ARXIU HISTORIC CCOO CATALUNYA

ARA CAL ENFORTIR EL SINDICALISME

Nuevatribuna | 27 de Febrero de 2017


El sindicalisme ha estat històricament l’instrument que la classe treballadora s’ha donat per a defensar els seus interessos col·lectius com a classe i alhora aconseguir millorar les condicions globals de la ciutadania. Com deia Marx “ la classe obrera posseeix un element triomfador: el nombre. Però el nombre no pesa en la balança si no està unit per l’associació i guiat pel saber”. Aquest paper ha estat ocupat pel sindicat com instrument bàsic de l’organització de la classe treballadora.


Aquesta situació és defensada avui en dia, en moments de davallada de la presència sindical, atacada per les lleis i pels mitjans de comunicació com a instruments antiquats i obsolets, per veterans historiadors com Josep Fontana quan diu “El sindicat és fonamental per a la vida dels treballadors, que adquirien una visió comuna de les coses, de valors com la solidaritat i la formació cultural”, o per joves politòlegs com Owen Jones.

Com diu l’esmentat Josep Fontana el sindicalisme és la darrera trinxera per a fer front a la contrarevolució. I potser aquesta ha estat la causa de que el sindicalisme hagi estat en els darrers temps l’element més injuriat i perseguit pels poders de la revolució conservadora iniciada per Thatcher i que ha conquerit l’hegemonia ideològica abans i durant la darrera crisi als països desenvolupats. El sindicalisme ha estat debilitat per les lleis establertes per la mateixa Thatcher i mantingudes pel laborisme a Gran Bretanya. I el mateix ha passat a Alemanya amb Schröeder, a Espanya amb Rajoy, a França amb Hollande i a Itàlia amb Renzi. L’objectiu fonamental ha estat restar la capacitat dels sindicats en la negociació col·lectiva i restringir la capacitat d’intervenció dels sindicats. I la situació de crisi ha estat la major excusa. Tot això amb la complicitat d’una gran parts dels mitjans de comunicación.

Desprès d’anys a la defensiva, ja que els moments de crisi mai són favorables per al moviment sindical degut a que la por és desmobilitzadora, sembla arribat el moment de rellançar el sindicalisme a la ofensiva i per això cal tant un reforçament intern com un ajut extern.

Crec que el sindicalisme, en especial el majoritari que pot representar CCOO ja ha fet passos importants a nivell intern. Per un costat la crisi li ha permès depurar-se de vicis i comoditats de temps passats i per d’altra, i la més important, ha repensat la seva història i a partir dels seus valor fundacionals s’ha plantejat la seva adaptació a un moment històric nou. Nou per la pròpia transformació del món del treball i de la classe treballadora avui molt més diversa i plural en la seva situació. Ara cal retrobar-la  no  només en el seu lloc de treball sinó també en el seu lloc de vida, tot defensant els seus drets salarials directes, així com  la part de salari social que els hi correspon en forma de prestacions socials o serveis públics de tot tipus, des dels tradicionals, sanitat, educació i pensions, fins als nous drets a habitatge, transport, etc.

De la mateixa manera el sindicat està efectuant passos importants en la renovació dels seus quadres dirigents. Ja hi ha nous quadres joves, que no han viscut ni el naixement del sindicat, ni l’època de la clandestinitat ni la transició i que van ocupant llocs de màxima responsabilitat com es donarà properament en una organització tan important com les Comissions Obreres de Catalunya. Aquesta renovació amb quadres identificats amb la història i els valors del sindicat també permet tenir una mirada més actual i vivencial de la situació que en aquest moment viu el conjunt de la classe treballadora.

