Les arrels del pantà de corrupció i de “la casta”

Qui està darrera lacorrupció?

nuevatribuna.es | 25 Noviembre 2014

En parlar “de casta”, de corrupció i dels privilegiats, del bipartidisme com a causa de la situació actual que fa sorgir fenòmens com Podem, no ha d'eludir-se algunes qüestions que estan a la base i a les quals normalment ningú es refereix. Aquesta arrel està en el nostre sistema de capitalisme especulatiu, financer-immobiliari i concesional. La casta política governant, cap a la qual es dirigeixen totes les crítiques de forma justa, no és més que l'expressió política de la classe capitalista governant. Per tant més que parlar de la casta o elit privilegiada enfront del poble explotat, hauríem de parlar, amb una terminologia marxista, d'esquerra clàssica, com fa Tsipras i Syriza a Grècia, d'una classe explotadora, amb la seva representació política que en el nostre cas són fonamentalment el PP, CiU i PSOE, i unes classes populars i treballadores explotades.

La corrupció neix sens dubte de dos fenòmens característics del nostre país, el tipus de capitalisme hegemònic, com hem dit especulatiu i concessionat, i un sistema polític basat en un bipartidisme imperfecte que controla el poder de l'estat, a través d'una llei electoral que ho alimenta.

 

Ja a partir dels anys 80 es produeixen els primers casos de corrupció política amb origen i resultats diferents. Són els casos de Banca Catalana que va afectar a Jordi Pujol, el cas Naseiro en 1989 que va afectar al PP i el cas Filesa pel qual van ser condemnats càrrecs del PSOE, aquests dos últims de finançament il·legal i el primer antecedent de l'actual situació del cas Pujol i família.

 

Alhora en la segona dècada dels 80 assistim als processos de privatitzacions de grans empreses, moltes d'elles públiques duta a terme, de forma parcial pels governs de Felipe González (PSOE), com Endesa, Repsol, Argentaria o Telefónica, i completades totalment per Aznar (PP), a través dels quals es van crear estrets vincles entre aquests partits i els poders empresarials, alguns d'ells creats per ells mateixos arran de les privatitzacions.

 

És evident no obstant això que la generalització de la corrupció en àmbits de poder autonòmics i locals, que afecta també a amplis sectors de la societat, es produeix a la fi dels 90 amb l'arribada al govern d'Aznar i algunes de les polítiques prioritzades en el seu mandat.

 

El principal element que estimula l'especulació, la creació de la bombolla immobiliària i la corrupció és la denominada Llei del Sòl del 1997, complementada amb la de l'any 1998, per les quals elimina la distinció entre sòl urbanitzable programat i no programat, sent ara tot ell urbanitzable. En definitiva es posa en mans de les autoritats autonòmiques i especialment locals la possibilitat de la fàcil requalificació del sòl. A partir d'aquest moment és necessari justificar la decisió de classificar un sòl com no urbanitzable, en contraposició amb la tradició anterior en la qual s'estudiava com havia de ser urbanitzable.

Qui es beneficia de la especulació?

Cal destacar que la potestat de requalificació que recau als ajuntaments es suma a un fet bàsic com era el mal finançament dels ens municipals a partir dels tributs municipals. Això els porta a finançar-se en els anys de el “boom” a través dels impostos que graven les llicències d'obres. Així mateix les CCAA s'aprofiten també a través de l'impost de transmissions patrimonials, que primers li són cedits sense capacitat normativa, però que posteriorment també els és cedida, per millorar el seu finançament.

Les autonomies i les administracions locals reben com un filó d'or aquesta situació, alhora que s'intensifica la seva relació amb les empreses immobiliàries, i a través del seu desenvolupament es viu una autèntica “edat d'or” per a les finances municipals, i evidentment la proximitat als suculents recursos que es manegen donen lloc en molts casos a creació i extensió de fenòmens de corrupció.

