CIUTADANS-C,s LA DRETA DISFRESSADA

La dreta disfressada

Nuevatribuna | 29 de Noviembre de 2015


Ciutadans-C’s el partit que encapçala Albert Rivera intenta fugir de les definicions clares i pretén aparèixer com a un partit de centreesquerra no nacionalista i fins i tot progressista amb la finalitat d'atreure  votants tant del PP com del PSOE. En aquest sentit el propi nom del partit insta a aquest equivoc ja que el propi concepte de “ciutadà” sorgeix de la Revolució Francesa assenyalant  la persona que forma part d'una col·lectivitat d'iguals en drets.

Ciutadans és una formació impulsada per una sèrie de personalitats anticatalanistes com Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espasa i especialment Francesc de Carreras, entre d’altres. Però atès que cap d'ells es volia comprometre en l'acció política van buscar  algú jove i amb capacitat de discurs per a encapçalar el projecte. Entre diversos candidats el triat va ser Albert Rivera, jove advocat de “la Caixa”, guanyador d'una lliga universitària de debats. El candidat reunia una sèrie de qualitats: joventut, telegènia i capacitat per a difondre un discurs que aparegués modern en la seva forma i ambivalent en el seu contingut.

Francesc de Carreras: "l'Oracle de C,s

Malgrat tot Ciutadans en els seus primers anys no va passar de ser una força minoritària en el Parlament de Catalunya i d'àmbit d'actuació cenyit a Catalunya, doncs en el conjunt de l'Estat era UPyD  la que ocupava un espai similar que limitava la seva expansió.

El moment de la seva irrupció a l’estat ve motivat per l'aparició de PODEM com a formació política que qüestiona l'actual mapa polític, i el ràpid creixement dels de Pablo Iglesias en intenció de vot especialment després de les eleccions europees del 2014. En aquestes eleccions C’S no va passar d'un modest resultat de dos eurodiputats.

L'aparició de PODEM i el desgast del PP porta al fet que els poders econòmics i mediàtics es plantegin la necessitat de potenciar alguna alternativa des de la dreta que permeti complementar o si s’escau substituir el paper del PP com a partit que representi els seus interessos. En aquest sentit són aclaridores les declaracions del President del Banc de Sabadell, Sr. Oliu: “hem de crear un PODEM de dretes”. I tal dit tal fet.

Des de finals de 2014 el conjunt de mitjans de comunicació comencen a referir-se i a publicitar la novetat dels partits “emergents” on inclouen  PODEM  i  C’s. Progressivament va decreixent en l'àmbit mediàtic la presència de la gent d'Iglesias i cada vegada es dóna major cabuda a C,s i especialment a Albert Rivera en els mitjans no només televisius. En l'actualitat ja ningú pot dubtar que darrera del llançament de C,s en l'àmbit de l'estat estan els grans poders financers i econòmics, que controlen els mitjans, que li donen la seva màxima audiència i suport. Només cal veure com  C,s s'ha convertit en l'opció preferida per a diferents mitjans com El País, El Mundo o gent com  P.J. Ramírez.

Avui Albert Rivera no hi ha dubte que és l'opció de la dreta econòmica, financera i mediàtica, en la seva doble condició de complement o alternativa del PP.

Però que s'amaga darrera de Ciutadans? Quins són els seus plantejaments? Malgrat la seva cura d'evitar divulgar de forma clara les seves propostes, darrera del seu florit discurs formalment ple de modernitat apareixen trets propis de la dreta pura i dura. C,s ve a ser al nostre país el que els liberals a Alemanya, que estan a la dreta del partit de Merkel en el plànol econòmic malgrat que puguin ser més flexibles i laics en temes de valors com el laïcisme.

Analitzem diversos aspectes que ens ajudin a definir a C,s:

1.-Nacionalisme espanyol: C,s no és antinacionalista, al contrari és nacionalista espanyol a ultrança radicalment enfrontat a altres nacionalismes com el català. El partit de Rivera és  en bona part responsable d'haver creat un problema i un enfrontament a partir de la llengua a Catalunya, on des de la transició democràtica mai havia estat un problema social.

2.- Centralisme constitucional: vol aparèixer com a reformador però les seves propostes són similars a les opcions més centralistes ja que pretenen un nou sistema de competències basades en la centralització de moltes d'aquestes com l'educació. Les seves posicions són radicalment contràries a reconèixer una Espanya federal on es reconegui el caràcter plurinacional i plurilingüístic. És a dir els seus plantejaments coincideixen amb els de els corrents més rancis de l'espectre polític.

