27 de març 2020

EUROPA A LA UCI


Europa se la juga

Nuevatribuna | 27 de marzo de 2020


Una altra vegada Europa es troba enfront del mirall enfrontant-se a què vol ser, si únicament un espai comercial, un gran mercat europeu, o alguna cosa més: un espai soci-polític i econòmic unit, cooperatiu i solidari.

Per segon cop ha de respondre a aquesta pregunta que es fa a sí mateixa i que els seus ciutadans valoraran. La primera vegada, durant la crisi econòmica, la seva resposta va ser fallida i antisocial. La unió es va refugiar en una política d'austeritat costi el que costi que va sumir a països sencers, especialment els del sud d'Europa en una profunda crisi social que es va solucionar amb l'increment de la desigualtat social i la retallada de serveis públics i de drets laborals i socials. L'exemple més extrem va ser el càstig infringit a Grècia a la qual es va sotmetre a un “diktat” sense el més mínim respecte a les conductes democràtiques, sotmetent-la a la dictadura de la “troica”.

El resultat d'aquesta actuació es va comprovar en l'auge dels nacionalismes, de les opcions ultranacionalistes i antieuropees. Europa va perdre la seva imatge d'espai de progrés i defensa de les llibertats i va aparèixer amb la cara fosca de les imposicions i les retallades als països i a la ciutadania més feble. El resultat només pot considerar-se com el major fracàs de la idea d'una Unió Europea social al servei dels seus ciutadans.

Ara la Unió Europea s'enfronta de nou a ella mateixa i al seu futur. I aquesta vegada no pot fallar. Aquesta vegada s'enfronta al repte d'una pandèmia que cap estat ha provocat. Ningú en el sí de la UE és responsable d'aquesta crisi. Una crisi sanitària que tindrà importants repercussions econòmiques futures. Europa es juga el seu futur post-pandèmia. I de moment les impressions no poden ser pitjors.


Els estats europeus han demostrat des de l'inici de la crisi una falta d'unitat i de solidaritat pràcticament total. Al primer país afectat se’l va deixar a l'atzar de les seves possibilitats. Fins i tot alguns països es van negar a cedir productes sanitaris reservant-los per a ells mateixos. La unió no va tenir resposta en els primers dies ni tan sols en el tema sanitari. L'absència de la Unió va ser espectacular.

Van der Leyden, Presidenta de la Comissió UE
Ha passat més d'un mes abans la Presidenta de la Comissió Úrsula van der Leyden hagi anunciat el 23 de març que s'havia tancat la compra de material sanitari per als països de la Unió, i que en dues setmanes estaria a la disposició d'Espanya. El retard ha estat espectacular.

Cal dir, per a més inri que l'ajuda exterior per a Itàlia i Espanya ha procedit de països aliens a la pròpia comunitat europea com és el cas de la Xina i uns altres.

Aquesta realitat en el pla purament sanitari és encara major si analitzem la resposta de la UE a la perspectiva econòmica que els estats membres han d'afrontar tant ara com especialment quan es pugui sortir de la crisi sanitària i s'hagin d'afrontar els seus efectes en l'economia. No hi ha dubte que els estats membres hauran d'efectuar importants esforços per tal d’afrontar en les millors condicions la situació posterior a la crisi sanitària que requeriran importantíssims recursos econòmics fonamentalment públics.

Com es prepara davant això la Unió Europea?

Fins el moment, encara que amb un cert retard, Europa ha efectuat dues accions defensives importants a la vista de la crisi sanitària i les seves conseqüències. La primera el 19 de març el BCE va acordar de manera urgent llançar un programa de 750.000 milions d'euros de compra de bons i el seu objectiu evitar la pressió i l'increment d'interessos en el deute sobirà dels països més vulnerables com Itàlia o Espanya. En segon lloc l'ECOFIN, els ministres d'Economia i Finances van donar llum verda a la “clàusula de salvaguarda” davant el “xoc econòmic sever” que es pot donar en l'economia europea a conseqüència de la pandèmia, i que permet als països incomplir els objectius de dèficit i deute de manera temporal. Aquestes són fonamental i bàsicament les actuacions adoptades a la UE.

Aquestes actuacions necessàries per a defensar-se de la pandèmia no són suficients per a sortir d'aquest “xoc econòmic sever”. La crisi que provocarà el coronavirus ha de comportar un esforç econòmic extraordinari per part de la Unió Europea, que es plantegi de manera conjunta i solidària com fer front a la situació per a sortir d'ella el més ràpidament i en les millors condicions possibles. Podem dir que aquesta vegada la Unió Europea es juga de manera definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. La Unió precisa d'instruments concrets i d'un projecte de futur comú que afirmi la seva voluntat de sortida conjunta d'una crisi creada per un element “exogen” del qual ningú és responsable. Si davant una situació com aquesta la UE no fa un esforç comú i solidari quan el farà?