Però el sindicalisme també precisa  com diu l’esmentat Josep Fontana de la complicitat del món polític. Els partits polítics de l’esquerra, nous o vells, han de tenir en compte que sense la recuperació d’un sindicalisme fort és pràcticament impossible un canvi polític real. Cal que el sindicalisme recuperi els seus instruments fonamentals que li van ser arrabassats per les reformes laborals especialment el de la negociació col·lectiva, el camp on es concreta la lluita de classes, així com més capacitat d’intervenció tant en les empreses com en la economia en general. I aquesta és una responsabilitat i un compromís fonamental que han de contraure els polítics que es reclamin de voluntat reformadora o transformadora de la societat. Es significatiu que en els darrers temps hi hagi gent dins dels partits socialistes que es plantegi un canvi de polítiques que comporti tornar a la conjunció amb el món sindical. Ho ha fet Jeremy Corbyn en el partit laborista i darrerament hem vist com Pedro Sánchez ha plantejat la necessària unitat amb el sindicalisme i fins i tot  Martin Schulz del SPD renegui de la política de Schröeder i reclami la vinculació amb el fins ara denigrat món sindical. Caldrà veure com es passa de les paraules als fets pel que fa als denominats socialdemòcrates, però encara amb més raó cal veure el plantejament de l’esquerra alternativa, especialment en els nous partits que encara semblen molt aliens o despistats respecte la centralitat del treball i del moviment sindical ha de tenir en qualsevol proposta transformadora de canvi.

I la recuperació del sindicalisme en el món desenvolupat és encara més important si tenim en compte el paper que ha de jugar en un món globalitzat on les industries fabrils s’han deslocalitzat cap a països emergents o en vies de desenvolupament, però sense traslladar ni les condicions laborals ni els drets sindicals. No hi ha dubte que un moviment sindical global fort és imprescindible per a forçar  les empreses  matrius per tal que respectin els mínims drets laborals i sindicals en les seves deslocalitzacions. El moviment sindical, en especial el dels països desenvolupats és imprescindible per a donar aixopluc i protecció al sindicalisme d’uns països on no aquest sindicalisme té cap protecció legal o és directament il·legal i  perseguit.  I on els sindicalistes pateixen des de la pèrdua del treball, a l’empresonament, la tortura i fins i tot l’assassinat i la mort.

EUROPA I TRUMP

I Europa?

Nuevatribuna | 20 de Febrero de 2017


No hi ha dubte que l’arribada al poder de Trump a la presidència dels Estats Units ha causat sorpresa primer i preocupació i temor desprès en una àmplia part de la ciutadania europea. I és evident que les seves primeres actuacions no fan més que augmentar-la.

Calia veure quina seria la reacció de la UE i s’ha pogut constatar com desprès de la primera intervenció crítica de Tusk, aquest ha estat rectificat amb reaccions més suaus del que cabria esperar.

Però era lògic esperar alguna reacció molt diferent?. Difícilment. Seria contradictòria amb la pròpia actuació que està portant a terme la UE en els darrers anys.

Davant la política anti-immigració de Trump, davant de la seva proposta de construcció d’un mur amb Mèxic, que podria dir la UE?. Si és conseqüent amb els seus actes poca cosa. Com pot donar lliçons la UE desprès de la vergonyosa actuació que està tenint amb els refugiats i amb els immigrants en general?. Qui és Europa per a donar lliçons quan estableix “concertines a la tanca de Melilla”? O quan impedeix l’accés dels refugiats i fins i tot incompleix els seus propis compromisos d’acceptació d’un contingent de refugiats? O quan converteix el Mediterrani en un mar de mort i patiment?. Europa s’ha convertit en una fortalesa que es vol inexpugnable per a la immigració i els refugiats.

Europa fortalessa contra els refugiats

Com pot Europa queixar-se del tracte de Trump amb Mèxic,  quan la UE ha tractat sense miraments i amb nul·la solidaritat  un estat membre com Grècia?.

Qui és la UE actual per a donar lliçons de democràcia quan accepta sense reticències tenir dins seu governs com els d’Hongria o Polònia clarament autoritaris i poc democràtics, o d’altres estats com Romania, Bulgària i d’altres amb clars dèficits d’homologació democrática?

Europa avui ja no és l’espai de llibertats, de democràcia, de solidaritat i fraternitat que volia ser. Ja no és una referència com havia estat en les dècades posteriors a la II Guerra Mundial. La UE avui és un espai polític amb greus dèficits democràtics en les seves institucions i responsable d’unes polítiques que han afectat negativament  la seva pròpia ciutadania. La UE no només té mancances de legitimitat democràtica sinó que inclús sembla mancar-li el lideratge per a enfrontar-se a la nova situació global.

