ELS TREBALLADORS, L’ESQUERRA I L’ALTERNATIVA FEDERAL

"Treballadors de tot el món uniu-vos"

Nuevatribuna | 23 de Noviembre de 2018
@revistatreball- 30 de noviembre de 2018


El moviment organitzat dels treballadors sempre s’ha basat, des dels seus inicis amb la creació de la AIT (Associació Internacional dels Treballadors) sota l’impuls de Marx i Engels, en els principis de solidaritat, fraternitat i  internacionalisme. La frase que ho resumeix és el famós “ Treballadors del món uniu-vos”, i en la mateixa línia es pot entendre que l’himne tradicional de la classe treballadora i de les seves organitzacions sigui “la Internacional”.

No es pot dubtar que hi ha una contradicció i fins i tot una oposició entre la raó que impulsa el concepte de classe, vinculat a la posició que s’ocupa en el procés productiu, i el sentiment emocional i fins i tot irracional que es troba en la base del sentiment nacional, o amb les concepcions abstractes com la de “poble”.

Cal distingir clarament entre els drets legítims d’una nació, com poden ser especialment la cultura i la llengua,  i el sentiment nacionalista identitari que és una figura totalment emocional i per tant irracional. Qualsevol espai nacional és sempre una realitat social en contínua mutació i canvi, fruit de migracions i barreja d’identitats, i podríem dir que sortosament.

Podem comprovar que a Europa durant els Segles XX i XXI a l’esquerra i els moviments dels treballadors sempre els hi ha anat malament en èpoques d’efervescència nacionalista només caldria destacar tres moments:

a.- L’època de la 1ª Guerra Mundial. La confrontació entre els nacionalismes imperialistes va provocar la ruptura de la II Internacional al confrontar-se els partidaris de prioritzar la classe, i per tant oposar-se a la guerra, i els partidaris de prioritzar el sentiment patriòtic. Això va trencar la unitat de les forces d’esquerres i va provocar fets com l’assassinat, a mans de la ultradreta nacionalista,  de Jean Jaurès  destacat líder socialista i contrari a la guerra.

Jean Jaurès líder socialista assessinat

 

b.- L’època dels 30 amb l’efervescència del ultranacionalisme del nazisme alemany i el feixisme a Itàlia i la Guerra Civil a Espanya que va comportar la pràctica liquidació violenta de les forces socials i polítiques d’esquerra.

 

c.- L’actualitat amb el creixement del neo-nacionalisme com a resposta reaccionària i defensiva davant la realitat de la globalització financera especulativa sense regles, a la crisi econòmica provocada per aquesta i a les polítiques d’austeritat i retallades socials de la Unió Europea.

En el període posterior a la II Guerra Mundial, amb l’aparició del bloc soviètic, i l’ascens de les forces d’esquerra, socialista i comunista i el reforçament del moviment sindical a Gran Bretanya, França o Itàlia, fruit del seu paper en la derrota del feixisme,  desapareixen els nacionalismes d’Europa Occidental, i s’aconsegueix un dels millors moments pel que fa al benestar social de la classe treballadora i de les classes populars.

En l’actualitat estem immersos en un profund canvi de les relacions econòmiques derivat del procés imparable de globalització econòmica sense regles que s’ha produït: Davant d’això les polítiques estatals poc poden fer davant l’imperi dels mercats. La solució no pot passar pel reforçament impossible de les fronteres nacionals. El que cal és avançar cap a espais polítics, socials i econòmics més amples que puguin establir regles a la dinàmica de la globalització.

No hi ha dubte que el canvi d’època provoca pors i posicions defensives en la majoria de la població, especialment en les classes mitjanes que veuen com les seves expectatives de futur desapareixen i per a les classes treballadores més desfavorides que veuen perillar els seus llocs de treball afectats en molts cassos per la deslocalització. Aquesta por defensiva és la que els fa proclius a adherir-se a propostes poc racionals que els garanteixin “el cel a la terra”.

