31 de des. 2011

Impostos: els que mai paguen




(
Els poderosos: Gonzalez i Botin

(Publicat en castellà a: nuevatribuna.es 31 Diciembre 2011)
Rajoy ha començat a descobrir les seves cartes. Entre elles una de novedosa i que contradiu radicalment el seu programa electoral, la pujada  d’impostos especialment de l’IRPF. Desprès de tants anys en els que tothom, excepte l’esquerra titllada de radical i quasi de bolxevic, ha defensat la reducció d’impostos, recordem a l’ex- president Zapatero i la seva frase “rebaixar impostos també és d’esquerres”, ara es trenca el tabú i el trenca paradoxalment la dreta pura i dura.

S’ha trencat un mite, el de que no es bo pujar impostos. Ara bé qui pagarà aquests impostos? I sobre tot, qui no aportarà res al sacrifici col·lectiu?

De entrada el Govern ha presentat la pujada de l’IRPF com una pujada progressiva. Es cert que a més ingressos més es paga, però amb trampa. Primera trampa, es paga molt més per les rendes del treball que per les rendes del capital que tenen un molt millor tractament. Segona trampa, dins de les rendes del treball hi ha progressivitat, però és una progressivitat només entre les persones assalariades.

Es a dir continuen pagant sempre els mateixos. Mentre que queden exclosos els sectors més benestants i a qui mai afecten les mesures que els diversos governs prenen.

En primer lloc les societats. En aquest any 2011 amb profunda crisi, les grans empreses, per exemple les  de  l’IBEX 35 han continuat tenint beneficis extraordinaris donada la conjuntura. Però es veu que aquestes grans empreses, amb grans beneficis, ni els seus directius, no han d’aportar res de forma extraordinària al país. I entre les societats cal actuar especialment sobre la vergonya de les SICAV’s que paguen només un 1%.

En segon lloc les grans fortunes. On és l’Impost sobre grans patrimonis? Per que les persones més riques del país no han de fer cap aportació extra, i en relació proporcional a la seva situació envers la resta de ciutadans, a la sortida de la crisi?.

En tercer lloc els defraudadors. No hi ha cap mesura concreta per a la lluita contra el frau en un país on més del 25% de la economia és submergida. Com diuen els tècnics d’hisenda reduint el 10% del frau existent s’aconseguiria més que amb totes les mesures impositives anunciades.

En quart lloc els especuladors. La gent que a nivell gran o petit es dedica a especular. Només cal posar un petit exemple, a les rendes del capital paga el mateix l'estalviador que rep uns interessos pels seus comptes o inclòs pels dividends d’una inversió en borsa, que aquell que es dedica a especular comprant i venent. Perquè no es grava més per exemple a aquells que han aconseguit beneficis en borsa per compres i vendes dins del mateix any? Això entre d’altres mesures que s’haurien d’adoptar contra aquells grans especuladors molts d’ells institucionals com són les pròpies entitats financeres les quals haurien d’estar gravades pels seus diners improductius dipositats en el BCE.

I últim exemple l’Església. Quan es parla de reduir les subvencions a partits, sindicats, etc.  No hi ha ni una paraula de la financiació i la subvenció a l’Església Catòlica. El Govern Zapatero va augmentar en gran mesura el percentatge que rep l’Església de l’Estat. Perquè ara, en un moment de sacrificis per a tothom, segons diuen, no es rebaixa la subvenció a aquesta entitat privada? Encara amb més motiu en un Estat aconfessional?

Tot això, parlant exclusivament de les mesures impositives, i que si analitzem amb la resta de mesures aprovades veiem que  carreguen tot el pes de les retallades i els costos sobre els de sempre, les classes treballadores.


Paco Ibañez: Don Dinero

25 de des. 2011

El Govern dels golafres

Conseller Mas Colell: el savi del Govern?

(publicat en castellà a: nuevatribuna.es |27 Diciembre 2011)

Artur Mas va definir, en la seva presa de possessió com a President, el seu Govern com “el dels millors”. Els fets l’han desmentit i ho han situat tot al seu lloc. L’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) suspèn el Govern per primera vegada a la historia del centre d’estudis.

La política de retallades també ha fet que la ciutadania posi en el tercer lloc de les seves preocupacions la sanitat, la qual cosa és demostrativa del clima de por que han creat les polítiques del Govern.

El Govern Mas, a diferencia dels govern de Pujol, és el de la dreta pura i dura que només utilitza la senyera per envoltar-se de victimisme. La culpa de tot és de l’anterior govern tripartit o de Madrid. Ells retallen a fons l’estat del benestar dels catalans, però s’excusen dient “nosaltres no voldríem però no ens queda més remei”.

Realment el Govern de Mas no s’equivoca. Governa al servei dels "lobbies" que representa. Es evident però, que ho fa de forma destralera en les formes i té una gestió manifestament millorable.

