FELIÇ ANY 2017

El mundo del trabajo

Luis García Montero (artículo en Info-Libre)

Las movilizaciones convocadas esta semana por los sindicatos intentan situar la reivindicación laboral en el centro de los debates políticos. Se trata de un esfuerzo difícil, pero imprescindible. Pensar el trabajo es pensar la democracia.


En el poema inicial de Campos de Castilla, Antonio Machado dio prioridad a su orgullo laboral en unos versos inolvidables: “A mi trabajo acudo; con mi dinero pago / el traje que me cubre  y la mansión que habito, / el pan que me alimento y el lecho en donde yago”. La alusión al trabajo en su “Retrato” contenía una declaración ética que marcó también el sentido de su poesía. El civismo republicano de los versos no se identificaba con la torre de marfil, ni con la profecía de los dioses, ni con la marginalidad dorada de los bohemios, sino con la palabra del ciudadano que acude a su trabajo.

El mundo laboral es el ámbito en el que se juega la realización personal de los individuos. Me parece significativo señalar que esta realización personal es inseparable de la forma en la que cada uno nos integramos en la sociedad. Así que ganarse la vida tiene aspectos públicos y privados. No se trata sólo de tener la suerte de llegar a fin de mes gracias a un salario, sino de que la labor diaria sea el medio de vivir una vocación y de participar en la organización de una sociedad. No es lo mismo tener un puesto de trabajo que tener un oficio. No deberíamos olvidar este fin último pese a las urgencias de unas realidades marcadas por la explotación y el difícil paisaje laboral.

Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque el orgullo de tener un trabajo decente y un oficio es el factor más importante a la hora de generar sentimientos de ciudadanía. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque tener un salario digno es el mejor síntoma de una buena producción y distribución de la riqueza. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque en las condiciones laborales se plasman las brechas de la injusticia y la desigualdad por motivos género. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque la política sólo resulta creíble cuando se funde con la vida cotidiana de la gente.

Y para evitar bromas simpáticas sobre el derecho a la pereza, no olvidemos que el tiempo de ocio es un aspecto más del mundo del trabajo.


Así que el peso de los trabajadores es indispensable en una verdadera regeneración de la democracia. De ahí  también la dificultad de llevar las reivindicaciones del trabajo al centro de los debates políticos. Vivimos en un mundo que ha identificado su globalización con un proceso degradador de la democracia. Es el mundo que identifica la libertad con las manos libres del dinero a la hora de fijar las reglas de la vida y del Estado. Cuando se sustituye la producción por la especulación a la hora de generar riqueza, resulta muy difícil mantener el peso de los trabajadores en la organización social. Eso tiene consecuencias políticas inmediatas. Los ciudadanos somos hoy becarios del sistema electoral. Cubrimos los huecos de la plantilla, pero sin derechos ni sueldo democrático.


Y después, claro, están las condiciones de cada país. Las sucesivas reformas laborales que la inercia neoliberal ha impuesto en España dejan casi sin campo de estudio a los profesores de Derecho del Trabajo. ¿Qué derechos quedan? Defender el trabajo decente y el salario digno resulta muy complicado cuando se acaba con los convenios laborales, se facilita el despido libre y se utiliza el código penal para poner en duda el derecho a la huelga.


La situación actual hace muy difícil la labor de los sindicatos, pero las dificultades están siempre allí donde se juegan las cuestiones decisivas.  Es una tarea de todos encontrar la manera de volver a situar el mundo del trabajo en el centro de los debates políticos. Corresponde a los sindicatos pensar en sus posibles errores y comprometerse con el futuro de nuestro presente. Corresponde a los revolucionarios de pacotilla comprender que la zambomba de sus críticas a los sindicatos es el villancico que más le gusta oír al poder.

   



INTERROGANTS DE LA NOVA POLITICA

Errejon i Iglesias, dos models?



Nuevatribuna | 16 de Diciembre de 2016

La política a l’estat espanyol està en un moment de canvi profund. El sistema de partits hegemònics que han controlat la vida política, el denominat bipartidisme, sembla passar per un moment de crisi. Actualment hem vist sortir noves opcions polítiques que aspiren a tenir un paper important en el futur polític.

