 |
| Sánchez i Yolanda un futur per l'esquerra? |
És difícilment
discutible que l'actual Govern té un balanç de consecucions en el terreny
social incomparable amb els governs anteriors. I això malgrat governar en uns
temps particularment poc favorables, primer amb la pandèmia i després quan
semblava que estàvem en el moment de la recuperació, irromp la guerra d'Ucraïna
i la seva derivada econòmica.
El Govern va fer
front a la crisi de la pandèmia d'una forma sanitàriament notable i amb la
construcció d'un “escut social. Al
mateix temps va aconseguir encerts en dos aspectes substancials: a) en l'àmbit
europeu la consecució d'uns Fons europeus per a la reactivació econòmica amb un
volum importantíssim i que alhora va significar un canvi radical en l'actuació
de la Unió Europea per a afrontar una crisi, i b) en l'àmbit intern acords
importants com són els increments del SMI, el IMV, o els acords de reforma
de les Pensions o la Reforma Laboral que milloraven els drets i les condicions
de vida de les persones treballadores, jubilades o més desfavorides.
Posteriorment per a
intentar pal·liar els efectes de la crisi de la invasió russa d'Ucraïna,
novament ha aconseguit dos acords importants: a) en l'àmbit europeu aconseguir
la “excepció ibèrica” que permetrà
reduir durant un any el còmput del preu del gas en la factura energètica, i b)
l'aprovació parlamentària de les mesures urgents per a pal·liar els efectes en
els sectors econòmics i socials més afectats pels efectes de la guerra.
Malgrat tot veient
les enquestes sobre valoració electoral sembla que el govern no capitalitza
aquesta actuació excel·lent i és l'oposició radical de la dreta i l'extrema
dreta, que no ha aportat cap proposta més que una crítica radical a tota
l'acció del govern, la que capitalitza un cert descontentament social cap a la
política.
És evident que
aquesta poca capitalització de l'acció política no és tota deguda a l'oposició
de la dreta sinó també a errors en l'actuació dins del propi govern i els
partits que el conformen i a algun dels seus socis parlamentaris.
En efecte el “soroll” dins del govern ha estat una
constant des del moment de la constitució del propi govern. Les contínues
discrepàncies, a vegades amb fortes sortida de to dels components de Podemos,
han estat un element especialment negatiu derivat en gran part de la seva falta
de consciència institucional. Han semblat a vegades ser l'oposició dins del
govern qüestionant la unitat d'aquest. Aquesta situació va ser més evident en
el període de Pablo Iglesias com a Vice-President i s'ha reduït a partir de
l'assumpció de la Vice-Presidència per part de Yolanda Díaz amb una política
més dirigida a una acció política que eviti els “sorolls interns” però que no ha impedit que en ocasions
esporàdiques alguna ministra de Podemos hagi continuat mantenint confrontacions
poc encertades dins del Govern.
I en una certa
manera “el soroll” ha reduït fins i
tot el relat i l'explicació de les millores aconseguides pels canvis
legislatius. Si per exemple cada jubilat fos conscient de la millora que li ha
aportat aquest govern en comparació amb l'anterior, si cada treballador que ha
passat de contracte precari a indefinit fos conscient que és fruit de l'acció
del govern, si cada treballador afectat per la pujada del SMI sabés que és
gràcies a l'acció de govern, si els ciutadans que han accedit al cobrament
del IMV fossin conscients de qui l'ha acordat millors perspectives
electorals tindrien els partits del govern. Però les moltes millores en part
s'han vist diluïdes i ocultades per el “soroll”
de les baralles entre els socis.
Així mateix el
Govern ha hagut de capejar amb dificultats la dinàmica parlamentària, no tant
per la composició plural dels seus suports sinó fonamentalment per l'actuació
d'infantilisme polític que caracteritza a un supòsit aliat parlamentari com a
ERC. En el cas d'aquest partit més nacionalista que d'esquerres no se‘l pot
catalogar com a integrant de la “majoria", ja que cal recordar que ERC es va
abstenir en la elecció del govern de coalicio. I després ha votat en contra en tres ocasions especialment
importants, en la votació d'una pròrroga de l'estat d'emergència, en la votació
de la Reforma Laboral i en la votació de les mesures pal·liatives dels efectes
de la guerra a Ucraïna. ERC és en definitiva un agent polític poc de fiar.
