CAL UN GOVERN DE PROGRÉS ESTABLE

Sánchez i Iglesias principals responsables

Nuevatribuna | 22 de julio de 2019


El 28 d’abril la ciutadania espanyola va parlar i ho va deixar clar. Calia passar pàgina de les polítiques de retallades socials i laborals de les dretes i es deixava la feina en  mans de les forces progressistes. Hi ha uns objectius urgents a afrontar que permetin donar la volta a les polítiques provocades pels governs de la dreta. La crisi només ha servit per a crear més desigualtat social, tot perjudicant les classes treballadores i desfavorides i augmentant encara més la riquesa dels més poderosos tant a nivell personal com empresarial.

Es hora de revertir aquestes polítiques i per a fer-ho cal un govern de progrés que tingui la suficient estabilitat com per afrontar amb tranquil·litat tota la legislatura. El tipus de govern és el de menys, allò fonamental és l’acord de les forces que es diuen progressistes o d’esquerres tot establint un acord polític que abasti un ampli programa de reformes estructurals que les classes populars i el propi país precisen. La realització es pot fer mitjançant un govern de coalició o mitjançant la col·laboració política en  l’estratègia de govern. Hi ha exemples positius i negatius,  dels dos tipus. Participar en el govern pot no servir de res com ho demostrà el govern de coalició de PSOE e IU a Andalusia; o pot ser un element molt positiu com ha demostrat el Govern del País Valencià. Però també hi ha fòrmules de cooperació positives com ha estat l’exemple del Govern de Portugal amb un PS governant en solitari amb un acord estratègic acordat  i supervisat pels tres partits que conformen la majoria parlamentaria PS, PCP i Bloco d’Esquerda.

Portugal un exemple

Allò fonamental pel nostre país és un acord de govern clar davant unes necessitats  evidents. Cal tirar enrere les causes de la desigualtat laboral i social derogant la Reforma Laboral del PP així com establir un acord sobre el futur de les Pensions en el Pacte de Toledo que elimini els factors regressius incorporats de forma unilateral pel Govern de Rajoy. Cal eliminar alhora totes les mesures regressives en matèria social com la “Llei Mordassa”. Però alhora cal establir una nova política entorn  uns eixos bàsics: Una transició ecològica justa cap a un nou model productiu  defensant alhora  el planeta i un model productiu ecològicament avançat que comporti una millora de la productivitat del sistema  potenciant l’ocupació de qualitat, la formació i la innovació tecnològica. Caldrà negociar amb els interlocutors socials un Nou Estatut dels Treballadors adaptat a les noves situacions del món del treball, i on caldrà regular de forma imprescindible nous drets de participació dels sindicats en la gestió de les empreses. Cal eliminar la precarietat, incrementar el Salari Mínim i establir sistemes forts de protecció social pels sectors més febles i desfavorits de la societat. Per aconseguir aquests objectius cal sens dubte un canvi en profunditat del sistema fiscal que incrementi la pressió fiscal en els sectors més privilegiats de la societat així com en l’aportació de les empreses i les multinacionals que operen en el nostre país però tributen fora. Cal arribar a la mitja de recapta fiscal de la UE però canviant el paradigma de forma que no siguin els treballadors i les classes populars les que més esforç facin tant a traves de la imposició directa com especialment pels impostos indirectes. La major pressió fiscal  juntament amb la lluita contra l’elusió i l’evasió fiscal han de dotar el govern i la societat dels mitjans per ajudar al desenvolupament econòmic que hem plantejat més sostenible i eficient, i per aconseguir uns serveis públics més dotats i eficients al servei de la majoria de la població en sanitat, educació, dependència, transports, etc.

Es evident que els reptes són importants i urgents i per aconseguir-ho es precisa d’una gran responsabilitat dels partits progressistes especialment PSOE i UP que faci possible abordar-los de forma seriosa i en profunditat. El fracàs d’un acord de les esquerres podria conduir a un possible retorn d’una dreta tripartida amb les seves polítiques lesives tant en l’àmbit econòmic i laboral pel que fa a la retallada de drets i llibertats com en les relatives a la igualtat de gènere o el dret a la diferencia.

