LA NOVA POLITICA ES DESPLOMA

La nova política qüestionada

Nuevatribuna | 31 de Mayo de 2019


A principis de gener escrivia sobre  “La crisi de la nova política” i plantejava que les eleccions de maig serien un examen de la seva salut. Els exàmens de les eleccions generals d’abril i de les municipals, autonòmiques i europees de maig han evidenciant que UnidasPodemos i les seves confluències es desplomaven arreu i en tots els àmbits.

Deia el clàssic que “les idees no viuen sense organització” i la realitat li ha donat la raó. La nova política criticava de la “vella política” les seves estructures burocràtiques allunyades de la gent però a la llarga s’ha demostrat que aquestes són mes resistents i efectives que la manca d’estructures i el govern d’unes “elits” en la nova política.

A la nova política li ha mancat crear estructures organitzades, és a dir organització i militància participativa. L’organització no és quelcom negatiu, ho és la burocratització. Una organització viva, amb una militància activa és tan fonamental per a la política  com la definició ideològica i una estratègia política debatuda i assumida per la organització militant. Substituir l‘organització activa per la submissió a un  líder carismàtic o a un reduït grup dirigent és un error. Per important que pugui ser un líder, el paper del qual no es pot subestimar, no es pot deixar que el futur de l’organització estigui a l’albor de les seves decisions tàctiques més o menys encertades  en un moment determinat.

L’organització ha de ser “l’intel·lectual orgànic” del qui parlava el clàssic. El debat dialèctic intern, de baix a dalt i de dalt a baix, permet a l’organització i a la seva direcció estar plenament immersa en la realitat social. I el coneixement de la realitat permet establir una política adequada als interessos de aquells a qui es vol representar. I alhora aquest debat col·lectiu permet a tota l’organització actuar amb la màxima coordinació i efectivitat. L’organització ha de incorporar en el seu sí  la militància que ha de ser-ho no únicament política sinó que ha d’estar immersa en les diverses estructures socials, sindicals, veïnals, etc.

El Princep Modern de Gramsci

Aquesta ha estat la gran mancança de la nova política, la manca d’organicitat. La submissió a l’híper-lideratge mediàtic i menystenir el paper de l’organització i la manca de militància real.

La mancança organitzativa i de definició política ha provocat diverses i traumàtiques divisions dins dels grups dirigents de la nova política tant dins de Podemos, com de IU o de les confluències. Aquesta mancança ha estat en la base de  les ruptures de les Marees gallegues, les diferències i crisis dins de les estructures territorials de Podemos, les crisis de Izquierda Unida, les diverses vicissituds viscudes a Catalunya en Comú, etc. tot això eren símptomes de quelcom que desprès s’ha reflectit en el resultat electoral.

El que va sortir com a una onada imparable en les anteriors eleccions europees i municipals ha perdut tot el seu impuls en cinc anys. Només ha sobreviscut el que era una organització ja estructurada diferent i paral·lela a la nova política i equiparable amb ella com és Compromís. El que ha passat a la resta fa necessària una reflexió i un canvi radical.

El que està en joc és el propi futur polític del conjunt del magma d’UnidasPodemos. L’actual situació no condueix enlloc i és de difícil reconducció. No és una qüestió d’autocrítiques sinó de plantejar-se el projecte de dalt a baix. Ja no és hora de lideratges messiànics i són difícils les refundacions amb les estructures actuals. Si els resultats parlamentaris van ser dolents els de les autonòmiques, on han passat de 106 a 37 parlamentaris, han estat nefastos i els de les municipals desastrosos tant on han anat junts com separats. A  nivell de capitals de província només han guanyat dues: Cadis amb un alcalde de AdelanteAndalucia enfrontat a Iglesias, i Zamora on IU s’ha presentat en solitari i ha revalidat amb majoria absoluta i amb un alcalde confrontat amb Alberto Garzón, es pot dir que són excepcions que confirmen la regla. I en les europees han tret els mateixos resultats que IU va treure en solitari la passada legislatura de 11 en conjunt al 2014 a 6 europarlamentaris ara.

La curta vida de les Marees Gallegues

La nova política va ser regeneradora per a la vida política fent trontollar el bipartidisme, va ser una cop d’aire nou en la vida política, però a hores d’ara ha envellit massa ràpid. I no per que hagi estat assimilada pel sistema sinó per que el seu objectiu era quelcom més que provocar canvis en els gestos i paraules, cosa que esta molt be, el fonamental era fer política real per a canviar les coses. I per això cal una organització forta, ideològicament definida, amb militància i vida interna, amb capacitat per a elaborar i transmetre propostes possibles, imbricant-se i enfortint les estructures socials i sindicals realment existents i demostrant la seva utilitat amb un projecte de canvi real, que sigui explicable, adequat i comprensible per aquells als que es diu voler defensar. I això no ho han aconseguit i potser pel que fa a l’organització ni tan sols s’ho han plantejat. Potser caldrà aprendre una mica de casos positius com Compromís on Mònica Oltra i Joan Ribó tant a la comunitat com a l’ajuntament de València han aconseguit uns bons resultats.

Es moment de canvis arreu i l’esquerra alternativa haurà de plantejar-se, amb seriositat, on està el seu futur per tal de defensar la gent treballadora, per a combatre les desigualtats i defensar l'estat del benestar, per afrontar els canvis econòmics i tecnològics I per a fer-ho amb una visió social de defensa de la prioritat de la sostenibilitat ecològica, del respecte a la diversitat i des de la defensa dels principis de la igualtat, fraternitat, solidaritat i la llibertat.

Joan Ribó (Compromís) una experiencia exitosa