ACTUALITAT DEL 1 DE MAIG

nuevatribuna/24 de Abril de 2016

El 1er de Maig és la data assenyalada i tradicional de les reivindicacions de la classe treballadora i del moviment sindical.

En aquests moments l‘actualitat del 1 de Maig és avui més manifesta que mai. Sobren els motius per a reivindicar al carrer la necessitat d’un canvi radical de les polítiques en el nostre entorn, tant europeu com a l’estat. Cal reivindicar un canvi profund en les polítiques austericides que han assetjat i debilitat el conjunt de la ciutadania i especialment la classe treballadora i les classes populars que han vist retallats els seus drets, i com l’atur i la desigualtat s’ha estès negativament en la societat.

A Europa la situació econòmica i social continua en una situació critica. Les polítiques comunitàries de retallades i  la prioritat de la reducció del dèficit dels països no han tingut cap resultat positiu i l’economia continua depressiva. L’atur i la desigualtat s’ha expandit per tota la UE i han afectat especialment els països perifèric i especialment del sud de la zona euro. La cohesió social de la UE s’ha vist molt afectada i avui la solidaritat europea no és més que un fals mite. La divisió entre països rics de la l’Eurozona, especialment del nord, i els països del sud és un fet més actual que mai. A la vegada les desigualtats internes són creixents en tots els països de la UE. Alhora el retorn del nacionalisme i dels interessos particulars per sobre dels del conjunt són un fet derivat de les polítiques realitzades.

Per la Europa social

La crisi grega i els refugiats són els dos exponents més clars d’una política equivocada que de no canviar-se pot posar en qüestió el propi futur comunitari en benefici d’un nou creixement del nacionalisme, la xenofòbia i la confrontació entre els diversos països.

Cal un canvi profund de les polítiques de la UE. Fins ara les elits econòmiques i polítiques han aprofitat la crisi per anar desmantellant l’estat del benestar que havia estat el símbol del model econòmic i social europeu. Només cal comparar el fracàs de les seves polítiques econòmiques respecte a les del govern d’Obama. L’actual situació no hi ha dubte que frustra les aspiracions de la ciutadania dels diversos països que cada vegada reneguen més de l’idea de la Unió. Cal un canvi radical i tornar a lluitar per una Unió europea diferent, més solidària i que impulsi una major unitat en tots els àmbits socials, econòmics i polítics, i amb unes institucions més legitimades democràticament. I no hi ha dubte que els treballadors i les treballadores de tots els països són els més interessats en aconseguir aquest canvi tal i com ho reivindica la Confederació Europea de Sindicats (CES).

CES: un nou camí per la UE

En el cas de l’estat espanyol la situació és encara més greu i significativa. La desigualtat social a l’estat s’ha incrementat amb la crisi de forma que ens situem a la cua de Europa. El seu responsable no és altre que la gestió que els governs, especialment el darrer del PP han fet de la gestió de la crisi. No podem oblidar que la Reforma Constitucional de Zapatero i Rajoy de l’article 135 va significar establir en l’àmbit constitucional la prioritat del dèficit per damunt de les polítiques de cohesió social.

L’alt nivell d’atur continua en nivells inacceptables i cada vegada hi ha menys aturats amb cobertures socials. Quasi una de cada dues persones aturades no gaudeix de cap tipus d’ingrés. Tanmateix cal ressaltar com afecta especialment els joves i les dones, la qual cosa significa un increment de la desigualtat per raons d’edat i sexe. Mai com fins ara hem vist una fugida tan important de joves, molts d’ells amb un bon nivell formatiu, que es veuen obligats a emigrar cap altres països. Podem afirmar sens dubte que avui els pensionistes són bàsics com a últim recurs de moltes famílies.

Es evident que cal una redistribució més justa dels beneficis i la riquesa. No és admissible que l’empobriment de la majoria de la societat hagi anat acompanyat del més gran enriquiment dels més privilegiats i de les grans corporacions financeres.

Es per això que en aquest 1 de Maig, especial per estar previsiblement en portes d’unes noves eleccions, el sindicalisme confederal i els treballadors hem de reivindicar un canvi urgent i en profunditat de les polítiques actuals per tal  que es prioritzi la lluita per l’ocupació digna i amb drets i per eradicar l’actual situació de desigualtat i manca de cohesió social. Per aconseguir això cal la derogació de les darreres reformes laborals, tant del PP com del PSOE, i dur a terme una reforma fiscal justa i progressiva, que acabi amb el frau l’evasió i l’elusió fiscal, que incrementi la recaptació i una major justícia del sistema fiscal.

Cal incrementat els drets sindicals i la seva participació en l’organització de l’empresa, cal que per fi la democràcia entri a les empreses, com reivindicava Marcelino Camacho. Cal defensar el diàleg social i el dret a la negociació col·lectiva i la preeminència dels convenis sectorials com a la millor eina per a defensar els drets dels treballadors. Cal defensar la millora dels salaris per a reduir la pobresa i les desigualtats i potenciar el consum com a factor de creixement econòmic.

La lluita sindical es la dels treballadors

Aquest 1 de Maig cal reivindicar el compromís dels partits polítics envers temes com: a) la recuperació dels serveis públics i els serveis socials deteriorats en els darrers anys, cal recuperar el temps perdut, i això comporta recuperar els llocs de treball públics retallats; b) situar el SMI entorn el 60% del salari mig, així com millorar la protecció als desocupats que no tenen cap prestació econòmica, i en aquest sentit donar suport a l’ILP impulsada pel sindicalisme confederal en defensa d’una renda mínima; c) recuperar l’esperit del Pacte de Toledo i garantir el futur del Sistema Públic de Pensions; d) impulsar una reindustrialització sostenible i innovadora que amb els serveis públics siguin la base de la nostra economia; i potenciar l’ocupació juvenil i combatre la desigualtat salarial entre homes i dones.

En definitiva el 1er de Maig hem d’exigir un canvi en les polítiques que posi en qüestió les que fins ara han portat a terme les dretes. Això comporta també un govern capaç  d’anar  a Brussel·les a renegociar l’aplicació de les polítiques d’austeritat tot posant en primer pla la necessitat dels drets de la ciutadania.

Estem en un moment polític especialment sensible i la ciutadania en general i les classes treballadores en especial han de ser conscients de que en cas d’unes properes eleccions el 26-J hem d’exigir a qui ens demana el nostre vot el seu compromís amb aquestes reivindicacions i amb garanties de que no seran promeses que desprès s’endurà el vent.

I especialment aquest 1 de Maig és el moment d’ajudar a l’enfortiment i renovació del sindicalisme de classe i confederal com el millor instrument de la classe treballadora per a defensar els seus interessos tant a  l’àmbit de l’estat com a Europa.

El sindicalismo un instrumento del cambio