19 d’abr. 2020

INTERROGANTS EN SORTIR DE LA PANDÈMIA


Interrogants que hem d'afrontar
Nuevatribuna | 20 de abril de 2020
En aquests moments encara no sabem amb certesa com serà ni quan serà la sortida de l'emergència sanitària provocada pel Covid-19. Pot ser en dos mesos,  en quatre o en mig any. No sabem com serà el procés de sortida del confinament, ni tan sols coneixem com serà la sortida d'aquesta crisi. Molts interrogants i possiblement una única certesa: la nostra vida no tornarà a ser com abans. La societat i la ciutadania hauran d'adaptar-se a una altra manera de viure que desconeixem. Molts són els interrogants que haurem d'afrontar en tots els àmbits de la nostra vida i dels quals dependrà com serà aquesta nova manera de viure i de relacionar-nos.

És evident que tot s'obre com una realitat desconeguda, plena d'oportunitats i de riscos, que pot portar-nos a formes de vida diferents de les actuals, des del propi model de societat, de producció i consum, a les relacions socials i laborals. És possible que no puguem ser conscients dels canvis que es produiran i que milloraran o empitjoraran les nostres societats.

Sens dubte la pandèmia ha estat un dur cop per a la supèrbia dels humans i alhora ha posat en qüestió la suposada fortalesa i hegemonia indiscutible i fins ara poc discutida de la globalització econòmica i financera neoliberal.

Hi ha quatre àmbits que depenent de la seva evolució poden significar una ruptura en la nostra forma de vida actual.

Primer àmbit: Europa.

Les polítiques que adopti la Unió Europea definiran en gran manera com s'afronti la sortida de la crisi sanitària i la futura i necessària reconstrucció econòmica i social de països com el nostre.
En principi la UE ha adoptat una sèrie de decisions econòmiques diferents de les negatives polítiques d'austeritat adoptades en la crisi econòmica del 2008. Encara que de manera lenta i amb retard s'han adoptat unes primeres decisions positives com són la liquiditat garantida pel BCE d’un programa de 750.000 milions d'euros per a evitar encariments dels deutes sobirans o els acords de l'Eurogrup sobre línies de crèdits i avals o els 100.000 milions del programa SURE per a fer front als costos en prestacions derivades de la pandèmia.

Són passos necessaris però de cap manera suficients. Només són decisions d'una primera actuació d'emergència. Però cal molt més. La UE s'enfronta a un moment decisiu per a consolidar-se en un projecte solidari i d'unitat, o s'enfrontarà en cas contrari a una fractura que pot ser definitiva per a l'esdevenir comunitari. O s'aposta per una Unió basada en la solidaritat entre els seus components o es reactivaran les posicions antieuropees i ultranacionalistes que poden tombar el projecte d'una Europa unida.

Europa ha de llançar un potent pla d'inversió, el que s'ha denominat un nou “Pla Marshall”, que permeti la reactivació econòmica i els processos de reconstrucció dels diversos països. I per a això ha de donar-se un gran pas en la fiscalitat europea, entre altres mesures la capacitat d'emetre “eurobons” o “coronabons”, és a dir deute comú que permeti mobilitzar milers de milions d'euros per a finançar l'enorme esforç, conjunt i dels diversos països, que permeti tornar a posar l'economia al dia i en marxa, afavorint una sortida favorable de la crisi tant per a les economies com per als ciutadans europeus.

Així mateix aquest procés de reconstrucció ha de suposar també una oportunitat per a potenciar noves propostes de desenvolupament de les economies europees, la crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques poden permetre accelerar projectes ja plantejats entorn de l'anomenat “European New Green Deal” és a dir potenciar projectes de desenvolupament més sostenibles i adequats a la defensa de la biodiversitat i la sostenibilitat.

El futur i Europa
Segon àmbit: el paper de l'Estat i lo públic.

