REFLEXIÓ SOBRE LES ELECCIONS A CATALUNYA

Ruptura en la societat catalana

nuevatribuna.es | 28 de Septiembre de 2015

Malgrat que el resultat de les eleccions catalanes caldrà analitzar-lo amb perspectiva dins d’uns dies podem fer una reflexió d’urgència.

En primer lloc cal dir que “Junts pel Si”, la coalició de CDC,ERC i les entitats sobiranistes i d’altres, ha guanyat les eleccions de forma clara. Malgrat això la coalició té menys diputats que en les passades eleccions i no ha aconseguit un vot majoritari en  el seu desitjat plebiscit. La possibilitat de que Mas sigui de nou President avui encara no és prou clara i dependrà de la posició que adopti la CUP.

Ciutadans ha aconseguit sens dubte un gran resultat i és el guanyador moral de les eleccions a l’aconseguir 25 diputats. Es presenta com l’alternativa catalana a  l’independentisme amb un discurs frentista.

C'S o el frentisme

El PSC malgrat les dificultats aconsegueix un resultat acceptable que consolida  Iceta com a dirigent dels socialistes catalans.

El PP rep un important revés electoral i queda com a cinquena força electoral i paga tant la seva política contra Catalunya com la seva política social.

La CUP té un molt bo resultat electoral i recull vots de diverses candidatures des de Junts pel Si, especialment d’ERC, com d’ICV-EUIA. I ara serà peça clau en el Parlament i s’haurà de mullar en les seves decisions.

Mal resultat per "Catalunya si que es pot"

He deixat pel final a “Catalunya Si Que Es Pot”. No hi ha dubte que el resultat de la candidatura de l’esquerra alternativa no ha cobert les expectatives i fins i tot ha reduït el nombre de diputats de la passada legislatura malgrat mantingui el mateix nivell de vots d’ICV-EUIA, però amb un menor percentatge degut a la gran participació. Creiem que la candidatura ha comès alguns erros propis i ha estat afectada per circumstancies alienes. La coalició no ha pogut trencar la dinàmica plebiscitària Si/No amb el seu discurs social i això els ha perjudicat. Fins el 27 uns els acusaven de comptar pel No i altres de ser sobiranistes amagats. Avui al contrari tots se'ls apunten com a propis, uns diuen que el seu vot no és NO i altres que no són Si, a l’hora de fer una lectura plebiscitària. Possiblement un altre error ha estat la sobreexposició i monopolització del discurs per part dels líders forans de PODEMOS tot deixant en un segon pla els candidats i líders d’Iniciativa. Això ha provocat dues coses, la captació de nous votants que abans no ho feien per ICV-EUiA, i la pèrdua de votants tradicionals dels ecosocialistes acostumats als líders propis. En definitiva s’han guanyat vots morats i s’han perdut roig i verds. Els hi caldrà una reflexió profunda de cara al futur. Una anàlisi a part seria la manca de participació i compromís d’Ada Colau amb els partits que la van portar a ser alcaldessa de Barcelona.

El principal fet que surt d’aquestes eleccions és una forta ruptura d’una societat durant molt temps cohesionada. El frentisme i conceptes com el de “unionista” fins ara absents en la vida política catalana han aparegut i això no és positiu. La nit del diumenge es recordarà pels crits de “Independència” de Junts pel Si, i el de “Yo soy espanyol, espanyol” de la seu de Ciutadans, la qual cosa es significativa.

Mas President?

Sembla clar que en les properes setmanes podrem veure la capacitat de governar per part de “JxS” si aconsegueix la necessària cohesió interna i captar el vot de la CUP per aconseguir la Presidència.

La situació és complexa, plena de perills, entre ells que les dos forces principals s’empenyin en la dinàmica identitària i novament els problemes de la gent quedin aparcats. Però la realitat és que això és el que  ha decidit la ciutadana en aquestes eleccions.

La solució definitiva potser caldrà veure-la dins d’uns mesos, especialment desprès de les eleccions generals de desembre.

Convivència o ruptura?

PP I CONVERGÈNCIA DUES CARES D’UNA MONEDA

Mas, Rajoy i els amics comuns

Nuevatribuna | 07 de Septiembre de 2015

Es presenten com a forces enfrontades però el cert és que PP i Convergència es necessiten i es retroalimenten. I el més interesant és que comparteixen un mateix fons ideològic.

No cal recordar que, malgrat les males relacions polítiques, comparteixen el mateix model de societat i les mateixes polítiques econòmiques i socials. Ambdós han portat a terme polítiques de retallades dels serveis públics i han afavorit les privatitzacions d’aquests serveis. I ambdós han coincidit en algunes de les mesures plantejades, així Convergència ha donat suport al govern de Rajoy en temes cabdals com la Reforma Laboral, la Llei d’Estabilitat Pressupostària o a l’Amnistia fiscal.

El que també és evident és que porten a terme un enfrontament embolicant-se amb les banderes, un, el PP,  amb l’espanyola i blasmant contra els separatistes catalans en nom de la sagrada unitat d’Espanya. Altres, els convergents, s’embolcallen amb la senyera, reivindiquen una identitat tricentenària i acusen  Espanya de tots els mals i espolis possibles. Ambdós tergiversen la història en benefici de les seves posicions i els dos atien l’enfrontament territorial per interessos partidistes. Amb l’enfrontament amb Catalunya el PP vol provocar un estat emocional a la resta de l’estat que li permeti mantenir la seva majoria política al Govern de l’Estat, i per la seva part Convergència maniobra amb l’enfrontament patriòtic per tal  d’aconseguir mantenir la seva hegemonia a Catalunya.

