ACTUALITAT DEL 1 DE MAIG

nuevatribuna/24 de Abril de 2016

El 1er de Maig és la data assenyalada i tradicional de les reivindicacions de la classe treballadora i del moviment sindical.

En aquests moments l‘actualitat del 1 de Maig és avui més manifesta que mai. Sobren els motius per a reivindicar al carrer la necessitat d’un canvi radical de les polítiques en el nostre entorn, tant europeu com a l’estat. Cal reivindicar un canvi profund en les polítiques austericides que han assetjat i debilitat el conjunt de la ciutadania i especialment la classe treballadora i les classes populars que han vist retallats els seus drets, i com l’atur i la desigualtat s’ha estès negativament en la societat.

A Europa la situació econòmica i social continua en una situació critica. Les polítiques comunitàries de retallades i  la prioritat de la reducció del dèficit dels països no han tingut cap resultat positiu i l’economia continua depressiva. L’atur i la desigualtat s’ha expandit per tota la UE i han afectat especialment els països perifèric i especialment del sud de la zona euro. La cohesió social de la UE s’ha vist molt afectada i avui la solidaritat europea no és més que un fals mite. La divisió entre països rics de la l’Eurozona, especialment del nord, i els països del sud és un fet més actual que mai. A la vegada les desigualtats internes són creixents en tots els països de la UE. Alhora el retorn del nacionalisme i dels interessos particulars per sobre dels del conjunt són un fet derivat de les polítiques realitzades.

Per la Europa social

La crisi grega i els refugiats són els dos exponents més clars d’una política equivocada que de no canviar-se pot posar en qüestió el propi futur comunitari en benefici d’un nou creixement del nacionalisme, la xenofòbia i la confrontació entre els diversos països.

Cal un canvi profund de les polítiques de la UE. Fins ara les elits econòmiques i polítiques han aprofitat la crisi per anar desmantellant l’estat del benestar que havia estat el símbol del model econòmic i social europeu. Només cal comparar el fracàs de les seves polítiques econòmiques respecte a les del govern d’Obama. L’actual situació no hi ha dubte que frustra les aspiracions de la ciutadania dels diversos països que cada vegada reneguen més de l’idea de la Unió. Cal un canvi radical i tornar a lluitar per una Unió europea diferent, més solidària i que impulsi una major unitat en tots els àmbits socials, econòmics i polítics, i amb unes institucions més legitimades democràticament. I no hi ha dubte que els treballadors i les treballadores de tots els països són els més interessats en aconseguir aquest canvi tal i com ho reivindica la Confederació Europea de Sindicats (CES).

CES: un nou camí per la UE

En el cas de l’estat espanyol la situació és encara més greu i significativa. La desigualtat social a l’estat s’ha incrementat amb la crisi de forma que ens situem a la cua de Europa. El seu responsable no és altre que la gestió que els governs, especialment el darrer del PP han fet de la gestió de la crisi. No podem oblidar que la Reforma Constitucional de Zapatero i Rajoy de l’article 135 va significar establir en l’àmbit constitucional la prioritat del dèficit per damunt de les polítiques de cohesió social.

L’alt nivell d’atur continua en nivells inacceptables i cada vegada hi ha menys aturats amb cobertures socials. Quasi una de cada dues persones aturades no gaudeix de cap tipus d’ingrés. Tanmateix cal ressaltar com afecta especialment els joves i les dones, la qual cosa significa un increment de la desigualtat per raons d’edat i sexe. Mai com fins ara hem vist una fugida tan important de joves, molts d’ells amb un bon nivell formatiu, que es veuen obligats a emigrar cap altres països. Podem afirmar sens dubte que avui els pensionistes són bàsics com a últim recurs de moltes famílies.

Es evident que cal una redistribució més justa dels beneficis i la riquesa. No és admissible que l’empobriment de la majoria de la societat hagi anat acompanyat del més gran enriquiment dels més privilegiats i de les grans corporacions financeres.

