LLIÇONS ELECTORALS

                                                        Rajoy guanyador del 26J

  nuevatribuna / 27 de Junio de 2016                                           

La repetició de les eleccions al Congrés i al Senat ens donen uns resultats que caldria analitzar amb calma.

L’aspecte més important i que repeteix el que va succeir el 20D ha estat el que cap partit té majoria absoluta i fins i tot, excepte una improbable gran coalició PP-PSOE, no arribaria a la majoria una coalició de dos partits.

Una segona conclusió és que al contrari del 20D el bloc de dretes PP-C’s s’imposa al d’esquerres.

En tercer lloc tots els partits tant perden posicions, amb l’excepció del PP.

En quart lloc les forces del centre-esquerra i l’esquerra alternativa i de progrés no seran alternativa de futur sense treballar per una acció unitària.

Anem per partits:

1) PP: El PP es consolida clarament com a primer partit malgrat estar molt lluny de la majoria absoluta. Sembla que al PP no li afectin ni escàndols de corrupció, ni de males pràctiques democràtiques, ni les seves polítiques econòmiques i socials. La realitat és que no tot és així. El PP ha perdut en els últims quatre anys 3 milions de vots, 49 diputats i el que és més important la majoria absoluta. Però és evident que malgrat tot, inclús en les zones més corruptes com Madrid, País Valencià o Balears, amb la única excepció de Euskadi i Catalunya guanya a totes les comunitats autònomes. En aquesta situació és evident que Rajoy es presenta avui com el guanyador d’aquesta segona volta electoral, malgrat estarà obligat a negociar i oblidar-se de les formes utilitzades durant la majoria absoluta, però el més greu és que manté la seva hegemonía. 

                                        PSOE: Susana Diaz i Pedro Sánchez

2) PSOE: sembla que els socialistes no reaccionen malgrat els resultats els hi continuen sent cada vegada més desfavorables.  En les dues últimes eleccions ha perdut més d’un milió i mig de votants i 25 escons. Malgrat això el primer que va fer Pedro Sánchez va ser atacar la seva esquerra i felicitar-se pel fracàs del “sorpasso”. El socialistes han basat tota la campanya en atacar la seva esquerra. El resultat és que no hi ha hagut “sorpasso” però els socialistes no han guanyat en cap comunitat autònoma i especialment han perdut a Andalusia la qual cosa comporta desinflar el “globus” de Susana Díaz. El socialistes es troben en un moment difícil ja que la seva animadversió envers la seva esquerra el pot portar a l’abstenció davant un govern de coalició de PP i C´s, i continuar disputant la hegemonia de l’esquerra. Disputa que només comporta la derrota mútua. Està clar que el PSOE encara no reacciona i pot continuar en la seva davallada política. Pitjor seria l’opció de gran coalició que alguns “barons” defensaran. 

                                          UnitsPodem: Pablo Iglesias

3.-UnidosPodemos i les confluències: No hi ha dubte que han estat la sorpresa més negativa de la jornada. Hi havia moltes expectatives i per això el resultat ha estat decebedor. Cal considerar que la coalició ha perdut des del 20D 1.062.862 vots, i cap diputat. Però això no pot obviar que és una opció nova que conserva 5.049.734 vots i 71 diputats. Es evident que hi ha coses a criticar. En primer lloc que malgrat l’excel·lent campanya del 20D, desprès la seva gestió política dels resultats va ser errònia, amb molt personalisme i manca de “finezza” política, derivada del seu poc bagatge polític institucional. Cal dir però que a la campanya l’actuació ha estat positiva tendint la mà al PSOE en tot moment. La coalició de Podemos e IU s’ha fet molt ràpida i forçada, desprès de continus atacs i menyspreus a IU es forja una aliança de darrera hora. Per la seva part IU arriba en una situació molt delicada, amb una forta divisió interna, desprès de purgues com les de Madrid, sense cohesionar les seves tendències internes i retornant al “anguitisme” que és la seva concepció més sectària, malgrat la correcció del discurs públic de Garzón.

