LA CRISI DE LA “NOVA POLITICA”

Errejón i Iglesias

Nuevatribuna | 26 de Enero de 2019


Sembla que el “globus” de la “nova política” es desinfla i dona símptomes d’ esgotament. El que ha estat un moviment que va sorgir de forma imprevista i que va  tenir gran presència mediàtica, la qual cosa va provocar una gran pujada electoral imprevista, sembla haver entrat en una fase de difícil maduració.

Aquest moviment va arrasar amb la majoria de sectors de l’esquerra alternativa existent que es va plegar a la seva onada de creixement i canvi. Els antics partits d’esquerres alternatives, amb la excepció de Compromís, es van plegar o van ser engolits pel nou moviment polític.

Hem vist com ICV era absorbida pels “comuns” i com una IU burocratitzada es “podemitzava” a costa de “purgues” i expulsions. Aquestes organitzacions que tenien un suport electoral minoritari però consolidat i resistent no es van resistir als nous subjectes polítics.

Aquests nous “subjectes polítics” es diguin “comuns”, “marees” o Podemos han tingut un creixement inesperat que els  va dotar d’una certa supèrbia política, i un plantejament polític que parlava molt de la gent en oposició a la “casta”, però sense adonar-se del seu adanisme i elitisme de “joves suficientment preparats”. Podemos i els altres subjectes “confluents” mai s’han plantejat ser organitzacions polítiques estructurades. Al contrari es tracta de nuclis dirigents cupulars i envoltats a únicament de “inscrits” als que es consulten les decisions cupulars. Mai s’han plantejat convertir-se en organitzacions estructurades i dotades de militants. Ni s’han plantejat polítiques sortides del debat de propostes que es discuteixen a les bases, que és on s’efectua la confluència de les idees, la síntesi de pensament, les transaccions i esmenes. El seu plantejament és el d’una elit que fa una o dues propostes que es sotmeten a referèndum de les bases d’inscrits, i on s’aprova sense modificacions ni discussions la més votada. I el dirigent que perd passa a un segon o tercer pla polític o desapareix directament. Així, a base de contínua depuració la elit es queda reduïda cada cop més a un nucli compacte al voltant del líder. Ha passat amb Iglesias o passa amb Colau. I ells fan i desfan segons creguin convenient i quan convé es fa un referèndum i quan no els hi convé no. I així es conforma el “subjecte” polític amb plena supeditació al lideratge.

Això no té res a veure amb la tradició de l’esquerra política, on l’organització, la militància, i el debat són prioritaris, de vegades de forma excessiva i sobre matisos. De la mateixa manera per a la esquerra alternativa tradicional, no ens referim al que avui queda del que va ser un PCE o una IU ara desvirtuades, era important l’estructuració organitzada de la societat, i en aquest sentit tenien molta importància les organitzacions sindicals, ja que la contradicció del treball estava en el centre de la proposta política.

La nova política passa de estructures polítiques o socials, ells estan amb la gent en abstracte. No sols no creuen en l’organització sinó que són més partidaris de l’espontaneisme i del activisme que confronten amb l’acció organitzada i la militància que pejorativament qualifiquen de burocràcia.

Iglesias i els treballadors, nomès fotos?

Per ells no hi ha un anàlisi de les contradiccions socials, de quina és la principal i quines les secundaries, per a ells l’important són els moviments siguin de les dones, dels pensionistes o dels taxistes. Ells sempre estan al costat enlloc d’estar dins dels moviments. I això sí quan hi ha una lluita que té impacte social, sigui el cas de la gent treballadora de Coca-Cola o d’Alcoa, ells sempre estan allà i es fan la foto. Ara bé, són sempre reticents a tenir relacions estretes amb les organitzacions sindicals que hi ha al darrera.

El cas d’Errejón és un cas emblemàtic que resumeix de forma clara el funcionament de la “nova política” en aquest cas de Podemos. Un  dels fundadors i del cercle dirigent fins que surten diferències amb la línia política a plantejar. Es confronten les propostes una en front  l’altra sense debat ni síntesi i es posen a votació dels inscrits. Iglesias guanya, Errejón perd, la qual cosa comporta el seu pas a un segon i discret pla. Desprès el líder li proposa encapçalar la comunitat de Madrid. Candidat únic és escollit en primàries. Però Iglesias li vol decidir la llista que l’ha d’acompanyar, és a dir el vol envoltar de “pretorians” de confiança. Errejón fa una finta i acorda amb Carmena incorporar-se a un projecte instrumental com “Más Madrid”. Es evident que Errejón pot haver actuat amb nocturnitat però és que si ho intenta a plena llum no se’n hauria sortit. En definitiva es convidat a marxar de l’organització com a un heretge per anar sota una altra sigla. Tot això és contradictori amb l’actuació del mateix Podemos a les eleccions andaluses on es va presentar sota la marca “Adelante Andalucia” sense cap referència a Podemos. O al fet de deixar a Ada Colau les mans lliures per que faci la llista que vulgui sense primàries de Podem Barcelona.

Aquest fenomen del lideratge personalista és aplicable a Ada Colau en el “Comuns”, ella ho determina tot i la mínima organització que hi ha està a la seva disposició. I així des del pur tacticisme ha portat amb tot el personalisme el “comuns” fent l’ullet als “unilateralistes”, fent i desfent coalicions de govern municipal. Fent disbarats com és fer unes primàries a “Catalunya en Comú” per a escollir candidat a les Europees per desprès fer una elecció digital per a un candidat només de Barcelona. I ara preparant la seva llista per a Barcelona de forma digital i despreocupant-se de la resta de poblacions.

 

Ada Colau lideressa dels "comuns"

El seguidisme envers la “nova política” d’IU, o la subordinació en el cas d’ICV,  tenen conseqüències. Així hem vist com la aliança de Podemos i IU va perdre un milió de vots a les Eleccions Generals respecte al que varen treure per separat. Com això s’ha repetit a les Eleccions a Andalusia on han perdut tres-cent mil vots. O a les eleccions al Parlament de Catalunya on han perdut cinc escons, quedant-se amb vuit,  respecte als 13 que va tenir ICV-EUiA la darrera vegada que es van presentar en solitari. I malgrat això ningú ha estat capaç de analitzar ni de fer autocrítica sinó que recorren a la vella tàctica de continuar sense reflexionar.

Per que malgrat els acords entre cúpules partidàries, molts militants d’IU o ICV i sobretot molts votants tradicionals d’aquests partits no es reconeixen en aquestes aliances ni en el seu discurs. Els partits de l’esquerra alternativa tradicional tenien una virtut per als seus votants eren previsibles en la seva actuació, la gent sabia que votava i com es gestionaria el seu vot. Amb la nova política tot es possible per que la tàctica prioritza sobre la estratègia.

Les eleccions de Maig seran  sens dubte un examen de la salut de la “nova política” en un moment molt difícil per a mantenir les posicions de l’esquerra a nivell general. Es possible que siguin un abans i un desprès i que portin a la necessitat de plantejar-se canvis radicals pel que fa a la gent de l’esquerra alternativa més enllà del que ha estat la realitat dels darrers cinc anys. I atenció a la necessària comparació amb Compromís, potser avui el més fidel representant d’una forma de fer política gens antiga i equiparable a altres forces ecosocialistes europees. I potser una fórmula de futur.

Compromís un exemple a seguir?