No parlarem del cas de C’s que sembla més una formació que pretén jugar un paper  de complement del bipartidisme i ens centrarem en els partits denominats del “canvi” o de la “nova política” en concret de Podemos i les seves confluències.

Aquestes forces que han aparegut amb força es troben encara en un context de profunda indefinició interna. Són moviments sorgits com a conseqüència d’una certa crisi de la política dominant i com a rebuig de la mateixa però que tenen enormes mancances en quan a la seva definició final.

Ens podem centrar especialment en el moment del procés intern de renovació pel que passa la principal formació de la “nova política” com és el cas de Podemos i la seva propera Assemblea Ciutadana denominada “Vistalegre 2”.

Fins el moment allò que apareix als mitjans no són més que discussions dins del nucli dirigent sobre diversos aspectes relatius a com ha de ser la forma de debat del procés congressual que ni tan sols amaguen el que són  lluites de poder dins del nucli dirigent de la formació. Però caldria que la ciutadania tingués més informació sobre una sèrie d’interrogants que la formació hauria de definir amb claredat d’una vegada.

Es evident que fins ara Podemos ha estat una maquinària electoral molt eficient en mans d’un nucli dirigent molt centralitzat i bon dominador de la propaganda mediàtica mitjançant la qual ha llençat conceptes generals i poc concrets sobre la necessitat del “canvi” i la lluita contra la “corrupció” i la “casta”. Malgrat tot encara hi ha molt poc coneixement sobre elements bàsics de que és o vol ser Podemos com a partit, i quins són els seus objectius.

"Vistalegre 1"

Sens dubte Podemos es troba en un moment essencial que és la conformació del seu projecte polític i de la pròpia organització com a partit polític, més enllà de la maquinària electoral.

I per aconseguir-ho caldria clarificar molts interrogants entorn la formació i els seus plantejaments i objectius polítics.

Quina és la seva concepció ideològica i quines són les seves bases? Quins són els seus objectius polítics i la seva estratègia i tàctica política per dur-los a terme? Tot això  més enllà de parlar de “la necessitat del canvi que la gent necessita”, o de plantejaments com estar “amb la gent” o “amb el que la gent decideixi en cada moment”. Cal concretar conceptes poc definits com Quina és la gent que es vol representar? Quins sectors la conformen? Qui són els de baix?  Què és i qui composa  la “casta” ?.

No hi ha dubte de que cal passar de les frases genèriques i del tacticisme constant i amb objectius mediàtics a concepcions polítiques més aprofundides.

I respecte a diverses qüestions bàsiques. Quina és la seva concepció de l’estat? Més enllà de defensar una major democratització i participació. Quin model productiu es defensa? Com es defineix  la societat i la seva composició?

Quins mitjans es defensen per aconseguir la transformació política i social? Com es defineixen els instruments d’acció política i social? Quina política d’aliances socials es planteja? Quina és la seva relació amb els moviments socials i sindicals? Quina és la política d’aliances en l’àmbit polític? Com es vol aconseguir la majoria social i política necessària per a governar? Quina és la seva concepció de l’hegemonia ideològica i de com s’aconsegueix?

Quin és el model de partit que proposen? Quin és el seu model organitzatiu? Quina és la funció del partit? Quin és el seu model de militància i el seu paper? Quin és el compromís i la participació del militant?

Tot això són preguntes que no han tingut una resposta suficient fins el moment. Es possible que es defineixin en els documents de l’Assemblea Ciutadana, però no deixa de ser significatiu que prèviament ja es proposi a la militància si la votació de les propostes polítiques i els equips s’han de fer de forma conjunta o no.

Partit d'avantguarda

Fins el moment Podemos ha estat una formació  que podríem definir com a “d'avantguarda”, és a dir amb un nucli compacte i reduït de dirigents i amb una militància molt poc estructurada que segueix les directrius dels seus dirigents, és un model que podríem qualificar de “leninista” o fins i tot de “caudillista” on el secretari general, en aquest cas Pablo Iglesias, té un alt grau de decisió política. Era d’alguna forma un partit que tenia com a objectiu aconseguir el poder en poc temps. Eren els moments de “assaltar els cels”.