Luis Garicaño: l'economista lliberal de C,s

3.- Economia liberal: Les seves posicions poden ser compartides pels més purs representants de la FAES d'Aznar. En lo laboral Contracte Únic, és a dir eliminar la causalitat en la contractació, amb la qual cosa sota aquest nom s'amaga un contracte eternament temporal amb una indemnització, baixa, en funció dels anys treballats. En el social defensen l'establiment de copagaments en educació i sanitat potenciant els concerts tant educatius com a sanitaris i per tant relegant el servei públic tant sanitari com a educatiu per als sectors menys afavorits de la població, és a dir el sector públic és pràcticament l'últim recurs o la beneficència. En impostos s'inclinen pels indirectes, plantejant pujar l'IVA fins i tot en els consums més essencials com els aliments.

4. Emigració: Rivera va arribar  a manifestar que ell prohibiria tota ajuda als immigrants il·legals, perquè segons ell no havia de donar-se ajuda a qui no pagava impostos. Posteriorment ha anat matisant les seves posicions quan algú li ha fet veure que si que pagaven impostos com l'IVA. De totes maneres les seves posicions són equivoques. Es greu no saber reconèixer, en entrevista amb Ana Pastor, la diferència entre refugiat i emigrant.

5.- Bel·licisme: En els últims dies i arran dels atemptats de París ha estat el més bel·licista dels nostres polítics partidari fins i tot de l'enviament de tropes a Síria.

6.- Memòria Històrica : la posició davant els temes relatius a la reivindicació de la memòria històrica han situat a C,s prop de les típiques posicions de la dreta que sempre tracta de minimitzar aquest tema que afecta a una part important de la població que s’ha vist discriminada durant els llarg anys del franquisme. La seva posició de relativitzar la problemàtica a partir del seu caràcter de partit nou no és més que una excusa molt fluixa per desentendre’s  d’un tema d’una profunda petjada en la història espanyola.

7.- Corrupció: el discurs de C,s basa una gran part del seu atractiu en la regeneració i en la lluita contra la corrupció. Fins al moment el partit de Rivera no ha tingut cap responsabilitat de govern enlloc. Malgrat això el Tribunal de Comptes ja ha establert irregularitats en una Fundació de C,s i alguns dels seus dirigents tenen algun aspecte tèrbol de facturació entre empreses i partit.  També seria interessant veure les seves fonts de finançament. Fins al moment deixarem aquest tema a l'espera del futur.

I com està composat el partit de Ciutadans? El partit de C,S és avui Albert Rivera i les seves persones de confiança que manen absolutament. És evident que sense Rivera no hi ha Ciutadans i que ell és el seu màxim i únic capital, la qual cosa comporta que sigui un partit al servei d'un “cabdill”. La ràpida constitució de Ciutadans com a partit estatal, s'ha fet atraient gent i grups dels més diversos pelatges. És un partit d'al·luvió on hi ha des de gent procedent del PP, on es diu que va militar Rivera en la seva joventut encara que ell ho negui, gent procedent de UPyD, grups locals de tot tipus i inclinacions, fins i tot de ultradreta a qui agrada el seu llenguatge de confrontació entre el nacionalisme espanyol i els nacionalismes perifèrics.

Per a concloure es pot dir sense por a equivocació que sota el vestit de modernitat, novetat i regeneració que pretén representar Ciutadans, sota el seu discurs formalment nou i mancat de concreció en les seves aparicions públiques, es troba el més fidel representant de la dreta econòmica, financera i mediàtica, que ha impulsat  Rivera i la seva gent perquè es compleixi el principi “lampedusià” de “canviar perquè res canviï”.

Albert Rivera : el "cabdill" 



Paco Ibáñez: "Don Dinero"

UN 20D POC FAVORABLE PER A L’ESQUERRA

Una esquerra desunida

Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2015


No sembla que bufin vents favorables per a l'esquerra de cara a les eleccions del 20D. Malgrat que fa uns mesos semblava que el PP estava en caiguda lliure i que anava a pagar el preu de les seves polítiques de retallades i autoritarisme, avui ningú pot predir un canvi d'escenari i tot sembla indicar que la dreta, PP i C’s, poden superar el conjunt de les forces d'esquerra.

Aquest canvi de perspectiva actual és degut tant als errors del conjunt dels agents de l'esquerra, els social liberals del PSOE i l'esquerra alternativa, com de la renovació mediàtica de la dreta amb l'ascens de C’s, i a les situacions conjunturals que afavoreixen al PP, des del conflicte amb Catalunya, als atemptats terroristes de Paris.

L'esquerra ha fallat de forma estrepitosa en els últims mesos. En el PSOE, Pedro Sánchez, no dóna la visió de ser un candidat sòlid ni sembla que el partit representi cap novetat com a alternativa. El paper de Susana Díaz, la presència de Carmen Chacón, els errors del candidat, els seus titubejos, la seva falta de definició programàtica clara davant els principals reptes, no semblen que siguin el remei per a fer aparèixer el partit socialista com a una alternativa clara d'esquerres, sinó un component més d'un centre polític indefinit davant els principals problemes socials.

