Cal anar a votar i votar a la esquerra |
Nuevatribuna | 22 de Febrero de 2019
El rebuig als pressupostos del Govern de Pedro Sánchez han provocat la convocatòria d’Eleccions Generals a Espanya. La pinça de les dretes espanyolistes i els independentistes catalans ha fet fracassar uns pressupostos que tenien un fort caire social i eren beneficiosos per a Espanya i Catalunya i ha avortat la continuació d’una majoria de suport al govern que podria permetre altres millores socials per a fer front al primer problema del país que és la desigualtat.
El rebuig als pressupostos del Govern de Pedro Sánchez han provocat la convocatòria d’Eleccions Generals a Espanya. La pinça de les dretes espanyolistes i els independentistes catalans ha fet fracassar uns pressupostos que tenien un fort caire social i eren beneficiosos per a Espanya i Catalunya i ha avortat la continuació d’una majoria de suport al govern que podria permetre altres millores socials per a fer front al primer problema del país que és la desigualtat.
Fins ara, i malgrat el boicot de la dreta des de la Mesa del Congrés dels
Diputats, s’han aconseguit en pocs mesos una sèrie de millores socials com la
del Salari Mínim i la revalorització de les pensions del 2019. Fins les eleccions encara pot haver temps
d’aconseguir algunes millores en reversió de la Reforma Laboral del PP o en el
tema de les Pensions.
Però ara cal afrontar les eleccions del 28 d’abril que sens dubte tindran
una gran importància doncs marcaran el marc polític dels país i condicionaran
els comicis autonòmics, municipals i europeus del 26 de maig. I no pot haver-hi
dubtes aquí es tracta d’optar per continuar i reforçar el camí dels darrers
mesos o retornar a una política de les dretes de profunditzar en el retall de
les llibertats i dels drets socials.
Les forces d’esquerra han de plantejar-se les eleccions en positiu, el camí
que marcaven els pressupostos rebutjats anava en la línia de fer front a la
problemàtica prioritària de tot el país: la lluita contra la desigualtat. I
aquest és el camp en el que cal plantejar el debat, fora de l’esterilitat del
debat sobre banderes que és on pretén portar-nos el discurs demagògic de les
tres dretes. I això vol dir no defugir el debat territorial a partir d’un concepte
molt clar, estem davant d’un problema territorial que cal abordar i en el qual
s’insereix la qüestió catalana, i és un debat que cal abordar des del diàleg i el
respecte a la llei, tal com ha de ser un debat democràtic. Les diferències s’han
de discutir i s’han de pactar el canvis que calgui fer, entre tots i d’acord
amb les majories que corresponguin segons la llei. En el tema territorial més
diàleg vol dir més política i menys imposicions per cap part.
Prioritaria la lluita contra la desigualtat |
Però el tema que ha de centrar la campanya de les esquerres, de totes, és
la necessitat de fer front a les desigualtats socials que han crescut durant la
crisi. I per tant la necessitat de polítiques fiscals més progressives i
directes que repercuteixin sobre els que més tenen i que ens acostin als
nivells de fiscalitat europeus. Una fiscalitat que ens permeti millores en la
sanitat, l’educació i la dependència, però alhora s’han reforçar els drets
laborals i sindicals fent entrar la democràcia a les empreses, i continuar en
la defensa dels drets socials i de igualtat de gènere. Tot això alhora que
aixequem una bandera com a país per a millorar el funcionament de la Unió
Europea.
L’esquerra política, tota, ha de sortir a l’ofensiva en la que és
objectivament la seva bandera pròpia, la de la lluita per la igualtat, la
fraternitat i la solidaritat, per aconseguir un estàndard de benestar per als
ciutadans concrets d’acord amb el que el país pot i ha oferir.
Mai ha de fer-se una campanya a la defensiva sobre la por de que arribi la dreta.
La defensa de les pròpies conviccions és la millor forma de rebutjar les
propostes de desigualtat, d’austeritat i de classisme que les tres dretes
defensen i que no hi ha dubte que situaria la majoria de la ciutadania en un país menys
lliure, menys igualitari i amb uns projectes caducs de societat que cal superar
d’una vegada.
No pot tornar a passar com a Andalusia, no pot ser que la gent progressista
i d’esquerres no es senti motivada, al contrari estigui desmotivada per anar a
votar. El triomf de la dreta el pagarien les classes treballadores i el conjunt
de la ciutadania. Però per aconseguir-ho l’esquerra ha de despertar il·lusió en
una proposta de futur. Es per això que les esquerres han de tenir discursos
seriosos en el contingut i que siguin explicats de forma clara i assequible pel
conjunt de la ciutadania. I que tots ells vagin més a disputar el vot a la
dreta que a competir amb la resta de les forces d’esquerres. La dreta sempre
sap unir-se per que té molt clars quins són els interessos que defensen totes
elles, els interessos de classe dels poderosos, la diferència, la desigualtat,
l’individualisme egoista i el conservadorisme social.
La pluralitat de la Esquerra no pot ser confrontació |
Cal que tota la gent treballadora i progressista d’arreu del país faci un
vot pel seu futur. Un futur d’il·lusió,
de canvi, on les persones estiguin al capdavant i no les xifres
macroeconòmiques. La gent ha d’expressar-se amb total pluralitat per la força
d’esquerres que consideri més encertada o més útil, sigui el PSOE, Podemos, IU,
Compromís o qualsevol altra amb possibilitat de sortir i de disputar el vot a
la dreta. I amb voluntat de constituir un futur govern de progrés, la fórmula
del qual ja es concretarà desprès dels resultats. Mirem com amb totes les
dificultats es va aconseguir fer la moció de censura, i una brisa d’aire fresc
va recórrer el país. No posem les diferències per davant, sinó la necessitat
d’unitat. Primer la unitat de les esquerres i desprès si cal completar una
majoria ja es veurà amb qui. En aquest sentit fóra una imatge positiva que allà
on fos possible i de cara a les eleccions al Senat es poguessin fer candidatures
plurals d’esquerra, com en d’altres temps es van fer per exemple a Catalunya.
I quan parlem de l’esquerra, hem de parlar també de l’esquerra social, especialment
del sindicalisme de classe que s’ha de comprometre de forma clara amb aquest
procés, sense partidismes però amb exigències. Cal exigir als partits
d’esquerra que es comprometin amb un programa de canvi que tingui en compte els
interlocutors socials, que es comprometin en reforçar el paper de la negociació
col·lectiva, de la concertació del governs amb els agents socials, en potenciar
noves formes de participació dels treballadors en el sí de les empreses. No es
pot tenir una democràcia amputada en les empreses on impera la dictadura del
capital, s’han de donar passos en la democratització en el camp de l’empresa,
tot el contrari del que ha fet la dreta que ha retallat fins i tot el dret
constitucional a la negociació col·lectiva. Per que els partits d’esquerres han
de tenir clar que el canvi només serà possible amb estructures socials fortes i
organitzades.
El 28 d’abril cal que cap vot d’esquerres es quedi a casa i per
aconseguir-ho cal una forta mobilització de l’esquerra política i social amb
propostes de futur contra les desigualtats.
Contra la desigualtat, les persones primer |