L’objectiu de Mas és reduir els serveis públics i l’estat del benestar, i ara que ostenta tot el poder a Catalunya, Ajuntament, Diputacions i Generalitat, vol fer-ho a fons. Tot això amb l’inestimable ajuda d’aquests grans catalans que són els membres de PP, als quals a canvi CiU ha obert les portes de totes les institucions.

Primer exemple. En el camp de la sanitat el govern de CiU, amb el conseller Boi Ruiz al front, està portant un servei sanitari que era modèlic a la seva reducció. I el conseller ho ha dit clarament, amb l’objectiu de beneficiar les assegurances mèdiques i la sanitat privada. I això ho està aconseguint de forma irreversible. Aixecar un sistema sanitari públic és costós en temps i inversions, destruir-lo és molt més fàcil. Boi Ruiz està reduint els serveis, retallant personal, i fragmentant l’ICS per permetre la seva progressiva privatització. Alhora està creant un temor tan gran entre la població que les assegurances mèdiques i les entitats financeres que hi han al seu darrera estan fent l’agost, ja que la gent està reaccionant com el conseller volia, fent-se client de serveis sanitaris privats. Només cal posar com a exemple que una d’aquesta pòlisses sanitàries costa uns 100 euros al mes de mitja. Pensem que significarien tots aquests diners invertits a la sanitat pública, donaria per fer una sanitat pública de luxe. Cal dir que l’atenció que es dona en els serveis mèdics de moltes d’aquestes pòlisses privades es compararia negativament amb l’atenció que es dona a la sanitat pública.

Segon Exemple. El govern és deutor dels seus ”amics rics”. Així el Conseller Mas Colell ha establert tot un sistema de taxes que afecten el conjunt de la ciutadania però que afecta molt poc els seus amics benestants. Amb el conjunt de taxes el govern pretén recaptar uns 600 milions d’euros. Només amb la rebaixa feta als més rics amb l’Impost de Successions s’han deixat de recaptar uns 450 milions. Paradoxes d’aquest govern que sap molt bé al servei de qui està. Entre les taxes hi ha el Repagament farmacèutic d’un euro per recepta. Aquesta mesura no tan sols és injusta, ja que afecta als més febles, sinó que fins i tot és contrària a les lleis estatals que regulen la matèria.

Però Mas Colell i el govern han fet més que això, s’han apropiat dels diners dels treballadors  públics per fer front als seus problemes de tresoreria. Així han endarrerit el pagament de la paga de Nadal, però a la vegada han cobrat l’IRPF de la paga no pagada, sense satisfer el seu import a l’estat. Ras i curt el govern ha fet una apropiació indeguda d’uns diners que no són seus, són dels treballadors públics, en benefici propi. Aquest és un fet molt greu, fet amb nocturnitat i premeditació, per que si ha estat un error demostraria un funcionament de desastre de l’administració pública catalana.

El Govern tracta de justificar-ho tot amb el fet de que el govern de l’estat no li ha pagat més de 700 milions d’euros. Però no explica que aquesta era una partida finalista que s’havia de dedicar a inversió en infrastructures, mentre que el problema del govern és de gestió de tresoreria, on sembla que el “savi” del Mas Colell no s’acaba de sortir prou bé.

Aquests són dos exemples del govern dels millors dels poderosos. Podríem continuar  amb altres actuacions tant de la Generalitat  com d’altres administracions com l’Ajuntament  o la Diputació de Barcelona, les quals ja han manifestat la seva al·lèrgia a les “escoles bressol públiques” i prefereixen la concertació de places amb entitats privades o pujar els preus a les públiques.

La Generalitat i CiU suspenen malgrat l’ampli suport mediàtic que tenen tant per part dels mitjans públics com TV3 o Catalunya Radio, ja sota control i pressió del Govern i amb una modificació legislativa que comportarà la seva completa governamentalització, o el suport dels mitjans de Grup Godó començant per La Vanguardia que és com el veritable butlletí oficial del govern, a canvi de favors i subvencions en temps de crisi.

Només cal pensar que hauria passat si el tema del IRPF dels funcionaris hagués passat en temps del tripartit, l’escàndol hauria estat majúscul. O l’atonyinada dels mossos d’esquadra del Felip Puig a la Universitat de Girona que només es va citar un dia a TV3 i sense merèixer titulars a La Vanguardia. Quina diferència si ho comparem amb la càrrega dels mossos en temps d’en Joan Saura que va sortir quasi durant un mes en tots els TN de TV3 i que era objecte de persecució personal per part del diari del Conde de Godó

I l’oposició?

