 |
| L'influent Jutge Marchena |
Aquesta transició
sense ruptura clara entre el règim dictatorial a la conformació d'una
democràcia consolidada va ser formalment impecable, però es va deixar molts
elements sense resoldre. La superestructura política es va transformar
ràpidament en la pròpia d'un sistema democràtic, i els residus polítics del
franquisme es van veure reduïts a la presència d'un reduït grup parlamentari
d'Aliança Popular amb Manuel Fraga al capdavant.
No obstant això, la
transició no es va fer sense traumes ni espetecs de l'antic règim. L'intent de
cop d'Estat del 23 F va ser l'episodi més clar d'aquests intents involutius.
Evidentment l'Exèrcit era un dels principals components del “aparell repressiu”
que es conservava del règim franquista. Amb l'adveniment del Govern del PSOE i
amb Felipe González com a cap de l'executiu i Narcís Serra com a ministre de
l'exèrcit es va iniciar una subtil maniobra per a regenerar l'exèrcit. No hi ha
dubte que la maniobra va passar per l'entrada d'Espanya a l'OTAN i a la seva
ombra el procés de canvi de la cúpula de l'exèrcit dels càrrecs més sensibles,
amb el pas a la reserva dels militars més recalcitrants. La maniobra va sortir
prou bé i l'exercit integrat en l'organització internacional va canviar i es va
modernitzar de manera important. En aquest sentit cal destacar que un alt
comandament de l'exèrcit com un Cap de l'Estat Major de la Defensa com va ser
el General Julio Rodríguez es va convertir en militant de Podemos.
Però els “aparells
repressius de l'estat” no es circumscriuen únicament a l'exèrcit, sinó que
també formen part d'aquests aparells les forces policials i la judicatura. I en
aquests casos és evident que no s'ha efectuat en cap moment la necessària
democratització. En el cas de la judicatura, ens referim als alts estaments de
la Judicatura, les forces conservadores han vingut operant des de dins de
l'estament judicial i controlant clarament el seu funcionament. Tots els alts
càrrecs de la judicatura franquista es van integrar en la judicatura democràtica.
I la continuïtat té sagues familiars així l'expolicia de la Brigada Social en
la Dictadura i Jutge del TOP durant llargs anys
Jaime Mariscal de Gante, va tenir una filla,
Margarita Mariscal de Gante que va ser ministra de Justícia amb el
PP.
És a dir que les
altes estructures de la judicatura no van sofrir cap mena de depuració
democràtica, al contrari, un dels pocs inhabilitats va ser el Jutge Baltasar
Garzón el que va aconseguir encausar a Pinochet, a més de destacar en la lluita
contra el narcotràfic i el terrorisme.
I així ha continuat
fins avui amb la creació d'una clara relació entre els alts càrrecs de la
judicatura i el Partit Popular. Va ser significatiu el missatge de novembre de
2018 del llavors portaveu del PP al Senat Ignacio Cosidó que en
tractar sobre la negociació del Consell General del Poder Judicial va comentar
que no havia de que preocupar-se per l'acord amb el PSOE, perquè “Controlarem
la Sala Segona des de darrere”. La frase suggeria que posseïen una gran
influència política en els tribunals encarregats de jutjar casos de gran
rellevància política institucional o de corrupció. Cal dir que fins agost del 25 la Sala Segona del Suprem va
estar presidida per Manuel Marchena, que manté encara una gran influència en
els actuals processos polítics.
Posteriorment estem
assistint a diversos processos polítics uns que es tramiten amb gran rapidesa
si es tracta del PSOE, des del cas Begoña, al del germà de Sánchez, o el cas
Koldo, mentre veiem com a casos com la “Kitchen” han trigat més de deu anys
a ser jutjats, o el cas de la parella d'Ayuso que no sols no ha estat jutjat,
sinó que va provocar un ràpid judici on es va condemnar al fiscal general de
l'Estat. En definitiva, estem veient un permanent estat de “lawfaire” de
la judicatura contra el Govern de Progrés i una plena coincidència de la
judicatura amb les iniciatives polítiques el PP. I la diferent actuació dels
jutges en uns casos i en uns altres.
Al costat d'això hem
de constatar la falta de democratització dels serveis policials especialment la
plena autonomia d'aparells com l'UCO i la UDEF que en molts caos
sobrepassen les seves funcions a més d'un constant filtrat de les seves recerques
a mitjans afins per a permetre el constant atac al govern.
En definitiva, podem
dir que els aparells repressius, al marge de les forces armades, la judicatura i els aparells policials
mantenen una actitud clarament hostil i gairebé de confrontació enfront del
govern legítim.
Però al marge dels
tradicionals aparells repressius de l'estat hem de constatar també l'evident
influència dels que Althusser va qualificar “d'Aparells Ideològics
de l'Estat”, els quals actuen de forma més subtil mitjançant la persuasió i
la socialització. En l'actualitat podíem incloure com a més influents
especialment els mitjans de comunicació, els grups de pressió econòmics i
últimament i molt importants les xarxes socials.
És evident que la
gran majoria dels mitjans de comunicació tant escrits com visuals, estan en una
gran part en mans de la dreta o la ultradreta, i ens referim tant a grans diaris
com a diaris digitals, així com grans corporacions de ràdio i televisió o
mitjans petits però que destil·len una gran quantitat de verinoses
pseudonotícies que repercuteixen en nivells més amplis. Una gran part d'aquests
mitjans de major o menor audiència estan de manera majoritària al servei de les
dretes a les quals beneficien amb importants quantitats econòmiques per part de
les institucions polítiques que governen.
Esment a part hem de
dedicar a les xarxes socials avui dia gairebé monopolitzades a nivell nacional
i internacional per sistemes informàtics que estan al servei de les grans
corporacions que potencien les idees de la ultradreta.
I finalment no cal
oblidar les grans corporacions econòmiques que, de manera directa o indirecta,
i malgrat que les polítiques econòmiques no els perjudiquen especialment
s'oposen a tot el que siguin millores laborals o socials i es posicionen al
costat de les dretes que els prometen menys regulacions, menys pressió fiscal i
majors beneficis. Com si tot això no conduís a mitjà termini a greus conflictes
interns en la societat.
Tots ells estan ara
plenament alineats a enderrocar el que sens dubte i amb tots els seus defectes
o errors ha estat el govern més progressista de la història recent.
Amb millores en les
relacions laborals, en les polítiques socials, en les polítiques de protecció
social, en la democratització de la societat i en una política internacional
digna condemnant els conflictes i els genocidis que ens han portat a confrontar
amb Trump i ser rebuts amb gran cordialitat per Xi Jinping.
Però els grans poders
fàctics, els aparells de l'estat, tant repressius com ideològics al servei dels
interessos més poderosos i reaccionaris intenten fer descarrilar l'actual
govern de progrés i instaurar com en gran part d'Europa i del món un nou ordre
reaccionari i retrògrad tant social com
polític amb pèrdua de llibertats i d’igualtat per al conjunt de la societat.
