L’ EUROPA QUE ENS CAL

Urtasun una Europa diferent

@RevistaTreball/18 de Maig 2019
Nuevatribuna | 06 de Mayo de 2019


El proper 26 de Maig juntament amb les eleccions municipals i algunes autonòmiques tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu. Cal cridar l’atenció sobre la importància d’aquests procés electoral. Europa no és quelcom aliè a nosaltres. A Europa es decideixen una gran part de les polítiques que ens afecten. Cal conèixer, en un moment de disputes sobre sobiranies dins de l’estat,  que una gran part de les sobiranies estatals especialment en l’àmbit econòmic però també polític estan transferides a la Unió Europea.

Es important el coneixement i la reflexió sobre el que està passant a Europa, i encara més important quina és la nostra opció sobre el que volem que passi a Europa i que ens afectarà directament.

No hi ha dubte que la Unió Europea està des de fa temps en un procés clar de deteriorament democràtic. Concretament podem dir que la Unió Europea ha perdut impuls democràtic des de que Jacques Delors va deixar la Presidència de la Comissió Europea que va ostentar des de 1985 a 1995. Des de la Presidència de Delors la Unió Europea no avança sinó que retrocedeix pel que fa a un procés que havia estat il·lusionant de unitat social, econòmica, política i institucional de l’Europa Unida.

Les  Presidències de la Comissió de Durao Barroso i de Juncker han estat nefastes per al projecte europeu. Entre d’altres elements a tenir en compte la Presidència de la Comissió ha deixat tot el protagonisme al Consell de la Unió format pels representats del Governs i on el pes dels grans països especialment Alemanya i França i els seus interessos han estat dominants. Són els governs dels països membres i no el Parlament ni la Comissió els que tenen el poder efectiu, i fins tot amb el poder d’organismes poc democràtics com l’Eurogrup o el propi Banc Central Europeu.

La regressió democràtica de la Unió Europea, controlada pels representants dels grups populars, socialdemòcrates i lliberals europeus, ha tingut diversos episodis molt clars. Les polítiques econòmiques aplicades al servei dels poders econòmics i especialment financers dels països rics i dominants  del nord han provocat l’aplicació de polítiques antisocials en el conjunt de països de la Unió i especialment en els més dèbils del sud d’Europa. La Unió ha estat més atenta a salvaguardar els interessos dels conglomerats financers que els de la majoria de la ciutadania a la que s’ha aplicat unes polítiques de retallades antisocials que han provocat un greu creixement de les desigualats dins de les societats afectades.

Cal escollir?

El cas més rellevant és el tracte que la Unió Europea va reservar a Grècia, on es va sotmetre a un govern regeneracionista com el de Syriza i a la pròpia opinió de la ciutadania grega clarament expressada a un setge econòmic fins a la seva rendició, i aplicant-li amb la màxima crueltat unes polítiques antisocials i mancades de la mínima solidaritat.

Un altra cas rellevant ha estat el tracte als refugiats i a l’emigració. L’Europa fortalesa ha substituït a l’Europa solidària. La posició europea de subcontractar el control de les seves fronteres a països tan poc democràtics com Turquia, Marroc o Líbia, no és més que un exemple de l’absurda regressió que no fa més que plegar-se a les opinions més xenòfobes, racistes i reaccionàries envers els diferents. Tot això malgrat la necessitat objectiva de la immigració davant l’envelliment de la societat europea.

Les polítiques antisocials i antisindicals adoptades en molts dels països  membres i en alguns cassos fins i tot per suposats govern d’esquerres són símptomes també de  que els interessos dels grans poders econòmics es superposen als interessos de la majoria social. La manca d’actuació de la Unió Europea per a tractar de regular i limitar els efectes d’una globalització sense límits, així com les seves polítiques equivocades i antisocials han provocat i estan en la base del sorgiment dels moviments ultranacionalistes i xenòfobs. Moviments que avui estan en el govern d’una part dels països i amb un pes cada cop més gran en les seves opinions públiques.

Les polítiques portades a terme durant la crisi per part del govern de la UE, ha creat les bases de  l’antioeuropeisme nacionalista. I ara en les eleccions Europees es demostrarà el gran pes d’aquest antieuropeisme dins del conjunt de la UE.

Això és el que es jugarà Europa en les properes eleccions al Parlament Europeu i on es debatran tres opcions: a) continuar en la línia actual, un “status quo” on els poders econòmics són més importants que els ciutadans; b) el retorn cap a un nacionalisme regressiu que ja ha arruïnat Europea en el passat i contra el que es va crear la pròpia Unió Europea; o c) l’opció d’un europeisme crític que demanda més i millor Europa, una altra Europa on els ciutadans siguin la prioritat de les polítiques, avançant en una major unitat econòmica i fiscal, una major unitat política amb un govern i un parlament europeus efectius, una major unitat social amb un major desenvolupament de les llibertats, de la fraternitat entre els pobles i de la solidaritat dins i fora de les fronteres de la Unió, una opció defensada també des de l’àmbit social per la Confederació Europea de Sindicats (CES).

Aquesta tercera opció és la que li cal a la Unió i per això en el nostre país una candidatura roig i verda com la que representaven Pablo Bustinduy i Ernest Urtasun hauria estat una opció molt potent. Lamentablement la renuncia de Bustinduy deixa una mica orfe aquesta candidatura, cal però mantenir veus critiques com la que representa la seva opció a Europa per tal d’aconseguir canvis que permetin fer un “cordó sanitari” a la ultra-dreta i pressionar a socialdemòcrates i lliberals cap a opcions més realment partidàries d’una futura Unió Europea que torni a il·lusionar els seus ciutadans.

CES un nou camí per Europa