22 de des. 2013

BON ANY 2014

Banksy: " a l'altra banda del mur"


“La major glòria a la vida no consisteix a no caure
sinó a aixecar-nos cada cop que caiem”

Nelson Mandela




17 de des. 2013

ICV: una consulta per a canviar el “statu quo”

Alexis Tsipras i Joan Herrera: SYRIZA-ICVEUiA

nuevatribuna.es | 17 Diciembre 2013

La posició d’ICV i d’EuiA, durant tot el debat del “dret a decidir” a Catalunya ha estat clarament i diàfana favorable a l’exercici del dret del poble a manifestar-se clarament sobre quin creu que ha de ser el futur de Catalunya.

Defensa aquest dret com a un dret inherent a la pròpia realitat democràtica de la societat. Encara més, considera que el poble hauria de poder exercir aquest dret d’una forma normal no només pel que fa a quin tipus d’encaix territorial vol sinó respecte a com voldria que fos el seu futur social.

El dret a la participació, el dret a l’exercici de la sobirania en tots els àmbits de la vida social és quelcom que cal reivindicar. Especialment en un moment en que degut a la pròpia crisi econòmica s’han posat en evidència, a tot nivell, les mancances del conjunt de l’actual estructura institucional existent en tots els àmbits de l’estat i fins i tot en el de la pròpia construcció europea.

ICV ha defensat sempre, potser per que la seva rel s’enfonsa en el temps en les concepcions del PSUC, la necessitat de cercar els màxims consensos, de sumar forces i alhora d’esgotar totes les vies de diàleg, per tal d’aconseguir els canvis.

Dins de l’organització coexisteixen en perfecta harmonia gent federalista amb d’altre independentista, units tots per un fil comú, el de la necessitat prioritària de la lluita per la justícia social i per una societat més justa i cohesionada, sota la defensa de l’antic principi de “Catalunya un sol poble”.

Altrament ICV és una força d’esquerra i solidària i per tant és partidària de forçar el canvi de la situació actual, que considera insostenible, i fer-ho en tots els àmbits possibles, en el de Catalunya, el d’Espanya i el d’Europa.

Al llarg de tot el procés de la consecució del “dret a decidir” ha estat clara amb la mateixa contundència en la necessitat de defensar de forma radical els drets nacionals de Catalunya i fer-ho alhora amb una defensa aferrissada  dels drets socials del poble qüestionats tant a Catalunya per CiU, com a l’Estat pel PP.

En la concreció de la pregunta i el procediment per a dur-la a terme han tingut un gran protagonisme ICV i les seves propostes. Per a ICV la pregunta havia de ser inclusiva, no valia la dicotomia d’independència o res. La proposta actual permet l’expressió de tota la pluralitat existent a Catalunya i que podrà expressar-se de forma clara, tant els que defensin la situació actual mitjançant un NO, com els que vulguin la independència amb un SI+SI, com els que vulguin altre forma de relació sigui federal, confederal o d’altri amb el SI+NO.

Pel que fa al procediment ICV sempre ha plantejat la necessitat de dur el debat a l’àmbit estatal portant al Congrés dels Diputats la proposta de cessió de la competència de Referèndums, i això es farà no tan sols mitjançant una iniciativa del Parlament de Catalunya, sinó fent la mateixa proposta a través dels grups parlamentaris al Congrés. Per que ICV és potser la força més radicalment partidària de fer la consulta tot defugint propostes d’altres com són tant les declaracions unilaterals o les eleccions plebiscitàries.

Per a ICV està clara la posició referent a la necessitat de superar, l’actual estat de coses ja esgotat, és a dir l’estat autonòmic, el bipartidisme i el conjunt de l’arquitectura institucional. I la forma de superar-ho dependrà de la posició que adopti l’Estat o les principals forces de l’Estat. Fins i tot es pot considerar que l’actual problema català pot ser un element detonant i/o catalitzador  per a una reforma a fons de la problemàtica global que pateix l’Estat espanyol.


