22 de maig 2020

LES DRETES ESPANYOLA I CATALANA SON SINONIMES


Torra i Casado dues cares del mateix
Nuevatribuna | 23 de mayo de 2020
Sembla com si la greu emergència sanitària que hem patit només hagi servit als partits de dretes i ultradretes espanyoles, PP i Vox, i la catalana de JxC, per a  enfortir els seus atacs al Govern de l’Estat en lloc de col·laborar amb ell en la lluita contra la pandèmia. La situació d’emergència i l’Estat d’Alarma només ha provocat l’increment sectari i irresponsable de les dretes atacant en tot moment l’actuació de les autoritats de l’Estat.

Per a les dretes espanyoles l’objectiu és desgastar el Govern de coalició tot intentant el seu fracàs que els permeti el seu retorn al poder. Pel que fa al Govern de la Generalitat tot ha està destinat a continuar prioritzant la seva aposta independentista tractant de marcar perfil propi qüestionant totes les actuacions de l’Executiu Central i plantejant alternatives impossibles i inviables contràries a les que aquest aprovava.

Les actuacions dels líders de les dretes Casado, Abascal, Diaz Ayuso i Torra han anat més enllà de tot allò exigible a uns responsables polítics han estat sectàries han actuat  sense cap escrúpol per utilitzar una situació realment greu i inesperada arreu del món per atacar l’actuació del govern. Des de les dretes espanyoles s’ha arribat a responsabilitzar al Govern de Sánchez de les morts causades per la pandèmia. Per la seva part el govern de Torra no ha tingut prou en dir que una Catalunya independent ho faria tot millor sinó que fins i tot ha dit que “Madrid és la mort”.

Es interesant veure en tots dos cassos com les dretes no accepten cap coresponsabilitat en la crisi sanitària obviant dos fets: a) que la sanitat a Espanya està en gran part afectada per les retallades efectuades pels governs del PP i de CiU i JxCat; b) que malgrat la direcció del Govern de l’Estat les CCAA sempre han estat les responsables de gestionar la sanitat. En tot el debat les dretes han obviat no tan sols coresponsabilitzar-se amb el govern de la crisi sanitària fent pinya amb ell en el Congrés dels Diputats sinó que ni tan sols es fan responsables dels seus errors en les Comunitats Autònomes que governen. I cal destacar que Madrid i Catalunya governades una per Diaz Ayuso en un govern  del PP i C,s amb el suport de Vox,  i l’altre Catalunya governada per Torras amb JxC i ERC han estat els dos principals “focus” de l’ epidèmia.

Les polítiques dutes a terme per les dretes tenen molt a veure amb una sèrie de conceptes intrínsecs als seus plantejaments. Les dretes tenen molt arrelada una concepció patrimonial del poder polític. Per les dretes espanyoles l’estat, Espanya és seva. Per les dretes catalanes és Catalunya la que és seva.

Aznar "guru" de la dreta espanyola
Les dretes espanyoles han estat incapaces d’abandonar la seva herència del franquisme. Durant la transició i l’esclat de la democràcia la dreta espanyola va estar un llarg temps en “hibernació política”. Només anys desprès de la creació del PP com a partit de la dreta espanyola i sota la direcció de Jose Mª Aznar torna a plantejar-se exigir el que considera que li pertoca, el poder de l’estat. Cal veure com amb posterioritat als governs d’Aznar i sota la seva influencia ideològica la dreta espanyola mai ha reconegut les victòries electorals de les esquerres. Ni la de Zapatero que van atribuir a una conxorxa desprès de l’atemptat de l’11-M, ni el triomf de la moció de censura, ni el govern plural de les esquerres. Per a ells tots han estat qualificats d’il·legítims quan no directament d’il·legals.