No hi ha dubte que davant la crisi de la pandèmia han desaparegut del mapa els famosos poders econòmics i de nou el paper de l'Estat i de lo públic ha aparegut com l'única esperança de defensa de la ciutadania. De nou l'Estat protector, que dicta normes per a salvaguardar la vida de tota la ciutadania. De nou la importància dels serveis públics, especialment la tan atacada sanitat pública. De nou la importància del que és col·lectiu,  la consciència col·lectiva i la importància i centralitat del treball, especialment el de molts sectors molt poc valorats, el de la neteja, el dels reposadors de supermercats, de les caixeres, fins a la revaloració de les forces de seguretat.

L'aïllament no ha produït individualització, sinó sociabilitat entre els confinats i una bona mostra són els aplaudiments de les 8 de la tarda a tots els que s'esforcen a garantir-nos les mínimes seguretats vitals. No hi ha dubte que lo públic s'ha tornat a posar en valor d'una forma clara i merescuda.
Després de dècades de neoliberalisme on s'ha defensat l'individualisme i s'han retallat de manera greu, i ara es demostra totalment errònia, els serveis públics, on abans només es valorava la competitivitat i el mercat ara es demostra la inutilitat d'aquests falsos valors. On està ara el mercat? De què ens serveix la competitivitat? On està la salvació social per part dels grans poders econòmics i financers?

No hi ha dubte que estem en una situació en la qual hem de refermar de manera clara la defensa del que és públic que és el que ens dóna seguretat col·lectiva en sanitat però també en cobertura de prestacions púbiques. En aquests moments es posa en valor la necessitat de reduir la desigualtat. Fins i tot polítics neoliberals avui demanen una forta intervenció econòmica de l'Estat.

Només cal constatar que una proposta considerada de futur com era la Renda Bàsica o un Ingrés Mínim Vital en aquests dies, que valen com a anys, es presenta com a una necessitat ineludible que aviat es farà realitat.

Cal esperar que aquesta defensa del que és públic que comporta també una major pressió fiscal en els sectors més poderosos i afavorits de la societat per a compensar la millora dels sectors més desfavorits i reduir la desigualtat social sigui un pensament dominant en el futur.

És evident que hi haurà resistències, per part de sectors que enyoraran la tornada al liberalisme més radical, però la durada dels efectes de la pandèmia i l'esperança de que els sectors econòmics més avançats, que vegin la necessitat de canvis com una oportunitat en l'actual moment, permetin un avanç en una nova convivència més harmoniosa i sostenible.

EU New Green Deal
Tercer àmbit: canvis en el model de producció i consum.

La crisi ha evidenciat les nostres mancances. La desigualtat i la importància dels serveis públics retallats i els problemes derivats de la deslocalització d'empreses que ens ha perjudicat a  l'hora de garantir subministraments bàsics.

El reforç dels serveis públics ha de ser una de les prioritats juntament amb el manteniment de les prestacions socials que garanteixin no sols una menor desigualtat sinó una potenciació del consum de productes bàsics. Caldrà plantejar-se per exemple davant l'envelliment poblacional el tema de les residències de la tercera edat després de la negativa realitat que hem pogut contemplar i viure. Un altre objectiu serà sens dubte la relocalització d'indústries que ens garanteixin el poder fer front a qualsevol nou tipus de crisi. La situació actual ens dóna una oportunitat com dèiem en parlar d'Europa de plantejar un canvi per a aconseguir una reconstrucció basada en més i millor sostenibilitat energètica i de tota mena que ens faci menys dependents de l'exterior, és a dir aplicar el “Green Deal” també a nivell estatal.

La reconstrucció enfrontarà dos models de reconstrucció un del passat, basat en l'economia del maó i l'especulació que s'ha demostrat errònia, i un altre basat en una nova manera de fer un país més habitable i modern amb noves maneres de producció basats en aconseguir un major valor alhora que potenciar la producció i distribució pròpies.

Quart àmbit: la consciència social.