Ara l’organització es prepara per a un plantejament d’aconseguir el poder, o millor dit el govern, en un temps més llarg. I això comporta la necessitat d’estructurar el partit. Però, l’objectiu és el d’aconseguir un “partit de masses” estructurat i organitzat de forma que permeti no sols la major participació de la militància sinó la implicació d’aquesta en la societat?.

Es vol un partit que tingui relacions fluides amb els moviments socials i sindicals, aquests darrers abans molt demonitzats, i que el partit els acompanyi en les seves lluites, o un partit que estigui immers en els moviments socials i sindicals i on la seva funció sigui establir una pràctica política que aglutini i doni una visió globalitzada de les reivindicacions socials?.

El PCI  va ser un partit de masses

Això últim deixaria com a estèril el fals debat que s’ha volgut plantejar a Podemos sobre la preeminència de la funció institucional o la mobilització social. En un partit de masses immers en la societat no hi ha preeminència ja que la lluita social i l’acció institucional estan en plena sincronització sense preeminència d’una sobre l’altre.

També és molt discutible l’organització interna del partit. L’actual model que es vol presentar com a molt participatiu amaga una realitat de relació virtual de la militància i una nul·la capacitat real de participació decisiva d’aquesta. La consulta directa a les bases ha de ser per a determinades qüestions concretes i clares, la resta incloent-hi les Assemblees Ciutadanes precisen de debats a fons en les organitzacions on els militants s’enquadrin de forma que permetin el debat de documents, esmenes, transaccions i síntesi etc.  Lo contrari és un miratge de participació que deixa tot el control en les elits dirigents.

Cal aclarir com es vol aconseguir el govern. Per aconseguir tenir majoria cal establir unes polítiques que aglutinin les més amplies majories socials. I no sembla que això sigui el que estigui aconseguint UnidosPodemos que en sis mesos ha perdut un milió del seus votants al percebre’s una radicalització en les expressions del principal dirigent de la coalició. I poden tenir el perill de que una radicalització en el discurs els situï en un extrem polític que impediria l’objectiu d’aconseguir el poder. I d’altra banda no es veu cap política d’aliances envers altres forces, fora de les confluències i aquestes encara no prou fortes ni consolidades, que fessin possible un govern en coalició.

En definitiva Podemos ha d’aclarir-se i aclarir-nos molt. No és fàcil construir de nou una força política amb voluntat majoritària i alternativa a allò existent. Una nova força on es doni una participació real de la militància i amb una capacitat de discurs inclusiu dels diversos sectors i sensibilitats del propi partit. Potser li caldrà un procés més llarg de maduració del projecte polític i organitzatiu si vol ser a mig termini una força amb capacitat real de transformació social.

I el que val per Podemos val també per les seves confluències, com en el procés de construcció del nou subjecte polític a Catalunya, i per totes les organitzacions que vulguin ser alternatives al bipartidisme desprestigiat existent, i amb major raó per organitzacions que han estat molt qüestionades pel que fa a la seva democràcia interna com Izquierda Unida.

Quin nou subjecte polític?

EUROPA: L’ALTERNATIVA ÉS ECOSOCIALISME O BARBÀRIE

Ecosocialisme o barbàrie

Nuevatribuna | 09 de Diciembre de 2016

Les ombres planegen sobre Europa. Una Europa sotmesa al domini de l’austericidi decretat pels poders europeus de la dreta i el neoliberalisme amb la complicitat de la socialdemocràcia. Una austeritat neoliberal adoptada per uns organismes de la UE amb fortes carències democràtiques i a esquenes dels propis Parlaments nacionals. Aquesta Europa on els estats han fet cessions de sobirania a unes institucions polítiques europees amb forts dèficits democràtics i participatius. Una Europa feta d’esquenes a les seves ciutadanies i demostrativa del fracàs d’unes elits que apliquen unes polítiques que provoquen frustració i fracturen la majoria social. Unes polítiques europees que es volen presentar com les úniques possibles. Així hem vist com polítiques com les contrareformes laborals s’han aplicat de forma mimètica per governs de dreta com el PP de Rajoy o socialistes com el de Holande -Valls a França.

