INTERROGANTS DE LA NOVA POLITICA

Errejon i Iglesias, dos models?



Nuevatribuna | 16 de Diciembre de 2016

La política a l’estat espanyol està en un moment de canvi profund. El sistema de partits hegemònics que han controlat la vida política, el denominat bipartidisme, sembla passar per un moment de crisi. Actualment hem vist sortir noves opcions polítiques que aspiren a tenir un paper important en el futur polític.

No parlarem del cas de C’s que sembla més una formació que pretén jugar un paper  de complement del bipartidisme i ens centrarem en els partits denominats del “canvi” o de la “nova política” en concret de Podemos i les seves confluències.

Aquestes forces que han aparegut amb força es troben encara en un context de profunda indefinició interna. Són moviments sorgits com a conseqüència d’una certa crisi de la política dominant i com a rebuig de la mateixa però que tenen enormes mancances en quan a la seva definició final.

Ens podem centrar especialment en el moment del procés intern de renovació pel que passa la principal formació de la “nova política” com és el cas de Podemos i la seva propera Assemblea Ciutadana denominada “Vistalegre 2”.

Fins el moment allò que apareix als mitjans no són més que discussions dins del nucli dirigent sobre diversos aspectes relatius a com ha de ser la forma de debat del procés congressual que ni tan sols amaguen el que són  lluites de poder dins del nucli dirigent de la formació. Però caldria que la ciutadania tingués més informació sobre una sèrie d’interrogants que la formació hauria de definir amb claredat d’una vegada.

Es evident que fins ara Podemos ha estat una maquinària electoral molt eficient en mans d’un nucli dirigent molt centralitzat i bon dominador de la propaganda mediàtica mitjançant la qual ha llençat conceptes generals i poc concrets sobre la necessitat del “canvi” i la lluita contra la “corrupció” i la “casta”. Malgrat tot encara hi ha molt poc coneixement sobre elements bàsics de que és o vol ser Podemos com a partit, i quins són els seus objectius.

"Vistalegre 1"

Sens dubte Podemos es troba en un moment essencial que és la conformació del seu projecte polític i de la pròpia organització com a partit polític, més enllà de la maquinària electoral.

I per aconseguir-ho caldria clarificar molts interrogants entorn la formació i els seus plantejaments i objectius polítics.

Quina és la seva concepció ideològica i quines són les seves bases? Quins són els seus objectius polítics i la seva estratègia i tàctica política per dur-los a terme? Tot això  més enllà de parlar de “la necessitat del canvi que la gent necessita”, o de plantejaments com estar “amb la gent” o “amb el que la gent decideixi en cada moment”. Cal concretar conceptes poc definits com Quina és la gent que es vol representar? Quins sectors la conformen? Qui són els de baix?  Què és i qui composa  la “casta” ?.

No hi ha dubte de que cal passar de les frases genèriques i del tacticisme constant i amb objectius mediàtics a concepcions polítiques més aprofundides.

I respecte a diverses qüestions bàsiques. Quina és la seva concepció de l’estat? Més enllà de defensar una major democratització i participació. Quin model productiu es defensa? Com es defineix  la societat i la seva composició?

Quins mitjans es defensen per aconseguir la transformació política i social? Com es defineixen els instruments d’acció política i social? Quina política d’aliances socials es planteja? Quina és la seva relació amb els moviments socials i sindicals? Quina és la política d’aliances en l’àmbit polític? Com es vol aconseguir la majoria social i política necessària per a governar? Quina és la seva concepció de l’hegemonia ideològica i de com s’aconsegueix?

Quin és el model de partit que proposen? Quin és el seu model organitzatiu? Quina és la funció del partit? Quin és el seu model de militància i el seu paper? Quin és el compromís i la participació del militant?

Tot això són preguntes que no han tingut una resposta suficient fins el moment. Es possible que es defineixin en els documents de l’Assemblea Ciutadana, però no deixa de ser significatiu que prèviament ja es proposi a la militància si la votació de les propostes polítiques i els equips s’han de fer de forma conjunta o no.

Partit d'avantguarda

Fins el moment Podemos ha estat una formació  que podríem definir com a “d'avantguarda”, és a dir amb un nucli compacte i reduït de dirigents i amb una militància molt poc estructurada que segueix les directrius dels seus dirigents, és un model que podríem qualificar de “leninista” o fins i tot de “caudillista” on el secretari general, en aquest cas Pablo Iglesias, té un alt grau de decisió política. Era d’alguna forma un partit que tenia com a objectiu aconseguir el poder en poc temps. Eren els moments de “assaltar els cels”.

Ara l’organització es prepara per a un plantejament d’aconseguir el poder, o millor dit el govern, en un temps més llarg. I això comporta la necessitat d’estructurar el partit. Però, l’objectiu és el d’aconseguir un “partit de masses” estructurat i organitzat de forma que permeti no sols la major participació de la militància sinó la implicació d’aquesta en la societat?.

Es vol un partit que tingui relacions fluides amb els moviments socials i sindicals, aquests darrers abans molt demonitzats, i que el partit els acompanyi en les seves lluites, o un partit que estigui immers en els moviments socials i sindicals i on la seva funció sigui establir una pràctica política que aglutini i doni una visió globalitzada de les reivindicacions socials?.

El PCI  va ser un partit de masses

Això últim deixaria com a estèril el fals debat que s’ha volgut plantejar a Podemos sobre la preeminència de la funció institucional o la mobilització social. En un partit de masses immers en la societat no hi ha preeminència ja que la lluita social i l’acció institucional estan en plena sincronització sense preeminència d’una sobre l’altre.

També és molt discutible l’organització interna del partit. L’actual model que es vol presentar com a molt participatiu amaga una realitat de relació virtual de la militància i una nul·la capacitat real de participació decisiva d’aquesta. La consulta directa a les bases ha de ser per a determinades qüestions concretes i clares, la resta incloent-hi les Assemblees Ciutadanes precisen de debats a fons en les organitzacions on els militants s’enquadrin de forma que permetin el debat de documents, esmenes, transaccions i síntesi etc.  Lo contrari és un miratge de participació que deixa tot el control en les elits dirigents.

Cal aclarir com es vol aconseguir el govern. Per aconseguir tenir majoria cal establir unes polítiques que aglutinin les més amplies majories socials. I no sembla que això sigui el que estigui aconseguint UnidosPodemos que en sis mesos ha perdut un milió del seus votants al percebre’s una radicalització en les expressions del principal dirigent de la coalició. I poden tenir el perill de que una radicalització en el discurs els situï en un extrem polític que impediria l’objectiu d’aconseguir el poder. I d’altra banda no es veu cap política d’aliances envers altres forces, fora de les confluències i aquestes encara no prou fortes ni consolidades, que fessin possible un govern en coalició.

En definitiva Podemos ha d’aclarir-se i aclarir-nos molt. No és fàcil construir de nou una força política amb voluntat majoritària i alternativa a allò existent. Una nova força on es doni una participació real de la militància i amb una capacitat de discurs inclusiu dels diversos sectors i sensibilitats del propi partit. Potser li caldrà un procés més llarg de maduració del projecte polític i organitzatiu si vol ser a mig termini una força amb capacitat real de transformació social.

I el que val per Podemos val també per les seves confluències, com en el procés de construcció del nou subjecte polític a Catalunya, i per totes les organitzacions que vulguin ser alternatives al bipartidisme desprestigiat existent, i amb major raó per organitzacions que han estat molt qüestionades pel que fa a la seva democràcia interna com Izquierda Unida.

Quin nou subjecte polític?