 

Aquesta situació és especialment visibles al llarg de la costa mediterrània, podem dir que davant la indiferència o fins i tot de la connivència de gran part de la població que es beneficiava dels processos de requalificació i de la súper-urbanització del territori. En aquest sentit cal considerar que els fenòmens especulatius i fins i tot corruptes van gaudir d'una certa complicitat social. Només així s'entenen per exemple les successives majories absolutes aconseguides per Gil i Gil a Marbella. És a dir que la corrupció es va generalitzar i va aconseguir fins a sectors de la població més enllà de les elits.

Connivència social amb la corrupción?

 A aquest capitalisme especulatiu, financer-immobiliari, fruit de la “bombolla immobiliària”, cal afegir-se-li que, fruit del superàvit en les arques de l'Estat en tots els seus nivells, estatal, autonòmic i municipal, es va donar lloc a un increment en la construcció d'infraestructures de tot tipus, en molts casos infraestructures supèrflues i excessives, que van donar pas en moltes ocasions a noves relacions i vinculacions corruptes, en benefici particular de càrrecs públics o dels partits que els donaven empara, o ambdues coses alhora.

És remarcable com a nivell municipal, especialment en localitats costaneres del Mediterrani, van emergir com a bolets candidatures independents l'única fi de les quals era l'enriquiment de l'equip municipal, equip que moltes vegades desapareixia o reconvertia en una nova candidatura independent en les següents eleccions. En altres casos s'efectuaven relleus d'equips municipals en candidatures d'un mateix partit polític pels mateixos motius. I com hem referit anteriorment, amb el suport d'una part important de la població d'aquestes localitats.

 

Boom immobiliari i corrupción política

Així mateix cal tenir en compte com la corrupció ha tingut una gran pes i influència en les concessions, tant urbanístiques com de serveis públics en moltes autonomies i municipis. En massa ocasionis casos hem pogut comprovar com una concessió feta a l'oferta més favorable, posteriorment s'incrementava amb costos sobreafegits de manera que el cost final gens tenia a veure amb l'inicial.

Evidentment aquesta situació de “tancament dels ulls” o de “mirar cap a una altra part” per part d'una part important de la població, cap als negocis especulatius i cap a la corrupció que encobria, canvia fonamentalment amb el “esclat de la bombolla” i l'arribada de la crisi. Com a conseqüència d'això de les greus situacions socioeconòmiques que recau sobre la majoria de la població canvia radicalment la visió social sobre l'enriquiment i la corrupció. I s'avança ràpidament cap a una major falta de tolerància enfront dels fenòmens de corrupció que van apareixent.

 

A això no és aliena la ruptura del mirall de la falsa riquesa en què la societat havia viscut. Davant la realitat del cost social del que es va vendre com a aparent estat general de riquesa i benestar, com va ser la generalitzada compra d'habitatges a crèdit, i que ara es reconverteix en una realitat de pobresa i desnonaments, i lògicament el desencantament creix. I el que abans no es veia o es negava a ser vist, ara apareix en tota la seva cruesa. Els excessos, les corrupcions són ara vist com alguna cosa reprovable.

 

Malgrat tot va haver-hi veus, llavors fetes callar pels grans mitjans, que sempre van clamar sobre els excessos i contra el fals model de desenvolupament econòmic en què vivíem. Des del sindicalisme de classe, des de les forces de l'esquerra alternativa es va clamar en el desert comunicatiu a favor d'un canvi cap a un altre model de desenvolupament més just i sostenible. Però llavors va ser un clam en el desert.

 

No obstant això ara sorgeixen, gairebé del no-res veus que són recollides per amplis altaveus mediàtics que recullen les critiques abans desoïdes, i demanen acabar amb una situació injusta i contra una “casta” política que l'ha fet possible. Com diu de forma encertada Luis García Montero les veus de “els consumidors indignats”.