Europa avui es contempla amb temor, s’ha destruït l’ideal europeista motivador que era vist socialment com un model de futur de benestar i cohesió social. Ara és tot el contrari, les retallades semblen venir totes d’Europa, incloses les que són fruit de decisions presses en àmbits nacionals. La realitat és que s’ha produït un retrocés des de l’etapa conduïda per Jacques Delors, on el creixement econòmic es plantejava en paral·lel a la millora de les condicions socials. S’ha desfet bona part del camí que s’havia avançat pel que fa a la concepció de la unitat europea. Tot això és degut a les polítiques dutes a terme en les últimes dècades i aguditzades arran de la crisi i que han anat dirigides a beneficiar els grans poders econòmics que han concentrat la riquesa cada vegada en més poques mans, a la vegada que la pobresa i desigualtat augmenta, i les societats es fracturen en la seva cohesió interna amb el creixement de sectors de població exclosos que són cada cop més nombrosos. 

Merkel, Rajoy i Hollande

 I aquesta és una de les raons per les quals creixen com a reacció les opcions ultranacionalistes que volen retornar als vells estats-nació superats per la historia. Unes opcions que es basen en la por a un futur fosc i poc atractiu però que es vol combatre amb un model idíl·lic d’estat nacional que ja és inexistent i impossible i que en el passat van provocar greus desastres bèl·lics.

Aquests moviments ultranacionalistes d’extrema dreta, racistes i aïllacionistes s’aprofiten de la nova situació creada per les polítiques d’austeritat que des de les institucions europees i els governs de dretes i socialdemòcrates s’han implantat. Hi que  han  generat en gran part una resposta primària de malestar profund per part dels sectors més afectats per la crisi. Una bona part de vot de les classes treballadores i de classes mitges expressen la seva frustració i ressentiment contra els partits tradicionals governants als qui responsabilitzen amb raó de la seva situació. Aquests sentiments de frustració i rebuig són fàcilment utilitzats pels populismes de dretes que apel·len als sentiments nacionalistes per a combatre aquest enemic que representa Brussel·les, les elits governants i les seves polítiques.

Les opcions populistes nacionalistes i xenòfobes tenen un caldo de cultiu òptim pel seu missatge radical que situa l’enemic fora de la tradicional estructura de l’Estat-Nació. Tota la culpa ve de l’exterior, de les institucions comunitàries i de l’emigració especialment la que prové de cultures i races  diferents. Aquest és el missatge que està calant a molts països europeus. En els de l’est on la ultradreta ja governa a Hongria o Polònia, i a l’oest on pren força al nord i centre d’Europa, i on properament podrem contemplar la seva força en les eleccions a França,  Holanda i  Alemanya. Es dóna  el fet de que davant la falta de resposta i alternativa a l’actual estat de coses per part de l’esquerra una part de l’electorat de classe obrera i treballadora molt afectat per les polítiques d’austeritat avui  és veu seduït per la demagògia del populisme nacionalista Ho hem vist al Brèxit britànic, i ho estem veient de forma reiterada a França.

La ultradreta que ens aguaita: Le Pen i Wilders

I malgrat el problema està provocat en gran mesura per les polítiques que els governs de la UE i institucions europees com la Comissió o el BCE estan portant a terme, tampoc pot haver-hi cap dubte que l’alternativa a l’actual estat de coses no vindrà de la mà d’un retorn nostàlgic als antics Estats-Nació. L’alternativa només pot venir a escala europea, el retorn nostàlgic a les antigues formes estatals no pot donar solució als problemes actuals derivats de la globalització econòmica i financera.

