30 de juny 2021

CATALUNYA , L’HORA DE LA POLÍTICA

 

Pedro Sánchez al Liceu
ClubCortum/ 30 de juny 2021
nuevatribuna/ 2 de julio 2021

Sembla que per fi, desprès d’una dècada perduda s’obre una oportunitat per a iniciar un camí que permeti sortir de l’empantanament a Catalunya. Sembla el moment de posar punt i final al camí, que sabien impossible, transitat per l’independentisme català cap a un objectiu que els seus dirigents sabien que ni econòmica ni política ni socialment era transitable.

La supèrbia i la lluita interna per la hegemonia dins dels independentistes que impedien  posar fi als seus somnis d’una independència impossible en l’actual context europeu i la incapacitat o la nul·la voluntat per part del Govern de l’Estat del PP per a  intentar trobar solucions polítiques a la qüestió catalana enlloc de  deixar-ho tot en mans d’una judicialització que pot sancionar però no pot aportar solucions als problemes polítics. Tot això va portat a un carreró sense sortida, a una situació greu que ha comportat d’una banda una crisi política dins de Catalunya i entre Catalunya i l’Estat i d’altra  banda  una fractura profunda que ha dividit la pròpia societat catalana així com un desprestigi de les institucions d’autogovern de Catalunya.  La recerca de la independència ha comportat una regressió en l’autogovern, la fractura social  ha anat acompanyada d’una regressió en el paper de l’economia catalana i una decadència social i cultural.

Això sí, l’enfrontament ha servit durant una bona colla d’anys als respectius bàndols per mantenir  les seves parròquies electorals, al marge dels costos que  hagi comportat.

Les proclames i actuacions dels independentistes, la resposta únicament repressiva i judicial per part de l’Estat, l’empresonament dels dirigents independentistes responsables de la vulneració de la legalitat, la fugida d’altres dirigents, etc.., ens havien situat durant massa temps en un carreró sense sortida.

Amb el pas dels temps el “soufflé” independentista ha perdut força. Tan de  temps amb manca de govern, sense expectatives de canvi ha modificat fins i tot la fisonomia de Catalunya. Les concentracions dels independentistes tenen menys afluència, les estelades i  llaços escassegen, les disputes entre Junts i ERC han estat continuades i l’acció de govern inexistent, la pèrdua de suport electoral amb  l’augment de l’abstencionisme dins l’independentisme són un símptoma clar del cansament de la part de la ciutadania que els hi donava suport.

 Els dirigents independentistes són avui plenament conscients de la impossibilitat d’assolir els objectius, això no comporta que ho reconeguin públicament davant d’aquell sector de la població que s’ha cregut les propostes impossibles que havien promès. Aquest és el gran problema de l’independentisme, haver enganyat durant massa temps a massa gent, i ara això dificulta la rectificació i precisen d’excuses i temps per anar canviant el seu discurs. Això és encara més difícil davant la permanent pugna per l’hegemonia dins dels partits independentistes que tenen sempre en els llavis el mot de “traïdor o botifler” per al seu competidor. El que està clar és que s’ha posat fi a la via unilateral tantes vegades plantejada  i mai assolida.

Ara la situació ha donat un gir en profunditat. El Govern progressista de Pedro Sánchez intenta sortir del “cul-de-sac” de la situació a Catalunya. I per això ha optat per l’aprovació dels indults als dirigents condemnats per la seva vulneració de la llei. Els indults són una eina legal. L’indult no significa en cap mesura qüestionar la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem sinó que és una actuació de gràcia en l’àmbit de la política. L’actual Govern de l’Estat, al contrari de l’anterior, fa una aposta clara per intentar trobar una via de diàleg en el marc de la legalitat constitucional, això sembla prou clar. El problemes polítics com alguna vegada ha assenyalat fins i tot el Tribunal Constitucional requereixen de solucions polítiques, evidentment dins dels àmbits de la llei.