Sánchez: un lider poc sòlid

A l'esquerra alternativa les coses no semblen més clares. PODEM ha deixat de ser la força en ascens imparable capaç de regenerar el sistema. Encara més ha estat la porta oberta per la qual els poders econòmics i mediàtics han afeblit d'una banda  l'esquerra alternativa existent, i per un altre han permès fer aparèixer com a nova  una alternativa clarament de dretes com C’s que pot ser el complement o l'alternativa a un PP socialment desgastat. Cal dir que C’s no és cap recanvi moderat del PP, al contrari en molts aspectes és igual o més radical que el propi PP, especialment en les seves polítiques socioeconòmiques i socials.

PODEM ha perdut en poc temps el seu caràcter de novetat. La causa cal trobar-la en la seva falta d'estructura política, en alguns casos com a Catalunya gairebé inexistent, la seva falta de concreció ideològica, el fet de que malgrat la seva volguda indefinició se'ls situï clarament ja en el camp de l'esquerra alternativa, d'acord amb una gran part de les seves propostes; la seva arrogància cap a la resta de les forces progressistes que ha dificultat la seva aliança amb la principal d'elles Esquerra Unida, malgrat  que en gran mesura els seus programes s'assemblen com gotes d'aigua. A hores d’ara només ha aconseguit acords limitats i poc cohesionats a Galícia, a Catalunya i en menor mesura al  País Valencià, i això renunciant en gran part als seus postulats de ser la força predominant. La il·lusió ha durat poc i cada vegada es fa més evident que cal una organització forta, democràtica i participativa, que malgrat les seves declaracions no és PODEM un partit format i controlat per la seva cúpula, com ho demostra la cada vegada menor participació dels seus adherits.

Garzón- Iglesias: la manca d'unitat

En el cas d'Esquerra Unida la seva situació és encara més complexa i negativa. En poc temps, i degut fonamentalment als seus errors, el major d'ells el manteniment d'una estructura de poder intern paral·lela i parasitària com és el PCE, ha reduït la seva capacitat i ara es presenta amb l’objectiu màxim de subsistir. La política de l'últim any i mig d'IU ha vingut marcada per la decisió de sectors del PCE de donar per amortitzada  la pròpia coalició d'esquerres. Les seves súpliques de coalició amb PODEM han donat una sensació d'incapacitat, les seves purgues internes des de l'expulsió de tots els militants d'IU de Madrid, fins a actuacions que han portat a l'abandó per part d'Esquerra Oberta, han deixat  l'organització oberta en canal. I ara ho deixen tot a la possibilitat de la bona imatge del seu candidat Alberto Garzón i la seva capacitat de mobilitzar els seus antics votants, pot ser que en major mesura que els seus propis afiliats.

Si fa menys de 18 mesos molts veien l'oportunitat d'articular un ampli front de l'esquerra alternativa, des d'IU a PODEM, que englobés també les esquerres perifèriques, i que tingués possibilitats d'un bon resultat electoral que li permetés pressionar i decantar el PSOE cap a l'esquerra, avui desgraciadament el que es veu és la major divisió possible d'aquesta esquerra i un PSOE trontollant com “ànec marejat”.

Mentre la dreta recupera terreny. D'una banda C’s creix a partir del fenomen de  renovació que va promoure PODEM, malgrat que sota el seu aspecte juvenil i telegènic s'amaguin unes posicions clares de dreta que en poc, excepte en la pseudo-modernitat del seu discurs, el diferencien del PP.

Rajoy- Rivera: dues cares de la dreta

Per la seva banda el PP i especialment Mariano Rajoy està utilitzant bé les seves cartes en els darrers temps per amagar el que ha estat la seva legislatura. No es tracta només de les seves majors aparicions públiques, sinó en la utilització de dos temes molt sensibles com són: l'aventurisme secessionista de l'independentisme català; i la posició davant els greus atemptats gihadistes a Paris. Després de quatre anys sense amb prou feines diàleg polític Rajoy ha emprat aquests dos temes per a establir un diàleg públic amb els responsables polítics de tots els partits, donant una imatge d'estadista que obvia la política partidista i tracta d'aparentar buscar polítiques d'estat amb la resta de forces polítiques.

