Nuevatribuna | 17 de Enero de 2019
El “cul de sac” de la política catalana continua de moment impertorbable. La divisòria entre els partidaris de la independència i la resta continua. Entre els independentistes cada vegada són més clares les diferències entre els partidaris radicals i les veus que criden a una certa moderació i enteniment amb l’actual Govern de l’Estat. Entre els que volen quant “pitjor millor” al voltant de “La crida” de Puigdemont i el seu vicari Torra, i la gent més sensata del PDCat i ERC partidàries d’un apropament, però que no es decideixen a donar un pas seriós en la via de la distensió per por de ser titllats de “traïdors”.
El “cul de sac” de la política catalana continua de moment impertorbable. La divisòria entre els partidaris de la independència i la resta continua. Entre els independentistes cada vegada són més clares les diferències entre els partidaris radicals i les veus que criden a una certa moderació i enteniment amb l’actual Govern de l’Estat. Entre els que volen quant “pitjor millor” al voltant de “La crida” de Puigdemont i el seu vicari Torra, i la gent més sensata del PDCat i ERC partidàries d’un apropament, però que no es decideixen a donar un pas seriós en la via de la distensió per por de ser titllats de “traïdors”.
La sortida només es pot donar a partir d’un diàleg entre
diferents dins de Catalunya. Avui en dia, i en el futur, s’ha demostrat que la
independència és impossible. L’anàlisi de la correlació de forces així ho
determina.
L’independentisme català no té la força suficient ni a l’interior de
Catalunya, ni en relació a Espanya, ni enfront de l’Estat, ni front els
interessos de la Unió Europea contraris a la disgregació. La realitat global
està determinada per la pèrdua de sobirania dels propis estats en benefici d’una
globalització econòmica on la sobirania imperant és la dels mercats
globalitzats. La correlació de forces en tots els àmbits és contrària als
plantejaments dels independentistes. No hi ha ni hi haurà possibilitat
d’estructures d’estat a Catalunya. I a nivell internacional ningú dona suport a
aquesta possibilitat.
Potser és per això que cada cop més s’escolten retrets cap a Europa per
part d’alguns independentistes radicals com el propi Puigdemont. A Europa només
reben comprensió d’alguns sectors ultranacionalistes. Es per això que en la
imaginació malaltissa d’algú es va plantejar el desig somiat de convertir a una
futura Catalunya independent en un “paradís fiscal”. Posant en evidència la
incongruència de reivindicar una teòrica sobirania que desprès es posaria a disposició de la sobirania real dels
mercats globalitzats.
Puigdemont i Torra el unilateralisme irreductible |
Això reforça la necessitat d’aprofitar l’oportunitat pel diàleg que ofereix
l’existència del Govern Sánchez i per tant la seva continuïtat ara i si és
possible la d’un govern de l’esquerra en
unes futures eleccions generals..
No hi ha dreceres a la solució negociada. Lo contrari és mantenir
l’enfrontament, incrementar la divisió de la societat i perpetuar la
diferenciació i convertir-ho en un enquistament de comunitats enfrontades. Un procés semblant a
una “ulsterització” de Catalunya que és quelcom a rebutjar.
Però si alguna cosa positiva té una comparació amb el “Ulster” és la constatació que malgrat les diferències
evidents la solució del conflicte a Irlanda del Nord només va sortir d’un acord
polític entre les parts enfrontades. Acord
que malgrat diferències i dificultats diverses encara es manté. I això que el
cas del “Ulster” no és comparable ja que allà es tractava de dues comunitats
històricament enfrontades, amb una violència profunda que va durar dècades i
amb el fet de que una de les parts tenia el suport d’un estat a l altra costat
de la frontera, etc.
Tothom ha d’entendre que la sortida només pot sortit com a fruit d’un acord
polític que permeti superar la situació i el clima de frustració creat per la
sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. La sortida
només pot ser un acord sobre la integració de Catalunya dins del conjunt
d’Espanya.
Sánchez diàleg dins la llei |
Es per això que avui per avui caldria posar al “congelador” propostes
relatives a sortides mitjançant referèndums. Els referèndums, i s’ha demostrat
sobradament en el cas del Brexit, no poden substituir el debat dels
representants polítics sinó en tot cas referendar els seus acords.
En una situació de forta divisió social un referèndum només permetria
evidenciar les divisions de la societat i no significaria cap solució ans al
contrari. Com diu encertadament Owen Jones en referència al referèndum del
Brexit “ el vot popular ja ens va
ensenyar el que fan els referèndums en la vida política. Fomenten les divisions
radicals.... i són terreny fèrtil per a populistes, demagogs i reaccionaris.”
Les dificultats d’un problema greu que causa divisió entre la societat han
de solucionar-se i és responsabilitat de la política. Els temes complexos no es
poden reduir a un si o un no. Requereixen solucions que comportin acords
amplis, concessions en molts cassos difícils i sobre tot tenint en compte quina
és la realitat, quines són les possibles sortides i on estem immersos. Es a dir
tenir en compte una cosa fonamental si es vol ser realistes: en quin marc
global es situa la problemàtica. En definitiva dins de quina correlació de
forces es planteja una solució que pugui ser generalment acceptable.
McGuinness-Paisley l'exemple irlandès |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada