LA NOVA POLITICA ES DESPLOMA

La nova política qüestionada

Nuevatribuna | 31 de Mayo de 2019


A principis de gener escrivia sobre  “La crisi de la nova política” i plantejava que les eleccions de maig serien un examen de la seva salut. Els exàmens de les eleccions generals d’abril i de les municipals, autonòmiques i europees de maig han evidenciant que UnidasPodemos i les seves confluències es desplomaven arreu i en tots els àmbits.

Deia el clàssic que “les idees no viuen sense organització” i la realitat li ha donat la raó. La nova política criticava de la “vella política” les seves estructures burocràtiques allunyades de la gent però a la llarga s’ha demostrat que aquestes són mes resistents i efectives que la manca d’estructures i el govern d’unes “elits” en la nova política.

A la nova política li ha mancat crear estructures organitzades, és a dir organització i militància participativa. L’organització no és quelcom negatiu, ho és la burocratització. Una organització viva, amb una militància activa és tan fonamental per a la política  com la definició ideològica i una estratègia política debatuda i assumida per la organització militant. Substituir l‘organització activa per la submissió a un  líder carismàtic o a un reduït grup dirigent és un error. Per important que pugui ser un líder, el paper del qual no es pot subestimar, no es pot deixar que el futur de l’organització estigui a l’albor de les seves decisions tàctiques més o menys encertades  en un moment determinat.

L’organització ha de ser “l’intel·lectual orgànic” del qui parlava el clàssic. El debat dialèctic intern, de baix a dalt i de dalt a baix, permet a l’organització i a la seva direcció estar plenament immersa en la realitat social. I el coneixement de la realitat permet establir una política adequada als interessos de aquells a qui es vol representar. I alhora aquest debat col·lectiu permet a tota l’organització actuar amb la màxima coordinació i efectivitat. L’organització ha de incorporar en el seu sí  la militància que ha de ser-ho no únicament política sinó que ha d’estar immersa en les diverses estructures socials, sindicals, veïnals, etc.

El Princep Modern de Gramsci

Aquesta ha estat la gran mancança de la nova política, la manca d’organicitat. La submissió a l’híper-lideratge mediàtic i menystenir el paper de l’organització i la manca de militància real.

La mancança organitzativa i de definició política ha provocat diverses i traumàtiques divisions dins dels grups dirigents de la nova política tant dins de Podemos, com de IU o de les confluències. Aquesta mancança ha estat en la base de  les ruptures de les Marees gallegues, les diferències i crisis dins de les estructures territorials de Podemos, les crisis de Izquierda Unida, les diverses vicissituds viscudes a Catalunya en Comú, etc. tot això eren símptomes de quelcom que desprès s’ha reflectit en el resultat electoral.

El que va sortir com a una onada imparable en les anteriors eleccions europees i municipals ha perdut tot el seu impuls en cinc anys. Només ha sobreviscut el que era una organització ja estructurada diferent i paral·lela a la nova política i equiparable amb ella com és Compromís. El que ha passat a la resta fa necessària una reflexió i un canvi radical.

El que està en joc és el propi futur polític del conjunt del magma d’UnidasPodemos. L’actual situació no condueix enlloc i és de difícil reconducció. No és una qüestió d’autocrítiques sinó de plantejar-se el projecte de dalt a baix. Ja no és hora de lideratges messiànics i són difícils les refundacions amb les estructures actuals. Si els resultats parlamentaris van ser dolents els de les autonòmiques, on han passat de 106 a 37 parlamentaris, han estat nefastos i els de les municipals desastrosos tant on han anat junts com separats. A  nivell de capitals de província només han guanyat dues: Cadis amb un alcalde de AdelanteAndalucia enfrontat a Iglesias, i Zamora on IU s’ha presentat en solitari i ha revalidat amb majoria absoluta i amb un alcalde confrontat amb Alberto Garzón, es pot dir que són excepcions que confirmen la regla. I en les europees han tret els mateixos resultats que IU va treure en solitari la passada legislatura de 11 en conjunt al 2014 a 6 europarlamentaris ara.

La curta vida de les Marees Gallegues

La nova política va ser regeneradora per a la vida política fent trontollar el bipartidisme, va ser una cop d’aire nou en la vida política, però a hores d’ara ha envellit massa ràpid. I no per que hagi estat assimilada pel sistema sinó per que el seu objectiu era quelcom més que provocar canvis en els gestos i paraules, cosa que esta molt be, el fonamental era fer política real per a canviar les coses. I per això cal una organització forta, ideològicament definida, amb militància i vida interna, amb capacitat per a elaborar i transmetre propostes possibles, imbricant-se i enfortint les estructures socials i sindicals realment existents i demostrant la seva utilitat amb un projecte de canvi real, que sigui explicable, adequat i comprensible per aquells als que es diu voler defensar. I això no ho han aconseguit i potser pel que fa a l’organització ni tan sols s’ho han plantejat. Potser caldrà aprendre una mica de casos positius com Compromís on Mònica Oltra i Joan Ribó tant a la comunitat com a l’ajuntament de València han aconseguit uns bons resultats.

Es moment de canvis arreu i l’esquerra alternativa haurà de plantejar-se, amb seriositat, on està el seu futur per tal de defensar la gent treballadora, per a combatre les desigualtats i defensar l'estat del benestar, per afrontar els canvis econòmics i tecnològics I per a fer-ho amb una visió social de defensa de la prioritat de la sostenibilitat ecològica, del respecte a la diversitat i des de la defensa dels principis de la igualtat, fraternitat, solidaritat i la llibertat.