Gran Wyoming: espanyol que entèn Catalunya


Al mateix temps, el fet de concretar la pregunta, permet el debat a Catalunya  sobre de quin tipus d’Estat està parlant cadascú, si d’un estat de retallades com el que ha dibuixat CiU durant els darrers anys o un altre tipus d’estat que ha de plantar cara a les exigències d’austeritat de Merkel,  plantar-se com deia gràficament el Gran Wyoming  en base a “Ya les pagaremos cuando podamos, no vamos a sacrificar a nuestra gente”.

Es per això que no es pot abandonar mai el debat social.  Es per això que ICV no ha barrejat mai el tema de la defensa dels drets nacionals amb la renúncia a la defensa dels drets socials. I per això ha estat i és la força que amb major duresa ha fet d’oposició a Artur Mas a Catalunya i al PP a Espanya dins d’Esquerra Plural. I ho ha fet a les institucions i al carrer. Es per això que estan totalment mancades de fonament les declaracions del Pere Navarro del PSC quan pretén ara culpar a ICV per l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat del 2014. Navarro sap que menteix per que ICV mai ha votat a favor dels pressupostos de CiU com ho han fet el PP i ERC en diferents moments, ni tampoc ha permès la investidura de Mas com va fer el PSC en la primera legislatura.

Realment en l’actualitat el PSC té un greu problema de manca d’identitat i coherència, degut en part al fet que des del PSOE li han fet “canviar de cavall a mitja carrera”. Com es pot ser federalista i partidari del “dret a decidir” com diu el PSC i no sentir-se reconegut en l’actual pregunta de la consulta que permet votar a favor d’un estat federal?

La consulta és possible, com han reconegut dos dels pares vius de la Constitució, com són Roca i Herrero de Miñón, i només cal voluntat i audàcia política per part de les forces polítiques de l’Estat per a donar la solució.

En aquest sentit cal destacar la posició d’Izquierda Unida, de defensar el “dret a decidir”, a partir d’una posició clarament partidària d’un Estat federal. Cal destacar-la especialment per que en aquests moments no és fàcil mantenir-la amb l’entorn mediàtic i polític que es viu en algunes esferes de l’Estat. També cal dir que molta gent a Catalunya sap distingir clarament entre l’opinió “l’establishment”  polític i mediàtic estatal, i allò que pensa bona part de la ciutadania de l’estat que possiblement no
coincideixi.

Altrament ICV pensa ara en centrar la seva acció política quotidiana en temes urgents de l’agenda social, com són: a) la Defensa de l’estat del benestar, en temes com la reforma de les pensions, reforma fiscal, o noves mesures de reforma laboral, i lluita contra els pressupostos antisocials a Catalunya i a Espanya; b) la Defensa dels drets i llibertats, amb temes com les lleis de Seguretat, Seguretat privada, avortament, etc.; i c) la lluita per una altra Europa diferent a la dels mercats, tot aprofitant les Eleccions Europees. Es a dir continuar en tots els àmbits de l’acció política, catalana, espanyola i europea en la necessitat de lluita per una visió democràtica i d’esquerres.

Navarro (PSC)-Rivera (C's) i SanchezCamacho (PP)




Angel Parra : " La Democracia" 

10 de des. 2013

2013: l’any dels “brots verds” o el més dur per a la ciutadania

Brots verds?

nuevatribuna.es | 10 Diciembre 2013

Estem a punt de finalitzar l’any i l’anàlisi de la situació de la nostra economia és summament controvertit.

Per una banda el Govern i els grans empresaris no paren de parlar dels “brots verds” que apareixen en la nostra economia i que signifiquen el fi de la recessió. Parlen de la gran baixada de la prima de risc, de l’entrada de capitals als país, es diu que al voltant de 25.000 milions d’euros, de la pujada de la borsa, etc. Tot dades macroeconòmiques.

Però per l’altra banda hi ha una realitat, la de la vida diària de la majoria de la ciutadania que desmenteix les paraules del govern i dels grans empresaris. Es manté una xifra d’atur alarmant, que no decau sinó que s’incrementa; el nombre de persones aturades que ja no reben subsidi creix; l’EPA ens diu que tota l’ocupació que es crea és precària i es destrueix el mateix nombre d’ocupació fixa; els salaris dels treballadors han baixat en més de 5 punts i les previsions són que els seus increments siguin inferiors als de la resta de països de la UE. El nombre de persones en situació de pobresa s’acosta als 7 milions en tot l’estat.
Creix la pobresa extrema

Tota aquesta situació repercuteix en la economia de forma greu provocant una forta caiguda del consum. I com a conseqüència també la desaparició o situació greu de moltes petites i mitjanes empreses industrials i de comerç que veuen com cauen les seves vendes alhora que es troben amb que l’aixeta del crèdit necessari fins i tot pel seu capital circulant està tancada, i que es troben ja liquidant les seves últimes reserves abans d’arribar a la definitiva fallida.