Pràcticament l’oposició parlamentària està reduïda a ICV-EuiA, que realment actua com una oposició frontal a les polítiques del Govern, i per això es veu menystinguda inclòs pel que fa a la cortesia parlamentària. Així el Govern va fer consulta dels pressupostos del 2012 amb els grups parlamentaris i va excloure d’aquestes consultes al grup encapçalat per Joan Herrera, sota la excusa que ja sabien que estaria en contra.

Es evident que el PP està en una situació de gran comoditat. No sols està ara al govern de l’Estat sinó que CiU els necessita com a soci amb els mateixos interessos econòmics de dreta. I l'Alicia Sánchez Camacho fa exhibició del seu poder en totes les ocasions i CiU acota el cap i aguanta.

ERC voldria ser soci de CiU, ha fet un gir que l’ha fet tornar als temps de Barrera, Hortalà o Colom. Fan de veritables “escolanets” del govern, tot en nom de la suposada prioritat d’una Catalunya abstracta i global, i deixant de banda la defensa dels interessos de la majoria dels catalans.

Per la seva part el PSC continua pendent de trobar-se, i sembla que tardarà força temps. De moment continua amb una política d’intentar atraure a CiU amb una política de mà estesa difícil d’entendre.

Oriol Pujol secretari adjunt de Convergència ho va dir de forma clara i brusca com és típic del personatge. El dia del Congrés del PSC es va dirigir al socialistes i els exigí que fessin com ERC i tombessin pàgina de la època de les polítiques del tripartit. Es a dir que s’oblidessin de voler fer alternatives d’esquerres i vinguessin a menjar almoines de la mà de CiU.

En aquest moment la màxima oposició i les mobilitzacions venen gestionades i impulsades per l’esquerra social vertebrada entorn dels sindicats que venen mantenint el pols amb el govern dia a dia.




Jacques Brel: "Les bourgeois"

19 de des. 2011

Josep Borrell : Un polític a respectar

Josep Borrell, socialdemòcrata honest
En un temps en que la política passa per un baix moment pel que fa a la seva valoració per part de la ciutadania, val la pena mostrar l’exemple de polítics que són dignes de respecte per la seva coherència i honestedat.

Josep Borrell és un cas d’aquests. Un polític clarament d’esquerres, social-demòcrata convençut, oposat al social-liberalisme, i partidari de que l’estat sigui l’equilibrador de les desigualtats socials mitjançant una fiscalitat que té un objectiu redistributiu. Va ser un excel·lent ministre d’Hisenda, on va dur a terme una política fiscal clarament progressista, i de lluita contra el frau. Un exemple va ser el cas “Lola Flores” malgrat ell ha manifestat que hagués preferit enxampar a un banquer, i consta que ho va intentar.

Va guanyar unes eleccions primàries al PSOE malgrat no ser el candidat de l’aparell. I va renunciar a ser candidat, en un gest que l’honora, pel fet de que es va descobrir que en el seu ministeri uns subordinats seus eren uns corruptes, malgrat ell no tenia res a veure, però va plegar per que va considerar que havia errat per omissió.

Va anar a Europa. Borrell és un europeista convençut i va ser President del Parlament Europeu, l’única institució democràtica, malgrat tingui uns poders mermats. Cal destacar que Josep Borrell, juntament amb Raimon Obiols, van ser els únics eurodiputats del PSOE que es van oposar a la “directiva de la vergonya” sobre la immigració. Això va comportar la seva exclusió de les llistes a les següents eleccions.

Avui, malgrat es dedica a tasques de docència a Florència, continua tenint un pensament molt clar en especial pel que fa al camí que ha de seguir Europa.

Una de les seves darreres aparicions públiques va ser per fer una critica molt dura de la reforma de la Constitució pactada pel PSOE i el PP, sota indicació de les polítiques avui imperants en Europa de la mà de la Sra. Merkel.

Borrell ha dit clarament que els polítics han d’escoltar abans la ciutadania que els mercats. Altrament és molt crític amb l’actual situació europea. Considera que estem en un moment en el que cal optar per més Europa enfortint especialment el govern europeu, fent un salt en temes d’harmonització i unificació econòmica, fiscal, laboral i política, amb més control democràtic, si n es fa així hi ha el perill de disgregació europea o bé que es quedi en un simple mercat.

Cal llegir el seu darrer llibre “La Crisis del Euro”, és molt recomanable en aquests moments.
La UE en busca de futur. Cap on?

17 de des. 2011

Un Banc Dolent al servei de qui? Bankia-Rato?


Rato i Rajoy, les ànimes del PP


De bon inici es sabia que el principal problema del sistema financer espanyol era la gran quantitat d’actius immobiliaris que tenen els bancs. Aquests actius són conseqüència  de la bombolla immobiliària que van finançar i per la qual es van endeutar al mercat financer exterior. Els actius que avui figuren en les seus balanços, amb un valor irreal, són en gran part impossibles de realitzar a curt i mig termini, i graven com una llosa els seus comptes.

