31 de maig 2017

RAIMON UN DELS NOSTRES



Publicat a Revista TREBALL/ 31.05.2017
Nuevatribuna | 03 de Junio de 2017


El diumenge 28 Raimón va dir adéu als escenaris en el Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa però amb un perfecte ordre i concepció de les cançons triades.
Raimón va repassar el conjunt de la seva llarga carrera però deixant prou petjades per a descriure gran part de la seva concepció com a persona, com a cantant i com a ciutadà compromès i destil·lant de forma clara la seva concepció ideológica.
Raimón, l’home i el cantant són sens dubte “un dels nostres”, i a llarg del darrer recital va deixar molt clara la seva concepció ideològica i humana. Raimón va recordar les seves primeres cançons des de “Som” fins “Al vent” cançó que va definir com el seu inici i la seva cloenda. Però Raimón cantà les seves cançons més intimistes i personals vinculades a Itàlia i a l’Annalissa, passant per les cançons que representen la seva vinculació amb la llengua i la cultura catalanes, des de una àmplia visió cultural reflectida en els versos cantats dels poetes Ausiàs March i Rois de Corella (del seu País Valencià d’origen), Anselm Turmeda ( Illes) i Espriu ( Catalunya).
Però Raimón també va deixar molt clar els seus orígens que no oblida per que no vol perdre la identitat, i malgrat el desconeixement d’alguns dels seus espectadors que van tractar d’identificar amb el crit de “independència”, ell va deixar explícites dues coses: la seva identificació amb les classes subalternes i una concepció molt clara que va des del seu primigeni “instint de classe” fins  la seva clara “consciència de classe”.
Raimón va anar desgranant paisatges del seu pensament com a “No el coneixia de res” on fa referencia al lluitador desconegut amb cinc anys de presó a l’esquena que li explica com és d’important l’educació de la joventut si es vol alliberar. Va passar per la seva comprensió de la “espriuana” fraternitat plurinacional dels pobles ibèrics amb cançons com “País Basc” o “18 de Maig a la Villa” referència del seu històric recital a Madrid.
I va arrodonir la seva adscripció ideològica que no partidista amb cançons clarament combatives com “Als anys 40 quan jo vaig nàixer”, a la dedicatòria a tots els lluitadors clandestins amb la cançó que en el seu moment va dedicar a Gregori López Raimundo “T’he conegut sempre igual” fins a culminar amb temes com “D’un roig encès” com ell voldria les paraules i el món, a “Jo vinc d’un silenci” on ret homenatge a la lluitat d’alliberament de les classes subalternes per part de qui no vol perdre ni els seus orígens ni la seva identitat, i com no al “Diguem no!” de la fam que és pa dels treballadors i dels homes tancats a la presó plens de raó. I fins i tot es va esplaiar explicant la raó per la qual va cantar  Amanda” com a homenatge a Victor Jara, l’única no composta per ell.
La veu de Raimón, la humanitat, la tendresa, la profunditat, la lluita que desprenen les seves cançons ens són tan actuals ara com abans. Es cultura en estat viu. Es alhora defensa dels drets nacionals i dels drets socials. Són una història del nostre temps feta cançons.
Són en gran part un relat de la trajectòria personal de molts de nosaltres.
Va ser en definitiva un recital d’acomiadament acurat i encertat per part d’un Raimón en plenitud de facultats que tanca una pàgina de la seva historia personal. Per sort les seves cançons, els seus discs, continuaran amb nosaltres. Moltes vegades per donar-nos moral en moments de defalliment.
I sens dubte la personalitat de Raimón perdurarà sempre entre nosaltres per que “ELL ÉS UN DELS NOSTRES”.

