AMAZON: MODERNITAT O RETORN LABORAL AL SEGLE XIX

Imatge "Amazon en Lucha"

Nuevatribuna | 20 de Julio de 2018


L’empresa Amazon és un exemple de les noves empreses multinacionals que estan copant el mercat de la distribució. Al darrera d’una façana de modernitat, de comandes mitjançant les xarxes, de rapidesa en els enviaments i de suposada qualitat del servei s’amaga una realitat laboral arcaica que podria rememorar les condicions laborals dels treballadors del segle XIX.

Alguns dels aspectes més característics de les seves relacions laborals són: Poca voluntat i fins i tot rebuig del que significa la negociació col·lectiva; elevada temporalitat i rotació de treballadors amb percentatges elevats de temporalitat i contractació mitjançant ETT´s; ritmes de treball intensius i sota control monitoritzat; processos que afecten  la Salut Laboral; torns de treball que fan difícil la conciliació de la vida familiar; repressió sindical; etc.

Aquesta situació ha originat  conflictes sindicals a l’empresa, especialment al centre logístic de San Fernando de Henares,  cosa que ha provocat fins i tot la internacionalització del conflicte a través de l’UNI  (Federació Sindical Internacional) que agrupa els sindicats de serveis, ja que aquestes condicions no es donen únicament a  les factories espanyoles sinó en les que hi ha esteses per diversos països.

Amazon aplicava un conveni propi que ara vol adaptar en les seves condicions més regresives al conveni del sector emparant-se en la reforma laboral del PP.  Pero alhora incompleix el propi conveni sectorial que estableix un màxim de un 25% de treballadors temporals, aquesta ratio l’empresa l’incompleix arribant a tenir en moments àlgids fins a un 65% de treballadors temporals. Empleats que  són contractats a través d’ETT’s  en molts cassos per a menys de deu dies, i en ocasions fins de quatre dies i amb sous baixos. Les renovació o no renovació els hi arriba en la majoria dels cassos a través del mòbil. El personal temporal pateix uns horaris que comporten torns de treball que inclouen en molts casos tots els caps de setmana.

Douglas Harper-CCOO Amazon

El treball és molt dur i amb un control de la productivitat monitoritzat per a obligar a que  el treball es compleixi amb celeritat. Els treball es divideix entre els “pickers”(repartidors) que poden caminar normalment una mitjana de 25km/dia,  i els “packers”(empaquetadors) que fan moviments repetitius a gran ritme dins d’habitacles d’1 m2.  Aquestes situacions de treball comporten en molts cassos baixes laborals que poden tenir com a resultat en el cas dels temporals la seva no renovació. L’objectiu del personal temporal per aguantar aquesta situació és aconseguir amb el temps, potser desprès d’un any si continua l’expansió i no es robotitza el sistema,  passar a fix.

Ja hem dit que l’empresa té un comportament poc favorable a tot allò que signifiqui sindicalisme, i això es demostra no sols en la seva aversió a la negociació sinó a la finalització de contractes de temporals que van secundar les primeres jornades de vaga del mes de març a Madrid.

La duresa de les jornades de treball comporta un greu risc pel que fa a la Salut Laboral de les persones treballadores que es veuen obligades a fer l’esforç i alhora evitar posar-se malats ja que això els hi podria comportar la pèrdua de la feina. Et volen polivalent, flexible,  alegre i amb bona salut, ja que en cas contrari no els hi serveixes pera continuar treballant. Però un alt percentatge de la plantilla ha patit depressió o ansietat.

Normalment la gent pot aguantar aquesta situació fins a un any que és el que calculen que es pot tardar en que et facin fix o sinó buscar un altre treball.

No hi ha dubte que les condicions laborals d’Amazon són indefensable, però són tan sols un exemple de l’actualitat de les denominades empreses tecnològiques o de plataforma i d’algunes que es volen fer passar falsament sota el títol d’empreses d’economia col·laborativa. L’objectiu d’aquestes empreses és establir mètodes de treball basats en nivells d’ocupació de baixa qualitat i baixos salaris amb imposició de condicions de treball molt dures. No són doncs cap pas cap a la modernitat sinó cap a un mercat del treball propi d’èpoques fa molts anys superades.