Es per això que en aquest 1 de Maig, especial per estar previsiblement en portes d’unes noves eleccions, el sindicalisme confederal i els treballadors hem de reivindicar un canvi urgent i en profunditat de les polítiques actuals per tal  que es prioritzi la lluita per l’ocupació digna i amb drets i per eradicar l’actual situació de desigualtat i manca de cohesió social. Per aconseguir això cal la derogació de les darreres reformes laborals, tant del PP com del PSOE, i dur a terme una reforma fiscal justa i progressiva, que acabi amb el frau l’evasió i l’elusió fiscal, que incrementi la recaptació i una major justícia del sistema fiscal.

Cal incrementat els drets sindicals i la seva participació en l’organització de l’empresa, cal que per fi la democràcia entri a les empreses, com reivindicava Marcelino Camacho. Cal defensar el diàleg social i el dret a la negociació col·lectiva i la preeminència dels convenis sectorials com a la millor eina per a defensar els drets dels treballadors. Cal defensar la millora dels salaris per a reduir la pobresa i les desigualtats i potenciar el consum com a factor de creixement econòmic.

La lluita sindical es la dels treballadors

Aquest 1 de Maig cal reivindicar el compromís dels partits polítics envers temes com: a) la recuperació dels serveis públics i els serveis socials deteriorats en els darrers anys, cal recuperar el temps perdut, i això comporta recuperar els llocs de treball públics retallats; b) situar el SMI entorn el 60% del salari mig, així com millorar la protecció als desocupats que no tenen cap prestació econòmica, i en aquest sentit donar suport a l’ILP impulsada pel sindicalisme confederal en defensa d’una renda mínima; c) recuperar l’esperit del Pacte de Toledo i garantir el futur del Sistema Públic de Pensions; d) impulsar una reindustrialització sostenible i innovadora que amb els serveis públics siguin la base de la nostra economia; i potenciar l’ocupació juvenil i combatre la desigualtat salarial entre homes i dones.

En definitiva el 1er de Maig hem d’exigir un canvi en les polítiques que posi en qüestió les que fins ara han portat a terme les dretes. Això comporta també un govern capaç  d’anar  a Brussel·les a renegociar l’aplicació de les polítiques d’austeritat tot posant en primer pla la necessitat dels drets de la ciutadania.

Estem en un moment polític especialment sensible i la ciutadania en general i les classes treballadores en especial han de ser conscients de que en cas d’unes properes eleccions el 26-J hem d’exigir a qui ens demana el nostre vot el seu compromís amb aquestes reivindicacions i amb garanties de que no seran promeses que desprès s’endurà el vent.

I especialment aquest 1 de Maig és el moment d’ajudar a l’enfortiment i renovació del sindicalisme de classe i confederal com el millor instrument de la classe treballadora per a defensar els seus interessos tant a  l’àmbit de l’estat com a Europa.

El sindicalismo un instrumento del cambio

EL PSOE SEMPRE D’ESQUENES A L’ESQUERRA

Tres cares del PSOE: Zapatero-González-Sánchez

nuevatribuna/19 de Abril de 2016

Si en una cosa te raó Pablo Iglesias es quan afirma que el PSOE no és de fiar, per que diu una cosa en les campanyes electorals i desprès a la realitat fa unes altres que no tenen res a veure amb el que ha dit.

El PSOE sempre ha tingut reticències a pactar amb les forces a la seva esquerra. És una herència que es remunta als temps de Felipe González, quan es va imposar una política de pragmatisme i bona relació amb els poders econòmics, renunciant a principis ideològics, i confrontant amb la gent situada a la seva esquerra,  distanciant-se i fins i tot enfrontant-se amb els sindicats de classe.

