FEIJÓO: MEDIOCRE I MENTIDER

 

nuevatribuna/26 de agosto de 2022

Alberto Núñez Feijóo ha estat President de la Xunta de Galícia 13 anys i durant aquest temps ha transmès a nivell estatal una imatge de discreció i moderació que el feia destacar enfront del comportament d'altres membres del seu partit, encara que cal tenir en compte que Galícia no acostuma ser un centre d'informació nacional. Només va destacar en el seu moment, en el 2013, la fotografia de Feijóo amb un contrabandista posteriorment condemnat per narcotràfic,  l’arousano Marcel Dorado. Feijóo es va defensar adduint que en aquell moment Dorado no estava condemnat per cap causa

Galícia és un territori amb les seves particularitats i on el PP té una important implantació. En el seu moment a través de les Diputacions Provincials dominades pels cacics provincials que s'encarregaven del “acarreo” de vots necessari per tal d’aconseguir majories electorals amb Fraga i posteriorment amb Núñez Feijóo amb un lleu període de govern bipartit (PSG-BNG). Seguint a Fraga, Feijóo va potenciar un cert galleguisme lingüístic que marcava un cert vernís més modern que l’uniformisme espanyolista.

Però el balanç de la gestió de Feijóo a Galícia no és massa brillant malgrat tot. En l'àmbit industrial hi ha una pèrdua de teixit empresarial i només resisteix Inditex de Amancio Ortega, el grup automobilista PSA i una part de la conservera, però importants indústries han caigut en aquest període entre d’altres ALCOA. També el sector primari està en decadència. Només cal posar a títol d'exemple algunes dades: en els anys de Feijóo com a President de la Xunta es van destruir unes 100.000 ocupacions passant d'1.200.000 a 1.091.000, la taxa d'atur està en un 11% un 1,5% més que a la seva arribada. D'altra banda Feijóo deixa el seu càrrec amb un nivell d'endeutament del 18,5% quan a la seva arribada era el 6,8% segons dades del Banc d'Espanya. Segons la Ministra Mª Jesús Montero “Feijóo va deixar un “pufo” a Galícia de 7.600 milions” ja que va arribar amb un deute de 3.954 milions que ha deixat en 11.214. Quant a la pobresa severa que en el 2008 afectava un 6% de la població ara afecta al 9,4% dels gallecs.

Feijóo va dubtar molt a fer el salt a la política estatal perquè sabia el perill que suposava sortir de la zona còmoda de la controlada política gallega. Finalment es va decidir i va fer el salt, al meu parer de la pitjor manera possible intervenint en una confrontació entre el llavors President Nacional del PP Pablo Casado enfrontat a un cas de presumpta corrupció en la Comunitat de Madrid liderada per Díaz Ayuso. Al principi va semblar exercir un paper de mediador però finaiment es va decantar clarament per la Presidenta de Madrid, l'acusada de corrupció, i va forçar la dimissió del llavors líder del PP Pablo Casado. Dimissió que va obrir la porta a l'entronització de Núñez Feijóo de forma quasi unànime com a nou President Nacional del PP. En aquells moments es va parlar d'una nova etapa sota el lideratge d'un Feijóo que apareixia amb fama de moderat, negociador i com un canvi significatiu respecte a la política de confrontació total duta a terme per Pablo Casado.

Tot aquest canvi aparent ha desaparegut en la pràctica. Feijóo ha tornat a la política de confrontació amb el Govern, denunciant totes les actuacions d'aquest com a errors i reiterant les velles acusacions d'estar sotmès als independentistes catalans, a Bildu i l'antic entorn d'ETA, i als seus socis radicals del Govern. Res fins ara s'ha salvat de la crítica. I el més destacable del cas és que en molts casos les crítiques se sostenen en mentides, un nul coneixement del que planteja o un mal assessorament.

El líder del PP no reconeix cap valor a les actuacions del Govern, ni amb els Fons Europeus, ni la importància del reconeixement per la UE de la península ibèrica com a “excepció energètica” amb el que això comporta, ni reconeix les millores del mercat laboral, fins i tot va posar en dubte el topall al gas després que Europa hagués fet púbica l'autorització.