Però també hi ha
aspectes que han provocat situacions poc desitjables, que no han tingut fins al
moment greus conseqüències, com pot ser la poca atenció que reben els seus
aliats parlamentaris que acusen amb raó d'una certa prepotència al Govern. Així
mateix actualment es nota la diferent concepció dins del bloc de UnidasPodemos respecte
al futur entre la posició que defensa Yolanda Díaz de construir un nou pol
polític i la posició de les dirigents de Podemos que volen mantenir la seva
preeminència en una futura alternativa. En aquest sentit no va passar
desapercebut el fet que en el dia en què es votava la Reforma Laboral les dues
ministres de Podemos van convocar un acte propi i no van ser presents a l'hemicicle.
En definitiva el
govern té problemes que poden afectar el seu futur electoral i no podem passar
per alt el gir al centre del PSOE des del seu últim Congrés. Fins ara més
perceptible en la seva política exterior on s'han fet passos com l'inacceptable
acostament al Marroc sobre el Sàhara, en línia amb la política dels Estats
Units, la qual cosa ha provocat el refredament de la relació amb Algèria el
nostre proveïdor de gas. Aquest tema també va provocar en aquest cas la crítica
totalment encertada per part del soci parlamentari amb Yolanda Díaz al
capdavant, atès que no sols no estaven d'acord i ni tal sols van ser informats.
Però encara més greu és el fort gir atlantista i “otanista” del President del Govern i del PSOE en la crisi de
la invasió d'Ucraïna, cosa que contradiu la necessitat d'una força militar
autònoma europea i no subordinada als interessos militars, polítics i econòmics
dels USA.
Tot això ens situa
enfront d'un futur incert de les forces d'esquerra enfront de les pròximes
Eleccions Generals previstes per a finals del 2023. Tot això sense obviar que
abans i al marge de les andaluses se celebraran eleccions autonòmiques i
municipals en la primavera del 2023.
La situació
política en aquest moment sembla més favorable per a les forces de la dreta i
l'extrema dreta que per a l'esquerra. D'una banda l'elecció de Feijoo al
capdavant del PP que de moment capitalitza com a millor candidat que Casado. Tot això malgrat
ser una incògnita el seu projecte polític. Es desconeix si comportarà canvis en
la política del PP al marge d'un discurs menys incendiari que pot ser
possiblement idèntic en el que comporta a les seves polítiques o aliances.
D'altra banda el manteniment de Vox embravit després del seu èxit en entrar en
el govern de Castella León que espera continuar a Andalusia. Cal dir que aquest
ascens de les forces de dreta no es produeix només per la seva pròpia actuació
sinó fonamentalment per la intensa campanya que els importants i influents
mitjans de comunicació de la dreta estan fent no sols enaltint la figura
d'estadista del màxim dirigent del PP, sinó de tot el seu equip, alhora que
treuen ferro al paper pertorbador democràticament de VOX, tot això sumat a
l'atac constant i en nombroses ocasions mentider d'aquest braç mediàtic contra
el Govern i els seus suports parlamentaris.
En el cas de
l'esquerra tot està molt més confús. Partint de la perspectiva optimista que el
PSOE pugui mantenir i en el millor dels casos millorar lleugerament el seu
resultat electoral, tot dependrà de veure com es configurarà l'alternativa
política entorn de Yolanda Díaz. Ella en sí mateixa és un capital polític però
per sí sola no és una alternativa política. Depèn de com s'estructuri i es
plantegi la seva proposta pot ser el factor determinant per a aconseguir una
correlació de forces favorable que permeti un nou govern de progrés que sigui
una certa continuació de l'actual. Si Yolanda Díaz no aconsegueix configurar
una alternativa atractiva d'esquerres que pugui recuperar votants dels partits
existents a l'esquerra del PSOE, votants d'esquerra abstencionistes o fins i
tot votants del PSOE desencantats, el
futur serà negre per a l'esquerra i les forces de progrés. Perquè la
possibilitat d'un govern de PP i Vox pot forçar, com desitgen molts poders
fàctics, un govern de Gran Coalició PP-PSOE o PSOE-PP amb possiblement algun
suport més com el del PNB.