Pedro Sánchez demana un pla Marshall
Com diu el manifest de 400 economistes europeus, entre ells Pikkety “Cap estat membre hauria d'haver d'acollir-se a un pla de rescat o memoràndum per a accedir a finançament d'emergència de la UE. Estem davant d’una crisi europea que requereix una solució europea”. Ells reivindiquen eurobons com a instrument de demostració de solidaritat i d'acció conjunta.

En la mateixa línia està la carta dels 8 primers ministres, entre ells Pedro Sánchez, al President del Consell Europeu, “Hem de treballar en un instrument de deute comú” “reconèixer la gravetat de la situació i de mesures ambicioses per a apuntalar les nostres economies”. I finalitzen plantejant que si Europa vol estar a l'altura de les aspiracions per les quals es creà ha d'actuar ara.

Així mateix el President del Govern d'Espanya va plantejar la necessitat d'un pla europeu, com el Marshall, entorn dels eurobons, els avals del BEI (Banc Europeu d'Inversions, una reassegurança de les prestacions d'atur entre altres. Aquestes propostes van ser ben rebudes per la mateixa Presidenta de la Comissió Van der Leyden que va lloar la proposta de Sánchez i va avalar la idea dels “eurobons”.

Malgrat això l'acord va ser impossible en un Consell Europeu que es va mostrar dividit de nou entre nord i sud i es va limitar a convocar-se a una nova reunió dins de quinze dies. Un fracàs absolut amb un desistiment de responsabilitat increïble.

Però el que ningú hauria de deixar de tenir en compte és que la Unió Europea es juga d'una forma definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. Com ha sentenciat encertadament Unai Sordo, secretari general de CCOO: “Si la UE no és capaç de donar una resposta concertada es deslegitimarà, socialment, de manera irreversible”. Aquesta vegada la UE està a la UCI jugant-se el seu futur.
Unai Sordo Sec. Gral. CCOO



18 de març 2020

LA PANDÈMIA ESQUERDA EL SISTEMA GLOBAL


Places i carrers buits
Nuevatribuna | 18 de marzo de 2020
El Coronavirus ha posat en qüestió tot el sistema econòmic i sanitari global. Un virus ha aconseguit posar potes enlaire la globalització econòmica sembrant la por, per no dir el pànic, en les diverses economies i en els poders polítics dels diversos estats. Ha estat un veritable “efecte papallona”.

El sistema econòmic de la globalització i de l'especulació financera que semblava una fortalesa imbatible ha tremolat davant un virus aliè a tot el conglomerat econòmic mundial.

Cal pensar que res serà igual després d'aquesta crisi sanitària que sens dubte provocarà canvis que no podem imaginar i sense que sapiguem en aquests moments en quin sentit ho farà. Però el que és cert és que aquest episodi comportarà la necessitat d'una profunda reflexió sobre el conjunt del sistema global i les relacions de producció, consum i de les relacions polítiques, socials i fins i tot personals.
La pandèmia ha demostrat la vulnerabilitat i fragilitat de la globalització mundial i la falta d'una governança mundial que pugui fer front a emergències globals.


En efecte, el virus ha demostrat lo vulnerable i fràgil que és la en teoria poderosa i incontrolable economia global que ha fet fallida com un vidre trencat. No hi ha dubte que una de les conseqüències serà els canvis referents als equilibris entre les diverses potències mundials amb algunes d’elles reforçades i d’altres afeblides després de la pandèmia i com a resultat de les seves respostes a ella.
És molt possible que economies com la Xina surtin reforçades de l'envit, malgrat ser la primera a patir la crisi, i que unes altres com l'europea surtin malparades davant la seva falta de resposta comuna. Així mateix economies ultraliberals com la de Gran Bretanya o l'estatunidenca poden sofrir convulsions internes segons com derivi la pandèmia en estructures sanitàries afeblides o davant polítiques estèrils.

La ciutadania ha vist les seves vides canviades d'arrel a partir dels confinaments derivats de l'epidèmia. El consum i la vida social han canviat i sens dubte això tindrà conseqüències sobre la seva visió de la importància de les coses. Després d'un període prolongat de confinament la seva visió de la vida no hi ha dubte que sofrirà canvis.