En el cas de Catalunya la majoria de la dreta catalana va estar amb el franquisme, només una petita fracció, minoritària dins de l’oposició democràtica, representava la dreta nacionalista. Amb l’arribada de la democràcia a Catalunya hi havia un sentiment majoritàriament d’esquerres que es va plasmar en les primeres eleccions al Congrés dels Diputats. Davant la possibilitat d’una majoria d’esquerres al govern autonòmic Suárez va efectuar “l’operació Tarradellas” que va priva l’esquerra de tenir el poder autonòmic. Posteriorment a la Generalitat Provisional les eleccions autonòmiques van determinar el triomf de Jordi Pujol amb el suport de l’UCD i d’ERC. Això va comportar l’inici del “pujolisme”, un llarg període del 1980 fins al 2003 durant el qual la dreta reagrupada de forma majoritària en la dreta nacionalista creà tota a infraestructura institucional, mediàtica, de poder social i d’hegemonia ideològica entorn a un idealisme nacionalista que perdura fins ara amb l’excepció del breu període del “tripartit”. També la dreta nacionalista té una concepció patrimonial que els va fer exclamar desprès del triomf del “tripartit” “Ens han tret de casa”.

Pujol o el nacionalisme identitari català
Totes les dretes tant espanyoles com catalanes tenen un ideari basat en el més pur liberalisme econòmic ja que són les representants de les classes més acomodades però aquest ideari bàsic el camuflen sota altres premisses que els hi permeten aglutinar diversos sectors socials. Juntament amb el liberalisme econòmic i la defensa d’un estat reduït i sistemes fiscals i de protecció social reduïts afegeixen diverses característiques com són el nacionalisme identitari que podríem qualificar de patrioterisme ( per uns Espanya, per altres Catalunya), la vinculació religiosa, la creació d’una falsa realitat històrica que és perd en els temps ( Espanya el primer estat del món o la Catalunya mil·lenària) i un rebuig del diferent i del cosmopolitisme, entre d’altres.

Malgrat siguin antagònics la dreta nacionalista espanyola i catalana es retro-alimenten i tenen més aspectes sinònims que diferencials pel que fa als conceptes.

En el cas català una menció a part mereix ERC fidel representant de la petita burgesia i les classes menestrals nacionalistes catalanes. Poques vegades en els darrers quaranta anys ha fet honor al seu nom d’esquerra, impressionats pel pes del nacionalisme conservador de CIU i els seus hereus ha estat sempre un satèl·lit subaltern d’aquests a Catalunya, amb una barreja d’enveja i de complex d’inferioritat. ERC és un partit que “vol i dol” respecte als neo-convergents, els vol substituir però no pot obviar la seva influencia en el món nacionalista. Per això sempre ha sigut un partit de poc fiar per a les esquerres catalanes.

Les dretes espanyoles i catalana s’assemblen tant que fins i tot en ambdós cassos quan ho consideren necessari criden els seus fidels a saltar-se les normes legals. Ho hem vist a Catalunya amb el “procés” i ara ho veiem en la dreta espanyola cridant al carrer als “borjamaris” dels barris benestants en plena situació d’emergència sanitària.

Aquest és l’Estat de coses que ha fet unir-se en el NO a les pròrrogues de l’Estat d’Alarma al PP, VOX, JxC i ERC en contra del Govern de Coalició Progressista. 

Una pandemia global que les dretes volen ignorar

4 de maig 2020

UN GOVERN QUE ACTUA ENFRONT D'UNA OPOSICIÓ INDIGNA I MENTIDERA


Govern i oposició dues actituts davant la crisi
Nuevatribuna | 05 de mayo de 2020


Estem vivint temps polítics monopolitzats per la pandèmia del Covid-19 que ha provocat un canvi en tots els àmbits. La prioritat sanitària ha estat evident en una primera fase i en l'actualitat ho continua sent si bé en combinació amb la problemàtica econòmica i social que comportarà la que serà una desconeguda nova normalitat, que serà nova però que de moment no serà normal i en la qual haurem de fer front a les greus conseqüències econòmiques i socials resultat del capgirell en tots els àmbits provocat per l'epidèmia i les mesures que s'han hagut de prendre per a evitar la seva propagació. El confinament de la població, el cessament en el seu moment de totes les activitats no essencials, han provocat i no sols al país sinó en el marc mundial canvis que encara és aviat per a dictaminar com seran.