Tothom és conscient, encara que de vegades no ho sembli, que el que es planteja no comporta ni comportarà cap canvi fora de la Constitució per que no hi ha cap majoria per a fer-ho possible. Això que vol emmascarar la dreta i la ultradreta, que fan de la confrontació i el conflicte amb el Govern de l’Estat la seva estratègia política, ho sap tothom fins i tot els propis partits independentistes. La dreta del PP i C´s, esperonades per VOX, només tenen una posició d’oposició a qualsevol canvi, no tenen cap proposta política per afrontar i donar sortida a la situació de la societat catalana i del conjunt de  l’espanyola. Es a dir cap posició més que mantenir la divisió i el conflicte, per cert el mateix que defensa l’independentisme més radical.

Està prou establert per a qui ho vulgui entendre que el diàleg i la negociació es donarà sempre dins del marc de la legalitat vigent, el hi agradi o no als partits independentistes, i el President del Govern ho ha deixat prou clar. I no hi ha alternativa al diàleg i a la negociació. I això també ho saben els dirigents independentistes que saben per experiència el que comporta desafiar el poder de l’Estat de Dret.

Es el moment de la POLITICA en majúscules, i el govern ha optat per aquesta opció. I la negociació pot comportar canvis legals sempre dins del marc constitucional vigent. Es possible i necessari atendre les necessitats econòmiques i socials de Catalunya. Es possible fins i tot reformar el marc de relacions entre Catalunya i l’Estat, que significa l’Estatut, i que aquests acords a que es pugui arribar, si comporten canvis estatutaris, es puguin sotmetre al referèndum de la ciutadania de Catalunya.

El Govern de l’Estat té clar que estem en un moment de canvis profunds que afectaran no sols a Catalunya sinó al conjunt de l’Estat. Temes com el finançament autonòmic, la fiscalitat, els serveis públics, la transició ecològica i digital, són urgències que s’han de resoldre des del marc de la política. I el diàleg polític i social són les eines que cal utilitzar.

De moment els agents socials estan demostrant la utilitat del diàleg i la negociació. I el futur del país una vegada superada la crisi sanitària i amb la perspectiva d’una forta recuperació econòmica presenta un horitzó favorable per tal d’efectuar els canvis que el conjunt del país precisa. Ara caldrà veure quin paper volen jugar els diferents actors polítics. Si la dreta, deixem al marge la ultradreta, es vol desentendre del futur del país és molt possible que ho pagui en un futur proper.

Es l’hora de la política en el tema de Catalunya, ara caldrà veure si tots els interlocutors estan a l’alçada, el Govern de l’Estat ha fet una forta aposta en aquest sentit. Esperem que això s’estengui també a altres urgències del conjunt de l’Estat. Aquí i ara tothom es retratarà i també es veurà que les demagògies tenen límits.



15 de juny 2021

CCOO: UN “INTEL·LECTUAL COL·LECTIU” DE L'ESQUERRA


Unai Sordo Secretari General de CCOO

ClubCortum/16 de juny 2021

nuevatribuna/ 18 de junio 2021

Estem en una època de deficiències ideològiques. Sembla com si la ideologia política que desprès s’ha d’estructurar en una praxi d'estratègia política, aplicable mitjançant diverses tàctiques, és quelcom  que ara no està de moda. Avui ens estem acostumant al predomini del pur tacticisme en uns partits dominats per petites cúpules decisòries en molts casos amb plantejaments allunyats de les necessitats d’aquells que diuen representar o amb propostes mancades de rigor.

La situació és especialment greu en el camp de l'esquerra alternativa. Cal recordar, com descriu Enric Juliana en el seu llibre “Aquí no hem vingut a estudiar”, que en el PCE clandestí es van donar debats estratègics que van durar més de dos anys, cosa avui dia inimaginable. Desgraciadament l'esquerra alternativa com a tal esquerra és pràcticament inexistent, el seu lloc està ocupat per populismes radicals poc vinculats a la realitat dels qui diuen representar. Dirigits per unes cúpules que recorden el “despotisme il·lustrat” desvinculades orgànicament de la realitat social. I que malgrat  les dretes els acusin de comunistes no tenen res a veure amb el que va ser durant molts temps la praxi dels moviments comunistes als països occidentals. El PCE i el PCI van ser   partits arrelats a les fàbriques, als sindicats, als barris, entre els professionals i els intel·lectuals, en fi en la vida social. De tot allò ara no queda res ni hi ha intenció de fer-ho.