És possible predir que aquest temps de confinament ha provocat una major presa de consciència social de la nostra feblesa humana i de la necessitat de que hem d'adaptar-nos canviant de valors. Ja hem plantejat canvis en la nostra percepció de la importància del que és públic, del que és col·lectiu, del nostre sentiment solidari.

Cal esperar que també pugui conduir-nos al convenciment de les nostres limitacions i de la necessitat d'apostar per elements de qualitat en la nostra vida finita més que en la quantitat. Haurem de comprovar si aquesta situació viscuda i desconeguda per a tots ens ha comportat una major maduresa, una potenciació del nostre costat solidari i social per sobre dels factors individualistes. Més consciència dels problemes globals i de la seva importància. Si la pandèmia ens ha fet pensar en la nostra fragilitat seria lògic pensar que fóssim ara més sensibles en plantejar-nos qüestions com el canvi climàtic i les seves possibles conseqüències, com l'escalfament global comporta pèrdua de la biodiversitat en el planeta i per tant la major possibilitat de pandèmies o fenòmens naturals no controlables.

La necessitat del canvi energètic cap a energies renovables i el respecte a la naturalesa. Un canvi en els nostres hàbits de consum prioritzant el realment necessari i essencial ha de comportar evitar el malbaratament consumista i plantejar-nos les necessitats a llarg termini en lloc del consumisme immediat i poc raonat.

No hi ha dubte que els canvis en la consciència social de la ciutadania serà clau a l'hora de definir el nostre futur de progrés o de reculada.

Conclusió.

Aquestes són algunes de les realitats i interrogants als que de fet ens haurem d'enfrontar. Tot això en una situació que ha estat i serà inèdita per a tota la ciutadania  però que sens dubte tindrà fortes repercussions i canvis en el que ha estat fins ara la nostra vida econòmica, política i social, tant col·lectiva com individual.
Una societat més solidària?



6 d’abr. 2020

EL SINDICALISME EN EL TEMPS DEL COVID-19



Serveis de consultes permanents
@RevistaTreball / 6 d'abril de 2020
Nuevatribuna | 07 de abril de 2020

La pandèmia del Coronavirus ha trasbalsat tota la nostra vida en tots els àmbits. També en el de la pràctica sindical. El sindicalisme de classe no tan sols ha hagut d’adaptar la seva activitat a la realitat de la pandèmia sinó que fins i tot ha hagut de reinventar-se perquè a les dificultats de mobilitat de l’actiu sindical s’ha sumat també l’increment substancial del treball sindical com a conseqüència del trasbalsament que ha provocat la repercussió de la malaltia en la economia i en la realitat de la vida laboral i social.

El sindicalisme no només no ha parat la seva activitat sinó que ha tingut que multiplicar-la per a fer front a les noves realitats que s’han succeït com a resultat dels efectes de  l’epidèmia, de l’estat d’alarma, dels confinaments, dels cessament d’activitats no essencials, així com dels efectes de l’aplicació de les normes establertes de forma continuada pel Govern de l’Estat i la seves repercussions ens els àmbits autonòmics i locals.

Com molt bé recull el decret de serveis essencials, l’activitat sindical es considera  un d’aquests serveis essencials. En els diversos nivells de l’acció sindical s’ha hagut de reinventar la forma i el fons de la seva activitat. Hem passat de l’actuació personal directa dels sindicalistes a una actuació, en la majoria dels casos, a través de mitjans telemàtics o de telefonia. I el treball s’ha multiplicat en aquests moments. S’ha hagut que fer front als acomiadaments massius, la multiplicació dels ERTO’s, amb la imperiosa i urgent necessitat d’assessorar i informar a tota la xarxa sindical i al conjunt de persones treballadores afiliades o no.

