El PSOE en caiguda lliure. Cal una alternativa d’esquerres ja!

Alternativa d'esquerres pel segle XXI



nuevatribuna.es | 29 Octubre 2012

A hores d’ara ningú pot negar la profunda crisi, de model i de lideratge del PSOE. Els darrers resultats a Galícia i Euskadi, i les previsions de Catalunya no són més que dades que confirmen la situació. La crisi del PSOE ve de lluny. Des del moment que va liquidar la seva herència socialdemòcrata, la última oportunitat va estar amb en Josep Borrell, que va ser oportunament eliminat, i va optar pel social-liberalisme. Posteriorment ja només va faltar el període populista de Zapatero que va acabar amb la infamant reforma de la Constitució, on a l’establir la primacia de pagar el deute, va liquidar tota lectura progressista de la mateixa.

Avui no es pot esperar una renovació ni un ressorgiment del PSOE, li manca  ideologia, quadres i credibilitat. No hi ha prou com fa Griñan amb demanar perdó per la reforma constitucional, no hi ha prou per que la reforma ja no torna enrera. Tenen un problema més de fons fins i tot les seves figueres mes honestes com Madina, Caamaño, Narbona o Pere Navarro. Tenen un problema de desmantellament ideològic, de composició del propi partit desprès de tants anys de “pessebre” i la manca lògica de lideratge en aquestes condicions. La seva evolució és comparable a la dels seus correligionaris del PASOK grec. Es lamentable però al màxim que pot aspirar és a mantenir unes posicions de centre-esquerra típiques del social-liberalisme, però ja no pot ni tal sols plantejar-se ser una alternativa d’esquerres, fóra bo que la gent més honesta i d’esquerres optés per marxar cap altres possibles opcions. I cal que l’electorat, tant el que encara manté per tradició, com el que ha fugit a l’abstenció ho tingui clar, el PSOE no té solució pel que fa a ser la referència de l’esquerra.

La situació interna de crisi del PSOE, sembla que es mantindrà per temps, i això fa  més urgent que mai la necessitat d’articular una alternativa nova i atractiva a l’esquerra que eviti el manteniment de l’hegemonia de la dreta per molts anys.

Cal una alternativa d’esquerres que parteixi del que existeix però amb una profunda renovació en les seves pràctiques. Cal fugir d’hegemonies internes, cal optar per alternatives clares i creïbles, i al front la gent més vàlida, nova o antiga que sigui capaç de comunicar els objectius.

Tenim dos exemples del que cal i no cal fer. Galícia on una nova opció política la AGE que aglutina a Anova-EU- EspazoEcosocialista-Equo, encapçalada per Xosé Maria Beiras sap recollir el vot progressista i fins i tot mobilitzar a la joventut. Una coalició que amb poc més d’un mes de vida entra amb força, 9 diputats, al Parlament de la comunitat. Mentre a Euskadi les divisions entre Esquer Aintza-Esquer Batua i Equo va fer que cap obtingués representació quan junts podien arribar clarament a obtenir 5 diputats. Cara i creu de com fer les coses.

Alternativa Galega d'Esquerda : un altre embrió d'esquerra alternativa

En el conjunt de l’estat hi ha moltes iniciatives a l’esquerra del PSOE el que cal és sumar forces, dibuixar un programa comú i escollir la gent més capaç per a dur-lo a terme. Això comporta fugir de velles pràctiques sectàries, d’hegemonies que ja no tenen sentit i optar per pràctiques unitàries i no excloents amb ningú que pugui aportar criteris polítics o fins i tot carisma personal.