Com deia Gramsci les idees no viuen sense organització. I organització vol dir militància organitzada, debats interns de baix a dalt i de dalt a baix. Amb vinculació de la militància a la realitat social que permeti un coneixement real de les prioritats i la realitat de la gent, i debats a fons de les diverses possibilitats d'abordar la solució dels problemes tot diferenciant allò important d’allò superflu, i prioritzant l'urgent. Tot això avui està absent de la política de l'esquerra alternativa que sembla més preocupada en donar titulars als mitjans de comunicació, mentre l'existència de ciutadania organitzada no sembla ser una de les seves prioritats.

Gramsci definia en el “Princep Modern”  el nou model de partit amb  el concepte “d’intel·lectual col·lectiu”. En l’actual desert  d'intel·lectuals col·lectius destaca una organització que és potser l'únic intel·lectual col·lectiu de l'esquerra organitzada existent avui. Em vull referir a la Confederació Sindical de les CCOO. Amb prop d'un milió de persones afiliades en el conjunt de l'Estat i uns 97.000 delegats i delegades sindicals és l'organització social més estructurada i amb un constant debat en les diverses estructures de l'organització, la qual cosa comporta un flux constant de contrastació de la realitat i una “praxis” adequada.

L'organització de CCOO té una profunda capil·laritat en tots els àmbit laborals i econòmics, tant sectorials com territorials d'Espanya. La qual cosa li dóna una capacitat de coneixement i d’actuació no solament sobre  la realitat laboral, sinó també de la social i econòmica del país.

 Ja des del seu naixement CCOO ha volgut ser una mica més que un sindicat per això es definia com a moviment sociopolític. Quan es van iniciar les crisis del PCE el sindicat va saber evitar les ruptures internes i iniciar un llarg camí cap a l'autonomia plena com a organització de l'esquerra social. Avui CCOO és una organització unitària i plural situada dins de l'àmbit de l'esquerra però amb uns plantejaments i directrius plenament independents d'interferències partidistes.

En l'últim mandat d'Ignacio Fernández Toxo el sindicat va fer tot un procés de repensar-se i actualitzar el seu paper sindical en  la societat, que va finalitzar amb una profunda renovació del sindicat representada pel nou Secretari General Unai Sordo.

El paper del sindicat avui no és només el de la negociació en el sí de les empreses sinó en el conjunt de la vida social on es desenvolupa la vida de les classes treballadores. Només en el tema salarial hi han diversos components al marge de la nòmina, el salari directe, el diferit, el salari social, etc. I això vincula l'actuació i la intervenció del sindicat sobre polítiques de tota mena com poden ser les polítiques públiques econòmiques, socials, de serveis públics, de prestacions socials, impositives i laborals. És a dir el treball i la praxis sindical ja no pot limitar-se al terreny de l'empresa on treballen els treballadors sinó en tots els aspectes de la  seva vida.

El sindicat és una font de documentació de propostes en molts i variats camps perquè ha de donar resposta a tota l'àmplia gamma de la concertació social que com s'ha exposat no pot quedar situada només en l'àmbit laboral. Així CCOO té propostes elaborades molt diverses com poden ser des de  la necessària participació dels treballadors en la gestió de les empreses ( vella màxima de Marcelino Camacho “la democràcia ha d'entrar en les empreses”), o propostes molt fonamentades i rigoroses sobre pensions o reforma laboral, però també per exemple com el seu últim Informe presentat sobre un tema tan actual com “L'habitatge de lloguer a Espanya” amb propostes concretes i elaborades per a garantir el dret a un habitatge adequat, digne i assequible per a la majoria que ja voldrien alguns del partits polítics, incloent-hi els del govern.

El sindicat fa propostes acurades fruit de l'estudi, de l'elaboració i el debat a partir del coneixement de la realitat social, econòmica i laboral existent fruit de la seva àmplia implantació social. Però el sindicat no és només un “intel·lectual col·lectiu” per la seva elaboració teòrica ni pels seus debats interns sinó fonamentalment per la seva “praxi” organitzativa permanent entre l'elaboració teòrica i la seva actuació pràctica en la gestió del conflicte i la concertació en els àmbits concrets i en els generals.

