Després d'uns anys
molt positius per als interessos de les classes treballadores que han vist,
gràcies a l'existència del govern progressista, una clara millora de les seves
condicions laborals i socials, ara apareixen negres núvols en el futur si es
donés un canvi de cicle polític que comportés l'accés al poder de la coalició
de la dreta radical del PP i la ultradreta de Vox.
I la realitat és que
l'economia va molt bé i la majoria de les empreses estan recollint bons
beneficis. L'economia en general fa molt temps que no recollia dades tan
positives, quant al nombre de treballadors emprats i quant a la reducció de
l'atur. L'economia espanyola té una evolució molt positiva en comparació amb la
dels altres països del nostre entorn. S'ha reduït de manera dràstica l'ocupació
temporal, especialment en el sector privat, la taxa de desocupació se situa per
sota de 10% cosa que no passava des dels anys vuitanta del segle passat. L'objectiu
de la plena ocupació comença a aparèixer com a factible cosa que era impossible
d’imaginar fa més de 10 anys.
Sembla que tots
hauríem d'estar satisfets per la bona marxa de l'economia que s'ha fet
compatible amb la millora de la reducció de la temporalitat i l'atur entre els
treballadors. Tanmateix, això no sembla que sigui la visió de les dretes i la
patronal. La reducció d'un ampli “exèrcit de reserva” sembla no agradar els
empresaris i els seus representants polítics.
Constaten que aquesta
situació permet plantejar-se a la classe treballadora i els seus representants,
els sindicats de classe, la possibilitat d'una negociació col·lectiva que
tracti de que una part dels beneficis de les empreses es traslladi a uns
increments salarials majors dels aconseguits fins ara. I saben que en els
pròxims anys es produirà un increment de milions de jubilacions de persones
treballadores sense reemplaçament per la falta de joves que els substitueixin.
I això és el que sembla preocupar i no satisfer els dirigents empresarials i els
seus epígons polítics. Perquè saben que això pot repercutir en les exigències
de millors condicions salarials i laborals per part de les persones
treballadores davant la falta de mà d'obra.
És per això que tant
des de la dreta amb Núñez Feijoó al capdavant com des de la patronal
CEOE s'ha llançat ara una campanya sobre un suposat absentisme laboral
injustificat que tergiversen confonent-lo amb les baixes per malaltia de les
persones treballadores. Per què venen ara aquestes campanyes polítiques i
empresarials? Només té explicació com a preàmbul del plantejament de polítiques
per a la reducció dels drets de les classes treballadores en cas d'accedir al
Govern de l'Estat en unes futures eleccions.
El Secretari General
de CCOO, Unai Sordo, ho ha deixat molt clar en un article: “Soc de
l'opinió que això no ha fet més que començar, i el camp de batalla de la
fustigació anirà in crescendo a l'espera d'un canvi de cicle polític, perquè,
sota el govern de les dretes extremes i extremades —en cas d'arribar al poder—,
es posin en qüestió els nivells de protecció del treball. Particularment el que
té a veure amb les prestacions de desocupació, subsidis per a persones majors
de 52 anys, rendes de garantia vital com poden ser l'Ingrés Mínim Vital, les
pensions, les mesures per a facilitar la conciliació de la vida laboral i
personal, l'estabilitat contractual, a més, com és obvi, del dret a recuperar
la salut en bones condicions”.
És a dir, en l'àmbit
laboral i social, l'objectiu d'un Govern de les dretes radicals i ultradretes
del PP i Vox és revertir totes les millores laborals i socials aconseguides en
el període de Govern Progressista, tornant a la situació en què ens havia deixat
el Govern del PP de Rajoy.
Es tracta de tornar a
això de sempre, el que fins a l'última Reforma Laboral acordada per empresaris
i treballadors i la ministra de Treball Yolanda Díaz, havia estat la norma tant
del PSOE com del PP reduir el poder contractual dels treballadors i els seus
representants.