L’actual estructura política i Constitucional està caducada i és necessari un canvi en profunditat. La crisi ha posat de relleu els problemes del país. I des d’una alternativa d’esquerres s’han de plantejar tots els canvis, ja fa molt temps que estem en democràcia i no pot haver-hi “tabús”. Per tant cal replantejar-se  canvis, des de l’estructura territorial anant cap a concepcions federals que fins i tot poden contemplar casos amb alguns aspectes de confederalitat, fins al propi caràcter de l’Estat , és a dir plantejar l’actualitat de la República, i no obviar un tema bàsic com la modificació urgent de la llei electoral que és la base del bipartidisme PSOE-PP i del pes desmesurat del nacionalisme conservador de CiU o PNB, que tants rèdits electorals els hi ha donat. I especialment defensar un canvi que posi per davant defensar els drets dels ciutadans, els serveis públics i l’estat del benestar, fent front si cal a les pressions que vinguin de l’exterior. Els ciutadans han d’estar per sobre dels mercats i el deute.

Però per això cal molt d’esforç de les forces alternatives i si és necessari canviar “xips” del passat. Cal prendre exemple del Front Popular de la II República. Per fer la SYRIZA espanyola o el Front Ampli que molts demanden calen esforços per parts de tots. Per part d’IU com a principal força estatal que s’ha de desprendre de vells dogmatismes i desitjos de control. La necessitat d’unificar esforços entre les forces estatals federals amb opcions polítiques federals o confederals. Obviar velles rivalitats i  querelles fratricides entre forces progressistes, eliminar opcions d’excloure gent per raons de problemes del passat. Caldria una unió que englobés des de socialdemòcrates de debò desencantats per l’actuació del PSOE fins a socialistes, federalistes d’esquerres, nacionalistes d’esquerres, ecosocialistes, comunistes i tot el ventall de progrés, si es vol qüestionar l’hegemonia de les dretes.

Avui les dretes, especialment PP i CiU, són hegemòniques, i alhora tenen la intel·ligència d’amagar les seves polítiques de retallades antisocials, quan electoralment els hi convé, sota guerres de banderes.

I això és el que ha de combatre i posar en evidència una alternativa d’esquerres i per això hem d’utilitzar els nostres millors capitals, sense exclusions, formant una coalició novedosa, sòlida en el programa i amb el millor cartell electoral, tal com són un Beiras a Galícia, un Garzón a Andalusia, un Llamazares a Astúries, un Herrera o Coscubiela a Catalunya o pot ser una Mònica Oltra a València o un Antonio Gutiérrez i/o Inés Sabanes a Madrid, i tanta d’altra gent que hi ha a l’esquerra

El problema és urgent,  cal aixecar l’ànim avui abstencionista de la gent d’esquerres que sens dubte és majoritària al país, i sense excloure mai possibles aliances post-electorals, si tenim possibilitat d’acords programàtics amb el centre-esquerra que pugui representar el PSOE.

I tot això caldria tenir-ho llest abans de les eleccions europees, Ja que un dels temes més urgents a plantejar és quin tipus d’Europa volem i la necessitat d’articular també alternatives polítiques de progrés dins l’àmbit de la Unió Europea.

Gramsci en assenyala el camí

                                         Himne de Riego: II República     

Alemanya de nou un problema per a Europa?

Merkel, el "diktat" d'una Europa alemanya (imatge Lluita Obrera)

nuevatribuna.es | 21 Octubre 2012

La creació de la CEE i posteriorment de la Unió Europea tenia un objectiu polític fonamental que era evitar de nou enfrontaments entre els països europeus, especialment entre Alemanya i França. Va ser una opció política summament positiva i que volia acabar per sempre amb les tendències hegemòniques que van donar lloc al III Reich alemany.

A Robert Schuman i la resta de “pares fundadors” els dirigia especialment un objectiu polític el d’aconseguir la pau al continent europeu i la col·laboració entre els seus països, especialment entre Alemanya i França, i tot començant en l’àmbit econòmic anar a crear un embrió d’unitat política.

La llarga historia de la UE ha estat sens dubte una historia d’èxits malgrat més en el camp econòmic que en el polític i social, i amb la gran mancança  pel que fa a establir uns organismes de gobernança democràtics amb poder real.

Malgrat això, durant molt temps els dirigents primer de la CEE i desprès de la UE, especialment els dels seus països més importants van tenir molta cura de consolidar el model d’Europa Comunitària com un exemple de societat que tenia la seva màxima expressió en la col·laboració mútua i el manteniment de l’anomenat model social europeu basat en l’estat del benestar.

