 |
| El Futur guanya, el Passat perd |
La primera lectura a destacar és la derrota de les dretes tripartides i el retorn al passat que representaven. El temor al retorn del passat ha portat a una àmplia mobilització de l'electorat d'esquerres i democràtic. Les dretes han quedat reduïdes en pes parlamentari, dividides i desgastades i amb serioses dificultats alguna d'elles de redreçar-se del seu fracàs.
La ciutadania espanyola
ha deixat clar el seu rebuig al retorn a un passat que encara està en la ment o
en el record de molta gent.
La segona reflexió
és que el PSOE i Pedro Sánchez capitalitzen el vot de la gent d'esquerres i
progressista. Els seus mesos de govern, les esperances que va suscitar han
estat determinants en la seva victòria electoral.
El resultat
representa un al·licient per a un nou emergir socialdemòcrata en uns temps que
són negres en el conjunt d'Europa. No és un triomf de qualsevol PSOE i això els
que ho haurien de tenir més clar són els propis dirigents socialistes. És un
triomf del nou PSOE que ha defensat Sánchez enfront de l'antic aparell. El del
retorn de Sánchez a la Secretaria General del PSOE, el de la moció de censura i
del pacte amb Podemos.
Sánchez té una gran
quantitat de vot prestat que confia que no torni a les antigues posicionis
soci-liberals del PSOE dels barons. Un exemple clar l'Andalusia que va perdre
Susana Díaz l'ha recuperat Sánchez. Que no ho oblidi la nova direcció del PSOE.
Ha guanyat però ha de consolidar el seu espai i dependrà de les polítiques que
realitzi.
És necessari aprofundir en les polítiques socials, impulsant i millorant la
qualitat de l’ocupació derogant la Reforma Laboral del PP, garantint el futur
de les pensions públiques revertint la reforma unilateral del PP, liquidant la
Llei Mordassa, prioritzant la lluita
contra la desigualtat, fomentant els serveis públics, les lleis d'igualtat i l’aprofundiment
de la democràcia i defensant una
política europea més social i al servei de la ciutadania.
El PSOE ha de
reforçar les seves aliances amb l'esquerra política mitjançant acords de govern
o pactes de legislatura, amb Podemos i amb Compromís i ampliar-los a socis
estables com el PNB. Però ha de reforçar els seus vincles socials, especialment
amb l’aliança amb el sindicalisme de classe i reforçant la funció i el paper
d'interlocutors dels sindicats confederals.
Qualsevol aliança
amb C,s cal descartar-la perquè no només
els restaria confiança electoral sinó que li impediria continuar amb la
necessària política de diàleg dins de la llei per a solucionar el problema
territorial a Catalunya i les possibles mesures per a desinflamar el conflicte,
ara que ERC es presenta com el principal interlocutor per part dels
independentistes.
En relació a
l'esquerra alternativa els resultats d'Unides Podem i els de Compromís, en les
generals no són bons. Compromís en l'àmbit autonòmic ha aconseguit un resultat
acceptable però les generals no són el seu millor àmbit electoral. Per part de
Podemos i malgrat la bona campanya que ha realitzat Pablo Iglesias aquesta no
ha estat suficient per a evitar un fort descens en la confiança electoral. La
campanya d'Iglesias ha evitat un desastre però la situació de la seva
organització i les seves confluències és molt deficient. A Galícia i al País
Valencià les confluències s'han trencat. A Madrid és el mateix Podemos el que
està en crisi. I a Catalunya la confluència està molt deteriorada i amb un
deficient candidat en el cartell electoral. És molt valuós el canvi d'òptica
manifestat per Iglesias en els debats on ha passat d'acusar el “règim del 78” a
lloar la Constitució, però aquest canvi important s'ha efectuat sense cap explicació
ni reflexió pública.
Podemos hauria de reflexionar sobre el que va dir Gramsci: “No hi ha idees sense organització”.
I ara com ara Podemos ni té organització estructurada ni democratitzada i això es nota.
Podemos sembla que té més “grupies” (inscrits), que “militants”. Ja no parlarem
de la situació d'IU on el coordinador general del seu referent a Catalunya (EUiA) s'ha presentat per
ERC.
 |
Sincerament crec
que Podemos no s’hauria d’encastellar a demandar un Govern de coalició, sinó
centrar-se en un acord programàtic i
reflexionar respecte els seus problemes interns per tal d’ encarar
millor el seu futur.
Perquè el 26 de
Maig vindrà la segona part. No hi ha dubte que el PSOE i Sánchez surten
favorits malgrat les candidatures inapropiades d'alguns barons com els de Castella
la Manxa i Aragó declaradament “antisanchistas”. Les dretes tindran suficients
problemes barallant-se entre si. Veurem si el PP en hores baixíssimes
aconsegueix amb la seva millor estructura territorial frenar l'embranzida de
C,s. I veurem en l'àmbit de l'esquerra alternativa quantes de les “Ciutats del
Canvi” que tanta embranzida van donar a Podemos s'aconsegueixen salvar en
aquestes eleccions.