UNI en suport dels treballadors

Però Amazon és també un símbol del que cal fer des del sindicalisme de classe i confederal.  Primer organitzar els treballadors i en aquest sentit l’experiència d’Amazon ha estat exemplar malgrat les dificultats de relacionar-se durant el temps de treball i fer-ho a l’entrada o sortida del treball. Segon atacar la pròpia “marca” de l’empresa i qüestionar la seva falsa modernitat per tal d’arribar al consumidor que en gran part són persones treballadores que poden ser sensibilitzades.  En tercer lloc arribar a plantejar un conflicte laboral seriós com ho van ser les vagues de març i l’àmplia solidaritat aconseguida en altres centres d’Amazon d’Europa i dels Estats Units. El símbol de “Amazon en lucha” difós àmpliament per les xarxes socials ha estat assumit com a propi pel sindicalisme dels diversos països. La gran mobilització aconseguida va provocar la caiguda del màxim responsable d’Amazon per a Itàlia, Espanya i Portugal.

Ara novament durant les 36 hores del “Prime Day” a partir del 16 de juliol, el temps de major activitat de l’empresa, s’ha convocat una nova vaga per a protestar contra els quatre mesos de bloqueig en la negociació col·lectiva.

Amazon és avui exemple del paper i la funció del sindicalisme confederal en un món global i com s’ha de fer front a aquests gegants econòmics. Organització, unitat, solidaritat nacional i internacional, visualització, qüestionar la marca entre els consumidors, i lluita laboral són elements fonamentals. I alhora posa a la vista de la societat la necessitat de superar la lesiva Reforma Laboral del PP que dificulta la negociació col·lectiva, precaritza l’ocupació i fins i tot persegueix la mobilització sindical mitjançant la llei “mordassa”.

Unai Sordo amb el piquet de vaha d'Amazon

El Govern Sánchez una oportunitat per aprofitat?

El Govern Sánchez una oportunitat 

Nuevatribuna | 15 de Julio de 2018


L’arribada de Sánchez al Govern a través de la moció de censura ha obert una porta a la esperança d’una alternativa de progrés en un espai polític fins ara dominat per  l’hegemonia de la dreta política.

D’entrada, l’arribada del PSOE al Govern  ha portat  les forces de la dreta a una situació de certa crisi, organitzativa en el cas del PP, i política en el cas de C,s davant d’una situació no esperada.

Alhora no hi ha dubte que ha provocat una onada d’aire fresc en molts sectors de la societat i unes expectatives potser desmesurades de canvi. Només cal veure  la majoria en que s’ha sustentat el triomf de Sánchez per a tenir en compte les seves limitacions, ja que alguns dels seus suports són forces de dretes com el PNV i el PDCat que difícilment acceptaran canvis en profunditat en les polítiques econòmiques i socials.

Altrament molta gent malfia de Sánchez i del PSOE, i no és per menys, el PSOE ha aportat aspectes positius en les seus anteriors governs però alhora profundes desil·lusions, només cal recordar l’entrada a l’OTAN, les reformes laborals de González o els GAL, i en el cas de Zapatero el canvi amb nocturnitat de la Constitució i el seu article 135 que donava llum verda a les polítiques d’austeritat que posteriorment ha dut a terme el PP.

La pròpia personalitat de Sánchez sembla poc fiable, ha canviat de posició moltes vegades. Malgrat tot cal donar-li un vot de confiança. La seva darrera trajectòria, la seva defenestració, la seva recuperació del poder en el PSOE, la pròpia moció de censura, la pròpia composició del govern poden demostrar una evolució del propi President de Govern en la que caldrà confiar.

Un nou Pedro Sánchez?

Es evident que no es pot pressionar massa el govern en una legislatura de transició fins les properes eleccions, especialment a la vista de la correlació de forces al Parlament que continua sent de dretes.