Ja hi ha  certeses que no es podran obviar. Davant una situació de perill s'ha vist la importància transcendent de la funció de l'Estat i especialment de lo públic, començant per la sanitat pública però també del conjunt dels serveis públics. Sens dubte la importància de reforçar lo públic ha d'obrir-se pas en la mentalitat de la ciutadania. Això pot comportar la crisi del pensament neoliberal. Com han recordat molts mitjans de comunicació davant la crisi sanitària i econòmica “els neoliberals s'han convertit al keynesianisme” demanant la intervenció de l'estat amb tota la seva potència. Aquesta seria una bona conclusió.

Emergències laborals
També surt reforçat lo col·lectiu precisament en moments de confinament. La solidaritat de la ciutadania amb els serveis públics. La importància i el paper dels agents socials, especialment dels sindicats, fent propostes econòmiques i socials viables, donant suport al govern i donant servei i assessorament als ciutadans afectats.


I es fa evident la necessitat d'una governança global que en aquest cas s'ha notat a faltar, demostrant la feblesa de l'actual globalització sense normes ni govern. L'OMS ha estat un referent malgrat la seva feblesa efectiva. Es precisa una solidaritat internacional que s'ha fet més necessària que mai. Quan hi ha un problema global es troba a faltar la solidaritat global, però aquesta es fa més necessària que mai en el dia a dia dels problemes quotidians a moltes parts del món on la solidaritat ha desaparegut. I és que davant la globalització de l'economia es fa necessari un govern global.

No hi ha dubte que políticament hi haurà guanyadors i perdedors. Entre els primers els que hagin demostrat una major tendència a la col·laboració, l'exemple de la Xina amb Itàlia o Espanya és evident. Entre els segons els insolidaris o els que no han estat al nivell que se'ls presumia com és el cas de la UE, falta de capacitat de reacció i falta de suport i ajuda entre els seus socis, els Estats han guanyat la partida a la Unió Europea. Així mateix les polítiques ultraliberals de Trump o Johnson, els antagonistes de lo públic.


La pandèmia actual que no deixa de ser un fet casual i que possiblement serà controlable a mitjà o llarg termini ens hauria de prevenir respecte a fenòmens més globals i que estan molt pròxims. Si veiem els sacrificis i esforços que s'estan emprant per a frenar el coronavirus, que és una infecció puntual i concreta, imaginem el que pot significar un fenomen més global, durador i difícil de controlar com pot ser l'escalfament global i la crisi ecològica que està per arribar.


Aquesta pandèmia no és res en comparació amb aquest fenomen que ens aguaita i el qual sembla que no volem veure i  al qual sens dubte serà més difícil fer front si deixem passar el temps abans que sigui una realitat.

El confinament ens hauria de fer reflexionar a tots sobre  allò que és important i  el que és accessori i això hauria de tenir conseqüències directes en el canvi de les polítiques a nivell global i concret, així com en els canvis precisos en els sistemes de producció, de consum i de societat que necessitem.
Unitat de la societat


10 de març 2020

LA SANITAT PUBLICA COMPLEIX


Fernando Simón la veu de la salut pública
Nuevatribuna | 11 de marzo de 2020

És en les situacions difícils quan es comprova la utilitat de les coses. Això és ara clarament comprovable quan veiem que davant l'epidèmia del coronavirus és la sanitat pública el pilar que respon a les necessitats dels ciutadans. En aquestes situacions no valen de res les mútues privades sanitàries ni res per l'estil i que ens venen cada dia. 

Quan sanitàriament les coses es posen malament la solució sempre està en acudir a la sanitat pública. Ni les epidèmies ni les malalties greus tenen alternativa en les opcions privades, l'existència d'un bon servei de sanitat pública sempre és la solució.

Això ens hauria de fer reflexionar quan des de totes les dretes polítiques sense distincions es clama sempre per la reducció dels serveis públics, també els sanitaris. I quan els poders econòmics ofereixen múltiples ofertes sanitàries privades que de res serveixen davant situacions d'emergència individual o col·lectiva. Ara és el moment de recriminar als polítics de la dreta si no varen ser un error les rebaixes d'impostos que van dur a terme i que van comportar fortes retallades en els serveis públics, també en la sanitat

Ara que Madrid és un dels epicentres del coronavirus hauríem d'exigir responsabilitats als polítics del PP que van reduir de manera dràstica els serveis de la sanitat pública que fan que avui estigui desbordada davant l'epidèmia. En la Comunitat de Madrid les retallades efectuades des del 2010 han comportat que avui la sanitat pública amb 3.300 sanitaris menys hagi de fer front a una població que ha crescut  mig milió d'habitants.

