25 de maig 2015

UNITAT D’ESQUERRES UN OBJECTIU PENDENT



La unitat pendent de la Esquerra Alternativa

Nuevatribuna | 25 de Mayo de 2015

No hi ha dubte que el resultat de les eleccions municipals i autonòmiques ha representat un canvi important en la geografia política de l’Estat i de la diversa correlació de forces. El bipartidisme en les seves variants (PP-PSOE) (CiU-PSC) queda profundament debilitat, però manté la seva primacia en termes absoluts. Les forces del canvi aconsegueixen importants victòries a diverses ciutats però encara estan lluny d’aconseguir una nova hegemonia. Fins i tot encara no són l’alternativa a la dreta.

Es evident que malgrat diversos processos de confluència, no s’ha aconseguit una plena confluència de les forces de l’esquerra alternativa si no és en comptades excepcions. En aquestes comptades excepcions els resultats han estat plenament satisfactoris. Només cal veure el cas de “BCNencomú” (confluència de ICV-EUiA, Podem, Guanyem, Equo i Procés Constituent) que es situa com a primera força a Barcelona capital. O el cas de les Marees Atlàntiques (Confluència d’Anova, Esquerda Unida, Podemos i altres) on es situa com a primera força amb més del 30% del vots a A Corunya o a Santiago. La manca de confluència ha permès entre d’altres coses no guanyar d’entrada la Comunitat de Madrid on la suma de Podemos i IU no sols s’haurien acostat als vots del PSOE sinó que una aliança amb ell desbancaria el PP. La mateixa situació es donaria al País Valencià on la unitat de les esquerres alternatives les hauria situat com a primera força de govern alternatiu a la Comunitat Valenciana.

Altrament podem veure que, malgrat uns pocs cassos, la correlació de forces entre la esquerra alternativa i el “centre-esquerra” continua decantant-se clarament en favor del social-liberalisme del PSOE, quan és evident que la unitat de les forces alternatives li hauria arrabassat al PSOE l’hegemonia o li hauria disputat frec a frec a comunitats com la Valenciana, Aragó, Astúries o les Illes.
Unitat de totes les esquerres

Caldria que el conjunt de les forces alternatives fessin una reflexió profunda. Sense confluència no es pot donar un canvi radical al conjunt de l’Estat. Hi ha zones on el paper de l’esquerra alternativa és encara molt dèbil com Extremadura, Cantàbria, Castella-Lleó, Murcia, etc. Sense unitat la situació en els propers processos electorals, a Catalunya i especialment a les generals, poden no ser tot lo positius que caldria per a configurar-se com un pol alternatiu que pugui negociar de igual a igual amb el centre-esquerra una aliança per a fer fora les dretes i iniciar un nou camí per a la societat espanyola. I no s’ha d’oblidar el que comporta pel sistema electoral l’aplicació de la Llei d’Hont.

Avui en dia  les forces alternatives en conjunt tenen, teòricament, una gran força que no poden malgastar. Hi ha moltes coses més que uneixen de les que separen a Podemos i IU, així com ICV, ANOVA, CHA, Compromís, Equo o MES. No hi ha raons polítiques per a no confluir, només raons partidistes.

Hi ha qui com ICV, ANOVA i fins i tot Equo, ja fa molt temps que tenen definida una estratègia de confluència de totes les esquerres alternatives de l’Estat, cal que altres com Compromís, CHA o MES surtin de l‘aïllament de la seva comunitat per a confluir en un projecte comú.  

Però sens dubte els qui més han de reflexionar són PODEMOS i IU.
IU i PODEMOS han de valorar el futur

En el cas de Podemos cal que els arbres no li facin perdre de vista el bosc. Es cert que són els responsables d’una nova dinàmica, però també és cert que sols tenen limitacions. S’ha vist que en els processos de confluència és on han tingut millors resultats, tornem a remarcar el cas de Barcelona, de Galicia o inclús de Madrid. Però també és evident que el seu resultat en les autonòmiques és bo però no el salt extraordinari que el pugui convertir en alternativa en solitari. Cal menys prepotència i més voluntat unitària per aconseguir forjar una alternativa d’esquerres per a expulsar la dreta i poder tractar de igual a igual al social-liberalisme que representa el PSOE. Cal tornar a pensar en termes "gramscians", no hi ha dubte que són, avui per avui, la principal força alternativa, però els hi cal altura de mires per a no quedar-se en el relleu del paper de la millor Izquierda Unida. Han de reflexionar i optar, en solitari tenen un camí però sens dubte limitat.  Sols mai seran una alternativa real de govern. I al ser la principal força alternativa serà la principal responsable de la falta d’unitat.