Així hem vist  un Feijóo que fa poques setmanes recomanava mesures com les posteriorment establertes en el Decret d'Eficiència energètica” plantejar el seu rebuig després de la primera reacció de la Presidenta de la Comunitat de Madrid Díaz Ayuso que va manifestar la seva insubmissió a les mesures. Hem vist un Feijóo incapaç de desautoritzar la radical oposició de Madrid al decret. No hi ha dubte que Feijóo ha aparegut amb la seva cara més feble i dubitativa enfront  la “baronessa” de Madrid. I així oposar-se a un decret que ha estat enaltit fins i tot  per la Presidenta de la Comissió Europea Úrsula von del Leyen del PP Europeu.

Feijóo és capaç de dir una cosa i la seva contrària segons l'auditori. A Barcelona va defensar la bondat de les “nacionalitats”, la qual cosa va comportar que el seu coordinador general defensés poc després que érem un país “plurinacional”. Posteriorment Feijóo ho va desmentir dient que “Espanya no és un estat plurinacional, és una obvietat”. En fi que confon fins i tot  els seus col.laboradors més pròxims amb les seves diverses intervencions.

En la  primera confrontació al Senat amb Sánchez va confondre en la seva intervenció el tipus d'interès del deute amb la prima de risc. Feijóo ha acusat l'actual govern de “deixar un “pufo” de 6.000 euros en deute a cada espanyol”. Aquesta acusació va ser ràpidament desmentida per la Ministra d'Hisenda que va twittejar : “El senyor Feijóo és un insolvent o actua de mala fe. Continua volent enganyar els ciutadans com sempre fa el PP quan governa i quan no. L'últim Govern de Rajoy va incrementar el deute públic d'Espanya en un 46%. Són dades oficials que Feijóo hauria de conèixer. Amb el Govern de Pedro Sánchez, Espanya va sortir del procediment de dèficit excessiu abans de la pandèmia. Portem quatre trimestres consecutius rebaixant el deute públic i l'any passat vam tancar amb la major reducció del dèficit de la història.”

Els errors de Feijóo són freqüents especialment en temes econòmics i o són un intent d'enganyar o és un mal assessorament dels seus assessors. El 2 de Juny, en una entrevista en Onda Cero, el mateix dia en què es publicaven les dades de l'atur i la bona evolució de l'ocupació Feijóo el va negar i davant la realitat de les dades plantejades pel locutor va afirmar directament que el Govern falsejava les dades.

També l'elevada inflació és culpa del Govern de Sánchez sense fer cap referència a la situació que viu Europa a conseqüència del conflicte a Ucraïna i sense valorar que aquest efecte inflacionari es dona en el conjunt de la UE.

Fins i tot en qüestions menors la crítica al Govern és total. Així arran de l'actuació de Laura Borràs saludant als manifestants que van trencar el minut de silenci de l'atemptat del 17A. Feijóo va expressar la seva preocupació acusant que aquests polítics “estiguin manant a Espanya i siguin socis prioritaris del Govern d'Espanya” ignorant el fet que JxCAT no és un partit que sigui precisament dels que dona el seu suport al Govern.

 En una altra qüestió menor Feijóo va acusar el President d'usar el Falcón per a anar de Lanzarote a la Palma dient “Si estic a Lanzarote, puc agafar-me un jet-foil per a anar a una altra illa. No necessito que vingui a buscar-me el Falcón de Madrid”. Els mitjans canaris van recordar-li que el jet-foil fa 17 anys que va deixar de funcionar i que mai va haver-hi connexió entre Lanzarote i La Palma.

Finalment direm que Feijóo ha negat conèixer que hi havia un acord escrit entre el PSOE i el PP per a desbloquejar l'elecció de Magistrats del Suprem per part del CGPJ. “Quan vaig despatxar amb Casado, en el traspàs de poders, no em va donar cap document ni acord”. Aquesta situació ha estat desmentida per mitjans afins a Pablo Casado que han confirmat que va haver-hi comunicació entre la portaveu parlamentària Cuca Gamarra, la qual contínua exercint la mateixa funció, juntament amb el responsable de Justícia de l'etapa de Casado i els nous responsables de la matèria.

