ELECCIONS 28 D’ABRIL CAP VOT PERDUT D'ESQUERRES

Cal anar a votar i votar a la esquerra

Nuevatribuna | 22 de Febrero de 2019


El rebuig als pressupostos del Govern de Pedro Sánchez han provocat la convocatòria d’Eleccions Generals a Espanya. La pinça de les dretes espanyolistes i els independentistes catalans ha fet fracassar uns pressupostos que tenien un fort caire social i eren beneficiosos per a Espanya i Catalunya i ha avortat la continuació d’una majoria de suport al govern que podria permetre altres millores socials per a fer front al primer problema del país que és la desigualtat.

Fins ara, i malgrat el boicot de la dreta des de la Mesa del Congrés dels Diputats, s’han aconseguit en pocs mesos una sèrie de millores socials com la del Salari Mínim i la revalorització de les pensions del 2019. Fins  les eleccions encara pot haver temps d’aconseguir algunes millores en reversió de la Reforma Laboral del PP o en el tema de les Pensions.

Però ara cal afrontar les eleccions del 28 d’abril que sens dubte tindran una gran importància doncs marcaran el marc polític dels país i condicionaran els comicis autonòmics, municipals i europeus del 26 de maig. I no pot haver-hi dubtes aquí es tracta d’optar per continuar i reforçar el camí dels darrers mesos o retornar a una política de les dretes de profunditzar en el retall de les llibertats i dels drets socials.

Les forces d’esquerra han de plantejar-se les eleccions en positiu, el camí que marcaven els pressupostos rebutjats anava en la línia de fer front a la problemàtica prioritària de tot el país: la lluita contra la desigualtat. I aquest és el camp en el que cal plantejar el debat, fora de l’esterilitat del debat sobre banderes que és on pretén portar-nos el discurs demagògic de les tres dretes. I això vol dir no defugir el debat territorial a partir d’un concepte molt clar, estem davant d’un problema territorial que cal abordar i en el qual s’insereix la qüestió catalana, i és un debat que cal abordar des del diàleg i el respecte a la llei, tal com ha de ser un debat democràtic. Les diferències s’han de discutir i s’han de pactar el canvis que calgui fer, entre tots i d’acord amb les majories que corresponguin segons la llei. En el tema territorial més diàleg vol dir més política i menys imposicions per cap part.

Prioritaria la lluita contra la desigualtat

Però el tema que ha de centrar la campanya de les esquerres, de totes, és la necessitat de fer front a les desigualtats socials que han crescut durant la crisi. I per tant la necessitat de polítiques fiscals més progressives i directes que repercuteixin sobre els que més tenen i que ens acostin als nivells de fiscalitat europeus. Una fiscalitat que ens permeti millores en la sanitat, l’educació i la dependència, però alhora s’han reforçar els drets laborals i sindicals fent entrar la democràcia a les empreses, i continuar en la defensa dels drets socials i de igualtat de gènere. Tot això alhora que aixequem una bandera com a país per a millorar el funcionament de la Unió Europea.

L’esquerra política, tota, ha de sortir a l’ofensiva en la que és objectivament la seva bandera pròpia, la de la lluita per la igualtat, la fraternitat i la solidaritat, per aconseguir un estàndard de benestar per als ciutadans concrets d’acord amb el que el país pot i ha oferir.

Mai ha de fer-se una campanya a la defensiva sobre la por de que arribi la dreta. La defensa de les pròpies conviccions és la millor forma de rebutjar les propostes de desigualtat, d’austeritat i de classisme que les tres dretes defensen i que no hi ha dubte que situaria  la majoria de la ciutadania en un país menys lliure, menys igualitari i amb uns projectes caducs de societat que cal superar d’una vegada.

No pot tornar a passar com a Andalusia, no pot ser que la gent progressista i d’esquerres no es senti motivada, al contrari estigui desmotivada per anar a votar. El triomf de la dreta el pagarien les classes treballadores i el conjunt de la ciutadania. Però per aconseguir-ho l’esquerra ha de despertar il·lusió en una proposta de futur. Es per això que les esquerres han de tenir discursos seriosos en el contingut i que siguin explicats de forma clara i assequible pel conjunt de la ciutadania. I que tots ells vagin més a disputar el vot a la dreta que a competir amb la resta de les forces d’esquerres. La dreta sempre sap unir-se per que té molt clars quins són els interessos que defensen totes elles, els interessos de classe dels poderosos, la diferència, la desigualtat, l’individualisme egoista i el conservadorisme social.