Per la seva part la reflexió de IU ha de ser molt més profunda. Han de repensar-se  com recuperar-se d’una situació en la que en gran part estan degut als seus propis errors. IU tenia grans expectatives fa un any, i desprès de les eleccions europees va perdre els papers. Primer es va quedar obnubilada pel fenomen de Podemos i va voler imitar-lo. Va abandonar la defensa de la seva pròpia estratègia i va aparèixer com una imitació de Podemos. Desprès les lluites internes a Madrid l’han afectat arreu. Realment incomprensible ha estat la incoherent posició d’Alberto Garzón, el que hauria d’haver estat el seu millor referent, i que ha demostrat una nul·la capacitat d’unificar la seva organització, un defecte que se’ns dubte li passarà factura en el futur. Però el problema de IU és de més calat, li cal una refundació que no sabem si arribarà a temps. Cal una IU oberta, sense la cotilla del control d’un PCE que ha perdut la raó de ser, incapaç inclús de mantenir la pròpia cohesió interna. No hi ha dubte que juntament a Cayo Lara la veu més assenyada dins de IU ha estat la de IAbierta de Llamazares que és la que ha fet plantejaments més coherents pel que fa a la pròpia identitat i a la defensa de l’ organització. Hi ha gent al PCE que creu que IU està amortitzada, quan qui està realment amortitzat ja avui és el propi PCE. Caldria que aprengués de la trajectòria dels seus aliats d’ICV, que van congelar el PSUC i han fet d’Iniciativa una organització oberta i sense controls interns, capaç de en una situació molt complexa com és la catalana, saber fer renuncies per aconseguir la confluència, però sense renunciar a la pròpia identitat, i créixer en comú en les municipals catalanes amb l’exemple més clar de Barcelona ciutat.


"BCNencomú" un exemple a seguir

23 de maig 2015

Els necessaris canvis democràtics en la societat i en el sindicat


Assemblea Sindical Oberta de CCOO de Catalunya

Perspectiva 3 (Publicacio de la FSC de CCOO Catalunya)


La greu crisi econòmica que ha sacsejat el nostre país i el conjunt de la Unió Europea ens ha fet adonar-nos de les deficiències democràtiques existents en les nostres societats. La sortida econòmica que s’ha donat des del poders polítics a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea ha demostrat la necessitat d’efectuar una profunda renovació democràtica dels marcs polítics existents.

Com es pot entendre que la sortida a una crisi derivada d’una bombolla financera i especulativa hagi estat reforçar precisament els causants de la crisi? Les polítiques econòmiques imposades pels denominats “mercats” i instrumentades per la “Troika” han comportat un empobriment de la majoria de les societats i especialment, encara que no de forma exclusiva, dels països de la perifèria de la zona euro. Aquestes polítiques, adoptades per uns poders  amb greus mancances democràtiques, han comportat grans problemes i patiments en àmplies capes socials i un deteriorament de l’estat del benestar, que fins ara era el referent principal de les societats europees desenvolupades. Així, hem vist atacs sense precedents al conjunt dels serveis públics, un increment de les desigualtats socials i el creixement geomètric de l’atur i de la pobresa fins a nivells desconeguts en les darreres dècades.

Aquestes polítiques econòmiques i socials imposades als diversos governs nacionals des de la UE, i assumides per aquests sense resistències, en virtut d’una cessió de la pròpia sobirania que en cap cas està justificada pels tractats de la UE, s’ha fet contra els interessos de la majoria social, mentre només es beneficiaven unes minories vinculades al capital especulatiu i concessional.

