BON ANY 2014

Banksy: " a l'altra banda del mur"

“La major glòria a la vida no consisteix a no caure

sinó a aixecar-nos cada cop que caiem”

Nelson Mandela







ICV: una consulta per a canviar el “statu quo”

Alexis Tsipras i Joan Herrera: SYRIZA-ICVEUiA

nuevatribuna.es | 17 Diciembre 2013

La posició d’ICV i d’EuiA, durant tot el debat del “dret a decidir” a Catalunya ha estat clarament i diàfana favorable a l’exercici del dret del poble a manifestar-se clarament sobre quin creu que ha de ser el futur de Catalunya.

Defensa aquest dret com a un dret inherent a la pròpia realitat democràtica de la societat. Encara més, considera que el poble hauria de poder exercir aquest dret d’una forma normal no només pel que fa a quin tipus d’encaix territorial vol sinó respecte a com voldria que fos el seu futur social.

El dret a la participació, el dret a l’exercici de la sobirania en tots els àmbits de la vida social és quelcom que cal reivindicar. Especialment en un moment en que degut a la pròpia crisi econòmica s’han posat en evidència, a tot nivell, les mancances del conjunt de l’actual estructura institucional existent en tots els àmbits de l’estat i fins i tot en el de la pròpia construcció europea.

ICV ha defensat sempre, potser per que la seva rel s’enfonsa en el temps en les concepcions del PSUC, la necessitat de cercar els màxims consensos, de sumar forces i alhora d’esgotar totes les vies de diàleg, per tal d’aconseguir els canvis.

Dins de l’organització coexisteixen en perfecta harmonia gent federalista amb d’altre independentista, units tots per un fil comú, el de la necessitat prioritària de la lluita per la justícia social i per una societat més justa i cohesionada, sota la defensa de l’antic principi de “Catalunya un sol poble”.

Altrament ICV és una força d’esquerra i solidària i per tant és partidària de forçar el canvi de la situació actual, que considera insostenible, i fer-ho en tots els àmbits possibles, en el de Catalunya, el d’Espanya i el d’Europa.

Al llarg de tot el procés de la consecució del “dret a decidir” ha estat clara amb la mateixa contundència en la necessitat de defensar de forma radical els drets nacionals de Catalunya i fer-ho alhora amb una defensa aferrissada  dels drets socials del poble qüestionats tant a Catalunya per CiU, com a l’Estat pel PP.

En la concreció de la pregunta i el procediment per a dur-la a terme han tingut un gran protagonisme ICV i les seves propostes. Per a ICV la pregunta havia de ser inclusiva, no valia la dicotomia d’independència o res. La proposta actual permet l’expressió de tota la pluralitat existent a Catalunya i que podrà expressar-se de forma clara, tant els que defensin la situació actual mitjançant un NO, com els que vulguin la independència amb un SI+SI, com els que vulguin altre forma de relació sigui federal, confederal o d’altri amb el SI+NO.

Pel que fa al procediment ICV sempre ha plantejat la necessitat de dur el debat a l’àmbit estatal portant al Congrés dels Diputats la proposta de cessió de la competència de Referèndums, i això es farà no tan sols mitjançant una iniciativa del Parlament de Catalunya, sinó fent la mateixa proposta a través dels grups parlamentaris al Congrés. Per que ICV és potser la força més radicalment partidària de fer la consulta tot defugint propostes d’altres com són tant les declaracions unilaterals o les eleccions plebiscitàries.

Per a ICV està clara la posició referent a la necessitat de superar, l’actual estat de coses ja esgotat, és a dir l’estat autonòmic, el bipartidisme i el conjunt de l’arquitectura institucional. I la forma de superar-ho dependrà de la posició que adopti l’Estat o les principals forces de l’Estat. Fins i tot es pot considerar que l’actual problema català pot ser un element detonant i/o catalitzador  per a una reforma a fons de la problemàtica global que pateix l’Estat espanyol.

Gran Wyoming: espanyol que entèn Catalunya

Al mateix temps, el fet de concretar la pregunta, permet el debat a Catalunya  sobre de quin tipus d’Estat està parlant cadascú, si d’un estat de retallades com el que ha dibuixat CiU durant els darrers anys o un altre tipus d’estat que ha de plantar cara a les exigències d’austeritat de Merkel,  plantar-se com deia gràficament el Gran Wyoming  en base a “Ya les pagaremos cuando podamos, no vamos a sacrificar a nuestra gente”.

Es per això que no es pot abandonar mai el debat social.  Es per això que ICV no ha barrejat mai el tema de la defensa dels drets nacionals amb la renúncia a la defensa dels drets socials. I per això ha estat i és la força que amb major duresa ha fet d’oposició a Artur Mas a Catalunya i al PP a Espanya dins d’Esquerra Plural. I ho ha fet a les institucions i al carrer. Es per això que estan totalment mancades de fonament les declaracions del Pere Navarro del PSC quan pretén ara culpar a ICV per l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat del 2014. Navarro sap que menteix per que ICV mai ha votat a favor dels pressupostos de CiU com ho han fet el PP i ERC en diferents moments, ni tampoc ha permès la investidura de Mas com va fer el PSC en la primera legislatura.

Realment en l’actualitat el PSC té un greu problema de manca d’identitat i coherència, degut en part al fet que des del PSOE li han fet “canviar de cavall a mitja carrera”. Com es pot ser federalista i partidari del “dret a decidir” com diu el PSC i no sentir-se reconegut en l’actual pregunta de la consulta que permet votar a favor d’un estat federal?

La consulta és possible, com han reconegut dos dels pares vius de la Constitució, com són Roca i Herrero de Miñón, i només cal voluntat i audàcia política per part de les forces polítiques de l’Estat per a donar la solució.