 

Més val ara que mai, però hauríem de reflexionar a fons i veure que no és només “una casta” la responsable de la situació. El responsable és el sistema econòmic dominant en el nostre cas, el capitalisme especulatiu i concessionat que està en l'arrel de la situació. Hi ha una classe econòmica que s'aprofita, fins i tot als moments de crisis en la seva va beneficiar, i unes classes treballadores i populars, explotades i utilitzades en els a els moments d'auge i rebutjades als moments de crisis. Hi ha per tant una mica més que casta. Hi ha classes explotadores i explotades. I hi ha polítiques de dretes, les que serveixen a les classes dominants, i d'esquerres que només es reconeixen, no pel seu nom, sinó per estar al servei de les classes explotades.

 

Cal dir que el pantà del que sorgeix la corrupció és fruit d'un sistema econòmic basat en l'especulació i amb la corrupció com a subproducte. No és ni tan sols un sistema capitalista industrial, el qual com a mínim crea producció i riquesa encara que es reparteixi de forma desigual. Aquí hi ha especulació, i un poder econòmic solapat al poder polític d'uns partits dominants que produeix espectacles com veure a ex-polítics retirant-se en butaques de Consells d'Administració de grans empreses, algunes de les quals ells mateixos van privatitzar quan governaven.

 

I enfront d'això no caben ardits sinó unitat de totes les forces noves o velles que vulguin un canvi real al país. I no hi ha dubte que la falta d'unitat pot impedir un moment històric del que serà responsable el que per protagonismes egoistes impedeixi la unitat necessària i que patirà la societat sencera.



Qui será responsable de manca d'unitat d'esquerres?

 

 

La Constitució buidada de contingut

Una Constitució buidada

 nuevatribuna.es | 11 Noviembre 2014 

En un moment en que s’escolten moltes veus crítiques amb la Transició caldria afirmar que la Constitució consensuada va ser un text summament avançat, i que han estat actuacions posteriors les que han significat una forta regressió i fins i tot un buidat de contingut del text constitucional primigeni.

Podríem  dir que actuacions polítiques són les que han anat produint un buidat important dels propis principis constitucionals. I en molts casos aquests desenvolupaments són fruit d’un model polític, el del bipartidisme imperfecte del PP i el PSOE,  que ha dominat l’escena política del país gràcies a una Llei electoral que el va potenciar.

Un exemple clar és tot lo relatiu al model territorial. La Constitució parla i reconeix l’existència i diferència entre  nacionalitat i regions. Fins i tot s’establia una forma especial d’accés a l’autonomia de les nacionalitats que varen tenir reconeixement polític en la II República. Així en la Disposició Transitòria Segona s’establia una excepció a la norma d’accés a l’autonomia a les comunitats (nacionalitats) que havien demostrat històricament la seva voluntat d’autogovern, Catalunya, Euskadi i Galicia que durant la República havien desenvolupat o tramitat “estatuts d’autonomia”.

Es evident que, en aquells moments difícils, parlar de nacionalitats era un subterfugi per a parlar del fet plurinacional de l’Estat, com han reconegut polítics del moment com Carrillo o Herrero de Miñón.

 Va ser posteriorment  amb la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, més coneguda com a LOAPA, llei aprovada per les Corts espanyoles el 30 de juny de 1982, fruit d’un pacte subscrit entre el PSOE i la UCD, on s’inicia el procés d’involució autonòmica. Entre altres coses, la llei tenia la voluntat de portar a terme un procés d’homogeneïtzació entre les diverses comunitats autònomes amb la voluntat final d’equiparar les unes i les altres. Es el conegut “cafè per tothom”. Amb la Loapa s’inicia un procés de regressió democràtica pel que fa al Títol VIII de la Constitució, que desprès conduirà als intents de recentralització de l’Estat i al buidat de contingut del poder autonòmic. Aquesta actuació és responsable de la situació conflictiva posterior i molt especialment del conflicte de Catalunya.