També és hora d'exigir responsabilitats a aquells que per a retallar van restringir l'accés a serveis sanitaris a persones immigrants sense papers amb els riscos sanitaris que comportava. Restricció que per sort va ser eliminada amb l'arribada del PSOE al govern.

Les baixades d'impostos tenen repercussions i això ara pot es comprovar. Els impostos serveixen per a tenir serveis públics de qualitat i d'accés general per a tots els ciutadans. I això es fa evident en casos greus com l'actual. La sanitat pública espanyola és, malgrat les retallades, una de les millors del món i hem d'estar orgullosos d'això i defensar-la amb ungles i dents.

Coronavirus i sanitat pública
En aquests moments molts es pregunten que podria passar als Estats Units si l'epidèmia es generalitzés. És un país poderós amb un fort desenvolupament en coneixement sanitari però sense l'existència d'una sanitat pública on l'atenció sanitària ha de pagar-se i on hi ha milions de persones, les més fràgils, sense dret a cap cobertura sanitària. Les conseqüències són difícilment imaginables.

L'epidèmia ha demostrat que únicament és combatible amb sistemes sanitaris públics potents, des de la Xina a Europa. És per això que la situació es fa més difícil de controlar en països poc desenvolupats amb sistemes sanitaris febles i mancats de les més mínimes estructures. És per això que molts països africans o d'altres continents són assolats de manera permanent per contínues epidèmies, algunes permanents com la malària o el dengue o altres ocasionals com ha estat la de l’ebola que després de molts anys s'ha aconseguit eliminar en països com el Congo.

La globalització, la relació cada cop més estreta entre tots els països del globus, precisa cada vegada més d'una governança global que permeti a tots accedir a unes condicions mínimes de vida. L'epidèmia del coronavirus ens ha demostrat com la contenció i la informació facilitada per la Xina a través de l'OMS i les normes plantejades per aquesta han ajudat de manera positiva a la lluita contra aquesta epidèmia actual. Això comporta que es reformulin i potenciïn elements de governança global i s'evitin intents, que també s'han donat, d'aconseguir avantatges competitius en terrenys econòmics.

També en el cas de la UE s'ha de reflexionar sobre les febleses demostrades i la manca d'una forta actuació i resposta coordinada i solidària en tots els camps.

Així mateix en els països què per sort estem dotats amb serveis públics de qualitat com el sanitari la ciutadania ha de reflexionar sobre la importància d'aquests i la sort de posseir-los i que això es contradiu amb les polítiques reaccionàries que plantegen que “el diner on està millor és a la butxaca del ciutadà”. En moments de crisi es constata la sort que en alguns països, gràcies als nostres esforços col·lectius i amb els impostos que hem pagat, puguem tenir solucions a necessitats col·lectives i la necessitat de mantenir i reforçar aquestes estructures i serveis públics. A la vegada serveix per a demostrar que l'egoisme de determinades polítiques que fomenten l'individualisme social és perjudicial socialment per a tots. Figureu-vos  quin servei tindríem si tots els diners que es gasten en mútues privades es dediquessin a la sanitat pública.

En el nostre cas podem veure que enfront de l'epidèmia de coronavirus la sanitat pública compleix i és l'única solució.
La sanitat pública es la solució


1 de març 2020

FISCALITAT I IGUALTAT


Per una Fiscalitat justa
nuevatribuna.es | 01 de marzo de 2020
La fiscalitat hauria de ser un instrument per a reduir la desigualtat social, tot partint del principi de que la fiscalitat no pot eliminar la desigualtat. La desigualtat ve determinada pel sistema de producció econòmica i per la situació que cadascú ocupa en el sistema productiu. Però no hi ha dubte que un sistema fiscal progressiu i redistributiu pot ajudar a una reducció de la desigualtat social.

La pròpia Constitució Espanyola així ho proclama malgrat no ha estat aplicat plenament. En el seu art.1 s’assenyala que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” i en el seu article 31.1 estableix que “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis de igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindran abast confiscatori”.

La realitat determina que els objectius constitucionals estan lluny d’estar aconseguits. El nostre sistema tributari està lluny de ser progressiu, només cal veure com està distorsionat pel pes dels impostos indirectes, el major pes de la recaptació sobre les rendes del treball en comparació amb les rendes del capital i els efectes derivats de  l’economia submergida i l’elusió i l’evasió fiscals entre d’altres.

