Original publicat a "PERSPECTIVA" revista de la FSC-CCOO Nuevatribuna | 31 de Agosto de 2018
No hi ha dubte que la globalització i la crisi econòmica han afectat de
forma molt negativa la situació de les
classes treballadores a Espanya i a Europa. Altramentles polítiques conservadores s’han apropiat
de l’hegemonia ideològica, política i social amb comptades excepcions.
No hi ha dubte que en el moment en que la crisi sembla que comença a remetre
és l’ hora de donar un fort impuls a una alternativa que eviti que el domini
conservador comporti la regressió política cap a opcions nacionalistes
ultraconservadores. Es hora que des de les forces de progrés polítiques i
socials es plantegi una ofensiva per aconseguir un canvi de rumb en el procés
polític i econòmic en els diversos àmbits nacionals i en l’àmbit europeu.
En el moment actual observem com el conjunt de l’esquerra política, els
seus dirigents, sembla incapaç de fer front i ni tan sols d’intentar plantejar
alternatives amb “cara i ulls” a les polítiques conservadores. El que és més
greu és que fins i tot sembla en molts casos haver renunciat a fer-ho. Només en
el cas de Portugal i amb l’opció del “Labour” de Jeremy Corbyn es veuen intents
de retornarl’esquerra a les polítiques
que li corresponen.
Hem vist que el moviment sindical ha estat en la majoria dels cassos en els
diversos països l’únic que ha intentat fer front a les polítiques austericides
impulsades des del cor mateix del govern
europeu. Els sindicats han hagut de patir en les seves carns el pes dels
governs de torn per afeblir els drets i el paper de moviment organitzat de les
persones treballadores. Tot això davant el silenci covard dels polítics que es
denominen d’esquerres.
Sembla inconcebible que els partits que es diuen d’esquerres no entenguin
que per aconseguir sortir del seu forat actual han de plantejar-se com a fonamental
potenciar i defensar el paper i el reforçament de les organitzacions sindicals
dels treballadors com un pas més per a recuperar el seu pes polític de
representants de les classes treballadores.
Contra més força tingui el moviment sindical, contra més presencia tingui
en els diversos àmbits de la vida laboral, econòmica i social més fàcil serà
per a les forces polítiques progressistes intentar fer avançar les seves
posicions en l’àmbit de la política i en la representació institucional. El
ressorgiment del laborisme britànic hauria de ser per al conjunt de l’esquerra
europea un exemple del que aquí es planteja.
Però mentre l’esquerra política desperta el moviment sindical no descansa.
En aquest sentit és important el “Llamamiento Europeo” patrocinat per la
Confederació Europea de Sindicats (CES) i subscrit pels dirigents dels
principals sindicats dels països de la UE juntament amb eurodiputats i
personalitats dels àmbits econòmics en defensa d’una major democràcia en el
treball i per tant d’una major participació de les persones treballadores en
les empreses, en la societat i en l’economia.
En el nostre país cal posar punt
i final al fet que de forma clara va enunciar Marcelino Camacho sobre el fet de
que “ La democracia se ha quedado a la
puerta de las empresas”. Cal impulsar una forta campanya per aconseguir la
participació sindical en el sí de les empreses trencant amb l’omnímode poder
empresarial. Cal exigir el dret a la participació en el govern de l’organització
empresarial, en el control dels processos de reorganització i reestructuració
per tal de vetllar pels legítims interessos i el futur de les persones
treballadores, en les empreses principals i en les subalternes.
Però el sindicalisme també ha de conquerir el dret a tenir participació dins
l’àmbit polític i institucional, tant en el marc estatal com en l’europeu, en tots aquells temes que afecten
el treball, però també el salari diferit i el salari social que incideixen
directament en les condicions de totes i cadascuna de les persones
treballadores, com també la participació en el debat de la política econòmica
en general on és imprescindible que se senti la veu del sindicalisme general.
Com es pot defensar el treball, el salari diferit o el social si no es té veu quan
es parla del sistema tributari que té un paper fonamental en la seva evolució?.
Aquesta és una problemàtica que planteja ja el sindicalisme europeu i sobre
la que hauria de reflexionar l’esquerra política, sortint de la seva passivitat
i renovant el seu compromís amb el món del treball potser trobaria la formula de
recuperar la seva presència i el seu paper com a instrument polític i
aconseguir reconciliar-se amb la majoria social.
