dreta extrema per això bolca el seu futur
en el pacte amb Vox, el partit ultra sorgit del seu mateix sí. Cal destacar la
seva negació respecte a l'esperit de reconciliació de la transició espanyola i
la millor prova és la seva oposició frontal a la Llei de Memòria Històrica i a
tota denúncia del passat franquista.
Feijoó és un
fill del PP i d'AP. No és cap reformador, és mentider, fal·laç i reaccionari.
La bona imatge la va deixar a Galícia. I en arribar a Madrid hem vist la
veritable cara de Feijoó, mentider compulsiu, rancuniós i reaccionari i
que només aspira a governar de la mà de Vox per a desfer camí de progrés i
tornar a les posicions reaccionàries i les seves polítiques d'avantatges per
als amos del capital i les retallades de l'estat del benestar i en contra de
les classes treballadores.
Així com donar un cop
de rosca cap al centralisme i l'aplicació de polítiques reaccionàries en tots
els àmbits des dels mitjans de comunicació, a les polítiques econòmiques,
laborals, socials o internacionals.
Enfront de la Mentida
de la reacció només pot vèncer la Voluntat d'una societat conscient,
democràtica, activa i mobilitzada.