Aquesta situació que afectava de forma més important a les caixes d’estalvi ha estat a l’origen de la crisi financera. Es evident que es podria haver actuat de bon inici sobre aquest tema, sempre però amb compensacions clares: presa del control per part de l’estat sobre les entitats afectades; depuració de responsabilitats i establiment d’uns objectius a les empreses rescatades per tal de fer fluir el crèdit cap a la societat.

Es evident que s’ha optat per una altra via que ha estat la de la concentració d’entitats i la desaparició pràctica de les caixes d’estalvi tot prioritzant la seva conversió en entitats bancàries privades. També està clar que fins ara el procés ha permès una concentració que en molts casos no ha comportat la creació d’entitats més sòlides sinó inclòs podríem dir que les entitats delicades han arribat a condicionar negativament a les que s’han fet càrrec d’elles. I tot això malgrat els fons dedicats a la seva reconversió, que d’altra banda  ha comportat la pèrdua de milers de llocs de treball en el sector, i pràcticament cap responsabilitat dels dirigents irresponsables. Només s’està procedint com a màxim amb dirigents que a més a més s’han beneficiat de forma poc regular.
 
Ara pren força la teoria  de que el Govern del PP posarà en marxa un banc dolent que es faria càrrec dels actius immobiliaris “tòxics”, és a dir difícils de col·locar, que tenen en aquests moments les entitats bancàries i la quantitat dels quals pot superar els 150 mil milions d’euros.

Es indubtable que el banc dolent comporta un cost per l’Estat, és a dir el preu que pagarà als bancs per comprar-los els actius. El preu serà sens dubte inferior al que de forma irreal figura avui en els balanços de les entitats financeres, cal posar l’exemple d’Irlanda on es van comprar al 59% del seu valor. Això podria comportar que l’Estat pagués d’una forma o d’altre més de 75.000 milions d’euros.

Es evident que el banc dolent tindria uns beneficiaris, les entitats financeres més afectades. I un perjudicats, la ciutadania que una vegada més pagaria el cost d’una actuació privada irresponsable.

Es per això que considero que el banc dolent no és la solució. No es pot continuar amb una política en la qual els beneficis siguin sempre privats i les pèrdues es socialitzin.

Entre les entitats bancàries hi ha qui més es beneficiaria i a qui li afectaria menys. Així hem vist com Botin es manifestava en contra, per que tant el Santander com el BBVA no serien dels més afavorits per aquesta qüestió. La Caixa calla, per que de moment pot aguantar la situació.

No hi ha dubte que qui més ho necessita, i a qui més beneficiaria la creació d’un banc dolent seria Bankia. L’entitat que presideix Rodrigo Rato és la més afectada en aquests moments, la que acumula una major quantitat de immobilitzat “tòxic”, és a dir immobles i especialment sòl sense edificar que tardarà anys en poder posar al mercat. La fusió que va donar lloc a Bankia va sumar els deutes immobiliàries de Caja Madrid i Bancaja, dues de les que més en tenien. Per això el banc dolent seria una bona ajuda per a Bankia i el seu BFA ( Banco Financiero y de Ahorros), el qual aglutina la major part dels immobles dolents.

Es evident que el pes i la influencia de Rato dins del PP és important. I que el PP no es pot permetre que una entitat presidida per Rodrigo Rato pugui tenir problemes per que això afectaria de forma més o menys greu al propi Govern de Rajoy. Certament que el banc dolent no resoldria tots els problemes de Bankia, però la deixaria en millor posició per afrontar noves aventures com podrien ser la seva integració dins d’un grup més gran. Es parla de Caixabank, les relacions de Rato i Fainé són estretes, i Fainé  creu que tenen un deute amb ell per haver ajudat a reestructurar (liquidar?) el sector de caixes. Altrament, de produir-se una situació com aquesta, comportaria regularitzar el fet de que la tercera entitat financera encara estigui sota el control d’una caixa d’estalvis, “la Caixa”, i a més Fainé ja no estaria sotmès a la limitació de mandats que la regulació estableix per a les caixes. L’operació donaria lloc a una gran entitat financera encara que tindria forts costos, comportaria una gran reestructuració d’oficines i d’una plantilla de més de 40.000 treballadors. I amb un resultat no garantit d’entrada: crear una gran entitat que fos sòlida i que pogués acomplir la seva funció de canalitzadora del crèdit.


Rato-Fainé, dos amics

I el banc dolent resol els problemes del sector financer i la manca de crèdit? Podríem dir que és difícilment creïble. Ajudaria a les entitat més afectades a estar en millor situació, ja que el seu objectiu inicial serà reduir les seves grans deutes, que encara tenen amb el mercat financer internacional, i per tant guanyarien en solvència, però això no vol dir que comporti que tornin a obrir l’aixeta del crèdit que el país precisa.

