14 d’abr. 2024

A SUMAR LI TOCA AFRONTAR LA SEVA REALITAT EN ELS PRÒXIMS MESOS

 



El projecte polític de SUMAR i de la seva líder Yolanda Díaz confrontarà amb la seva realitat en els pròxims mesos. Els successius processos electorals i els seus resultats repercutiran directament en el seu futur polític.

Una vegada amortitzat i pràcticament en declivi el projecte de Podemos, la proposta inicial de Yolanda Díaz va crear una certa il·lusió en el sector situat a l'esquerra del PSOE. Ningú podia negar el rellevant paper polític de Yolanda Díaz en el primer govern de coalició progressista per les seves consecucions i les seves formes allunyades de les radicalitats i consignes virtuals protagonitzades per Podemos.

Yolanda Díaz va plantejar una aliança del conjunt de les diverses forces d'esquerres per tal d’aglutinar tot aquest espai polític. D'entrada ja va sorgir una contradicció pendent d'esmenar: es tractava de crear un nou tipus de formació política que unifiqués totes aquestes formacions o es tractava d'un front de partits? Finalment el projecte va voler aglutinar les dues coses: crear Sumar com a partit i com a coalició de tots ells. La qual cosa ja comportava una certa confusió amb possibles contradiccions internes.

A continuació el projecte no es va concretar en la creació de les bases d'una organització amb afiliació i militància activa sinó en un projecte dissenyat des de la cúspide i on la participació individual es reduïa a un sistema de debats telemàtics individualitzats respecte a uns documents que es presentaven des de la direcció provisional cooptada.

Fruit de tot això va ser un resultat no especialment reeixit amb poc més de 6.000 participants. Això contrasta i es contradiu amb l'apel·lació del portaveu de Sumar, Ernest Urtasun, que en el seu discurs de conclusió del procés va parlar d'una qüestió que no es va aplicar en la pràctica realitzada “que les idees no viuen sense organització”. I precisament la falta d'organització, tal com ja va succeir amb Podemos, ha llastrat la creació de Sumar

S’ha de tenir clar que Sumar no és un Podemos “bis” i que els seus plantejaments són diferents. No es tracta de plantejaments i consignes radicalitzades i idíl·liques tan suggeridores com irrealitzables similars a les formulades per la formació morada, que pretenia ser la “puresa de l'esquerra”. Al contrari els plantejaments de Sumar estan molt més arrelats en les necessitats de la gent i tenen la voluntat d'aconseguir objectius necessaris i possibles d'assolir.

El problema de Sumar però, és la dificultat d'acontentar les diverses peculiaritats de les diverses organitzacions coalitzades. Totes saben que és millor anar juntes que separades, però totes volen tenir el seu protagonisme i que es notin les seves particularitats que són múltiples. I les realitats de les diverses organitzacions són diferents, unes estan vinculades a un àmbit territorial determinat en el qual volen que subsisteixi la seva particularitat, és el cas per exemple de Comuns, Compromís o Más Madrid. Però hi ha uns altres que tenen més estructura en el conjunt de l'estat com és el cas d'IU. I això provoca contradiccions davant un projecte no consolidat ni prou definit on es corre el risc de que les diverses particularitats posin fre o puguin fer fracassar el projecte comú de Sumar com a coalició així com el de Sumar com a partit.

Sumar és un projecte que si es consolidés en el conjunt de tot el territori podria ser útil per a tots a nivell general i per a cadascun en el seu àmbit específic, on es podrien establir diferents situacions en la forma organitzativa.

Però per a això cal, en tots els àmbits, crear i reforçar l'organització. Crear nuclis de militants en tot el conjunt del territori estatal. Nuclis de militants que tinguin una relació orgànica amb el conjunt de l'organització de Sumar. Crear Sumar en llocs com Galícia on s'ha demostrat que no existia realment. Perquè si no hi ha organització no s'aconsegueixen resultats electorals en les eleccions locals ni autonòmiques i tampoc en les generals. La història de Podemos és prou demostrativa d'això. I no sols cal fer un important esforç, que no es realitza de la nit al dia, per a crear organització on no existeix sinó també reforçar on n'hi ha però que encara és insuficient, sigui el cas de Catalunya, País Valencià, Madrid o Andalusia, on les organitzacions existents no són ni prou fortes ni arrelades en tots els seus territoris.

O el conjunt de Sumar i totes les organitzacions polítiques que composen l'espai es conjuren a tenir com a objectiu estratègic la creació i reforç de l'organització i una continuïtat directa en la seva relació amb la militància organitzada o el projecte no tindrà futur.

Exemples com els de BNG o EHBildu a Galícia i Euskadi són un exemple d'organitzacions arrelades en els seus respectius espais geogràfics. Aquests són models a seguir: organització i militància activada, la qual cosa comporta debat intern garantit i presència organitzada. Tota la resta, fins i tot un programa adequat, pot resultar fallit sense organització.

I l'organització pot solucionar alguns problemes de programa, el primer el de plantejar-se tenir subjectes prioritaris dins de la societat, com són les classes treballadores i els sectors més desfavorits, i la relació amb els moviments sindicals i socials que només pot donar-se realment si la afiliació política organitzada participa dins d'aquests propis moviments i així conèixer de primera mà les necessitats que té la ciutadania a la qual vol representar.

És en aquest sentit que el Programa de Sumar flaqueja al no concretar de manera clara quines són les seves prioritats i la seva relació amb les organitzacions sindicals i socials i no posar en primer terme prioritats com les laborals i consegüentment la necessitat de la seva relació prioritària amb el moviment organitzat dels treballadors. Cal destacar que molts dels èxits en la popularitat de Yolanda Díaz varen ser la seva eficaç política de potenciació del diàleg social i que sembla haver-se refredat en els últims temps, i que en part pot venir  del fet que alguns dels seus principals dirigents no tenen la mateixa motivació que  la mateixa Yolanda.

En aquests moments polítics, molt diferents en múltiples sentits dels de l'anterior govern, Sumar ha d'adaptar-se. Ha de mantenir la seva relació amb els agents socials, màximament quan els suports polítics són diferents que a l'anterior legislatura, i perquè a més l'actitud del seu soci de govern ha canviat. En aquest moment, i m'agradaria equivocar-me, Sumar ha de tenir en compte que el seu soci està situat en un altre estadi i que el seu únic objectiu és reforçar-se ell mateix com a partit. El PSOE no li donarà molt joc a Sumar en el govern i menys en el pla polític. Hem vist de manera clara l'exemple a Catalunya on l'alcalde Collboni prefereix fer coalició amb ERC que de poc li serveix per a fer una majoria de govern municipal abans que amb els “comuns”, en part per l'animadversió amb Ada Colau, però no únicament. Així mateix Illa no sembla massa partidari d'una política a Catalunya que en principi inclogui els “comuns” amb els quals tracta d'evidenciar les seves diferències.

A Sumar tampoc li interessa ni li convenç una política contínua de “brega política” en el Parlament que només comporta “soroll tòxic” i allunya els ciutadans del coneixement de la realitat econòmica, laboral i social i de les millores derivades de l'acció governamental.

Esperem pel bé de la gent d'esquerres que Sumar i tot el conjunt de les forces que agrupa siguin intel·ligents, realistes i serioses i es deixin de disputes internes i surtin a guanyar el carrer i la ciutadania i a conformar una estructura organitzada, militant i potent.