Enfront a aquestes polítiques antisocials s’han donat forts moviments de rebuig, de resistència social, encapçalats per diferents moviments socials, entre ells i de forma especial pel moviment sindical. Malgrat tot, és evident que els moments de crisi són propicis a esclats socials, però alhora la pròpia situació de la gent és de debilitat social, derivada de fets com el creixement de l’atur, de les dificultats socials i vivencials que  afecta  la capacitat de resposta, i així el descontentament va acompanyat, moltes vegades, d’un creixement de la por a actuar.

Però amb capacitat o no de donar la resposta suficient, la desconfiança social creix cap al poder establert i contra les institucions. Es qüestiona qualsevol institució política i/o social existent, inclosa la totalitat de la classe política o entitats de tot tipus, inclosos els sindicats, als qual s’interpel·la com a responsables de la situació actual, amb raó o sense. La frase de moda en alguns sectors és que tot s’ha de canviar i que cal fer “foc nou”.

És evident que la situació és complexa, i en ocasions poden haver-hi qüestionaments injustos, tant per part de qui ho fa, com a qui es fa. Però el fet positiu és que hi ha un fort moviment dins d’unes aigües que durant molts temps han semblat massa estables.
En aquests moments hi ha molts que es qüestionen, i amb raó, quina Europa estem construint. És evident que cal plantejar-se si ens interessa una Europa que es fa al marge de la seva ciutadania, amb els costos que això comporta. Si Europa no es fa al servei de la seva ciutadania deixarà de ser un referent. I això pot retornar-nos a una història que crèiem ja superada, on tornaran a créixer i a imposar-se moviments ultranacionalistes com és el cas del Front Nacional a França. El futur europeu està qüestionat avui, i aquest futur cal imposar que sigui, al contrari d’ara, el d’una Europa més democràtica i al servei de la seva ciutadania. O s’avança cap a una Europa més unida social i políticament, amb institucions plenament democràtiques i representatives, o Europa no tindrà futur.
També cal, en el marc dels països, un canvi radical que comporti uns governs al servei de la gent. En aquest sentit, no hi ha dubte que l’efecte de Syriza ha estat  important com a referent en molts països perifèrics. Cal reivindicar el paper de la diferència política, de la política al servei de la gent i comptant amb la gent.

És evident que els nous fenòmens polítics hauran de madurar, separant la facilitat de la demagògia populista de la necessitat d’una renovació de la pràctica i dels actors de la política. L’actual maregassa ha de comportar un canvi radical en la política que fins ara hem viscut dominada pels poderosos. Cal una confluència entre els nous actors emergents juntament amb d’altres, que potser no seran tant nous però que durant molt temps han estat des de la minoria defensant la necessitat d’un canvi en profunditat.

És evident que estem en una oportunitat de canvi democràtic i que tots ens hem de veure afectats i cridats a participar. En cas contrari la frustració social comportaria conseqüències imprevisibles.

CCOO afronta la renovació ètica i organitzativa

És evident que a nosaltres el canvi també ens afecta com a sindicat. CCOO ha estat moltes vegades una anomalia històrica. Vàrem sortir de la lluita contra la dictadura mitjançant la dedicació i el sacrifici de molta gent, els sindicalistes que van treballar en la clandestinitat i que van forjar el primer sindicat del país. Hem estat una organització atípica on el debat ha estat sempre important, on han conviscut juntes gents diferents però que han construït un projecte comú. És evident que el creixement organitzatiu, en ser una organització amb més d’un milió de persones afiliades, i milions de votants, amb desenes de milers de delegats i delegades sindicals, amb federacions i organitzacions territorials, és quelcom difícil de gestionar. Som una organització que accepta els seus errors, i entre tanta gent també hi ha la que s’equivoca, i el sindicat ha de saber rectificar, i quan cal “triar el blat de la palla”. CCOO és una organització fonamentalment honesta, amb molta gent que dedica el seu esforç sense compensació per a representar a d’altres. La feina i la generositat de la nostra gent moltes vegades no és  recompensada ni agraïda com caldria. Però això són les CCOO, i no volem mantenir-nos en la nostra tasca sinó que volem millorar-la. I en això hem estat i estem.