I a tot això que diu l’inefable MAFO? Que diu el Governador del Banc d’Espanya? L’home que ha aconseguit el seu objectiu de liquidar les caixes d’estalvis. Que no ha fet cap autocrítica de com s’ha arribat a aquesta situació.  Dels errors de gran endeutament immobiliari.  De les irregularitats que s’han donat.  MAFO que tant parla de tot, de reformes laborals, de pensions etc. Ara resta mut.


MAFO, l'absent

 


12 de des. 2011

¿Será el Grupo Parlamentario IU-ICV-CHA el embrión de la izquierda alternativa plural?


Gaspar Llamazares, un bien escaso en la izquierda


Con la constitución del nuevo Parlamento se abre también una expectativa. ¿Será el nuevo grupo IU-ICV-CHA el embrión parlamentario de una nueva izquierda alternativa?

Evidentemente el nuevo grupo demostrará la voluntad real de IU de refundarse y abrirse a avanzar hacia un nuevo espacio plural de la izquierda alternativa. Se demostrará en la práctica si es posible el trabajo plural de diferentes fuerzas y especialmente si IU está dispuesta a ser una parte, importante, pero una parte de un proyecto basado en la pluralidad o si por el contrario pretenderá, una vez más, ser una alternativa puramente electoral que después en la práctica se convierte en una pluralidad de imagen, bajo el control asfixiante del PCE a través de IU.

Sin duda la constitución del grupo, plural en su interno, será la primera demostración de si realmente estamos ante una nueva política más abierta por parte de la organización dirigida por Cayo Lara. La diversidad derivada de la presencia de ICV, CHA o el propio Gaspar Llamazares debe reflejarse tanto en la composición del grupo como en su organización donde ha de quedar salvaguardada la identidad de los componentes, es decir desde el nombre del grupo, la portavocía compartida, etc. Es evidente que tanto ICV como el CHA no son parte de IU y tienen sus propias identidades que deben ser respetadas.

La credibilidad  de un grupo plural de izquierdas podría ser importante y un embrión hacia futuras nuevas alianzas más amplias en el ámbito de la izquierda que pudiera incluir a grupos con los que actualmente no se han podido producir alianzas como EQUO, Compromís o tantos otros que sin duda ayudarían a sumar en el futuro un verdadero y real Frente Amplio de Izquierdas que tanta gente desea y demanda.

Cayo Lara,  Coordinador general IU y José Luis Centella secretario general del PCE, deben demostrar que su propuesta electoral de unidad no era una mera estrategia coyuntural para ganar unos miles de votos, sino que están dispuesto a hacer una apuesta real por una unidad sin exclusiones y sin controles, una unidad con los mejores del conjunto de las fuerzas de izquierdas y ecologistas. Tienen la oportunidad de demostrar que los temores de algunos a aliarse con IU son infundados. Porque también deben ser conscientes de que el actual resultado electoral, dada la coyuntura política de desgaste del PSOE, ha sido satisfactorio pero sin duda no todo lo importante que debería haber sido. Si el proyecto es avanzar más, ampliar el espacio electoral y social de la izquierda alternativa y afianzar su vinculación con la izquierda social, deberán despejar todo intento de control y utilización partidista del Grupo Parlamentario.

En fin, creo que muchos votantes de la izquierda real, y muchos posibles votantes futuros de ella, estamos pendientes de comprobar que la alternativa plural es posible y que IU, como fuerza política más importante, apuesta realmente por la construcción de una amplia coalición de fuerzas de la izquierda sin hegemonías y sin controles. Otra frustración más abriría el paso a plantearse otras alternativas, aunque fueran más difíciles de construir, al margen de IU.

De momento la primera noticia no permite concebir muchas esperanzas. Que se haga una primera propuesta donde sitúan a Gaspar Llamazares como quinto portavoz parece una broma si no fuera una cosa seria. ¿Es que el esfuerzo personal de Gaspar consiguiendo el diputado por Asturias con un 14% de votos no ha gustado en algunas esferas de IU? ¿Cómo puede ponerse delante de un parlamentario de la categoría, por experiencia, ecuanimidad, capacidad unitaria y visión de futuro político, como es Gaspar, a  personas que su mayor merito es ser “puro aparato” como Centellas o Nuet?. Es evidente que el sector más sectario de IU puede acabar por llevar a esta organización a la ruina, puede hacer que difícilmente sea compatible la coexistencia en el mismo grupo, con la gente de ICV, el CHA o el propio Llamazares, por más disciplinado que sea este último.  Y sin duda sería un paso en falso de cara a un futuro unitario que agrupe a más gente y más grupos de izquierda alternativa. Al finar hasta tendrá razón EQUO al decir que la gente del PCE e IU solo quiere hacer al resto el abrazo del oso.