Nuevatribuna | 18 de Agosto de 2018 -@RevistaTreball/ 21 d'Agost 2018
L’elecció de Pedro Sánchez ha provocat un canvi objectiu en la situació
política de Catalunya. En primer lloc Sánchez va ser escollit entre d’altres
pels sectors menys radicals de l’independentisme català, els grups parlamentaris
de PDCat i ERC, contra l’opinió de
l’ex-President de la Generalitat Puigdemont i del seu vicari l’actual EL President
Torra. Es curiosa la seva coincidència en aquest tema amb els seus adversaris
del PP i de C’s, i és que a ambdues parts els interessava més una situació de
confrontació entre nacionalismes. Sánchez trenca aquesta dinàmica, abandona la
senda de judicialització i obre la mà al diàleg, això sí sempre dins de la
llei.
La situació descol·loca en un primer moment el líder independentista però
Puigdemont reacciona fent-se amb el control del PDCat i fent fora els
partidaris de la moderació representants per Marta Pascal. Altrament el vicari
Torra canvia l’objectiu de la seva confrontació amb l’Estat, ja que Rajoy està
desaparegut ara l’objectiu central dels seus atacs és el Rei Felip VI, de qui
arriba a declarar que “ja no és el rei
dels catalans” i amb qui trenca teòricament relacions.
Sánchez restableix les relacions institucionals i fa un cert desafiament al
instar al Govern de la Generalitat a parlar dels problemes reals que afecten
els catalans i els dèficits que Catalunya ha reclamat. Els independentistes,
malgrat no els agrada aquest plantejament,no es poden negar i es veuen obligatsa entrar però sense abandonar la seva retòrica maximalista sobre presos
i referèndum.
Pel que fa als principals líders més radicals dels independentistes,
especialment Puigdemont i Torra el que pretenen i els interessa és tornar a la
seva “realitat política virtual” per tal de mantenir la flama de la
mobilització independentista encesa.
Fa temps que els líders independentistes han abandonat la gestió de les
institucions i tan sols les utilitzen
per a la seva política d’agitació i propaganda. El govern de Catalunya fa anys
que va ser abandonat, es continuen fent les polítiques iniciades per Mas a la
seva arribada al govern l’any 2012, polítiques d’austeritat i retallades que
van ser aprovades en principi per CiU i el PP i posteriorment sustentades en
els diversos governs per ERC, JxC, i fins i tot per les Cup.
Sánchez insta a Torra al diàleg
La prioritat donada pels successius governs de la generalitat al “procés”
ha anat en detriment del paper de la pròpia Institució de la Generalitat la
funció de la qual és prioritàriament solucionar els problemes de la ciutadania
de Catalunya.
La realitat s’imposa, la reducció de la despesa social s’ha retallat a
Catalunya en un 19,96% i és la comunitat autònoma que més ho ha fet,
especialment en Sanitat on s’ha retallat un 27,51% i es la que ha sofert un
procés més gran de privatització sanitària. Pel que fa a l’Educació, aquesta de
la que tant es vanta el Govern de defensar, també ha patit les retallades, és
la tercera comunitat en retallades, un 12 % menys en despesa educativa.Aquesta és la realitat dels governs del
“procés”.
Però encara hi ha un altre fet que demostra que als màxims dirigents i ex-dirigents
de la Generalitat el que els interessa més és la “virtualitat política” no la
realitat social del país. Desprès de criticar el 155 per haver congelat les
institucions de Catalunya el 27 d’octubre, els independentistes unilateralistes
van tardar 5 mesos en escollir un candidat a President, del 21 de desembre al 2
de juny. I ara per diferències entre els socis de govern han tancat el
Parlament des del 24 de juliol fins l’1
d’octubre. Això demostra la seva manca d’interès real en defensar la democràcia
i el seu poc respecte per les institucions del país.
La pèrdua del poder per part del PP elimina un element que des d’Espanya
estimulava el conflicte amb Catalunya. La manca de voluntat política del PP la seva nul·la voluntat de negociació i la
judicialització de la política eren les seves ensenyes. Amb Sánchez ara la
pilota està en el teulat de la Generalitat, que ha perdut un dels elements que
han ajudat a fer créixer l’onada independentista, la política del PP envers
Catalunya.
