UN FANTASMA RECORRE EUROPA, I NO ÉS EL COMUNISME

 

Le Pen i Orban: la nova ultradreta

nuevatribuna/12 DE JULIO DE 2024

El títol parafraseja l'inici del Manifest Comunista de Marx i Engels. Realment en l'actualitat el fantasma que recorre Europa, tota ella, és el de la ultradreta. Des de l'Atlàntic als Urals els plantejaments il·liberals i antidemocràtics van avançant.

Ja no parlem de la situació a Rússia amb un govern autocràtic i despòtic que tracta d'emular la Rússia dels tsars. Tampoc és un exemple Ucraïna, el règim de la qual està molt lluny de ser una autèntica democràcia tenint en compte la seva restricció de llibertats polítiques i socials, tot això dissimulat per la guerra davant la invasió russa i l'ajuda occidental.

Passant a la Unió Europea cada vegada hi ha més governs en mans de la ultradreta com  són Itàlia i Hongria, i altres amb participació o suport de la ultradreta com Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Països Baixos, i Suècia amb el suport extern de la ultradreta. Cal recordar  que alguns d'aquests països van ser exemple en un passat no llunyà de governs progressistes.

I fins i tot és més greu analitzar, al marge d'Itàlia, la situació dels països més importants de l'oest europeu. És el cas d'Espanya on hi ha un govern progressista però que en aquesta segona legislatura té una majoria força precària i cinc de les seves comunitats autònomes estan co-governades per Vox, i amb una ultra dretanització del tradicional  PP.

Una altra situació amb cada vegada majors incògnites és la d'Alemanya, el motor de la UE, on l'extrema dreta de AfD pot constituir-se com a segona força política després de la dreta democratacristiana, i veurem si resisteix el cordó sanitari.

Finalment hem d'assenyalar la situació de dos grans països com Gran Bretanya i França, on recentment s'han realitzat eleccions parlamentàries. Si analitzem els resultats, més enllà dels titulars de la premsa veurem com l'extrema dreta ha tingut importants avanços a nivell electoral.

En el cas britànic s'ha aconseguit  un govern laborista però si analitzem els resultats electorals del 2017 amb els del 2024 observem algunes paradoxes interessants derivades del seu especial sistema electoral majoritari.

En les eleccions del 2017 els Conservadors van aconseguir la majoria amb 13.667.213 vots, un 42,4% el que va comportar 318 escons. Els Laboristes del “radical” Corbyn van obtenir 12.874.985 vots amb un 40% i 262 escons.

En les últimes eleccions recentment celebrades els Laboristes del “moderat” Starmer van aconseguir 9.698.409 vots, un 33,7% i 412 escons. Els Conservadors van obtenir 6.824.809 vots, un 23,7% i només 121 escons. La novetat és l'aparició del partit Reformar RU del dretà Nigel Farage ( el promotor del Brexit) que va aconseguir 4.114.287 vots, només 5 diputats però amb un 14,3% dels vots.

Resumint la “gran victòria laborista” ve determinada pel sistema d'elecció majoritari i que comporta paradoxes com que Starmer amb molts menys vots que els que va obtenir Corbyn obtingui una gran majoria absoluta. I que la divisió de les dretes i la seva dretanització fa que perdin de manera rotunda malgrat obtenir 10.939.096 vots amb un 38% dels vots. Tot això ens porta al fet que la majoria socialista s'aconsegueix enfront d'una dretanització social que obté en conjunt 1.240.897 vots més que els laboristes.

També resulta d'interès analitzar les recents Eleccions parlamentàries a França. Les eleccions franceses es presenten com un fracàs de la ultradreta que queda en tercer lloc enfront del NFP i els macronistas que obtenen el primer i el segon lloc en diputats. Però la situació no és la mateixa si analitzem els vots, especialment en la primera volta abans dels desistiments en la segona volta.

En la primera volta el Nou Front Popular va obtenir 9.042.485 vots, un 28,14%. El partit de Macron va obtenir 6.820.446 vot, el 21,27%. Mentre que la ultradreta de Marine Le Pen va obtenir 10.647.914 vots, un 31,15% del total, és a dir el partit més votat en vot popular.

Cal destacar que en les Eleccions del 2022, Marine Le Pen va obtenir 4.248.616 vots, això és un 18,68% del total de votants. No hi ha dubte que la comparació amb les eleccions de fa dos anys és clara. La ultradreta creix un 12,47% de vots, que són en números globals 6.399.198 vots més. El que comporta un creixement espectacular i obre un futur bastant negre respecte a l'evolució de la política francesa.

Tot això ens porta a plantejar que Europa, i especialment la UE té davant seu una realitat política difícil que comporta que les polítiques han de canviar si no es vol que en un futur pròxim la mateixa UE pugui  explotar davant el creixement de les ultradretes ultranacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques i davant el rebuig a la UE d'àmplies capes de la població que la fan responsable de la seva situació.

No hi ha dubte que el conjunt de les forces democràtiques, no sols les d'esquerra, haurien de reflexionar sobre la necessitat de modificar les causes d'aquesta desafecció cap els partits tradicionals.

La UE ha de plantejar-se la urgència d'un canvi profund de les seves polítiques que comportin un acostament cap a les necessitats de la majoria ciutadana i no només centrar-se en la macroeconomia. El camí sols pot anar en una direcció, davant els reptes de futur cal explicar clarament que els nacionalismes estatals existents no poden fer front als reptes de futur, com la globalització, la mundialització de l'economia, la digitalització, etc. Però alhora  això només no és suficient. És necessari un reforçament de la UE, i un reforçament del servei a la ciutadania europea. La ciutadania europea dóna símptomes de por davant el futur i això porta a una part a refugiar-se en propostes ultraconservadores irrealitzables. El que es precisa és avançar en la Unió, en la via de la federalització de les seves polítiques, i en l'avanç d'una Europa fiscal i social que doni cobertura a les necessitats de la seva població. Federalització de la UE, creació d'una Europa Social en subsidis, salaris mínims, en condicions de treball, etc. Una Europa fiscal, amb un major pressupost que superi el ridícul 1% actual sobre la riquesa del conjunt de les economies. Major participació democràtica, amb un govern i un parlament que governin la UE, i si cal amb una segona cambra federal destinada a la representació dels estats membres (de manera similar a l'actual Bundesrat de l'Alemanya Federal).

Posar  la ciutadania en el centre i reforçar la democratització i federalització de la UE és imprescindible si es vol evitar la seva deterioració i fracàs que seria sens dubte el de tota la seva ciutadania. O avançar o fracassar aquest és el dilema de la UE. Més que pensar en ampliacions s’ha de consolidar  l'actual Unió. Més estrènyer i consolidar abans que abastar més. I per cert la defensa de la pau ha de ser un factor bàsic de la política europea, tornant als principis dels “pares fundadors” que van crear l'embrió de la Unió per a bandejar el fantasma de més guerres europees.