Mayoría absoluta de derechas, hundimiento de la opción social-liberal, sólo nos faltaría sectarismo y visión estrecha en algún sector de la izquierda alternativa.

Cayo Lara: ¿El Liquidador de la esperanza de la izquierda?


El Pueblo Unido jamás sera vencido

10 de des. 2011

Merkel: la señorita Rottenmeier de Europa

Merkel-Rottenmeier

| Actualizado 10 Diciembre 2011
La idea de Europa está en peligro. El futuro de la Unión Europea no se ha visto tan cuestionado desde su creación. Existe una sensación de derrota del pensamiento europeo, de ese pensamiento de la creación de una unidad europea que fuera un faro para el resto del mundo en cuanto a espacio de libertad y de modelo social de crecimiento.
No hay duda que la crisis ha puesto en cuestión la Unión. Y junto a la crisis económica la crisis de los políticos europeos que se han mostrado incapaces, en el más puro sentido de la palabra, de saber afrontar una situación complicada y delicada.

Nadie puede dudar de que hoy la idea de una Europa Unida haya perdido mucho predicamento en la ciudadanía de todos los países. Y en gran parte es producto de una praxis política nefasta de sus responsables políticos, tanto nacionales como comunitarios, que podemos decir sin ambages que no han dado la talla que el momento precisaba.

Europa hoy no sólo está en crisis a nivel económico sino lo que es peor está en crisis como modelo social de referencia y está en crisis como modelo político y como modelo democrático.

La imagen que ha dado Europa es de falta de unidad, de hegemonía descarada de Alemania secundada por Francia como epígono,  que ni tan sólo han guardado la formas, sino que al contrario han hecho todo lo posible para visualizar quien es el que realmente manda por encima de normas y tratados.

Merkel ha adoptado la actitud de la señorita Rottenmeier, la institutriz malcarada que se ha dedicado a reñir y a dar órdenes al resto de los países y a demostrar que es quien tiene la batuta. Lo peor de ello es que lo ha hecho además equivocándose, retardando las soluciones, rompiendo la idea de la unidad y creando los recelos de ver a una Europa hundida, en lugar de unida, bajo el diktat alemán. Merkel, como se ha dicho en múltiples análisis ha de entender que no vale una Europa alemana sino que se precisa una Alemania europea.

La Unión nace desde sus inicios como una idea para acabar con los conflictos en Europa derivados normalmente de la actitud del nacionalismo alemán. Los tratados europeos se basan en la idea de una integración que evite la confrontación y se permita un acomodo adecuado de la Alemania derrotada y dividida surgida de la segunda Guerra Mundial. Se trataba de evitar la situación creada por el Tratado de Versalles que con la vejación al país germano fue la base del ascenso del nacionalismo alemán.

Durante muchos años Alemania ha actuado junto a Francia, Italia y el Benelux como  motor de la unión del continente. Sin duda con beneficios para todos, las ampliaciones de la Unión se han efectuado en gran parte gracias a las aportaciones económicas alemanas. Estas aportaciones no han sido sin contrapartidas pues la potente economía alemana se ha convertido en una potente máquina exportadora que ha tenido en los propios países de la Unión sus principales receptores y por tanto los mejores clientes de las empresas y la economía alemana.

Ante la crisis, Merkel ha actuado con miopía, ha prescindo de sus socios y ha actuado como dirigente nacional en defensa de los intereses a corto plazo de la banca alemana. Asimismo ha actuado con medidas que han beneficiado sin duda a la financiación d bajo coste de la economía alemana aunque haya sido a costa de perjudicar al resto de las economías de la Unión. Por otra parte ha difundido la peligrosa idea que de que existen países manirrotos en contraposición a la laboriosidad, competencia y buen hacer de los países del norte.

Merkel ha actuado con numerosas vacilaciones que han perjudicado, atrasado y empeorado la solución a las crisis, como ha sido el caso de Grecia. Sus palabras poco acertadas han sido objeto de interpretaciones que han agravado la propia situación en el conjunto de la Unión. Asimismo ha vejado y devaluado el papel de todas las  instituciones europeas. Y ha podido crear un subconsciente anti-alemán en muchos ciudadanos europeos. Parece que lo que no había conseguido Alemania a través de la fuerza, el control de Europa, lo tenga ahora en sus manos y ejerza ese poder sin tener en cuenta las duras repercusiones que está causando en los países a los que somete a su diktat económico.