I el greu és que en el cas de Catalunya tant PSOE com C’s donen per bona la proposta de Rajoy d'aplicar la llei sense plantejar cap alternativa política que serveixi per a resoldre el conflicte. En aquest cas són PODEM, Esquerra Unida i Unió  els únics que plantegen propostes de resolució política del conflicte amb Catalunya. En el cas del terrorisme Rajoy ho aborda amb cautela enfront de les posicions més bel·ligerants del PSOE i especialment de C’s que inclús planteja la possibilitat d'enviar tropes a Síria. En aquest cas un Rajoy escarmentat, per les conseqüències de la participació a l'Iraq i el 11M, adopta una posició prudent que el porta a ser més coincident en part amb Iglesias i Garzón que amb Sánchez i Rivera.

I és evident que a un mes escàs de les eleccions aquestes actuacions poden portar al fet que el PP, en pocs dies pugui salvar part del seu capital polític perdut durant els quatre anys de retallades i polítiques antisocials. És possible que la contenció en el tema terrorista i les polítiques aventureres de Mas i els independentistes li ajudin a recuperar votants perduts. En el cas de Mas es tractaria d'una tornada del favor que Rajoy, amb les seves polítiques tancades, li havia donat i que va permetre a “Junts pel Sí” guanyar les eleccions catalanes. I és que els nacionalismes es retroalimenten.

I a tot això l'esquerra es prepara a llepar-se les ferides de la derrota una altra vegada i el que és més greu a donar una nova volta de corda a un "caïnisme” del que sembla difícil que es desprengui. Tot seran queixes i buscar “bocs expiatoris” en lloc de fer autocrítica dels errors, però el mal per a la ciutadania ja estarà fet.

En tot cas sembla confirmar-se un aspecte positiu en tota la situació política que és la superació del bipartidisme tant en la dreta com en l'esquerra, i això pot obrir algunes vies de futur especialment referent al canvi de l'actual llei electoral discriminatòria que permeti en un futur la consolidació d'un espectre polític divers i més democràtic.

Podem-IU-PSOE-PP-C'S : més pluralitat

SURREALISME A LA POLÍTICA CATALANA

Mas i Baños: unitat surrealista

Nuevatribuna | 13 de Noviembre de 2015


La situació política a Catalunya ha derivat en les darreres setmanes cap a un veritable sainet que faria riure si no fos per que es tracta d’una situació delicada que afecta de forma greu el futur de la societat catalana. Una societat que està contemplant amb sorpresa i estupefacció la situació d’espantall al que està conduint la fugida endavant d’un Artur Mas que sembla únicament preocupat pel seu futur personal.

Catalunya  pot estar convertint-se en les darreres setmanes en la riota del món. Tot el que està succeint des de les eleccions del 27S està provocant una situació que fa passar de la sorpresa, al temor i finalment a una contemplació d’incredulitat.

Els fets que s’estan donant al Parlament de Catalunya ho fomenta sens dubte. Malgrat que les candidatures independentistes no van triomfar en el suposat “plebiscit” del 27S, l’estranya parella de “Junts pel Si” i la CUP, que han conformat la majoria parlamentaria, ens ha sotmès a una sèrie de situacions surrealistes difícils d’entendre en un món polític normal. La majoria ja és de per si difícilment comprensible ja que va des de partits com CDC,  representant de la burgesia i les classes benestants de Catalunya, les més partidàries de l’ordre, fins a una organització antisistema que és una barreja d’ultraesquerranisme àcrata, assemblearia i independentista.

La necessitat de trobar una sortida personal del president Mas,  reconvertit ara en líder independentista, cercat per la corrupció, està marcant tot el procés polític. Hem vist com la candidatura de Mas ha buscat la majoria pactant amb la seva antítesi. I aquí està el seu error. Han cercat un pacte parlamentari i institucional amb una força que és radicalment antiparlamentària i antiinstitucional. Es així que per aconseguir la investidura, sigui com sigui, Mas van acceptant una i altra vegada les exigències de la CUP. Així han acceptat votar una resolució il·legal i que en la pràctica és una declaració d’insubordinació respecte a tot el marc legal existent, fins i tot aquell que dóna base a la pròpia legalitat del Parlament i les institucions catalanes. Però amb això no ha tingut  prou la CUP,  que de cop s’han trobat en el centre del marc polític i mediàtic. La CUP està treien tot el rèdit polític, aprofitant el haver-se convertit en el centre de  la política, està fent sotmetre, i fins i tot ridiculitzar, a la classe política que Mas representa a la que obliga a fer-li totes les concessions que ells li plantegen  sense atorgar-li res a canvi. Es a dir votant NO a la investidura de Mas. En aquest moment la vergonya deu aclaparar  molts votants de “JxS” al veure com s’arrosseguen somicant i suplicant una almoina en forma de votació positiva per part de la CUP.