Tornar a aquelles
reformes laborals sense acord sindical, on es tractava de reduir drets
sindicals i poder contractual d'aquests i els seus representants, desregular
les relacions laborals per a millorar els marges empresarials i reduir el poder
adquisitiu i la precarietat laboral. Per a deixar clar el que ja va constatar
des de l'inici de l'actual etapa democràtica Marcelino Camacho “la democràcia
s'ha quedat a les portes de les fàbriques” on només hi ha un poder, el de
l'empresari.
Seguint
a Unai Sordo: “La idea és demonitzar els drets de conciliació,
cures, recuperació davant la malaltia o activitat sindical, resignificant-los
en signes d'improductivitat, per a recuperar valors d'abnegació, vincle heroic
al treball, assumpció de l'explotació com a forma laboral ordinària”.
No hi ha dubte que la
classe treballadora i les classes populars en general s'han vist molt
afavorides per les polítiques laborals i socials del Govern Progressista, que
ha comptat amb el moviment sindical com a col·laborador molt pròxim. Però a
mesura que s'acosten les eleccions els sindicats s’haurien de plantejar davant
les pròximes eleccions generals que la confrontació que es presenta no els és
aliena. Si el sindicalisme s'ha vist afavorit per un govern progressista tot el
contrari succeirà amb un govern de dretes del PP i amb un soci clarament anti sindical
com l'extrema dreta de Vox. Ja hem tingut un antecedent en els acords
establerts a les CCAA que governen on ja s'han acordat posicions anti sindicals.
Però el pitjor està
per arribar i el moviment sindical s’ha de preparar per si venen mal donades.
Hi ha una situació que fa que s’hagin de resituar ja. Durant aquests anys el
sindicat no ha tingut necessitat de confrontar amb el govern com va fer en el
passat. La mobilització general no ha estat necessària. I com en la gimnàstica
la falta d'exercici et fa perdre la forma. I el moviment sindical ha de
preparar-se per si la situació es torna negativa.
Així mateix, el
moviment sindical no és el mateix de fa vuit anys. La seva estructura interna
ha canviat en aquest temps. Molts sindicalistes i afiliats s'han jubilat i
altres més nous ocupen el seu lloc. I s'han donat canvis profunds en la pròpia
estructura de l'organització del treball derivada dels canvis tecnològics,
l'antiga estructura fordista de grans centres de treball ha
desaparegut. En cas de necessitat haurà de plantejar-se, per a efectuar una
mobilització important, una Vaga General per exemple, si es té prou múscul
sindical i si s'estarà preparat quan es presenti la necessitat.
El sindicalisme a
Espanya sempre ha donat la batalla enfront d'intents de retallar els drets i hi
ha hagut vagues generals victorioses com l'efectuada el 14D de 1988 contra
Felipe González i el seu Pla d'Ocupació Juvenil o contra el
“decretazo” del 2002 que modificava les normatives de la desocupació per
part del Govern Aznar. En tots dos casos la mobilització social va aconseguir
els seus objectius, la primera de manera immediata, i la segona va ser
modificada als pocs mesos amb l'acord sindical.
Aquests últims anys
ens han fet perdre de vista l'experiència sindical, pel fet que ha estat el
primer govern que de manera clara ha legislat amb consens sindical a favor dels
treballadors i els sectors socials més desfavorits. Però l'alternativa que es presenta
des de les dretes i el propi context internacional d'avanç de les dretes ultres
ens indica que la confrontació, en cas que aquests accedeixin al Govern, serà
sens dubte molt dura perquè es qüestionarà directament el paper de les
organitzacions sindicals i la preeminència de la negociació col·lectiva.
PER TOT AIXÒ EL
SINDICALISME S’HA DE PREPARAR I ENFORTIR PER A PASSAR A L'ACCIÓ EN DEFENSA DELS
INTERESSOS DE LES CLASSES TREBALLADORES.