Fa uns anys CCOO va protagonitzar un fet poc conegut en la història de les organitzacions polítiques o socials del país. L’any 2008, en el seu VIII Congrés, la gent de la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya va decidir canviar al seu Secretari General que optava a un tercer mandat. És a dir, el conjunt de l’organització, en contra dels desitjos de l’aparell directiu, va provocar un canvi de direcció i de les seves polítiques. Aquest canvi anava també dirigit contra una forma d’entendre el sindicat i el seu govern. Es tractava de qüestionar una direcció que creia en uns principis propis del “despotisme il·lustrat”, del govern d’uns pocs escollits i que propugnava una professionalització del sindicalisme, que comportava un pas cap a una major burocratització.

Des d’ aquell Congrés el sindicat ha canviat, en part per pròpia voluntat i en part obligat per les circumstàncies, la crisi, l’increment de l’atur, són coses que afecten de ple al sindicat. Tots sabem que els temps de crisi no són bons temps per a fer sindicalisme, que són temps difícils, on hi ha moltes necessitats però on la gent té més dificultats i també les té per mobilitzar-se.

Tot això ha provocat que el sindicat s’hagi hagut d’adaptar al temps de dificultat, i ho ha fet en reduir estructures, s’ha simplificat retornant a concepcions de militància que tornen a vincular-lo amb les seves arrels fundacionals. I finalment, el darrer 4 de març, el Consell Confederal extraordinari i ampliat va acordar un denominat “Codi Ètic”; és en realitat un document de “Mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control a CCOO” amb les quals es tracta de millorar la transparència i el control de l’actuació del sindicat, dels seus dirigents i de les seves finances. En definitiva, de donar un pas per a  implicar-se internament en el que és un canvi democràtic global de la nostre societat, de les seves estructures institucionals i de les organitzacions polítiques i socials.
Benvingut sigui el canvi democràtic que necessitem!!

Article a "Perspectiva" 3






12 de maig 2015

L’experiència de "BCNencomú"



Candidatura BCNencomú







nuevatribuna/14 de Mayo de 2015


Entre les diverses plataformes, moviments o nous subjectes polítics de progrés que han aparegut en els darrers temps i que es presenten a les eleccions del proper 24 de maig, sembla que la que més possibilitats té de convertir-se en alternativa de govern és BCNencomú en el cas de l’Ajuntament de Barcelona.

L’experiència de BCNencomú comporta una sèrie d’elements que la fan diferent d’altres propostes similars que s’han pogut donar a l’estat. La candidatura encapçalada per Ada Colau representa la confluència de forces polítiques i moviments diversos que no renuncien a la seva procedència però que fan una aposta unitària.

Convergeixen des de moltes procedències, de partits polítics de llarga trajectòria en el temps i amb reconeguda capacitat de gestió i de govern, a partits de nova creació, activistes de reconeguda trajectòria i moviments socials diversos. Des de ICV i EUiA a Podem, Equo, Procés Constituent i Guanyem, que en la seva diversitat composen un conjunt summament atractiu. Reuneix des d’una candidata de fort atractiu i projecció social, fins a forces polítiques novedoses i un projecte polític consolidat en la ciutat de Barcelona com ha estat primer el PSUC i desprès ICV-EUiA. No és estranya aquesta aliança, és la unió entre subjectes amb voluntat transformadora, les noves i una amb molta història però en la que ha demostrat la seva actitud de transformació democràtica. Com deia un portaveu d’ICV “ser nou i honrat es sens dubte saludable, però ser-ho sent antic ho és encara més”