Merkel no sólo está ejerciendo una dictadura económica, que es contraria a la idea de la construcción de una Europa más unida y que es imprescindible que sea más democrática, sino que encima sus recetas son equivocadas. La obsesión por el déficit como único objetivo aún a costa de profundos recortes sociales en los países afectados comporta sacrificio duros para hoy, sin solución para mañana. No hay solución en las políticas de recortes que comportan menos poder adquisitivo, menor consumo, menor demanda y por tanto un grave peligro de recesión. No hay posibilidad de hacer frente a la situación actual sino hay incentivos e inversiones que permitan una recuperación económica que comporte un freno al desempleo existente hoy en el conjunto de Europa. Y eso no se ve en ninguna medida en las recetas de Merkel. Lo que va bien para Alemania no tiene porqué ir bien para el resto de los países menos poderosos. Alemania está bien posicionada, en la actualidad, porque como ya he dicho se está financiando a bajo coste, a costa de sus socios. Por otra parte el estado de bienestar de los países del sur, a los que se pide sacrificios sociales, no es comparable con el que se disfruta en Alemania. Además, Merkel, debe ser consciente que si deteriora profundamente a los estados que son sus socios y clientes, a medio plazo ello repercutirá en su propio país ya que sin duda afectará a su capacidad de exportación.

Es evidente que la zona euro precisa reformas, no puede haber futuro de una unión monetaria sin un gobierno económico, fiscal y político común, con un Banco Central Europeo, con mayores funciones que el control de la inflación y que actúe al servicio del conjunto de las economías, y con la emisión de Eurobonos. Para ello debe haber disciplina, control presupuestario, etc. Pero debe ser un control político y económico democrático. La fiscalidad no debe ser únicamente de control presupuestario sino de rigor y políticas fiscales. Y eso no puede hacerse desde un control económico no democrático. Solo puede pedirse, y debe pedirse, transferencias de competencias de los estados a la Unión si va acompañado de una mayor democratización del gobierno y control comunitario. Como puede aceptar un español, griego, italiano o cualquier otra nacionalidad europea transferencias de sus competencias nacionales sino es hacia un gobierno común más democrático y al que podamos controlar directamente con nuestro voto. Como se pueden transferir competencias si después los únicos votos que cuentan son los de los ciudadanos alemanes. Es evidente que el ejemplo dado por esta crisis, con unas instituciones europeas, Presidente, Comisión etc., como organismos sin capacidad, de juguete, ninguneados por Merkel y su escudero Zarkozy, que se manifiestan como los poderes reales, ha sido negativo. ¿Cómo pueden plantearse medidas a cumplir por los socios bajo pena de sanciones, si cuando los incumplidores han sido Francia o Alemania, como ha sucedido en el pasado, no se han aplicado?

Se está jugando con el futuro de Europa, y lo más importante con el de los europeos, y ello no  puede hacerse con la desafección de los ciudadanos hacia la idea de Europa. Se han hecho muchas cosas mal, desde la inclusión del Reino Unido que siempre ha sido un caballo de Troya antieuropeo, hasta una ampliación precipitada hacia el Este o una Unión Monetaria sobre bases que ahora se demuestran frágiles. Europa está en crisis y de ella se puede salir rompiéndose o dando un paso hacia delante que debe pasar por una mayor integración económica y monetaria pero también social, política y democrática.

Y para ello, al margen de los acuerdos coyunturales, es preciso cambios profundos para conseguir una construcción europea que cree una nueva ilusión en Europa. Pero para dar pasos en primer lugar los ciudadanos alemanes deben ayudarnos jubilando a esta institutriz malcarada y poco idónea, esta señorita Rottenmeier de Europa llamada Ángela Merkel y a su acompañante Sarkozy. Esperemos que tanto alemanes como franceses renueven sus dirigentes. Cabe señalar como esperanzadoras tanto las declaraciones del SPD alemán donde el veterano Helmut Schmidt dejo claro que “la confianza en la política alemana está dañada” por los desequilibrios comerciales a su favor, como las del candidato francés a la Presidencia por el PSF, Hollande, al decir “Evitaré presentar nuestra relación bilateral como un directorio de dos que excluya a los otros países y oculte a las instituciones europeas. Tanto unos como otros son partidarios de impulsar la economía, del impuesto sobre transacciones financieras y de los eurobonos.

Esperemos que esta etapa negra de Europa, dominada por la crisis y la dirección de Merkel-Rottenmeier pase pronto al cubo de la historia.

Sarkozy el bufón de Merkel



Bel Ami: "Berlin bei Nacht"

5 de des. 2011

Ahora toca defender a los sindicatos

Marcelino Camacho-CCOO

 05 Diciembre 2011

No hay duda de que el movimiento sindical ha sido siempre el hermano pobre de la democracia. A pesar del papel que les otorga la Constitución a los sindicatos jamás se les ha reconocido formalmente su función fundamental de interlocutor social. Así mientras los partidos tienen sistemas de financiación oficial establecidas los sindicatos no, y su financiación institucional es limitada e insuficiente. A pesar de ello, y debido fundamentalmente a su función pegada al terreno, los sindicatos tienen una afiliación superior a la de los partidos y tanto su autofinanciación como su relación con sus representados y sus afiliados es menos dependiente de factores externos.

