REIVINDICACIO DE TSIPRAS I SYRIZA

Tsipras i SYRIZA exemple d'esquerra alternativa

Nuevatribuna | 03 de Julio de 2019


En aquests moments quan es preveu una possible derrota de Tsipras a les eleccions greges caldria fer un balanç del que ha estat el govern de Syriza i extreure algunes conclusions que poden qüestionar el suposat fracàs del govern de l’esquerra alternativa a Grècia.

Podríem dir que Tsipras podria representar un heroi de les antigues llegendes hel·lèniques, un heroi humà que s’enfronta als “deus de l’Olimp” en aquest cas transmutats en la “troika” i els poders de l’UE.  Cal recordar que Syriza arriba al govern amb una desastrosa herència econòmica i social derivada dels governs anteriors, especialment els de Nova Democràcia, el partit de la dreta grega, la qual fins i tot va falsejar els comptes auditats que havia presentat a l’UE, sense que ningú hagués dit res.

Tsipras i Syriza arriben al govern amb un programa de regeneració pel país, el denominat “Programa de Salònica”,  per tal de fer front a una situació de crisi  profunda amb un país en bancarrota amb un 25% d’atur (50% en els joves). L’objectiu era donar una resposta democràtica a la crisi de manera que les seves derivades no afectessin com sempre els sector més desfavorits i on es plantejava per primera vegada una proposta de reforma fiscal en profunditat en un país on la fiscalitat era quelcom desconegut.

Ja durant la campanya, i hem de dir que de forma democràticament paradoxal, els poders de la Unió Europea i els principals dirigents polítics van manifestar la seva preferència pel candidat de Nova Democràcia, el partit que havia falsejat els comptes i que precisament havia provocat la crisi del país. Tsipras i Syriza van ser rebuts d’ungles pels governants comunitàries, pràcticament sense excepció.

El govern de Syriza va presentar el seu programa de reformes a l’UE i la proposta de renegociar el deute per a fer possible pagar-lo. Però des de l’UE es va negar tota negociació i es va plantejar un “diktat” de retallades socials sense precedents per aplicar a la majoria de la població en sous, pensions, subsidis i serveis públics i socials  a canvi de prestar recursos econòmics a la debilitada economia grega. Va ser un veritable “xantatge”, fins al punt que Europa es va negar a propostes raonables del govern grec com la d’aplicar un increment del 2% a les rendes més altes a canvi de no retallar les pensions més baixes. Tot va ser inútil l’UE des de l’inici no volia negociar sinó humiliar un govern que no li agradava políticament.

Tsipras i Syriza van intentar fer front al xantatge dels poders europeus apel·lant a una resposta democràtica. I van convocar un referèndum al poble grec sobre l’acceptació o no de les retallades proposades per l’UE. La resposta del poble grec va ser aclaparadora, un 61%  dels votants van rebutjar la proposta dels poders europeus.

La resposta de l’UE va ser fulminant i ha estat sens dubte l’actuació més dictatorial i antidemocràtica de la seva història. Va assetjar i ofegar  l’economia grega, el BCE va deixar de donar fons als bancs grecs que es van quedar sense diners, va ser lo més similar als antics “setges per fam”.

Tsipras i el seu govern van haver de fer front a un dilema, optar per sortir de l’euro i crear una nova moneda devaluada o claudicar. Molts dirigents europeus en especial el ministre d’economia alemany Wolfgang Schäuble van assenyalar a Grècia la sortida de l’euro. El President del Parlament Europeu Martin Schulz va dir clarament que “Grècia si opta pel no opta per una nova moneda”, i Junkers President de la Comissió va associar el no amb dir no a Europa.

Tsipras i Syriza malgrat lo dolorós de la situació no van dubtar, marxar de l’euro no era una solució sinó que calia continuar entre el sector més avançat de la Unió Europa. I van haver de capitular.

