Per la democratització de la economia i la empresa

Original publicat a "PERSPECTIVA" revista de la FSC-CCOO
Nuevatribuna | 31 de Agosto de 2018

No hi ha dubte que la globalització i la crisi econòmica han afectat de forma molt negativa  la situació de les classes treballadores a Espanya i a Europa. Altrament  les polítiques conservadores s’han apropiat de l’hegemonia ideològica, política i social amb comptades excepcions.

No hi ha dubte que en el moment en que la crisi sembla que comença a remetre és l’ hora de donar un fort impuls a una alternativa que eviti que el domini conservador comporti la regressió política cap a opcions nacionalistes ultraconservadores. Es hora que des de les forces de progrés polítiques i socials es plantegi una ofensiva per aconseguir un canvi de rumb en el procés polític i econòmic en els diversos àmbits nacionals i en l’àmbit europeu.

En el moment actual observem com el conjunt de l’esquerra política, els seus dirigents, sembla incapaç de fer front i ni tan sols d’intentar plantejar alternatives amb “cara i ulls” a les polítiques conservadores. El que és més greu és que fins i tot sembla en molts casos haver renunciat a fer-ho. Només en el cas de Portugal i amb l’opció del “Labour” de Jeremy Corbyn es veuen intents de retornar  l’esquerra a les polítiques que li corresponen.

Hem vist que el moviment sindical ha estat en la majoria dels cassos en els diversos països l’únic que ha intentat fer front a les polítiques austericides impulsades des del  cor mateix del govern europeu. Els sindicats han hagut de patir en les seves carns el pes dels governs de torn per afeblir els drets i el paper de moviment organitzat de les persones treballadores. Tot això davant el silenci covard dels polítics que es denominen d’esquerres.

Sembla inconcebible que els partits que es diuen d’esquerres no entenguin que per aconseguir sortir del seu forat actual han de plantejar-se com a fonamental potenciar i defensar el paper i el reforçament de les organitzacions sindicals dels treballadors com un pas més per a recuperar el seu pes polític de representants de les classes treballadores.

Contra més força tingui el moviment sindical, contra més presencia tingui en els diversos àmbits de la vida laboral, econòmica i social més fàcil serà per a les forces polítiques progressistes intentar fer avançar les seves posicions en l’àmbit de la política i en la representació institucional. El ressorgiment del laborisme britànic hauria de ser per al conjunt de l’esquerra europea un exemple del que aquí es planteja.

Però mentre l’esquerra política desperta el moviment sindical no descansa. En aquest sentit és important el “Llamamiento Europeo” patrocinat per la Confederació Europea de Sindicats (CES) i subscrit pels dirigents dels principals sindicats dels països de la UE juntament amb eurodiputats i personalitats dels àmbits econòmics en defensa d’una major democràcia en el treball i per tant d’una major participació de les persones treballadores en les empreses, en la societat i en l’economia.

En el nostre país cal posar punt i final al fet que de forma clara va enunciar Marcelino Camacho sobre el fet de que “ La democracia se ha quedado a la puerta de las empresas”. Cal impulsar una forta campanya per aconseguir la participació sindical en el sí de les empreses trencant amb l’omnímode poder empresarial. Cal exigir el dret a la participació en el govern de l’organització empresarial, en el control dels processos de reorganització i reestructuració per tal de vetllar pels legítims interessos i el futur de les persones treballadores, en les empreses principals i en les subalternes.

Però el sindicalisme també ha de conquerir el dret a tenir participació dins l’àmbit polític i institucional, tant en el marc estatal com en  l’europeu, en tots aquells temes que afecten el treball, però també el salari diferit i el salari social que incideixen directament en les condicions de totes i cadascuna de les persones treballadores, com també la participació en el debat de la política econòmica en general on és imprescindible que se senti la veu del sindicalisme general. Com es pot defensar el treball, el salari diferit o el social si no es té veu quan es parla del sistema tributari que té un paper fonamental en la seva evolució?.

Aquesta és una problemàtica que planteja ja el sindicalisme europeu i sobre la que hauria de reflexionar l’esquerra política, sortint de la seva passivitat i renovant el seu compromís amb el món del treball potser trobaria la formula de recuperar la seva presència i el seu paper com a instrument polític i aconseguir reconciliar-se amb la majoria social.