L’alternativa només pot ser més Europa i una altra Europa. I aconseguir-ho només serà possible mitjançant un canvi radical a Europa. Una Europa més democràtica que superi l’actual UE burocratitzada i mancada de controls democràtics reals. Un moviment europeu que pensi a escala europea però sense obviar la escala estatal quan es tracti de establir i formular alternatives. Cal una nova Europa més democràtica i social més orientada al benestar de la seva ciutadania, amb més capacitat de creació d’ocupació mitjançant una reconversió cap a una energia i una industria més “verda” , més ecològica i sostenible. Creadora de nova d’ocupació a través d’aquesta nova industria i mitjançant polítiques públiques de potenciació de sectors creadors de molta ocupació intensiva amb mà d’obra com són els sectors de la sanitat, l’educació i els serveis socials públics. I per això cal no confondre la lògica de l’eficiència econòmica  industrial que es mesura amb la productivitat amb la lògica del que és socialment productiu en els àmbits del treball social,  és a dir la qualitat de la prestació laboral. El concepte de la productivitat com augment de la producció per persona, l’eficiència productiva no és aplicable en l’acció social. Per això a Europa hi ha un gran jaciment d’ocupació intensiva en el sectors socials que no s’ha tingut en compte en les polítiques fetes fins al moment i basades només en el principis de l’austeritat és a dir saldar deutes i reduir el dèficit. Es possible fer coexistir una part de l’economia molt productiva  amb la resta que sigui sostinguda amb alts nivells d’ocupació intensius amb ma d’obra.

Cal que l’alternativa a defensar per les esquerres progressistes i ecologistes, i que s’ha d’ampliar a les forces democràtiques i europeistes, sigui defensar un NOU MODEL D’ EUROPEISME. Un model de nou estat del benestar que només és realitzable a nivell europeu amb un ampli respecte a cert grau de sobirania dels estats. Cal MES EUROPA  per a fer front a la globalització. Cal MES EUROPA com a ideal col·lectiu i polític per a una nova etapa. Una Europa social, inclusiva, més política, més democràtica i ecològicament sostenible. Només des de l’àmbit europeu és possible fer front, amb garanties pels interessos col·lectius, a la globalització, i establir normes i regles que la controlin mínimament. Això avui dia és impossible fer-ho des de l’àmbit dels estats. Només a escala europea és possible establir un equilibri avui entre el mercat i la justícia social.

I cal tenir un projecte europeu compartit, la qual cosa  no exclou la seva articulació a escala local, regional, estatal i europea. Però ha de ser una lluita amb referents europeus i estructures també europees.

La CES, el sindicat europeu

En aquest sentit el moviment sindical pot tenir un paper capdavanter però alhora una forta responsabilitat. La Confederació Europea de Sindicats és ja un embrió estructurat de moviment sindical a escala europea. Té propostes i programes inclòs en l`àmbit de la sostenibilitat medi-ambiental, però ha de fer un pas més, ha de donar un salt des dels estats a la escala europea. Cal exigir més drets sindicals als països que han de formar part de la nova Europa. Cal establir drets laborals i sindicals europeus, cal establir criteris de negociació i impulsar la negociació col·lectiva a escala europea. El sindicalisme pot ser l’embrió que faci que les forces d’esquerres, de progrés, ecologistes i a les europeistes es comencin a plantejar actuar també a escala europea coordinada amb la seva actuació en els àmbit estatals. La democratització europea no és possible sense que hi hagin propostes polítiques i socials europees fruit d’estructures socials i polítiques d’àmbit europeu.

Aconseguir MES EUROPA és el repte i la utopia i ha de ser l’alternativa de progrés. Per que sense MES EUROPA  el futur serà abocar-nos a un procés de desintegració del projecte europeu i de les seves economies i societats.

Un petit triomf a Europa: Àustria

Marx deia que la alternativa era en el seu temps entre “Socialisme o Barbàrie”, avui, desprès de la derrota a Àustria del candidat de la ultradreta a mans d’un candidat verd, podríem dir que el futur de Europa podria ser “Ecosocialisme o Barbàrie”.

Un altra Europa es possible

                                          Leonard Cohen "The partisan"