La pluralitat de la Esquerra no pot ser confrontació

Cal que tota la gent treballadora i progressista d’arreu del país faci un vot pel seu  futur. Un futur d’il·lusió, de canvi, on les persones estiguin al capdavant i no les xifres macroeconòmiques. La gent ha d’expressar-se amb total pluralitat per la força d’esquerres que consideri més encertada o més útil, sigui el PSOE, Podemos, IU, Compromís o qualsevol altra amb possibilitat de sortir i de disputar el vot a la dreta. I amb voluntat de constituir un futur govern de progrés, la fórmula del qual ja es concretarà desprès dels resultats. Mirem com amb totes les dificultats es va aconseguir fer la moció de censura, i una brisa d’aire fresc va recórrer el país. No posem les diferències per davant, sinó la necessitat d’unitat. Primer la unitat de les esquerres i desprès si cal completar una majoria ja es veurà amb qui. En aquest sentit fóra una imatge positiva que allà on fos possible i de cara a les eleccions al Senat es poguessin fer candidatures plurals d’esquerra, com en d’altres temps es van fer per exemple a Catalunya.

I quan parlem de l’esquerra, hem de parlar també de l’esquerra social, especialment del sindicalisme de classe que s’ha de comprometre de forma clara amb aquest procés, sense partidismes però amb exigències. Cal exigir als partits d’esquerra que es comprometin amb un programa de canvi que tingui en compte els interlocutors socials, que es comprometin en reforçar el paper de la negociació col·lectiva, de la concertació del governs amb els agents socials, en potenciar noves formes de participació dels treballadors en el sí de les empreses. No es pot tenir una democràcia amputada en les empreses on impera la dictadura del capital, s’han de donar passos en la democratització en el camp de l’empresa, tot el contrari del que ha fet la dreta que ha retallat fins i tot el dret constitucional a la negociació col·lectiva. Per que els partits d’esquerres han de tenir clar que el canvi només serà possible amb estructures socials fortes i organitzades.

El 28 d’abril cal que cap vot d’esquerres es quedi a casa i per aconseguir-ho cal una forta mobilització de l’esquerra política i social amb propostes de futur contra les desigualtats.

Contra la desigualtat, les persones primer

PROU DE NACIONALISMES REACCIONARIS!!

Nuevatribuna | 13 de Febrero de 2019


L'ofensiva de les tres dretes contra el Govern de Sánchez ha superat tot lo racionalment acceptable. Alhora fa impossible distingir en el seu interior qualsevol noció de dreta moderada i dialogant. Cs, PP i VOX fan un discurs indistint fins al punt que el menys estrident entre ells sembla VOX.

Els insults i epítets que es llancen contra el President del Govern són irracionals i impropis de portaveus polítics que tinguin un mínim de sensatesa. Des de l'acusació “Alta Traïció” fins la de “President il·legítim” no tenen cap base i són una pura expressió de l'extremisme i desraó que sembla haver envaït  les dretes plurals. És incompressible que s’autocalifiquin de “constitucionalistes” els que impugnen com a il·legítim i traïdor  un govern constitucional que l'única cosa que ha pretès és solucionar un problema polític a través del diàleg dins  la Llei.

El més preocupant és que aquestes dretes vociferants pretenen retornar Espanya cap a un passat que hem anat superant en temps democràtics. L'apel·lació als clixés del nacionalisme espanyol més retrògrad són avui la base comuna d'unes dretes que semblen voler enfonsar les seves arrels en un passat que tots crèiem sortosament superat.

Sota el concepte de defensa de la nació espanyola que els uneix s’amaguen les propostes més reaccionàries en lo social, lo cultural, lo econòmic i en la pròpia concepció d'una Espanya “Una i Gran” i podríem dir que feliçment passada.