En l’actualitat el sindicat està immers en els seu procés congressuals que està comportant l’actualització de les seves propostes en les seves diverses organitzacions territorials i federatives i en una amplia renovació de les estructures de direcció, a la espera de que culmini en el proper Congrés de la Confederació Sindical.

En aquest sentit podem dir que és un model per al conjunt de l'esquerra i especialment pot servir d'exemple i punt de referència si es vol en algun moment construir un espai real de l'esquerra alternativa avui pràcticament inexistent. Sense un “intel·lectual col·lectiu” en l’esquerra política alternativa no hi ha alternativa política real.





1 de juny 2021

A LA DRETA NO SE LA COMBAT AMB PROCLAMES

 

Ayuso i Monasterio la imatge de la dreta

ClubCortum/ 2 juny 2021
nuevatribuna/ 4 de junio de 2021

Madrid no ha estat la tomba ni del feixisme ni de la dreta. Es possible que ni tan sols s'hagi tractat mai de derrotar cap nou feixisme. Madrid ha estat el triomf d'una dreta altiva i “trumpiana” i la derrota de les esquerres, més d'unes que d’altres.

Hi ha qui des de l'esquerra ha pretès utilitzar el vell conte de “que ve el llop” però la gent no ha sabut veure el perill del llop i ha mirat en altres direccions.

L'esquerra hauria, en el cas de Madrid, d’ haver analitzat la realitat social i econòmica de la Comunitat i pot ser que així comencés a plantejar-se com donar una alternativa a l'hegemonia de la dreta. Per a guanyar una batalla política i ideològica s’ha d'analitzar amb atenció la realitat social que s’ha d'afrontar. No serveixen les receptes dogmàtiques de llibre per molt èpiques que siguin.

En la Comunitat de Madrid, amb llargs anys d'hegemonia de la dreta, es donen algunes realitats que haurien de ser tingudes en compte. Hi ha raons estructurals econòmiques i polítiques i situacions conjunturals que poden fer més comprensible el triomf aclaparador d'una candidata com Isabel Díaz Ayuso.

Diversos analistes han anat donant compte d'una sèrie de realitats que componen Madrid en l'actualitat. A Madrid es reuneix avui dia la capitalitat política i de poder de l'Estat i els seus centres de decisió. Alhora és on es concentra el poder i la jerarquia del sistema econòmic, tant els centres del sector financer com de les grans empreses i de les multinacionals, tots molt atents a estar prop del poder polític del qual depenen moltes de les seves oportunitats de negoci.

Madrid és avui, en gran part fruit de la seva capitalitat, la comunitat més rica de l'estat al que ha d'afegir-se el fet de ser un cert paradís fiscal interior. Tot això ha donat lloc a un fort creixement de població i a un gran desenvolupament del sector de serveis.

La presència dels poders polítics i econòmics ha donat lloc a l'existència d'una forta i àmplia classe mitjana alta (alt funcionariat, directius i classes mitjanes instal·lades) tots ells defensors de les seves formes de vida que podríem descriure com: habitatge als afores, fills que assisteixen a escoles privades (moltes d'elles concertades) i posteriors cursos a l'estranger, amb preferència per l'ús de la sanitat privada i amb un alt poder de consum i d'estalvi. Un sector social disposat a defensar amb ungles i dents la seva situació. Però a més existeix així mateix un altre sector més nombrós encara de classe mitjana que espera incorporar-se a la forma de vida dels seus superiors als que aspira a imitar o a succeir. La major part d'aquests sectors són fidels votants de la dreta madrilenya i beneficiaris de les seves polítiques econòmiques i fiscals.

La política de l'administració del Partit Popular durant molts anys ha comportat una extensió dels serveis privats tant en educació com en sanitat en detriment d'uns serveis públics deficientment finançats la qual cosa redunda en la reducció de la seva demanda social.

