1975 RUPTURA SINDICAL ABANS DE LA TRANSICIO

 

Al juny de l'any 1975, mesos abans de la mort del dictador, es van celebrar Eleccions Sindicals, les últimes abans de la democràcia. La repercussió d'aquestes eleccions va ser important perquè van significar la implosió del Sindicat Vertical franquista des del seu interior.

La política, inspirada pel PCE i el PSUC, de la infiltració del sindicalisme clandestí de Comissions Obreres en les estructures del sindicat franquista ja venia des de lluny. Però en les Eleccions Sindicals del 1975 va ser un veritable assalt per la gran multiplicació de Candidatures Unitàries Democràtiques, en un gran nombre d'empreses, fins i tot en sectors poc sindicalitzats.

No hi ha dubte que la important victòria de les Candidatures Unitàries i Democràtiques en les eleccions sindicals va ser una demostració de força de l'oposició dels treballadors al franquisme, i un impuls per a l'oposició política als pocs mesos anteriors a la mort del dictador.

No obstant això, la victòria obrera en les Eleccions Sindicals va ser més un signe de ruptura que de transició. En el pla polític va ser necessari un pacte per a la transició democràtica, però no hi ha dubte que tant la radical oposició obrera com un moviment estudiantil mobilitzat i antifranquista i els moviments ciutadans dels barris van ser elements que van afavorir la transició de la dictadura a la democràcia.

Personalment puc explicar la història viscuda en un sector poc sindicalizat relativament ben remunerat com era el de les Caixes d'Estalvis catalanes. Era un sector sense tradició sindical, però que demostra que una activitat ben orientada pot transformar una relativa placidesa en un cert onatge.

L'any 1974, deu companys (nou companys i una companya) constituïm a la primavera la Comissió Obrera de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Paral·lelament altres companys la van constituir a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. En la nostra entitat una de les principals eines eren els Cinema Fòrum realitzats per la Comissió de Cultura on es projectaven des de pel·lícules no vistes als cinemes (ni en els d'Art i Assaig) com va ser el cas de “Escenes de caça en la Baixa Baviera” fins a pel·lícules amb un cert rerefons com “REDS” o Isadora Duncan” entre altres. A la projecció es continuava amb un col·loqui que es ramificava en mil temes d'actualitat.

Durant tot l'any següent la nostra funció va ser anar ampliant l'afiliació a CCOO de cara a la preparació de les futures eleccions sindicals.

 A les Eleccions de 1975 presentàrem una Candidatura d'Unitat Democràtica i vàrem tenir uns resultats molt importants. Vàrem aconseguir més de 2/3 dels 40 membres de la Junta Sindical (conjunt de representants triats), que va ser presidida per un afiliat de CCOO. En el Jurat d'Empresa (Representació davant l'empresa) la candidatura de l'Empresa va aconseguir els 2 representants dels Caps i els 2 dels Subalterns. Per contra, els 4 representants dels Oficials van ser de la nostra candidatura, 3 de CCOO i un del SOC; en la candidatura dels Auxiliars també vam obtenir els 4 delegats tots ells de CCOO.

El mateix va succeir a la majoria de les altres Caixes on va haver-hi eleccions. Així assistim a la constitució de l'Agrupació d'Estalvi, dins de la UTT (Unió de Tècnics i Treballadors) de Banca i Estalvi. En la Junta de l'Agrupació tots els components eren delas candidatures unitaries,, un president del SOC, un vicepresident de CCOO i quatre vocals 3 de CCOO i un de l'USO.

Juntament amb els companys de Banca presentem una candidatura a la UTT de Banca i Estalvi, però no aconseguim la majoria.

Des dels nous Jurats d'Empresa s’inicien una sèrie de canvis en les relacions amb la direcció de caràcter més reivindicatiu, així mateix utilitzàvem les eines del sindicat vertical, així des de l'Agrupació llancem nombroses circulars sobre diversos temes, les circulars havien de ser distribuïdes per les empreses de manera obligatòria, va ser així com llancem des de circulars en solidaritat amb la lluita dels miners d'Astúries, fins sobre problemes i regulacions laborals en les entitats d'estalvi.

Així mateix, aquesta experiència va ser molt profitosa perquè ens va permetre una major coordinació amb els companys de les altres CCOO de Caixes i amb els companys de Banca que tenien molta més antiguitat organitzativa. Alhora ens va servir de prova per a preparar-nos per a unes futures eleccions sindicals en democràcia, així com per a donar suport a les demandes de llibertat en la societat.

Aquesta és una experiència significativa perquè no és la d'un sector caracteritzat per la lluita obrera sindical com molts altres sectors fabrils. Era la introducció inicial en un sector del que podria denominar-se com a “burgesia treballadora” o els anomenats “Colls blancs”. Un sector on les condicions laborals i socials eren superiors a les de la mitjana dels sectors laborals i on el sindicalisme havia estat absent des dels temps de la II República, on el President de la Comissió de Gestió, militant de la CNT, en finalitzar la guerra civil va ser afusellat.

Mai hi ha bon final sense un inici incert. I d'aquests inicis sindicals finalment va sorgir una potent secció sindical, especialment després de la fusió de la CAMPB amb la CPVE, que amb els anys no sols ha estat durant més de 20 anys hegemònica sindicalment en la Caixa sinó també en el sector d'Estalvi. I la secció sindical amb més afiliació del conjunt de les empreses privades.

Aquesta és una gota d'aigua de la marea rupturista que van significar les últimes Eleccions Sindicals del sindicalisme franquista. Les següents ja van ser eleccions lliures on cada treballador era un vot eliminant les votacions per estrats.

Sens dubte les eleccions del 1975 van ser un enorme encert de la política de les Comissions Obreres i una embranzida cap a una transició democràtica que comportés una democràcia sense exclusions i una Constitució amb drets, també laborals.