La CUP al centre de la política del Parlament

Tot això seria com veure una comèdia “bufa” si no fos per que la situació política de Catalunya demanda d’una responsabilitat que no es veu ni per part de la gent de Mas ni del Govern central del PP, el principal responsable de la crispació a Catalunya. Un PP i un Rajoy, que com es diu amb raó, han estat els majors creadors d’independentistes per la seva incapacitat de plantejar cap iniciativa política que donés sortida a les reivindicacions molt majoritàries de la societat catalana, que van molt més enllà del que puguin representar les opcions independentistes. Les polítiques del govern del PP, incloent les antisocials i no sols les centralistes han creat un rebuig en la societat catalana que moltes vegades es confon, es tergiversa o es manipula en un rebuig envers Espanya.

Altrament les actuacions dels independentistes arrauxats han comportat, tal com pretenia el PP, una divisió dins de la pròpia societat catalana i que es veu políticament representada en el creixement d’una opció clarament lerrouxista com la de C’s.

La situació actual més enllà de l’espantall de les darreres setmanes ha portat a un xoc de trens que cal superar, per la qual cosa seria necessària la substitució dels actuals interlocutors, tant Mas com Rajoy. Cal fer respectar la llei però fa falta encara més que la política compleixi amb la seva funció que és solucionar els problemes, no aguditzar-los i si és precís adaptant o canviant les lleis que calgui. Ara tothom espera que el 20D obri la porta a una nova etapa, però potser no serà la que molts esperen.

Molta gent a Catalunya ha donat suport als independentistes a partir d’un mal càlcul pragmàtic. Es tractava de donar suport a Mas i als independentistes per tal d’aconseguir negociar millor i amb més força amb l’Estat i millorar la situació actual. El problema és que les correlacions de forces entre les parts poden comportar millorar la situació o empitjorar-la. I ara la situació s’ha tensat tant, entre Catalunya i l’Estat, que molta gent comença a preocupar-se o fins i tot a tenir por pel futur a que ens pot conduir. De moment el fort creixement de C’s pot arribar a qüestionar quelcom fins ara socialment assumit i que s’ha demostrat positiu com era la immersió lingüística en les escoles.

No hi ha dubte que igual que la irresponsabilitat de Rajoy va donar vots a la candidatura de Mas i “JxS” en les autonòmiques, l’aventurisme de Mas dona vots a Rajoy, al PP i a C’s en les eleccions del 20D. I ens pot passar que desprès d’aquesta data ens trobem amb una situació més negativa per a tots com seria que guanyessin aquells menys partidaris de trobar solucions equilibrades per a tots.

De moment estem en una situació poc favorable al diàleg. La impugnació de la Resolució del Parlament de Catalunya per part del Govern de l’Estat  al TC, que inclou la imputació de dirigents polítics catalans, no crea un escenari positiu per a la resolució del conflicte.

Paradoxalment l’amenaça d’imputació a Mas i d’altres es pot resoldre novament mitjançant una nova volta del sainet actual. Si la CUP no vota a Mas, aquest ja ha dit que no aplicarà la resolució fins que sigui President. Això pot comportar anar a noves eleccions a Catalunya desprès del 20D. Les noves eleccions signifiquen  que la Resolució decaigui i perdi vigència política. Que es presentin candidatures diferents de les actuals i s’obri una etapa política nova i diferent a la viscuda els darrers temps.

Així l’espantall seria ja total i la CUP seria qui salvaria  Mas de la  situació jurídica i penal que li podria comportar una imputació per vulnerar i incomplir allò que el TC ha dictaminat.

En definitiva haurem assistit a la fi d’una etapa política basada en ocurrències i demagògies digna de ser oblidada.

El futur polític seriós només pot passar per la negociació entre Catalunya i l’Estat per a trobar una solució política. Solució sobre el futur de Catalunya i el seu encaix amb l’Estat que desprès es posi a ratificació del poble de Catalunya amb un Referèndum acordat per les dues parts. Això seria tornar a fer política de debò i positiva complint amb l’anhel del societat catalana molt majoritàriament partidària del “dret a decidir”.

Cartell del PSUC

                                           Pi de la Serra: "Soc Francesc Pi de la Serra"

El cant del cigne d'Artur Mas

(article publicat al mes de juny)
Nuevatribuna | 29 de Junio de 2015 

Artur Mes és avui un polític cada vegada més aïllat, que està llançat cap a una fugida avanci sense horitzó clar.


Sembla que bufen mals temps per a Artur Mas. L'home que es va presentar en un primer moment com el president d'un govern “amic dels negocis”. Qui va ser un capdavanter en l'aplicació de retallades socials en línia amb els desitjos de la “troica”. Qui, de la nit al dia, es va voler reconvertir, després de la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012, en el “Mesíes” del soberanisme independentista per amagar les seves polítiques antisocials, té ara davant ell un futur com a mínim complicat.