26 de març 2024

L’IRRESPONSABLE POLÍTICA VIRTUAL DE PUIGDEMONT I JUNTS

Puigdemont discurs presentació candidatura

nuevatribuna/30 DE MARZO DE 2024

El discurs de presentació de la candidatura de Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat, té tots el continguts del que representa la contumàcia en continuar plantejant un discurs irresponsable i basat en un anàlisi irreal de la realitat política de Catalunya.

Tot el plantejament polític de Puigdemont i Junts és un relat de tot el que ha passat a Catalunya des de l’any 2017 sostingut en les mentides i el falsejament del que realment ha succeït. Des de l’inici de la descripció del fets, és a dir la seva pròpia vergonyosa fugida per tal d’evitar ser jutjat per la seva actuació, Puigdemont ho presenta dient “ calia protegir per damunt de tot les institucions del nostre país i la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és el legítim representant, de proclamar la independència “.  Segons el seu discurs ell representa tota la legalitat, amb la qual cosa resta tota legitimitat als següents Presidents i Parlaments escollits, malgrat haver-se presentat a les eleccions. 

Puigdemont fins i tot parla de “restaurar” la Generalitat que sembla que únicament la representa ell. Realment tot el relat que fa és una fantasia d’una ment trasbalsada o d’una capacitat de fabulació i fantasia digna d’un “conte de fades”. No hi ha dubte que Puigdemont sembla tenir un molt elevat concepte de si mateix, per que sense ell sembla que res és possible. Només així és comprensible el que diu “ Hem de defugir de mediocritats i sectarismes, hem d’allunyar-nos de la resignació i el derrotisme que mai han estat aliats a la causa de Catalunya, construir amb autoestima i autoexigència, un futur compartit amb tots i cadascun dels nostres conciutadans”. Tot això només es possible  plantejar-ho des d’un cap que vingui d’un altre món. Puigdemont i els seus acòlits de JUNTS semblen oblidar el que va passar  l’any 2017. Al setembre d’aquell any es van iniciar un seguit d’il·legalitats portades a terme per la majoria del Parlament que van aprovar lleis il·legals, una convocatòria de Referèndum mancat de les mínimes garanties de legalitat i transparència, l’1 d’Octubre, i culminant tot en una proclamació d’independència que va durar menys de 30 segons. Cal dir que el Referèndum no va tenir cap reconeixement de cap tipus enlloc.

El que va passar posteriorment faria avergonyir  qualsevol que tingués un mínim d’orgull. Malgrat haver convocat una reunió del Govern de la Generalitat, “l’honorable ” Puigdemont fuig de Espanya amagat dins del maleter d’un cotxe, deixant el país sense President. Desprès s’arroga el títol d’exiliat quan és un fugit de la justícia, cosa que no van fer una bona part del seu Govern que van ser jutjats i condemnats a presó pel Tribunal Suprem.

Durant aquests anys Puigdemont ha viscut en el seu “palauet” de Waterloo, subvencionat per lleials seguidors o creant diverses formes de recollir fons com el famós “carnet de la República Catalana”.

Mentre a Catalunya es van viure moments molt convulsos  i molt tensos amb greus incidents fins que amb la política endegada pel Govern espanyol de progrés comandat per Pedro Sánchez es va iniciar una política d’apaivagament, acostament i diàleg amb Catalunya i el seu Govern de la Generalitat i que finalment amb la concessió dels indults va aconseguir una certa normalització en la societat catalana i en les relacions entre l’Estat i la Generalitat. Tot això al marge, i fins i tot en contra, de la política de confrontació que Puigdemont i JUNTS van mantenir.

Ara presumiblement, si s’aprova la Llei d’Amnistia, i gràcies al perdó que aquesta comporta sobre determinats delictes que es puguin haver produït  durant el temps del procés, Puigdemont podrà  tornar en un futur proper a Catalunya i podrà continuar amb la seva carrera política com un ciutadà més.

Però el que Puigdemont no podrà es “TORNAR-HO A FER”. Per que el que no fa  l’Amnistia es canviar les lleis, i si ho torna a fer haurà d’afrontar novament la persecució judicial. Cal recordar que en la Transició  l’amnistia de 1977 va perdonar a condemnats per assassinats però alguns dels amnistiats, especialment d’ETA, van tornar a ser condemnats posteriorment per reincidir en altres fets similars.

Es a dir, Puigdemont ha de ser conscient de que torna per que la democràcia espanyola ha decidit amnistiar-lo juntament amb un altre grapat de gent que va ser sancionada per actes de tot tipus contra la llei durant el procés independentista. Més li val que en la seva frivolitat no pensi que pot reincidir.

Es per això que només des de la ignorància o la  mala fe, o sobre un intent d’engany als seus seguidors es poden tenir en compte les seves paraules en l’acte de presentació electoral que comentem, quan Puigdemont diu als seus acòlits de JUNTS “ l’objectiu principal que ens hem de fixar és culminar amb èxit el procés d’independència que van engegar l’octubre del 17 en una legislatura en que precisament s’escaurà el desè aniversari del referèndum de l’1 octubre”.

Cal dir que tota la trajectòria política de Puigdemont i de la gent de JUNTS que li ha donat suport al llarg del temps s’ha basat en dues línies polítiques: 1) la irresponsabilitat més persistent de dur a terme un projecte polític que anava en contra de tot el marc polític en el que s’estava actuant; i 2) un projecte polític virtual, es a dir totalment fora de la realitat política en que s’estava immers. Tot això amb un  mèrit innegable de crear una “faula” que proclamada de forma constant no sols per partits independentistes, sinó reiterada a través dels mitjans de comunicació públics del govern català i els privats afins, es va convertir per una bona part de la ciutadania en quelcom que semblava possible.

Desprès els fets han demostrat que ni era real, ni estava preparat. La majoria dels propis actors ho han reconegut. Tot el plantejament del “procés” era una entelèquia, si es va arribar a on es va arribar va ser per la pugna insomne entre JUNTS i ERC per ser hegemònics dins de l’electorat independentista. I en definitiva tot va ser un “farol” (com va dir la ex-Consellera Clara Ponsatí) que se’ls hi va anar de les mans. Només cal recordar la foto del conjunt dels diputats i diputades independentistes desprès de la “non nata” declaració d’independència també quasi virtual. Els polítics de ERC i JUNTS feien tots cara d’enterrament, i només estaven joiosos els irresponsables que a sobre no tenien res a perdre ni a témer, els de la CUP.

Malgrat això Puigdemont torna a intentar vendre de forma irresponsable de nou la política virtual malgrat fer una certa autocrítica “si no fos conscient, del desànim, la desmobilització, i la pèrdua de confiança d’una part de la població que, esperançada a poder fer possible finalment el somni d’un país lliure i millor, i que va respondre sempre que se li va demanar, s´ha decebut per la nostra incapacitat”. Aquí accepta que eren incapaços de fer real el “miratge” que era el “procés” però això no el fa canviar de discurs. I  afegeix “malgrat tot, no ens han derrotat ni tenim només raons per lamentar-nos”, nosaltres no hem renunciat a res, ni ho farem, i que mantenim la legitimitat i legalitat tant del referèndum com de la declaració d’independència”. En aquest discurs es fa evident la certesa d’aquell refrany que diu “ no hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.