No hi ha dubte que el millor fabricant d’independentistes a Catalunya ha estat el PP i les seves polítiques. Les seves polítiques contra Catalunya que es remunten a la seva campanya contra el nou Estatut, va continuar amb la seva impugnació al TC del mateix i desprès amb la seva política clarament recentralitzadora de l’Estat,  ha provocat un rebuig molt important a Catalunya que ha nodrit les files de nous independentistes. Per la seva part Convergència, que mai havia estat independentista, ha fet una transformació des del moment en que no ha pogut mantenir la seva influència en el govern de l’Estat. Durant  les seves dècades d’hegemonia a la Generalitat de Catalunya, Convergència es va limitar a ser influent al govern de l’estat, tant amb socialistes com amb el PP, només cal recordar com Gonzalez va evitar el recurs de la fiscalia contra Pujol pel cas Banca Catalana, o en l’acord del Majestic entre un Aznar, que confessava parlar català en la intimitat, i un satisfet Jordi Pujol. Hagué d’arribar el govern tripartit d’esquerres per que es planteges la reforma de l’Estatut, mal acceptat per CiU que preferia un simple pacte fiscal.

Pujol - Aznar i el Pacte del Majestic

El PP i Convergència comparteixen la seva utilització d’un fals patriotisme irracional i nostàlgic, cadascú del seu, que va dirigit més al fetge que a la raó de la gent, amb l’únic objectiu de mantenir la seva hegemonia política cadascú en el seu àmbit.

Ambdós partits conservadors comparteixen el model social que estem patint i basat en el foment de les desigualtats i el seu servei als interessos dels poders econòmics. Els dos són fidels seguidors de les polítiques de la senyora Merkel i partidaris de les seves polítiques que només comporten patiment social. I per amagar les seves polítiques econòmiques i socials a tots dos els interessa l’enfrontament territorial. Es el típic recurs a l’enemic extern o al “boc expiatori” propi dels nacionalismes excloents. Tot això malgrat no els preocupa perdre sobirania pròpia amb tractats com el TTIP al que tant PP com Convergència donen suport.

Ambdós partits comparteixen el pensament d’utilitzar els poders institucionals en benefici de les seves opcions polítiques. Evidentment amb majors possibilitats i recursos per part de qui ostenta el poder central que el de la Generalitat, però cadascú en el seu àmbit utilitza i retorça la llei en benefici propi. El cas més evident és el de la manipulació dels mitjans públics de comunicació. La manipulació ideològica i sense control al servei del govern és un full de ruta comú per part del PP i de Convergència. Només recuperat el Govern per part d’Artur Mas, CiU va modificar la llei del govern tripartit sobre els mitjans públics que exigia majories qualificades en els seus òrgans de govern, amb la finalitat de  posar sota el control directa del govern a TV3 i Catalunya Radio, cosa que han utilitzat abastament per a difondre el seu missatge polític en tota la programació. El mateix que va fer, amb TVE i RNE, el PP en quant va tenir majoria absoluta. Les regulacions en els dos cassos són pràcticament idèntiques i liquidadores de la pluralitat informativa.

Hi ha un altre aspecte que els uneix a tots  dos, per que és part de la seva concepció política i és que tant el PP com Convergència són partits vinculats a les trames corruptes, és la forma de vincular el poder polític amb el poder econòmic. La corrupció és el preu que cobren aquests partits per mantenir el seu poder polític al servei del capital especulatiu i concursal.

PP i CDC: corruptes diversos

Bárcenas i Osacar com a tresorers, amb pràctiques paral·leles per als seus respectius partits. El 3% de Convergència que es remunta al temps de Pujol i Prenafeta, que ha perdurat al llargs dels anys i que té altres moltes expressions les més clares de les quals són l’espoli del Palau, el famós cas “Millet”, o tot “l’affaire” de la família Pujol. En el PP per la seva part tothom coneix la corrupció de la Gurtel, de la Púnica, i de les seves administracions siguin a la Comunitat de Madrid o a la valenciana. Els dos partits no es que tinguin cassos aïllats de corrupció sinó que són partits que han organitzat la corrupció en el seu si i com a forma d’autofinançar-se i d’enriquiment d’alguns dels seus dirigents.

Cal remarcar que el “xoc de trens” al que ens porta la posició de Mas i la manca de capacitat i voluntat política de Rajoy perjudicarà el conjunt de les dues societats tant la catalana com l’espanyola i només comportarà que en ambdues societats es provoqui una  ruptura emocional interna, tant a nivell de Catalunya com d’Espanya de greus conseqüències i a més s’afegiria a un moment on la ruptura de la cohesió social és molt important.

I en front d’això ens trobem amb un PSOE amb una actitud poc clara i indefinida que li pot comportar situar-se en una posició irrellevant a Catalunya i subalterna en l’àmbit estatal.

Només algunes forces minoritàries encara a Espanya com Podemos o IU, o a Catalunya com ICV-EUIA o Podem, plantegen la necessitat d’establir la forma de que els catalans puguin posicionar-se en la seva relació amb el conjunt de l’estat mitjançant un referèndum acordat, on es puguin plantejar les diverses opcions d’encaix amb el conjunt de l’estat. Però és evident que aquestes opcions aglutinades en la candidatura “Catalunya Sí Es Pot” tenen pràcticament vetades la presencia en els mitjans de comunicació públics i fins i tot en els privats que juguen la major part d’ells a potenciar el que les properes eleccions catalanes, antesala de les espanyoles, es  basin en el Si de Convergència o el NO del PP i C’S. Sembla que els poders mediàtics  també juguen i aposten a la mateixa moneda de dues cares.  Sembla que a tots ells no els hi agraden les paraules de Lluis Rabell cap de llista de la candidatura d’ICV-EUiA i Podem “la nostra candidatura és un No a la Corrupció, un No a la Injustícia i un No a l’Explotació”.

Qui molesta als poderosos?