Les pèrdues afecten totes les seves confluències. A Catalunya “En Comú Podem” ha tornat a guanyar, ha mantingut resultats però ha perdut 81.354 vots. Per la seva banda “En Marea” ha perdut 66.555 vots i 1 diputat. En ambdós casos la gent de IU ja havien anat en les coalicions en les anteriors eleccions. També en el País Valencia on la confluència sumava EU ha perdut 17.654 vots mantenint els diputats. I pel que fa a la coalició exclusiva Podemos-IU-Equo ha guanyat 1 diputat respecte al 20D i perd 924197 vots.

Tant UnidosPodemos com les confluències han de reflexionar, i començar a treballar en polítiques d’esquerres clares i visibles, especialment al voltant de la centralitat del món del treball, la situació d’emergència social, la regeneració democràtica i un canvi de les polítiques en l’àmbit europeu pel que fa  als àmbits polítics, democràtics, socials i econòmics. Alhora cal reforçar el cooperativisme de les forces que conformen el conjunt de les confluències fugint dels personalismes que poden caducar d’un dia per l’altre.

                                                       C´s: Rivera

4.  C´s: El partit de Rivera ja va treure uns resultats per sota dels esperats el 20D i ara ha sofert una forta pèrdua d’escons 8 dels 40 que tenia, i més de 376 mil vots, que sens dubte han tornat  al PP originari. El futur de C´s serà difícil ja que la única possibilitat de publicitar la seva equidistància seria amb un Govern amb PP i PSOE cosa que no sembla en principi massa previsible.

En definitiva ens espera una nova etapa d’hegemonia matisada de la dreta de la qual sembla difícil sortir sense una regeneració del PSOE i un replantejament seriós de la esquerra alternativa més a mig termini que no com fins ara a curt termini. L’esquerra alternativa ha d’entendre que la política precisa temps, bagatge, capacitat i concreció d’aliances socials, i capacitat de negociació per aconseguir fer avançar polítiques de canvi.



“BREXIT” UN TRIOMF DE L’ULTRANACIONALISME

Farage-UKIP el triomf ultra

nuevatribuna / 24 de Mayo 2016


La victòria del “Brexit” és sens dubte un triomf dels sectors conservadors i ultranacionalistes britànics que han sabut arrossegar una gran part de les classes populars. La demagògia populista, xenòfoba i antiimmigració s’ha imposat davant el discurs més racional dels partidaris de la permanència. Les raons de la victòria dels partidaris del “Brexit” són més profundes que el tradicional rebuig de molts britànics a tot el que vingui del continent. Hi ha sens dubte raons molt britàniques. Les polítiques d’austeritat dels governs britànics des de Thatcher fins Cameron passant per Blair, amb el desmantellament dels sectors fabrils i manufacturers, en benefici exclusiu de la City londinenca. La retallada de beneficis socials des de l’habitatge social a d’altres ajudes han deixat en una situació de marginació una part important de les classes treballadores i populars, especialment angleses. Tot això ha comportat un fort creixement antiimmigració en aquests sectors populars, dirigit especialment envers els nous immigrants procedents de la UE. Tot això està molt ben relatat per Owen Jones en el seu llibre “CHAVS, La demonización de la clase obrera”.

Hi ha doncs profundes causes de política interna que ha buscat un culpable extern en la UE. Però no hi ha dubte que la UE també té responsabilitats profundes. Les seves polítiques d’austeritat a ultrança han provocat una pèrdua de vigència de la idea de progrés de la Unió Europea. Europa no és atractiva i en moltes capes de la societat no només britànica sinó també europea sembla que la rel de tots els mals ve de la UE. Això justament amb l’especial relació de feblesa que ha tingut la UE en relació al Regne Unit ja des de la seva entrada i darrerament amb la vergonya de la darrera negociació. Només cal comparar la diversa actitud de les institucions de la UE, suavitat amb el Regne Unit  i el cop d’estat financer a Grècia.

Blair-Thatcher-Cameron tres rersponsables

Es evident que el “Brexit” tindrà fortes conseqüències en el Regne Unit però també en la Unió Europea. La UE precisa canviar de forma radical de polítiques sinó vol que es reprodueixi la situació de “Brexit” en d’altres països amb forts moviments nacionalistes. Una UE amb altres polítiques a favor de la ciutadania però alhora radical amb els països, com molts de l’est, amb profunds dèficits democràtics.

