L'ESQUERRA I LA DEMOCRÀCIA ECONÒMICA

Per la democracia económica

Espacio Público:  "Repensar la economía con los trabajadores y trabajadora"23/10/2019
Nuevatribuna | 02 de noviembre de 2019

Marcelino Camacho sempre deia que: “la democràcia s'ha quedat a la porta de les empreses” i tenia tota la raó. En la transició l'acord polític va permetre la construcció d'una democràcia política, es va oblidar però de la democràcia econòmica.

La nostra democràcia s'ha construït sobre una contradicció.. Hi ha una part de la societat que viu sota una dictadura. A les empreses el poder omnímode és el de l'empresari o el capital per a dir-ho d'una forma més general. La democràcia política conviu amb una realitat empresarial on impera una falta de democràcia total, on tot el poder organitzatiu i productiu està jerarquitzat i en mans del poder empresarial que actua a la seva única conveniència. En poques paraules la democràcia política es va construir a canvi de la dictadura econòmica del capital.

L'únic contrapès estava en el camp de les relacions laborals on a través de la negociació col·lectiva es podien establir uns certs contrapesos o contrapartides amb la representació dels treballadors és a dir amb la representació sindical, és a dir especialment amb els sindicats.

Després de l'última Contrareforma laboral del PP aquest últim contrapès surt encara més afeblit i s'incrementa encara més el poder empresarial. I fins el moment present el conjunt de les esquerres i les forces progressistes han estat incapaces d'eliminar aquest últim abús.

Perquè ens hem de fer una pregunta: Quins són els plantejaments de les esquerres tant les més moderades com les més alternatives? En general diuen que volen revertir els efectes de la reforma laboral del PP. I  que més? El PSOE diu voler elaborar un nou Estatut dels Treballadors adaptat a l'actual realitat econòmica i social. Són propostes sense més concrecions.

Els partits d'esquerra, tant la reformista com l'alternativa semblen tenir una certa al·lèrgia cap a les organitzacions sindicals confederals. Voldria establir aquí com un punt de partida que sense un enfortiment de la funció del sindicalisme de classe, és dubtós que una proposta realment d'esquerres pugui obrir-se camí. Avui dia no caben uns sindicats “corretja de transmissió” dels partits d'esquerra, però sense el paper del sindicalisme de classe autònom l'esquerra no podrà plantejar-se mai avançar cap a una democràcia econòmica en la societat. La funció del sindicalisme confederal, l'esquerra social, ha de ser una de les eines de base per tal que les polítiques realment d'esquerra puguin donar-se en el camp de l'economia en el seu més ampli sentit d'un desenvolupament econòmic i social de progrés en la societat, que pugui persistir fins i tot quan l'esquerra pugui de manera circumstancial perdre el poder polític.

Repensar l'economía amb els treballadors i les treballadores

Però per a aconseguir aquesta funció del sindicalisme confederal s’ ha d'establir  una nova legislació que no sols adapti la realitat del món del treball al moment actual pel que fa a les relacions laborals, sinó que de forma més àmplia s’ha de plantejar el paper de la representació dels treballadors en els camps de l'organització i direcció dels processos productius a les empreses. Això vol dir establir d'una vegada la democratització de les empreses o l'entrada de la democràcia en les empreses.

Una afirmació com aquesta pot semblar revolucionària quan no ho és i no ho ha estat mai. Es tracta de pura socialdemocràcia tradicional. En diversos països com Alemanya estan “constitucionalitzats” principis com el de la “cogestió”, i en alguns països nòrdics encara es va anar més lluny amb la participació en el capital dels fons col·lectius dels treballadors a l'època d’Olof Palme.

No és per tant res nou, es tracta simplement de democratitzar l'empresa i avançar en la democràcia econòmica una de les poques coses que pot permetre avançar cap a  una societat menys desigual i més avançada democràticament.

Els partits d'esquerra, uns com el PSOE perquè creuen haver superat la seva tradició obrera (oblidant que Pablo Iglesias va fundar tant el PSOE com la UGT), com la nova esquerra alternativa, molt al·lèrgica al sindicalisme de classe organitzat, obliden el paper que poden i han de jugar els sindicats, no sols per a afermar els avanços socials de les polítiques de progrés, sinó com a elements d'elaboració de “know-how” per el coneixement de la realitat social. Els sindicats estan molt integrats i tenen un coneixement bastant exhaustiu de la realitat només laboral sinó també social, especialment quan actuen també en un àmbit soci-polític, i poden aportar als partits polítics d'esquerra uns coneixements d'interès en múltiples àrees. Podrien ser en bona part uns interessants “think tank” de l'esquerra política i social.

Però per a això els partits d'esquerra haurien de fer els seus deures. I això no sols en el camp de les relacions laborals i de la democratització de l'empresa sinó apoderant els sindicats en els àmbits de la concertació social. El paper dels sindicats, i no obviem el dels empresaris, haurien de ser molt més important en la determinació d'aspectes fonamentals del nostre desenvolupament social com són els serveis públics (educatius, sanitaris, socials, etc.) en la determinació de rendes socials i subsidis (i si escau rendes bàsiques o universals), en les pensions, en el plantejament d'una transició ecològica justa, en la definició i aplicació d'una economia sostenible, així com en la planificació econòmica, etc.

No són utopies, són realitats per les quals els sindicats lluiten i han de lluitar però a les quals els partits d'esquerres han d'atendre si realment volen tenir futur en el panorama polític tant espanyol com europeu i mundial.

El sindicalisme al capdavant