Zapatero va ser la nova esperança del PSOE amb un discurs més esquerrà. Va aportar importants millores en les seves polítiques de drets civils, però ni en les polítiques fiscals, que van continuar ajudant al creixement de la “bombolla immobiliària”, ni en la política redistributiva de “xecs per a tothom” va fer polítiques d’esquerra. I finalment la seva rendició davant la UE amb l’inici de l’aplicació de retallades com  la Reforma Laboral, i el més greu la Reforma Express de la Constitució del 2011, que va significar la consagració de la primacia de les polítiques austericides sobre les polítiques de cohesió social. Aquestes actuacions van obrir la porta al triomf per majoria absoluta del Partit Popular de Rajoy.

Desprès del 20-D s’obria una oportunitat per a un canvi polític en profunditat. Però Pedro Sánchez, sota el control i el xantatge dels “barons”, especialment de la “capi dei capi” Susana Díaz, descarta tota preferència per un acord amb les forces d’esquerra per articular una majoria, i es llança a un acord amb la “nova dreta” que és C’s.

Escenificació del Pacte Sánchez (PSOE)-Rivera(C's)

Sánchez i el PSOE defensen en teoria un acord a tres bandes PSOE-C’s-PODEMOS, malgrat que ells han deixat clara per activa i passiva la seva mútua incompatibilitat programàtica. No es pot fer una política econòmica, social i territorial entre forces que defensen models diferents. Altra cosa diferent és que siguin possibles acords sobre temes concrets com la regeneració democràtica, la llei electoral o fins i tot la laïcitat de l’estat.

Cal dir clarament que l’acord C’s-PSOE presentat amb tota solemnitat malgrat la seva minoria parlamentària, tal com es va reflectir en la fallida del debat d’investidura de Sánchez, és un acord que no significa cap rectificació profunda de les polítiques del PP. Lluny han quedat les declaracions electorals de Sánchez “derogaré la Reforma Laboral del PP”, “derogaré la Ley mordaza”.

El denominat per Sánchez i el PSOE “ambiciós programa reformista i progressista” ni tan sols deroga la Llei Mordassa, ni la Reforma Laboral del PP. Malgrat el vulguin presentar com una “derogació de fet” no és res més que un acord amb la nova dreta. Ara C’s per al PSOE ja no és la “marca blanca del PP” sinó que ara és una força reformista. El que no diu el PSOE és si el reformisme de C’s és fer girar el programa del PSOE cap a la dreta. I aquesta acord de renúncia que ha signat el PSOE amb C’S s’ha volgut que fos acceptat tal qual per les forces d’esquerra i progressistes,  tot en base a l’amenaça farisea de que si no ho fan estaran donant suport indirectament al PP.

El PSOE podria acordar amb les forces d’esquerra un acord alternatiu que podria obtenir la majoria en el Congrés dels Diputats amb un programa de progrés. Però el grup dirigent del PSOE, l’equip de Sánchez, no ha volgut optar per aquesta opció ja que això no estaria ben vist ni pel partit, on es hegemònic el pensament “felipista”, ni pels poders econòmics, ni pels austericides de la UE. El PSOE en definitiva és incapaç d’actuar com un partit d’esquerres.

L'objectiu de C's: la Gran Coalició

L’acord amb C’s significa, al marge del que ja hem dit fins ara, no impulsar cap reforma fiscal equitativa que elimini per exemple les deduccions fiscals a les grans empreses ni als més rics, que equipari l’aportació de les rendes del capital amb les del treball. Al contrari, es manté la filosofia de la reforma del 135 sense cap intenció de flexibilitzar el ritme de l’estabilitat pressupostària en benefici de les necessitats socials ni de la creació de treball de qualitat; en quan a la problemàtica sòcio-laboral, com ja hem dit, no es deroga la Reforma Laboral del PP i es mantenen en vigor  temes com la prevalença del convenis de empresa sobre els sectorials, la no ultraactivitat dels convenis, etc. i per si fos poc s’incorpora la proposta de C’s del “Contracte Estable de duració determinada”, un nou model d’estímul a la contractació temporal; i tampoc hi ha res concret de com es compensen les retallades socials del PP.