Malgrat tot és evident que per que l’atzucac de la problemàtica catalana es
pugui solucionar caldrà en primer lloc buscar una solució dins de la pròpia
societat catalana. No és possible un acord entre Catalunya i Espanya si primer
no es dona entre dins d’una societat catalana a qui el “procés” ha fraccionat
profundament. I si el PP i les seves polítiques han estat una font de creació
d’independentistes, també cal dir que la política sectària dels Governs del
“procés” amb el seu nacionalisme excloent han estat en la base del
fraccionament de la societat catalana que ha estat dividida profundament i que
ha fomentat un espanyolisme fins fa poc residual a Catalunya.
La Generalitat adornada amb pacarta partidista
Per a sortir de la situació de “bogeria” que fa anys que impera a Catalunya
cal que des dels sectors més racionals de l’independentisme es faci una
reflexió del que ha estat una política virtual, basada en “fets falsos” (fakes) i propis d’un pensament
ultra-nacionalista i basat en les polítiques de la “post-veritat” pròpies del “trumpisme” o de les polítiques de la
“Lega Nord” de Salvini properes a actituds pre-feixistes.
Des de fa massa temps el conjunt de la ciutadania catalana ha estat sotmesa
al domini de la mentida continuada com a fonament de la política de les forces
“nacionalistes”, en la creació d’una falsa realitat i uns falsos conceptes. Hem
vist com sota la denominació de “democràcia”
es vulneraven els 6 i 7 de setembre del l’any passat la legitimitat democràtica
de l’Estatut i la Constitució, i s’aprovaven sense respectar la legalitat unes
lleis de Referèndum i Transitorietat Jurídica. No pot haver democràcia amb
vulneració de la lleis democràtiques.
Hem vist com en base a això es convocava un “fals referèndum” sense cap garantia democràtica i el seu resultat
es donava com a base d’una declaració “fake”
d’independència d’una República Catalana morta abans de néixer, sense l’existència
de cap estructura d’estat que s’havia promès pel Govern i sense el més mínim reconeixement
internacional. I hem vist com l’absurda i brutal repressió dels fets de l’1
d’octubre per part de les forces de l’Estat ha estat la raó més important per a
legitimar-ho.
Hem vist com al llarg d’aquests anys s’ha fet un continuat rentat de cervell
per part dels mitjans públics de la Generalitat i de mitjans privats
subvencionats pels diners públics que plantejaven com a real una falsa versió
de la realitat, al més pur estil de Trump i la cadena Fox, que ha tingut acceptacióespecialment entre les classes mitjanes i a
la Catalunya rural tradicionalment conservadora, tradicionalista i “carlina”. Així
el 47,5% dels catalans que votaven opcions independentistes es transformaven en
la “majoria dels catalans”. Hem vist
parlar del que vol el país i del que volen els catalans quan realment parlaven
la “minoria independentista”. Al
final es qualifica com a bons catalans als independentistes del llaç groc,
mentre la resta són qualificats com a mínim de mals catalans. Les xarxes
socials i els debats de 140 caràcters de twitter s’omplen de insults i
veritables “linxaments” a qui no
combrega amb el procés. S’ha arribat a qualificar de “colons” i colonització la vinguda d’immigrants dels anys 60 i 70
que van ser la mà d’obra que va potenciar amb la seva explotació l’economia
catalana. I s’escriu una realitat històrica plenament falsejada amb conceptes
supremacistes i fins i tot xenòfobs per a retratar Espanya i els espanyols.
Vic: ocupació de l'espai públic
Cal reconèixer als dirigents processistes la construcció d’un bon relat “postmodern” que ha calat en molta gent,
mentre des del govern del PP es reaccionava únicament amb actuacions judicials
que a ulls de molta gent no feien res més que confirmar el relat de la “post-veritat” processista.
I ara quan més s’esgota el relat processista més es radicalitza i avui en
dia l’ocupació de l’espai públic significa un pas més en l’enfrontament social.
La campanya del llaç groc només busca diferenciar entre bons i mals catalans i
alhora demostrar que ells són capaços d’ocupar l’espai de tots. Es sens dubte
una campanya d’intimidació que és especialment efectiva i visible en les zones
de la Catalunya rural i interior. Es inacceptable
l’ocupació de l’espai públic però encara ho és més es veure com símbols i “eslògans”
partidistes ocupen les seus de les institucions públiques de tots.
