 |
| Pedro Sánchez al Liceu |
Sembla que per fi, desprès d’una dècada perduda s’obre una oportunitat per a
iniciar un camí que permeti sortir de l’empantanament a Catalunya. Sembla el
moment de posar punt i final al camí, que sabien impossible, transitat per
l’independentisme català cap a un objectiu que els seus dirigents sabien que ni
econòmica ni política ni socialment era transitable.
La supèrbia i la lluita interna per la hegemonia dins dels independentistes
que impedien posar fi als seus somnis d’una
independència impossible en l’actual context europeu i la incapacitat o la
nul·la voluntat per part del Govern de l’Estat del PP per a intentar trobar solucions polítiques a la
qüestió catalana enlloc de deixar-ho tot
en mans d’una judicialització que pot sancionar però no pot aportar solucions
als problemes polítics. Tot això va portat a un carreró sense sortida, a una
situació greu que ha comportat d’una banda una crisi política dins de Catalunya
i entre Catalunya i l’Estat i d’altra
banda una fractura profunda que
ha dividit la pròpia societat catalana així com un desprestigi de les
institucions d’autogovern de Catalunya.
La recerca de la independència ha comportat una regressió en
l’autogovern, la fractura social ha anat
acompanyada d’una regressió en el paper de l’economia catalana i una decadència
social i cultural.
Això sí, l’enfrontament ha servit durant una bona colla d’anys als respectius
bàndols per mantenir les seves
parròquies electorals, al marge dels costos que hagi comportat.
Les proclames i actuacions dels independentistes, la resposta únicament
repressiva i judicial per part de l’Estat, l’empresonament dels dirigents independentistes
responsables de la vulneració de la legalitat, la fugida d’altres dirigents,
etc.., ens havien situat durant massa temps en un carreró sense sortida.
Amb el pas dels temps el “soufflé” independentista ha perdut força. Tan de temps amb manca de govern, sense expectatives
de canvi ha modificat fins i tot la fisonomia de Catalunya. Les concentracions
dels independentistes tenen menys afluència, les estelades i llaços escassegen, les disputes entre Junts i
ERC han estat continuades i l’acció de govern inexistent, la pèrdua de suport
electoral amb l’augment de
l’abstencionisme dins l’independentisme són un símptoma clar del cansament de
la part de la ciutadania que els hi donava suport.
Els dirigents independentistes són
avui plenament conscients de la impossibilitat d’assolir els objectius, això no
comporta que ho reconeguin públicament davant d’aquell sector de la població
que s’ha cregut les propostes impossibles que havien promès. Aquest és el gran
problema de l’independentisme, haver enganyat durant massa temps a massa gent,
i ara això dificulta la rectificació i precisen d’excuses i temps per anar
canviant el seu discurs. Això és encara més difícil davant la permanent pugna
per l’hegemonia dins dels partits independentistes que tenen sempre en els
llavis el mot de “traïdor o botifler” per al seu competidor. El que està clar
és que s’ha posat fi a la via unilateral tantes vegades plantejada i mai assolida.
Ara la situació ha donat un gir en profunditat. El Govern progressista de
Pedro Sánchez intenta sortir del “cul-de-sac” de la situació a Catalunya. I per
això ha optat per l’aprovació dels indults als dirigents condemnats per la seva
vulneració de la llei. Els indults són una eina legal. L’indult no significa en
cap mesura qüestionar la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem sinó que
és una actuació de gràcia en l’àmbit de la política. L’actual Govern de l’Estat,
al contrari de l’anterior, fa una aposta clara per intentar trobar una via de
diàleg en el marc de la legalitat constitucional, això sembla prou clar. El
problemes polítics com alguna vegada ha assenyalat fins i tot el Tribunal
Constitucional requereixen de solucions polítiques, evidentment dins dels
àmbits de la llei.
Tothom és conscient, encara que de vegades no ho sembli, que el que es
planteja no comporta ni comportarà cap canvi fora de la Constitució per que no
hi ha cap majoria per a fer-ho possible. Això que vol emmascarar la dreta i la ultradreta,
que fan de la confrontació i el conflicte amb el Govern de l’Estat la seva
estratègia política, ho sap tothom fins i tot els propis partits
independentistes. La dreta del PP i C´s, esperonades per VOX, només tenen una
posició d’oposició a qualsevol canvi, no tenen cap proposta política per
afrontar i donar sortida a la situació de la societat catalana i del conjunt de
l’espanyola. Es a dir cap posició més
que mantenir la divisió i el conflicte, per cert el mateix que defensa l’independentisme
més radical.
Està prou establert per a qui ho vulgui entendre que el diàleg i la
negociació es donarà sempre dins del marc de la legalitat vigent, el hi agradi
o no als partits independentistes, i el President del Govern ho ha deixat prou
clar. I no hi ha alternativa al diàleg i a la negociació. I això també ho saben
els dirigents independentistes que saben per experiència el que comporta
desafiar el poder de l’Estat de Dret.
Es el moment de la POLITICA en majúscules, i el govern ha optat per aquesta
opció. I la negociació pot comportar canvis legals sempre dins del marc constitucional
vigent. Es possible i necessari atendre les necessitats econòmiques i socials
de Catalunya. Es possible fins i tot reformar el marc de relacions entre
Catalunya i l’Estat, que significa l’Estatut, i que aquests acords a que es
pugui arribar, si comporten canvis estatutaris, es puguin sotmetre al
referèndum de la ciutadania de Catalunya.
El Govern de l’Estat té clar que estem en un moment de canvis profunds que
afectaran no sols a Catalunya sinó al conjunt de l’Estat. Temes com el
finançament autonòmic, la fiscalitat, els serveis públics, la transició
ecològica i digital, són urgències que s’han de resoldre des del marc de la
política. I el diàleg polític i social són les eines que cal utilitzar.
De moment els agents socials estan demostrant la utilitat del diàleg i la
negociació. I el futur del país una vegada superada la crisi sanitària i amb la
perspectiva d’una forta recuperació econòmica presenta un horitzó favorable per
tal d’efectuar els canvis que el conjunt del país precisa. Ara caldrà veure
quin paper volen jugar els diferents actors polítics. Si la dreta, deixem al
marge la ultradreta, es vol desentendre del futur del país és molt possible que
ho pagui en un futur proper.
Es l’hora de la política en el tema de Catalunya, ara caldrà veure si tots
els interlocutors estan a l’alçada, el Govern de l’Estat ha fet una forta
aposta en aquest sentit. Esperem que això s’estengui també a altres urgències
del conjunt de l’Estat. Aquí i ara tothom es retratarà i també es veurà que les
demagògies tenen límits.