En aquest sentit cal destacar la posició d’Izquierda Unida, de defensar el “dret a decidir”, a partir d’una posició clarament partidària d’un Estat federal. Cal destacar-la especialment per que en aquests moments no és fàcil mantenir-la amb l’entorn mediàtic i polític que es viu en algunes esferes de l’Estat. També cal dir que molta gent a Catalunya sap distingir clarament entre l’opinió “l’establishment”  polític i mediàtic estatal, i allò que pensa bona part de la ciutadania de l’estat que possiblement no

coincideixi.

Altrament ICV pensa ara en centrar la seva acció política quotidiana en temes urgents de l’agenda social, com són: a) la Defensa de l’estat del benestar, en temes com la reforma de les pensions, reforma fiscal, o noves mesures de reforma laboral, i lluita contra els pressupostos antisocials a Catalunya i a Espanya; b) la Defensa dels drets i llibertats, amb temes com les lleis de Seguretat, Seguretat privada, avortament, etc.; i c) la lluita per una altra Europa diferent a la dels mercats, tot aprofitant les Eleccions Europees. Es a dir continuar en tots els àmbits de l’acció política, catalana, espanyola i europea en la necessitat de lluita per una visió democràtica i d’esquerres.

Navarro (PSC)-Rivera (C's) i SanchezCamacho (PP)

Angel Parra : " La Democracia" 

2013: l’any dels “brots verds” o el més dur per a la ciutadania

Brots verds?

nuevatribuna.es | 10 Diciembre 2013

Estem a punt de finalitzar l’any i l’anàlisi de la situació de la nostra economia és summament controvertit.

Per una banda el Govern i els grans empresaris no paren de parlar dels “brots verds” que apareixen en la nostra economia i que signifiquen el fi de la recessió. Parlen de la gran baixada de la prima de risc, de l’entrada de capitals als país, es diu que al voltant de 25.000 milions d’euros, de la pujada de la borsa, etc. Tot dades macroeconòmiques.

Però per l’altra banda hi ha una realitat, la de la vida diària de la majoria de la ciutadania que desmenteix les paraules del govern i dels grans empresaris. Es manté una xifra d’atur alarmant, que no decau sinó que s’incrementa; el nombre de persones aturades que ja no reben subsidi creix; l’EPA ens diu que tota l’ocupació que es crea és precària i es destrueix el mateix nombre d’ocupació fixa; els salaris dels treballadors han baixat en més de 5 punts i les previsions són que els seus increments siguin inferiors als de la resta de països de la UE. El nombre de persones en situació de pobresa s’acosta als 7 milions en tot l’estat.

Creix la pobresa extrema

Tota aquesta situació repercuteix en la economia de forma greu provocant una forta caiguda del consum. I com a conseqüència també la desaparició o situació greu de moltes petites i mitjanes empreses industrials i de comerç que veuen com cauen les seves vendes alhora que es troben amb que l’aixeta del crèdit necessari fins i tot pel seu capital circulant està tancada, i que es troben ja liquidant les seves últimes reserves abans d’arribar a la definitiva fallida.

Es pot afirmar sense equívocs que aquest ha estat el pitjor any per a la majoria dels ciutadans de l’estat.

Es evident que alguns sectors, precisament els causants de la crisis, com el bancari i els especuladors, noten l’arribada dels brots verds. Les grans empreses, incloent-hi el sector bancari ara quasi oligopolista, tenen uns beneficis creixents. Es a dir la sortida de la crisi s’està produint igual que la pròpia crisi, en base a una profunda desigualtat, uns pocs guanyen abans i ara, i la majoria perd.

El cas més singular és el del sector bancari. La seva reestructuració ens ha costat a tos els contribuents milers de milions d’euros. Només el rescat que pagarem tots, ja que els bancs no ho faran, suposarà 40.000 milions d’euros. I mentre el sector financer es nega a efectuar la seva funció essencial de finançar l’economia productiva, a les PYME’s i a les economies familiars. Prefereix agafar diners del BCE i invertir  en deute públic, és més beneficiós per als seus balanços encara que sigui més perjudicial per al país. I per que facin això els hem salvat?

Ja hem dit que les petites i mitjanes empreses tenen moltes dificultats per poder accedir al crèdit i quan ho fan és a uns tipus d’interès molts cars, especialment si els comparem amb els que paguen les grans empreses. El diferencial és de 2,69 punts més. Si les grans empreses paguen un 2,29% de mitjana les petites i mitjanes paguen el 4,98%, el diferencial més alt de tots els països del nostre entorn.

Però res d’això immuta el nostre Govern que prepara noves retallades i disminueix els pressupostos dedicats a fomentar la ocupació, alhora prepara noves retallades de les condicions de treball i de la situació dels pensionistes. Només sembla interessat en fomentar l’efecte crida als especuladors estrangers, potser potenciant una nova “bombolla immobiliària”, i en tenir contentes a les grans empreses que conformen el Consell de la Competitivitat i que estan més optimistes que el propi govern, només cal veure les declaracions del senyors Alierta, Botín o Fainé. Cosa molt normal ja que són els beneficiaris directes de l’acció de govern.

Esperem que el 2014 sigui un any en el que tot comenci a canviar. I no ho esperem per que canviï la política del Govern, sinó per que cal esperar que la pressió del carrer no defalleixi i que les properes conteses electorals, començant per les Eleccions Europees signifiquin l’inici del fi de la hegemonia del PP.

Caiguda del consum i tancament de comerços

Mercedes Sosa i Joaquin Sabina:" Violetas para Violeta" 

Retallada de drets i autoritarisme

Aznar -Rajoy: el autoritarismo



Des de la seva arribada al poder, ara fa dos anys, el Govern del PP està portant a terme una política global de regressió de drets socials i laborals que ha estat acompanyada d’una forma d’exercir el govern profundament mancada de debat democràtic i que darrerament sembla derivar de forma clara cap a l’autoritarisme.