Sens dubte, i al contrari de casos com el de Madrid, la presència de ICV-EUiA és un element diferencial respecte a d’altres casos, i un factor que cal considerar en la seva perspectiva històrica. ICVC-EUIA, i el seu precedent el PSUC han estat presents de sempre a l’Ajuntament de Barcelona, i la seva presència ha donat forma a les actuacions més avançades i socials de la pròpia actuació municipal. Des de l’actuació de Lali Vintró a Educació, impulsant les Guarderies Municipals que han estat referència a escala europea, fins a Ricard Gomà, que va aconseguir implantar, en coordinació plena amb les entitats socials, una política avançada cap els més desfavorits. La coalició roig-verda porta la transformació en els seus gens i ja fa temps havia manifestat la seva voluntat de convergir amb tots els agents polítics i socials que volguessin recuperar l’Ajuntament per a la ciutadania tot fent fora  Trias i  CiU del govern de la ciutat.
Ricard Gomà -ICV

Tots han cedit en la conformació de la coalició de BCNencomú però cal reconèixer la capacitat de renúncia de la força política ja implantada i el paper que en la confluència, entre bastidors, ha tingut una persona del nivell polític i personal com Ricard Gomà.

L’altre element bàsic ha estat també el paper de la principal protagonista i cap de llista de BCNencomú Ada Colau, molt coneguda com a la persona que va iniciar, encapçalar i ser durant molt temps la imatge de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), que és ens dubte el més consolidat dels nous moviments socials que han aparegut arran de la crisi. Juntament amb ella tota la gent que l’envolta i que formen el nucli de Guanyem, una gran part provinent de l’Observatori DESC (Drets Socials, Econòmics i Culturals), entitat presidida per qui va ser regidor del PSUC; Jordi Borja, i a la que pertanyen gent com la mateixa Colau, Gerardo Pisarello, Jaume Assens, o Joan Subirats.
Ada Colau - BCNencomú

També cal reconèixer la diversitat dels altres agents polítics que s’han integrat des d’ òptiques diverses però amb el mateix esperit unitari de crear una Barcelona totalment diferent a la de Trias i la dreta governant a Barcelona. L’objectiu principal és fer fora a la dreta del govern de l’Ajuntament i retornar la ciutat als veïns i veïnes, fent una Barcelona com diuen “justa, amable i democràtica”.

La Barcelona de Trias ha estat una ciutat on han crescut de forma exponencial les desigualtats. On els veïns no han estat la prioritats, sinó els negocis, i els privilegiats. Barcelona s’ha convertit en quasi un parc temàtic al servei del “turisme” i els negocis vinculats a ell. Trias ha destinat els seus esforços en fer créixer els negocis i la desigualtat. La ciutadania de Barcelona mai ha estat tan mal servida. Les inversions han anat dirigides a millorar el centre de la ciutat en especial l’espai de Passeig de Gràcia i Diagonal, per a fer un focus d’atracció al turisme d’alt nivell adquisitiu. Avui el Passeig de Gràcia està pràcticament en mans de botigues de multinacionals. Mentre la Diagonal s’ha reestructurat d’acord amb els desitjos dels comerciants de luxe i sense tenir en compte les necessitats de mobilitat ciutadana. El comerç de proximitat ha estat expulsat del centre de la ciutat. L’increment de places hoteleres, legals i especialment il·legals s’ha multiplicat en contra de l’interès i la qualitat de vida del veïnatge de barris com la Barceloneta, Casc Antic o Gràcia. Els transport públics, en especial el servei d’autobusos ha prioritzat el servei al centre en perjudici dels barris.
Fer fora Trias de l'Ajuntament

Mentre la crisi s’ha implantat a la ciutat, l’ajuntament amb superàvit, herència de l’anterior consistori, s’ha dedicat a fer de “banquer” de la Generalitat, a subvencionar amb suport milionari actes com el Gran Premi d’Automobilisme, o a dibuixar projectes al servei de privilegiats com la reestructuració del Port.

L’Ajuntament de Trias s’ha oblidat dels barris, especialment els perifèrics, on resideixen els sectors socials més dèbils, els serveis públics de tot tipus s’han reduït, potenciant més concerts amb entitats privades, com és el cas de les guarderies, que potenciant el que és públic.

Retornar la prioritat a les persones, en especial a les més necessitades, amb una especial referència a una infantessa que sigui segura i a un envelliment que sigui digne, es un dels objectiu de la Coalició que vol treure del govern  la dreta. I ho vol fer fomentant la participació, la transparència i el rendiment de comptes.