Es pot afirmar sense equívocs que aquest ha estat el pitjor any per a la majoria dels ciutadans de l’estat.

Es evident que alguns sectors, precisament els causants de la crisis, com el bancari i els especuladors, noten l’arribada dels brots verds. Les grans empreses, incloent-hi el sector bancari ara quasi oligopolista, tenen uns beneficis creixents. Es a dir la sortida de la crisi s’està produint igual que la pròpia crisi, en base a una profunda desigualtat, uns pocs guanyen abans i ara, i la majoria perd.

El cas més singular és el del sector bancari. La seva reestructuració ens ha costat a tos els contribuents milers de milions d’euros. Només el rescat que pagarem tots, ja que els bancs no ho faran, suposarà 40.000 milions d’euros. I mentre el sector financer es nega a efectuar la seva funció essencial de finançar l’economia productiva, a les PYME’s i a les economies familiars. Prefereix agafar diners del BCE i invertir  en deute públic, és més beneficiós per als seus balanços encara que sigui més perjudicial per al país. I per que facin això els hem salvat?

Ja hem dit que les petites i mitjanes empreses tenen moltes dificultats per poder accedir al crèdit i quan ho fan és a uns tipus d’interès molts cars, especialment si els comparem amb els que paguen les grans empreses. El diferencial és de 2,69 punts més. Si les grans empreses paguen un 2,29% de mitjana les petites i mitjanes paguen el 4,98%, el diferencial més alt de tots els països del nostre entorn.

Però res d’això immuta el nostre Govern que prepara noves retallades i disminueix els pressupostos dedicats a fomentar la ocupació, alhora prepara noves retallades de les condicions de treball i de la situació dels pensionistes. Només sembla interessat en fomentar l’efecte crida als especuladors estrangers, potser potenciant una nova “bombolla immobiliària”, i en tenir contentes a les grans empreses que conformen el Consell de la Competitivitat i que estan més optimistes que el propi govern, només cal veure les declaracions del senyors Alierta, Botín o Fainé. Cosa molt normal ja que són els beneficiaris directes de l’acció de govern.

Esperem que el 2014 sigui un any en el que tot comenci a canviar. I no ho esperem per que canviï la política del Govern, sinó per que cal esperar que la pressió del carrer no defalleixi i que les properes conteses electorals, començant per les Eleccions Europees signifiquin l’inici del fi de la hegemonia del PP.

Caiguda del consum i tancament de comerços



Mercedes Sosa i Joaquin Sabina:" Violetas para Violeta" 

2 de des. 2013

Retallada de drets i autoritarisme

Aznar -Rajoy: el autoritarismo



Des de la seva arribada al poder, ara fa dos anys, el Govern del PP està portant a terme una política global de regressió de drets socials i laborals que ha estat acompanyada d’una forma d’exercir el govern profundament mancada de debat democràtic i que darrerament sembla derivar de forma clara cap a l’autoritarisme.

El Govern de Rajoy i el PP ha dut a terme una profunda involució en tots els aspectes de la realitat social . No ha estat només una retallada derivada de la crisi de drets laborals i socials que ha empobrit el conjunt de la ciutadania. El PP ha dut a terme una profunda involució en el conjunt de la vida social. Així hem vist profunds retrocessos no sols derivats de les retallades econòmiques en serveis socials com l’educació o la sanitat, sinó acompanyat d’involució en els propis continguts d’aquests serveis, vegis el cas de la llei Wert en el camp de l’educació o de la sistemàtica privatització de serveis públics com està succeint en la sanitat. Però la contrareforma global del PP compren tots els camps de la vida social, ho veiem en la reforma de la justícia, en la utilització dels mitjans de comunicació públics i en l’anunci de la revisió de lleis reguladores de drets civils com pot ser el tema de l’avortament.