Europa està en una cruïlla i el “Brexit” és un símptoma definitiu. O es construeix més Europa, més social, més democràtica i més al servei de la ciutadania o la UE fomentarà la seva pròpia destrucció.

Al marge de la situació particular britànica en el conjunt de la UE  cal fer i de forma ràpid un canvi en profunditat de l’actual moment i de les polítiques errònies. I en aquest sentit el resultat de les eleccions a l’Estat Espanyol pot ser un factor favorable en aquest sentit de canvi.

No hi ha dubte que una victòria de l’esquerra alternativa i de progrés de "Unidos Podemos" i les confluències i un pacte amb el PSOE podria ajudar a donar un nou aire i un impuls nou en la Unió Europea. En cas contrari el deteriorament de l’actual UE continuarà i fins i tot s’accelerarà.

Una alternativa també per Europa

Gran Bretanya sempre ha vist amb desconfiança  l’avenç polític de la UE. Ha estat només pel valor del mercat i pel paper de la City. Sempre ha estat un actor retardatari. A França el president De Gaulle sempre es va oposar a l’ingrés dels britànics per que estava convençut que era un cavall de Troia contra la pròpia UE. La història li ha donat en part la raó.

Ara la única sortida de la UE és a partir dels països de l’Eurozona. S’ha d’impulsar un fort canvi de polítiques econòmiques i socials més favorables al creixement i al benestar de la ciutadania, i alhora impulsar reformes estructurals per aconseguir més unitat política i social, i unes institucions polítiques  més democràtiques, més representatives i més properes a la ciutadania.

El “Brexit” posa a Europa davant del repte immediat del seu futur.

Owen Jones amb "En Comú Podem"

L’AUTOENGANY DEL PSOE EL PORTA AL SUICIDI

Els responsables de la desfeta del PSOE

nuevatribuna/08 de Junio de 2016

No hi ha cap dubte que el PSOE afronta aquestes eleccions polítiques des d’una posició molt crítica i d’extrema fragilitat. El resultat de les eleccions pot ser un punt i apart en la recent historia dels socialistes. Fins ara sempre s’han presentat com l’alternativa útil de l’esquerra que aquesta vegada poden perdre i si no hi posen remei per molt temps.

La historia recent del PSOE es pot centrar en l’assumpció del poder i en una renovació inicial de les estructures de l’estat desprès de la transició. Però des d’aquella primera època i les il·lusions que va generar a la seva situació d’ara hi ha una llarga etapa  d’intensa degeneració en la seva pràctica política. La mateixa que es pot veure reflectida en l’evolució del que va ser el seu líder i encara sembla ser-ho en esperit és a dir  Felipe Gonzalez. Qui ahir lluïa “pana” avui és una figura fins i tot de l’elit de “l’establishment”, i al costat del sector més conservador de la “casta” política i econòmica que domina el país. La seva evolució és similar a la del diari més representatiu de la progressia dels 80, “El País”, que ha sofert una forta involució en les seves idees paral·lela a l’evolució personal del seu primer director i ara primer directiu Juan Luis Cebrián. Els  que en el seu moment van ser factors de progrés ara no són més que elements que retarden les possibilitats del progrés.

Poc queda de socialdemòcrata en el PSOE, la seva retòrica sempre es contradiu amb la seva realitat. Un partit avui debilitat, dividit, amb una conspiradora a l’ombra que encara no ha demostrat res de la seva vàlua política, simplement que és la més ferma seguidora de la pitjor herència populista dels González i Guerra. Hem vist com la Sra. Díaz conspira obertament amb altres barons regionals contra el seu cap de files Pedro Sánchez. I això li comporta a Sánchez efectuar  un discurs inconsistent i contradictori difícil de defensar.

Cebrian y González els botxins de Sánchez

En aquesta campanya Sánchez afirma ser l’alternativa de l’esquerra però no diu com ni amb qui. Nega qualsevol possibilitat d’acord amb “UnidosPodemos” i les confluències, la qual cosa fa impossible un govern de canvi.. Es incapaç de definir com pot articular un Govern de canvi en solitari o amb la dreta. Fins i tot es va negar a un acord de candidatures d’esquerres al Senat per acabar amb el domini del PP, acord que fins i tot va defensar sense èxit Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana.