Les polítiques d'Artur Mes han provocat una cada vegada més profunda ruptura de la unitat ciutadana, social i política. Les seves polítiques econòmiques i socials, el seu govern retallador de drets socials, han portat a la societat catalana al grau més alt de falta de cohesió social. Avui dia Catalunya és capdavanter a Espanya, i a Europa, en desigualtat social. A pesar que molts ho acusin de no governar, la veritat és que el seu govern ha fet una gran tasca de privatitzacions i retallades dels serveis socials en el sentit més ampli. Alhora la seva política nacional ha provocat una cada vegada major divisió en l'àmbit polític i ciutadà, que ha passat d'una àmplia unitat política favorable a el “dret a decidir”, a una situació de divisió política total que ha comportat arribar fins i tot a la ruptura de la pròpia federació de CiU.

L'últim mes de juny ha estat “horribilis” pel President de la Generalitat. Primer ha sofert la pèrdua de la ciutat de Barcelona, conquistada segons les seves paraules pels de el “sí es pot”. Després ha vingut la ruptura amb Va unir. Malgrat el que pugui semblar i així ho intenten vendre els portaveus de Convergència, la ruptura comporta una mica més que la ruptura política amb el seu soci menor. Significa que els poders polítics i mediàtics de Catalunya abandonen el que consideren “aventurisme” de l'actual President de la Generalitat.

Artur Mes és avui un polític cada vegada més aïllat, que està llançat cap a una fugida avanci sense horitzó clar. Ell i el seu govern es troben al capdavant d'un partit cada vegada més feble, farcit per casos de corrupció i en una situació de futur incert. La situació del partit és molt difícil fins i tot econòmicament. Ha hagut de vendre la seva seu social, i la resta de locals els té embargats per la justícia a causa de la implicació en el “cas Palau”. I és que el flux de diners de procedència dubtosa actualment ja no arriba. Tot això i els efectes d'una situació de rebot social a la corrupció, la important repercussió de fets com el “cas Pujol” entre uns altres, han portat a Mas fins al punt de voler prescindir de les sigles de CDC en les properes eleccions, i presentar-se sota una trucada llesta de “país” o llista del “President”.

Ara la seva jugada de presentar les eleccions al Parlament de Catalunya com un “plebiscit” pot també sortir-li malament. No ha aconseguit una llista unitària amb altres forces sobiranistes com ERC o la CUP. Les entitats socials sobiranistes com la ANC o Ómnium tampoc tenen clar recolzar-li per la divisió que els comportaria en unes entitats que tenen una pluralitat interna.

La seva idea que les eleccions al Parlament es convertissin en una confrontació “*plebiscitaria” entre el Si o el NO a la independència o dit de forma més esquemàtica escollir entre Mas o Rivera s'ha complicat últimament de forma sobtada.

L'èxit de l'experiència de “BCNencomú” a l'Ajuntament de Barcelona ha obert la perspectiva de reunir les forces populars i d'esquerra alternativa en una candidatura unitària i plural a la Generalitat. Abans de concretar-la les enquestes ja li atorguen el paper de l'alternativa a Mas.

En els últims dies els esdeveniments s'acceleren. Les converses entre ICV, Podem i altres forces de l'esquerra alternativa semblen avançar per bon camí i ràpidament de cara a concretar aquesta candidatura i fins i tot es parla de mantenir-la per a les eleccions generals. L'objectiu és plantejar un Procés Constituent a Catalunya i alhora en l'Estat, partint de la defensa de el “dret a decidir” com a forma d'articular el país no només territorial sinó també socialment.

Aquesta proposta política afecta a l'estratègia d'Artur Mes lloc que posa la qüestió social al mateix nivell que la qüestió nacional la qual cosa trenca els plantejament de l'actual President de la Generalitat al que li encanta embolicar-se amb la “senyera” per tapar-se les vergonyes de la seva actuació en l'àmbit social.

La situació s'accelera, així Iniciativa per Catalunya-ICV, ja ha adoptat la intel·ligent proposta dels seus coordinadors generals, Joan Herrera i Dolors Camats, per la qual ells s'apartarien de la carrera electoral per cedir el relleu a un nou candidat renovat d'ICV per a la futura confluència. La proposta és summament interessant. Joan  Coscubiela, l'actual portaveu d'ICV en l'Esquerra Plural al Congrés dels Diputats, és una persona de curta trajectòria institucional en la política, però de llarga trajectòria en la lluita social i sindical i en la militància política. La seva actuació política ha tingut sempre la frescor del carrer, però amb l'experiència llaurada en els seus anys en les CCOO de Catalunya, i una llarga experiència de lluita. Coscubiela representa l'essència més positiva de l'antic PSUC, el partit que tant admira Pablo Iglesias, però amb la capacitat d'adaptar-se i integrar-se en l'actualitat social present. Posseeix una suma de coneixement, rigor i alhora frescor política. En definitiva es tracta d'un bon pas en la bona adreça. Ara només falta concretar l'acord i proposar a alguna persona amb reconeixement social i capacitat per significar una alternativa real a la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Esperem que els temps d'Artur Mas i CDC siguin aviat parteix de la història de Catalunya.