Contra la LOAPA

Es important constatar que darrerament amb motiu dels debats sobre Escòcia i Catalunya hi ha dues coses que han quedat manifestes. Per una part, que  Catalunya té moltes més competències reconegudes que Escòcia. Però per una altra, que Escòcia té les seves competències blindades, cosa que no passa amb les competències catalanes.

Per tant en el tema territorial la regressió i els conflictes no són fruit de la Constitució sinó de la regressió política posterior. La Constitució podria haver-se modificat i desenvolupat, amb la consolidació de la democràcia, cap a un model de reconeixement ple del caràcter plurinacional i plurilingüistic de l’Estat que la pròpia Constitució deixava inicialment esbossat.

 

Però no es sols en el tema territorial que la Constitució del 1978 ha estat buidada de contingut. La Constitució també reconeixia la possibilitat d’establir formes de desenvolupament econòmic que permitien que les polítiques econòmiques poguessin ser de dretes o d’esquerres.

 

També en el tema econòmic-social, i en una data més recent, s’ha donat una profunda regressió en contra de la idea original. Això es va produir el 23 d’agost del 2011, que és quan es va produir la Reforma Constitucional de l’article 135.

 

La modificació va ser proposada pel President Zapatero i acordada pels dos principals partits PSOE-PP que comptaven amb el 90% dels diputats i senadors la qual cosa els va permetre efectuar-la sense recórrer al Referèndum de la ciutadania. La reforma suposava prioritzar el retorn del deute per sobre de qualsevol altre consideració ni prioritat. En el punt 2 del nou redactat s’estableix que “L’Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi el marge establert, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus Estats Membres”.

 

No hi ha dubte que la Reforma, adoptada per a fer front a les exigències de la Unió Europea i el BCE, suposa una innovació en el dret constitucional europeu pel que significa de cessió de la pròpia sobirania, i alhora significava trencar el consens del procés constituent anterior de la Constitució Espanyola.

PSOE-PP reformen la CE

Aquesta Reforma de la Constitució està en la base de les polítiques de retallades de drets de la societat, en temes de drets bàsics com són el dret al treball, a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, etc. Tota una sèrie de drets que queden com lletra morta davant de les retallades pressupostàries que els fan d’impossible compliment.

Altrament en la Reforma Laboral del 2012 del Govern del PP, es dona “un cop de destral” als drets laborals i sindicals, en especial al dret a la negociació col·lectiva que és la base del dret a la llibertat sindical i del dret al conflicte col·lectiu.

Contra la Reforma Laboral

Podem dir que la Constitució del 1978 ha estat devaluada al llarg d’aquests anys per part dels dos partits hegemònics. I que avui es fa evident la necessitat d’una profunda reforma, estimulada alhora per la pròpia degeneració institucional produïda per la degeneració del sistema fruit del bipartidisme imperant. Que ha estat al servei dels sectors econòmics i financers dominants, i que ha estat el responsable d’una profunda i sistèmica corrupció, d’una situació actual de greu desigualtat i de manca de cohesió social, i d’una profunda insatisfacció i desafecció social envers el marc polític i institucional existent.

 

Avui cada vegada és més difícil oposar-se a la necessària regeneració política, social i econòmica del país. Se li doni el nom de Reforma Constitucional, Segona Transició, Nou Procés Constituent, o com se’l vulgui anomenar, és evident que es fa urgent una refundació ja que la Constitució del 1978 ha estat buidada del seu contingut i avui és un text mort. I cal dir que no és necessària per donar resposta a una urgent qüestió territorial, de la que el cas més visible és el de Catalunya, sinó que també és necessària i urgent per establir un nou contracte o acord polític i social que permeti establir i blindar els drets socials, els vells ja enunciats en la Constitució del 1978 i de nous que cal reflectir,  i alhora la modernització d’un sistema polític que garanteixi la pluralitat i la participació social.

Cal un canvi constitucional!

