El que no han dit de CatalunyaBanc

Logo de CatalunyaBanc

nuevatribuna.es | 25Agosto 2013

En el procés de reestructuració del sector financer ara sembla que toca el torn a CatalunyaBanc.

Una vegada més caldrà recordar la responsabilitat que en tota aquesta situació han tingut el supervisors, en aquest cas tant el Banc d’Espanya, com la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya i també el propi FROB.

En el moment d’afrontar la reestructuració de CatalunyaBanc, fruit de la fusió de les caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa, caldria recordar la multitud de vegades que els diversos consellers d’Economia van exaltar el model de caixes a Catalunya, com a model d’èxit, ara ja només en queda una. Potser caldria exigir-los responsabilitats per la seva manca de control.

Desprès de veure les compareixences davant la Comissió creada pel Parlament de Catalunya sobre la crisi de les caixes i en concret de CatalunyaBanc (o Caixa de Catalunya) dels seus antics responsables, Presidents i Directors caldria deixar clares algunes coses que no han estat prou esmentades per aquests suposats responsables en la seva presència al Parlament de Catalunya. Anem a pams amb cadascun d’ells:

Antoni Serra Ramoneda: President de Catalunya Caixa (1984-2005) ha demostrat que la seva important fama de economista contrasta amb la de mal gestor. Ell va ser en definitiva responsable de no controlar les actuacions del Director Francesc Costabella que va dur a terme la compra de la companyia d’assegurances MNA, sense el preceptiu acord previ del Consell, i per un preu unes vuit vegades superiors al que dos mesos abans havia pagat el venedor amb el cost negatiu que això va suposar per l’entitat. Aquesta actuació de Costabella es va efectuar malgrat la posició expressada per part del Banc d’Espanya, amb ocasió d’una anterior compra d’un altra asseguradora (ASTRA), que va plantejar la necessitat d’un acord previ a la compra per part del Consell d’Administració. Tot i així Serra Ramoneda no va reaccionar fins que va ser conscient de que la situació s’anava a fer pública, la qual cosa va precipitar el cessament de Costabella. Però davant la Comissió del Parlament Serra Ramoneda no es va considerar responsable de res.

Loza i Serra Ramoneda

Josep Mª Loza: Director de Caixa Catalunya (1998-2008), en substitució de Francesc Costabella. Va ser responsable de la política de fer del “totxo” l’objectiu del creixement de la caixa. La seva política no va ser només, com a altres entitats, donar excessius crèdits sinó un altra que s’ha demostrat molt més perillosa: la d’entrar a formar part del capital de diverses promotores immobiliàries. Això li va comportar un alt nivell de pèrdues amb ocasió de la “bombolla immobiliària”. Altrament va dur a terme una expansió d’oficines errònia, enlloc de concentrar-se en determinades zones geogràfiques va dur a terme una expansió a totes les províncies, però molt limitada, unes tres oficines per província, la qual cosa juntament amb el fet de fer-la massa tard comportava en molts casos que la seva clientela es nodrís de qui ja havia estat rebutjat per les altres entitats més arrelades. Al gener del 2008 presenta la seva dimissió, per diferències amb el president Narcís Serra, malgrat això es retira amb una indemnització de 10 milions de euros. Tampoc es considera responsable de la situació de l’entitat al comparèixer davant la Comissió del Parlament català

Narcís Serra: President de CatalunyaCaixa (2005-2010). L’ex-vicepresident del Govern amb Felipe González sempre va sospirar per arribar a presidir “laCaixa” on havia estat president el seu padrí Francesc de Carreras, finalment però, es va haver de conformar amb la presidència de CatalunyaCaixa. La primera cosa que va fer va ser pujar-se la retribució de 110.000 euros anuals del seu antecessor Serra Ramoneda a 200.000 i alhora fer-se nomenar conseller de diverses companyies on l’entitat tenia presència i inclòs en d’altres. La seva presidència va coincidir amb la direcció de Loza i posteriorment la d’Adolf Todó a qui va portar per a conduir la fusió de Catalunya Caixa, Caixa Tarragona i Caixa Manresa i la seva conversió en CatalunyaBanc. Segons ell la responsable de tot és la crisi i l’atur, cap responsabilitat per part seva.

Narcís Serra i Adolf Todó

Adolf Todó: Director primer i després President de CatalunyaBanc ( 2008-2013). Va ingressar el primer any amb un sou de 800.000 euros que l’any següent enmig ja de la crisi i amb l’ERO en marxa va pujar a prop de un milió i mig. Malgrat no se’l pot responsabilitzar de la crisi de l’entitat, ell considera que només té un 5% de responsabilitat i la resta és de Josep Mª Loza, també va tenir actuacions poc clares. Una d’elles és la recompra de participacions preferents de la seva anterior entitat, Caixa de Manresa, (cal suposar a alguns antics clients ben referenciats) i establir la prioritat de la seva la col·locació  per la xarxa de CatalunyaCaixa ( desprès CatalunyaBanc).