El domini de les dretes en la política de Madrid ha comportat aquests canvis en l'estructura social de la Comunitat. Però a aquests canvis estructurals han d'afegir-se els efectes de la situació conjuntural provocada per la pandèmia.

La pandèmia no ha afectat a tots per igual i sens dubte els seus efectes han tingut una major repercussió entre els sectors socials més desfavorits. Malgrat la voluntat del Govern de l'Estat d'establir tota una sèrie d'ajudes que conformessin un “escut social” aquest no ha pogut impedir el creixement de la desigualtat, tot i  reconeixent sens dubte que les actuacions han estat molt més positives respecte al que hauria succeït sota un govern de la dreta.

La paralització d'activitats ha comportat costos socials importants per a amplis sectors ciutadans. La disminució de l'activitat ha perjudicat amb especial força a sectors com els del comerç i l'hostaleria, així com a autònoms i treballadors, especialment els de situació precària o integrats en l'economia submergida. Per a ells la necessitat de finalitzar aquest període especial de crisi sanitària s'albira com a urgent i és quasi una obsessió. Gran part d'aquests sectors de la població estan cansats i atabalats per la situació i disposats a agafar-se al mínim indici de finalització dels tancaments, de possibilitat de canvi en la situació i miratge de normalitat.

És en aquesta situació estructural i conjuntural de la societat madrilenya on es dóna el procés electoral. I no hi ha dubte que la candidata del PP va saber connectar amb les ànsies i necessitat de canvi de bona part de la ciutadania a través d'una campanya basada en emocions i en la qual el retorn a la normalitat es planteja com a objectiu. Una campanya tan desenfadada i optimista com a falsa i tramposa. Amb un discurs pla i desenfadat amb un llenguatge vulgar, fins i tot groller i fal·laç però efectiu, la dreta majoritària ha aconseguit eclipsar la campanya.

Enfront d'això una gran part de l'esquerra ha caigut en el parany portant el debat a una lluita ideològica genèrica i simplista. Una batalla agressiva de combat contra el perill del feixisme que només serveix per a galvanitzar als ja convençuts però que no qualla en la majoria als quals va dirigit el missatge, més preocupats pels seus problemes quotidians reals i les seves necessitats més bàsiques. En definitiva la derrota electoral és en gran part fruit de no combatre les emocions amb raons.

Només MásMadrid ha portat a terme una campanya més lligada a la realitat de la vida quotidiana dels seus electors. Criticant els dèficits del govern de dretes pel que fa a la seva nefasta actuació en la pandèmia i plantejant propostes alternatives referent a la vida quotidiana dels electors potencialment progressistes. Sense altisonàncies, sense gesticulacions i sense proclames èpiques, però anant a l'arrel dels problemes.

No obstant això el resultat electoral no pot defugir un altre factor que ha jugat en tot aquest entramat de realitats que han envoltat el procés electoral. Ens referim al paper jugat pels mitjans de comunicació, molt especialment els audiovisuals però també els escrits i radiofònics. Madrid reuneix la seu d'una bona part dels mitjans de comunicació i això els converteix en una altra part de la realitat social madrilenya dins dels sectors de decisió del conjunt del país. Una gran part d'aquests mitjans per la seva posició ideològica han estat proclius a la dreta política i les seves informacions han anat dirigides a un suport clar i sense fissures a la Presidenta de la Comunitat a la qual han presentat com l'opositora més ferma al Govern de l'Estat. Però si això era previsible no ho ha estat el fet que d'altres mitjans presumiblement progressistes també han centrat les seves informacions en les ocurrències permanents i en els exabruptes de la Presidenta de la Comunitat, fins i tot fent-ho a base de bromes o ridiculitzacions, però fent d'ella el centre del debat. Haurien de recordar l'asserció de Santiago Carrillo “sempre és bo que parlin d'un encara que sigui malament”.

Fins aquí un recompte, parcial sens dubte, de la situació. I ara una recomanació, seria bo per a l'esquerra analitzar a fons la realitat social canviant a l'hora de fer propostes i dur a terme l'acció política. Però per a això haurien d'incrustar-se en la societat el que fa imprescindible tenir una organització capil·lar sense la qual no serveixen ni dogmes ni proclames.