DARRERA OPORTUNITAT PER A LES ESQUERRES

Per un acord de les esquerres

Nuevatribuna | 11 de noviembre de 2019
No hi ha dubte que els resultats de les eleccions han estat dolents per a les esquerres i encara més per al conjunt del sistema democràtic. L’ascens de l’extrema dreta fins a convertir-se en la tercera força política és molt preocupant. El centre dreta perd una part importants del seus vots malgrat la pujada moderada del PP i C,s quasi desapareix per la seva política delirant.

Les esquerres no surten ben lliurades de les eleccions. El PSOE no millora els seus resultats sinó que fins i tot per 3 diputats. Cal preguntar-se: Perquè va convocar eleccions? L’actitud prepotent de Pedro Sánchez, la seva incapacitat per a entendre la necessitat d’acords i el fet de que l´esquerra és plural l’ha situat en una pitjor situació que la derivada del mes de març. Si el PSOE no vol tornar a ser un partit en davallada ha de recuperar una política clarament d’esquerra, moderada però d’esquerra, retornant a posicions socialdemòcrates i buscant acord possibles amb la resta de forces progressistes.

Més dolents són els resultats de UnidasPodemos. Han tornat a baixar en les seves posicions perdent 7 diputats. Pablo Iglesias hauria d’entendre quin és el paper de  l’esquerra alternativa. L’esquerra alternativa és minoritària i ho serà per molt temps i la seva única possibilitat d’anar transformant la realitat és mitjançant acords amb  l’esquerra moderada i forcant-la a posicionar-se més a l’esquerra. Confrontar amb  l’esquerra moderada només la portarà a no aconseguir cap avenç en les demandes de la societat. Es un greu error equiparar l’esquerra moderada del PSOE amb la dreta, perquè només mitjançant acords amb aquesta aconseguirà fer avançar els seus plantejaments i millorar la realitat social.

Pitjor resultat ha obtingut MasPaís. Errejón s’ha precipitat llançant una opció electoral poc preparada i pitjor realitzada. Només un exemple: Errejón no ha buscat a Barcelona, ni tan sols ha intentat buscar un acord amb un sector ampli d’esquerra verda i federalista orfe avui d’una opció política clara,  amb un referent potent d’aquesta esquerra els resultat podrien haver estat uns altres. I això és un fet demostratiu del que ha estat una campanya improvisada, mal plantejada i que ha semblat una caricatura dels defectes que ja hem vist abans en les opcions de la “nova política”.

Malgrat tot les forces d’esquerres i progressistes tenen encara una oportunitat, potser la última per aconseguir un acord que els hi permeti un govern progressista que doni respostes a les necessitats reals de les classes treballadores  i dels sectors més desfavorits de la societat. Cal tenir en compte que un altre fracàs pot provocar que el discurs de l’ultra-dreta pugui penetrar en sectors de les classes populars.

Pedro i Pablo cal reflexionar

Cal un acord programàtic de les esquerres que siguin la base de un Govern progressista. Aquest és el factor fonamental no el tipus de govern. Un acord de legislatura, amb un calendari i uns sistemes de control de l’acompliment del programa. L’esquerra alternativa, UP ha de posar tot l’accent en això. La presència en el Govern no pot ser mai l’objectiu fonamental. Les propostes per a millorar la situació laboral, social i política del país han de ser els objectius i és aquí on cal pressionar i forçar l’acord amb l’esquerra moderada que representa el PSOE. Un acord d’esquerres i unes polítiques d’esquerres són l’antídot més important per tal d’aturar la ultradreta.

Es evident que si hi ha un acord de govern que puguin subscriure el PSOE, UP, MasPaís-Compromís, és possible obtenir majories estables de govern incorporant d’ altres partits com el PNV i altres. I fins i tot no podríem descartar una possible abstenció de C,s desprès de la seva greu desfeta electoral, la qual cosa restaria importància a la posició d’ERC.

Està clar que una altra alternativa com una “gran coalició” no és previsible, i menys ara quan el PP es veu molt pressionat per VOX que ja l’ha sobrepassat a Murcia i que ha estat a poc de superar-la a Andalusia. Es evident que el PP no deixarà mai que Vox sigui la principal força de l’oposició i amb possibilitat de que en un futur intenti desbancar el propi PP.

Les esquerres si volen complir amb el seu deure davant la ciutadania han d’establir un acord parlamentari sí o sí. Una nova frustració comportaria un fosc futur per a les forces de progrés, si pel contrari aconsegueixen reeixir un acord amb un govern de progrés que millori la situació de la gent les seves perspectives poden millorar com ja va passar desprès de la moció de censura. Però Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han de tenir molt present que es troben potser davant la seva última oportunitat, i desgraciadament una oportunitat per l’anhel de tota la gent d’esquerres i progressista d’aquest país.

Laura Lopez nova diputada dels "comuns" a Girona

Per últim només una anècdota significativa. A Catalunya la candidatura de EnComúPodem ha perdut un escó a Barcelona on una persona de perfil sobiranista encapçalava la candidatura. Per contra a Girona una persona de clar perfil federalista i d’esquerres ha obtingut un escó en un territori en principi “hostil” i derrotant a la CUP en la mateixa circumscripció. Quelcom que com hem dit hauria de fer reflexionar a molts, tant  als “comuns”  com a Errejón.

En el conjunt del país hi ha molta gent “orfe” que vota el menys dolent sense convicció. Cal una opció d’esquerres organitzada sense direccions elitistes que doni il·lusió, clarament federalista, d’esquerres, amb ideologia, ecologista, feminista i amb forts vincles amb el moviment sindical i social organitzat, i això avui és quelcom que lamentablement no existeix.