Malgrat això la fiscalitat com a element redistributiu és la base del manteniment del denominat “estat del benestar” i els seus pilars bàsics: els sistemes públics educatius i sanitaris o les pensions públiques i els subsidis i prestacions socials de tot tipus.

La fiscalitat, els impostos són un dels principals camps d’enfrontament polític entre la dreta i les esquerres. L’esquerra tant política com social sempre ha defensat un  estat de benestar fort i sòlid que ajudi a pal·liar la desigualtat social la qual cosa precisa d’un sistema fiscal fort i progressiu com a mecanisme de redistribució de rendes que s’efectua mitjançant la inversió i la despesa pública.

No pot haver un estat del benestar fort si no hi ha una forta base tributària com a element bàsic per a fer una redistribució de rendes que permeti una reducció de la desigualtat a traves tant de serveis públics de qualitat com de prestacions adequades i suficients.

La dreta econòmica i política sempre ha defensat el contrari, un sistema fiscal dèbil poc progressiu impulsor dels impostos indirectes i sobre les rendes del treball que comporti més que un estat del benestar un “estat de beneficència” i eviti la redistribució i fomenti la desigualtat. Tot això sota la suposada defensa de la llibertat individual i la proclama de “que el millor lloc dels diners està a la butxaca dels ciutadans”. Aquesta falsa proclama amaga la seva aposta per la desigualtat i la insolidaritat ja que els més benestants sempre podran pagar-se les seves necessitats i els més pobres no tindran qui els aculli.

El fariseisme de la dreta política i econòmica no té límits màxim si tenim en compte que en els nostre país, com en molts d’altres del nostre entorn, les grans empreses viuen i nodreixen en gran mesura els seus beneficis dels diners que obtenen mitjançant les concessions públiques. Es a dir es beneficien dels diners de l’Estat alhora que no volen fer front als seu deures fiscals.

Per que serveixen els impostos 
El model d’estat que proclama la Constitució espanyola precisa que aquest s’ocupi de les necessitats dels més desprotegits. Cal dir que  actualment l’estructura fiscal està molt desequilibrada, i que els anys de govern de la dreta han fet que aportin més recursos fiscals els sectors socials que menys tenen i que és de pura justícia revertir la distribució de l’esforç dels contribuents, de forma que paguin més els que més tenen..

Cal assenyalar que Espanya té un sistema fiscal poc progressiu i alhora insuficient amb una contribució fiscal inferior a la mitjana dels països europeus. La pressió fiscal al 2018 va ser d’un 35,2% a Espanya mentre que a la zona euro era del 41,4%. I el menor ingrés fiscal es repercuteix quasi exactament en una menor despesa social en comparació amb els països del nostre entorn.

Com s’assenyala encertadament en el document presentat recentment per CCOO “Propuesta sindical para una profunda reforma tributaria” “La reforma fiscal debería reequilibrar la estructura del sistema tributario, haciéndolo más progresivo. La redistribución de la renta no solo se produce al decidir el destino de los gastos sino a partir del propio diseño de los impuestos, de la distribución de esfuerzos entre los contribuyentes.

Es un fet objectiu que la crisi econòmica ha comportat un fort increment de la desigualtat en la societat espanyola. Les persones treballadores i els sectors més desfavorits de la societat han estat els que han suportat el pes de la mesures d’austeritat imposades pels governs del PP en benefici de la dreta econòmica. Ara amb el nou Govern caldria revertir aquesta situació amb mesures econòmiques, laborals i socials però també fiscals que ajudin a reduir la desigualtat profunda instal·lada en la societat espanyola.

La política fiscal proposada pel govern és com exposa l’informe de CCOO molt tímida i insuficient per a fer front a la crisi d’igualtat que es va veure incrementada per les polítiques imposades per la dreta durant la crisi econòmica. Tal com planteja el sindicat els objectius fiscals haurien de ser entre d’altres: a) comptar amb els recursos suficients per el desenvolupament social i econòmic amb majors graus d’igualtat; i b) potenciar uns serveis públics que puguin respondre a les necessitats de la sanitat, educació, atenció a la dependència i a la protecció dels col·lectius més vulnerables.

Una forta política fiscal progressiva i redistributiva  no eliminarà les desigualtats derivades del propi sistema econòmic existent, però sens dubta pot ser un element fonamental per a reduir i apaivagar els actuals nivells de desigualtats. Els impostos i la política fiscal han de convertir-se en un instrument que potencií la igualtat.

Una proposta per avançar