Puigdemont i els seus sembla que són incapaços de veure la realitat en que el “nefast procés” ha portat al conjunt de Catalunya i la seva societat. Una ruptura interna de la ciutadania trencant llaços de convivència de moltes dècades. Un pas enrere com a país en tots els àmbits, econòmic, cultural, social i polític. No són capaços de veure que la major part de la ciutadania de tots els colors voldrien ja oblidar uns anys negatius pel conjunt del país.

Només una realitat farà entrar en raó a Puigdemont i JUNTS, i és el fet de que actualment la realitat política de Catalunya ha canviat en bona part i que Puigdemont i JUNTS avui no són cap esperança ni cap realitat engrescadora per la majoria de la societat catalana i que el seu somni hegemònic està caducat i cal esperar que es consumi  en les properes eleccions i Puigdemont se’n adoni que el seu relat virtual, irresponsable i enganyós ja no es cap esperança il·lusionant per  a Catalunya.



9 de març 2024

BARGHOUTI PEÇA CLAU EN UNA FUTURIBLE SOLUCIÓ A PALESTINA

Barghouti símbol de la resistència


nuevatribuna/ 12 DE MARZO DE 2024

La situació en els territoris palestins és insofrible i de difícil finalització. La bretxa i l'odi entre palestins i israelians s'han incrementat de manera potencial des dels atemptats de Hamas i la increïble i desaforada represàlia de l'Estat d'Israel sobre Gaza i també a Cisjordània. La brutalitat tant de l'exèrcit israelià a Gaza com els assassinats a Cisjordània per part de colons i soldats israelians és de tal calibre que ha comportat la denúncia davant la CPI per genocidi i crims contra la humanitat.

No ha d'haver cap dubte sobre la necessitat de denunciar l'acció de Hamas del 7 d'octubre, però la reacció de l'Estat d'Israel està fora de qualsevol actuació permissible. Tots dos casos no són equiparables ni en quantitat ni qualitat. Evidentment tots els crims contra civils són execrables, però ni el número és equiparable, ni el causant de les morts és comparable. No és el mateix una organització terrorista que un Estat del qual s'espera un diferent nivell d'actuació responsable.

La situació avui dia sembla de difícil solució. Els ànims estan exaltats i la reconciliació  sembla llunyana sinó impossible.

El primer que cal és un alto-el-foc indispensable. I una reconstrucció a Gaza de tot el mal causat per l'agressió militar. Haurà de passar un temps per a plantejar-se solucions més duradores. I faran falta canvis profunds en els àmbits polítics de totes dues parts. Es precisarà per a aconseguir una situació de veïnatge mínimament viable canviar els dirigents polítics actuals i canviar l'ambient d'antagonisme radical existent en l'actualitat. I això comporta no sols temps sinó actuacions d'apaivagament en totes dues parts del conflicte.

En aquest context  ni el lideratge de Netanyahu ni l’ultranacionalisme sionista són compatibles amb qualsevol tipus de solució. Es necessitaria del carisma i la capacitat d'un nou Rabin per a aconseguir-ho, cosa que en l'actualitat no apareix en l'horitzó israelià.

També en el costat palestí caldria un canvi polític. Ni l'actual ANP d'Abbas ni Hamas són interlocutors acceptables no sols per a la contrapart sinó per a la pròpia societat palestina. Però en aquest costat sí que pot existir algú que pugui encapçalar un canvi unitari en Palestina, i es tracta segons totes les fonts de Marwan Barghouti empresonat a les presons israelianes.

Barghouti és un veterà lluitador de la causa palestina i un líder amb gran credibilitat a Palestina i en formacions polítiques tan diferents com Fatah o Hamas.

Barghouti és un veterà lluitador de la causa palestina, empresonat diverses vegades, la primera als 15 anys i després a l’exili durant uns anys, compleix en l'actualitat, des de fa 22 anys, cinc condemnes a perpetuïtat més 40 anys addicionals, sota l'acusació de ser el dirigent de la 2a Intifada (del 2000 al 2005)

 En el judici es va negar a declarar i  no es va defensar en el seu judici en 2004, quan va ser condemnat per la seva implicació en cinc assassinats, ja que va rebutjar reconèixer l'autoritat del tribunal israelià. Fora dels tribunals, va negar les acusacions d'haver ordenat les morts.

Durant el seu temps a la presó ha encapçalat accions de protesta com la vaga de fam en 2017 de quatre mesos secundada per més d'un miler i mig de presos palestins de diverses tendències. En una tribuna publicada en el New York Times va declarar que l'objectiu d'aquesta era “posar fi als abusos en els centres penitenciaris…Israel ha establert un apartheid judicial que garanteix la impunitat per als israelians que han comès delictes contra els palestins i que criminalitza la presència de la resistència palestina...Els presoners sofreixen tortures, tractes degradants i inhumans i falta d'assistència mèdica, alguns han mort durant la seva detenció”.

S’ha de conèixer  que els palestins poden ser sotmesos a una detenció preventiva, sense límit mínim d'edat, molts nens ho han sofert, sense acusació formal i que pot prolongar-se de manera indefinida. Prop de 900.000 palestins, una cinquena part de la població adulta han passat durant el mig segle d'ocupació per elles en un moment o un altre.

Prèviament en 2006, Barghouti va potenciar la signatura del “Document d'Acord Nacional dels presos” signat per dirigents empresonats de les principals organitzacions palestines Fatah, Gihad Islàmic, FDLP (Front Democràtic per a l'Alliberament de Palestina) i Hamas per a garantir la unitat palestina. El text demana la creació d'un Estat Palestí amb les fronteres de 1967, que la resistència palestina es limités a aquest territori ocupat, que s'establís un alto-el-foc mutu i que els palestins resistissin a l'ocupació d'acord amb el dret internacional. Es va tractar d'un text important perquè buscava la unitat de totes les forces. I trencador perquè s'acceptava les fronteres de 1967, renunciant a la Palestina històrica, defensant la lluita dins dels marges del dret internacional. S'abstenien per primera vegada de demanar l'eliminació d'Israel malgrat no reconèixer-la com a estat. Barghouti sondejava la possibilitat de crear una política d'unitat nacional que després no va fructificar.

No sembla haver-hi dubte que encara avui, malgrat el seu llarg empresonament Barghouti, ara al capdavant del seu partit Llibertat, és considerat el polític palestí més popular per sobre del President de l'ANP, Mahmud Abbas, i del líder de Hamas, Ismael Haniyeh. Tant sondejos israelians com palestins li donen moltes possibilitat d'imposar-se a tots dos, fonamentalment perquè el veuen com una figura de consens, que podria unir els palestins i liderar-los pel seu carisma i credibilitat, guanyada en l'exili, l'empresonament i el seu paper en la Segona Intifada, per a forjar una reconciliació futura dels diferents grups com Fatah i Hamas.

No hi ha dubte però,  que Barghouti és clarament conscient de que res és possible sense un canvi profund i radical a Israel. Com ja va escriure en una carta publicada en The Guardian i en la qual assenyalava “El veritable problema és que Israel ha triat l'ocupació en lloc de la pau i ha utilitzat les negociacions com una cortina de fum per a avançar en el seu projecte colonial….molts pretenen que amb receptes fracassades del passat es podria aconseguir la llibertat i la pau” És a dir que Barghouti és pragmàtic i té voluntat d'aconseguir un acord de pau sobre la base dels dos estats, però és conscient que sense un canvi profund en la política i la societat israeliana això no serà possible i el conflicte continuarà. Per això va sentenciar “hem d'unir-nos i demostrar al món que som una força indestructible en la nostra llarga i heroica campanya, creada per la resistència, que està iniciant una nova etapa en la història de la nostra nació".