El FROB: L’actuació del FROB ha estat com a mínim negligent en la gestió de CatalunyaBanc. Ha ajornat la seva venda, la qual cosa ha comportat la seva pèrdua continuada de valor. El propi organisme que deia a la primavera que no es vendria sense recuperar part de la inversió pública ( 12.000 milions), ara ja es conforma no tan sols amb posar-la a la venda a valor “0” sinó inclòs amb contrapartides.

La primera actuació és una proposta d’ERO que comportaria la pèrdua del lloc de treball de 2.453 treballadors, d’un total d’uns 7.200 treballadors de l’entitat. Entre els afectats està tota la xarxa de fora de Catalunya, amb la indemnització mínima que s’estableix en la Reforma Laboral del PP. Estan disposats a incrementar lleument l’ oferta si a canvi la plantilla es retalla un 15% el sou i està disposada a fer jornades parcials i mobilitat geogràfica. Es tracta de la proposta més abusiva de totes les que s’han efectuat fins ara en processos similars. Cal dir que els afectats serien la plantilla de fora de Catalunya i treballadors de Catalunya de menys de 50 anys.

La raó d’aquesta elecció és clara. Es tracta de fer una primera “poda” de plantilla per a fer l’adjudicació més fàcil, i que posteriorment la entitat que l’adquireixi tingui més fàcil fer una segona “poda” amb els majors de 50 anys.

Conclusió:

Una vegada més hem de veure com les coses continuen fent-se amb una injustícia manifesta. CatalunyaBanc ha rebut més de 12.000 milions que pagarem entre tots els contribuents, previsiblement el cost serà més gran al finalitzar l’operació d’adjudicació. Per tant la societat en el seu conjunt perdem.

També surten perdent els treballadors de l’entitat la responsabilitat dels quals és nul·la en la mala gestió. I els clients, tots en general al disminuir la competència però especialment els posseïdors de participacions preferents o deute subordinada que han patit fortes retallades en els seus estalvis.

Mentre els mals gestors i responsables surten “de rosetes”, al igual que els negligents supervisors responsables, es diguin Banc d’Espanya o  Conselleria d’Economia de la Generalitat.

 I qui hi guanya? Novament l’oligopoli financer, sens dubte una de les tres grans entitats: Santander, BBVA o CaixaBank serà l’adjudicatària, amb la qual cosa incrementarà de cop la seva quota de mercat amb un mínim o cap cost.



Adeu a la mare

  

Els 95 anys de la mare

La Maria, la mare, ha marxat, tal com era ella sense fer soroll, discretament i com si no volgués molestar a ningú al bell mig de l’estiu, l’estació que ella tant havia gaudit.

La Maria amagava sota la seva figura petita, que semblava fràgil una gran fortalesa i una capacitat de superació poc conegudes. De la noia tímida que era de jove, a la velleta discutidora i parladora va passar tota una vida.

A la mare si alguna cosa la ha caracteritzat és que ha donat als altres molt més del que mai va rebre. La mare va ser molt soferta durant la seva vida, molt treballadora i responsable, i en la nostra infantesa la màquina de la família, però també va gaudir d’una vida que per a ella va ser molt reconfortant, per l’amor correspost del Toni, el pare, el seu marit i company amb el que va fer travessa per la vida durant més de 70 anys, però també pel de quasi tots els que hem conviscut amb ella.

                                 1954, El pare, la mare, el meu germa i jo



Tots els que la coneixíem sabem que la mare era una persona molt subjectiva, especialment quan es tractava de defensar els seus, és a dir la seva família, pares, germanes i germà, fills, nets, etc., que per a ella sempre eren els millors dels millors. Però alhora i durant tota la seva vida va mantenir un alt grau d’innocència i de capacitat de sorpresa i de gaudir de les coses per més petites que fossin.

La Maria, des del 14 de juny de 2011, es va desconnectar del món. Quan el Toni va morir va deixar de tenir ganes de viure i només demanava poder finalitzar la seva llarga vida, que sense la seva parella de sempre li semblava mancada de sentit.

Els seus propers recordem com sempre deia que no volia arribar als 95 anys, però els va celebrar, malgrat en el món, com deia, ja no quedava cap dels seus, ni marit, ni pares, ni germanes, ni germà. Els altres ja érem per a ella d’una altra època.

Ara la mare, la Maria, la Marieta, ja descansa, com ella volia, per a anar-se de nou al mateix lloc que el Toni i potser per a continuar junts el seu camí de coneixement, de convivència i de complicitat mútua. El Toni i la Maria, seran sempre la parella eterna, els jovenets i els vells amants caminant sempre de la mà.

Mare, en nom de tots els que t’hem estimat rep un últim petó ben fort.

                                                            Els pares al 2011