De la mateixa manera que moltes empreses han reconvertit les seves formes de treballar impulsant el tele-treball, el sindicat ha hagut de renovar la seva pràctica mitjançat el treball a distància, d’assessorament però també de negociació amb les direccions de les empreses. S’està donant resposta a les incerteses en que es troben les persones treballadores i als seus neguits així com dirigir-los en els tràmits que hagin de dur a terme.

No hi ha descans pel sindicalisme ni ara ni desprès, quan s’hagin de negociar els permisos recuperables, la bona aplicació dels expedients de regulació temporal o els acomiadaments irregulars que s’hagin pogut donar. I tot això preveient que quan la situació es vagi normalitzant el treball sindical continuarà incrementant-se durant tot un procés de  normalització que previsiblement es farà de forma gradual i escalonada al llarg del temps i amb condicions avui encara difícils de entreveure.

Però el sindicat no ha estat només receptor de les problemàtiques a que ha estat sotmesa la classe treballadora com a conseqüència de la greu situació sanitària que estem patint.

Unai Sordo (CCOO) i Pepe Alvarez (UGT)
El sindicalisme confederal també ha estat proactiu en el nivell de la tasca institucional.  Així doncs, des del sindicalisme s’han fet arribar al Govern de l’Estat propostes d’actuació a partir del principi de la prioritat de salvar vides i alhora salvaguardar en lo possible els llocs de treball i la viabilitat futura de les empreses. I això s’ha efectuat tant mitjançant la concertació social amb els empresaris i el Govern o directament amb els diversos responsables polítics. Des del sindicalisme confederal i de classe s’han fet propostes per ajudar a que per una vegada no siguin els treballadors i els més desfavorits el que paguin ara la crisi sanitària com abans van pagar la crisi econòmica, i és per això que no sols s’han fet plantejaments laborals sinó també socials pel que fa a les condicions de vida dels més vulnerables com s'ha fet en temes com el dels lloguers o l’atur extraordinari a les treballadores de la llar.

De la mateixa forma que la crisi sanitària ha significat que aparegui la importància de disposar d’uns serveis públics, tant sanitaris com d´altres tipus, igual que s’ha vist la importància del paper que juguen els funcionaris públics, quan es veu la necessitat de una fiscalitat que ens permeti tenir uns serveis públics forts i de qualitat, ara que lo col·lectiu apareix com una necessitat social i que no hi ha sortides individuals als problemes socials greus, ara també s’ha tornat a posar de manifest el paper del sindicalisme de classe i confederal com a representant i defensor  dels interessos de la gent treballadora, com el seu garant i acompanyant en els moments de dificultat, on només la força col·lectiva ens permet la millor defensa dels nostres drets i de les nostres expectatives.

El sindicalisme es fa valer en els moments difícils, tant fent que la persona treballadora que es troba davant un problema o un dubte tinqui amb qui acollir-se, com quan el conjunt de la classe treballadora ha de fer sentir la seva veu i la defensa dels seus interessos davant les patronals i els governs. I el sindicalisme també desmostra en aquests moments la seva cara més humana com la dels alliberats per a tasques sindicals del sector de la sanitat treballant amb els seus companys  en els centres sanitaris i alhora observant de primera mà els problemes i les mancances.

En aquests moments en que una gran majoria de la societat valora la funció de tots els que treballen per a mantenir amb garanties les nostres necessitats essencials, de serveis sanitàries, alimentaris, d’abastament de productes de primera necessitat, de seguretat, etc. cal també posar en valor el difícil paper que en aquests moments de trasbalsament laboral i social estan jugant els sindicalistes que tracten de cuidar-nos, assessorar-nos i defensar també els nostres drets laborals i socials.

No hi ha dubte que el paper del sindicalisme continuarà ser el d'estar “picant pedra” mentre duri aquesta situació d’excepcionalitat. I desprès quan anem tornant a la normalitat el sindicalisme confederal lluitarà per a que la recuperació s’efectuï amb criteris que evitin l’increment de la desigualtat social i que els interessos de la classe treballadora es tingui en compte social i laboralment.
Manuel d'Assesorament