Joan Ribó (Compromís) una experiencia exitosa

L’ EUROPA QUE ENS CAL

Urtasun una Europa diferent

@RevistaTreball/18 de Maig 2019
Nuevatribuna | 06 de Mayo de 2019


El proper 26 de Maig juntament amb les eleccions municipals i algunes autonòmiques tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu. Cal cridar l’atenció sobre la importància d’aquests procés electoral. Europa no és quelcom aliè a nosaltres. A Europa es decideixen una gran part de les polítiques que ens afecten. Cal conèixer, en un moment de disputes sobre sobiranies dins de l’estat,  que una gran part de les sobiranies estatals especialment en l’àmbit econòmic però també polític estan transferides a la Unió Europea.

Es important el coneixement i la reflexió sobre el que està passant a Europa, i encara més important quina és la nostra opció sobre el que volem que passi a Europa i que ens afectarà directament.

No hi ha dubte que la Unió Europea està des de fa temps en un procés clar de deteriorament democràtic. Concretament podem dir que la Unió Europea ha perdut impuls democràtic des de que Jacques Delors va deixar la Presidència de la Comissió Europea que va ostentar des de 1985 a 1995. Des de la Presidència de Delors la Unió Europea no avança sinó que retrocedeix pel que fa a un procés que havia estat il·lusionant de unitat social, econòmica, política i institucional de l’Europa Unida.

Les  Presidències de la Comissió de Durao Barroso i de Juncker han estat nefastes per al projecte europeu. Entre d’altres elements a tenir en compte la Presidència de la Comissió ha deixat tot el protagonisme al Consell de la Unió format pels representats del Governs i on el pes dels grans països especialment Alemanya i França i els seus interessos han estat dominants. Són els governs dels països membres i no el Parlament ni la Comissió els que tenen el poder efectiu, i fins tot amb el poder d’organismes poc democràtics com l’Eurogrup o el propi Banc Central Europeu.

La regressió democràtica de la Unió Europea, controlada pels representants dels grups populars, socialdemòcrates i lliberals europeus, ha tingut diversos episodis molt clars. Les polítiques econòmiques aplicades al servei dels poders econòmics i especialment financers dels països rics i dominants  del nord han provocat l’aplicació de polítiques antisocials en el conjunt de països de la Unió i especialment en els més dèbils del sud d’Europa. La Unió ha estat més atenta a salvaguardar els interessos dels conglomerats financers que els de la majoria de la ciutadania a la que s’ha aplicat unes polítiques de retallades antisocials que han provocat un greu creixement de les desigualats dins de les societats afectades.

Cal escollir?

El cas més rellevant és el tracte que la Unió Europea va reservar a Grècia, on es va sotmetre a un govern regeneracionista com el de Syriza i a la pròpia opinió de la ciutadania grega clarament expressada a un setge econòmic fins a la seva rendició, i aplicant-li amb la màxima crueltat unes polítiques antisocials i mancades de la mínima solidaritat.

Un altra cas rellevant ha estat el tracte als refugiats i a l’emigració. L’Europa fortalesa ha substituït a l’Europa solidària. La posició europea de subcontractar el control de les seves fronteres a països tan poc democràtics com Turquia, Marroc o Líbia, no és més que un exemple de l’absurda regressió que no fa més que plegar-se a les opinions més xenòfobes, racistes i reaccionàries envers els diferents. Tot això malgrat la necessitat objectiva de la immigració davant l’envelliment de la societat europea.

Les polítiques antisocials i antisindicals adoptades en molts dels països  membres i en alguns cassos fins i tot per suposats govern d’esquerres són símptomes també de  que els interessos dels grans poders econòmics es superposen als interessos de la majoria social. La manca d’actuació de la Unió Europea per a tractar de regular i limitar els efectes d’una globalització sense límits, així com les seves polítiques equivocades i antisocials han provocat i estan en la base del sorgiment dels moviments ultranacionalistes i xenòfobs. Moviments que avui estan en el govern d’una part dels països i amb un pes cada cop més gran en les seves opinions públiques.

Les polítiques portades a terme durant la crisi per part del govern de la UE, ha creat les bases de  l’antioeuropeisme nacionalista. I ara en les eleccions Europees es demostrarà el gran pes d’aquest antieuropeisme dins del conjunt de la UE.

Això és el que es jugarà Europa en les properes eleccions al Parlament Europeu i on es debatran tres opcions: a) continuar en la línia actual, un “status quo” on els poders econòmics són més importants que els ciutadans; b) el retorn cap a un nacionalisme regressiu que ja ha arruïnat Europea en el passat i contra el que es va crear la pròpia Unió Europea; o c) l’opció d’un europeisme crític que demanda més i millor Europa, una altra Europa on els ciutadans siguin la prioritat de les polítiques, avançant en una major unitat econòmica i fiscal, una major unitat política amb un govern i un parlament europeus efectius, una major unitat social amb un major desenvolupament de les llibertats, de la fraternitat entre els pobles i de la solidaritat dins i fora de les fronteres de la Unió, una opció defensada també des de l’àmbit social per la Confederació Europea de Sindicats (CES).

Aquesta tercera opció és la que li cal a la Unió i per això en el nostre país una candidatura roig i verda com la que representaven Pablo Bustinduy i Ernest Urtasun hauria estat una opció molt potent. Lamentablement la renuncia de Bustinduy deixa una mica orfe aquesta candidatura, cal però mantenir veus critiques com la que representa la seva opció a Europa per tal d’aconseguir canvis que permetin fer un “cordó sanitari” a la ultra-dreta i pressionar a socialdemòcrates i lliberals cap a opcions més realment partidàries d’una futura Unió Europea que torni a il·lusionar els seus ciutadans.

CES un nou camí per Europa