Durant tot aquest temps aquestes polítiques han anat acompanyades per unes formes de governar mancades de tota sensibilitat democràtica. Manca de diàleg i debat polític amb l’oposició, i per tant debilitant la vida parlamentaria mitjançant l’utilització abusiva de la fórmula del decret-llei a 'hora de governar. Això acompanyat  de la mancança a l’hora de donar explicacions tant al Parlament com a la pròpia opinió pública, tot emparant-se en el fet de la seva majoria absoluta.

No es pot oblidar que la degradació democràtica ve acompanyada de l’eclosió dels casos de corrupció que afecten molt directament, encara que no exclusivament, al partit en el govern sense que es doni la més mínima explicació ni rendiment de comptes. Altrament el govern es justifica públicament mitjançant la tergiversació del llenguatge quan no de la mentida sistemàtica pel que fa als resultats de tota la seva actuació de govern.

Aquesta actuació regressiva i de sistemàtic afebliment dels drets i de la pròpia vida democràtica ha estat la duta a terme durant aquests dos primer anys del Govern Rajoy. Però ara sembla que Rajoy, el seu govern i el seu partit volen fer una nova volta de rosca en la seva involució democràtica.

Davant del fet de que són molt conscients de que la seva política no aconseguirà treure al país d’una situació de profunda depressió econòmica i social, que els “brots verds” que pregonen tan sols beneficien uns pocs privilegiats i que la majoria social continuarà patint més retallades en les seves condicions de vida. El govern vol legislar ara per retallar els drets de la lliure expressió, manifestació i vaga, mitjançant  mesures legislatives que retallin aquests drets i que li serveixin per atemorir  la ciutadania per tal de fer minvar les seves protestes o per a justificar i fer més fàcil la seva repressió davant els moviments reivindicatius i contestataris.

                                          La resposta del carrer

La situació actual és molt greu i caldria qualificar-la com a “emergència democràtica”. El PP ens vol dur a una situació social i política pròpia de les èpoques pre-democràtiques. La llei de Reforma de les administracions locals, la llei “Fernández” dita de seguretat, o la regulació dels serveis mínims del dret de vaga, són passos en aquesta direcció.

Es evident que el PP ha demostrat la raó de la manca de l’aparició de moviments forts d’extrema dreta a Espanya, l’extrema dreta i els residus i els nostàlgics de la dictadura franquista estan dins del propi Partit Popular i formen una part del seu electorat.

La “Emergència democràtica” precisa d’una resposta unitària per part de tots els demòcrates i de totes les organitzacions polítiques i socials democràtiques, caldria crear un “Pacte Democràtic” per enfrontar-se a les polítiques de restricció de la democràcia del PP. Aquesta política hauria de comportar un compromís d’actuació conjunta per actuar tant  en l’àmbit legislatiu com en la impugnació legal de les mesures que pugui imposar el Govern Rajoy, i alhora tal com s’ha fet amb la Llei Wert el compromís de derogar tota aquesta legislació en una propera legislatura si el PP perd la majoria i governi qui governi.

Es evident que en aquests moments la mobilització social és necessària però no és suficient. Ara és més imprescindible una alternativa política al PP, una alternativa que no alternància, a la política del govern més ultradreta d’Europa. Es evident que aquesta alternativa no la pot encapçalar el primer partit de l’oposició que va ser qui amb les seves polítiques va obrir la porta i va justificar l’arribada al govern del PP, mitjançant mesures com una Reforma Constitucional feta amb “nocturnitat i traïdoria”. Això no vol dir que el PSOE no sigui una part important del “pacte democràtic”, però és evident que avui és precisa una alternativa nova, que no només signifiqui resistència al PP, sinó una nova política progressista, engrescadora i il·lusionant capaç de disputar la hegemonia política i ideològica a la dreta dominant.

I és aquesta alternativa la que avui es continua notant a faltar. Hi ha molts brots verds que podrien formar part d’aquesta alternativa però no es veu qui té la capacitat d’aglutinar i donar coherència a tots ells per a conformar allò que molts reclamen, quelcom que s’assembli a la Syriza grega.

SYRIZA: un exemple a imitar
                                                 Himne: La Varsoviana