El foment del treball digne, i la lluita contra la precarietat. Posar fre als desnonaments i potenciar polítiques d’habitatges de lloguer social. Garantir el subministrament dels serveis bàsics d’aigua, gas i electricitat; potenciar el transport públic i sostenible; prioritzar la sanitat i l’educació públiques. En definitiva recuperar l’orgull d’una Barcelona fabril, treballadora, veïnal, popular i cosmopolita. Obrir-se al món però des de la prioritat a la ciutadania. Una ciutat que s’obri al visitant, sense agenollar-se. Una ciutat que torni a ser referent mundial per la seva solidaritat com en el temps de les manifestacions contra la guerra d’Iraq. El retorn de la ciutat progressista que sempre havia estat una de les divises de la Barcelona plenament mediterrània. Aquesta és la ciutat que vol BCNencomú.
BCNencomú amb la esquerra mediterrània

I sembla que molts ciutadans i ciutadanes així ho han entès i per això els primers sondeixos li donen la possibilitat de ser la primera força i d’aconseguir la primera alcaldessa progressista.

Com ha dit amb encert Joan Herrera “Entenem que Mas es preocupi pels resultats de Barcelona; té motius perquè Barcelona pot ser el primer pas d’un canvi profund a Catalunya. Perquè les polítiques estiguin al servei de la gent i no d’uns pocs” ”Si canviem Barcelona comencem a canviar Catalunya”.

Aquesta és una altra clau del que pot significar la victòria de BCNencomú, podria significar un primer pas per a tornar a recuperar el “catalanisme popular” que tan important va ser i que ha estat substituït per massa anys de governs de Catalunya culturalment provincians, políticament conservadors, i socialment corruptes i privatitzadors.


Laia Ortiz i Ada Colau - BCNencomú



5 de maig 2015

LUIS GARCÍA MONTERO: UN INTEL·LECTUAL COMPROMÈS



Luis Garcia Montero





nueva tribuna/05 de Mayo de 2015


En un temps en què la política i els polítics no solen gaudir de bona premsa és interessant veure com un intel·lectual, un poeta, s'embarca en aquest món a partir d'un plantejament coherent i compromès.
Luis García Montero mai ha amagat la seva militància política activa a Izquierda Unida, però fins  aquest moment mai s'havia plantejat la seva dedicació a la política institucional. Cal destacar que no ho fa en un moment dolç, sinó en un moment en què la seva coalició política s'enfronta a Madrid a una situació difícil i complexa.
García Montero fa la seva opció després de l'abandó de Tania Sánchez, en un cas en el qual, si més no,  pot parlar-se de deslleialtat política de la candidata cap a la pròpia organització. Aquest abandó de la que havia de ser cap de llista a la Comunitat de Madrid deixava  la candidatura escapçada i en una molt difícil situació no només interna sinó electoral.
És en aquest moment en el qual Garcia Montero accedeix a ocupar el buit deixat i encapçalar l'opció política en la qual sempre ha militat. No es tracta doncs d'una actuació oportunista, ni d'un desig de figurar, sinó de donar la cara en un moment en el qual el que toca és “ballar amb la més lletja”. I García Montero ho fa des de la seva profunda convicció personal amb els valors que la seva organització vol representar, amb els valors que sempre ha defensat  l’esquerra.

Cal afegir que la crisi interna a Izquierda Unida ha vingut determinada per querelles quasi familiars en el corrent majoritari, la del PCE, i és curiós que hagi estat una persona culturalment coneguda i valorada, però una persona d'un corrent minoritari com és Izquierda Abierta, la que hagi fet el pas per a, com es diria col·loquialment, “salvar els mobles” de la presència de Izquierda Unida a la Comunitat de Madrid.
Cayo Lara, Garcia Montero i Raquel Lopez