Podem dir que l’Europa que coneixem és una estructura política i econòmica hegemonitzada i dominada en els darrers anys per una concepció pròpia d’una dreta globalitzadora i neoliberal. La seva governança ha provocat que bona part de la ciutadania hagi deixat de creure en les seves institucions i en els respectius governs que han afavorit  amb la seva actuació l’aparició i creixement d’opcions de rebuig ultra-nacionalistes d’extrema dreta, partidàries del replegament nacional i del proteccionisme.

Trump el poder ultra

Ara aquestes opcions es senten reafirmades i reforçades pel triomf de Trump als Estats Units, la principal potència mundial, desprès de derrotar Clinton màxim exponent de “l’establishment” tradicional impulsor de la globalització neoliberal. Això no ens porta a creure que Trump sigui ni tant sols una alternativa populista, sinó que representa a un sector poderós, reaccionari i molt conservador de les elits partidàries del nacionalisme radical i del proteccionisme de “l’Amèrica Primer” com a vacuna davant la frustració d’una gran part de la ciutadania, evitant alhora que la frustració és decanti cap a posicions d’alternatives més d’avantguarda i progrés que podrien estar representades en la figura de Bernie Sanders.

Lamentablement en l’actualitat, a escala dels països desenvolupats, ens trobem davant d’una confrontació per l’hegemonia política entre dues grans corrents. Una la de la dreta partidària de la globalització sense regles, i que ha estat hegemònica les darreres dècades, i una alternativa defensiva d’ultradreta que va guanyant força clarament  i que és partidària del retorn a un temps passat  basat en el nacionalisme a ultrança, el proteccionisme econòmic i la por al diferent.

I a tot això Europa es troba instal·lada en una crisi existencial on cada cop més les seves institucions es troben més allunyades dels ciutadans i sense cap perspectiva d’un lideratge capaç d’aconseguir harmonitzar els interessos econòmics amb el desig de la ciutadania de major respecte als seus drets socials i laborals i de major justícia social i lluita contra la desigualtat creixent.

La ultradrteta ascendent

Es evident que la situació actual de la globalització sense regles ha portat a l’increment de la desigualtat i  la frustració i indignació de gran part de la ciutadania. També sembla clar que la fugida cap a solucions de nacionalismes xenòfobs i proteccionistes només ens portarien a alçar més murs i fronteres i a la llarga al risc de tornar a l’enfrontament amb els veïns i competidors, retornant-nos a les situacions del segle passat que creiem superades.

Però lamentablement la confrontació està avui per avui situada en aquests paràmetres. I no és veu en el conjunt europeu cap veu amb capacitat per a disputar i donar alternatives diferents a l’enfrontament entre la dreta hegemònica i la ultradreta ascendent.

Notem a faltar el ressò important que en el passat europeu van tenir les veus del socialisme, tant les de la vella socialdemocràcia reformista, com les del comunisme alternatiu més avançat com va ser l’italià. Avui contemplem el sotmetiment gairebé generalitzat de la socialdemocràcia a la dreta hegemònica i la reduïda audiència popular de les forces de l’esquerra alternativa i ecologista incapaç de plantejar una alternativa il·lusionant i que es vegi factible per una ciutadania frustrada, irritada, indignada però en la seva majoria resignada.

Merkel la cara de la dreta hegemònica

Es precís recuperar els plantejaments en defensa d’un nou ideal europeu capaç de conjugar de forma harmònica un desenvolupament econòmic avançat sostenible i respectuós amb el medi ambient i una justícia social que contempli els drets de la ciutadania a gaudir d’un estat de benestar amb serveis públics de qualitat, on s’eviti el malbaratament de recursos produïts pel consumisme desaforat i on el treball digne i les prestacions socials garanteixin la dignitat de totes les persones. Una Europa que pugui posar regles a la globalització i ser capdavantera en l’aliança amb altres països del món. Una Europa oberta on els conceptes de llibertat, igualtat, fraternitat i solidaritat, junt amb la defensa del medi siguin la base de les seves estructures polítiques, econòmiques i socials.

Per un altre Europa

 

L’esquerra desorientada?

Publicat a Revista TREBALL


En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai no ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s’albira cap anàlisi des de les forces d’esquerra a la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni ara com fer front a l’avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que tracta de desbancar la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes polítiques de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. S’ha marginat qualsevol anàlisi marxista de la mateixa i no ho substitueixen per cap altre tipus d’anàlisi estructural. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat, sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les quals ens enfrontem. Així, es posa molt èmfasi en la situació d’emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d’afrontar-la, però sense plantejar-se en cap moment la raó última d’aquesta situació: la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l’anàlisi de les forces polítiques de progrés, per no dir d’esquerres. I en conseqüència, els conceptes de classes socials i confrontació de classes, també.