EL 9N I L'ACTUALITAT DE MANUEL VAZQUEZ MONTALBAN.- Hacia el Posnacionalismo

ACTUALITAT DE MANUEL VAZQUEZ MONTALBAN.     Davant el 9N, encs cal rescatar l'actualitat del pensament del Manolo Vazquez Montalbán per retrobar un pensament lúcid,  lluny dels antagonismes de nacionalismes ètnics i històritcs.   L'article malgrat estar publicat al febrer del 2000 conserva plena vigencia.     Hacia el posnacionalismo MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN El País, 17 / 2 / 2000 Dije, y no digo Diego, que si el franquismo pudo reprimir y ocultar las reivindicaciones nacionalistas y proponer un único nacionalismo español como unidad de destino en lo universal, la democracia española del futuro tendrá su salud y naturaleza pendientes de cómo resuelve los pleitos de los nacionalismos interiores y las dos opciones de fondo con todas sus variantes: separatismo o confederación. El problema no es sólo español. La crisis de la identificación del Estado nación con capitalismo nacional, arrollada por la economía multinacional, favorece la deconstrucción del Estádo nación convencional y la alternativa de nuevas comunidades articuladas no sólo por intereses materiales compartidos, sino también por hechos de conciencia más o menos justificados por coartadas culturales o morales, entendiendo morales como la fijación de hábitos de conducta supuestamente peculiares a una comunidad, hábitos diferenciales como los que Ferrater Mora supuso en Formas de vida catalana. Aquellos paradigmas racionalizados por el filósofo catalán a partir de una Cataluña prefranquista, si eran dudosos como referentes hipotéticos, mucho más dudosos lo son en la Cataluña resultante del paso del franquismo y la transición. Estamos en una nueva nación real de los ciudadanos según el concepto de Habermas, sostenedor de que a partir de la conciencia de los derechos del hombre y del ciudadano aparece "... una nueva sensibilidad entre los propios miembros de una sociedad que se volvieron conscientes de la prioridad del tema de la realización de los derechos fundamentales, de la prioridad de la nación real de los ciudadanos, sobre la imaginaria nación de los miembros de una comunidad histórica y étnica".     Si el Estado español tiene un problema de redifinición y reestructuración, los nacionalismos periféricos han de concertarse con la nación real, la formada por la ciudadanía realmente existente y no por un imaginario de ciudadanía a la medida de una nación ideal dictada por la Historia y por una voluntad esencialista. Durante la primera parte de la Transición, la izquierda catalana, fundamentalmente el PSUC, salió de la resistencia proponiendo una nueva Cataluña, asumidora del nuevo tejido social resultante de los movimientos migratorios, concepto aproximado al de la nación real de los ciudadanos. Los análisis del PSUC fueron superando progresivamente el mecanicismo interpretativo con el que el marxismo convencional había descalificado toda reivindicación nacional y contemplaba el asalto al franquismo, y un paso más allá de una política transformadora, como el resultado de la alianza del socialismo con el catalanismo popular. Pero el nacionalismo al uso reaccionó con la sospecha de que aceptar esa nueva Cataluña sólo conducía a desvirtuar la Cataluña de siempre sobre la que tenían derecho de propiedad los supuestos catalanes de siempre, supongo que herederos directos de lo preibérico, o los que abjurasen de cualquier veleidad españolista, sea la de sentirse paisanos de los ciudadanos de España, superando el punto de vista de que eran ciudadanos adosados, fuera la de alegrarse cuando Perico Delgado ganaba la Vuelta a Francia. Durante veinte años, el nacionalpujolismo ha gobernado la comunidad autónoma de Cataluña y ha marcado las pautas identificadoras de la catalanidad, explícita e implícitamente, con la colaboración de fuerzas políticas y sociales no nacionalistas, pero conscientes del déficit de catalanidad consecuencia de cuarenta años de centralismo neoimperial franquista. La palabra normalización, aunque se empleara exclusivamente a propósito