El Govern de Rajoy i el PP ha dut a terme una profunda involució en tots els aspectes de la realitat social . No ha estat només una retallada derivada de la crisi de drets laborals i socials que ha empobrit el conjunt de la ciutadania. El PP ha dut a terme una profunda involució en el conjunt de la vida social. Així hem vist profunds retrocessos no sols derivats de les retallades econòmiques en serveis socials com l’educació o la sanitat, sinó acompanyat d’involució en els propis continguts d’aquests serveis, vegis el cas de la llei Wert en el camp de l’educació o de la sistemàtica privatització de serveis públics com està succeint en la sanitat. Però la contrareforma global del PP compren tots els camps de la vida social, ho veiem en la reforma de la justícia, en la utilització dels mitjans de comunicació públics i en l’anunci de la revisió de lleis reguladores de drets civils com pot ser el tema de l’avortament.

Durant tot aquest temps aquestes polítiques han anat acompanyades per unes formes de governar mancades de tota sensibilitat democràtica. Manca de diàleg i debat polític amb l’oposició, i per tant debilitant la vida parlamentaria mitjançant l’utilització abusiva de la fórmula del decret-llei a 'hora de governar. Això acompanyat  de la mancança a l’hora de donar explicacions tant al Parlament com a la pròpia opinió pública, tot emparant-se en el fet de la seva majoria absoluta.

No es pot oblidar que la degradació democràtica ve acompanyada de l’eclosió dels casos de corrupció que afecten molt directament, encara que no exclusivament, al partit en el govern sense que es doni la més mínima explicació ni rendiment de comptes. Altrament el govern es justifica públicament mitjançant la tergiversació del llenguatge quan no de la mentida sistemàtica pel que fa als resultats de tota la seva actuació de govern.

Aquesta actuació regressiva i de sistemàtic afebliment dels drets i de la pròpia vida democràtica ha estat la duta a terme durant aquests dos primer anys del Govern Rajoy. Però ara sembla que Rajoy, el seu govern i el seu partit volen fer una nova volta de rosca en la seva involució democràtica.

Davant del fet de que són molt conscients de que la seva política no aconseguirà treure al país d’una situació de profunda depressió econòmica i social, que els “brots verds” que pregonen tan sols beneficien uns pocs privilegiats i que la majoria social continuarà patint més retallades en les seves condicions de vida. El govern vol legislar ara per retallar els drets de la lliure expressió, manifestació i vaga, mitjançant  mesures legislatives que retallin aquests drets i que li serveixin per atemorir  la ciutadania per tal de fer minvar les seves protestes o per a justificar i fer més fàcil la seva repressió davant els moviments reivindicatius i contestataris.

                                          La resposta del carrer

La situació actual és molt greu i caldria qualificar-la com a “emergència democràtica”. El PP ens vol dur a una situació social i política pròpia de les èpoques pre-democràtiques. La llei de Reforma de les administracions locals, la llei “Fernández” dita de seguretat, o la regulació dels serveis mínims del dret de vaga, són passos en aquesta direcció.

Es evident que el PP ha demostrat la raó de la manca de l’aparició de moviments forts d’extrema dreta a Espanya, l’extrema dreta i els residus i els nostàlgics de la dictadura franquista estan dins del propi Partit Popular i formen una part del seu electorat.

La “Emergència democràtica” precisa d’una resposta unitària per part de tots els demòcrates i de totes les organitzacions polítiques i socials democràtiques, caldria crear un “Pacte Democràtic” per enfrontar-se a les polítiques de restricció de la democràcia del PP. Aquesta política hauria de comportar un compromís d’actuació conjunta per actuar tant  en l’àmbit legislatiu com en la impugnació legal de les mesures que pugui imposar el Govern Rajoy, i alhora tal com s’ha fet amb la Llei Wert el compromís de derogar tota aquesta legislació en una propera legislatura si el PP perd la majoria i governi qui governi.

Es evident que en aquests moments la mobilització social és necessària però no és suficient. Ara és més imprescindible una alternativa política al PP, una alternativa que no alternància, a la política del govern més ultradreta d’Europa. Es evident que aquesta alternativa no la pot encapçalar el primer partit de l’oposició que va ser qui amb les seves polítiques va obrir la porta i va justificar l’arribada al govern del PP, mitjançant mesures com una Reforma Constitucional feta amb “nocturnitat i traïdoria”. Això no vol dir que el PSOE no sigui una part important del “pacte democràtic”, però és evident que avui és precisa una alternativa nova, que no només signifiqui resistència al PP, sinó una nova política progressista, engrescadora i il·lusionant capaç de disputar la hegemonia política i ideològica a la dreta dominant.

I és aquesta alternativa la que avui es continua notant a faltar. Hi ha molts brots verds que podrien formar part d’aquesta alternativa però no es veu qui té la capacitat d’aglutinar i donar coherència a tots ells per a conformar allò que molts reclamen, quelcom que s’assembli a la Syriza grega.

SYRIZA: un exemple a imitar

                                                 Himne: La Varsoviana

Visió de Xile i el seu procés polític i social

Monument a ALLENDE davant "la Moneda"

nuevatribuna.es | 24 Noviembre 2013 -
Amb ocasió d’un recent viatge a Xile he tingut ocasió de entrar en contacte amb la realitat social i política del país.

A Xile, com passa també a Espanya, hi ha un cert cansament amb l’entramat institucional i polític del país heretat del temps de Pinochet. La Constitució xilena estableix un complex sistema que impedeix majories clares que puguin dur a terme un canvi constitucional.

El sistema d’elecció a la Cambra de Diputats és el denominat sistema binomial. Per cada llista es poden presentar dos candidats, però per aconseguir la “dupla” és a dir que surtin escollits els dos, la suma de la llista ha de doblar en vots a la seva competidora més propera sinó surt escollit un candidat de cada llista. Alhora aquest sistema comporta la concreció de grans aliances electorals. Fins les darreres eleccions aquestes eren dues “la Alianza” formada per dos partits de dretes: Renovación Nacional ( format per seguidors del pinochetisme) i la  UDI ( la dreta més moderada de l’actual President Piñera), d’altra banda hi havia “la Concertación ” centre esquerra format bàsicament per la DC i el PS i altres grups menors. La novetat en aquestes  eleccions ha estat l’obertura a l’esquerra de la Concertación formant la “Nueva Mayoría” que ha incorporat al Partit Comunista i altres formacions d’esquerra.