En el passat, tota anàlisi política de l’esquerra transformadora, ja fos del PCI, del PSUC o d’ICV, començava per la situació global internacional i després s’anava concretant en l’àmbit europeu, estatal i local, tot emmarcant el context sociopolític de les principals contradiccions socioeconòmiques i alhora plantejant propostes polítiques estructurades.

Avui dia, els nous partits que es reclamen de progrés sense ni tan sols moltes vegades reclamar-se d’esquerres, semblen fugir de l’anàlisi de la història, es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat i semblen optar més per la tàctica que per l’estratègia política.

Evidentment, no es tracta d’aplicar fórmules del passat, però sí d’utilitzar-les com a elements de reflexió. En els partits socialistes actuals no es reconeix la genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i les noves formacions d’esquerres semblen no voler saber res del passat, obviant la riquesa d’anàlisi que s’ha donat en l’esquerra alternativa i la seva relació amb el moviment obrer.

No és una situació que es doni únicament al nostre país, sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la manca d’alternatives a l’actual situació d’Europa, on cada dia més les opcions progressistes perden terreny davant no sols de la dreta neoliberal, sinó de l’avenç de les opcions radicals de la ultradreta nacionalista i proteccionista.

La renúncia de l’esquerra a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i la segmentació de la classe obrera, que veiem com, en molts casos, cau en mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors és quan se la demonitza, com relata molt bé Owen Jones. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump o dels vots obrers a Le Pen tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d’esquerres. En moltes ocasions, l’esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d’un món del treball avui molt més plural i segmentat que abans, quan haurien d’haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

Un clar exemple són les polítiques dutes a terme per les forces que es reclamen de l’esquerra en el conjunt dels països més desenvolupats. A Gran Bretanya, els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, i van ser una continuació light de les polítiques de la senyora Thatcher. Només cal veure reformes laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l’italià Renzi. I no parlem de les polítiques dels Schroeder o Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

Les forces d’esquerra es troben avui mancades de pensament hegemònic sobre la situació de les societats desenvolupades. Avui cal com mai plantejaments globals que permetin situar les propostes polítiques nacionals o estatals en un context global. Es tracta de fer realitat la màxima de “pensa globalment, actua localment”.

Les solucions a l’actual hegemonia de les dretes, siguin neoliberals o proteccionistes, només podran fer-se realitat a partir d’una alternativa que vinculi els plantejaments polítics de progrés en el propi àmbit d’actuació i els lligui amb altres més globals en l’àmbit supranacional. Es fa imprescindible, com a mínim en l’àmbit europeu, una “nova internacional” de les forces d’esquerra, ecologistes i progressistes, que coordini i sigui capaç de donar sentit conjunt a les polítiques transformadores que després es desenvolupin a cada país, però amb una visió conjunta.

En cas que l’esquerra no sigui capaç de disputar l’hegemonia en el nou context, ser l’alternativa a la globalització neoliberal, potser molts sectors de la classe obrera i de les classes populars, decebuts i desorientats, poden optar per opcions populistes de la dreta extrema. No serà un fet històricament nou; al segle XX, part de la classe obrera, especialment la més baixa i desclassada, va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Cal evitar que això torni a passar, i per això calen plantejaments estratègics des de l’esquerra i fugir del pur tacticisme polític, que avui sembla ser preeminent, tant el la denominada “esquerra reformista” com en les forces de l’esquerra alternativa existents.

ON ES L'ESQUERRA?

Representació de l'esquerra

Nuevatribuna | 10 de Febrero de 2017


Gran part de la gent que es considera d'esquerres està actualment profundament desorientada. Cap de les actuals opcions polítiques sembla reflectir les seves aspiracions. Fins i tot el desig d'il·lusionar-se s'enfronta a l'actualitat de la situació dels partits que es presenten com a alternatives a la dreta triomfant.

Només cal veure la realitat del PSOE o de Podemos, on la manca de debat polític real es substitueix per lluites caïnites pel poder. Es nota a faltar un debat en profunditat que vagi de l'anàlisi global a la realitat concreta i prioritzi les propostes polítiques des de les que afronten les contradiccions principals fins a les que afecten qüestions complementàries.

