Com és que Rajoy encara governa?

Con és que governa?

Nuevatribuna | 25 de Abril de 2017


Realment sembla paradoxal que el PP i Mariano Rajoy continuïn al capdavant del govern quan està demostrat que el PP és un partit trufat per la corrupció. Una corrupció que es remunta als temps de domini del poder d'Aznar, i que ara apareix en tota la seva realitat d'un poder hegemònic que es corromp totalment.

El PP és una màquina de corrupció massiva, al marge d'altres consideracions polítiques com el fet que va ser el PP el causant d'un dels majors problemes del país: la crisi de la qüestió de Catalunya. Va ser aquest PP el que amb la seva impugnació al Tribunal Constitucional i la seva manipulació del mateix, amb impugnacions de magistrats incloses, va aconseguir la retallada d'un “Estatut” aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya.

Està fora de tot dubte que Rajoy i el PP tenen una responsabilitat política en l'estat de corrupció del partit  que també han difós en importants sectors institucionals i empresarials de l'estat. I no obstant això, malgrat no tenir majoria absoluta governen.

El PP és culpable de corrupció i no es mereix dirigir l'estat, però hem de dir clarament que la responsabilitat de que continuï l'actual estat de coses recau sens dubte en gran part en l'oposició.

Què fa l'oposició? Com comprendre la seva inacció? El partidisme de les diverses forces no justifica la seva falta de capacitat per a buscar alternatives de regeneració en les estructures de l'estat. Tots ells són responsables.

C's regeneració?

On està C’s? On queda el seu discurs de regeneració? El partit de Rivera és responsable directe del govern, o millor dit del desgovern del PP, tant a nivell de l'estat com d'algunes comunitats. Per ventura  acabar amb la corrupció no és el primer pas de qualsevol regeneració?

Què ens ha de dir el PSOE? Sembla que les seves baralles internes són més importants que l'esdevenir d'aquest país del que tant s'omplen la boca. El PSOE amb la seva abstenció ha permès el govern de Rajoy i no li val cap justificació, com a la resta de les forces polítiques. Però el PSOE com a força política de llarg recorregut sap des de fa molt temps que hauria d'haver exigit responsabilitats al PP, però per a això hauria de tenir en primer lloc la seva casa neta de casos no equiparables però existents, des dels Ero d'Andalusia fins  la utilització de les portes giratòries.

I el PSOE?

No parlarem ja de partits que van tenir importància en la gobernança del país i que estaven ells mateixos farcits de corrupció sabuda i consentida pels grans partits estatals com és el cas de CiU.

I Podem?, doncs hem de dir que tampoc està lliure de culpa, per acció i/o per omissió. Per acció perquè tal com va plantejar en els processos electorals el seu objectiu prioritari era fer fora el PP. Cosa que posteriorment no va tenir la generositat política de posar en pràctica. Podia haver fet una política per aconseguir alternatives diferents al PP i no ho va fer. No només va semblar sinó que va prioritzar el desgast del PSOE a la prioritat de fer fora el PP del govern. I posteriorment no ha tingut cap capacitat d'iniciativa política fora d'actuacions més propagandistes i efectistes que útils. No tot és propaganda ni capacitat de protesta en la vida política, cal tenir capacitat de generar propostes polítiques si s'és una força política responsable que vol ser alternativa. I fins el moment d'això res o molt poca cosa.

I la política del canvi?

És evident que el moment precisa de les forces polítiques de l’oposició, si volen tenir el respecte de la ciutadania, que siguin  capaces d'aconseguir un pacte de Regeneració Política que passi per un acord de mínims: 1.- Desallotjar el PP del Govern; 2.- Un Govern de regeneració democràtica que investigui la corrupció institucional del PP i les seves responsabilitats; 3.- Establir una renovació legislativa que eviti l'origen i les causes que han provocat l'actual estat de corrupció públic - privada; 4.- Establiment d'una nova Llei electoral més plural i democràtica.

Aquestes propostes urgents mínimes avalades pels principals partits haurien de portar-se a terme en una etapa legislativa el més limitada possible que donés lloc a unes noves eleccions en un marc més net que l'actual i on cadascú plantegés les seves propostes una vegada aconseguida la mínima i necessària regeneració del sistema polític –econòmic.

És evident que aquest estat de coses només podrà canviar si els partits de l'oposició saben actuar amb això que tantes vegades es denomina “visió d'estat”, una visió que malgrat totes les crítiques que molts fan sí que es va donar per part d'alguns actors en el període de la “transició democràtica”.

La denigrada transició

SINDICALISME , GLOBALITZACIÓ I PROTECCIONISME

Una globalització sense regles

Nuevatribuna | 16 de Abril de 2017


El sindicalisme és molt conscient dels reptes que l’actual globalització financera molt vinculada al desenvolupament de les noves tecnologies i que ha estat efectuada sense les mínimes normes de regulació. Això ha comportat unes conseqüències molt desiguals entre el capital i el treball.

La globalització neoliberal ha permès articular processos d’acumulació del capital internacional a nivells mai vistos, mentre que ha tingut un resultat molt desigual i globalment negatiu pel que fa al conjunt de la classe treballadora. La globalització ha provocat  processos de deslocalitzacions des dels països desenvolupats cap a països emergents o poc desenvolupats. Això ha tingut conseqüències diferents en uns i en els altres però ha estat un procés que ha incrementat en el seu conjunt la desigualtat global.