Es evident que a la societat xilena hi ha un cert cansament amb l’actual sistema bipartidista  fruit d’una Constitució (repeteixo herència del pinochetisme) que estableix estrictes majories qualificades per efectuar canvis importants. Això s’ha vist reflectit en la baixa participació electoral, cal dir que per primera vegada el vot no era obligatori a Xile.

De dirigents estudiantils a Diputats: Jackson, Vallejo, Boric i Cariola

En l’àmbit polític el principal esdeveniment electoral ha estat la victòria de la Nueva Mayoria ( 12 dels 20 senadors i 67 dels 120 diputats) i especialment l’elecció majoritària de joves ex-dirigents estudiantils que van dirigir les grans manifestacions estudiantils per un ensenyament públic i gratuït. Quatre dirigents de menys de 30 anys han estat escollits,  tots ells amb el suport de Nueva Majoria com és el cas de Karol Cariola i Camila Vallejo  (ambdues del PC) o de  Giorgio Jackson i Gabriel Boric també situats a l’esquerra. Una altra dada significativa és també l’elecció del dirigent camperol, del Sud de Xile, Ivan Fuentes.

Es evident que juntament amb això sembla estar en marxa un procés de canvi en la dreta xilena dirigit per l’actual President Piñera que comportaria una refundació de la dreta allunyada ja de les restes del pinochetisme. Aquesta seria l’oportunitat per a que la Nueva Majoria encapçalada per Michelle Bachelet trobés la majoria parlamentaria necessària per reformar l’actual Constitució i el seu sistema tant electoral com de majories qualificades.

En una situació molt equivalent a la espanyola és evident la necessitat de reforma constitucional per tal d’airejar una vida política necessitada de renovació.

Cal però tenir en compte que en l’actual Xile les restes del pinochetisme es troben visibles i les trobes on menys ho penses. Durant el meu viatge i en una localitat del sud vaig coincidir amb una família xilena d’origen alemany que anava a celebrar el 70 aniversari del patriarca. Investigant per “Google” la seva personalitat va resultar que el tal Manfred Jurgensen era un conegut metge torturador del CNI en temps de Pinochet, i que malgrat ser expulsat del Col·legi de metges, continua gaudint d’una vida privilegiada i regalada i practicant la professió en la "Clínica Alemana de Santiago" i en l’Hospital de les Forces Armades Xilenes.

Manfred Jungersen: metge i torturador

Però alhora cal també destacar fets molt positius, i envejables des de la nostra perspectiva, com és el “Museo de la Dignidad y los Derechos Humanos” que és tot un exemple de memorial en record de les víctimes de la dictadura.

Malgrat tot crec que hi ha un aire d’esperança derivat de la unitat del conjunt de partits democràtics, (el PC ha duplicat el nombre de diputats per exemple) i esperem que el nou govern sigui capaç d’aconseguir les aliances polítiques i socials per a fer una Nova Constitució democràtica i encarar un desenvolupament de la societat que permeti reduir les grans desigualtats socials actualment existents.

CATALUNYACAIXA: UN ERO A LA MIDA DE CAIXABANK

Logo CCOO contra ERO en CX

EconomiaDigital/ 08.10.2013

El FROB vol acabar la seva nefasta gestió de CatalunyaCaixa, no la va voler col·locar fa uns mesos per que ho volia fer cobrant del comprador, i ara ho farà pagant i desprès d’un rigorós ERO que vol aplicar a la plantilla.

Cal destacar que l’ERO és molt especial, no tan sols per les dures condicions econòmiques, pitjors que les de totes les altres entitats nacionalitzades, sinó també per les seves particularitats. Es vol eliminar tota la plantilla de fora de Catalunya, la qual cosa afecta especialment el País Valencià i Madrid, sinó que tampoc es vol que afecti a la gent més gran al contrari de la resta de casos, sota l’excusa que sortiria més car.

Tot això ens pot fer arribar a la conclusió de que s’està fent un “ vestit a mida” per a un comprador predeterminant. I aquest comprador podria ser Caixabank.

A Caixabank no li interessen més oficines a València ni a Madrid, ni a la resta de l’Estat on estan tancant oficines. Altrament a Caixabank li interessa incrementar la seva quota de mercat especialment en el seu àmbit tradicional de Catalunya. Però hi ha més elements, l’ERO de CatalunyaCaixa es podria complementar amb un ERO posterior a Caixabank, on hi ha quasi dos mil treballadors, de més de 55 anys, que ja van manifestar el seu desig d’abandonar l’entitat en la tramitació del recent ERO.

Es tracta de la gent més veterana, situada bàsicament a Catalunya, la més cara per a l’entitat, i la que menys comparteix l’estratègia de “bancarització” actual de la gestió de l’entitat duta a terme per Juan Mª Nin i el seu equip, que ja no manté el tracte, típic de “laCaixa”, deferent envers els impositors de tota la vida. “laCaixa” o Caixabank ja no és més que això un banc.

També ens hauria de fer pensar el fet de que Caixabank demana la meitat de quantitat al FROB per a fer-se amb CatalunyaCaixa del que demanen altres entitats com Santander o BBVA, 2500 milions d’euros front a 5000.

Hi ha altres factors no econòmics a tenir en compte. Fainé ha estat un element essencial en tot el procés de restructuració-liquidació del sector de caixes. Altrament l’adquisició de CatalunyaCaixa per Caixabank no comportaria cap acusació nacionalista per la pèrdua d’una entitat catalana. I alhora Fainé, que avui en dia és atacat com a enemic des de sectors nacionalistes, com a representant de les posicions de l’empresariat català contrari a aventures secesionistes, es veuria reforçat. Tot això són elements a tenir en compte.