Pablo Iglesias sembla no conèixer ara a Tsipras

Tsipras que havia estat l’heroi de l’esquerra alternativa europea, els líders de la qual van peregrinar a Atenes per a manifestar la seva fraternal solidaritat amb Tsipras i Syriza durant la campanya electoral, va veure com desapareixien de la nit al dia justament quan Grècia precisava més de la seva solidaritat. El que havia passat a Grècia ja ho havia anticipat un vell dirigent de l’esquerra europea com Oscar Lafontaine, que va ser president primer del SPD i desprès copresident de Die Linke i que va dir abans del triomf de Syriza que “un sol país no pot canviar un model de sobiranies compartides a Europa”.

Cal destacar que darrerament, i potser preveient que la dreta torni a guanyar a Grècia, amb llàgrimes de cocodril el President de la Comissió Europea va dir: “Hem de lamentar la falta de solidaritat durant la crisi grega. Hem estat insuficientment solidaris amb ella, hem insultat Grècia”. Paraules que arriben tard i que només són això paraules sense cap actuació.

A hores d’ara el govern de Syriza ha sortit ja de la “tutela” dels creditors, ha fet front sense pràcticament ajuda de l’UE a l’arribada de la multitud de refugiats tot evitant el creixement de la xenofòbia. I ha estat capaç de posar fi a un llarg contenciós polític en els Balcans com era la qüestió del reconeixement mutu amb Macedònia del Nord, fent front a sentiments profundament nacionalistes encoratjats per les dretes i l’església ortodoxa. Aquest acord obre la porta a les negociacions amb l’UE dels països balcànics.

Malgrat el “diktat” europeu el Govern de Syriza ha mantingut, dins les seves possibilitats, diverses polítiques socials de suport humanitari als més desprotegits, mitjançant mesures que denominen de “socors” . S’ha establert una targeta per ajuts basics a ciutadans sense recursos que es recarrega mensualment entre 70 i 220 euros/mes. Ajuts al lloguer pels que no poden fer front al pagament d’habitatge. El denominat “subsidi social” durant els anys 2017 i 2018 que aquest any  arriba al 32% de la població amb un cost de 2500 milions d’euros. Assistència sanitària gratuïta per més de dos milions de persones que havien estat excloses del sistema.  Una eficiència fiscal que ha permès aconseguir un superàvit primari del 1,75% respecte els pressupostos de l’Estat. Les taxes d’atur han baixat un 7% i un 20% pel que fa a l’atur juvenil.

Pel que fa als refugiats i malgrat la precària situació existent s’ha fet una actuació notable dins la precarietat en que viu el país i evitant les tensions socials.  S’ha aconseguit escolaritzar un 40% dels 60.000 nenes refugiats amb l’objectiu d’integrar-los en classes normals el proper curs.

Com a conclusió podem dir que Syriza i Tsipras han estat un exemple del que ha de ser una política de l’esquerra alternativa. No es poden defugir els problemes en política, cal encarar-los per difícils i dolorosos que siguin. A Grècia  s’ha demostrat com des de  l’esquerra alternativa, quan governa un partit seriós, militant i cohesionat, i quan hi ha un líder amb capacitat i responsabilitat es poden assumir riscs i fer compatible l’equilibri entre les conviccions profundes i el sentit de la responsabilitat pragmàtica amb un clar sentit d’Estat, per davant inclús dels interessos partidistes i per responsabilitat amb aquells a qui es vol representar. Sens dubte Tsipras és un exemple del que haurien  d’aprendre molts dirigents que es diuen de l’esquerra alternativa i als quals només els hi agrada quedar sempre “bé i purs”.

Es molt previsible que Tsipras perdi les eleccions greges. La dificultat dels temps dels “memoràndums de la Troika”  passarà factura però sempre quedarà l’exemple d’una gestió de honestedat i de defensa, dins de les possibilitats objectives de les classes desfavorides. I sembla quedarà el record de la vergonyosa actuació de la Unió Europea amb Grècia. I davant de la dificultat existencial actual de la Unió Europea quedaran les paraules d’Alexis Tsipras: “Si algú amenaça a Europa, no són els qui lluitem per canviar-la  , sinó els que  ho fan per esfondra-la”.

Ernest Urtasun sempre al costat de SYRIZA