Sánchez garantir el gir d'esquerres del PSOE

La responsabilitat és molt gran i fins ara la resposta dels partits i els seus líders no ha estat la més satisfactòria, al contrari hem vist com el personalismes i el partidisme es prioritzava per damunt de la responsabilitat.

Es imprescindible recuperar la credibilitat i la confiança mútua per a poder afrontar una situació de la transcendència de la que ens ocupa. I fins ara la ciutadania estem assistint perplexes a un debat i unes baralles d’un ínfim nivell polític per part dels qui tenen el suport de la ciutadania progressista. La manca d’acord només reforçarà  les forces de la reacció.

Esperem un canvi radical per part de Sánchez i Iglesias, del PSOE i de UP, el contrari és deixar  la ciutadania sotmesa a la desesperança sobre el futur polític. I no tenen massa temps. I no bastarà en aconseguir un acord, caldrà que veiem que ho saben gestionar mitjançant una acció de govern i parlamentària seriosa i permanent. No hi ha lloc per a jocs ni argúcies tàctiques per part de ningú.

El PSOE ha de ser capaç de continuar per un camí cap a l’esquerra diferent del que va seguir en altres moments. Les aliances l’han de fer menys sensible als cants de sirena dels poders fàctics econòmics i mediàtics. Ha de ser coherent amb l’esperança despertada pel lideratge de Sánchez de gir a l’esquerra amb plantejaments realment socialdemòcrates i abandonant qualsevol temptació sòcio-liberal. Així doncs, ha d’entendre que ha de compartir les polítiques d’esquerres amb altres i abandonar l’arrogància.

Iglesias o el futur de UP

UP i les seves confluències cal que abandonin el seu adanisme i fer una opció estratègica per la serietat deixant de banda poses de radicalisme i personalisme que no ajuden res. Han de demostrar per una vegada si són capaços de treballar a llarg termini per un projecte compartit que no serà el seu sinó el del conjunt de les forces de progrés. UP ha de saber que es juga la seva última oportunitat de supervivència política demostrant que és un partit rigorós i responsable.

I per avançar en un problema que pot afectar qualsevol acord: “la qüestió catalana”. A Catalunya hi ha un problema polític entre catalans fonamentalment que només es pot afrontar des del diàleg i el respecte a la llei, i per tant també el respecte de les resolucions judicials. Aquest ha de ser el punt bàsic de consens, desprès es podrà parlar de com afrontar el diàleg però Podemos i especialment En Comú Podem hauran de demostrar que venen a fer política i no jugades tàctiques per a quedar be.  Estar en el  Govern comporta tenir sentit de la responsabilitat i no tot s’hi val.

Un precedent que no es pot frustrar

Entrevista a EL TRIANGLE a MANEL GARCIA BIEL «Quan el tacticisme es repeteix, s’adopta com a estratègia»

Manel Garcia Biel

Peru Erroteta:  Entrevista a Manel García Biel - per EL TRIANGLE

Sociòleg i ara sindicalista a la reserva. Va militar al PSUC, va ser fundador de la Comissió Obrera de la Caixa i secretari de Comunicació i portaveu de CCOO de Catalunya a l’època de Joan Coscubiela. Continua a ICV i presideix la comissió de control del sindicat.

Què és això de la nova política?

La nova política neix, d’alguna manera, amb el 15-M. Com diu Luis García Montero, crec que molt encertadament, el 15-M és l’expressió d’una classe mitjana frustrada, perquè les seves expectatives de vida i de consum es veuen afectades per la crisi econòmica. A partir del fenomen dels indignats sorgeix la nova política. Una cosa positiva que té és que va permetre trencar el bipartidisme, i el més negatiu és que va créixer com un globus, en gran part a causa de la bona utilització que va fer dels mitjans de comunicació. Això li va donar una volada de cosa nova, que ho canviaria tot. El seu principal problema és que no han entès la necessitat de l’organització.