No es pot negat que la globalització ha comportat l’augment del conjunt de mà d’obra global. Però aquest creixement ha estat desigual ja que el conjunt de la mà d’obra ha crescut en més de dos cents milions arreu del món, però alhora ha disminuït només a Europa quasi en quatre milions. Cal dir que aquest procés ha permès la reducció de forma important de la pobresa extrema al món, és a dir la de les persones que aconsegueixen guanyar 1,9 dòlars/dia. La reducció s’ha produït  tant en termes absoluts com relatius i s’ha donat fins i tot en els moments de major intensitat de la crisi.

Malgrat això cal subratllar que aquesta sortida de la pobresa extrema en països poc desenvolupats significa només això, sortir de la pobresa extrema, però en cap cas sortir de nivells molt baixos de renda, ja que els nivells de precarietat i pobresa continuen, sense l’existència de cap nivell de cobertura ni protecció social tot això ajudat també per la manca de facilitats pel desenvolupament d’un sindicalisme que permeti articular el moviment reivindicatiu necessari per a millorar i consolidar les bases mínimes acceptables per tal de garantir un treball i unes condicions de vida futures mínimament dignes.

D’altra banda la globalització sense regles ha colpejat de forma greu les bases que sustenten la qualitat de vida de la classe treballadora en els països desenvolupats, especialment a partir de la crisi econòmic-financera del 2008. Les polítiques regressives adoptades, l’austeritat, les deslocalitzacions han comportat un increment de l’atur, retalls salarials i de les prestacions socials, la precarització del treball, i regulacions legals restrictives referides  als drets socials i el benestar social, així com un atac als sistemes de negociació col·lectiva, a l’exercici de l’activitat sindical i els intents reiterats de debilitar i desprestigiar el sindicalisme i les seves organitzacions. Es a dir que en el cas dels països desenvolupats el que es percep és un increment de la desigualtat i una pèrdua de la quantitat i qualitat del treball.

El problema més greu és que en sectors de la classe treballadora, especialment els més dèbils i formats fonamentalment per persones amb nivells de qualificació i formació més baixos, veuen com es deslocalitzen les seves empreses i es senten desprotegits i amb un fort risc de caure en la pobresa i en la exclusió social. Cal afegir a tot això la competència que troben en les persones immigrants.

Una ultradreta proteccionista i xenòfoba

Aquests sectors afectats directament per la crisi econòmica i per les polítiques antisocials, regressives i retalladores de drets socials i laborals, dutes a terme tant des de la UE, com per parts dels seus poders nacionals, han estat molts cops sensibles als cants de sirena i a la crida de la defensa del proteccionisme i d’un rebuig antieuropeu que plantegen partits populistes d’ideologia ultranacionalista i xenòfoba. Uns partits que defensen retornar al proteccionisme més radical, al tancament de fronteres i a l’exclusió dels diferents, especialment els immigrants antics o nous. Tot això sense tenir en compte la realitat d’una globalització que cal embridar però és impossible fer-ho des d’un únic país sol i aïllat.

El moviment sindical ha de plantejar una alternativa global a nivell mundial que passi per tractar de limitar els efectes negatius de l’actual globalització sense regles. I el primer que cal fer és assenyalar clarament els culpables: els grans grups industrials i financers que han acumulat beneficis multimilionaris incalculables apropiant-se de les rendes del creixement de l’economia mundial i de la major part de les plusvàlues del treball.

Cal una alternativa global

El moviment sindical ha de transformar-se en la base per aconseguir una àmplia unitat alternativa política i social que defugi de la falsa alternativa del proteccionisme i sigui capaç de llançar una ofensiva per a canviar l’actual marc de globalització sense regles i sense institucions democràtiques que la governin i que ha provocat greus conseqüències econòmiques i socials. Cal aixecar amb força una alternativa per tal d’establir un altre model de globalització amb regles consensuades i adaptables a la diversitat dels països, tot instaurant acords i institucions de govern internacionals que potenciïn formes de cooperació internacional i de relació econòmica i financera més transparents i que ofereixin garanties de protecció, de treball i vida dignes, en el procés de mundialització. I això també passa per la construcció de potents unitats polítiques, socials i econòmiques democràtiques com podria ser una UE reformada capaç d’imposar normes de conducta als poders dels mercats globalitzats.

El moviment sindical ha de plantejar-se una estratègia d’actuació dual, en els països desenvolupats potenciant per una banda un sector industrial d’alta productivitat en nous sectors i amb models molt relacionats amb una economia sostenible, i alhora un increment del treball als sectors públics, sanitat, educació, serveis socials, etc. que precisen d’un volum important en mà d’obra intensiva ja que el seu objectiu no es mesura en  productivitat sinó  en una millora del servei que s’ofereix.

7 d'octubre jornada sindical mundial pel treball digne

Pel que fa als països emergents o en vies de desenvolupament s’ha de pressionar tant des dels propis països com sobre les empreses matrius multinacionals per l’establiment de normes laborals bàsiques que permetin incrementar els nivell de vida i la sortida de la pobresa, a partir del respecte als drets laborals i sindicals i fomentant l’establiment de sistemes de protecció social que permetin un desenvolupament social de la població en paral·lel al desenvolupament econòmic.

Malgrat el que alguns pensen i desitgen el moviment sindical global, internacionalista i solidari és avui més necessari que mai per a la lluita per un treball digne arreu i per aconseguir un desenvolupament més just i sostenible que és el que el planeta precisa.

La CES i la CSI organitzacions sindicals internacionals