ICV UNA OPCIÓ A PRESERVAR

Logo d'Iniciativa per Catalunya Verds

Nuevatribuna | 01 de Noviembre de 2015

En totes les esferes de la vida hi han aspectes que pel seu singular interès caldria preservar. Crec que en el camp de l’actual política catalana ICV és una opció política que caldria preservar per part de la ciutadania.

La història de ICV és part de la seva importància i és demostrativa de la seva capacitat d’adaptació a les noves realitats i un procés continuat de modernització. IC neix l’any 1987 de les brases encares enceses de la destrucció interna de l’històric PSUC.

IC, i posteriorment ja ICV, assumeix la millor herència del PSUC com a partit nacional i de classe. Partit que defensa de forma indissociable els interessos socials i nacionals de les classes treballadores de Catalunya. El PSUC  que va crear un pensament hegemònic durant molt temps en la societat catalana, especialment en temps de la dictadura i la transició. Pensament que en molts dels seus aspectes, especialment en el de la identificació com a “Catalunya un sol poble” o “és català qui viu i treballa a Catalunya” s’han mantingut fins fa ben poc com a identificació de l’unitat civil de la societat per sobre de diferencies d’origen o de llengua.

A aquesta herència, i també a l’idea bàsica de cercar l’unitat de les esquerres, ICV va adaptar i modernitzar el partit mitjançant canvis interns com l’abandó del “centralisme democràtic” i l’adopció de formes de democràcia participativa amb ple respecte al pluralisme intern. En l’àmbit estratègic ICV es va obrir a l’ecosocialisme i al feminisme com aspectes bàsics en la seva definició política. Altrament ICV ha efectuat un transit ordenat i amb plena cohesió en els cas dels canvis de direcció des de Rafel Ribó a Joan Saura i d’aquest a Joan Herrera i finalment a l’innovadora fòrmula de coordinació compartida entre Dolors Camats i Joan Herrera. Cal afegir també que tots els seus màxims responsables han estat excel·lents parlamentaris.

En la seva lluita per l’unitat de l’esquerra ICV va aconseguir a partir del 2000 d’una forma permanent mantenir una coalició electoral amb EUiA, el referent de IU a Catalunya. Altrament al 2003 la coalició d’ICV-EUiA  forma part del pacte de Govern Tripartit d’Esquerres, amb PSC i ERC que trenca amb l’hegemonia de CiU a Catalunya. Possiblement la gent d’ICV i la d’EUiA són les que amb més claredat han defensat l’existència i l’actuació dels governs plurals fins avui dia.

En la X Assemblea d’ICV s’acorda intentar la confluència amb altres forces i moviments per tal d’aconseguir incrementar l’espai de l’esquerra alternativa i transformadora a Catalunya, més enllà de la pròpia coalició d’ICV-EUiA.

Amb aquests antecedents ICV ha afrontat dues situacions especials com a partit polític, el procés sobiranista a Catalunya i l’aparició de noves formacions i opcions polítiques.

ICV és un partit que defensa la radicalitat democràtica i per tant sempre ha defensat que l’única solució per a solucionar els problemes derivats de la relació de Catalunya amb l’estat és un “referèndum” acordat  i amb plenes garanties democràtiques. ICV defensa una opció federal o confederal que permeti mantenir a Catalunya vinculada a l’estat espanyol mitjançant un procés constituent tant a l’Estat com a Catalunya que actualitzi la Constitució del 78.

Pel que fa a l’aparició de noves opcions polítiques en àmbits de progrés ICV ja apostava per una apertura cap a nous agents o subjectes transformadors abans de la seva aparició.

Es per això que en l’actual cicle electoral ICV ha apostat amb tota la seva energia i amb una ampla generositat per crear espai de confluència amb noves forces en l’àmbit de les eleccions municipals, autonòmiques i ara en les estatals en l’àmbit de Catalunya.

I diem amb generositat per que ICV malgrat ser un partit ja implantat no ha pretès mai monopolitzar els processos de confluència, al contrari s’ha implicat en recursos, quadres i esforços propis d’una organització ja implantada arribant on les noves forces no podien fer-ho per elles mateixes.