A Espanya el primer govern de coalició progressista ha hagut de fer front, poc després de néixer, a una greu situació no prevista i ha adoptat nombroses mesures polítiques, econòmiques i socials, moltes d'elles inèdites en la nostra història i que en general han estat correctes per a detenir la pandèmia. La primera d'elles la proclamació de l'Estat d'Emergència, decisió que s'ha vist plenament confirmada com a encertada en el temps. Posteriorment el govern va decidir ampliar el confinament i va decretar el cessament de totes les activitats productives durant deu dies mitjançant permisos retribuïts recuperables que també s'ha demostrat encertat.

Alhora acords adoptats amb el consens dels agents socials, sindicats i patronals, com el dels ERTES, sobre autònoms i sobre fons per a la liquiditat de les empreses han estat essencials. Posteriorment s'han ampliat amb atenció a la regulació d'ajornament en crèdits d'habitatge, lloguers, i cobertura de col·lectius com les empleades de la llar que han pogut accedir per primera vegada a cobrar prestacions de desocupació. I està en fase de preparació la proposta d'Ingrés Mínim Vital d'una importància transcendental.

Ara per a començar a sortir del confinament s'han establert una sèrie de fases que s'aplicaran de forma no uniforme sinó d'acord amb la situació de cada territori. En aquest tema el govern ha buscat una mesura territorial, en principi però no exclusivament la província, en la qual a partir de determinats indicadors sanitaris es pugui anar passant d'una fase a una altra de desconfinament. La mesura territorial s'estableix entorn de tres criteris, el sanitari, el de possibilitat de control de la mobilitat i el de criteri econòmic-laboral.


Gestionar el retorn

El que ha caracteritzat l'actuació del govern d'Espanya és aplicar unes polítiques molt diferents de les que els governs de les dretes van aplicar en altres situacions com va ser en la crisi econòmica quan el cost es va fer recaure sobre les classes treballadores i els més vulnerables el que va comportar com a resultat una major desigualtat social. I el mateix ha defensat en l'àmbit europeu on planteja mancomunar el deute o fons de recuperació sense condicions que no llastrin la recuperació futura dels diversos estats.

El govern ha treballat de manera intensa en una situació totalment nova. Ningú amb un mínim d'objectivitat pot negar que el govern ha estat en un situació de plena activitat per a fer front a qüestions no explorades anteriorment, sense receptes prèvies i provocant una frenètica i constant activitat de publicacions en el BOE, amb el treball d'elaboració que comporta, concertació amb els agents socials, compareixences en el Parlament, davant els mitjans de comunicació, reunions i intercanvi d'opinions amb les autonomies a molt diversos nivells i contactes amb els diversos grups polítics.

Com és normal en una situació com la viscuda és evident que s'han comès errors, que s'han hagut de fer rectificacions i redaccions a última hora. 


Davant això cal lamentar l'actuació de l'oposició de la dreta i dels independentistes, tot això deixant de costat a Vox per la seva actuació permanentment fora del mínim decòrum parlamentari. El PP amb Casado i els seus principals dirigents en cap moment han optat per una oposició constructiva, han estat una imitació a vegades similar a la de Vox, criticant sense raó i sempre sense alternatives. D'entrada es va assabentar de l'emergència a toro passat però va criticar al govern per no haver-se assabentat abans i va estar permanentment intentant presentar com una causa fonamental la celebració del 8 de març, a la qual  cal dir que va assistir una representació del propi PP. Aquest dia no sols es va celebrar el 8 de març, sinó partits de futbol en totes les divisions i fins i tot l'acte de Vox, i dies més tard fins va haver-hi aglomeracions de protesta per la celebració d'un partit a porta tancada a València. Va ser en aquesta setmana que davant l'evolució al Nord d'Itàlia el conjunt de països europeus es van adonar de l'amenaça de la pandèmia.

Posteriorment i sense rubor el PP malgrat votar la proposta de l'Estat d'Emergència ha estat en una constant crítica acusant el govern d'actuació errònia, lenta o precipitada i sense concretar en cap moment les seves pròpies responsabilitats. Una crisi complexa com aquesta afecta a totes les administracions i una crisi sanitària com la present deuria per vergonya fer enrogir al PP responsable principal de les retallades en la sanitat pública especialment a Madrid on governa la Comunitat des de fa dècades, i on s'ha produït el major focus d'infecció malgrat els intents de la Presidenta Ayuso que atacant al govern de l'Estat intenta tapar-se les seves pròpies vergonyes. Qui és el responsable de les retallades i les privatitzacions sanitàries a la Comunitat de Madrid? I de les residències de la tercera edat?