Los sindicatos a pesar de su poco reconocimiento institucional han sabido estar a la altura de las circunstancias, tanto concertando con gobiernos y patronal, como movilizándose ante los intentos de agresión a las condiciones laborales o sociales de los trabajadores. Asimismo los sindicatos principales de nuestro país tanto CCOO como UGT han sabido transformarse y adaptarse a la realidad del país y su discurso y su forma de organización se ha actualizado al ritmo del país. Y eso a pesar de que la legislación no les ha sido proclive, ya que como dijo en su día Marcelino Camacho: “la democracia se ha quedado a la puerta de las empresas”. En efecto la organización del trabajo se ha dejado en exclusiva en manos de los empresarios, lo cual dificulta y mucho unas relaciones laborales modernas.

Los sindicatos son la columna vertebral de la izquierda social y han sabido estar a la altura de las circunstancias hasta en momentos de depresión de la izquierda política. Así en el momento de mayor fortaleza del PP de Aznar, debemos recordar que la Huelga General contra el “decretazo” fue sin duda el punto de arranque de la movilización de la izquierda contra el poder de una derecha con mayoría absoluta y el renacimiento de las esperanzas de la izquierda.

Hoy esto hay mucha gente que no lo recuerda, los sindicatos tampoco han tenido jamás el apoyo mediático, su único apoyo han sido sus afiliados y los trabajadores, pero la derecha y el PP no lo olvidan. Es por ello que sin duda con la nueva mayoría absoluta de las derechas, PP y también CiU, uno de sus objetivos es el de debilitar a los sindicatos. Y a los sindicatos no se les debilita negándoles subvenciones y liberados, que también, sino tratando de alejarlos de los trabajadores y limitando su capacidad de interlocución laboral y social.

Es por ello que el mayor ataque contra los sindicatos vendrá sin duda a través de la supuesta reforma de la negociación colectiva, pues esta es la función fundamental de los sindicatos y la que les vincula con fuerza con el conjunto de los asalariados. Propuestas como la de dar prioridad a los convenios de empresa por encima de los sectoriales significan un doble atentado, contra los intereses y derechos de los trabajadores y contra el papel de los sindicatos. ¿Cómo puede hablarse de priorizar la negociación en la empresa en un país donde el 90%  son pequeñas empresas de menos de 50 trabajadores? Esa propuesta significa pura y llanamente eliminar la negociación colectiva de estas empresas y dejar a los trabajadores al capricho de los empresarios. Es evidente que en las grandes empresas el sindicalismo se mantendrá, pero si algo distingue  a nuestros sindicatos, de los de otros países mucho más avanzados, es que su función llega a través de los convenios sectoriales a las pequeñas empresas. Nadie duda de que debe reestructurarse la negociación colectiva, que debe evitarse la multiplicidad excesiva de los convenios, que deben potenciarse los convenios de amplio espectro, los estatales o autonómicos en lugar de los provinciales. Que debe racionalizarse la negociación colectiva permitiendo la flexibilidad en la aplicación de las normas si, pero eso no debe hacerse eliminando la negociación sino dando mayor poder de decisión a las comisiones paritarias de seguimiento de la aplicación del convenio.

Es evidente que la derecha quiere seguir los pasos de Tatcher y dar un golpe duro al movimiento sindical. Pero eso es desde el punto de vista del interés del país sumamente negativo. Los sindicatos, y lo saben los sectores más dinámicos y modernos de la propia patronal, son imprescindible para establecer reglas para la propia competencia entre las empresas, evitando el dumping y ayudando a potenciar su modernización que es excluyente de un sistema productivo basado en la precariedad y los bajos salarios que algunos sectores patronales retardatarios querrían mantener y que es incompatible con la modernización de nuestro modelo productivo y su competitividad.

Los sindicatos a pesar de las críticas tanto desde la derecha extrema como de sectores radicales minoritarios, a pesar del poco apoyo de los poderes políticos y mediáticos han sido uno de los elementos que más ha ayudado a la modernización de nuestro país. Ahora es el momento de darles todo el apoyo para evitar que, desde el resentimiento de los sectores más extremos de la derecha que nos gobernará en todos los ámbitos los próximos cuatro años, se pretenda atentar contra su papel social imprescindible de representantes de los intereses de los trabajadores.

Ahora más que nunca debemos dar todo el apoyo que precisa al movimiento sindical y las grandes organizaciones de clase.   
Nicolás y Marcelino- UGT i CCOO


Pete Seeger: Union Maid ( haciendo sindicato)