És evident que Barghouti i la política que representa és una esperança des del costat palestí per a una possible solució al conflicte permanent des de 1948. I és evident que el seu paper també és considerat pels sectors més clarividents d'Israel com és el cas d'excap del Shin Bet, Ami Ayalon. El mateix que ja va sentenciar que la necessitat de la pau havia d'estar basada en un acord de les parts quan va dir “Tindrem seguretat quan ells tinguin esperança”. El mateix Ami Ayalon va declarar al diari Haaretz que “com a part d'un acord global que inclogui l'alliberament de tots els ostatges, hem d'alliberar a Marwan Barghouti, tant perquè la devolució dels ostatges és el més semblant a una imatge de victòria (per a Israel) en l'actual campanya de Gaza com perquè Marwan és l'únic líder palestí que pot ser triat i dirigir un lideratge unit i legítim cap a un camí de separació mútuament acordada amb Israel”.

Malgrat tot és bastant improbable  mentre a Israel persisteixi un Govern com l'actual. Caldria un canvi radical en la política d'Israel per a canviar la política de colonització i apartheid per una altra de negociació justa i real que partís del principi dels dos estats.

És en aquest últim context que sembla que una Palestina liderada per Barghouti pogués encapçalar una negociació de pau i separació consensuada i que busqués de manera pragmàtica una coexistència israeliana-palestina.

D'altra banda la part israeliana precisaria d'un canvi en profunditat que fins al moment no veiem. No sols pel fet del caràcter nacionalista, xenòfob i racista de la dreta política i religiosa que té una forta implantació, sinó perquè tampoc apareix cap dirigent ni força política que en aquests moments es plantegi un canvi de rumb. I a més a més hem de comptar amb un fet, afegit a la història llargament difosa pel nacionalisme sionista i que ha calat profundament en l'ideari de bona part de la població, que és l'existència dels milers de colons ultranacionalistes la major part d'ells en les terres pertanyents a una futura Palestina. Aquests colons que eren uns 100.000 quan els acords de pau Rabin-Arafat, són ara més de 800.000. El que comportaria un greu problema intern a Israel. Pensem que els tímids acords de pau li van costar la vida a Rabin a mans precisament d'un ultranacionalista.

És per tot això que actualment la possibilitat de pau està molt llunyana ja que a més la possibilitat que Barghouti sigui alliberat no és una cosa predictible ni previsible. Especialment mentre Netanyahu segueixi en el poder, amb uns socis que per incomprensible que sembli estan a la dreta de la ultradreta. I no hi ha dubte que un acord amb el reconeixement de Palestina tindria un fort impacte en la societat israeliana.

No obstant això en aquests moments sembla que l'esperança ens porta a agafar-nos a un clau roent.


 


27 de febr. 2024

LA SITUACIÓ A CATALUNYA POST-“PROCÉS”


 

nuevatribuna/29 DE FEBRERO DE 2024, 

La situació en general de la societat catalana després de la dècada “processista” és d'un cert descoratjament i alguna cosa semblant al pessimisme i la tristesa, La dècada passada ha deixat una forta petjada negativa en el conjunt d'una societat dividida i  fallida en aquests anys. Catalunya no s'ha recuperat i arrossega la petjada de la situació viscuda aquests últims anys.

Res tornarà a ser com abans si més no per un llarg temps. La divisió social va ser molt profunda. L'independentisme ha fracassat d'una forma definitiva, encara que hi hagi alguns que no ho acceptin de manera pública. La idea de la Catalunya “un sol poble” que va ser hegemònica des de la transició i reivindicada de manera transversal ha estat enterrada pel “processisme independentista”. Una gran part de la societat i no sols la castellanoparlant es va veure agredida. Els insults dient “colons” o altres epítets formulats pels sectors més agressius dels independentistes a les famílies procedents de la immigració dels anys 50 i 60 han comportat una profunda divisió en la societat catalana.

És necessari recordar que en la lluita antifranquista i durant la transició una gran part dels lluitadors que reclamaven “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” procedien de la classe treballadora emigrant. Només mirant les fitxes dels detinguts antifranquistes a Catalunya es pot comprovar la preeminència de cognoms no catalans. A Catalunya qui més es va mobilitzar per la llibertat i l'autonomia van ser la militància de CCOO i del PSUC, i fonamentalment treballadors i estudiants. La burgesia catalana no va ser precisament un exemple excepte honroses excepcions d'antifranquisme. Un exemple serveix de comprovació, en les primeres eleccions municipals una bona part, principalment fora de les grans ciutats, dels alcaldes de la CiU “pujolista” havien estat ja alcaldes amb el franquisme.

Una bona part de la gent gran mobilitzada  pels independentistes era gent que mai havia fet res durant el franquisme i semblava que aquests anys volgués fer la seva “revolució pendent”.

En definitiva l'il·lusori procés independentista ha comportat una forta depressió social a Catalunya i una desconfiança social entre els diversos sectors socials. Tot això aguditzat per un fet innegable, l'elevat activisme i esforç del “procés” impulsat i dirigit des de les institucions de govern de Catalunya va ser en detriment de l'avanç i desenvolupament de qualsevol política econòmica i social, la qual cosa ha comportat un important retrocés en la qualitat de vida de la població catalana.

Catalunya  en el seu moment formava part dels anomenats “Quatre Motors per a Europa”. Els Quatre Motors era una associació de cooperació interregional constituïda l’any 1988 entre els territoris de Catalunya, Baden-Württemberg (BW), Llombardia i Roine-Alps (actualment, Alvèrnia-Roine-Alps, AURA). En aquell moment els objectius de col·laboració estaven relacionats principalment amb l'economia i la recerca així com amb l'art i la cultura i també amb la participació activa en la construcció europea. Avui dia difícilment podria assenyalar-se a Catalunya en aquest grup.

Catalunya sempre va ser un model no sols d'economia avançada sinó de modernitat a Espanya en el segle XX. En l'actualitat Catalunya ha perdut importància tant econòmica com cultural. L'independentisme ha eliminat el cosmopolitisme reduint-lo a un pur nacionalisme estret i arcaic.

En l'àmbit social els governs independentistes des d'Artur Mas a Aragonés han comportat una reducció progressiva dels pressupostos de la Generalitat en les partides dedicades a Educació i Sanitat per posar un exemple. En l'àmbit sanitari en el Pressupost de l'últim Govern Tripartit (PSC-ERC-ICV) va dedicar un 35,51% del pressupost a Sanitat i un 22,63 a Educació. Els governs successius van anar reduint el pressupost en les partides socials fins a arribar al del 2022 on va dedicar a Sanitat un 23,95% ocupant el número 16 en el rànquing de CCAA en quant a despesa per càpita. Quant a Educació la seva despesa pressupostària va ser d'un 18,58% ocupant el lloc 11 en el rànquing de les CCAA.

Pel que fa al pes del sector industrial sobre el Valor Afegit Brut podem dir que l'any 2000 aquest era a Catalunya del 26,9%, mentre que en el 2019, abans de la pandèmia havia descendit al 19,3%. En referència a l'aportació al PIB de l'Estat, mentre que en el 2008 Catalunya va aportar el 18,42% i Madrid el 17,74%, en el 2022 Catalunya amb el 16,41% de població ha aportat el 19,01% del PIB sent superada per Madrid que amb el 14,22% de població ha aportat el 19,44%.