La candidatura de Luis García Montero per Izquierda Unida és sens dubte immillorable. És un candidat reconegut en l'àmbit de la cultura i del món intel·lectual. Una persona d'honestedat i compromís clars i una persona de plantejaments coherents. Diu el poeta candidat que ve a defensar “els valors d'esquerra”, i això ja és positiu en un moment de tanta confusió i disfressa ideològica. Per a García Montero es tracta de defensar en les institucions el que tantes vegades ha compartit amb els treballadors i les classes populars al carrer. És el valor del treball digne que es defensa des del món del treball i des dels sindicats de classe; és el valor dels serveis públics que vénen representant a Madrid les diverses “marees”; són els valors de la igualtat de dones i homes; són els valors de la defensa de la democràcia i la llibertat, que tantes vegades han portat a Luis i els seus companys a sortir al carrer contra les agressions de les dretes econòmiques i polítiques. És la defensa de l'actualitat de la lluita de classes i el compromís per la unitat de l'esquerra.

En aquest moment de tantes suposades novetats en el camp de la política, de missatges suposadament nous, de buscades ambigüitats, de canvis i travestismes ideològics, de propostes que semblen fruit de laboratori o directament potenciades pels poders mediàtics. En un moment on en la política sembla dominar el llenguatge generalment frívol i superficial del tertulià, és bo sentir a algú que recupera un missatge clar, amb coherència i profunditat, sense mitjes tintes, reivindicatiu d'una ideologia, clarament d'esquerres, i que es transmet de forma clara, pausada i comprensible. El missatge clar i coherent d'una esquerra alternativa i transformadora al servei de les classes oprimides i enfront de l'oligarquia financer-especulativa.

Quan fa tant temps que notàvem a faltar la presència dels intel·lectuals en la política, avui el nostre literat, deixa la seva càtedra a la Universitat, i sense deixar la seva poesia, es llança a la lluita política institucional per a defensar els valors en els quals creu.

És un intel·lectual individual, que com diríem parafrasejant a Gramsci, vol formar part de l'intel·lectual col·lectiu que conforma la formació política que vol representar. Es tracta d'abandonar la comoditat de la seva vida personal per a donar contingut i compromís a la seva vida social i col·lectiva.

El seu cas coincideix amb l'abandó de Juan Carlos Monedero de la seva activitat en Podemos. Una interessant coincidència, segons diu algú cal donar-li a un intel·lectual com Monedero la llibertat que no trobaria en la vida política. Ens preguntem: Ser intel·lectual comporta renunciar a la primera línia de l'activitat política? Ser intel·lectual és incompatible amb ser un càrrec representatiu de la voluntat popular?

Sens dubte Luis García Montero, amb la seva actuació i la seva presentació al capdavant de la candidatura d'IU a la Comunitat de Madrid, ratifica la plena actualitat i necessitat del compromís de la intel·lectualitat amb la política.
Amb la lluita els treballadors de CocaCola


Per a García Montero no serà una cosa nova, la seva vida ha estat des de sempre vinculada a la lluita política per un món millor, per la democràcia, la llibertat i els valors de l'Esquerra, com va estar abans-d'ahir amb els treballadors de CocaCola, o l'1 de Maig al costat dels sindicats. És als moments difícils de les organitzacions on s'ha de comptar amb els seus millors militants. I sens dubte Luis García Montero és un d'aquests. Hauríem de desitjar-li sort en la seva nova activitat, encara que ell ha de creure més en el treball que en la sort.
Cal esperar que el seu exemple condeixi entre la intel·lectualitat, en aquest moment sens dubte important, quan la crisi està copejant molt durament els treballadors i el conjunt de la ciutadania, Quan les retallades socials i de les llibertats afecten  la majoria en benefici d'una minoria que explota i utilitza la crisi en el seu profit. És un moment en què tothom ha de prendre partit, com deia el gran Gabriel Celaya “tomar partido hasta mancharse”.

Els poetes del poble sempre han sabut estar al costat dels oprimits, especialment als moments difícils i Luis es suma als que ho van fer abans, com els Lorca, Hernández, Alberti, Blas d'Otero, Celaya, i tants altres. L'Esquerra pot haver perdut moltes batalles però sempre ha guanyat i ha tingut al seu costat la sensibilitat social de la poesia i dels poetes.

Amb els sindicats al carrer