Cal dir que sembla que hi ha una certa preocupació dins de Caixabank per la forma en que el FROB està negociant l’ERO i el clima de crispació creat entre la plantilla de CatalunyaCaixa.



Nin i Fainé

Malgrat això cal també considerar que Caixabank hauria d’anar refrenant les seves ànsies  d’ampliar quota de mercat a qualsevol preu. Caldria fer una digestió de les seves darreres adquisicions. No estan els temps per moltes aventures. En els darrers temps ha hagut de fer diverses marxes enrera per a fer calaix. Ha venut la seva divisió immobiliària de Servihabitat, ha venut locals d’oficines a Carlos Slim, ha venut la meitat de la seva inversió en Inbursa, no ha anat a la ampliació de capital de l’Erstebank austríac, la situació de el BPI portuguès és la mateixa situació del seu país, s’ha parlat de la possibilitat de venda de part de Gas Natural. I ha endarrerit dos anys la recompra de les accions als antics preferentistes mantenint-los una remuneració del 7% anual.

Es evident que això no comporta cap problema, “laCaixa” té encara importants posicions i plus-vàlues en Gas Natural, Telefònica, Repsol, Abertis i d’altres, però si que cal anar amb prudència per que els temps són complexes.

PER UN COMPROMÍS DE REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

CUMBRE SOCIAL

nuevatribuna.es | 26 Septiembre 2013

No es pot negar la profunda involució que estem patint a l’Estat Espanyol en tots els ordres, derivada de les polítiques dutes a terme pel Govern del PP, que ha significat una profunda regressió democràtica com a conseqüència d’una lectura limitativa dels propis principis de la Constitució.

La política del PP ha utilitzat la crisi per a fer una política conservadora en la seva globalitat que ha afectat quasi tots els àmbits de la vida ciutadana, comportant una veritable contrareforma pel que fa a la limitació dels drets socials econòmics i laborals de la ciutadania que ens ha fet retrocedir quasi fins als moments predemocràtics.

Res s’ha escapat de la política de contrareformes del PP, des dels drets globals fins els drets individuals de les persones, tot fet a més a més a base d’una actuació legislativa mancada de debat democràtic i fonamentada en l'ús abusiu del Decret-Llei i el menyspreu a la resta de les forces polítiques.

Es per afrontar això i per a donar esperança a la ciutadania que caldria un fort Compromís de Regeneració Democràtica avalada per part de totes les forces polítiques i socials de progrés, signat i ratificat, de revocar tota la legislació antisocial  i reaccionaria del PP, com a base per a impulsar un pas endavant i unes polítiques antitètiques a les de la dreta reaccionària que ens ha governant.

Es tractaria doncs, ni més ni menys, del compromís de totes les organitzacions per a derogar el més aviat possible, és a dir quan el PP i la dreta perdi la seva majoria absoluta, de forma urgent i sense excuses tota la involució legislativa efectuada en aquesta darrera legislatura.

En aquest sentit caldria  elaborar una proposta de llei “òmnibus” similar a la que va fer a Catalunya el Govern d’Artur Mas, amb la col·laboració del PP, i que va eliminar tots els aspectes de progrés introduïts pels governs tripartits. En aquest cas seria a l’inrevés, es tractaria d’eliminar d’un cop la legislació involutiva del PP i la dreta.

Pel que fa a la reforma legislativa, l’acord de les forces polítiques i socials de progrés hauria d’incloure a tall d’exemple:

• Revocació de la darrera Reforma Laboral
• Revocació de la Reforma de les Pensions
• Revocació de la LOMCE
• Revocació de la Llei de Costes
• Revocació de la llei de composició dels òrgans del Poder Judicial.
• Revocació de la Llei de la Justícia
• Revocació de la Llei d’Estabilitat pressupostaria
• Etc.

 Ken Loach: "L'esprit del 45"

  

Altrament s’haurien d’establir compromisos destinats a combatre els efectes de les polítiques antisocials dels populars en camps com els de l’educació, la sanitat, els serveis socials, etc., potenciant les seves partides pressupostaries.

També es tractaria d’establir compromisos en temes com inversió en Investigació i Recerca, en potenciar les energies alternatives i el desenvolupament d’estructures i indústries innovadores.

El compromís també hauria de fer front a les possibles agressions que pugui efectuar el PP en  l’àmbit de les llibertats individuals sigui en temes com l’avortament o pel que fa als drets de les noves formes de vida familiar.

Un altre aspecte fonamental hauria de ser el compromís per  una profunda reforma fiscal, que permeti d’una vegada que paguin els que s’han beneficiat de la crisi, les grans fortunes, els especuladors, els defraudadors i evasors, l’economia submergida, l’església. Alhora caldria que la gran banca fes l’oportuna devolució a la societat de la immensa inversió efectuada per la societat en el seu sanejament i no corresposta per  l’incompliment de la seva funció d’intermediaris financers que haurien d’haver fet arribar el finançament a la societat.

També caldria establir una acord per tal d’eliminar els efectes centralitzadors de les polítiques del PP i establir el respecte i la potenciació del caràcter plurilingüe i plurinacional de l’Estat.

Aquest Compromís, no pretendria ser ni un Programa de Govern, ni una plataforma d’unitat electoral, sinó simplement un compromís polític de les forces signants per a garantir políticament i parlamentària la regeneració democràtica que el país necessita.

Es evident que si la correlació parlamentària ho permet podria comportar obrir la porta a una Reforma Constitucional que garantís de forma més profunda i duradora els compromisos establerts. Però no hauria de ser l’objectiu primordial.

Es evident que la presentació d’un compromís d’aquest tipus que podria ser presentat per les forces socials, els propis sindicats confederals o la Cimera Social a les diverses forces polítiques també serviria per a que aquestes s’haguessin de retratar davant la ciutadania amb uns inequívocs compromisos electorals. La proposta hauria d’estar oberta a la signatura de totes les forces polítiques que es reclamen d’esquerres o progressistes que ho desitgin. La no signatura també seria demostrativa de les seves voluntats.