Així mateix els successius governs independentistes de la Generalitat han estat incapaços de plantejar les propostes necessàries de futur que situessin a Catalunya al capdavant d'alguna de les transformacions que la societat precisa. Dos exemples, el primer el relatiu a l'impuls de les energies renovables, en el qual Catalunya és la comunitat més endarrerida en la implantació d'aquestes energies, tan sols un 15% de l'energia és renovable enfront de l'objectiu d'aconseguir el 30%, mentre en el conjunt d'Espanya les energies renovables se situen en el 50%.. El segon exemple que està d'actualitat per la sequera és la falta de dessalinitzadores. En l'actualitat només hi ha dues a Catalunya, la més recent va ser obra del Govern Tripartit d'Esquerres, la del Llobregat que es va inaugurar al juliol del 2009. Aquesta instal·lació pot donar servei a 4,5 milions d'habitants i produeix fins a 60 hm³/any d'aigua Des de llavors no s'ha fet res més. L'altra dessalinitzadora la del Tordera, de menor capacitat, està fora de circulació i ara es pretén construir una altra de major capacitat però amb el problema de la falta de capacitat en el territori de l'energia elèctrica precisa per al seu funcionament.

No hi ha dubte que el “procés” ha afectat negativament tant econòmica com socialment a Catalunya, hem de recordar la fugida d'empreses catalanes que van deslocalitzar la seva seu social a altres parts de l'Estat. En total més 8.700 empreses van deslocalitzar la seva seu fora  de Catalunya.

Tota aquella aventura duta a terme per polítics que eren conscients que tot era una aventura il·legal i impossible, que van enganyar bona part de la població fent-los creure que era possible, la proclamació d'independència va durar uns escassos segons el 27 d'octubre de 2017, fins a la seva suspensió pel propi President de la Generalitat. Tot va ser una farsa teatral indigna.

Posteriorment es van produir fets de tota mena des de la fugida de Puigdemont a l'estranger, la suspensió de l'Autonomia de Catalunya per part del Govern del PP i la intervenció de la Generalitat. En les posteriors eleccions autonòmiques les forces independentistes van tornar a revalidar la seva minsa majoria. Després de la condemna pel Tribunal Suprem de dirigents independentistes i el seu tancament a la presó, van seguir anys de algarades de tota mena amb importants disturbis pel conjunt del país, amb talls de carretera, boicot de xarxes ferroviàries, ocupació de l'Aeroport de Barcelona, tot això estimulat pel propi Govern i els seus mitjans de comunicació afins  públics i privats.

Finalment va arribar l'inici de la descompressió del “suflé” català amb l'indult per part del Govern de Sánchez com a punt final a una etapa política desgraciada.

I ara ens trobem amb una societat catalana refractària, dividida, amb greuges de tota mena dins de la pròpia societat, i amb poca adhesió al que fer polític. I amb un profund i pessimista sentiment en el conjunt de la societat en totes les seves variants. L'actual política catalana no resisteix una anàlisi de qualitat. Tots els partits i les seves polítiques no provoquen grans motivacions, ni per part de l'independentisme amb el seu sentiment de derrota, ni en l'altra part de la societat no independentista que ha perdut la seva confiança en el que comporta la creença en una superació social del temps viscut de manera traumàtica.

Ara estem immersos en tot un debat entorn d'una possible Amnistia que afectaria persones que van actuar de diversa forma en l'intent de canvi no democràtic, al marge de les normes de la Constitució i el propi Estatut de Catalunya. Tot això sense que per part dels seus responsables s'entoni públicament cap gest de disculpa per la seva responsabilitat en els fets.
Alguns com ERC, ara en la direcció d'un Govern en minoria, han canviat de política en la seva pràctica cap a polítiques més realistes, malgrat que mantinguin algunes consignes, de cara al seu electorat, en les quals ni ells mateixos creuen.

Una altra part concretament JUNTS, partit clarament de dreta ultranacionalista, fins i tot amb deixos xenòfobs sembla com si jugués a fer política, basant-se en un relat de ficció totalment aliè a la realitat i com si tingués unes capacitats d'incidir en la política quan l'única cosa que fa, per a diferenciar-se del to més realista d'ERC, és desafiar contínuament  el Govern que ha d'amnistiar els seus dirigents, afeblint-lo i fent el joc a la dreta del PP. Així JUNTS pretén el perdó però mantenint un to desafiador, amb una acció política que perjudica el Govern Progressista que impulsa l'Amnistia i que indirectament afavoreix a la dreta del PP, amb qui JUNTS ha tingut i té una clara afinitat com a partit de dreta econòmica i amb qui en un futur probablement pot arribar a associar-se.

És evident que en l'actualitat a Catalunya cap partit, tampoc l'esquerra és capaç d'il·lusionar i mobilitzar a la ciutadania. Ni el PSC amb una política ambivalent i grisa que capitalitza en gran manera el vot orfe de C,s, i amb posicions molt pròximes als poders econòmics tradicionals, com és evident en el govern de l'Ajuntament de Barcelona. Ni uns “Comuns” que continuen mancats d'una definició clara tant política com organitzativa, així com la seva ambivalent relació amb sectors de l'independentisme. No hi ha voluntat en l'esquerra ni d'unitat ni capacitat per a desenvolupar un projecte de futur per a Catalunya, com a mínim no ho sembla.

En definitiva l'actual situació a Catalunya és de ressaca amb una situació de poques alegries en tots els àmbits, socials, econòmics o polítics. Situació que sens dubte es tardarà anys a superar abans que pugui albirar-se una alternativa motivadora per a aquesta societat, cansada, dividida i sumida en la depressió i el pessimisme.

ADDENDA:

Cal ressaltar en honor a la veritat que tot aquest procés inútil i absurd va tenir el seu llunyà origen en una Sentència nefasta d'un Tribunal Constitucional retallant un Estatut d'Autonomia, atacat des del primer moment per la dreta del PP i que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i validat en referèndum per la ciutadania de Catalunya. Retallada que va provocar una profunda desafecció en bona part de la societat catalana.





8 de febr. 2024

ESTRATÈGIA DEL PP PER A UN “COP TOU”


nuevatribuna/11 DE FEBRERO DE 2024

No hi ha dubte que en l'actualitat el nostre país està vivint un moment d'extraordinària complexitat i tensió política. Aquesta situació ve prologant-se des de la passada legislatura i determinada per una actitud absolutament radical per part de la dreta conservadora i l'extrema dreta.

Ja en la passada legislatura les dretes van qualificar com a “il·legítim” el Govern de coalició progressista al qual no van donar respir ni tan sols en els temps de la pandèmia. Aquesta situació s'ha incrementat, si això és possible, després de les últimes eleccions generals del mes de juliol del 2023. No hi ha dubte que el PP pensava que el govern estava a l'abast de la mà, especialment després de la seva victòria en les municipals i autonòmiques i dels seus pactes amb la ultradreta de VOX.