Per una opcio federal, d'esquerres i ecologista

L'ESQUERRA I LA DEMOCRÀCIA ECONÒMICA

Per la democracia económica

Espacio Público:  "Repensar la economía con los trabajadores y trabajadora"23/10/2019
Nuevatribuna | 02 de noviembre de 2019

Marcelino Camacho sempre deia que: “la democràcia s'ha quedat a la porta de les empreses” i tenia tota la raó. En la transició l'acord polític va permetre la construcció d'una democràcia política, es va oblidar però de la democràcia econòmica.

La nostra democràcia s'ha construït sobre una contradicció.. Hi ha una part de la societat que viu sota una dictadura. A les empreses el poder omnímode és el de l'empresari o el capital per a dir-ho d'una forma més general. La democràcia política conviu amb una realitat empresarial on impera una falta de democràcia total, on tot el poder organitzatiu i productiu està jerarquitzat i en mans del poder empresarial que actua a la seva única conveniència. En poques paraules la democràcia política es va construir a canvi de la dictadura econòmica del capital.

L'únic contrapès estava en el camp de les relacions laborals on a través de la negociació col·lectiva es podien establir uns certs contrapesos o contrapartides amb la representació dels treballadors és a dir amb la representació sindical, és a dir especialment amb els sindicats.

Després de l'última Contrareforma laboral del PP aquest últim contrapès surt encara més afeblit i s'incrementa encara més el poder empresarial. I fins el moment present el conjunt de les esquerres i les forces progressistes han estat incapaces d'eliminar aquest últim abús.

Perquè ens hem de fer una pregunta: Quins són els plantejaments de les esquerres tant les més moderades com les més alternatives? En general diuen que volen revertir els efectes de la reforma laboral del PP. I  que més? El PSOE diu voler elaborar un nou Estatut dels Treballadors adaptat a l'actual realitat econòmica i social. Són propostes sense més concrecions.

Els partits d'esquerra, tant la reformista com l'alternativa semblen tenir una certa al·lèrgia cap a les organitzacions sindicals confederals. Voldria establir aquí com un punt de partida que sense un enfortiment de la funció del sindicalisme de classe, és dubtós que una proposta realment d'esquerres pugui obrir-se camí. Avui dia no caben uns sindicats “corretja de transmissió” dels partits d'esquerra, però sense el paper del sindicalisme de classe autònom l'esquerra no podrà plantejar-se mai avançar cap a una democràcia econòmica en la societat. La funció del sindicalisme confederal, l'esquerra social, ha de ser una de les eines de base per tal que les polítiques realment d'esquerra puguin donar-se en el camp de l'economia en el seu més ampli sentit d'un desenvolupament econòmic i social de progrés en la societat, que pugui persistir fins i tot quan l'esquerra pugui de manera circumstancial perdre el poder polític.

Repensar l'economía amb els treballadors i les treballadores

Però per a aconseguir aquesta funció del sindicalisme confederal s’ ha d'establir  una nova legislació que no sols adapti la realitat del món del treball al moment actual pel que fa a les relacions laborals, sinó que de forma més àmplia s’ha de plantejar el paper de la representació dels treballadors en els camps de l'organització i direcció dels processos productius a les empreses. Això vol dir establir d'una vegada la democratització de les empreses o l'entrada de la democràcia en les empreses.

Una afirmació com aquesta pot semblar revolucionària quan no ho és i no ho ha estat mai. Es tracta de pura socialdemocràcia tradicional. En diversos països com Alemanya estan “constitucionalitzats” principis com el de la “cogestió”, i en alguns països nòrdics encara es va anar més lluny amb la participació en el capital dels fons col·lectius dels treballadors a l'època d’Olof Palme.

No és per tant res nou, es tracta simplement de democratitzar l'empresa i avançar en la democràcia econòmica una de les poques coses que pot permetre avançar cap a  una societat menys desigual i més avançada democràticament.

Els partits d'esquerra, uns com el PSOE perquè creuen haver superat la seva tradició obrera (oblidant que Pablo Iglesias va fundar tant el PSOE com la UGT), com la nova esquerra alternativa, molt al·lèrgica al sindicalisme de classe organitzat, obliden el paper que poden i han de jugar els sindicats, no sols per a afermar els avanços socials de les polítiques de progrés, sinó com a elements d'elaboració de “know-how” per el coneixement de la realitat social. Els sindicats estan molt integrats i tenen un coneixement bastant exhaustiu de la realitat només laboral sinó també social, especialment quan actuen també en un àmbit soci-polític, i poden aportar als partits polítics d'esquerra uns coneixements d'interès en múltiples àrees. Podrien ser en bona part uns interessants “think tank” de l'esquerra política i social.

Però per a això els partits d'esquerra haurien de fer els seus deures. I això no sols en el camp de les relacions laborals i de la democratització de l'empresa sinó apoderant els sindicats en els àmbits de la concertació social. El paper dels sindicats, i no obviem el dels empresaris, haurien de ser molt més important en la determinació d'aspectes fonamentals del nostre desenvolupament social com són els serveis públics (educatius, sanitaris, socials, etc.) en la determinació de rendes socials i subsidis (i si escau rendes bàsiques o universals), en les pensions, en el plantejament d'una transició ecològica justa, en la definició i aplicació d'una economia sostenible, així com en la planificació econòmica, etc.

No són utopies, són realitats per les quals els sindicats lluiten i han de lluitar però a les quals els partits d'esquerres han d'atendre si realment volen tenir futur en el panorama polític tant espanyol com europeu i mundial.

El sindicalisme al capdavant