Per que hem de ser clars a Catalunya i a Espanya hi ha un estat democràtic
amb totes les mancances que hi puguin existir però plenament homologables a la
resta de països democràtics. A Catalunya i Espanya hi ha llibertat de pensament
i d’ideologia. A Catalunya tenim uns mitjans públics i privats quenomés fan que propaganda constant de
l’independentisme i no han estat sancionats. A Catalunya hi ha polítics presos,
però no pel seu pensament sinó per l’incompliment de la llei, possiblement no
són culpables de rebel·lió o sedició, però no hi ha dubte que han fet una
profunda desobediència de les lleis i un intent “virtual i postmodern” de secessió pel que possiblement seran com a
mínim inhabilitats per molts temps. Es pot estar d’acord en que les peticions
són desmesurades, que la presó provisional potser es inadmissible, però que són
responsables d’incompliments de la llei no hi ha cap dubte i això els fa
responsables davant la llei.
Es evident que per a solucionar la divisió entre dues meitats de la societat
catalana no es podrà fer amb la imposició d’una sobre l’altra. Caldrà donar
passes per a la reconciliació i el destensament de la situació de divisió i
crispació existent. I això no serà possible sense que els esforços es donin per
totes les parts. Fins el moment no hem vist cap canvi real en la posició dels
que defensen el procés unilateral. I les úniques veus que han plantejat la
possibilitat de distensió han vingut des de sectors de l’esquerra i el progrés
properes a ICV o el PSC, però sense cap actitud similar des dels sectors sobiranistes.
Cal dir també que fins el moment des de posicions de la nova esquerras’ha estat sempre més sensible i comprensiu
amb els “processistes” que amb els unionistes, quan és evident que tants uns
com els altres són responsables de l’actual crispació. Les dues parts són
responsables sense diferències però un cert “síndrome d’Estocolm” fa que sempre des de sectors de l’esquerra es
sigui més indulgent amb les posicions dels “processistes”.
El Govern de Sánchez i la seva oferta de diàleg és una primera passa en una
bona direcció, que hi hagi sectors de gent progressista que faci manifestos en
favor de la distensió també és positiu. Però sens dubte el que cal és que si hi
han sectors racionals dins de les forces que han donat suport al “procés” que
vulguin retornar a una situació de normalitat tinguin la valentia de donar un
pas endavant, cosa que fins ara no s’ha produït. Això serà imprescindible per
tal de que per fi les Institucions de la Generalitat tornin a treballar per a
millorar la vida real de la societat catalana tot abandonant “utopies” i
“falsos relats”.
Ningú pot dubtar que la crisi bancària a Espanya està darrera de la crisi
econòmica i social que hem patit la ciutadania.
No hem d’oblidar mai que les polítiques d’austeritat derivades del rescat
europeu de les entitats financeres espanyoles són el resultat de la transformació
del deute privat de les entitats bancaries en deute públic, el qual hem hagut de pagar
el conjunt de la societat espanyola especialment les classes treballadores i
els sectors més desfavorits.
La solució a la crisi de les entitats bancàries espanyoles, derivada de la
necessitat de retornar crèdits a la banca europea, ha esta fer pagar al conjunt
de la ciutadania aquest deute mitjançant retallades socials en sanitat,
educació, etc. Es a dirretallant les
partides pressupostàries destinades a l’estat de benestar prop de 77.000 milions d’euros, injectats en el rescat i dels que més de 60.000
no es recuperaran.Dit ras i curt
mentrehavien beneficis aquests eren
privats i beneficiaven a les entitats financeres, quan han tingut pèrdues
impagables s’han socialitzat entre tota la població. Aquest és el millor
exemple del capitalisme especulatiu que ens ha estat i ens està dominant.
La societat en el seu conjunt ha perdut i és avui més pobre i desigual.
Molts dels petits estalviadors han perdut diners directament per productes
bancaris opacs o per participacions preferents. Els treballadors del sector
bancari han estat directament afectats, des del 2008 al 2017 s’han perdut més
de 83.000 llocs de treballs més del 31% del conjunt de les plantilles que també
han sofert com el conjunt dels assalariats una forta pèrdua del seu poder
adquisitiu.