Robert Schuman, un dels pares de la idea de Europa

No hi ha dubte que la Comunitat era un exemple que molt altres països europeus tenien com a referència la qual cosa va fer créixer el sentiment europeista i la consegüent demanda de la seva entrada en la Unió, tot això va comportar les successives ampliacions des dels sis primers països fins els 27 actuals.

Les ampliacions han complicat l’evolució de la Unió. No és el mateix posar d’acord a sis que a 27 i màxim quan no s’han establert fórmules que permetin complementar el mercat únic amb estructures de govern democràtiques i  obrir camins cap a una homogenització de les condicions socials del conjunt de la ciutadania europea. En definitiva a la Unió econòmica no l’ha acompanyat la creació d’una Europa unida políticament i social.

Diversos fets han comportat problemes en la evolució global de la Unió. Un d’ells,  l’entrada del Regne Unit, interessat  únicament per motius econòmics de mercat i amb una clara oposició a qualsevol evolució cap altre forma d’unitat. Durant molt temps, i possiblement amb molta raó, De Gaulle va evitar la entrada de Londres a la comunitat europea, ja que la considerava “cavall de Troia” dels EEUU.

Sense la Unió Europea hauria estat difícil la ràpida reunificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. I és evident que hi havien reticències, envers aquesta Alemanya unida, pel que comportava, per una part per raons econòmiques, el cost de la reunificació, però també per raons polítiques davant la creació d’una Alemanya molt més poderosa a Europa. Només cal recordar la frase que s’atribueix al President Mitterrand: “M’agrada tant Alemanya que prefereixo que hi hagin dos”.

Posteriorment és Alemanya la que força la ràpida ampliació als països de l’Est, feta per raons polítiques d’estabilitzar la zona, però també d’augmentar el “hinterland” alemany i la seva zona d’influència.

Malgrat això i fins l’arribada de Merkel a la cancelleria de Berlín, tots els seus antecessors, tant de la CDU com del SPD, van tenir una clara i decidida vocació europeista tot potenciant una Alemanya europea malgrat el seu major pes econòmic. També va contribuir el paper de la Comissió Europea i dels seus presidents que jugaven un paper polític de primer ordre a l’hora de plantejar l’evolució futura de la Unió. Només cal comparar l’etapa i el paper de Jacques Delors amb la debilitat i manca de lideratge de l’etapa Barrosso.

La creació de l’Euro com a moneda única de 17 estats mereixeria un article per si sol. Aquí només assenyalarem  que va ser una decisió de voluntarisme polític positiu però sense crear totes les estructures per afrontar situacions de crisis. Es crea una moneda única però no es dota al BCE de totes les competències necessàries per actuar com una reserva federal, no es crea una supervisió europea comuna ni una mutualització del deute públic. I ara amb la crisi tot això ha quedat al descobert i molts països de la Eurozona es troben que  no tenen els instruments propis d’un estat, com la política monetària pròpia, ni a l’àmbit europeu troben els mitjans alternatius per tal d’afrontar la situació.

L’arribada de la crisi econòmica no ha fet més que aguditzar els problemes de la Unió Europea trencant la solidaritat bàsica indispensable i tornant a fer aparèixer vells fantasmes nacionalistes, especialment a Alemanya que ha imposat com un “diktat” un anàlisi i unes polítiques de falsa austeritat, més aviat de retallades socials, als estats més dèbils econòmicament, especialment els del sud.

Per entendre-ho cal tenir en compte que Alemanya implanta els programes Hartz ( del I al IV), des del 2002  fins al 2010, que han significat una reforma en profunditat del mercat de treball, i una important retallada al seu estat del benestar, que malgrat tot continua molt per sobre del que existeix als països del sud. Aquesta reforma comporta entre d’altres coses la creació de "minijobs" és a dir treballs precaris i mal pagats que avui ocupen a més de 6,5 milions d’alemanys. Els sous per aquests treballs estan poc per sobre del 400 euros/mes malgrat estan  complementats amb ajudes socials. Si no fos per aquests treballadors precaris l’atur a Alemanya estaria per sobre del 15%.

