Com és que Rajoy encara governa?

Con és que governa?

Nuevatribuna | 25 de Abril de 2017


Realment sembla paradoxal que el PP i Mariano Rajoy continuïn al capdavant del govern quan està demostrat que el PP és un partit trufat per la corrupció. Una corrupció que es remunta als temps de domini del poder d'Aznar, i que ara apareix en tota la seva realitat d'un poder hegemònic que es corromp totalment.

El PP és una màquina de corrupció massiva, al marge d'altres consideracions polítiques com el fet que va ser el PP el causant d'un dels majors problemes del país: la crisi de la qüestió de Catalunya. Va ser aquest PP el que amb la seva impugnació al Tribunal Constitucional i la seva manipulació del mateix, amb impugnacions de magistrats incloses, va aconseguir la retallada d'un “Estatut” aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya.

Està fora de tot dubte que Rajoy i el PP tenen una responsabilitat política en l'estat de corrupció del partit  que també han difós en importants sectors institucionals i empresarials de l'estat. I no obstant això, malgrat no tenir majoria absoluta governen.

El PP és culpable de corrupció i no es mereix dirigir l'estat, però hem de dir clarament que la responsabilitat de que continuï l'actual estat de coses recau sens dubte en gran part en l'oposició.

Què fa l'oposició? Com comprendre la seva inacció? El partidisme de les diverses forces no justifica la seva falta de capacitat per a buscar alternatives de regeneració en les estructures de l'estat. Tots ells són responsables.

C's regeneració?

On està C’s? On queda el seu discurs de regeneració? El partit de Rivera és responsable directe del govern, o millor dit del desgovern del PP, tant a nivell de l'estat com d'algunes comunitats. Per ventura  acabar amb la corrupció no és el primer pas de qualsevol regeneració?

Què ens ha de dir el PSOE? Sembla que les seves baralles internes són més importants que l'esdevenir d'aquest país del que tant s'omplen la boca. El PSOE amb la seva abstenció ha permès el govern de Rajoy i no li val cap justificació, com a la resta de les forces polítiques. Però el PSOE com a força política de llarg recorregut sap des de fa molt temps que hauria d'haver exigit responsabilitats al PP, però per a això hauria de tenir en primer lloc la seva casa neta de casos no equiparables però existents, des dels Ero d'Andalusia fins  la utilització de les portes giratòries.

I el PSOE?

No parlarem ja de partits que van tenir importància en la gobernança del país i que estaven ells mateixos farcits de corrupció sabuda i consentida pels grans partits estatals com és el cas de CiU.

I Podem?, doncs hem de dir que tampoc està lliure de culpa, per acció i/o per omissió. Per acció perquè tal com va plantejar en els processos electorals el seu objectiu prioritari era fer fora el PP. Cosa que posteriorment no va tenir la generositat política de posar en pràctica. Podia haver fet una política per aconseguir alternatives diferents al PP i no ho va fer. No només va semblar sinó que va prioritzar el desgast del PSOE a la prioritat de fer fora el PP del govern. I posteriorment no ha tingut cap capacitat d'iniciativa política fora d'actuacions més propagandistes i efectistes que útils. No tot és propaganda ni capacitat de protesta en la vida política, cal tenir capacitat de generar propostes polítiques si s'és una força política responsable que vol ser alternativa. I fins el moment d'això res o molt poca cosa.

I la política del canvi?

És evident que el moment precisa de les forces polítiques de l’oposició, si volen tenir el respecte de la ciutadania, que siguin  capaces d'aconseguir un pacte de Regeneració Política que passi per un acord de mínims: 1.- Desallotjar el PP del Govern; 2.- Un Govern de regeneració democràtica que investigui la corrupció institucional del PP i les seves responsabilitats; 3.- Establir una renovació legislativa que eviti l'origen i les causes que han provocat l'actual estat de corrupció públic - privada; 4.- Establiment d'una nova Llei electoral més plural i democràtica.

Aquestes propostes urgents mínimes avalades pels principals partits haurien de portar-se a terme en una etapa legislativa el més limitada possible que donés lloc a unes noves eleccions en un marc més net que l'actual i on cadascú plantegés les seves propostes una vegada aconseguida la mínima i necessària regeneració del sistema polític –econòmic.

És evident que aquest estat de coses només podrà canviar si els partits de l'oposició saben actuar amb això que tantes vegades es denomina “visió d'estat”, una visió que malgrat totes les crítiques que molts fan sí que es va donar per part d'alguns actors en el període de la “transició democràtica”.

La denigrada transició