Diu Maria Comín que el 15-M i el maig del 68 són les qüestions que han afectat més negativament l’esquerra als últims temps…

 Ho comparteixo. El Maig del 68 va ser un miratge, potser més important a Alemanya que a França. Va passar per ser un gran moviment refundador, i en realitat va ser el causant de l’onada neoconservadora que va venir derprés. Va posar en qüestió coses importants, com l’evolució que estava tenint el PCI. El Maig del 68 va ser un fenomen d’ultraesquerra movimentista i fins i tot de terrorisme, dretà i esquerrà, a la Itàlia dels anys de plom. El 15-M és una cosa semblant. Un moviment de classes mitja nes que arrasa el que quedava de l’esquerra alternativa.

Quins són els elements diferencials de la nova política respecte de la vella?

Hi ha una crítica genèrica a la burocratització de les organitzacions d’esquerra que era certa, però no a tot arreu. Hi havia casos com el de Compromís, al País Valencià, que existia abans del 15-M i que potser seria un exemple de nova política ben entesa. Va propiciar una lluita de les bases contra l’aparell. Però el que passa és que els aparells i les organitzacions són necessaris. Les formacions líquides signifiquen que hi ha un nucli dirigent i la resta accepta o no el que aquest decideix. Quan es trenca aquest nucli apareixen les famoses escissions, abandonaments…

L’assemblearisme és un model de funcionament organitzatiu alternatiu a les fórmules clàssiques?

Ni això. L’assemblearisme és una reunió massiva, com les de Podem a Vista Alegre. Assemblea és només una altra manera de denominar les reunions de tota la vida. En realitat, la cosa es limita a sotmetre les propostes del nucli dirigent a la ratificació telemàtica d’un magma que, en teoria, és l’organització. Un magma que impedeix el que era usual en les organitzacions marxistes: el debat en la base, les esmenes, la síntesi..., que fan que es creï la política. Em va agradar l’evolució de Pablo Iglesias en la campanya electoral, quan va passar de denostar el règim del 78 a fer una apologia quasi anguitiana de la Constitució. Però ens hem de preguntar: on ho va reflexionar? Amb qui ho va discutir? Com va assumir l’organtizació aquest canvi estratègic? De cap manera. Un dia, el Senyor Dirigent veu la llum, la llança i els seus acòlits l’assumeixen.

La nova política és marxista?

Bàsicament, no és marxista. Els problemes organitzatius i ideològics van junts. Sense organització, no hi ha discussió ni ideologia. Tampoc hi ha estratègia. Només tàctica. És el tacticisme permanent. Per exemple, Ada Colau, que tan aviat posa un llaç groc com diu que no està per la independència. I quan el tacticisme es repeteix, s’adopta com a estratègia. La discussió, molt reduïda, només es produeix entre les capelles dirigents. Aquesta nova política no només no té model organitzatiu a nivell intern, sinó que fuig de qualsevol estructura organitzada, també del moviment sindical. Només interessa, quan hi ha alguna mobilització, per fer-se la foto.

I no és també producte d’identitats particulars, de l’agregació de lluites parcials?

Hi ha grans qüestions, com l’ecosocialisme i el feminisme, que han de formar part d’un projecte d’esquerres. La resta, el movimentisme, se cita a la nova política, però no es troba. Agafem tot el que es mogui sense distingir les contradiccions principals de les secundàries. Falta, per exemple, posar la realitat del treball al centre de la política.

I això no té alguna cosa a veure amb la pèrdua de pols d’una esquerra massa instal·lada en la seva èpica?