Pel que fa al tema territorial especialment pel que fa a la situació catalana, no hi ha cap proposta, al contrari es consolida la posició de C´s de defensa del nacionalisme espanyol tot negant qualsevol diàleg que pugui solucionar el conflicte al estigmatitzar qualsevol consulta ni tan sols consultiva, i no fent cap proposta alternativa d’encaix.

En fi el PSOE ha optat, com ja sembla ser habitual, a mirar a la dreta mentre veu les forces a la seva esquerra com adversaris perillosos que li poden robar l’electorat. Això no sols és el suïcidi polític per a Pedro Sánchez sinó una deriva perillosa pel PSOE, ja que un possible lideratge futur de Susana Díaz només significaria un nou gir a la dreta. Susana Díaz ho té tot per a demostrar, excepte ser una gran conspiradora interna en el seu partit, i en política simplement ser una imitadora de Jordi Pujol al presentar-se com l’encarnació humana d’Andalusia i alhora voler ser  la defensora més fidel de la unitat de l’Estat.

Susana Díaz, la "sultana" del PSOE

L’única sort per a Pedro Sánchez ha estat  la desafortunada actuació de PODEMOS i especialment del seu líder Pablo Iglesias que han errat profundament en la seva tàctica negociadora. Enlloc de plantejar de bon començament una confrontació de programes Iglesias ha preferit utilitzar la tàctica de “show” televisiu més que el debat instructiu.  El seu “ego”, la seva supèrbia i una imatge de prepotència, fruit potser de la seva inexperiència política, l’han portat a convertint-se en el millor aliat del PSOE i de Sánchez. Així l’han pogut acusar d’inflexibilitat per les “línies vermelles” inicials, de voler només poder i “cadires” degut a la seva demanda primera de llocs al futur executiu. La correcció final de PODEMOS amb les 20 propostes per a un acord han estat proposades massa tard i acompanyades d’una actitud errada d’aixecar-se de nou el primer de la taula.

Iglesias i el "show" mediàtic

Però no cal equivocar-se, malgrat les errades tàctiques en la negociació de PODEMOS, el veritable responsable de la manca d’acord per a plantejar una alternativa de progrés i d’esquerres ha estat el PSOE que ha preferit pactar amb una dreta com C´s, que només aspira a una coalició amb el PSOE sí, però també amb el PP.

I si ningú li posa remei els ciutadans tornarem a votar el 26-J, malauradament encara amb Rajoy al govern en funcions i havent frustrat l’oportunitat de fer  un “Govern del Canvi”. Els responsables no pot haver-hi dubtes són el PSOE i els seus dirigents. Ara caldrà veure el resultat de les noves eleccions i esperar que no torni a haver-hi una nova majoria de dretes.

Alguns representants de forces del Canvi

LLUITA “DE” CLASSES O LLUITA “EN” LA CLASSE?

nuevatribuna/11 de abril 2016


L’espontaneïtat que es cultiva en molts dels nous subjectes polítics provoca que en molts cassos es doni una utilització de conceptes que pot comportar fortes derivades quan s’apliquen en el camp de la política.

Hi ha tota una sèrie de conceptes que s’utilitzen actualment que pretenen ser nous i que es fan servir en molts cassos per aparentar la diferenciació entre aquesta política dels “novíssims” que vol tenir una forta diferenciació respecte a una menystinguda I suposadament global “vella” política.

Veiem que conceptes com el de “militància” són substituïts per d’altres molt més eteris com el de “inscrits”. I d’aquí es desprèn una desconfiança respecte al concepte d’organització que comporta tot partit polític. Deia Gramci “que les idees no viuen sense organització” però pels nous subjectes polítics sembla que el mot organització dóna una mica d’urticària ja que s’assimila directament a burocratització. La realitat és molt diferent, l’organització pot fugir de la burocratització i és la garantia del pensament no individual sinó col·lectiu i orgànic diferenciat de  l‘hiperlideratge personal o de grup. Es més fàcil que un pensament col·lectiu comporti menys possibilitats d’error que un pensament individual. Altrament el pensament col·lectiu de partit també és la base de  l’experiència política i això és també aplicable en el camp institucional.