Le Pen i Salvini: la ultradreta

Els moments de crisi, de canvis i de por són els més proclius per a les propostes simples i emocionals, però també impossibles d’aplicar, dels nacionalismes identitaris. L’independentisme a Catalunya, com el Brexit a Gran Bretanya, com l’ultra-nacionalisme de Salvini a Itàlia o Le Pen a França  no són cap solució. No hi ha retorn a les fronteres nacionals, els processos històrics no es detenen, i la globalització no es  pot frenar posant més fronteres, això no barra el pas al capitalisme globalitzat financer i especulador. Més fronteres són només noves oportunitats pel “dumping”, per a la creació de més paradisos fiscals, de més reforçament de la sobirania real única dels mercats arreu en detriment de la sobirania democràtica.

Però tampoc és cap solució una Unió Europea com la actual que enlloc d’afrontar amb valentia la globalització i tractar de governar-la es sotmet a ella i fa recaure els costos de la globalització sobre la ciutadania europea especialment la més desfavorida tot incrementant les desigualtats socials.

L’única solució és crear marcs democràtics institucionals polítics, econòmics i socials més grans com podria ser una Unió Europea democratitzada o una Eurozona regida i governada democràticament que puguin posar regles i limitacions a l’actuació del capital globalitzat. Però han de ser uns marcs institucionals posats al servei de la ciutadania. Es la única possibilitat d’enfortit el sentiment europeu.

Es transformar la Unió Europea o l’Eurozona en un ens polític que desenvolupi criteris i polítiques d’homogeneïtat en els àmbits polític, social, laboral, econòmic i fiscal. I això comporta establir el caràcter federal de l’espai europeu. No hi ha dubte que la resposta federal és clarament compatible i identificable amb els principis de fraternitat i solidaritat de les esquerres i el moviment sindical.

L’esquerra i el moviment sindical, debilitats per l’enfonsament de la Unió Soviètica en el cas dels comunistes i les polítiques socioliberals en els cas dels socialdemòcrates han de plantejar una sortida federal europea com alternativa a la decadència del model europeu.

Per una Europa Federal

El Federalisme  es presenta com una solució tant en el cas d’Espanya com en el d’Europa. Un mosaic de sobiranies compartides, avui les sobiranies úniques són quelcom impossible i indesitjable, amb una cultura federal que reconegui les diversitats, que no les desigualtats, i que reforci la cooperació dins d’un marc federal en l’àmbit polític i social europeu.

Això és un marc polític, potenciat en l’àmbit polític, amb un govern federal i una cambra parlamentària amb poders de control i legislació però alhora la potenciació de la concertació social entre la patronal i el sindicalisme europeu agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES)

El federalisme amb un fort plantejament d’equiparació i lluita contra les desigualtats en els àmbits  econòmic social i ecològic ha de plantejar-se com una alternativa a la globalització sense regles per un costat i als nacionalismes identitaris nostàlgics. Una alternativa d’Europa Federal que permeti plantejar un escenari de solidaritat, fraternitat i justícia social com defensava des del seus inicis el moviment dels treballadors.

Acte de Federalistes de CCOO: 20-11-1018

NO ES TEMPS DE REFERENDUM SINO DE DIALEG

Es hora de diàleg

Nuevatribuna | 12 de Noviembre de 2018

La pèrdua del Govern per part del PP i l’arribada de Sánchez i el PSOE ha tingut una repercussió important en el conflicte de Catalunya. No hi ha dubte que s’ha produït una distensió de la situació i una oportunitat amb el temps per a trobar primer una sortida i desprès una solució a l’actual conflicte institucional.

No tot està aclarit, hi ha sectors per les dues bandes que veurien amb bons ulls el retorn a la situació anterior. Són els partidaris del “quan pitjor millor”, i els seus principals representants són els afins a Puigdemont-Torra per un costat i al PP i C,s per l’altre.

Avui són moltes les veus que s’alcen a favor d’una distensió, especialment entre els partidaris de l’esquerra federalista i sectors amb una certa influència en l’opinió pública.

Alhora es percep un cert cansament entre la ciutadania i fins i tot entre sectors proclius al pensament processista. Només cal veure la disminució de la capacitat de mobilització dels darrers temps que sembla cada cop més reduïda al sector més “enragè”. La divisió entre els independentistes es cada vegada més evident i difícil d’amagar. D’una banda els fidels a Puigdemont que juntament amb el seu vicari Torra han llançat un nou subjecte polític “la Crida” que no acaba de quallar i amb l’ANC com a principal puntal social partidaris de mantenir la confrontació amb l’Estat, i de l’altra ERC amb el suport social d’Òmnium que tenen juntament amb sectors del PDCat una actitud aparentment més dialogant.