Costa d’aplicar el mètode marxista a la realitat d’avui, que no és la d’ahir. Les qüestions socioeconòmiques, les condicions de les classes treballadores són fonamentals, però imprescindiblement cal comptar amb la condició de la dona, que també és part important dels assalariats, i amb la realitat que tenim un planeta finit. El marxisme no pot ser mai defensiu. Cal encarar la globalització, defensant espais amplis, perquè la nació està superada totalment. L’única sobirania que existeix avui és la del capital financer. En aquest sentit, la UE és un bon instrument, però ha de seguir avançant en una via federalista. I més enllà d’Europa cal establir òrgans amplis, com poden ser unes Nacions Unides renovades. El nacionalisme, des del de Trump fins al dels nacionalistes catalans, passant per Salvini, el del PP, Ciutadans i Vox va contra tot això.

La nova política és, en definitiva, una forma de populisme, com s’entenia fa ja quasi dos segles?

Hi ha fenòmens sud-americans de cabdillisme que no només marquen el populisme d’esquerres. El de dretes també té alguna cosa semblant. És el cas de Rivera, que ha sigut clarament desemmascarat per Valls. Ciutadans no existeix com a organització. És un nucli molt petit entorn a una persona determinada, que és la que marca el rumb. La gestualitat és molt aparent, però la política no s’hi pot basar. Per aquest camí es pot arribar a fer que Podem, a Catalunya, acabi sent només una marca. S’ha vist a les eleccions municipals, en què cadascú ha tirat per on li interessava i, en més de 50 municipis, confrontant-se amb els comuns.

Pablo Iglesias entén alguna cosa de la qüestió territorial a Espanya o s’ha preocupat per comprendre-la?

Pablo Iglesias és prou llest per poder-ne tenir una idea. Una altra cosa és que el seu tacticisme el porta a estar amb els uns o amb els altres, perquè així aconsegueix més visualització. Canviaria de política cada dia, segons les necessitats que cregui que té. Vol fer l’assalt al cel, o vol fer política. Cal que es defineixi. Ara, crec que el més sensat és pactar acords amb el PSOE i establir mecanismes de vigilancia.

La nova política atrau, com la mel les mosques, el vell esquerranisme irredempt?

Tot el trotskisme corre per allà. I la nova política, esclar, té molt d’esquerranisme. I li falta maduració. Estem, com al 68, en el movimentisme. Tots van córrer de manera entusiasta a donar suport a Tsipras a Grècia, i ara el critiquen. No obstant, Tsipras és un exemple real de saber fer front a una situació molt difícil, incloent-hi la dictadura de la UE, el nacionalisme intern d’Alba Daurada i, sens dubte, tot el fenomen de l’emigració que va patir el seu país.

També Santiago Carrillo va ser qualificat de revisionista traïdor per la seva política de reconciliació nacional i el pacte per la llibertat, cosa que encara cueja en la crítica a la Constitució del 78…

Sí,i els que hem sigut presos poLítics no ens identifiquem amb aquesta situació actual, perquè des d’una institució no es fa acció social. Una institució es gestiona. Tsipras ha sabut respondre quan anaven mal dades. No ha tocat el dos.

A Espanya estan tornant les coses a mare, fet que contribuiria a la millora de l’esquerra?

L’aparició de Podem a Espanya ha beneficiat fonamentalment el Partit Socialista, perquè ha contribuït a fer que s’adapti i es renovi des d’una posició diferenciada de la de Felipe González i també la de Zapatero. Una cosa semblant està passant a Portugal i amb Corbyn. Igualment, a Itàlia es comencen a detectar canvis positius al Partit Democràtic. Una força roja, verda i violeta és fonamental per competir i col·laborar amb la socialdemocracia.



REIVINDICACIO DE TSIPRAS I SYRIZA

Tsipras i SYRIZA exemple d'esquerra alternativa

Nuevatribuna | 03 de Julio de 2019


En aquests moments quan es preveu una possible derrota de Tsipras a les eleccions greges caldria fer un balanç del que ha estat el govern de Syriza i extreure algunes conclusions que poden qüestionar el suposat fracàs del govern de l’esquerra alternativa a Grècia.