La visió “movimentista” assembleària i no organitzada que està en  l’origen dels nous subjectes polítics els comporta una certa desconfiança respecta tot allò  preexistent. I sembla com si fos necessària la creació de nous conceptes, com “els de sota” i “el de sobre”, el de la “gent” i la “casta”, mentre  defugen  conceptes clarament definits com el de dreta i esquerra, el d’explotats i explotadors, o com els mateixos concepte de classes i lluita de classes.

La lluita de classes és un concepte marxià acceptat de forma general per tota l’esquerra inclús per sectors de la socialdemocràcia digna d’aquest nom. Però avui hi ha qui pretén utilitzar altres conceptes més nous com el de "precariat", la qual cosa porta a confusions perverses i que de vegades són contradictòries fins i tot amb els objectius que es pretenen aconseguir.

El “precariat” com en altre temps el concepte de “mileurista” no són més que conceptes descriptius. La classe treballadora és un concepte basat en el lloc que cadascú ocupa en el procés productiu. Els treballadors són aquells que es veuen obligats a vendre la seva força o capacitat de treball per un salari a uns altres que són els que posseeixen els mitjans de treball o producció i que són els que obtenen els beneficis de la producció.

Dins de la classe treballadora hi ha capes diverses en funció de la seva situació en un moment donat, des de qui està en atur, qui té un treball precari, qui té un treball temporal o a temps parcial, qui té un treball com autònom depenent d’un altre, qui té un treball fix però un salari insuficient i fins a qui en el millor dels cassos té un treball digne i un salari decent. Tots ells composen el conjunt de la classe treballadora, malgrat la seva diversitat de situacions. I tots ells tenen uns interessos comuns enfront d’aquells que els espolien el seu treball, o en el cas dels aturats el seu no treball que actua com a factor de rebaixa del salari dels que tenen treball.  La “vella” lluita de classes és la lluita entre els que només tenen el treball com a forma de subsistència i els que tenen el capital que els espolia. Com deia Marx i continua sent vàlid “la historia de la humanitat és la història de la lluita de classes”.

I els explotadors, els que posseeixen el capital i els mitjans de producció, aquests a qui avui es denomina “l’1% que viu a costa del 99% restant”, els interessa dividir als explotats, i l’oligopoli dels seus mitjans de comunicació s’afanya a publicar i fer aparèixer com a contradictòries les diferencies entre uns “privilegiats”, els que tenen treball decent i amb drets, i els pobres aturats i precaris que tenen menys drets. I es fa aparèixer les organitzacions sindicals com a organitzacions corporatives que només es preocupen dels qui tenen treball estable. Els seu objectiu es dividir els que formen part d’un mateix col·lectiu, la classe treballadora, diversa i plural però una sola classe.

Però avui alguns dels nous subjectes socials, potser per desconeixement, semblen comprar aquest missatge i en alguns conflictes, especialment dels treballadors públics, hem vist com representants dels nous subjectes polítics utilitzaven els mateixos arguments contra els treballadors en lluita que els mitjans de comunicació dels grans poders econòmics.

Cal tenir en compte els conceptes. La classe treballadora és una i diversa i té uns objectius comuns enfront dels poders econòmics espoliadors i explotadors.

Cal que els nous subjectes polítics vagin comprenent que cal tornar a dir les cosses pel seu nom, que hi ha unes classes treballadores i populars oprimides i que hi ha una classe explotadora que pot actuar políticament mitjançant una “casta política”, però que la confrontació bàsica és la del capital amb el treball.

Cal reivindicar ara una vegada més l’actualitat de la lluita de classes, i no només en el plànol estatal sinó en el propi àmbit d’Europa, i no caure en el parany de provocar divisions i lluites dins de la classe treballadora, és a dir una lluita en la pròpia classe en base a les diferents situacions circumstancials dels seus membres que ens facin oblidar on està l’adversari principal: el que explota constantment el conjunt de tota la classe treballadora