El problema principal sembla avui l’existència dels polítics presos. Moltes veus i no només a Catalunya s’alcen cada vegada més considerant que és exagerat parlar d’un delicte de rebel·lió, fins i tot el President del Govern i alguns ministres han fet referències en aquest sentit, i la pròpia Advocacia de l’Estat l’ha reduït  a sedició en la seva demanda davant el TS. I això aniria aparellat a la consideració d’una presó preventiva exagerada i la manca d’una possible llibertat provisional. Es important que aquestes consideracions es facin especialment des de sectors no independentistes tant catalans com espanyols.

Aquesta és una realitat important que fins al moment no s’ha vist acompanyada per algun tipus d’autocrítica per part dels sectors més pragmàtics de l’independentisme. No és acceptable que des del conjunt de l’independentisme es reclami la llibertat dels presos en raó de “que no han fet cap delicte” i que l’única sentència acceptable és “la de llibertat sense càrrecs”.

Polítics presos un problema

La solució avui només pot venir per la via del diàleg. S’ha de reconèixer  que la resposta judicial ha estat desproporcionada però alhora s’han de reconèixer els errors efectuats pel sector independentista, i com a tals les greus vulneracions de la llei produïdes especialment en els plens del Parlament dels dies 6/7 de setembre del darrer any. Es difícil un diàleg entre les parts que passi per acceptar la innocència i la manca de responsabilitats dels polítics presos.

Alhora cal tenir en compte la complexitat del procés judicial. Especialment per la realitat de l’autonomia del poder judicial respecte al poder polític contràriament a allò que proclamen els independentistes. El poder judicial té una autonomia real respecte al poder polític. I el poder judicial és en gran part profundament corporatiu i conservador en el nostre país. El poder judicial està molt ressentit especialment pels desacataments dels dirigents independentistes envers les resolucions dels diversos tribunals. I fins i tot es podria dir que els intents de pressionar amb mobilitzacions populars al poder judicial podrien revertir en contra dels propis encausats.

Es moment de trobar una sortida a la situació a Catalunya i aquesta només pot passar pel diàleg entre les parts per a trobar una sortida, especialment entre el govern de l’estat i els actor polítics incloent-hi els sectors més pragmàtics de les forces independentistes. Trobar una sortida no és trobar la solució que seria quelcom posterior. I la sortida podria estar en el reconeixement dels errors efectuats en el procés per part dels independentistes i en la possibilitat d’indult, desprès del judici, possibilitat que el Govern de l’Estat ja ha insinuat.

Ara no és hora de propostes que no tenen cabuda en un futur proper. No és moment de planteja referèndums ni cap altra qüestió que avui en dia estan fora de la realitat. Ara cal una sortida el més pragmàtica possible. Renunciar a l’unilateralisme a canvi de l’indult pels polítics presos. I a continuació diàleg per a trobar una solució a la situació sense preses i amb consens de les parts.

Ningú es el 80% a Catalunya

El primer que cal fer és tractar de reconduir la fractura de la societat catalana i això mai pot passar per la imposició d’una part sobre l’altra. Per això actualment un referèndum no faria més que aprofundir la fractura ja existent. Avui en dia per molt que alguns  vulguin insistir  no hi ha cap “80%” favorable a cap plantejament. Potser en altre temps hi podia haver un 80% favorable a algun tipus de referèndum. Avui cal dir-ho rotundament això no és cert. La societat catalana està trencada i polaritzada i cal partir del principi de que no es pot imposar una part a  l’altra.

La independència no és acceptable i el manteniment de la situació actual tampoc. Caldria negociar una sortida consensuada basada en més autogovern, en un acord que, aquest sí,  fos sotmès a referèndum del conjunt de la ciutadania. L’objectiu que avui és molt difícil a la vista de la posició de les forces de la dreta espanyola i de part de l’independentisme seria un acord d’autogovern en una via federal per la qual cosa caldria un canvi constitucional envers una Espanya Federal que ara per ara no sembla versemblant. Per la qual cosa caldria buscar formules possibilistes i per això calen menys dogmes i més “savoir faire” polític, és a dir POLITICA EN MAJUSCULES. Es per això que creiem que la sortida política definitiva no hi ha dubte que serà lenta i difícil.

L'hora de dialogar