No obstant això el resultat electoral malgrat consolidar-lo com a primera força no li va donar la capacitat suficient per tal d’aconseguir els vots suficients i conformar govern. Malgrat això el PP va llançar la consigna de la seva prevalença per a governar  ja que era la força més votada. El PP una vegada més torna a intentar retorçar la realitat perquè s'adapti a les seves necessitats. El suposat “constitucionalisme” del PP el porta a ignorar que en la nostra Constitució conforma Govern el partit que aconsegueix la majoria del conjunt dels diputats.

Això l’ha empès a incrementar encara més que en la passada legislatura la seva oposició vociferant, insultant i menyspreadora enfront del Govern de la nació i el seu President Pedro Sánchez.

Les declaracions dels representants del PP són cada vegada més altisonants, ja no hi ha pràcticament epítets que no s'hagin utilitzat per a desqualificar la legalitat del govern, tirà, traïdor, dictador, etc, són moneda corrent en el vocabulari de Feijoó i els seus pupils baladrers, i superats si cap per la caverna de VOX.

Les dretes espanyoles estan disposades a efectuar totes les accions necessàries per a desacreditar i fer caure al govern, i la incompetència i falta de maduresa política de la dreta ultranacionalista de JUNTS en tot el tema relacionat amb l'amnistia no fa més que fer-li “el brou gros” a la radicalitat de les dretes espanyolistes.

La situació a Espanya és greu atès que no estem davant una simple brega política per un tema concret. És possible detectar una “estratègia de l'aranya” per part del conjunt de sectors que conformen les dretes pàtries per a intentar per tots els mitjans fer descarrilar la legislatura i aconseguir apartar per llarg temps els progressistes del poder polític. Es tracta d'un procés que portem arrossegant des del mateix moment de la moció de censura de Pedro Sánchez contra Rajoy. A la dreta espanyola sempre li ha costat al llarg de la història adaptar-se a la democràcia. La dreta considera que el poder, tot el poder, li correspon a ella. I no parlem només de la dreta política.

L'actual democràcia espanyola és fruit de la decrepitud de la dictadura franquista i de la mobilització de la classe treballadora i de l'oposició política encapçalada pel PCE i les CCOO. Va ser fruit d'un pacte. La dreta política es va sentir desplaçada i pràcticament mai es va veure reflectida en els preceptes constitucionals, aquests que el PP falsament reivindica.

Malgrat això malgrat la pèrdua inicial del poder polític la dreta sempre ha mantingut una hegemonia en gran part d'Estat, tant en el control de l'economia, com en la seva influència en els aparells de l'estat, el judicial o el de les forces d'ordre públic, així com en la majoria dels mitjans de comunicació, tant tradicionals com moderns.

També hem d'assenyalar que la dreta i concretament el PP ha fet un ús injust del Govern quan l'ha ocupat. Podem assenyalar exemples concret: a) L'ús continuat de la mentida en política tant en la Guerra de l'Iraq com en pretendre relacionar els atemptats d'Atocha, que els va fer perdre les eleccions, que va atribuir durant anys a ETA en lloc del “gihadisme”, mentida efectuada des del govern i amb el suport de poderosos mitjans de comunicació afins, els que en el seu moment van ser assenyalats com “el sindicat del crim” de la premsa; b) La utilització d'aparells de l'Estat, com la policia o la judicatura, en benefici propi com a partit, tant per a ocultar casos de corrupció pròpia, com per a fomentar actuacions contra adversaris polítics.

En l’actual situació política el conjunt de les dretes polítiques, mediàtiques tant tradicionals com noves, bona part del poder econòmic i en aquest moment especialment la dreta judicial, estan actuant de manera conjunta per a tractar d'escanyar qualsevol possibilitat de continuïtat del Govern Progressista. Es tracta d'impugnar totes les seves actuacions a tots els nivells. Utilitzant tota una sèrie d'estratègies que apareixen perfectament coordinades, des d'una estrident oposició parlamentària on qualsevol insult queda empetitit l'endemà. La creació de falsos relats que no tenen res a veure amb la realitat econòmica i social del país sostinguts des de la política i des de l'empresariat. Les continuades mobilitzacions al carrer enfront d'una falsa realitat de ruptura de l'Estat.

L'actuació dels poders de la judicatura que semblen actuar coordinadament per a impedir l'acció legislativa i executiva i sempre en casual coordinació amb mitjans de comunicació. Estranyes mobilitzacions al marge de les organitzacions representatives, etc.

No és estrany comprovar la gran contradicció que significa que la dreta centri tota la seva campanya en la defensa del “constitucionalisme” i dels diversos poders de l'Estat enfront d'un Govern que pretén segons el PP carregar-se la Constitució i sigui l'únic partit que la incompleix en negar-se a renovar el Consell General del Poder Judicial. Un CGPJ que per cert podria tenir la vergonya, després d'estar cinc anys amb el mandat caducat, de no presentar-se com a garant de la judicatura,  i  màxim quan només surt en defensa dels jutges que van contra el govern i mai amb els progressistes que demanen empara com el jutge De Prada.

Tot això sembla perfectament coordinat en una estratègia que vol ofegar el Govern, trencar la majoria parlamentària i intentar el que podríem catalogar com un “cop tou” (és a dir sense sabres) per a fer caure el govern. Forta campanya de deslegitimació del govern, política i mediàtica, confrontació del poder judicial amb l'executiu i el legislatiu, i foment d'una campanya pública que qüestioni el govern i no permeti veure les seves actuacions reals en favor de la societat i dels seus sectors més desfavorits. Ordint campanyes sobre la immigració, la delinqüència o enfrontant  sectors de l'agricultura o transport amb les polítiques de canvi climàtic.

Tot a través d'una campanya de desgast que en aquest moment tindria el seu centre en la discussió de la Llei d'Amnistia i el seu “momentum” en les pròximes eleccions al Parlament Europeu on la dreta espera poder canviar la correlació de forces que talli la bona audiència que l'actual govern té en les institucions comunitàries, obrint un nou front contra l'actual executiu.

Un executiu que hem de reconèixer que es troba en una certa feblesa en la seva majoria parlamentària on hi ha especialment una força que no és progressista ni realista i una altra en el grup mixt que sembla haver entrat en un estat de liquidació i falta de realisme polític. Totes dues forces polítiques ja han provocat sengles revessos a l'executiu per a satisfacció de les dretes ultramuntanes.



18 de gen. 2024

SUMAR, ES HORA D'ORGANITZAR-SE

 

nuevatribuna/20 DE ENERO DE 2024


SUMAR va fer el seu debut electoral de manera acceptable, amb la consecució de 31 diputats i més de 3 milions de vots, molt a prop del resultat aconseguit per Podemos en les  eleccions generals del 2019.

Fins aquí la dada positiva, posteriorment l'escissió dels cinc diputats podemitas va desdibuixar el bon sabor de boca.  Aquest any Sumar haurà d'afrontar tota una sèrie de proves electorals,  Galícia, Euskadi, Parlament Europeu i possiblement una mica més tard les de Catalunya. Tot això alhora que afronta la seva activitat parlamentària i de govern.

Per a fer front amb possibilitats a tots aquests reptes SUMAR requereix “Fer Organització”. I aquest no és un repte fàcil sinó el més difícil de tots. Perquè una organització no es fa del no-res. No hi ha prou amb tenir un nodrit grup de professionals amb capacitat, l'organització és molt més. Això si es volen superar les deficiències del model organitzatiu “gasós” de Podemos i que  l’ha portat a l'actual punt d'irrellevància com a força de futur.