El PP de Casado l'assetjament al Govern
El PP no ha donat per bona ni una actuació del Govern de l'Estat al qual ha atacat de forma permanent sense donar-li el més mínim respir i especialment sense plantejar cap alternativa. El màxim que hem sentit són propostes de corbates negres, o de baixar  o cancel·lar impostos. En un moment de gran despesa social al PP només se li ocorre la proposta de baixar impostos, com si no tinguéssim una pressió fiscal 7% punts inferior a la mitjana de la UE, i una menor despesa social també del 7%, gràcies en gran part a les posicions que sempre defensa el PP aquestes que “els diners sempre estan millor en la butxaca del contribuent”. Però quan vénen crisis com l'actual tots esperen que sigui l'Estat i lo públic els que els socorrin, fins i tot molts empresaris, grans i petits, i ciutadans els quals demanen menys impostos ara demanen que els socorri l'Estat. El PP ha desaprofitat una ocasió per a demostrar que és un partit de “Estat” i ha quedat clar que la seva única obsessió és fer caure al govern com sigui, encara que sigui mitjançant mentides i falsedats com culpar al govern dels morts, sense entonar cap “mea culpa” per les seves polítiques anteriors de retallades. Últimament ha arribat a dir que Sánchez és el culpable de la crisi sanitària i de la posterior crisi econòmica i punt. I ho diu sense argumentar i sense donar les raons de la seva asserció.

En la mateixa línia que el PP cal situar al Govern de la Generalitat i tots els seus components. Ells han fet propostes sempre contràries a les del Govern de l’Estat. Totes situades en termes de confrontació política per a mantenir la idea independentista. Primer van demanar tancar Catalunya com si això servís d'alguna cosa, ells van tancar la zona d'Igualada que va patir la falta d'actuació posterior del Govern. Després va demanar el cessament de totes les activitats, de totes, afegint que l'Estat pagués les nòmines. Posteriorment en plena situació de confinament van plantejar que els “padrins” poguessin portar la “mona de Pasqua” als seus fillols. A més en tot el procés s'han dedicat a contraprogramar en les seves televisions les rodes del Govern plantejant propostes que sabien inaplicables o esquitxant de “perles” com dir que “Madrid mata” “que amb independència haurien menys morts” o culpés al Govern de l'Estat de totes les ineficiències pròpies. Fins i tot han plantejat que ells haguessin establert el confinament quinze dies abans sense reparar que per aquelles dates cent mil independentistes van viatjar a Perpinyà a lloar  Puigdemont. Tot això al marge de pallassades com  contraposar un equip científic propi, que sembla ser que és inexistent, o prometre 14 milions de màscaretes que encara ningú ha vist. I com en el cas del PP, ells són hereus dels responsables de les retallades sanitàries a Catalunya i la situació en les Residències. És un Govern de publicistes de la independència i d'incapacitat demostrada en la gestió. Una gent que a tot vota No en el cas de JxC, o que com a màxim s'absté en el cas d'ERC.

Torra o la confrontació permanent
Altres grups o responsables polítics també en menor mesura no han estat a l'altura, sigui el cas del PNB en el tema del tancament total d'activitats no essencials al qual es va oposar o ara davant el desconfinament per temes competencials, una actitud potser derivada de la proximitat electoral i que ajudi a tapar la mala gestió del abocador de Zaldibar. El mateix podríem dir d'alguns barons del PSOE que millor haurien estat callats.

Contradictòria amb l'actitud de la oposició es la demostrada pels agents socials, sindicats i empresaris molt més equilibrades i partidaris dels pactes.

Cal dir que la crítica sempre és acceptable i positiva,  però que l'assetjament sense alternatives, la crítica per la crítica, l'oposició per l'oposició, el fixar-se en el detall mal realitzat en lloc d'en les polítiques essencials, és un senyal d'actuació ruin i miserable, i d'això hem vist molt en aquest període.
Actitut dialogant dels agents socials davant la crisi