BANKIA: PER UNA BANCA PÚBLICA

Per una Banca pública

Nuevatribuna | 04 de Agosto de 2018

Ningú pot dubtar que la crisi bancària a Espanya està darrera de la crisi econòmica i social que hem patit la ciutadania.

No hem d’oblidar mai que les polítiques d’austeritat derivades del rescat europeu de les entitats financeres espanyoles són el resultat de la transformació del deute privat de les entitats bancaries   en deute públic, el qual hem hagut de pagar el conjunt de la societat espanyola especialment les classes treballadores i els sectors més desfavorits.

La solució a la crisi de les entitats bancàries espanyoles, derivada de la necessitat de retornar crèdits a la banca europea, ha esta fer pagar al conjunt de la ciutadania aquest deute mitjançant retallades socials en sanitat, educació, etc. Es a dir  retallant les partides pressupostàries destinades a l’estat de benestar  prop de 77.000 milions d’euros, injectats en el rescat i dels que més de 60.000 no es recuperaran.  Dit ras i curt mentre  havien beneficis aquests eren privats i beneficiaven a les entitats financeres, quan han tingut pèrdues impagables s’han socialitzat entre tota la població. Aquest és el millor exemple del capitalisme especulatiu que ens ha estat i ens està dominant.

La societat en el seu conjunt ha perdut i és avui més pobre i desigual. Molts dels petits estalviadors han perdut diners directament per productes bancaris opacs o per participacions preferents. Els treballadors del sector bancari han estat directament afectats, des del 2008 al 2017 s’han perdut més de 83.000 llocs de treballs més del 31% del conjunt de les plantilles que també han sofert com el conjunt dels assalariats una forta pèrdua del seu poder adquisitiu.

Alhora s’ha produït l’aparició d’un procés doble. D’una banda la  creació d’un oligopoli bancari al voltant de tres entitats, Santander, BBVA i Caixabank, i d’altra la creació de processos d’exclusió financera, tant pel fet del tancament d’oficines , més del 40% de les existents l’any 2008, la qual cosa ha provocat que moltes zones geogràfiques, especialment rurals es quedin sense oficines de referència, com per la pròpia política de les entitats financeres que es dediquen de forma molt preferent als clients més rendibles, deixant fora o  amb una pitjor atenció els sectors de població menys rendible.

Unai Sordo, secretari general de CCOO

Davant d’aquesta situació no  pot estranyar que surtin veus que comencin a defensar de forma clara i contundent la necessitat de l’existència d’una banca pública i de que Bankia, avui amb una majoria de capital estatal sigui l’entitat de referència. Així recentment Unai Sordo, Secretari General de CCOO ha manifestat “ Hay que quitarse el miedo a que una parte del sistema bancario sea público” “ Mantener herramientas públicas o semipúblicas en el sistema financiero es una cuestión de responsabilidad”.

Aquesta declaració contrasta amb les posicions negatives respecte a la possibilitat de l’existència d’una banca pública per part dels dirigents de l’oligopoli bancari i del propi Governador del Banc d’Espanya. Posicions contràries que contrasten amb l’informe del Banc Mundial  que reconeix “el positiu paper jugat pels banc públics de diversos països durant la crisi financera per a mantenir el flux del crèdit... compensant en part la reducció del crèdit ofert pels bancs privats” “és evident el paper contracíclic que han jugat diversos bancs públics durant la crisi”.

Caldria tenir en compte per part del qui s’oposen a l’existència d’una banca pública que aquesta no és estranya en el nostre entorn de la europeu. L’existència d’una banca pública amb pes és inqüestionable a França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, i fins i tot Suïssa i  Països Nòrdics.

Es per això que no és cap plantejament absurd i estrafolari proposar que Bankia es pugui transformar en una entitat semipública que ajudi a compensar el pes del monopoli bancari privat existent i que es destini a salvaguardar aspectes bàsics com són evitar  l’exclusió financera i fer una política de salvaguarda dels interessos socials bàsics com   l’ accés social al crèdit per a l’habitatge social públic entre d’altres.

Caldria en aquest punt valorar que el conjunt del cost de la salvació de Bankia per part de l’estat, comptant el rescat directe i l’indirecte a través de la compra d’actius per part de la SAREB, segons avalen el pèrits del Banc d’Espanya seria de 46.000 milions d’euros. Dels quals segons calcula el propi Banc d’Espanya la quantitat recuperable per la venta de la participació pública majoritària de l’Estat seria d’uns 9.800 euros.



Els responsables de la crisi de Bankia

A la vista d’aquestes dades i del cost que tota la ciutadania hem pagat pel rescat bancari en general i de Bankia en particular, seria més lògic que la societat se’n beneficiés amb la creació d’un banc públic gestionat de forma clara i transparent i al servei de la societat abans que fer una nova venda a la baixa que perjudicaria econòmicament a la societat i previsiblement novament només beneficiaria a l’oligopoli especulador que domina la nostra economia.

Cal recordar que Espanya ha estat un país on van funcionar amb èxit i durant molt temps tot un seguit d’entitats financeres públiques ( Banc Exterior, Banc Hipotecari, Banc de Crèdit Local, Banc de Crèdit Agrícola, Banc de Crèdit Industrial i Caixa Postal) que es van fusionar durant el govern de Felipe González en Argentaria que aglutinava tota la banca pública. Va ser sota el Govern del PP de José Maria Aznar que, com en molts altres sectors, es va impulsar la seva privatització sota la direcció del seu “amic” Francisco González. Aquest va dirigir la seva privatització que va produir-se totalment al 1998 i la seva posterior fusió l’any 1999 amb el Banc Bilbao Vizcaya del qual el propi Francisco González continua sent a hores d’ara President del seu Consell.

Per tant només des d’opcions polítiques i ideològiques neoliberals es pot entendre  l‘oposició a convertir  Bankia en banca pública. Cap altra raó porta a la lògica de la seva total privatització amb un cost encara més negatiu per al conjunt de la societat.

Bankia banca pública