SUMAR part en principi d'un camp de joc ideològic diferent. El seu objectiu no és donar una batalla de relat abstracte molt ideologitzat, sinó una política de “reformisme fort” basat en solucionar les necessitats de la classe treballadora i de les capes més desfavorides, la qual cosa a vegades ha portat a qualificar  SUMAR i especialment  Yolanda Díaz de “nou laborisme”.

No obstant això per a aconseguir consolidar el seu electorat i el seu projecte hauran d'efectuar un esforç herculi per a crear una veritable organització que es comporti com “un intel·lectual col·lectiu”. I això significa tenir un nucli dirigent d'altes capacitats al costat d'una organització capil·lar que arribi al conjunt de la societat. Aconseguir-ho no consisteix a tenir molts seguidors en les xarxes socials, que també han de tenir-se, ni tenir molts activistes, que també, el que comporta és tenir una militància organitzada en el conjunt de nuclis de la vida ciutadana i imbricats en el si dels moviments sindicals, socials i ciutadans. I la militància comporta participació en l'economia del projecte, mitjançant quotes, i sistemes de participació i debat en la definició de les bases del projecte polític.

Crear una organització és una tasca complexa i continuada, però és l'única manera que el projecte guanyi en consistència en ser socialitzat i no fruit únicament d'una reflexió de “caps pensants” per molt valuoses i lúcides que siguin.

La militància ha de viure el projecte polític i identificar-se amb ell. I això no és possible sense debat intern. És necessari que a la proposta de la direcció política s'afegeixin aspectes que puguin sorgir de les vivències i les realitats en què està subsumida la militància.

És a dir un projecte assentat amb arrels en la societat. De la mateixa manera que els sindicats confederals determinen les seves polítiques a partir de la realitat que els sorgeix de la afiliació i dels representants sindicals en els diferents sectors laborals. Un projecte polític que vulgui romandre més enllà de les oportunitats ha de basar-se en el contrast de les seves propostes amb la realitat de la militància que pot plantejar modificacions o afegits a la proposta del nucli dirigent.

L'organització ha de constituir-se en tots aquells llocs on sigui possible i estructurar-se en forma de “malla”, de baix a dalt, a nivell local, provincial, autonòmic i estatal. I ha de ser una organització viva la qual cosa només va unida a la participació ben informada. I els quadres per a fer front a les diverses conteses electorals sorgiran precisament des d'aquestes estructures i sotmetran la seva validesa a la decisió dels seus conciutadans en cada tipus de contesa electoral.

Una organització mai tindrà potencial durador si no té presència municipal o autonòmica, i sense estar imbricada en els diversos moviments que existeixen en la societat, siguin sindicals, socials, feministes, o de qualsevol altre tipus.

Aquest és ni més ni menys el repte al qual s'enfronta SUMAR. L'important no és la seva Executiva ni el grup Promotor. Ells no conformaran una organització política potent i amb projecció de futur sense l'existència d'una massa militant que se senti concernida en la política que es realitzi a tots els nivells i que se senti representada per una direcció elegida en els diversos àmbits de l'organització.

És evident que SUMAR ha de ser dues coses, un partit polític amb la seva pròpia militància i organització el més extensa possible, i un front polític plural amb les esquerres que no desitgin diluir-se en el projecte de partit de SUMAR.

Els partits amb futur són aquells que tenen organització estructurada forta, tant de dretes com d'esquerres i implantació general. Si SUMAR no vol ser flor d'una temporada com ho ha estat Podemos ha d'evitar els seus errors, tant polítics com organitzatius, i possiblement els seus errors polítics van lligats a la seva falta d’una organització realment existent. Un militant no és aquell que vota en un referèndum per mitjans electrònics, sinó aquell que participa de la vida de l'organització i on pot exposar els seus punts de vista.

Com hem assenyalat és una tasca difícil i hercúlia crear una organització i la història ens demostra que és fàcil destruir-la quan no existeix o no té vida interna. És fàcil tenir unes propostes polítiques encertades en un moment determinat però sense estructura organitzativa tindran una vida curta.  En la política realment existent una idea política no persisteix sense la seva corresponent estructura política àmplia, organitzada i competent inserida en el conjunt de la complexa realitat social actual.




7 de gen. 2024

PODEMOS, LA FI D'UN CICLE

                                     

nuevatribuna/8 DE ENERO DE 2024

Possiblement aquest any 2024 es tanqui el cicle que Podemos va iniciar al 2014 amb la presentació de Pablo Iglesias a les Eleccions Europees i en les quals sorprenentment va aconseguir del no-res 5 diputats amb més d'1.250.000 vots. Aquell resultat va provocar un terratrèmol polític que va propulsar la marca política de Podemos.

Pablo Iglesias i el que va ser el nucli inicial de la formació morada va capitalitzar el descontentament que es va aglutinar en les places espanyoles durant el 15-M de 2011 enfront de la crisi política i econòmica que va canviar les perspectives de futur del país. Aquest moviment es va nodrir bàsicament d'una joventut de classe mitjana frustrada davant la ruptura del que s'havien plantejat com les seves expectatives de vida.

Aquest sentiment de frustració en aquest sector de la societat va ser recollit per una sèrie de professors universitaris que van anar dissenyant un plantejament teòric de rebuig total a la situació política existent.

Aquest plantejament va ser hàbilment  explicat especialment per Pablo Iglesias que va aconseguir convertir-se en tertulià quasi permanent d'alguns programes populistes de polèmica en cadenes privades com la SEXTA o CUATRO. En la primera promogut pel periodista Antonio García Ferreras en “ARV” o en la “Sexta Noche”, així com en “Las Mañanas de la Cuatro” del grup televisiu privat rival.

No hi ha dubte que aquesta utilització dels programes de debat de les cadenes privades (actualment demonitzades pel mateix Pablo Iglesias) va ser la rampa de llançament popular de Pablo Iglesias i la promoció del seu engranatge polític. Tot això entorn d'un grup molt cohesionat que pretenia aparèixer com a rupturista amb tota la política existent i que qüestionava de manera radical tot el “establishment” polític i social a partir d’arengues  radicals i populistes, fruit de l'aplicació del pensament del post-marxista Laclau.

La primera perjudicada per aquesta aparició va ser l'organització a l'esquerra del PSOE realment existent fins al moment és a dir Esquerra Unida la qual en aquells moments, l'any 2014, quan s’havien de celebrar  les Eleccions al Parlament Europeu tenia unes perspectives d'aconseguir un 15% dels vots.

Les Eleccions al Parlament Europeu, amb circumscripció única, eren la palanca que precisava la nova formació política, la manifestació més popular de la qual era la cara de Pablo Iglesias, que va figurar en la papereta. El resultat per a una primera contesa electoral va ser, com hem assenyalat a l'inici de l'article positiu per als morats. Mentre el seu més pròxim competidor IU es va haver de conformar amb 1,5 milions de vots i 6 eurodiputats. En definitiva Iglesias va tenir un resultat amb sabor de victòria, mentre IU va aparèixer com una força en declivi.

A partir d'aquí Iglesias i Podemos amb un llenguatge radical que qüestionava des de la Constitució fins a tots els aspectes de la pràctica política va plantejar de forma molt pragmàtica el seu salt a la política nacional. Així Podemos no es va presentar com a tal a les Eleccions Municipals de 2015. No tenia ni organització ni quadres per a afrontar unes eleccions d'aquest tipus i va preferir juntament amb altres forces progressistes llançar les anomenades “Candidatures del Canvi” que de manera sorprenent van guanyar les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Cadis, la Corunya, Santiago i Ferrol. Així mateix IU en solitari va conquerir la de Zamora.