No hi ha dubte que això ha tingut per a ICV com a organització des de costos econòmics, per la reducció de càrrecs institucionals propis en àmbits municipals com del Parlament de Catalunya així com la pròpia pèrdua de pes propi dins de les institucions malgrat q       ue les opcions que han confluït conjuntament hagin millorat o mantingut en conjunt les que tenia per si mateixa ICV. I fins i tot ha sacrificat els seus millors actius per a garantir la confluència com ha estat el cas de Ricard Gomà a l’Ajuntament de Barcelona o dels propis coordinadors Generals d’ICV, Joan Herrera i Dolors Camats al donar un pas enrere i no participar en llistes ni al Parlament ni al Congrés dels Diputats, en un gest potser excessiu de voluntat d’unitat.

Joan Herrera: Coordinador General d'ICV

Crec que en algun moment passada la novetat de la seva irrupció aquests nous subjectes haurien de reflexionar pel que fa al comportament d’ICV. La raó és molt senzilla, ICV estava preparada políticament per obrir-se a les confluències de progrés, entre d’altres motius per que ja tenia renovada la seva organització i projecte. Per exemple ja feia temps que feia primàries per a escollir els seus candidats; té establerta la limitació de mandats; mai ha tingut condonacions dels seus crèdits bancaris i ha apostat per crèdits directes dels seus militants; i per que ja ha fet des de la seva situació minoritària una política radical contra la dreta monopolista i contra les corrupcions diverses, només cal tirar d’hemeroteques.

Poques coses li poden impressionar a ICV de les noves organitzacions, però a aquestes potser els hi convindria conèixer com ha funcionat una organització d’esquerra alternativa allunyada del populisme, amb quadres formats en la vida municipal, associativa i sindical. I com deia un militant d’ICV “és bo que els nous partit siguin honrats, però que hi sigui un vell partit com el PSUC-ICV encara és millor”.

Cal esperar que les altres forces confluents en els diversos processos amb ICV aprofitin per formar-se en la experiència de qui sempre s’ha definit i ha estat un partit de “lluita i govern”  actuant als carrers i a les institucions. Cal esperar que no caiguin en la temptació negativa d’utilitzar l’aliança i el compromís d’ICV per a tractar de substituir-la o intentar anul·lar-la en la seva funció de referent de l’esquerra alternativa catalana.

No és cap secret que els diferents processos de confluència com ”Barcelona en Comú”, “Catalunya Sí Que Es Pot” i el darrer “En comú Podem” ha significat una cert neguit en la militància d’ICV que viu amb un cert malestar en el seu orgull d’organització problemes com el de la visibililització de les seves senyes d’identificació: com propostes polítiques, identificació de les seves sigles o dels seus màxims dirigents. Aquesta és sens dubte una situació que caldrà resoldre per tots els participants en les confluències en un proper futur, un cop les noves organitzacions hagin madurat en la seva pràctica política

Per tradició, per experiència, per capacitat de proposta i per la qualitat dels seus quadres ICV pot subsistir i potser multiplicar-se amb una confluència amb altres forces que busquin els mateixos objectius transformadors, però en tot cas i com ha demostrat en el passat és capaç de subsistir i reconstruir-se en solitari en les pitjor situacions.

En el passat però he vist cassos d’alguna força política com va ser Euskadiko Esquerra una força especial d’especial qualitat en el panorama del País Basc des de 1977 fins a 1993. EE, era l’única força d’Euskadi clarament euskaldun que mai va apostar pel frontisme entre espanyolistes i abertzales. Era un partit d’esquerra basquista clarament d’esquerres amb voluntat d’unificar al conjunt de la població a partir de les seves propostes socials i de voluntat de pau i fi de la violència terrorista. Malgrat tota la seva estratègia  política ben elaborada, malgrat la qualificació política dels seus quadres polítics, alguns d’extraordinària vàlua com Bandrés, Onaindia o Uriarte,  no va poder superar l’enfrontament frentista. EE va desaparèixer fonamentalment per problemes econòmics que van impedir la seva subsistència política, i al 1993 va ser absorbida pel PSE-PSOE que malgrat tot no va aprofitar ni la seva elaboració sobre el problema basc ni als seus quadres més qualificats.

Esperem que les confluències d’ICV no li passin factures similars en un futur que puguin llastrar el seu futur com a organització imprescindible per a l’esquerra alternativa i pel canvi social i nacional de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Al contrari crec que tota la gent progressista ha de donar suport a enfortir una opció imprescindible a preservar a Catalunya com és el cas d’Iniciativa per Catalunya Verds la més fidel i actual representant del valors ètics i polítics del vell i per mols enyorat PSUC.

PSUC: l'origen d'ICV

Raimon: "T'he conegut sempre igual"

Adjunto les consideracions que sobre el article fa en el seu blog l'amics Jose Luis Lopez Bulla:

http://lopezbulla.blogspot.com.es/2015/11/la-sensatez-de-manel-garcia-biel.html