En fi que per la seva actuació en el càrrec podem, concloure que Feijóo és més del mateix. Oposició total al Govern, cap intent de negociació ni d'interlocució. I amb un discurs basat en les més ràncies essències del PP dirigit a atreure votants de VOX després d'haver digerit als de C´s. Cap voluntat de fer política d'estat sinó mantenir un debat basat en generalitats, mentides i en falses afirmacions amb les quals Feijóo o els seus col·laboradors pretenen portar a terme una oposició sense tenir en compte en cap moment els interessos de la ciutadania d'aquesta Espanya amb la qual no cessen d'omplir-se la boca.

Feijóo en definitiva sembla que en la realitat política és un “bluf”, un polític mediocre i mentider.

EL PERILL D’ALLO QUE L'OTAN DENOMINA “FLANC SUD”

 

Cimera OTAN a Madrid 2022

nuevatribuna/19 de agosto de 2022

En la recent cimera de l'OTAN celebrada a Madrid l'organització militar va modificar la seva visió estratègica sobre l'anomenat “flanc sud”, modificació celebrada com un èxit propi pel govern espanyol. En la nova definició es diu textualment “L'OTAN està segura sols quan totes les seves fronteres estan segures i, avui dia, el flanc sud de la regió transatlàntica necessita molta més atenció. Els països veïns en particular del nord d'Àfrica i el Sahel, s'enfronten a importants desafiaments interconnectats de seguretat, demogràfics, econòmics i polítics, agreujats per l'impacte del canvi climàtic, la fragilitat de les institucions, les emergències sanitàries i la inseguretat alimentària. Aquesta situació d'inestabilitat proporciona un terreny fèrtil per a la proliferació d'organitzacions no estatals i grups armats, incloent-hi les organitzacions terroristes. També permet la interferència desestabilitzadora i coercitiva de competidors estratègics com Rússia o la Xina. L'enfortiment del flanc sud de l'OTAN resulta, per tant, crucial per a l'Aliança Atlàntica donades les rellevants correlacions entre conflictes, fragilitat i inestabilitat a Àfrica i Orient Mitjà i la seguretat de l'Aliança i dels aliats.”

Aquesta posició canvia fonamentalment els conceptes establerts en 1999 quan el concepte estratègic de l'OTAN es basava en la idea del “Diàleg” a partir d'establir un marc de confiança amb els països del nord d'Àfrica tot potenciant la cooperació a la regió. Però el poc interès real demostrat i els pocs recursos emprats van donar resultats poc satisfactoris.

Hi ha diversos successos a considerar que provoquen aquest canvi de posició de l'OTAN. En primer lloc el fet que la relació dels països occidentals amb el nord d'Àfrica i els països del Sahel, especialment per part de les antigues potències colonials, s'ha basat principalment en l'espoliació dels seus recursos naturals. I les intervencions militars com la francesa i altres països es basen fonamentalment en aquests interessos.

Hem de tenir en compte que un dels principals factors del desequilibri  en aquesta àmplia zona d'Àfrica va ser la liquidació del règim de Gadafi a Líbia. Mitjançant la “Operació Protector Unificat de l'OTAN del 2011” es va possibilitar l'enderrocament del poder autocràtic de Gadafi però va ser incapaç d'establir un règim alternatiu, la qual cosa va donar lloc a un estat “fallit” que persisteix fins avui. Cal afegir que la caiguda del règim de Gadafi va provocar la disseminació d'un gran nombre d'armament que va anar a caure en mans de molt diversos grups, des de rebels tuareg als més diversos grups gihadistes de tota la regió, la qual cosa va provocar la intensificació de nombrosos conflictes en tota la regió.

Precisament la disputa entre tuaregs i el govern de Mali, a la qual es va sumar l'aparició de grups gihadistes va donar lloc a la intervenció militar de França amb l'Operació Serval en 2013 i posteriorment l’Operació Barkhane que ha estat un important fracàs ja que finalment França ha optat per retirar-se al no poder liquidar els combatents de les diverses cèl·lules de l'Estat Islàmic i d'Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI) alhora que les seves actuacions impedien les negociacions del govern de Mali amb altres fraccions tribals. Finalment Mali va demanar el final de la presència francesa que ha estat substituïda per contractistes russos de Wagner que és l'equivalent rus dels mercenaris americans de Blackwater que van actuar a l'Iraq.