de la reinstalación lingüística, representaba el conjunto de un proyecto cultural y político: asumir como normal, propia, natural la hegemonía de la catalanidad y promulgar las normas que garantizaran esa hegemonía. Era obvio que el tejido social de la Cataluña de final del siglo XX no era el de la Cataluña anterior a la guerra civil y precisaba políticas de consenso para lo que estoy llamando reinstalación de la catalanidad y un comportamiento prudente por parte de la formación política nacionalista dominante. Consciente de la virtualidad de esa nueva Cataluña, el nacionalpujolismo ha gobernado evitando un conflicto abierto, sin crear una grave quiebra social, pero sin la menor capacidad de dar un sentido nuevo a la palabra integración. Es como si hubiera confiado en el factor tiempo como un aliado para que la nación real fuera a parar a la nación pujolista. La política de hechos consumados y hechos consensuados ha aplazado el protagonismo de la nación real de los ciudadanos, sin que el pujolismo haya explicitado suficientemente de qué imaginario de la catalanidad parte, paralizado a medio camino entre el tradicionalismo nacionalclerical y la Europa de las regiones de Edgar Faure, y a veces obligado a huidas hacia adelante para compensar a su hasta ahora disciplinada clientela independentista.     El pujolismo ha aparecido como un neonacionalismo interclasista capaz de asumir el catalanismo popular y el posibilista u oportunista de otros sectores y estamentos sociales, incluidos amplios sectores del franquismo sociológico catalán reciclado. Pero a cambio de no autoclarificarse nunca, y no planteo esa autoclarificación según los términos que suele usar la derecha española: fijar los límites de la reivindicación nacionalista. El pujolismo actúa consciente de esa nación real, pero sin querer connotarla, no fuera a poner en cuestión postulados y métodos esencialistas que no han conseguido ocultar sin estafa la imposibilidad de un nacionalismo interclasista hasta la metafísica. Aparentemente, el neonacionalismo pujolista sigue demasiado pendiente de un discurso postromántico y en buena medida, como todos los neonacionalismos en ejercicio, debe su éxito finisecular a la quiebra de las grandes cosmogonías sociales cuestionadas por la forma y el fondo de la derrota del socialismo real en la Guerra Fría. Todavía el neonacionalismo que puede afectar en Europa a Estados tan estructurados como el francés, el español o el italiano, no ha sufrido un enfrentamiento directo con los señores de la globalización y su batalla ha sido de estar por casa, frente al enemigo tradicional e identificador, el Estado jacobino o centralista autoritario como el español. Cabe valorar la ayuda que ha prestado al nacionalpujolismo y a su equivalente vasco la inhibición o la impotencia de la izquierda para ofrecer una alternativa de proyecto, cuando no la complicidad social de los aparatos dominantes en la izquierda política, aliviados en Cataluña porque cuestión tan espinosa, pero venturosamente desarmada, como el nacionalismo catalán, quedaba en manos de nacionalistas pactistas. La activación crítica de la izquierda en los dos últimos años se debe al evidente desgaste biohistórico del nacionalpujolismo en Cataluña y del PNV en Euskadi y a los riesgos de descontrol que pudieran derivarse. Ante la posibilidad de despiece de la túnica sagrada, la nación real de los ciudadanos debería optar a elaborar una túnica laica y no reclamar una parte de la reliquia, y por su parte, la nación real de los ciudadanos de España debería superar la acomplejada alarma ante Cataluña o Euskadi, por el procedimiento de considerar como propios sus patrimonios culturales y lingüísticos, pedagogía que debería asumir en primera instancia el Senado como Cámara territorial, donde pudiera hablarse en catalán, gallego y euskera como paso previo para que estas lenguas y los hechos diferenciales que representan formaran parte de la educación general básica de la nación real de los ciudadanos de España, por encima del riesgo de construir un Estado de ciudadanías adosadas.

m