Les primeres passes van en la bona direcció, en el sentit que dóna uns exemples o indicis del que podria ser una futura política amb una majoria d’esquerres. El tema dels refugiats de l’Aquarius; l’intent de revifar les polítiques de memòria històrica amb fets tan simbòlics com la retirada de la tomba de Franco; la proposta de no complir els objectius de dèficit els anys 2018 i 2019 aprofitant que Espanya és avui un soci fiable d’una debilitada UE; l’inici del diàleg social que hauria de reformar alguns dels aspectes més lesius de la Reforma Laboral del PP, així com de la Reforma de Pensions del PP  l’eliminació del factor de sostenibilitat en les pensions i el retorn de l’increment de pensions vinculat a l’IPC; el propi acord entre sindicats i patronal al que no és aliè el nou clima polític; les propostes d’increment fiscal; la política de canvi i transició energètica i el fitxatge d’algú tan poc qüestionable com l’ex-dirigent d’ICV Joan Herrera com a director de ‘IDAE; tot això són algunes petites indicacions d’un plantejament d’una futura política d’esquerres en la propera legislatura. El nomenament de Borrell un nacionalista europeu i un profund coneixedor de les interioritats europeas. I per últim l’apertura de diàleg amb el Govern de la Generalitat, deixant clara la voluntat de enteniment però sempre dins de la legalitat, en aquest sentit la pròpia reunió i el trasllat del polítics presos a Catalunya són bons passos especialment en comparació amb l’anterior política del Govern de Rajoy.

Malgrat tot el govern de Sánchez haurà d’afrontar dificultats importants que no es poden menysprear:

1.- En primer lloc les reticències que malgrat no aflorin existeixen en el seu partit especialment entre molts barons territorials. El seu silenci actual està determinat per la posició d’autoritat que ha adquirit Sánchez i en la necessitat de que la seva bona imatge electoral és bàsica de cara a les eleccions autonòmiques del 2019. Però no cal subestimar l’enemic intern de tots els hereus del social-liberalisme que han dominat durant tant de temps el partit.

Els bessons de la dreta: Rivera i Casado

2.- La radicalització dels dos partits de la dreta cada vegada més derivats cap a posicions de dretes més extremes en les seves dues cares bessones de Rivera/ Casado, que no poden acceptar la consolidació d’una alternativa de les esquerres.

3.- Peticions d’exigència de radicalitat per part de sectors de l’esquerra i moviments minoritaris de l’esquerra que semblen no entendre quina és l’actual correlació de forces i que ho demanen “tot i ara”. Caldria veure si Podemos és capaç de fugir d’aquesta temptació i opta per una política de “llums llargues” que permeti arribar al conjunt de l’esquerra en bones condicions a la propera cita electoral, el seu paper hauria de ser més d’impulsor que de crític controlador.

4.- La relació amb Catalunya. La bona voluntat de Sánchez i la seva oferta de diàleg haurà d’enfrontar-se  amb un independentisme que no ha après la lliçó i que tracta de mantenir encesa una falsa creença en un ideal de propera independència. El Govern haurà de transitar entre el diàleg sempre que es vegi voluntat real per part del Govern de la Generalitat i els líders independentistes. I això serà difícil amb un judici en portes a la tardor. Per que una cosa ha de quedar clara: l’acusació de rebel·lió pot ser exagerada però tots aquests polítics avui a la presó, a l’autoexili o simplement imputats van vulnerar els dies 6/7 de setembre l’Estatut de Catalunya i la Constitució i per tant es mereixen com a mínim la inhabilitació política.

El Govern de Sánchez també té oportunitats que aprofitar:

1. Aprofundir la relació política amb els futurs socis de cara a establir una relació estable amb la resta de forces d’esquerra.
2. Reforçar els llaços amb el govern de Portugal de cara a forjar una aliança del socialisme ibèric que hauria de tendir ponts cap d’altres partits d'esquerres com el “Labour” de Corbyn.
3. Intensificar  una relació fluida i estable amb el sindicalisme de classe i confederal, l’enfortiment del sindicalisme de classe és un element fonamental per a garantir una futura hegemonia de l’esquerra política i social.
4. No hi ha dubte que una política de diàleg i negociació sobre qüestions concretes amb Catalunya, pot afavorir un clima de distensió i aïllament de l’independentisme més extrem.

Unai Sordo (CCOO) i el President Sánchez