Crec que un Compromís per a la Regeneració Democràtica seria avui dia un element que podria permetre elevar la moral de la societat i avançar en una proposta amb l’objectiu d’aconseguir una hegemonia del pensament de progrés enfront l’actual hegemonia de la dreta.

                                                                          Il Quarto Stato

                                                                Labordeta: "Canto a la Libertad"





El Dret a Decidir i el nacionalisme identitari

Catalunya un sol poble



 nuevatribuna.es | 17 Septiembre 2013

Cal acceptar que els pobles tenen un dret bàsic a decidir en determinades circumstàncies històriques el seu futur. No és un dret diví, ni fruit d’herències de la història, sinó un dret que un col·lectiu social determinat es veu obligat a plantejar-se per a escollir, d’acord amb raons econòmiques, polítiques i socials, quin vol que sigui el seu futur.

El dret a decidir col·lectiu el té una nació concreta, o un poble,  en un moment històric concret i per unes causes concretes i determinades que el forcen a exercir-lo. No cal establir-ho com un dret històric, per que les realitats socials dels pobles no son immutables sinó que canvien constantment en el que ells mateixos son.

Avui a Catalunya la seva majoria social vol definir el seu futur immediat i per això vol el dret a decidir mitjançant el vot en una consulta. I el perquè d’aquesta reivindicació no es basa en antigues raons històriques sinó en raons derivades de la seva realitat actual. Hi ha un sentiment majoritari de la ciutadania sobre la necessitat de fer un “reset”, de parar i plantejar-se el seu futur, per que no vol continuar amb la situació actual. I això està determinat per raons diverses.

Hi ha raons polítiques, la sentencia del Tribunal Constitucional va qüestionar el Nou Estatut que era un pacte polític entre Catalunya i l’Estat, ratificat per les dues parts mitjançant els seus òrgans de sobirania i ratificat pel poble de Catalunya. La proposta de nou Estatut proposat per Pasqual Maragall i el Govern del tripartit va ser una aposta estratègica per tal d’aconseguir un encaix de Catalunya dins l’Estat. La frustració social derivada del resultat de la sentència del TC va ser un punt de ruptura política amb fortes repercussions. Tot això s’ha incrementat davant d’una política de recentralització soterrada i constant portada a terme pel Govern del PP.

Hi ha raons socials derivades en gran mesura de la manca de comprensió cap a una realitat cultural i lingüística diferenciada i que ha estat sovint font de forts atacs mediatics i polítics del “centre estatal”, especialment contra el seu model educatiu de “immersió lingüística”. En definitiva en el fons arriba la certesa que hi ha una manca de reconeixement del caràcter plurinacional i plurilingüistic de l’Estat.

I hi ha raons econòmiques, Catalunya es sent maltractada pel que fa a la distribució de recursos de l’Estat. El trencament de l’ordinal entre comunitats un cop aplicat el Fons de Compensació, o l’incompliment dels acords sobre inversions estatals van creant ressentiment i sensació de maltractament que es veu incrementat en una situació de crisi econòmica com l’actual.

Davant d’aquesta situació és raonable l’existència de la demanda del Dret a Decidir del poble de Catalunya. La qual cosa només vol dir el dret a plantejar-se que cal canviar, i estar obert a les diverses possibilitats que pot comportar aquest canvi. I malgrat no defensar en principi una sortida independentista es pot entendre que hi hagi molta gent que la defensi a partir de plantejaments concrets com els que s’han exposat i la manca d’esperança en l’interlocutor estatal.





Slogan de CIU similars a "Lega Nord"



Malgrat això la raonable proposta del dret a decidir és veu intoxicada per les posicions de qui, des de plantejaments conservadors propis dels nacionalismes identitaris, volen aprofitar el moment per a convertir-lo en una confrontació entre pobles i en camp de lluita entre les seves ideologies basades en plantejaments històrics normalment falsejats i que aprofiten de forma demagògica. En moments de crisi acostumen a tenir força audiència propostes populistes, basades en conceptes simples i fàcilment comprensibles, que tracten d’aparèixer com a “salvadores” del poble davant les situacions difícils que pateix, i que tracten de manipular sentiments populars arrelats enfrontant- los i dirigint-los cap a d’altres als que fan aparèixer com els causants i responsables de tots els mals. Es tracta de fomentar el “victimisme” contra responsables externs, la qual cosa és més fàcil de dur a terme si hi ha fets que li donen base i el justifiquen. De fets com aquests hi ha hagut i hi han força exemples a Europa, les èpoques de crisi són especialment favorables a l’aparició de moviments populistes que fan calar el seu missatge en poblacions en situació de desesperança.

En el cas de Catalunya i Espanya els nacionalismes identitaris es retroalimenten i a més es justifiquen en base a unes falses realitats històriques eternes manipulades per ambdues parts i que volen crear un fals i abstracte imaginari col·lectiu, que desprès permet una fàcil manipulació dels imaginaris socials.

En el cas de Catalunya hi han exemples clars. La idealització de la data de 1714, com la pèrdua de la suposada independència catalana. La realitats és que la Guerra de Successió era això una guerra entre els Austries i els Borbons per a veure qui era el Rei d’Espanya. Per tant era una guerra civil espanyola i no una guerra d’independència. Cal  dir però, que era una guerra entre dos concepcions d’estat una més federalista i reconeixedora de la realitat plural de l’Estat i una altra profundament centralista que és la que va guanyar i es va imposar sobre la nació catalana. Catalunya, mal que els pesi als nacionalistes identitaris mai ha estat independent. Va formar part la major part del temps de Regne d’Aragó, que era un regne on es respectaven molt més les diversitats dels seus pobles, a diferencia del Regne de Castella.