Ara Alemanya vol l’exportació d’aquesta filosofia de retallades a uns estats com Grècia, Portugal o Espanya  que ja de entrada no estan, ni han estat mai en la situació d’Alemanya, la qual cosa significa portar la liquidació dels seus limitats estats de benestar, i per acabar esfondrar-los econòmicament al posar com a prioritat el retorn del deute a qualsevol altre consideració. Aquesta política significa el suïcidi ja que es crea un cercle viciós en el qual  a més retallades, més atur, menys salaris, menys estat del benestar, menys consum, menys producció, menys ingressos fiscals i més endeutament i major cost del deute.

Es molt perillós com  es ven a la població alemanya per part dels seus polítics amb la cancellera al seu capdavant i els mitjans de comunicació tant alemanys com anglosaxons aquesta política, i que crea una consciència  perillosa en la població. El plantejament és “ Perquè les societats treballadores i austeres del nord han de pagar els errors d’unes societats del sud que han viscut per sobre de les seves possibilitats? Ara tenen que pagar els seus errors”.

Aquesta ideologia és perillosa i falsa, i sens dubte estimula un nacionalisme excloent. Per que és evident que els estats del sud han comès errors, però en molts casos aquestes actuacions errònies han estat  estimulades i finançades pels bancs alemanys. El cas espanyol però també el grec són paradigmàtics. La bombolla immobiliària ha estat possible per que els bancs espanyols han rebut més de 200.000 d’euros dels bancs alemanys que ho feien per aconseguir sucosos beneficis. Si  els bancs espanyols fessin fallida s’endurien per endavant els bancs alemanys. I l’únic que estan fent Alemanya i la UE amb la política de rescats és que els deutes privats que empreses o entitats financeres tenen amb els bancs alemanys es converteixin en deutes de la societat en el nostre cas l’espanyola que es compromet a retornar aquest deute. A hores d’ara a alguns sectors alemanys ja no els hi preocupa que Grècia faci fallida per que amb els primers rescats han aconseguit reduir l’exposició al risc que tenien, tot això a costa del patiment infinit del poble grec.

Alemanya intenta tornar a imposar la seva política a tota la Unió Europea, ara enlloc de l’Alemanya europea ens trobem que vol fer una Europa alemanya, el que no es va aconseguir als anys trenta del segle XX amb els “panzers” ara es vol aconseguir amb el seu poder econòmic derivat de l’existència d’una moneda única que ha beneficiat més que a ningú, i amb diferència, és a Alemanya. Per que cal deixar ben clar que si bé Alemanya és el major contribuent amb fons de la Unió, també és la que amb les seves exportacions es beneficia més de la Unió i de l’euro. I aquest fet s’amaga al propi poble alemany davant del discurs únic de Merkel sobre els pobles indolents del sud i el sofert poble alemany que només fa que pagar.

L’únic que s’està aconseguint és que a Europa ressorgeixin la "germanofòbia", els nacionalismes i el populisme, i es vagi diluint la idea d’Europa com una idea engrescadora d’uns Estats Units federals europeus. Lamentablement es torna de forma ràpida i perillosa cap a fenòmens que crèiem que havíem fet desaparèixer per sempre.

Tota aquesta situació fruit d’una política que només comporta patiment per a una gran part dels ciutadans europeus  cal aturar-la. Aquestes polítiques austericides, que no austeres, i liquidadores del concepte europeu de l’estat del benestar, que no fan més que generar euroescepticisme i crear les condicions per a la fractura de les societats cal aturar-les. I cal fer-ho en l’àmbit europeu.

Per això és tan oportuna la jornada de mobilització convocada per la Confederació Europea de Sindicats- CES, pel 14 de Novembre, a tota Europa i amb especial significació als països del sud que com Espanya, amb convocatòries de Vaga General, ja que són els que més pateixen aquestes polítiques de la socialització del patiment.

