A LA DRETA NO SE LA COMBAT AMB PROCLAMES

 

Ayuso i Monasterio la imatge de la dreta

ClubCortum/ 2 juny 2021

nuevatribuna/ 4 de junio de 2021

Madrid no ha estat la tomba ni del feixisme ni de la dreta. Es possible que ni tan sols s'hagi tractat mai de derrotar cap nou feixisme. Madrid ha estat el triomf d'una dreta altiva i “trumpiana” i la derrota de les esquerres, més d'unes que d’altres.

Hi ha qui des de l'esquerra ha pretès utilitzar el vell conte de “que ve el llop” però la gent no ha sabut veure el perill del llop i ha mirat en altres direccions.

L'esquerra hauria, en el cas de Madrid, d’ haver analitzat la realitat social i econòmica de la Comunitat i pot ser que així comencés a plantejar-se com donar una alternativa a l'hegemonia de la dreta. Per a guanyar una batalla política i ideològica s’ha d'analitzar amb atenció la realitat social que s’ha d'afrontar. No serveixen les receptes dogmàtiques de llibre per molt èpiques que siguin.

En la Comunitat de Madrid, amb llargs anys d'hegemonia de la dreta, es donen algunes realitats que haurien de ser tingudes en compte. Hi ha raons estructurals econòmiques i polítiques i situacions conjunturals que poden fer més comprensible el triomf aclaparador d'una candidata com Isabel Díaz Ayuso.

Diversos analistes han anat donant compte d'una sèrie de realitats que componen Madrid en l'actualitat. A Madrid es reuneix avui dia la capitalitat política i de poder de l'Estat i els seus centres de decisió. Alhora és on es concentra el poder i la jerarquia del sistema econòmic, tant els centres del sector financer com de les grans empreses i de les multinacionals, tots molt atents a estar prop del poder polític del qual depenen moltes de les seves oportunitats de negoci.

Madrid és avui, en gran part fruit de la seva capitalitat, la comunitat més rica de l'estat al que ha d'afegir-se el fet de ser un cert paradís fiscal interior. Tot això ha donat lloc a un fort creixement de població i a un gran desenvolupament del sector de serveis.

La presència dels poders polítics i econòmics ha donat lloc a l'existència d'una forta i àmplia classe mitjana alta (alt funcionariat, directius i classes mitjanes instal·lades) tots ells defensors de les seves formes de vida que podríem descriure com: habitatge als afores, fills que assisteixen a escoles privades (moltes d'elles concertades) i posteriors cursos a l'estranger, amb preferència per l'ús de la sanitat privada i amb un alt poder de consum i d'estalvi. Un sector social disposat a defensar amb ungles i dents la seva situació. Però a més existeix així mateix un altre sector més nombrós encara de classe mitjana que espera incorporar-se a la forma de vida dels seus superiors als que aspira a imitar o a succeir. La major part d'aquests sectors són fidels votants de la dreta madrilenya i beneficiaris de les seves polítiques econòmiques i fiscals.

La política de l'administració del Partit Popular durant molts anys ha comportat una extensió dels serveis privats tant en educació com en sanitat en detriment d'uns serveis públics deficientment finançats la qual cosa redunda en la reducció de la seva demanda social.

El domini de les dretes en la política de Madrid ha comportat aquests canvis en l'estructura social de la Comunitat. Però a aquests canvis estructurals han d'afegir-se els efectes de la situació conjuntural provocada per la pandèmia.

La pandèmia no ha afectat a tots per igual i sens dubte els seus efectes han tingut una major repercussió entre els sectors socials més desfavorits. Malgrat la voluntat del Govern de l'Estat d'establir tota una sèrie d'ajudes que conformessin un “escut social” aquest no ha pogut impedir el creixement de la desigualtat, tot i  reconeixent sens dubte que les actuacions han estat molt més positives respecte al que hauria succeït sota un govern de la dreta.

La paralització d'activitats ha comportat costos socials importants per a amplis sectors ciutadans. La disminució de l'activitat ha perjudicat amb especial força a sectors com els del comerç i l'hostaleria, així com a autònoms i treballadors, especialment els de situació precària o integrats en l'economia submergida. Per a ells la necessitat de finalitzar aquest període especial de crisi sanitària s'albira com a urgent i és quasi una obsessió. Gran part d'aquests sectors de la població estan cansats i atabalats per la situació i disposats a agafar-se al mínim indici de finalització dels tancaments, de possibilitat de canvi en la situació i miratge de normalitat.

És en aquesta situació estructural i conjuntural de la societat madrilenya on es dóna el procés electoral. I no hi ha dubte que la candidata del PP va saber connectar amb les ànsies i necessitat de canvi de bona part de la ciutadania a través d'una campanya basada en emocions i en la qual el retorn a la normalitat es planteja com a objectiu. Una campanya tan desenfadada i optimista com a falsa i tramposa. Amb un discurs pla i desenfadat amb un llenguatge vulgar, fins i tot groller i fal·laç però efectiu, la dreta majoritària ha aconseguit eclipsar la campanya.

Enfront d'això una gran part de l'esquerra ha caigut en el parany portant el debat a una lluita ideològica genèrica i simplista. Una batalla agressiva de combat contra el perill del feixisme que només serveix per a galvanitzar als ja convençuts però que no qualla en la majoria als quals va dirigit el missatge, més preocupats pels seus problemes quotidians reals i les seves necessitats més bàsiques. En definitiva la derrota electoral és en gran part fruit de no combatre les emocions amb raons.

Només MásMadrid ha portat a terme una campanya més lligada a la realitat de la vida quotidiana dels seus electors. Criticant els dèficits del govern de dretes pel que fa a la seva nefasta actuació en la pandèmia i plantejant propostes alternatives referent a la vida quotidiana dels electors potencialment progressistes. Sense altisonàncies, sense gesticulacions i sense proclames èpiques, però anant a l'arrel dels problemes.

No obstant això el resultat electoral no pot defugir un altre factor que ha jugat en tot aquest entramat de realitats que han envoltat el procés electoral. Ens referim al paper jugat pels mitjans de comunicació, molt especialment els audiovisuals però també els escrits i radiofònics. Madrid reuneix la seu d'una bona part dels mitjans de comunicació i això els converteix en una altra part de la realitat social madrilenya dins dels sectors de decisió del conjunt del país. Una gran part d'aquests mitjans per la seva posició ideològica han estat proclius a la dreta política i les seves informacions han anat dirigides a un suport clar i sense fissures a la Presidenta de la Comunitat a la qual han presentat com l'opositora més ferma al Govern de l'Estat. Però si això era previsible no ho ha estat el fet que d'altres mitjans presumiblement progressistes també han centrat les seves informacions en les ocurrències permanents i en els exabruptes de la Presidenta de la Comunitat, fins i tot fent-ho a base de bromes o ridiculitzacions, però fent d'ella el centre del debat. Haurien de recordar l'asserció de Santiago Carrillo “sempre és bo que parlin d'un encara que sigui malament”.

Fins aquí un recompte, parcial sens dubte, de la situació. I ara una recomanació, seria bo per a l'esquerra analitzar a fons la realitat social canviant a l'hora de fer propostes i dur a terme l'acció política. Però per a això haurien d'incrustar-se en la societat el que fa imprescindible tenir una organització capil·lar sense la qual no serveixen ni dogmes ni proclames.