EUROPA A LA UCI

Europa se la juga

Nuevatribuna | 27 de marzo de 2020


Una altra vegada Europa es troba enfront del mirall enfrontant-se a què vol ser, si únicament un espai comercial, un gran mercat europeu, o alguna cosa més: un espai soci-polític i econòmic unit, cooperatiu i solidari.

Per segon cop ha de respondre a aquesta pregunta que es fa a sí mateixa i que els seus ciutadans valoraran. La primera vegada, durant la crisi econòmica, la seva resposta va ser fallida i antisocial. La unió es va refugiar en una política d'austeritat costi el que costi que va sumir a països sencers, especialment els del sud d'Europa en una profunda crisi social que es va solucionar amb l'increment de la desigualtat social i la retallada de serveis públics i de drets laborals i socials. L'exemple més extrem va ser el càstig infringit a Grècia a la qual es va sotmetre a un “diktat” sense el més mínim respecte a les conductes democràtiques, sotmetent-la a la dictadura de la “troica”.

El resultat d'aquesta actuació es va comprovar en l'auge dels nacionalismes, de les opcions ultranacionalistes i antieuropees. Europa va perdre la seva imatge d'espai de progrés i defensa de les llibertats i va aparèixer amb la cara fosca de les imposicions i les retallades als països i a la ciutadania més feble. El resultat només pot considerar-se com el major fracàs de la idea d'una Unió Europea social al servei dels seus ciutadans.

Ara la Unió Europea s'enfronta de nou a ella mateixa i al seu futur. I aquesta vegada no pot fallar. Aquesta vegada s'enfronta al repte d'una pandèmia que cap estat ha provocat. Ningú en el sí de la UE és responsable d'aquesta crisi. Una crisi sanitària que tindrà importants repercussions econòmiques futures. Europa es juga el seu futur post-pandèmia. I de moment les impressions no poden ser pitjors.

Els estats europeus han demostrat des de l'inici de la crisi una falta d'unitat i de solidaritat pràcticament total. Al primer país afectat se’l va deixar a l'atzar de les seves possibilitats. Fins i tot alguns països es van negar a cedir productes sanitaris reservant-los per a ells mateixos. La unió no va tenir resposta en els primers dies ni tan sols en el tema sanitari. L'absència de la Unió va ser espectacular.

Van der Leyden, Presidenta de la Comissió UE

Ha passat més d'un mes abans la Presidenta de la Comissió Úrsula van der Leyden hagi anunciat el 23 de març que s'havia tancat la compra de material sanitari per als països de la Unió, i que en dues setmanes estaria a la disposició d'Espanya. El retard ha estat espectacular.

Cal dir, per a més inri que l'ajuda exterior per a Itàlia i Espanya ha procedit de països aliens a la pròpia comunitat europea com és el cas de la Xina i uns altres.

Aquesta realitat en el pla purament sanitari és encara major si analitzem la resposta de la UE a la perspectiva econòmica que els estats membres han d'afrontar tant ara com especialment quan es pugui sortir de la crisi sanitària i s'hagin d'afrontar els seus efectes en l'economia. No hi ha dubte que els estats membres hauran d'efectuar importants esforços per tal d’afrontar en les millors condicions la situació posterior a la crisi sanitària que requeriran importantíssims recursos econòmics fonamentalment públics.

Com es prepara davant això la Unió Europea?

Fins el moment, encara que amb un cert retard, Europa ha efectuat dues accions defensives importants a la vista de la crisi sanitària i les seves conseqüències. La primera el 19 de març el BCE va acordar de manera urgent llançar un programa de 750.000 milions d'euros de compra de bons i el seu objectiu evitar la pressió i l'increment d'interessos en el deute sobirà dels països més vulnerables com Itàlia o Espanya. En segon lloc l'ECOFIN, els ministres d'Economia i Finances van donar llum verda a la “clàusula de salvaguarda” davant el “xoc econòmic sever” que es pot donar en l'economia europea a conseqüència de la pandèmia, i que permet als països incomplir els objectius de dèficit i deute de manera temporal. Aquestes són fonamental i bàsicament les actuacions adoptades a la UE.

Aquestes actuacions necessàries per a defensar-se de la pandèmia no són suficients per a sortir d'aquest “xoc econòmic sever”. La crisi que provocarà el coronavirus ha de comportar un esforç econòmic extraordinari per part de la Unió Europea, que es plantegi de manera conjunta i solidària com fer front a la situació per a sortir d'ella el més ràpidament i en les millors condicions possibles. Podem dir que aquesta vegada la Unió Europea es juga de manera definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. La Unió precisa d'instruments concrets i d'un projecte de futur comú que afirmi la seva voluntat de sortida conjunta d'una crisi creada per un element “exogen” del qual ningú és responsable. Si davant una situació com aquesta la UE no fa un esforç comú i solidari quan el farà?

Pedro Sánchez demana un pla Marshall

Com diu el manifest de 400 economistes europeus, entre ells Pikkety “Cap estat membre hauria d'haver d'acollir-se a un pla de rescat o memoràndum per a accedir a finançament d'emergència de la UE. Estem davant d’una crisi europea que requereix una solució europea”. Ells reivindiquen eurobons com a instrument de demostració de solidaritat i d'acció conjunta.

En la mateixa línia està la carta dels 8 primers ministres, entre ells Pedro Sánchez, al President del Consell Europeu, “Hem de treballar en un instrument de deute comú” “reconèixer la gravetat de la situació i de mesures ambicioses per a apuntalar les nostres economies”. I finalitzen plantejant que si Europa vol estar a l'altura de les aspiracions per les quals es creà ha d'actuar ara.

Així mateix el President del Govern d'Espanya va plantejar la necessitat d'un pla europeu, com el Marshall, entorn dels eurobons, els avals del BEI (Banc Europeu d'Inversions, una reassegurança de les prestacions d'atur entre altres. Aquestes propostes van ser ben rebudes per la mateixa Presidenta de la Comissió Van der Leyden que va lloar la proposta de Sánchez i va avalar la idea dels “eurobons”.

Malgrat això l'acord va ser impossible en un Consell Europeu que es va mostrar dividit de nou entre nord i sud i es va limitar a convocar-se a una nova reunió dins de quinze dies. Un fracàs absolut amb un desistiment de responsabilitat increïble.

Però el que ningú hauria de deixar de tenir en compte és que la Unió Europea es juga d'una forma definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. Com ha sentenciat encertadament Unai Sordo, secretari general de CCOO: “Si la UE no és capaç de donar una resposta concertada es deslegitimarà, socialment, de manera irreversible”. Aquesta vegada la UE està a la UCI jugant-se el seu futur.

Unai Sordo Sec. Gral. CCOO