Es troben a faltar els conceptes ideològics que antany van ser fonamentals i que ara precisen sens dubte d'actualització però que són igualment necessaris. Fins i tot en el debat per a la conformació d'un nou subjecte polític a Catalunya s'obvien les bases ideològiques del projecte i es cobreixen amb una combinació i barreja de propostes procedents de les parts confluents sense establir conceptes ideològics definits i  sense establir prioritats en un “totum revolutum”.

En el cas del PSOE o de Podemos ni tan sols es guarden les formes i les propostes polítiques queden relegades al debat de les persones.

Un PSOE en crisi d'identitat

En el PSOE tot es centra entre un exsecretari que es reclama genèricament d'un socialisme d'esquerres que només ho concreta en la seva oposició a la dreta del PP sense més. La seva experiència anterior com a màxim dirigent del PSOE solament ens va deixar clar que la seva política es basava en un tacticisme amb una única estratègia tractar de fer-se amb el govern sense un objectiu clar de per a fer què. El PSOE  ja fa molt temps que ha renunciat a ser un partit socialdemòcrata conseqüent i ha abraçat la concepció socio-liberal que es centra en la defensa de drets individuals i llibertats públiques però amb una renúncia expressa a anar cap a una transformació social. Si és criticable l'ambigüitat de Sánchez ja no entrarem a analitzar la posició dels seus contraris, “els barons”, que el seu objectiu és aconseguir que gens canviï en la trajectòria del PSOE i amb la finalitat de recuperar el bipartidisme tradicional.

 

Més trist és l'espectacle en Podemos que en poc temps ha passat d'aparèixer com a una esperança nova, i en alguns aspectes amb un cert infantilisme polític, a aparèixer com a una opció envellida i que xipolleja en el fang de la lluita caïnita com en la pitjor de les històries dels vells partits de l'esquerra clàssica.

Podemos dividit

En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s'albira cap anàlisi de la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni com fer front a l'avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que  tracta de desbancar  la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. Tant uns com altres semblen menysprear qualsevol anàlisi marxista de la realitat i no ho substitueixen per cap altre tipus d'anàlisi estructural de la realitat. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les que ens enfrontem. Així es fa molt èmfasi en la situació d'emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d'afrontar-la però sense plantejar-se en cap moment la raó última d'aquesta situació, la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l'anàlisi dels polítics de progrés, per no dir d'esquerres. I en conseqüència el concepte de classes socials i de la confrontació de classes també.

Els partits actuals suposadament d'esquerres semblen fugir de l'anàlisi de la història i es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat.

 

Evidentment no es tracta d'aplicar fórmules del passat però si d’utilitzar-les com a elements de reflexió. El PSOE actual no és recognoscible en una genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i Podemos no vol saber res del passat, obviant la riquesa d'anàlisi que s'ha donat en l'esquerra alternativa. Com a màxim citen  Gramsci però sembla que sense comprendre ni la seva anàlisi ni la seva tradició.

 

Aquesta situació no es dóna únicament al nostre país sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la falta d'alternatives a l'actual situació d’ Europa, tots ens alarmem davant la seva manca d'humanitat davant els refugiats, però ningú es planteja que fer per a transformar una UE que no ens agrada, fora de genèrics “eslògans” com “una altra Europa és Possible”, sense dir ni com, ni que alternatives concretes es plantegen, i evidentment com i qui i amb qui es porten a la pràctica.

Trump l'ultradreta que avança

La renúncia a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i segmentació de la classe obrera que veiem com en molts casos cau a les mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors es demonitza. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump, o dels vots obrers  Le Pen, tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d'esquerres. En moltes ocasions l'esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d'un món del treball avui molt més plural i segmentat  que abans, quan haurien d'haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

 

Un clar exemple són les polítiques dutes a  Gran Bretanya on els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, les Reformes Laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l'italià Renzi, per no parlar de la política dels Schroeder o  Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

El precedent del feixisme

Aquest fet no és històricament nou, ja en el passat segle sectors de classe obrera, especialment la més baixa i desclassada va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Els nostres polítics progressistes haurien de recordar i analitzar el passat per a repensar les polítiques de futur.

L'esquerra desorientada