Cal dir que França no va ser a Mali per raons humanitàries, tota intervenció militar sota façanes humanitàries o democràtiques acostuma a amagar interessos estratègics i econòmics. França no va ser a Mali per a resoldre problemes socials en un país pobre, el seu objectiu era defensar els seus interessos en petroli i urani. L'estabilitat en el veí Níger és el motiu de la presència francesa. Níger extreu el 8% de la producció mundial d'urani del qual França és importador per al consum dels seus equipaments nuclears.

De la mateixa manera una gran part dels països africans es veuen seduïts per les inversions econòmiques i en infraestructures xineses a canvi de la compra de les seves produccions agrícoles i minerals després d'haver sofert l'explotació permanent per part de companyies occidentals.

Aquests són els factors que preocupen l'OTAN i que no veiem que siguin fàcils de resoldre per una organització militar.

Però al costat d'això està la gran por dels països europeus com Espanya a fenòmens no només  de terrorisme (els atemptats en la major part dels països europeus els efectuen residents en els propis països) sinó especialment a la Immigració. Sota aquesta concepció estratègica de “flanc sud” pot produir-se una contaminació de les polítiques migratòries i d'asil.

Cada vegada és més clar que la política occidental enfront d'una immigració econòmica o d'asil des del sud  recorre a l'externalització de riscos. És a dir a subcontractar la tasca d'evitar que tota aquesta gran massa de població desesperada arribi a sòl europeu. Ho hem vist amb Turquia, a Líbia i és molt probable que ho veiem al Marroc.

Pot ser aquest l'interès del Govern de Pedro Sánchez en que s'inclogués el perill del “flanc sud”. Difícilment ens vindran atacs militars des del Sud i l'OTAN com a organització militar no és el més eficient per a combatre el terrorisme. Per tant sembla que l'objectiu a combatre és l'emigració africana o asiàtica. No hi ha barreres per als rossos i blancs ucraïnesos, ni per als sud-americans que entren a Europa a través de Barajas, però sí per als sirians, sudanesos, etc.

I aquí és on ens preguntem: Quin va ser l'acord amb el Marroc a canvi del canvi de postura d'Espanya sobre el Sàhara Occidental? Un acord fins avui desconegut per la societat espanyola i pel propi Parlament. A canvi de què? Després va venir la brutal repressió d'emigrants a Melilla amb més d'una vintena de morts.

Per què hem posat en qüestió les nostres relacions amb un veí que sempre ha tingut una relació de bon veïnatge com Algèria que a més era el nostre principal subministrador de gas? Per què no hem donat a Algèria cap explicació satisfactòria? Ens trobem amb un acord no conegut amb el Marroc que ens ha portat al fet que un altre veí com Algèria ens hagi retirat el seu ambaixador i suspès les relacions comercials. I fins ara només hem sentit declaracions absurdes com les del ministre Albares que es vanagloria de que aquesta política no produirà cap problema amb Algèria i que fins ara no ha fet la més mínima actuació per a millorar el deteriorament causat en les relacions. I després hem d'escoltar la Ministra de Defensa Robles qualificant a Algèria d'aliat de Rússia.

Millor seria que el President Sánchez ens parlés clar especialment als votants del seu govern. Que ens digui perquè ha decidit fer seguidisme dels EUA i  ens ha convertit en els més convençuts atlantistes i otanistas, i que ara en lloc de l'Aliança de Civilitzacions que defensava Zapatero defensem una Europa tancada a la immigració i a l'asil ja que les nostres prioritats són unes altres i volem ser els primers de la classe a defensar la nostra cada vegada més decrèpita democràcia occidental.

Haurien de tenir clar que aquesta política de tancament a la immigració està derrotada per endavant. És impossible posar “portes al camp” i mantenir un inexistent paradís europeu mentre a les fronteres s'acumulen milions de persones faltes dels mínims necessaris per a una vida mínimament digna. Europa i Occident que han estat històricament exemple de respecte als drets i a les llibertats estan donant actualment clares senyals d'esgotament i decadència.

                                                          "Contaminame"