La reculada ideològica de la dreta política és summament preocupant perquè tracta de fer renéixer el revengisme de sectors per als quals la democràcia sembla haver anat massa lluny. Ara s'atreveixen a dir el que durant dècades han pensat alguns però no s'atrevien a verbalitzar. Volen tornar a unificar  la ciutadania en uns únics valors típics del nacionalcatolicisme. Nacionalisme espanyol pur i dur, com a única identificació, incloent les tradicions culturals més “cutres”; Reaccionarisme social en temes com la família, contra l'avortament, contra la diversitat, contra el feminisme. Pensament econòmic ultra que afavoreixi encara més els privilegiats i que acabi amb totes les conquestes laborals i socials de la democràcia, amb la voluntat de transformar els drets de l'estat del benestar en dàdives de beneficència.

Clarament estem davant l'intent de regressió més important des de la transició. L'Espanya negra intenta sorgir de les profunditats abonades per un discurs catastrofista i demagògic basat en falsedats i mentides que es repeteixen de forma constant.

No hi ha dubte que el Govern Sánchez, amb totes les seves contradiccions, ha estat una petita glopada d'aire fresc per a una gran part de la societat i especialment per als sectors progressistes. Malgrat la seva feblesa no només parlamentària sinó enfront de forts adversaris polítics a l'interior del seu propi partit que no han acceptat la derrota de les primàries ha estat una esperança clara.

Davant aquesta situació el nacionalisme irracional dels independentistes catalans no ha fet més que posar totes les traves possibles a les propostes de diàleg que el Govern d'Espanya ha plantejat i als intents de relaxar i reconduir el conflicte.

Espanyolisme i independentisme dues cares d'una moneda

Els independentistes són en gran part responsables del creixement del nacionalisme espanyolista. Com el PP i la seva política anticatalana va ser el causant del sorgiment de l'independentisme.

L'independentisme català és l'altra cara del nacionalisme reaccionari que estem patint. Amb la seva repetició de falses veritats com el seu intent de fer-se passar com a representants de tot el poble de Catalunya, quan  els independentistes no han estat ni tan sols la majoria. Amb el seu intent de confondre la democràcia amb “posar urnes”, deixant de costat el respecte a les lleis bàsiques com és el propi “Estatut de Catalunya”. Amb el seu intent de que tot diàleg passi perquè se'ls reconeguin els seus plantejaments secessionistes. Les seves tergiversacions de la realitat, els seus continus xantatges al Govern de  l'Estat, han ajudat la dreta reaccionària a trobar un camp de cultiu òptim entre sectors socials cansats de la continuada presència del relat separatista.

És evident que la majoria parlamentària és precària davant el xantatge de PDCat i ERC. I és possible que el Govern en precari hagi d'anar a eleccions abans del que es preveia. Això seria un drama no només per als sectors progressistes sinó per al conjunt del país i per als propis independentistes. Perquè han d'entendre que si algú pagaria directament un canvi polític a Espanya serien els independentistes i l'autonomia catalana amb la qual ells tant han jugat. I que els primers afectats serien els protagonistes del judici que s'acaba d'iniciar.

Està clar que un procés electoral sense que abans el Govern de Sánchez amb la complicitat de Podemos no hagi pogut complir amb la seva agenda social serán unes eleccions de negres previsions. Perquè negre és el color que més s’avé amb les dretes tripartides. Màxim quan, malgrat que el PSOE pugui aguantar l'embat, les forces a la seva esquerra no es troben en el seu millor moment polític.

I hem de convenir que una victòria de les dretes, malgrat que alguns puguin intentar aparèixer com a centristes quan a la pràctica han demostrat que no ho són, comportaria una profunda regressió per al conjunt de la societat en reculada social, cultural, econòmica i política, i de la diversitat i les llibertats. I molts som radicalment contraris als il·luminats que pensen que “quant pitjor, millor per al futur”, això mai ha estat cert sempre s'ha demostrat que quant pitjor, pitjor.

Els dos nacionalismes reaccionaris, l'espanyol i el català, són els responsables de la crispació i el desassossec de la ciutadania de tot el país. La gent d'esquerres i progressista, i els que volem una societat cada vegada més democràtica, avançada i integrada a Europa no podem fer el joc a les dretes ni als reaccionaris siguin espanyols o catalans. I per això i recordant un article que vaig escriure anteriorment calia “Salvar al soldat Sánchez”.

Contra nacionalismes: SOLIDARITAT