Després d'aquestes eleccions Iglesias i Podemos presenten com un èxit propi les candidatures municipals i es preparen per a les generals de 2015 amb l'objectiu de “Assaltar els cels” és a dir que el poder polític s'aconseguiria amb l'assalt a les institucions. Amb aquest plantejament radical i populista, i amb un llenguatge nou i desacomplexat aconsegueixen un resultat espectacular de 69 escons i més de 5 milions de vots, és a dir un 20,66% del conjunt dels vots.

Malgrat tot el PP aconsegueix conformar govern amb el suport del C’s i l'abstenció del PSOE. Abstenció que comportaria la dimissió de Pedro Sánchez de la Secretària General per la seva posició contrària a aquesta. I a partir d’aquí inicia la seva carrera des de la base per a conquistar el poder en un PSOE renovat.

Com a conseqüència tant de la irrupció de Podemos, com de la recuperació del poder en el PSOE d'un Pedro Sánchez renascut, al maig del 2018 Pedro Sánchez d'acord amb Iglesias presenta una moció de censura que derroca del govern a Mariano Rajoy. I continua la legislatura amb un PSOE que governa en minoria amb el suport de l'anomenada “majoria de la moció de censura”.

No hi ha dubte que una dels aspectes més positius de la presència de Podemos va ser la renovació del PSOE sota el nou lideratge de Pedro Sánchez. Alhora Podemos comença a perdre força a causa de les seves picabaralles internes i a la seva falta de propostes polítiques concretes i realitzables, la qual cos l’afebleix, mentre el PSOE es reforça en adoptar postures més d'esquerres.

A l'abril de 2019 es celebren Eleccions Generals que guanya el PSOE que recupera més de 2 milions de vots i 38 diputats mentre que Podemos baixa fins a 42 diputats i 14,31% de vots. Malgrat aquests  resultats no s'aconsegueix conformar un nou govern i es tornen a convocar noves Eleccions Generals al novembre del 2019. Durant aquesta època les divergències entre els dirigents de Podemos s'aguditzen i alguns dirigents del nucli inicial abandonen l'organització i altres com Iñigo Errejón conformen un nou espai polític que pretenen més pragmàtic com és Más País. En les eleccions de novembre del 2019 el PSOE obté uns resultats similars i Podemos baixa a 35 i els seus vots al 12,97%.

Amb aquests resultats es conforma el primer Govern de Coalició Progressista de la democràcia on Sánchez ocupa la Presidència i Iglesias la Vice-Presidència segona. Es pot afirmar que el balanç del Govern de coalició és sens dubte positiu malgrat haver d'afrontar situacions imprevistes com la pandèmia del COVID. No obstant això moltes de les seves consecucions es van veure poc valorades degut als sorolls interns entre els socis amb crítiques i sortides de to en els mitjans de comunicació, bàsicament per part de Podemos, que es podrien haver evitat.

A tot això al març del 2021 davant la celebració d'eleccions en la Comunitat de Madrid de manera sorprenent Pablo Iglesias dimiteix del Govern per tal de reforçar  Podemos com a cap de llista en la Comunitat. Iglesias proclama  Yolanda Díaz, que és  ministra de Treball i la referent més valorada, com a la seva successora en una actuació clarament cesarista que ningú contesta en la seva organització.

El resultat d'Iglesias en la Comunitat és negatiu només aconsegueix 10 electes enfront de la majoria del PP i els 24 de Más Madrid. Al maig Pablo Iglesias abandona la política i tots els càrrecs.

És evident que Podem comença una època de declivi pronunciat, amb una cada cop major desafecció dels seus inscrits i la reticència d'alguns dels dirigents del seu nucli dur cap a la figura de Yolanda Díaz i la seva decisió de concretar un nou projecte polític Sumar que tracta d'evitar el naufragi total del que en el seu moment va ser l'espai d'Unidas Podemos. L'organització morada estructurada al voltant d'Irene Montero i Ione Belarra apareix cada vegada més afeblida, i sempre sota la supervisió de Pablo Iglesias a través del seu projecte audiovisual Canal RED. Així doncs Podemos es veu obligat a acceptar les condicions de SUMAR per a presentar-se a les Eleccions Generals del 2023, la qual cosa demostra les seves minvades forces i estructures organitzatives.

SUMAR aconsegueix en les Eleccions Generals 31 diputats (5 d'ells de Podemos). Són quatre menys que els que va aconseguir Podemos el 2019. I amb un 12,31% dels vots i més de 3 milions de votants per tant proper a l'aconseguit en el 2019 per Podemos.

Amb aquest resultat la direcció de Podemos va decidir, sense consultar  les bases abandonar SUMAR i passar al grup mixt, posant tot el seu objectiu en intentar la candidatura d'Irene Montero a les Eleccions al Parlament Europeu d'enguany.

Tot això sense dissimular atacs permanents a Yolanda Díaz i Sumar, així com al PSOE. Iglesias ha fixat des de el seu altaveu mediàtic la seva estratègia de cooperació amb forces nacionalistes, algunes com ERC d'escàs bagatge esquerrà, tot sota la consigna de l'aliança de forces plurinacionals.

No sembla haver-hi dubte que Podemos sota la direcció a distància del Dirigent “Alfa” sembla aproximar-se al seu ocàs, els abandons continuats de dirigents estatals i autonòmics són demostratius d'un procés de desballestament.

Podemos sempre ha estat una organització política “gasosa” amb activistes però amb poca militància estructurada. Sense debat, simplement amb convocatòries de validació de l'actuació dels dirigents quan aquesta ho considera oportú. Sense una política ni estructures clares, amb decisions conjunturals i donant-li la preeminència a qüestions identitàries més que a les qüestions econòmic-socials. Les seves relacions amb el moviment sindical han estat pràcticament nul·les, amb l'excepció de la titular de Treball, i amb els moviments socials les relacions han estat ocasionals i propagandistes.

En resum Podemos ha tingut una concepció “adanista” de la política, per a ells res s'havia fet fins  la seva arribada, podríem dir que ha estat políticament adolescent i sense molta capacitat d'adaptació a l'entorn, com si fos l'entorn social el que hagués d'adaptar-se a ells, i sense capacitat d’adaptar-se a un rol institucional.

Sense debat intern com a organització,  ja que aquesta no existeix, al marge de les estructures directives, és  com han pujat com l'escuma i han baixat de la mateixa forma. La “nova política” ha demostrat que més que ser nova ha estat “immadura” així com incapaç d'adaptar-se a la realitat social.

És evident que podem criticar els grans partits per ser estructures sovint inamovibles i en molts casos burocratitzades. Però aquests partits antics tenen alguna cosa que l'anomenada nova política no ha tingut que és afiliats i militants, per això partits com el PSOE i el PP tenen tanta resiliència i permanència enfront de les derrotes. Fins i tot el PCE i IU, lluny del que el PCE va ser, tenen més força militant i estructural que la que ha tingut Podemos.

Repetirem una vegada més el que va dir Gramsci: “No hi ha idees sense organització”.

I Podemos avui ni té idees ni organització i s'encamina a la seva fi de cicle