Cal una forta mobilització per fer front a les polítiques que marcades des d’Alemanya, sostinguda per Brussel·les, i aplicades pels governs de dretes o dels que han fet polítiques de dretes, com és el cas a Espanya i Catalunya, amb els Governs de ZP, Rajoy i Mas, on es vol aprofitar la crisi per imposar, com és el nostre cas, una major desigualtat i trencar la cohesió social. Potser sense adonar-se’n que poden donar lloc ara i més en el futur a greus conflictes difícils d’imaginar avui.

14-N Jornada de mobilitzacio sindial a la Unio Europea

               Ernst Busch " Peter, menin Kamerade"( Peter, el meu company)

Resposta democràtica a la crisi econòmica, política i institucional



Per una alternativa d'esquerres


nuevatribuna.es | 09 Octubre 2012

La profunda crisi econòmica que ens sacseja està provocant un impacte fins ara imprevist en el conjunt del sistema social, polític i institucional del país.

La crisi abasta aspectes que van  molt més enllà dels  purament econòmics. Els seus efectes, amb les profundes retallades de drets socials i laborals, han posat en qüestió les bases de l'estat del benestar en que es basava la nostra societat des de l'arribada de la democràcia.

Aspectes essencials de la societat com ara un marc de relacions laborals basades en la negociació col·lectiva han estat dinamitats per la Reforma Laboral, alhora les retallades han afectat temes bàsics de la nostra realitat social com són la sanitat i l’educació pública o els sistemes de protecció social.

Tot això ha generat un grau molt alt de crispació social que ha estat canalitzats pel moviment sindical i els moviments socials com el 15M i que han arribat a qüestionar la legitimitat de l’actual sistema de representació política i per tant ha afectat al terreny institucional.

Altrament la crisi econòmica ha posat també en qüestió els equilibris territorials de l’anomenat “estat de les autonomies” posant en evidencia temes durant molt temps ajornats i que ara esclaten en un moment ja prou delicat.

El que està clar és que la política en el sentit de representació política establert fins ara ha entrat en una situació avui insostenible. La Llei electoral que establia un bipartidisme imperfecte és avui un problema que provoca cada vegada més una desafecció de la política. La regeneració política precisa un canvi del sistema representatiu que avui es troba tan esgotat com el del temps de la “Restauració”  on tot es basava entre Cánovas o Sagasta, com dues cares de la mateixa moneda. Aquesta situació avui es reprodueix davant de l’única alternativa de poder entre PP o PSOE. Es necessita un canvi i l’aparició de nous actors polítics però l’actual llei impedeix aquesta renovació al perjudicar als partits minoritaris. Aquesta és una necessitat bàsica de canvi: Establir el principi que cada vot val igual. Però amb això no hi ha prou, cal garantir també sistema de participació ciutadana donant més facilitats a les Iniciatives Populars o introduint la petició popular de Referèndums vinculats.

Tot i això, el problema és més profund. Cal una Segona Transició. Ja és hora que els ciutadans escullin quin sistema d’Estat volen si monàrquic o republicà. Però també si Estat unitari, federal o confederal. La Constitució de la Transició no sols ha envellit  sinó que s’han donat passos enrera tant en la seva lectura com en el seu articulat. La Reforma “exprés” de Zapatero va provocar una profunda modificació, la de permetre només una lectura dretana del desenvolupament econòmic quan va establir la prevalència de limitar el deute.

Avui en dia, fruit en part de la crisi, una part important de la societat es mobilitza demanant canvis polítics en profunditat. La mobilització del carrer està entrant en una profunda contradicció amb l’actual realitat institucional. I l’agreujament d’aquesta contradicció només pot comportar, sinó s’afronta,  més conflictivitat i un profund enfrontament d’incertes conseqüències.