22 de maig 2017

CONCENTRACIO BANCARIA I EXCLUSIO FINANCERA




Nuevatribuna | 22 de Mayo de 2017
La crisi econòmica a Espanya i l'explosió de la “bombolla immobiliària” va comportar una fallida profunda del sistema financer del país amb el rescat i les  subsegüents retallades que ha pagat el conjunt de la ciutadania del país.
Com a conseqüència d’aquesta situació ha tingut lloc un procés de concentració bancària entorn de tres entitats privades, Santander, BBVA i Caixabank, juntament amb una entitat rescatada i nacionalitzada Bankia, les quals constitueixen un veritable oligopoli financer. Al costat d'elles romanen dos bancs mitjans Sabadell i Popular, aquest últim en procés de desaparició, i altres entitats menors.
Durant el procés va desaparèixer un sector d'entitats, les Caixes d'Estalvis, que durant el segle XX, van tenir una gran importància com a sector financer que canalitzava l'estalvi popular de les famílies cap al procés productiu i va tenir un important paper de servei a la inclusió financera de les classes populars. Les Caixes van significar durant una gran part del segle XX al voltant d'un terç de l'estalvi del país. A la fi del segle es van  succeir tot un seguit de mesures legislatives que van equiparar l’activitat de les caixes a la de la banca privada tot eliminant determinades limitacions com la de no permetre l'expansió d'aquestes entitats fora de les seves comunitats d'origen. Les Caixes d'Estalvi van anar incrementant la seva expansió fins a canalitzar la meitat del total de l'estalvi.
I finalment amb l'auge immobiliari i amb la crisi econòmica va venir la seva implosió fruit bàsicament de tres circumstàncies. Les Caixes d'Estalvis van ser víctimes dels seus propis errors, la seva borratxera creditícia en l'expansió de la bombolla, les vinculacions polítiques de gran part dels seus gestors i la incapacitat de molts d'ells. D'altra banda el desig de gran part dels poders econòmics i polítics d’aconseguir la seva desaparició (no eren desitjables entitats financeres no privades) i en aquest sentit van començar legislant primer la seva liberalització, i després amb la crisi van estimular la seva liquidació. I com a tercer motiu el fet objectiu que la crisi immobiliària i econòmica afectà de forma més greu a les famílies, especialment per l'increment exponencial de l'atur. Això va  impactar especialment a les entitats d’estalvi  que canalitzaven en major quantia l'estalvi familiar. Si la crisi de la reconversió industrial va liquidar els bancs industrials la crisi immobiliària ho va fer amb les Caixes.
La fallida de Bankia exemple de la crisi
Però  la crisi d'aquestes entitats podria haver tingut una altra fi. Es podria haver optat, en lloc de regalar-les o vendre-les per quanties ridícules especialment a l'oligopoli esmentat, per haver-les estructurat entorn d'una entitat d'estalvi públic ja que s'havien rescatat amb els diners de tots.
Perquè la desaparició de les caixes ha portat aparellades altres conseqüències. La pèrdua de més de 100.000 llocs de treball en el sector financer. El tancament de milers d'oficines bancàries i el més important la desaparició de les entitats que fins a finals dels anys 80 del passat segle estaven al servei de les capes més desfavorides de la societat. És evident que en els últims anys, amb la seva equiparació a la banca privada s'havia donat un canvi progressiu en la seva funció de servei i s'havien convertit, com la banca privada, en venedors de productes de tot tipus que col·locaven a la clientela sense distincions.
Això va comportat múltiples problemes i veritables fraus, des de les “Primes Úniques” que va col·locar la Caixa a principis dels vuitanta, fins a les participacions preferents, els deutes subordinats sense data de caducitat, o la pròpies sortides a borsa col·locant les accions entre impositors sense coneixements financers.
La desaparició, tant de la banca pública com de les caixes està comportant un altre problema que pot aguditzar-se en el futur, el de l'exclusió financera d'una part important de la població més desfavorida.
Venda de productes complexos
Avui dia les entitats financeres ja no comercialitzen productes d'estalvi típics com era els productes d'estalvi a termini. Avui bàsicament es venen productes estructurats complexos o productes especulatius de risc. D'altra banda als petits estalviadors se'ls grava amb comissions sense fi per qualsevol servei, molts dels quals eren gratuïts en un altre temps. El petit estalviador es contempla per les entitats  més com una càrrega que com un client rendible i interessant. Cada vegada més els treballadors financers s'han convertit més en venedors que en assessors. Cada vegada menys personal es dedica a l'atenció del client de caixa, que normalment es tracta del petit estalviador. Existeixen ja entitats com Caixabank que potencien grans oficines només dedicades a la inversió i on ja no existeix la típica funció del servei de caixa que es desplaça als caixers automàtics de difícil accés per a la població de més edat o menys preparada. Mentre les petites oficines existents per tota la geografia es tanquen en nombre considerable. Això es nota especialment en poblacions rurals que s'han quedat sense cap oficina bancària. Així mateix accions com el cobrament de rebuts per caixa, per a clients que cada vegada abunden més sense comptes bancaris, s'obren com a molt una o dues hores a la setmana i en horaris no centrals.
El risc de la exclusió financera
L'exclusió financera és una fase més del procés de desigualtat. Una situació que ja s'ha donat en altres llocs com a Gran Bretanya. En el Regne Unit, on van tenir el seu origen les Caixes d'Estalvis  a principis del segle XVIII,  van desaparèixer a mitjans del segle XX i van provocar un increment d'exclusió financera en una part de la ciutadania amb menor poder adquisitiu amb les dificultats que això comporta al no poder domiciliar sous ni pagaments de rebuts ni utilització dels serveis financers en general.
Això comença a succeir al nostre país, tant en els municipis petits com entre les capes socials amb menys recursos i és una situació negativa des del punt de vista social i econòmic per la marginació que comporta.
Hi ha solucions possibles per a posar un cert fre tant a la concentració bancària en poques mans privades com al procés d'exclusió financera. La millor i que és possible de realitzar seria la conversió en banca pública de les entitats nacionalitzades mitjançant la fusió de Bankia i BMN, ampliat si s’escau per la integració del Popular. Això només comportaria beneficis per al conjunt de la societat. Tothom és conscient que no es privatitzaran amb devolució de l'import del rescat. Per tant si el rescat el pagarem tots el més lògic és que l'entitat bancària sistèmica resultant estigui al servei de tothom com a banc públic. Un banc d'aquestes característiques podria efectuar una funció social similar a la de les antigues caixes d'estalvis de canalització i servei a l'estalvi popular. Alhora aquest pol financer públic seria un contrapès a la pressió de l'oligopoli financer-especulatiu privat existent.