Podríem dir que Tsipras podria representar un heroi de les antigues llegendes hel·lèniques, un heroi humà que s’enfronta als “deus de l’Olimp” en aquest cas transmutats en la “troika” i els poders de l’UE.  Cal recordar que Syriza arriba al govern amb una desastrosa herència econòmica i social derivada dels governs anteriors, especialment els de Nova Democràcia, el partit de la dreta grega, la qual fins i tot va falsejar els comptes auditats que havia presentat a l’UE, sense que ningú hagués dit res.

Tsipras i Syriza arriben al govern amb un programa de regeneració pel país, el denominat “Programa de Salònica”,  per tal de fer front a una situació de crisi  profunda amb un país en bancarrota amb un 25% d’atur (50% en els joves). L’objectiu era donar una resposta democràtica a la crisi de manera que les seves derivades no afectessin com sempre els sector més desfavorits i on es plantejava per primera vegada una proposta de reforma fiscal en profunditat en un país on la fiscalitat era quelcom desconegut.

Ja durant la campanya, i hem de dir que de forma democràticament paradoxal, els poders de la Unió Europea i els principals dirigents polítics van manifestar la seva preferència pel candidat de Nova Democràcia, el partit que havia falsejat els comptes i que precisament havia provocat la crisi del país. Tsipras i Syriza van ser rebuts d’ungles pels governants comunitàries, pràcticament sense excepció.

El govern de Syriza va presentar el seu programa de reformes a l’UE i la proposta de renegociar el deute per a fer possible pagar-lo. Però des de l’UE es va negar tota negociació i es va plantejar un “diktat” de retallades socials sense precedents per aplicar a la majoria de la població en sous, pensions, subsidis i serveis públics i socials  a canvi de prestar recursos econòmics a la debilitada economia grega. Va ser un veritable “xantatge”, fins al punt que Europa es va negar a propostes raonables del govern grec com la d’aplicar un increment del 2% a les rendes més altes a canvi de no retallar les pensions més baixes. Tot va ser inútil l’UE des de l’inici no volia negociar sinó humiliar un govern que no li agradava políticament.

Tsipras i Syriza van intentar fer front al xantatge dels poders europeus apel·lant a una resposta democràtica. I van convocar un referèndum al poble grec sobre l’acceptació o no de les retallades proposades per l’UE. La resposta del poble grec va ser aclaparadora, un 61%  dels votants van rebutjar la proposta dels poders europeus.

La resposta de l’UE va ser fulminant i ha estat sens dubte l’actuació més dictatorial i antidemocràtica de la seva història. Va assetjar i ofegar  l’economia grega, el BCE va deixar de donar fons als bancs grecs que es van quedar sense diners, va ser lo més similar als antics “setges per fam”.

Tsipras i el seu govern van haver de fer front a un dilema, optar per sortir de l’euro i crear una nova moneda devaluada o claudicar. Molts dirigents europeus en especial el ministre d’economia alemany Wolfgang Schäuble van assenyalar a Grècia la sortida de l’euro. El President del Parlament Europeu Martin Schulz va dir clarament que “Grècia si opta pel no opta per una nova moneda”, i Junkers President de la Comissió va associar el no amb dir no a Europa.

Tsipras i Syriza malgrat lo dolorós de la situació no van dubtar, marxar de l’euro no era una solució sinó que calia continuar entre el sector més avançat de la Unió Europa. I van haver de capitular.

Pablo Iglesias sembla no conèixer ara a Tsipras

Tsipras que havia estat l’heroi de l’esquerra alternativa europea, els líders de la qual van peregrinar a Atenes per a manifestar la seva fraternal solidaritat amb Tsipras i Syriza durant la campanya electoral, va veure com desapareixien de la nit al dia justament quan Grècia precisava més de la seva solidaritat. El que havia passat a Grècia ja ho havia anticipat un vell dirigent de l’esquerra europea com Oscar Lafontaine, que va ser president primer del SPD i desprès copresident de Die Linke i que va dir abans del triomf de Syriza que “un sol país no pot canviar un model de sobiranies compartides a Europa”.