Avui en dia cal ser capaç de conformar una alternativa política des de l’esquerra que permeti la confluència de tots aquells interessats en portar endavant i  canalitzar políticament tota la indignació, rebel·lia  i necessitat de canvis en profunditat en la política i en les normes constitucionals. En aquest esforç cal comptar amb tots aquells interessats, però caldrà molta voluntat d’acord i actuar sense els sectarismes ni primacies ni exclusions que tan arrelats estan en algunes organitzacions. Ja s’han donat passos petits però significatius, des del Grup Parlamentari de la Esquerra Plural, com el sorgir d’opcions com EQUO, o compromís al País València, el CHA a Aragó, Iniciativa de les Illes, o darrerament Alternativa Galega de Esquerda, Izquierda Abierta, així com altres moviments de gent desencantada procedent del PSOE. I han molts  moviments autònoms i encara no prou coordinats però que han de ser els embrions d’un Front Ampli d’Esquerres o un tipus de SYRIZA, o com es vulgui dir. Però torno a repetir caldrà excloure el sectarisme i tenir molta generositat i voluntat d’acord. I aquí és on pot haver-hi el gran problema de la esquerra alternativa.

La situació de crisi econòmica però també política i institucional és urgent d’afrontar en el nostre país, però sense oblidar que ha de ser forçosament part d’un canvi més ampli en el àmbit de la Unió Europea.



GP Esquerra Plural: un embrió?



                                       Jean Ferrat: "la commune"

I Artur Mas s’embolicà en la bandera

Artur Mas i la bandera

nuevatribuna.es | 04 Octubre 2012

En record a Santiago Carrillo una persona d’esquerres que des de l’Estat va entendre Catalunya

Es evident, inclòs pels que no ho vulguin veure, que a Catalunya hi ha un problema pel que fa a la seva relació amb l’Estat. Es un problema econòmic però no exclusivament econòmic.

El malestar, la desafecció que deia el Prresident Montilla, el trobar-se mal compresos o directament incompresos, és un sentiment que dia a dia ha anat creixent a Catalunya. I dic que no és un problema únicament d’econòmic per que temes com el referent a la immersió lingüística a les escoles catalanes, que no signifiquen cap problema real a la societat catalana són contínuament utilitzats per sectors no sols de la caverna mediàtica i política espanyola sinó de vegades fins i tot en boca de gent d’esquerres.

El principal problema a Catalunya és el derivat d’un finançament insuficient. Una cosa és que sigui solidaria i un altre que un cop aplicat el fons de compensació perdi el lloc que li correspon per la seva aportació a les arques de l’Estat.

Aquest problema que és real, juntament amb d’altres de tipus polític, va intentar ser abordat a partir de la proposta de nou Estatut que tractava de fer un encaix amable de Catalunya dins d’Espanya. Aquesta proposta va ser mal rebuda, va ser rebaixada pel PSOE, i un cop retallada, va ser aprovada en el Congrés i el Senat i per Referèndum del poble de Catalunya. Malgrat això la campanya d’oposició radical del PP va culminar en una demanda davant del Constitucional, el qual malgrat la seva composició irregular va liquidar políticament l’intent que havia significat la proposta d’Estatut.

Aquesta és una realitat inqüestionable  que va quedar en la ment dels ciutadans, al marge de provocar una multitudinària manifestació contra la sentència del Constitucional que va aglutinar  totes les forces polítiques i socials a excepció del PP.

Un altre realitat igualment inqüestionable és que el Govern d’Artur Mas ha estat un govern amb una profunda política neolliberal de profundes retallades a l’estat del benestar dels ciutadans de Catalunya i fins i tot el capdavanter de les retallades a l’Estat. Crec que mai com en aquests dos anys hi ha hagut tantes mobilitzacions, algunes multitudinàries contra les retallades socials de Mas que en res ha d’envejar, sinó fins i tot li ha fet de mestre al propi Rajoy. El Govern de CiU ha tingut d’aliat preferent al Parlament al PP de Catalunya en la seva política de retallades a la vegada que evitava i fins i tot millorava les condicions dels sectors més benestants, un exemple molt clar és la rebaixa de l’Impost de Successions.

A la  vegada CiU ha estat l’aliat del PP a Madrid on ha votat la majoria de les vegades les polítiques, especialment les retalladores, del Govern Rajoy. Un exemple gràfic de les mútues ajudes han estat els canvis en la regulació dels mitjans públics de comunicació d’ Espanya i de Catalunya que ambdós han votat per a mutu benefici. L’ajut mutu entre les dretes catalana i espanyola ha estat com era d’esperar.