Alhora s’ha produït l’aparició d’un procés doble. D’una banda la creació d’un oligopoli bancari al voltant de
tres entitats, Santander, BBVA i Caixabank, i d’altra la creació de processos
d’exclusió financera, tant pel fet del tancament d’oficines , més del 40% de
les existents l’any 2008, la qual cosa ha provocat que moltes zones
geogràfiques, especialment rurals es quedin sense oficines de referència, com
per la pròpia política de les entitats financeres que es dediquen de forma molt
preferent als clients més rendibles, deixant fora oamb una pitjor atenció els sectors de
població menys rendible.
Unai Sordo, secretari general de CCOO
Davant d’aquesta situació nopot
estranyar que surtin veus que comencin a defensar de forma clara i contundent
la necessitat de l’existència d’una banca pública i de que Bankia, avui amb una
majoria de capital estatal sigui l’entitat de referència. Així recentment Unai
Sordo, Secretari General de CCOO ha manifestat “ Hay que quitarse el miedo a que una parte del sistema bancario sea
público” “ Mantener herramientas públicas o semipúblicas en el sistema
financiero es una cuestión de responsabilidad”.
Aquesta declaració contrasta amb les posicions negatives respecte a la
possibilitat de l’existència d’una banca pública per part dels dirigents de l’oligopoli
bancari i del propi Governador del Banc d’Espanya.
Posicions contràries que contrasten amb l’informe del Banc Mundialque reconeix “el positiu paper jugat pels banc públics de diversos països durant la
crisi financera per a mantenir el flux del crèdit... compensant en part la
reducció del crèdit ofert pels bancs privats” “és evident el paper contracíclic
que han jugat diversos bancs públics durant la crisi”.
Caldria tenir en compte per part del qui s’oposen a l’existència d’una
banca pública que aquesta no és estranya en el nostre entorn de la europeu. L’existència
d’una banca pública amb pes és inqüestionable a França, Alemanya, Itàlia, Països
Baixos, i fins i tot Suïssa i Països
Nòrdics.
Es per això que no és cap plantejament absurd i estrafolari proposar que
Bankia es pugui transformar en una entitat semipública que ajudi a compensar el
pes del monopoli bancari privat existent i que es destini a salvaguardar aspectes
bàsics com són evitar l’exclusió
financera i fer una política de salvaguarda dels interessos socials bàsics
coml’ accés social al crèdit per a l’habitatge
social públic entre d’altres.
Caldria en aquest punt valorar que el conjunt del cost de la salvació de
Bankia per part de l’estat, comptant el rescat directe i l’indirecte a través
de la compra d’actius per part de la SAREB, segons avalen el pèrits del Banc
d’Espanya seria de 46.000 milions d’euros. Dels quals segons calcula el propi
Banc d’Espanya la quantitat recuperable per la venta de la participació pública
majoritària de l’Estat seria d’uns 9.800 euros.
Els responsables de la crisi de Bankia
A la vista d’aquestes dades i del cost que tota la ciutadania hem pagat pel
rescat bancari en general i de Bankia en particular, seria més lògic que la
societat se’n beneficiés amb la creació d’un banc públic gestionat de forma
clara i transparent i al servei de la societat abans que fer una nova venda a
la baixa que perjudicaria econòmicament a la societat i previsiblement novament
només beneficiaria a l’oligopoli especulador que domina la nostra economia.
Cal recordar que Espanya ha estat un país on van funcionar amb èxit i
durant molt temps tot un seguit d’entitats financeres públiques ( Banc Exterior,
Banc Hipotecari, Banc de Crèdit Local, Banc de Crèdit Agrícola, Banc de Crèdit
Industrial i Caixa Postal) que es van fusionar durant el govern de Felipe
González en Argentaria que aglutinava tota la banca pública. Va ser sota el
Govern del PP de José Maria Aznar que, com en molts altres sectors, es va
impulsar la seva privatització sota la direcció del seu “amic” Francisco
González. Aquest va dirigir la seva privatització que va produir-se totalment
al 1998 i la seva posterior fusió l’any 1999 amb el Banc Bilbao Vizcaya del
qual el propi Francisco González continua sent a hores d’ara President del seu
Consell.
Per tant només des d’opcions polítiques i ideològiques neoliberals es pot
entendre l‘oposició a convertirBankia en banca pública. Cap altra raó porta
a la lògica de la seva total privatització amb un cost encara més negatiu per
al conjunt de la societat.