Cal destacar que darrerament, i potser preveient que la dreta torni a guanyar a Grècia, amb llàgrimes de cocodril el President de la Comissió Europea va dir: “Hem de lamentar la falta de solidaritat durant la crisi grega. Hem estat insuficientment solidaris amb ella, hem insultat Grècia”. Paraules que arriben tard i que només són això paraules sense cap actuació.

A hores d’ara el govern de Syriza ha sortit ja de la “tutela” dels creditors, ha fet front sense pràcticament ajuda de l’UE a l’arribada de la multitud de refugiats tot evitant el creixement de la xenofòbia. I ha estat capaç de posar fi a un llarg contenciós polític en els Balcans com era la qüestió del reconeixement mutu amb Macedònia del Nord, fent front a sentiments profundament nacionalistes encoratjats per les dretes i l’església ortodoxa. Aquest acord obre la porta a les negociacions amb l’UE dels països balcànics.

Malgrat el “diktat” europeu el Govern de Syriza ha mantingut, dins les seves possibilitats, diverses polítiques socials de suport humanitari als més desprotegits, mitjançant mesures que denominen de “socors” . S’ha establert una targeta per ajuts basics a ciutadans sense recursos que es recarrega mensualment entre 70 i 220 euros/mes. Ajuts al lloguer pels que no poden fer front al pagament d’habitatge. El denominat “subsidi social” durant els anys 2017 i 2018 que aquest any  arriba al 32% de la població amb un cost de 2500 milions d’euros. Assistència sanitària gratuïta per més de dos milions de persones que havien estat excloses del sistema.  Una eficiència fiscal que ha permès aconseguir un superàvit primari del 1,75% respecte els pressupostos de l’Estat. Les taxes d’atur han baixat un 7% i un 20% pel que fa a l’atur juvenil.

Pel que fa als refugiats i malgrat la precària situació existent s’ha fet una actuació notable dins la precarietat en que viu el país i evitant les tensions socials.  S’ha aconseguit escolaritzar un 40% dels 60.000 nenes refugiats amb l’objectiu d’integrar-los en classes normals el proper curs.

Com a conclusió podem dir que Syriza i Tsipras han estat un exemple del que ha de ser una política de l’esquerra alternativa. No es poden defugir els problemes en política, cal encarar-los per difícils i dolorosos que siguin. A Grècia  s’ha demostrat com des de  l’esquerra alternativa, quan governa un partit seriós, militant i cohesionat, i quan hi ha un líder amb capacitat i responsabilitat es poden assumir riscs i fer compatible l’equilibri entre les conviccions profundes i el sentit de la responsabilitat pragmàtica amb un clar sentit d’Estat, per davant inclús dels interessos partidistes i per responsabilitat amb aquells a qui es vol representar. Sens dubte Tsipras és un exemple del que haurien  d’aprendre molts dirigents que es diuen de l’esquerra alternativa i als quals només els hi agrada quedar sempre “bé i purs”.

Es molt previsible que Tsipras perdi les eleccions greges. La dificultat dels temps dels “memoràndums de la Troika”  passarà factura però sempre quedarà l’exemple d’una gestió de honestedat i de defensa, dins de les possibilitats objectives de les classes desfavorides. I sembla quedarà el record de la vergonyosa actuació de la Unió Europea amb Grècia. I davant de la dificultat existencial actual de la Unió Europea quedaran les paraules d’Alexis Tsipras: “Si algú amenaça a Europa, no són els qui lluitem per canviar-la  , sinó els que  ho fan per esfondra-la”.

Ernest Urtasun sempre al costat de SYRIZA