Cal una banca pública





13 de maig 2017

EL SINDICALISME I LA GENT JOVE


Gent jove i sindicalisme
Nuevatribuna | 14 de Mayo de 2017
Sembla que ningú qüestiona que els principals problemes del país tenen la seva causa en l’elevada taxa d’atur i l’alt índex del treball precari. Temes com la desigualtat creixent, els baixos salaris o fins i tot el futur de les pensions tenen en gran mesura relació amb l’alt nivell d’atur i de precarietat.
I si haguéssim de posar rostre a l’atur i la precarietat ens sortirien dues cares molt evidents, una seria de dona i l’altre de gent jove, tot entenen el concepte de jove de forma àmplia, és a dir gent de menys de 40 anys.
La qüestió que ara es voldria tractar és la relació del sindicalisme i la gent jove i viceversa.
No hi ha dubte que el futur del moviment sindical està relacionat amb la seva capacitat de mantenir les seves actuals bases afiliatives i avançar incrementant-les allà on hi ha molt camp per recórrer com és en l’àmbit de la gent jove la qual té quantitativament menys presencia en la realitat sindical.
En un moment, com pot ser el del procés congressual  de CCOO, on estem comprovant com el sindicat està duent a terme un relleu generacional en els seus equips dirigents i on persones al voltant dels 45 anys ocupen les màximes responsabilitats, sembla convenient plantejar-se la necessitat d’avançar en el terreny afiliatiu dels menors de 40 anys.
Es evident que es donen causes objectives en relació a la dificultat per avançar en la afiliació d’aquest sector de la població però alhora també hi ha raons objectives per a que la gent joves s’afiliï.
El sindicalisme al nostre país ha estat fonamentat en un sistema de valors que ha conformat històricament  l’actiu sindical. Són els valors de la solidaritat, la democràcia i la igualtat. Aquests valors estaven presents en els i les sindicalistes que van lluitar abans i desprès de la transició, però aquests valors impregnen d’igual manera l’actual relleu generacional, gent que  va créixer amb l’inici de la democràcia  quan els valors de la lluita per la democràcia encara estaven presents i quan era el temps on es vivien clarament conquestes socials com  la sanitat i l’educació pública i on la lluita social i sindical es veia reflectida de forma àmplia i quotidiana en la vida social.