Fins aquí dos fets inqüestionables. Però Mas i CiU  comencen a comprovar que la política de retallades i de suports mutus amb el PP li pot significar un fort desgast electoral i és aleshores quan treu de nou de la “chistera” el tema del Pacte Fiscal que depresa i corrents es fa aprovar en el Parlament i a continuació comença una increïble campanya de “d’agit-prop” durant un mes des dels propis mitjans de comunicació públics de la Generalitat, TV3 i Catalunya Ràdio, plantejant la necessitat d’una mobilització dels catalans contra aquesta Espanya que ens espolia. Cal dir que la manifestació va ser un èxit que Mas capitalitza, fossin 600.000 o un milió o més. També hem de dir que durant aquests dos anys cents de milers de manifestants han participat en manifestacions contra les polítiques de Mas, sense cap cobertura i encara menys sense campanya mediàtica, amb això vull significar que tot això no és blanc o negre.

La realitat és que desprès de la manifestació, Mas es pot presentar davant de Rajoy i respondre al “No” d’aquest al Pacte Fiscal amb una jugada d’escacs, acudint al Parlament, fent votar una resolució a favor del dret a decidir, que és evident que una gran majoria de catalans dóna suport, dret a decidir no significa independència, i desprès dissol el Parlament i convoca eleccions, que pretén convertir en un plebiscit sobre ell mateix. Només citar, per entendre la campanya d’intoxicació mediatitza , que en un Telenoticies es van atrevir a comparar a Mas amb el President Companys.

Mas amb la seva actuació d’embolicar-se amb la bandera aconsegueix dues coses, d’una part aparèixer com el capdavanter de la reivindicació nacional i de l’altre amagar del debat polític tota la seva política concreta de privatitzacions i retall de l’estat del benestar dels catalans. Novament es tracta de que la dialèctica territorial amagui la controvèrsia social.

I davant d’això estableix una hegemonia política sobre l’oposició. El PP queda relegat a representant del nacionalisme espanyolista, ERC i tot el seu seguit d’escissions es sumen de forma resignada a la direcció de CiU com a pare de la reivindicació. El PSC en una profunda crisi no s’acaba de situar de forma clara en cap posició, cal veure la seva abstenció en el Parlament. Darrerament el seu candidat i Secretari General, Pere Navarro, sembla articular un discurs coherent sobre federalitat i canvi constitucional que queda, però, desacreditat en quan arriben les veus del PSOE. I per últim queda la veu de qui ha estat aquests dos anys l’única oposició clara a Artur Mas, Iniciativa per Catalunya-EUiA. La seva posició és prou clara al plantejar que  no es pot parlar de drets nacionals sense parlar de drets socials, i per tant sent partidaris del dret a decidir les formes de relació amb Espanya també qüestionen i fan especial esment en les polítiques dutes a terme pel Govern Mas d’atacs sistemàtics al drets socials dels ciutadans catalans.

I que passarà desprès del 25-N? Una cosa està clara, caldrà trobar una forma d’encaix satisfactòria de finançament de Catalunya. I si CiU té majoria absoluta o està a prop d’aconseguir-la,  tornarà a sortir el pragmatisme de CiU, el de Jordi Pujol i cia. Els grans poders econòmics i financers catalans no són partidaris de cap aventura, i menys d’una separació traumàtica que seria negativa per ambdues parts.

Ara cal una reflexió profunda a Espanya, especialment entre l’esquerra. Cal un canvi profund en el nostre marc polític i defensar la necessitat d’un federalisme creïble i estratègic com a possible solució raonable. Ja  no és hora d’imposicions impossibles ni de visions jacobines.  I fins ara el principal enemic dels federalistes a Catalunya és que els independentistes pregunten, no sense alguna raó: “On són els federalistes a Espanya? Sinó hi han el federalisme no és possible i l’única sortida és la Independència”

Santiago Carrillo: "Adeu a un amic de Catalunya"

                               George Brassens " La mala reputación"