El seu programa no presenta cap alternativa clara de canvi. No hi ha una alternativa per a Europa, no són creïbles les seves propostes desprès de l’acord amb C’s, ni tan sols es compromet a la derogació de la Reforma Laboral del PP. En el seu acord amb C’s, Sánchez va demostrar tota la seva feblesa i el que és més greu la manca de conviccions del seu partit, i ara l’ombra de la corrupció li apareix per Andalusia involucrant Chávez i Griñán.

El PSOE no està disposat a enfrontar-se amb els poders de la UE per a impedir unes polítiques errades i nefastes. Es incapaç fins i tot de reconèixer l’error de la modificació de l’article 135 de la Constitució que va ser aprovat amb nocturnitat pel PSOE i el PP. Fins i tot ja comença a córrer el rumor de que abans que pactar amb “UnidosPodemos” el PSOE es pot plantejar deixar governar el PP i C’s.

El PSOE avui ja no és un partit socialdemòcrata, no té cap voluntat de transformar la societat, com a màxim posar alguns “pegats” superficials. No es tracta de que sigui un partit rupturista, sinó que no és ni tan sols un partit reformista. El social liberalisme de la “tercera via” dels Blair o Renzi va conquerir la medul·la del PSOE, juntament amb el poder peronista que exerceix amb els sectors més retardataris a Andalusia o els grups més “castizos” i centralistes de Madrid.

Lamentablement dins el PSOE no es veu cap veu de canvi. Avui lo més avançat són la gent ja mig retirada com el propi Zapatero, i, això malgrat la seva reforma constitucional, o com Caamaño o fins i tot Borrell. Sembla com si avui el PSOE fos un partit fèrriament dirigit amb uns quadres vinculats cada cop més al “pessebre” del càrrec. En aquestes condicions potser li vindria bé una derrota electoral que o el fes reaccionar o el portés a formar  part de la historia.

No estaria de més que el PSOE tornés a rellegir els clàssics com Marx o a gent més moderna com Owen Jones, i alhora que posés més atenció al que passa a la societat. Es a dir als problemes i  les necessitats  de la ciutadania.

Actualment el PSOE no passa la prova del cotó que podríem situar en les “20 actuacions urgents per al progrés i el benestar social”, mesures reclamades pels sindicats confederals CCOO i UGT. Com a dit el secretari general de CCOO “les solucions als problemes de la gent no poden esperar més”. El programa del PSOE no pot comparar-se en els seus paràmetres amb les exigències sindicals que serien imprescindibles per a un programa mínim del conjunt de les forces de progrés en els àmbits econòmics i socials.

Les propostes sindicals

 Ser l’alternativa de l’esquerra no pot ser ni un càrrec vitalici ni hereditari. Representarà  la classe treballadora i les classes populars d’aquest país qui més s’acosti amb les seves propostes a les seves necessitats i això i l’esperit d’il·lusió social i de canvi no estan avui dipositats en el PSOE sinó en les noves forces emergents i cooperativament confluents.


Al PSOE en aquests moment només li queden dues opcions: a) apostar pel canvi, i unir-se a les forces d’esquerres i progrés al voltant de “UnidosPodemos” i fer avançar aquest canvi cap  un model social més just, o b) jugar un paper d’oposició a les forces del canvi i per tant favorable als desitjos de la classe i les elits privilegiades del país.

Una nova alternativa de caqnvi i progres

Seria molt important un canvi radical en l’actual posició del PSOE, que fins i tot compartiria bona part del seu electorat, i seria fonamental per aconseguir un camí sens dubte  més segur per a un canvi real al nostre país. Una unitat que podria permetre un govern de  les classes populars més fort dins i fora del país. Crec que el pas donat a l’Ajuntament de Barcelona és un pas en aquesta bona direcció, com ho és el Govern de la Generalitat Valenciana.

En cas contrari el futur del PSOE és molt difícil i pot recordar el del PSAOK grec. Auto enganyar-se, la manca d’ideari de fons, la debilitat organitzativa, la manca de debat d’idees, les lluites internes pel poder, i l’allunyament de la gent porten al camí del suïcidi polític.

Les politiques que la gent precisa