El que trobem a faltar, a Catalunya, amb tot el tema de la suposada independència, és un debat més a fons del que aquesta suposaria realment. No valen posicions ni dels que plantegen que es solucionarien tots els problemes, com alguns volen vendre, ni dels que auguren que vindrien les “set plagues”. Sembla mentida la frivolitat amb que es planteja la qüestió, més que un tema abordat des del “cap” sembla més fet a base de “cor i fetge”. Cal plantejar-se que tot trencament amb l’Estat tindria conseqüències i no és equivocat  dir que tots sortiríem d’entrada perden. En aquests moments la ruptura tindria costos econòmics i socials molt importants per a Catalunya, interns, una possible fractura social, i externs, entre ells potser la pròpia sortida de la UE. I això comportaria, en una situació com l’actual, més patiment social. La qual cosa no vol dir que, possiblement, la resta de l’Estat patiria costos majors, però això no és cap compensació.

Però també hi ha tergiversacions en el nacionalisme identitari espanyol. Espanya com a realitat estatal única i unificada es crea precisament amb la Guerra de Successió. Abans havien conviscut junts però diferenciats els antics regnes de Castella i Aragó. Per tant l’ Espanya eterna no és tant antiga. Podríem dir que hi ha menys temps d’Espanya, com a estat, que els vuit segles de dominació musulmana de la península. Altrament es planteja de forma permanent la imatge d’una Catalunya insolidària que només tracta d’aprofitar-se de la resta, oblidant que molts moviments modernitzadors en la història, polítics i econòmics, han tingut la seva rel a Catalunya. En aquest sentit és paradoxal com, malgrat el seu pacifisme, hi ha més virulència verbal contra Catalunya que l’ha que s’ha donat amb el cas d’Euzkadi.

                              Rajoy-Mas: dues cares del nacionalisme identitari

El que més es troba a faltar per part de qui governa a Espanya és la manca d’una capacitat de fer “política amb majúscules”. No és de rebut afirmar que la única solució del problema català passa per l’aplicació de les lleis i la Constitució, com repetidament es planteja. Amb aquesta negativa l’únic que s’aconsegueix és un increment constant de futurs independentistes que no veuen, davant la negativa de l’Estat, una altra sortida a la situació actual.

El problema de Catalunya i la seva relació amb el conjunt de l’Estat és un problema polític. I és la política la que ha de resoldre el problema no les lleis. Les lleis en política estan per canviar-les quan no poden resoldre el problema. És universalment conegut que les lleis sempre acostumen a anar a remolc de la realitat. Per tant si ens trobem davant d’un problema d’encaix de Catalunya caldria trobar-li, per ambdues parts, un pacte polític, canviant les lleis que calgui, per a garantir una convivència amable dels catalans amb la resta de l’estat. Si es vol evitar que la independència sigui l’única sortida possible per a la societat catalana cal plantejar-li altres alternatives que puguin ser-li més assumibles i per les quals pugui optar majoritàriament.

És evident que qui té més responsabilitat en l’actual situació és l’Estat, que representa el nacionalisme dominant. Per la seva part dins del nacionalisme dominat, en aquests cas el català, no poden amagar-se brots d’egoisme insolidari del qui es sap més ric.

En realitat la crisi catalana és part d’una crisi més global derivada d’una estructura política de l’Estat ja esgotada. Està en qüestió la realitat constitucional sorgida de la Transició. Cal un canvi en profunditat del marc legal. Aquí exposem com des de Catalunya es qüestiona el marc territorial, però podríem dir que això és una part del problema, des de molts altres àmbits es qüestionen molts altres aspectes de la realitat política econòmica i social del país. Tot és en realitat una conseqüència de la crisi econòmica que ha fet sortir a la superfície problemes no resolts, i no és un problema que afecti només a l’Estat, també està passant el mateix en la pròpia construcció de la Unió Europa. 

Tant de bo que l’aparició de greus contradiccions, com la de Catalunya, fóra aprofitat per buscar-hi una solució apropiada. Les crisis moltes vegades serveixen per a donar salts cap endavant que millorin el punt de partida. Fóra bo que a l’Estat espanyol s’abordessin amb voluntat de canvi problemàtiques territorials, polítiques i socials molt de temps amagades. Per aconseguir-ho cal un fort sacsejament social i una reestructuració política on és fa imprescindible una esquerra recomposta i enfortida que plantegi alternatives. UN ALTRE TRANSICIÓ ES NECESSARIA. Sinó la alternativa es molt fosca i conflictiva.

II República: temps de Solidaritat

El que no han dit de CatalunyaBanc

Logo de CatalunyaBanc

nuevatribuna.es | 25Agosto 2013

En el procés de reestructuració del sector financer ara sembla que toca el torn a CatalunyaBanc.

Una vegada més caldrà recordar la responsabilitat que en tota aquesta situació han tingut el supervisors, en aquest cas tant el Banc d’Espanya, com la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya i també el propi FROB.

En el moment d’afrontar la reestructuració de CatalunyaBanc, fruit de la fusió de les caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa, caldria recordar la multitud de vegades que els diversos consellers d’Economia van exaltar el model de caixes a Catalunya, com a model d’èxit, ara ja només en queda una. Potser caldria exigir-los responsabilitats per la seva manca de control.

