Nuevatribuna | 25 de Mayo de 2015
No hi ha dubte que el resultat de les eleccions municipals i autonòmiques
ha representat un canvi important en la geografia política de l’Estat i de la
diversa correlació de forces. El bipartidisme en les seves variants (PP-PSOE)
(CiU-PSC) queda profundament debilitat, però manté la seva primacia en termes
absoluts. Les forces del canvi aconsegueixen importants victòries a diverses
ciutats però encara estan lluny d’aconseguir una nova hegemonia. Fins i tot encara
no són l’alternativa a la dreta.
Es evident que malgrat diversos processos de confluència, no s’ha aconseguit
una plena confluència de les forces de l’esquerra alternativa si no és en
comptades excepcions. En aquestes comptades excepcions els resultats han estat
plenament satisfactoris. Només cal veure el cas de “BCNencomú” (confluència de
ICV-EUiA, Podem, Guanyem, Equo i Procés Constituent) que es situa com a primera
força a Barcelona capital. O el cas de les Marees Atlàntiques (Confluència
d’Anova, Esquerda Unida, Podemos i altres) on es situa com a primera força amb
més del 30% del vots a A Corunya o a Santiago. La manca de confluència ha
permès entre d’altres coses no guanyar d’entrada la Comunitat de Madrid on la
suma de Podemos i IU no sols s’haurien acostat als vots del PSOE sinó que una
aliança amb ell desbancaria el PP. La mateixa situació es donaria al País
Valencià on la unitat de les esquerres alternatives les hauria situat com a
primera força de govern alternatiu a la Comunitat Valenciana.
Altrament podem veure que, malgrat uns pocs cassos, la correlació de forces
entre la esquerra alternativa i el “centre-esquerra” continua decantant-se
clarament en favor del social-liberalisme del PSOE, quan és evident que la
unitat de les forces alternatives li hauria arrabassat al PSOE l’hegemonia o li
hauria disputat frec a frec a comunitats com la Valenciana, Aragó, Astúries o
les Illes.
Unitat de totes les esquerres |
Caldria que el conjunt de les forces alternatives fessin una reflexió
profunda. Sense confluència no es pot donar un canvi radical al conjunt de
l’Estat. Hi ha zones on el paper de l’esquerra alternativa és encara molt dèbil
com Extremadura, Cantàbria, Castella-Lleó, Murcia, etc. Sense unitat la
situació en els propers processos electorals, a Catalunya i especialment a les
generals, poden no ser tot lo positius que caldria per a configurar-se com un
pol alternatiu que pugui negociar de igual a igual amb el centre-esquerra una
aliança per a fer fora les dretes i iniciar un nou camí per a la societat
espanyola. I no s’ha d’oblidar el que comporta pel sistema electoral
l’aplicació de la Llei d’Hont.
Avui en dia les forces alternatives
en conjunt tenen, teòricament, una gran força que no poden malgastar. Hi ha
moltes coses més que uneixen de les que separen a Podemos i IU, així com ICV,
ANOVA, CHA, Compromís, Equo o MES. No hi ha raons polítiques per a no confluir,
només raons partidistes.
Hi ha qui com ICV, ANOVA i fins i tot Equo, ja fa molt temps que tenen
definida una estratègia de confluència de totes les esquerres alternatives de
l’Estat, cal que altres com Compromís, CHA o MES surtin de l‘aïllament de la
seva comunitat per a confluir en un projecte comú.
Però sens dubte els qui més han de reflexionar són PODEMOS i IU.
IU i PODEMOS han de valorar el futur |
En el cas de Podemos cal que els arbres no li facin perdre de vista el
bosc. Es cert que són els responsables d’una nova dinàmica, però també és cert
que sols tenen limitacions. S’ha vist que en els processos de confluència és on
han tingut millors resultats, tornem a remarcar el cas de Barcelona, de Galicia
o inclús de Madrid. Però també és evident que el seu resultat en les
autonòmiques és bo però no el salt extraordinari que el pugui convertir en
alternativa en solitari. Cal menys prepotència i més voluntat unitària per
aconseguir forjar una alternativa d’esquerres per a expulsar la dreta i poder
tractar de igual a igual al social-liberalisme que representa el PSOE. Cal
tornar a pensar en termes "gramscians", no hi ha dubte que són, avui
per avui, la principal força alternativa, però els hi cal altura de mires per a
no quedar-se en el relleu del paper de la millor Izquierda Unida. Han de
reflexionar i optar, en solitari tenen un camí però sens dubte limitat. Sols mai seran una alternativa real de govern.
I al ser la principal força alternativa serà la principal responsable de la
falta d’unitat.
Per la seva part la reflexió de IU ha de ser molt més profunda. Han de
repensar-se com recuperar-se d’una
situació en la que en gran part estan degut als seus propis errors. IU tenia
grans expectatives fa un any, i desprès de les eleccions europees va perdre els
papers. Primer es va quedar obnubilada pel fenomen de Podemos i va voler
imitar-lo. Va abandonar la defensa de la seva pròpia estratègia i va aparèixer
com una imitació de Podemos. Desprès les lluites internes a Madrid l’han
afectat arreu. Realment incomprensible ha estat la incoherent posició d’Alberto
Garzón, el que hauria d’haver estat el seu millor referent, i que ha demostrat
una nul·la capacitat d’unificar la seva organització, un defecte que se’ns
dubte li passarà factura en el futur. Però el problema de IU és de més calat,
li cal una refundació que no sabem si arribarà a temps. Cal una IU oberta, sense
la cotilla del control d’un PCE que ha perdut la raó de ser, incapaç inclús de
mantenir la pròpia cohesió interna. No hi ha dubte que juntament a Cayo Lara la
veu més assenyada dins de IU ha estat la de IAbierta de Llamazares que és la
que ha fet plantejaments més coherents pel que fa a la pròpia identitat i a la
defensa de l’ organització. Hi ha gent al PCE que creu que IU està amortitzada,
quan qui està realment amortitzat ja avui és el propi PCE. Caldria que
aprengués de la trajectòria dels seus aliats d’ICV, que van congelar el PSUC i han
fet d’Iniciativa una organització oberta i sense controls interns, capaç de en una
situació molt complexa com és la catalana, saber fer renuncies per aconseguir
la confluència, però sense renunciar a la pròpia identitat, i créixer en comú
en les municipals catalanes amb l’exemple més clar de Barcelona ciutat.
"BCNencomú" un exemple a seguir |