El futur ha de ser de la gent jove
Es evident que aquests valors inherents als primers anys de la democràcia han estat substituïts progressivament per uns altres derivats de la cada vegada més creixent hegemonia de la dreta neo-lliberal reflectida en tots els camps de la vida social. Primer en els anys 90 i l’inici del segle XXI amb la borratxera d’un superficial creixement econòmic que semblava no tenir fi, molt vinculat al creixement de la bombolla immobiliària i desprès amb el dur despertar del somni que ha estat la crisi econòmic i financera.
Ha estat una època on s’han fomentat ja des de l’escola uns valors diferents, no aliens al foment d’una educació cada vegada més segmentada cap a l’especialització i la tècnica en detriment de l’educació humanística que fonamenta coneixement global i valors. Cada cop es fomenta més a tots nivells educatius i socials els valors de l’individualisme, de la competitivitat i del consumisme i aquests valors han conformat les mentalitat de gran part de les noves generacions de nois i noies.
Posteriorment quan aquesta gent jove ha connectat amb el món del treball s’ha trobat primer amb una situació molt canviant on s’havia incrementat molt el pes de sectors com serveis o construcció en detriment del sector industrial. I posteriorment amb la crisi econòmica s’han topat amb la desaparició o reducció dràstica de sectors laborals com la construcció o el bancari, i la congelació practica de l’increment de l’ocupació pública.
Es així com una gran part de la gent jove treballadora no coneix altra realitat que la del treball precari, de l’atur, de diverses formes de treball submergit, i l’alternança entre diversos treballs i temps de desocupació, tot això acompanyat de baixos salaris i dificultats per aconseguir afrontar una vida independent. Aquesta situació ha comportat que la seva relació amb el món de treball no hagi sigut continuada i sense que s’hagi donat un procés de socialització en el treball com succeïa abans. Tot això agreujat per les noves formes de treball individualitzat que proliferen, des de les persones amb treball autònom fins el treball amb noves tecnologies que permet formes de treball aïllat.
Es fàcilment comprovable com el màxim nivell de afiliació de la gent menor de 40 anys es dóna entre els sector amb més estudis i que treballen en gran empreses industrials o de serveis, mentre que el nivell de afiliació és molt menor en petites empreses de serveis i entre gent amb menor qualificació.
La individualització i l’aïllament afavoreixen la indefensió. La gent jove ha de comprendre que els seus problemes no són problemes individuals, i que malgrat els afectin més a ells no són problemes tant sols generacionals sinó globals. Que la solució a la seva situació només vindrà d’una lluita global i solidaria contra un sistema que crea precarietat, atur, baixos salaris, empitjoraments dels serveis públics i manca de prestacions públiques suficients per a la majoria i que només és beneficiós per a una minoria que cada vegada usurpa amb més quantia els bens del conjunt de la societat.
La gent jove es troba encerclada per una cultura de l’individualisme i de rebuig a tot allò que és col·lectiu i que alhora és potenciada per tots els mitjans del poder econòmic, polític i mediàtic.  Aquesta és una de les causes de que es mantingui la seva negativa situació i per alliberar-se han de fer un esforç per a sortir d’aquest cercle viciós.


El sindicalisme sempre solidari amb els més febles
El sindicalisme des de les seves possibilitats, disminuïdes pels ferotges atacs soferts durant l’època de crisi, ha d’intentar aprofitar les possibilitats que dóna la lleugera recuperació actual per tal de llençar una ofensiva per a recuperar posicions. I sens dubte ha de posar una especial rellevància per a fer arribar la seva veu a la gent jove,  que malgrat el seu desconeixement, ha estat un objectiu preferent de l’acció del sindicat. Malgrat els continuats atacs que es fan contra els sindicats als quals s’acusa  de defensar només els treballadors amb treball fix, cal dir que la majoria de les grans mobilitzacions han estat sempre precisament en defensa de sectors de la població treballadora més feble. Ho podem veure ja en la famosa Vaga General del 1988 contra el Pla d’Ocupació Juvenil del Govern González, continuant per l’exitosa Vaga General de 2002 en defensa dels aturats i contra el “Decretazo” del Govern Aznar, i així fins ara quan CCOO i UGT han presentat més de cinc-centes mil firmes al Congrés en defensa de la ILP per una Renda Mínima Garantida per a la gent sense o amb poc ingressos.
El sindicalisme ha d’alçar la veu encara amb més força i fer-la arribar de forma especial a qui com les generacions de menys de 40 anys estan patint en gran mesura la pitjor part de l’actual situació sòcio-econòmica, però alhora la gent jove ha de fer també una reflexió per a fugir de l’individualisme i donar el pas i apropar-se a aquells que defensen els interessos col·lectius del conjunt de la classe treballadora, i per tant també els seus.
Cal conquerir el futur