Desprès de veure les compareixences davant la Comissió creada pel Parlament de Catalunya sobre la crisi de les caixes i en concret de CatalunyaBanc (o Caixa de Catalunya) dels seus antics responsables, Presidents i Directors caldria deixar clares algunes coses que no han estat prou esmentades per aquests suposats responsables en la seva presència al Parlament de Catalunya. Anem a pams amb cadascun d’ells:

Antoni Serra Ramoneda: President de Catalunya Caixa (1984-2005) ha demostrat que la seva important fama de economista contrasta amb la de mal gestor. Ell va ser en definitiva responsable de no controlar les actuacions del Director Francesc Costabella que va dur a terme la compra de la companyia d’assegurances MNA, sense el preceptiu acord previ del Consell, i per un preu unes vuit vegades superiors al que dos mesos abans havia pagat el venedor amb el cost negatiu que això va suposar per l’entitat. Aquesta actuació de Costabella es va efectuar malgrat la posició expressada per part del Banc d’Espanya, amb ocasió d’una anterior compra d’un altra asseguradora (ASTRA), que va plantejar la necessitat d’un acord previ a la compra per part del Consell d’Administració. Tot i així Serra Ramoneda no va reaccionar fins que va ser conscient de que la situació s’anava a fer pública, la qual cosa va precipitar el cessament de Costabella. Però davant la Comissió del Parlament Serra Ramoneda no es va considerar responsable de res.

Loza i Serra Ramoneda

Josep Mª Loza: Director de Caixa Catalunya (1998-2008), en substitució de Francesc Costabella. Va ser responsable de la política de fer del “totxo” l’objectiu del creixement de la caixa. La seva política no va ser només, com a altres entitats, donar excessius crèdits sinó un altra que s’ha demostrat molt més perillosa: la d’entrar a formar part del capital de diverses promotores immobiliàries. Això li va comportar un alt nivell de pèrdues amb ocasió de la “bombolla immobiliària”. Altrament va dur a terme una expansió d’oficines errònia, enlloc de concentrar-se en determinades zones geogràfiques va dur a terme una expansió a totes les províncies, però molt limitada, unes tres oficines per província, la qual cosa juntament amb el fet de fer-la massa tard comportava en molts casos que la seva clientela es nodrís de qui ja havia estat rebutjat per les altres entitats més arrelades. Al gener del 2008 presenta la seva dimissió, per diferències amb el president Narcís Serra, malgrat això es retira amb una indemnització de 10 milions de euros. Tampoc es considera responsable de la situació de l’entitat al comparèixer davant la Comissió del Parlament català

Narcís Serra: President de CatalunyaCaixa (2005-2010). L’ex-vicepresident del Govern amb Felipe González sempre va sospirar per arribar a presidir “laCaixa” on havia estat president el seu padrí Francesc de Carreras, finalment però, es va haver de conformar amb la presidència de CatalunyaCaixa. La primera cosa que va fer va ser pujar-se la retribució de 110.000 euros anuals del seu antecessor Serra Ramoneda a 200.000 i alhora fer-se nomenar conseller de diverses companyies on l’entitat tenia presència i inclòs en d’altres. La seva presidència va coincidir amb la direcció de Loza i posteriorment la d’Adolf Todó a qui va portar per a conduir la fusió de Catalunya Caixa, Caixa Tarragona i Caixa Manresa i la seva conversió en CatalunyaBanc. Segons ell la responsable de tot és la crisi i l’atur, cap responsabilitat per part seva.

Narcís Serra i Adolf Todó

Adolf Todó: Director primer i després President de CatalunyaBanc ( 2008-2013). Va ingressar el primer any amb un sou de 800.000 euros que l’any següent enmig ja de la crisi i amb l’ERO en marxa va pujar a prop de un milió i mig. Malgrat no se’l pot responsabilitzar de la crisi de l’entitat, ell considera que només té un 5% de responsabilitat i la resta és de Josep Mª Loza, també va tenir actuacions poc clares. Una d’elles és la recompra de participacions preferents de la seva anterior entitat, Caixa de Manresa, (cal suposar a alguns antics clients ben referenciats) i establir la prioritat de la seva la col·locació  per la xarxa de CatalunyaCaixa ( desprès CatalunyaBanc).

El FROB: L’actuació del FROB ha estat com a mínim negligent en la gestió de CatalunyaBanc. Ha ajornat la seva venda, la qual cosa ha comportat la seva pèrdua continuada de valor. El propi organisme que deia a la primavera que no es vendria sense recuperar part de la inversió pública ( 12.000 milions), ara ja es conforma no tan sols amb posar-la a la venda a valor “0” sinó inclòs amb contrapartides.

La primera actuació és una proposta d’ERO que comportaria la pèrdua del lloc de treball de 2.453 treballadors, d’un total d’uns 7.200 treballadors de l’entitat. Entre els afectats està tota la xarxa de fora de Catalunya, amb la indemnització mínima que s’estableix en la Reforma Laboral del PP. Estan disposats a incrementar lleument l’ oferta si a canvi la plantilla es retalla un 15% el sou i està disposada a fer jornades parcials i mobilitat geogràfica. Es tracta de la proposta més abusiva de totes les que s’han efectuat fins ara en processos similars. Cal dir que els afectats serien la plantilla de fora de Catalunya i treballadors de Catalunya de menys de 50 anys.

La raó d’aquesta elecció és clara. Es tracta de fer una primera “poda” de plantilla per a fer l’adjudicació més fàcil, i que posteriorment la entitat que l’adquireixi tingui més fàcil fer una segona “poda” amb els majors de 50 anys.

Conclusió:

Una vegada més hem de veure com les coses continuen fent-se amb una injustícia manifesta. CatalunyaBanc ha rebut més de 12.000 milions que pagarem entre tots els contribuents, previsiblement el cost serà més gran al finalitzar l’operació d’adjudicació. Per tant la societat en el seu conjunt perdem.

També surten perdent els treballadors de l’entitat la responsabilitat dels quals és nul·la en la mala gestió. I els clients, tots en general al disminuir la competència però especialment els posseïdors de participacions preferents o deute subordinada que han patit fortes retallades en els seus estalvis.

Mentre els mals gestors i responsables surten “de rosetes”, al igual que els negligents supervisors responsables, es diguin Banc d’Espanya o  Conselleria d’Economia de la Generalitat.

 I qui hi guanya? Novament l’oligopoli financer, sens dubte una de les tres grans entitats: Santander, BBVA o CaixaBank serà l’adjudicatària, amb la qual cosa incrementarà de cop la seva quota de mercat amb un mínim o cap cost.